Joc literari II: intenta resoldre l’anagrama.

El Jesús Mª Tibau, vol engantxar a la Lectura fent referençia als Autors i al territori... Ara, proposo al meu bloc un nou repte. Es tracta de descobrir què s’amaga darrere d'un anagrama literari. Entreu al bloc i participeu! Com a l’anterior joc, podeu escriure comentaris o enviar-me la resposta a l’adreça electrònica del Club de Lectura de Tortosa clubdelectura@tortosa.altanet.org...
Article complet

L'hereva Petronel·la

Els vells narradors d'històries, que durant tants segles han anat trepitjant els nostres pobles, acostumaven a contar la història d'un heroi que tenia de nom Jaume. Era d'ascendència fenícia, és a dir de sang d'excel·lents comerciants i mercaders, que va construir un poblat gran, o una ciutat petita, justament al turó on avui en dia està situada l'ermita de Solicrú. Des d'allí es podia contemplar tot l'estuari de l'Ebre i podien estar tranquils que no serien atacats pels enemics, però d'aquests fets ens hem de remuntar molt enrera, fins al segle quart abans de l'era cristiana. Els segles van anar passant, com es diu popularment el temps vola, i va venir a les nostres terres un senyor noble que provenia de ponent i portava tècniques innovadores per al conreu dels fruiters. Tenia l'honor de ser el Duc de Cambredó, el qual era molt amic del rei, atès que havia estat un important militar de l'orde dels Templers, que van conquerir totes les terres que regava la mar Mediterrània i les van posar a disposició de la noble i estimada corona de Catalunya i Aragó, de la qual nosaltres tenim l'honor de ser els hereus de primera mà. Al voltant de l'actual ermita, a uns quants quilòmetres del casc urbà de Campredó, va fer habitable una fortalesa i va fer construir diverses sèquies de seguretat, ja que era una època en la qual actuaven moltes colles de bandolers que tenien atemorida tota la població. Saquejaven tot el que tenien al seu abast, i els enormes castells dels senyors feudals que guardaven molts productes de valor havien d'estar ben protegits dels més que probables setges. Cap a l'any 1350, el duc de Cambredó va ordenar construir un castell, que havia de ser el més gran de la regió, per tal de donar mostres de la seva fortuna i volia que fos el mirall a seguir per altres nobles, i que tots els camperols li mostressin el seu més alt respecte. Cada pedra d'aquelles gruixudes parets va ser portada al cim per diversos grups de sirvents i presoners. La construcció del castell de Cambredó va rebre ajuda financera dels barons d'Aragó, que estaven disposats a defensar-se per totes de les amenaces dels poderosos senyors de Castella. Aquest nou castell havia de ser el més segur de tota la corona i símbol de la resistència de la nostra terra. Però poc després, com sempre passa en la història dels aristòcrates i reis, va haver tractats de pau, acords territorials, casaments entre parelles de tots dos bàndols - aragonesos i castellans, - que van propiciar un llarg període pau i benestar a les nostres comarques i a tot el regne. De fet, un centenar d'anys desprès de construir el castell de Cambredó, aquella gran fortalesa va ser adquirida per uns nobles que s'anomenaven 'Oliver de Boteller'. El senyor d'aquesta família era un portentós duc que havia fet fortuna amb l'exercici del monopoli del comerç marítim pel mare nostrum. La seva filla Petronel·la era la fadrina més bonica de tot el contorn. El seu nom recordava una famosa reina de la corona, que quan es va esposar tenia només tres anys, i d'aquest matrimoni va resultar en la unió dels regnes de Catalunya i Aragó, els més pròspers de la Península Ibèrica, que esdevingueren senyors de tota la mar Mediterrània, fins a les costes de Turquia. Na Petronel·la era conscient de la seva bellesa. Però com moltes altres noies boniques, en temps passats i en els actuals, no li agradava res més que sentir de tothom el bonica que ella era. Molts homes, joves i macos, soldats valents i de bon naixement, s'apropaven al castell per buscar els seus favors. Ella els refusava a tots, perquè ells no disposaven de la virtut que ella més desitjava: el dot de recitar poesia i fer música que fes reflectir en un mirall la seva impressionant bellesa. Curiosament l'home que posseïa aquest dot era un xicot que era fuster, sense un duro, és a dir d'ascendència pobre o naixement baix com s'anomenava per aquesta època, que residia en un poblat dins la vall a la mateixa boca del riu Ebre, a uns quants quilòmetres del castell. El seu nom era Joan, de la casa dels “Panxampla”, i tenien la fama de ser treballadors i honrats com els qui més, però per suposat no tenien res que oferir-li a tan distingida dama, jove, rica, i bella a la vegada. En Joan s'havia bojament enamorat de la Petronel·la, i cada dia de la setmana passava al voltant del castell i desitjava que l'admetessin a entrar al saló de jocs i poder parlar a la més bella de totes les belles. Una sirena que tenia la bellesa de fada encantada i que l'havia trastornat. A voltes li permetien entrar, de vegades el tiraven fora, però sempre que li permetien la seva presència davant la Petronel·la, tocava i cantava per a ella d'una manera tan encantadora i sempre afalagant la seva bellesa que no tenia comparació i la inundava de paraules tan dolces que ella mai no hauria pogut sentir de cap dels homes que habitaven el castell, els quals tot i tenir més diners, nom i prestigi que en Joan, eren uns incults i no sabien res de la dolçor que una noia tan bella necessitava. El jove fuster va començar a creure que ella li retornaria l'amor i cada dia estava més apassionat. Oblidà el seu treball, va deixar de fer exercicis de força i cuidar el seu cos, i pensava tot el dia en les composicions que dedicaria a la seva estimada i en crear la música més dolça que li captivés el cor per sempre. Però mai plou en abundància a casa els pobres i ben aviat la seva esperança es va esvair del tot, i el féu tornar a trepitjar de peus a terra, aterrar del seu viatge lunar, i li van demostrar que els somnis blaus només existeixen el els contes de xiquets i la realitat és molt més dura; mentre que un somniador pobre sempre té les de perdre. Un jove general, més maco i més poderós, i potser amb més do de paraula que els altres nois de la comarca, va venir a visitar el castell i descansar després d'haver estat a l'illa de Sicília servint fidelment al rei durant més de cinc anys. Amb els seus encants va deixar la senyoreta totalment enamorada. La unió era adequada i beneïda per la família, ja que s'unia l'hereva del senyoriu de Cambredó amb un noble que feia de soldat i que aportava molts diners en efectiu, que era el que l'aristocràcia d'aquesta part del país estava cercant des de feia anys, ja que les raons monetàries els havien enfrontat llargament a la corona. A la gran festa de casament se n'oblidaren de convidar el pobre fuster, al qual consideraven de rang molt inferior. De fet, no va haver ni una sola paraula per a ell, ni un missatge d'explicació, com si al castell se n'haguessin totalment oblidat de la seva pobra i desafortunada existència. En Joan no es va dirigir durant setmanes ni al castell ni al cim del turó de Solicrú, però estava molt ressentit i no prometia ser bo tota la vida, com havia estat en els darrers temps, on l'amor li havia fet oblidar quant fort era. Amb el cor trencat, ell divagava a través de la vall de l'Ebre, i els boscos de la serra, amb la seva arpa com a única arma, i va composar una oda que seria cantada per aquells indrets durant més de cinc-cents anys, i es considera un dels poemes d'amor més importants de la nostra volguda i maltractada llengua catalana. Era una oda molt llarga, que expressava tots els seus grans sentiments i dels innumerables versos se n'han conservat els més emotius i han esdevingut un himne per als víctimes del desamor: "Lluny de les torres de marbre de la bella Petronel·la jo passo les meves hores solitàries de tristor ella que brilla de bellesa i careix d'amor, contempla com el seu fidel servent es mor però no mostra una estela de compassió". Però en Joan no va morir del seu amor i el cor trencat. Poc després es va unir a un grup de bandolers i lladres de camins i es va convertit en el cap de la banda. Va robar en els camps de la seva estimada moltíssimes vegades i va aconseguir forçar la ruïna de la casa més forta de la contrada i se'n sentí satisfet de la seva revenja. Els segles durant els quals aquell fortí no havia pogut ser saquejat havien quedat només per a la història. Res podia aturar la ràbia i bravura del fuster fet bandoler, que volia condemnar tothora els fets que l'humiliaren. Per a la cruel Petronel·la, li va seguir dedicant poemes i cançons, però de signe ben divers i el record de la seva crueltat la va seguir fins a la resta dels seus dies. Els camperols de la regió recitaven de memòria i de tot cor els versos més contundents de la famosíssima oda d'amor i revenja: "Vos sou senyora meva, l'ànima de gel que no tindrà cabuda al cel, car és més freda que la neu de l'hivern al cim el turó, ja mai més tindrà l'amor meu i la seva bellesa es cremarà a les brases de l'infern". Per a en Joan, la seva merescuda recompensa va ser que la famosa oda no s'hagi oblidat mai i se'l recordi més com a un gran enamorat que com a un malvat bandoler, que només el destí va fabricar. Així que fins als nostres dies, quan el castell ja no està en peu i ningú se'n recorda de la seva existència, la història d'amor i desamor del Joan i la Petronel·la encara es ben viva en la memòria d'aquells que estimen.
Article complet

L'ERMITA DE SOLICRÚ

En èpoques molt antigues, en un poble molt xicotet habitat per pescadors molt pobres i altra bona gent, que estava situat en l'indret on el riu Ebre s'abraçava amb el mar, al qual els romans conqueridors donaren el nom de Cambredó, un nombrós grup de residents eren molt pietosos i volien homenatjar el Senyor de la terra i el cel. Van decidir construir una ermita. Aquesta no havia de ser molt gran, però havia de ser l'ermita representativa de tothom. Per aquest motiu van decidir construir-la en un lloc on tots els cristians de la vall meridional de l'Ebre podrien reunir-se cada diumenge i celebrar la litúrgia plegats. Els tres vells més intel•ligents de la regió, un de Vinaròs, l'altre de Val-de-roures i un tercer d'Amposta, van acceptar l'enorme responsabilitat de dirigir la sagrada construcció i molts joves del districte van posar-se a la feina laboriosament, uns carrejant pedres i altres netejant el terra dels brots de matolls i malesa espessa que formaven un bosc frondós i un amalgama intens de colors verdosos. Van triar un lloc que feia una tisora i s'orientava cap a la vila de Morella al vessant oest i mirava cap a l'Ametlla de Mar en el cantó oriental. També coincidia en una zona on els camins de diversos pobles de renom es creuaven. Era un lloc ideal , on hi havia materials de construcció a l'abast.Després d'alliçonar tots els voluntaris disposats a treballar molt dur, van començar la seva pietosa i engrescadora feina, un dia tan senyalat com el de Sant Joan, abans que sortís el Sol. Van fer progressos inimaginables, mostra del seny empeny i devoció. La primera filera d'aquelles pedres enormes estava ja enllestida abans que es fes fosc i forçosament haguessin de parar. Al dia següent, novament de matinada, els improvisats constructors es van tornar a reunir al centre del poble, ansiosos d'aixecar els murs de l'església en dos o tres fileres si podien aquell dia. Tots junts caminaren fins al turó on havien començat el treball, mentre entonaven cançons de glòria a Déu i de confiança en el futur de la humanitat. Però van quedar del tot estorats, quan arribaren allí i se n'adonaren que no quedava rastre del treball que ells havien fet el dia abans. Les piles de matèria primera estaven encara allí, però totes les pedres que ells havien col•locat amb tanta cura en aquella primera filera, havien desaparegut. S'hauria necessitat un veritable exèrcit d'homes, per poder endur-se les pedres, així que els constructors sabien que alguna força sobrenatural havia actuat en aquell indret, i calia analitzar detalladament les passes a seguir. Després d'una acalorada discussió, on es mostraren les primeres divergències, els tres vells savis van donar el vist-i-plau a continuar les tasques de construcció de l'església un altre cop, com si res no hagués passat. Estaven convençuts que Déu els estava provant i no volien caure a la primera de canvi. Els treballadors van aconseguir, amb molt d'esforç i molts quilograms de suor vessats, tornar a construir aquella filera de pedres que havia desaparegut a causa de misterioses interferències, i se'n van anar cap a casa molt cansats, però del tot satisfets, quan la foscor de la nit va prendre possessió del cel. En el segon dia de treball, tristament se n'adonaren que no hi havia de nou cap rastre del seu dia de treball. Totes les pedres havien desaparegut. I una altra vegada, van donar mostres del seu empeny i tossuderia, quan de cap manera es van espantar o decebre, sinó que van decidir tornar a construir la primera filera de les parets de l'església. Però en el tercer matí, les coses estaven exactament igual, tot el seu treball desfet. Tot i que aquesta vegada els vells savis de la comarca, després d'una reunió excitada i on començava a regnar el dubte i el desencís, van dir als constructors que se n'anessin cap a casa i esperessin futurs esdeveniments, ja que el tema era molt delicat i semblava que estaven malgastant esforços en va. Els tres vells van descobrir que cada nit rebien una mateixa visió a la finestra de casa seva que havien de tenir en compte i no menysprear, car no era cap casualitat. Era una llum brillant des de dalt del cel, que resplendia una llarga estona acompanyada d'una veu molt greu que deia: - 'Busqueu el cau del conill clar, però que no és blanc. Quan el trobeu construïu allí mateix i no en cap altre lloc l'ermita'. Cap dels tres vells, que eren homes de molta fe, va dubtar a l'hora d'obeir tal celestial demanda, que ben segur era la clau per acabar amb èxit el temple. I amb aquesta disposició, ells van començar a buscar en diferents direccions, un conill d'un color tan inusual i de més estranya aparença. Tot aquell dia ells van divagar, buscant a través dels pinars i maleses que vestien les parts dreta i esquerra de la vall del riu Ebre. Tot aquell dia fins arribar la foscor van divisar moltíssims conills i llebres, però òbviament cap d'ells gaudia d'aquell color que només una força del cel podia enviar. Molt cansats per la recerca i desesperats anímicament, havien acordat tornar-se a reunir en un lloc mític de l'estuari, davant de la torre mora que vigilava el tràfic de vaixells de l'esquerra del riu a l'entrada de l'estuari Ningú gosava parlar, car consideraven que tots els esforços serien inútils i ningú no tenia ni idea d'on seguir buscant amb un mínim de possibilitats d'èxit. Quan estaven a punt de marxar cap a casa, un jove de sobte va veure el conill d'un color cru, indefinible, que els feia senyals des del turó més alt a l'est de la torre. Durant un instant ell va romandre quiet. Semblava que els mirava i els donava la benedicció. Llavors va desaparèixer i mai més el van tornar a veure, ni va deixar cap rastre de les seves petjades. De fet, tothom estava segur d'haver-lo vist durant aquell curt però meravellós instant. Al matí següent, els vells es tornaren a reunir i van ordenar els treballadors que comencessin a portar les pedres cap al lloc on el conill havia aparegut. Allí varen trobar un clot profund, on es reflectia la clara imatge del sagrat animal, amb una mena d'estandard pintat al terra. Quan ells van començar a construir l'ermita, el treball els semblava infinitament més fàcil que abans com si fossin ajudats per una gran força sobrenatural que no els deixava en cap moment. Les parets van muntar a una molt remarcable velocitat. El sostre va ser col•locat en un tres i no res, i prompte l'església va ser totalment llesta per a les feines de peregrinació i adoració del Senyor. Els vells savis van demanar a les autoritats de la sagrada ciutat de Roma que santifiquessin l'ermita i tota la comarca i li donessin el nom de l'ermita de Solicrú, com a homenatge al sol que els il•luminà i els va permetre treballar i òbviament a aquell estrany color del conill celestial. Val a dir que per a la gent de la comarca, va rebre durant segles el nom de 'L'ermita del conill pàl•lid'. Després de molts anys, el nom va ser et més curt i va esdevenir popularment 'La conilla'. I fins als nostres dies, la vella ermita que roman en aquell curiós lloc, on es pot divisar tots els pobles del delta, significa la unitat natural de tots els pobles i la seva gent. I així sigui.

Emigdi Subirats.
Article complet

UN CAS D’EMERGÈNCIA

Ahir va perdre la seva última oportunitat. No se li demanava gaire cosa, res que no pogués fer amb un mínim d’interès per part seva. Tret dels seus màxims defensors, tothom creu que amb tres mesos en tenia prou i de sobres. Qualsevol s’entendriria amb les mostres d’estima que ha rebut i s’hagués mostrat una mica més generós davant les súpliques i les pregàries. I és que només se li demanava un petit gest, una senyal de què l’aigua ja estava de camí. Ja s’ho trobarà, perquè ell ha perdut més que ningú mostrant aquesta tossuderia. Molta gent ha deixat enrera la fe que hi tenia, cansada que els hagi donat l’esquena i de mirar el cel esperant la pluja. Els camps tenen set, i avortaran les collites si no arriba l’aigua. Pel poble es comença a explicar la història ocorreguda en un poblet de Mèxic, l’any 1833, i encara que sembli increïble, pensen que caldria fer alguna actuació per l’estil i forçar la situació fins al límit; ja no tenen res a perdre. S’explica que en aquell poble, en unes circumstàncies semblants a les actuals, les autoritats locals van desafiar a Nostre Senyor en persona amb un ban que, entre altres coses, prohibia fer missa i qualsevol altre acte litúrgic, autoritzava i fomentava tota classe de pecats, i premiava el renec més gruixut de cada dia mentre no arribés la pluja. Finalment, es comenta, va ploure, tot i que no s’especifica quan temps va tardar. L’alcalde del nostre poble, un home assenyat i dialogant que sempre ha volgut fer de mitjancer a la conflictiva vida local, creu que no cal arribar a aquests extrems i intenta calmar la població, que ja es troba a un pas de la revolta. L’oposició vol aprofitar la conjuntura per a fer-se amb el poder i no perd cap oportunitat per a exaltar les masses. Quan la situació és fa insostenible i el so dels aldarulls arriba a les portes de l’Ajuntament, l’alcalde accedeix a dictar el Decret. És una mesura extrema, i el poble potser servirà d’exemple on s’emmirallaran altres racons del món, però algú havia de tenir la mà ferma per a prendre-la. El Decret, dóna a l’home del temps de TV3 el termini de quatre dies per a que plogui, en cas contrari, el poble sencer perdrà definitivament la fe que hi té i canviarà de canal. Jesús M. Tibau
Article complet

Indiana a la torre de Campredó

INDIANA A LA TORRE DE CAMPREDÓ Aquella nit ens havíem reunit al jardí de casa meva els tres amics inseparables de la infantesa, per tal de xerrar sobre les nostres coses i recordar aquelles antigues vivències conjuntes que ens havien agermanat. De petits, havíem estat molt trapelles i teníem molt per recordar. A un de nosaltres, en Jaume, el que sempre s'havia dit tenia una imaginació més enginyosa, li encantava explicar historietes fantàstiques sobre objectes volants no identificats que volaven pel nostre planeta i de viatges intergalàctics fora del sistema solar. Òbviament, no eren histories versemblants, però nosaltres sempre ens introduíem dins d'elles i ens imaginàvem que érem una mena d'herois invencibles de l'espai, que algun dia seríem recordats en els llibres d'història i de l'alta tecnologia per l' extraordinària complexitat que tenien les nostres aventures. Però, a sorpresa de tots, va ser en Josep qui va començar a parlar en aquella assolellada tarda de diumenge. Al seu germà menut en Francesc li havia passat un esdeveniment del tot inesperat, d'aquells successos que semblen que no tenen mai una explicació lògica. En Jaume i jo estàvem esperant amb gran expectació que ens contés el relat d'una vegada, però en Josep va prendre's el seu temps, mentre assaboria el deliciós cafè que la meva mare ens havia preparat. - Vinga home, que ens has deixat a mitges. Conta'ns d'una vegada què li va passar a en Francesc? Ell va pensar un moment llarg. - Bé , va dir, és que no és una història en el sentit ordinari de la paraula. Potser pensareu que m'he begut l'enteniment, però jo sóc d'aquells que quan comença una cosa l'acaba, i per suposat mai no us he deixat amb la mel a la boca i no ho faré aquesta vegada. Li vam suplicar de nou que comencés, que ja estàvem perdent massa temps. Finalment emprengué el camí d'obertura directa de la historieta. En Francesc aquell estiu havia sol·licitat una beca per obrir un camp de treball a les excavacions neolítiques que es troben davant de la Torre de Campredó, les quals van ser descobertes per un prestigiós doctor en arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili, en Josep Bascompte, els estudiants del qual li havien posat el sobrenom d'Indiana (d'obvi significat). Molts entesos en la matèria creien que aquesta excavació era crucial per conèixer la vida dels nostres avantpassats neolítics i consegüentment els veritables orígens de les Terres de l'Ebre. Tots els membres de l'excavació van acampar prop de la Torre i van estar treballant durant una quinzena, fins que varen aconseguir una gran troballa que potser canviaria els fils de l'estudi del Neolític fins als nostres dies. De fet, tots estaven entusiasmats, menys en Francesc (que era el que més motiu tenia) perquè li havia agafat un mal de cap horrible, i malauradament no podia gaudir d'aquell lloable descobriment. La cosa més estranya en tot allò, va ser el fet que en Francesc preveiés fil per randa què passaria. Hi havia una cova subterrània plena d'estalagmites i estalactites i si agafaven la drecera de l'esquerra trobarien un carreró molt estret on les pedres reflectirien un color daurat i brillant que semblaria or. Tots es trobarien endinsats dins d'un formidable món paradisíac, i els seus ulls només serien capaços d'absorbir bellesa. No tindrien temps de pensar en absolutament res més, atès que un sentiment supranatural els abraçaria. Mentre que dins de la cova ressonaria un eco ensordidor però meravellós, que representaria ni més ni menys que la veu original del mític Indiana Jones. En Francesc cada vegada podia aguantar menys aquell mal de cap i un so estrany el guiava cap a la cova. no podia fer res per autocontrolar-se, i diversos companys d'expedició el seguiren. La cova els va impressionar a tots. Era idèntica a com el meu germà l'havia descrita. L'aventura es feia cada vegada més real i impressiva, i tothom començava a tenir unes sensacions inexplicables. Sota unes roques aparegueren milers de monedes neolítiques, groguenques, brillants, lluents, la imatge d'una vida llunyana però ideal. La veu, el sol, l'eco, l'Indiana, guiava el meu germà al lloc on els tresors prehistòrics estaven enterrats. Fins que varen arribar a un poblat, si un poble com els d'avui dia, amb cases grans i petites, amb gent que mana i altres que obeeixen, on hi ha justos i pecadors, pobres sense res i rics amb massa. Mon germà el menut no controlava les troballes. Navegava en el seu món d'insomni i els altres el seguien per esma, i començaven a no ser ells mateixos i a divagar en un mar de sensacions. Es van trobar a si mateixos excavant amb pales dins d'una cova que de sobte estava buida, els sons havien desaparegut i el mal de cap d'en Francesc també. Ja fora de la gruta, tots havien perdut la memòria. En absolut del que havia passat, sinó de l'indret on aquesta cova de les monedes i del sons es trobava. En algun lloc devia estar, n'estaven segurs, que la cova era real, havia d'existir, i només d'en Francesc depenia el poder de tornar-hi. El meu germà em va fer saber què li estava succeint. Jo, com a metge, li vaig revisar tot el sistema nerviós, sense trobar cap símptoma estrany. L'única cosa que jo creia, era que estava més cansat del normal, massa excitat i per això li costava articular les frases. No sabia per què, només sabia que ell estava d'alguna manera conectat amb alguna força que no era d'aquest món. Jo mateix vaig anar a parlar amb diversos especialistes en temes supranaturals, i vaig assistir a diverses reunions on la gent s'ajunta en gran nombre - per fer exorcismes, espiritismes o contactar amb éssers d'altres planetes-. Però tot va ser en va. Mai m'havia adonat abans com d'impotents estem els éssers humans, davant d'energies estranyes que poden disposar dels nostres cossos i de la nostra ment al seu gust. La recerca va esdevenir una bogeria per a mi, com podeu comprendre, només em guiava l'ànsia de treure el meu germà de l'abisme. Vaig despreocupar-me de totes les altres coses. No vaig anar a l'hospital en vint dies. Vaig comprar tota mena de llibres de ciència ficció, altres d'astrologia. Em posava davant del vídeo a tornar a mirar la majoria de les pel·lícules d'Indiana Jones. Mentre en Francesc em repetia que tots els meus esforços de comprensió eren inútils, i que un dia li tornaria la força per retrobar la cova. N'estava més que convençut i parlava amb una seguretat que fins i tot em feia por. Ell es va passar la mà per la cara, mentre demostrava un cansament profund, com si s'endormisqués. Llavors, va empal·lidir, i al final va perdre la consciència. Vaig córrer al seu costat i novament vaig tenir la sensació que no estava amb el Francesc que havia conegut tota la meva vida, sinó amb algú que estava ocupant el seu lloc. Ell no era ell. Vaig provar de mantenir la tranquil·litat. Vaig fer-li el boca a boca, i de sobte va saltar del terra i la cara se li va enrogir en un obrir i tancar d'ulls. Jo no entenia res, i en Francesc igual estava alterat com tornava a ser el de sempre. A voltes li venien pensaments sobre la cova i el cap li estava a punt d'esclatar, altres es feia l'orni i es dedicava a gaudir de les seves improvisades vacances, mentre rebia nombroses visites de noies joves i maques. Però jo en tot moment vaig estar a l'aguait i desitjós de l'arribada de nous esdeveniments. En Josep va parar per beure una mica d'aigua i nosaltres el vam apressar a continuar. Mentre, ell s'ho prenia amb calma i mostrava una sang freda sospitosa, ja que semblava haver-se engolit el nerviosisme i no quedar-li res de les angúnies que ell i el seu germà havien estat passant. I justament en Josep no és d'aquells nois que sap oblidar ni els problemes ni els desigs, i té un caràcter bastant alterable. Finalment va accedir a continuar relatant i nosaltres tots ansiosos per saber el final de la història. Ja no ens podíem aguantar més. La idea de l'existència de tot un 'Indiana Jones' el nostre gran mite d'adolescència, dins d'una cova sota la Torre de Campredó, ens havia deixat estorats i encuriosits a la vegada. - Una tarda en Francesc va agafar el pic i la pala i se n'anà al jaciment tot sol. no volia ningú que li pogués alterar els seus estudis. A més, reivindicava el fet que la seva relació amb l'Indiana Jones era només quan estava del tot concentrat i sense ningú que l'escoltés al seu voltant. Aquella tarda en Francesc tornà a sofrir un esclatant mal de cap i aconseguí descobrir un antic cementiri i les restes humanes que havien estat soterrades amb grans tresors que els encaminaven a la seva vida futura. Va treure de dins d'un sac unes quantes mostres, totes les que va poder portar, ja que pesaven molt, i de seguida va telefonar la seu del Servei d'Arqueologia de la Generalitat a la comarca del Baix Ebre, per fer-los cinc cèntims de la seva troballa. Ningú no s'acabava de fer a la idea de tenir el poblat neolític més antic que es coneix fins als nostres dies. Les anàlisis dels cranis trobats dataven de 80.000 anys abans de Crist i el jaciment de Campredó, en un tres i no res, va esdevenir una peça cabdal per al coneixement dels poblats i la civilització neolítica i el futur desenvolupament de la civilització occidental a les nostres terres. Després de dies d'anada i vinguda de les més distingides personalitats del ram de l'arqueologia i del món universitari, en Francesc es mostrà preocupat de nou i dins d'ell només tenia l'ànsia d'anar a la seva , de no comunicar res a ningú, ni tan sols a mi, i seguir les seves peculiars investigacions només guiat pels seus contactes audífons amb la veu de l'Indiana Jones. Era ara o mai, el cor li batia exageradament i li demanava que fes alguna cosa. S'havia convertit en un noi solitari, ple de cabòries, tancat en els seus pensaments i en la seva dinàmica. Obsessionat per les troballes, pel que elles significaven per si mateixes i la fama mundial que li donarien. En Francesc estava segur d'haver arribar al màxim de la seva carrera professional,. En una nova expedició a la cova 'Campredó meravelles', tal com havia estat batejada, en Francesc sentí una veu encara més decisiva, més profunda en les seves explicacions. L'Indiana li estava donant veritables lliçons d'arqueologia, nous mètodes revolucionaris de com rastrejar on hi havia peces d'importància i després un espectacular mètodes de datació, mitjançant el qual i d'una manera extremadament senzilla es podria aconseguir datar l'origen dels objectes. Només amb la mescla de fang humit amb el tint de les terres argiloses i el grau d'absorció de l'aigua dins d'elles donava l'antiguitat. Ell ja no semblava estar sorprès per res i va fer el que l'Indiana li va demanar. Molt lentament va mesclar aigua, l'argila i el fang en diversos recipients i comprovar la diferent quantitat d'aigua restant i un veritable arc de Sant Martí de colors, alguns dels quals la retina humana no hagués pogut mai captar a la superfície terrestre. L'Indiana encara tenia cartes amagades. En Francesc estava silenciós, les circumstàncies clarament el superaven . Va treure la seva llibreta de notes i va apuntar cuitosament tos els descobriments, i va intentar descriure els nous colors, fins que s'adonà que eren tan diferents que no podia aportar adjectius, no eren ni clars ni foscos, ni brillants ni opacs, eren senzillament formidables. En Jaume i jo ens vam mirar fascinats i vam començar a preguntar-nos per què en Josep havia tardat tant de temps en explicar-nos una història tan meravellosa, i no ens havia fet partícips de la seva il·lusió. Nosaltres, tots tres, que tota la vida ens ho havíem explicat tot ratlla per ratlla. Totes les nostres llargues xerrades d'aventures que havíem tingut durant anys, no eren res en comparació amb la narració de l'Indiana i en Francesc. I així el temps va anar passant. En Josep tornà al fil de la història. En Francesc havia anat al llit més cansat del que era normal i va dormir fins molt tard. Quan es va despertar, no esmorzà i portava als ulls la mirada d'aquell que ha decidit fer alguna cosa grossa. Com sempre vaig intentar persuadir-lo, però em va dir que sabia què es feia i necessitava avui més que mai estar sol i fer la seva. Em vaig aixecar amb tristesa del sofà i vaig eixir. Els diaris del matí estaven ja a la venda i a les notícies vaig veure la foto d'en Francesc, i no sé si m'estava tornant boig o no, però tenia un impressionant paregut físic a l'actor que representava l'Indiana Jones. Tothom deu d'haver-ho vist, vaig pensar. Vaig comprar el diari i no vaig treure la mirada d'aquella foto durant una llarguíssima estona. L'article sobre les suposades troballes no m'interessava gens ni mica , ja que jo tenia notícies més fresques, i tot allò era palla. Vaig tornar a la meva habitació com en un somni, i vaig seure damunt del llit mirant amb ansietat a tots arreu i enlloc, sense treure'm del pensament quina mena d'aventura en Francesc tindria avui. Això és autènticament impressionant - nosaltres vam haver d'admetre que mai no havíem escoltat res d'igual - molt extraordinari i tants excèteres, car no teníem paraules per expressar el nostre entusiasme, de debò, de tot cor. Sí, va afirmar en Josep. Hi ha tres coses molt extraordinàries en la meva història i que causen veritable impressió. La primera seria que la ciència, que en teoria ho sap tot, expliqués que l'eco de veus de persones que varen viure fa milers d'anys puguin ressonar en el temps donades les condicions d'aïllament de la cova i el fet d'haver estat tancada durant tantíssims anys. L'altra és que el nom d'Indiana Jones era el d'un personatge cinematogràfic irreal, i no d'èpoques neolítiques i estava interessat en tresors més valuosos i no en quatre monedes que només tenen importància museística. Estàvem d'acord amb ell i sense deixar-lo acabar, vam començar una distreta i excitada conversa, sobre la imaginació de molts directors de cinema que podien arribar a captar personatges de l'antiguitat. En Jaume, que com ja he dit abans, era molt imaginatiu, va arribar a comentar que potser l'Indiana Jones havia existir en realitat, en altres èpoques i la ment humana l'havia recuperat per al cinema, que precisament era un mitjà de comunicació de masses ideal per a donar fama a un personatge qualsevol i convertir-lo en l'heroi de tota una societat, encisada per la seva categoria humana i bellesa física. Sigui com sigui, en Josep va mirar el rellotge, eren més de les dotze es va aixecar i va dir bona nit, que demà és dia de pantalons vells. Just quan era a la porta, en Jaume li va preguntar abans que marxés quina considerava que era la tercera cosa extraordinària que tenia estreta relació amb aquella interessantíssima història. Ah, la tercera cosa, ell va dir mentre obria la porta i amagava un somriure entre dents. Perdoneu-me, l'oblidava. La tercera cosa extraordinària no la recordo, ja que va sonar el despertador i em vaig despertar.
Article complet

Adelita. Blas Gallego

Para Jesús 1 En algún sitio que en aquel momento no podía recordar, Miguel había leído que se podía vivir sin pensar. Miguel quiso acordarse en qué libro habría leído aquella frase que le había quedado grabada en la mente, en un eco cuya reverberación se repetía últimamente de una manera machacona. Tampoco pudo recordar entonces, a la entrada de la droguería, el autor, mientras apretaba los dientes para ayudarse a concentrarse mejor, aunque pensó que tal vez Cortázar o puede que hasta incluso Borges, no sabía exactamente cuál, concluyó Miguel, había escrito aquella frase tan fascinante. Como ya los recordaba perfectamente de otras ocasiones, nada más verles entrar en la droguería, el dependiente cogió la carta de colores. El enorme catálogo fue abierto por el dependiente con solemnidad y las dos tapas plastificadas cayeron sobre el mostrador en sentidos opuestos con un estampido seco y estereofónico, arrastrando consigo respectivamente la mitad de sus páginas. Miguel miró entonces a Adela y sintió una repentina sensación de vértigo. Pensó luego si sería capaz de descifrar aquella señal que anticipaba malestar y deseó que de una vez por todas aquella fuese la última vez que iban a la droguería para encontrar, antes de casarse en dos semanas, el color idóneo para pintar su habitación de matrimonio. En cada una de las veinticuatro páginas del catálogo había cinco filas de cinco columnas, para un total de veinticinco pequeños rectángulos de color por página. Por curiosidad, Miguel empezó a calcular mentalmente cuántos colores había desplegados delante de sus ojos. Veinticinco colores en cada página por cuatro igual a cien, por seis igual a seiscientos colores. Llegó a la conclusión exacta de que de nuevo Adela y él estaban ante un vertiginoso despliegue de seiscientos colores distintos que, en un tortuoso proceso, tenían que ser observados detenidamente y rechazados poco a poco hasta que sólo quedará uno. Mirando la carta de colores, Miguel creyó descubrir la lógica que los había ordenado en aquella disposición. De izquierda a derecha, cada uno de los colores iba transformándose de un tono claro a otros cuatro cada vez más oscuros y definidos. No podía identificar con un nombre casi ninguno de los colores. Se hubiera atrevido a señalar aquel que culminaba la primera fila de la tercera página como inequívocamente amarillo, pero se preguntó en seguida cómo se denominaría el que se encontraba justo a su izquierda y que también era amarillo para sus ojos, aunque levemente más claro. Lo mismo sucedía con los naranjas, los rojos, los granates, los verdes, los marrones, los azules y hasta con los grises. - Me pregunto si cada color tiene un nombre que lo identifique, - le preguntó Miguel al dependiente. Adela miró a Miguel con una mirada fulminante. El dependiente, con una sonrisa condescendiente, señaló unas referencias que había debajo de cada color. - Para ayudar al cliente a identificar su color favorito, el fabricante utiliza un código alfanumérico porque es más fácil de recordar. Miguel se fijó entonces en que debajo de cada rectángulo de color había un código de cuatro números que empezaba siempre con un cinco, seguido de un guión y una “r”, un número de dos cifras y una “b” con el signo “+” o “-“. Miguel construyó la hipótesis de que los números eran aleatorios aunque empezaban con el 5001 y que la “r” era la sigla de referencia y la “b” podría significar si el color era brillante o mate, establecido por el signo positivo o negativo. La voz imperativa de Adela sacó a Miguel de sus cavilaciones numéricas. - Miguel, se puede saber en qué estás pensando. No podemos estar todo el día mirando embobados los colores. Anda, fíjate en estos tonos granates. - En realidad, usted se refiere al color terracota, - puntualizó con pedantería el dependiente. El color terracota es el color de la tierra cocida, pensó Miguel. - El granate es un color muy intenso, ¿sabes? – puntualizó Adela zarandeando la cabeza-. Además, lo tiene mi hermana en su piso y que no se vaya a creer que le copiamos el estilismo. Vamos, que ni hablar, el granate ni hablar. - No sé, pues haz lo que quieras, cariño. A mí el terracota no me desagrada, la verdad. Aunque yo de colores no entiendo. - ¿Pero tú entiendes de algo? No me ayudas nada, Miguel. Siempre estás igual con el “no sé-no sé”. Siempre tengo que tomar yo las decisiones porque tú nunca sabes nada. Dentro de dos semanas nos casamos y aún no sabemos de qué color vamos a pintar la habitación de matrimonio. Miguel respiró hondo antes de contestar. - Adela, en el piso de tu hermana el color terracota queda soberbio. - Y dale con el terracota y con mi hermana. Parece que te gusta más lo que hace mi hermana que lo que hago yo. Que te aguante mi hermana si tanto te gusta. Miguel pensó en lo que se le vendría encima en aquellas dos semanas. Todo iba a tener que estar perfectamente organizado para la ceremonia. Los innumerables trámites que había que resolver le agobiaban y parecían hacer mella en su relación. Últimamente Adela estaba tensa y a menudo le contestaba con acritud, como cuando habían ido a probar el menú en el restaurante donde se iba a celebrar el convite. Él lo achacaba todo a los nervios previos a la boda, aunque empezaba a preguntarse si aquellas reacciones amargas de Adela lo que hacían era revelarle su verdadera personalidad. Y además estaban los inevitables fines de semana con la familia de Adela en la casa de la playa en Calafell, por no hablar de las cenas previas a los partidos del Barça con el suegro o la partida de tenis los viernes por la tarde con el cuñado de Adela. Miguel pensó que todo eso era superable si Adela seguía siendo como era cuando se habían conocido. Adela era la mujer de su vida sobre todo por aquella sonrisa que le había cautivado desde el primer día. A pesar de todo, hizo un último esfuerzo, aunque al mirar de nuevo el catálogo de colores la desolación le volvió a vencer. - Bueno, Adela, cuando estemos en el piso ya se nos ocurrirá algo. Las cartas de colores de las droguerías tienen cientos de colores. Está tiene seiscientos. Seguro que encontramos uno que nos guste. - Sí, claro, ahora me saldrás con alguna de tus teorías. Sólo sirves para decir tonterías. Me tienes harta. Miguel decidió callar, no valía la pena replicar. En momentos como aquel, cada vez más repetidos, a su cabeza acudían los versos de una canción popular que había conocido de niño al oírla canturrear a su abuelo y que Adela y él habían escuchado docenas de veces en la piscina del hotel de Cancún, cuando se habían ido de vacaciones a México el verano anterior, y que se titulaba casualmente Adelita. Adela odiaba aquella canción y se molestaba si Miguel la llamaba por su diminutivo o se la cantaba. Entonces empezó a canturrearla para sí mismo: “Y si Adelita se fuera con otro La seguiría por tierra y por mar, Si por mar en un buque de guerra, Si por tierra en un tren militar.” El dependiente se ofreció amablemente a que se llevaran con ellos el catálogo de colores. - Ya me lo devolveréis. Así os será más fácil decidiros. Pensad que para elegir el color se tiene que tener en cuenta el ambiente y el estilo de la casa. Las habitaciones pequeñas van bien con colores claros y luminosos para darle sensación de espacio. Si la habitación es grande, se pueden poner colores más intensos. Podéis usar una familia de colores para diferentes espacios, los amarillos están ahora muy de moda. Y el terracota también se lleva muchísimo. En cuanto Adela oyó la palabra terracota, su rostro se demudó. - El granate no me gusta para una habitación. Es demasiado oscuro, demasiado intenso. Me ahogaría. Y el amarillo ya lo ponemos en el salón-comedor. ¿Qué nos queda? - Mujer, quinientos noventa y nueve colores. Alguno habrá que nos guste. Y el terracota a mí cada vez me gusta más. - Sólo abres la bocaza para fastidiarme. Me largo, me tienes harta. Ahí te quedas con tu terracota. Haz lo que te dé la gana. Adela salió de la droguería sin detenerse, llorando. Miguel miró al dependiente y se encogió de hombros ante su cara de perplejidad mientras pensaba si seguir a Adela o quedarse allí unos instantes. Miguel entonces pensó si tenía que decir algo para desatrancar aquella incómoda situación. El dependiente cerró con un solo movimiento el catálogo de colores. - Son los nervios previos a la boda, ya se sabe. En fin, ya volveremos otro día. Adiós. - Sí, sí, ya entiendo, no se preocupe. Adiós. 2 Cuando Adela se detuvo junto a él en el altar, Miguel sintió como si algo en su interior se destensara. Entonces Adela le guiñó un ojo y le sonrió, mientras le decía en un murmullo: - ¡Qué guapo estás, tonto! La sensación de distensión se fue adueñando con más intensidad de su cuerpo. Y poco a poco todo fue cuadrando después casi a la perfección: Al menos de momento, Adela había recuperado la sonrisa. Y se acordó entonces también de repente de que fue Cortázar, en el cuento “La casa tomada”, quién escribió la fascinante frase de que se podía vivir sin pensar. Y pensó finalmente en el color terracota que, a pesar de la bronca en la droguería y de que era un color demasiado intenso y de que lo tenía la hermana de Adela, se estaría secando todavía húmedo en las paredes de su habitación de matrimonio. Miguel decidió entonces vivir sin pensar. Había tomado la decisión de su vida. Dejó de oponer resistencia. Cuando el cura le preguntó si quería a Adela para lo bueno y lo malo, para la salud y la enfermedad, Miguel cerró los ojos con fuerza, dijo sí con la voz quebrada y acercó sus labios a los de Adela. Entonces empezó a canturrear para sí mismo: “si Adelita quisiera ser mi esposa, si Adelita ya fuera mi mujer, le compraría un vestido de seda para llevarla a bailar al cuartel”. En el interior de sus párpados, Miguel pudo ver cómo incontables cartas de colores giraban tintineando psicodélicamente. Todas convergieron en un solo punto de luz blanquísima y cegadora. Y después sólo hubo el silencio... Blas Gallego
Article complet

Presentació del llibre QUAN ANÀVEM A ESTUDI

Quan anavem a estudiASCÓ.- Apropant-nos ja a la setmana de Sant Jordi, el moment de les novetats editorials tot coincidint amb la Festa del Llibre, la població d’Ascó també serà protagonista amb un nou recull de fotografia antiga: QUAN ANÀVEM A ESTUDI. Aquest llibre serà presentat el divendres 20 d’abril a dos quarts de vuit de la tarda a la Sala d’Actes de l’Ajuntament d’Ascó i comptarà amb la presència de l’antropòleg d’Ascó i professor d’Etnologia a la Universitat Miguel Hernández, Jordi Ferrús i Batiste. QUAN ANÀVEM A ESTUDI s’inclou en la col·lecció iniciada fa sis anys amb el nom de “La Galvana”, i des d’aleshores ha esdevingut el referent de les vendes de llibres per la diada de Sant Jordi atesa la proximitat i el context de la temàtica exposada. La publicació, que ha anat a càrrec de Biel Pubill i Soler i Josep M. Raduà i Serra, es pot adquirir al preu de 10 euros, i se n’ha fet una tiratge de 650 exemplars. La col·lecció “La Galvana”, on s’inclou aquest volum, va néixer amb la pretensió d’anar recuperant el passat immediat amb el recull d’imatges de l’Ascó d’ahir. I en aquesta ocasió, tal com indica el títol – QUAN ANÀVEM A ESTUDI -, l’excusa escollida han estat un món tan proper a tothom com és el de l’escola. Així doncs, es tracta d’un recull de més de setanta fotografies que repassen l’evolució de l’escola d’Ascó des de finals de segle XIX fins a l’actualitat. Les imatges van acompanyades d’un peu de text on es contextualitza cada fotografia i es fa un repàs a diferents indrets del poble on hi va haver escoles, s’esmenten alguns dels mestres que van deixar empremta durant el seu període d’exercici a Ascó, s’explica l’evolució del material i els canvis pedagògics en aquest espai de temps, es recullen alguns jocs i esbarjos i s’expliciten algunes de les celebracions i activitats que s’han fet al centre i que s’han projectat al poble (Dijous Jarder, representacions de teatre, festivals, sortides...). La recerca ha permès reproduir una fotografia de l’escola de monges de la Consolació de finals de 1890. A aquesta l’acompanyen nombroses imatges del primer terç de segle passat i una bona mostra de grups escolars fins els anys setanta. Anecdòticament cal destacar que al llibre hi trobem una fotografia del curs 2006/07, i és que els autors no han volgut deixar passar l’oportunitat per retratar, mai millor dit, els nenes i nenes que avui fan l’escola d’Ascó. Aquestes imatges han estat cedides per una quarentena de persones del poble que han ofert els seus arxius i àlbums fotogràfics per així poder configurar una aproximació a l’ahir. QUAN ANÀVEM A ESTUDI manté l’estil dels altres sis volums de la col·lecció en quant a compaginació, disseny i format. L’únic que varia és la temàtica: així mentre L’Ascó d’ahir (2001), mostrava l’evolució del poble mitjançant imatges de paisatges i indrets característics de la vila, Faldetes i calçons (2002) feia el mateix utilitzant el vestit com a excusa i aportant informació de la forma de vida dels asconencs que ens han precedit. Amb Garba de feines (2003) vam fer una pinzellada de les ocupacions, un factor que, sens dubte, aporta abundant informació antropològica de qualsevol societat. A misses dites (2004) va servir per aplegar aquelles activitats i manifestacions lúdiques, festives o parroquials vinculades al calendari religiós. Finalment Sant Antoni mos guardo! (2005) i Ascó a l’envelat (2006) era una mirada a les particularitats de les festes majors d’hivern i estiu d’Ascó. Amb aquest setè llibre el nombre de fotografies recollides i publicades, des que s’inicià l’aventura de la col·lecció “La Galvana”, està a l’entorn de les 470, la qual cosa permet parlar d’uns reculls fotogràfics que fan una aproximació força fidel a com era l’Ascó del segle passat. Per qualsevol comentari o aclariment podeu adreçar-vos a: BIEL PUBILL - Tel. 977 40 57 85 - bpubill@wanadoo.es JOSEP M. RADUÀ - Tel. 977 40 59 91 // 686 29 74 27 - jmraduaserra@hotmail.com FITXA TÈCNICA DEL LLIBRE: Títol:  QUAN ANÀVEM A ESTUDI Autors: Biel Pubill i Soler – Josep M. Raduà i Serra Edició: 1a. edició, 1a. impressió Col·lecció: La Galvana - 7 Descripció: 72 pàgines amb il·lustracions, 23 x 17 cm Enquadernació: cartoné Impressió: Gràfiques del Matarranya, Calaceit Tiratge: 650 exemplars Preu: 10 euros ISBN (13): 978-84-611-5892-8 ISBN (10): 84-611-5892-X
Article complet

Terra incógnita. Blas Gallego

TERRA INCÓGNITA Acababan de empezar el tercer juego del primer set, cuando Arturo vio el caracol por primera vez.  Le tocaba servir  a su padre y Arturo se acercó más a la red para presionar así el resto de los hermanos García-Muñoz en el rectángulo izquierdo de la zona de saque, tal como le había gritado que hiciera su padre. Al girar la cabeza y mirar de reojo para ver cuándo serviría, Arturo pudo ver en el suelo, a su derecha, algo que le llamó poderosamente la atención, un rastro húmedo que iba cruzando la pista paralelo a la red. Arturo reparó enseguida en que un caracol iba dejando tras de sí una línea de sombra algo más brillante que el asfalto verde de la pista y que, al cabo de unos instantes, la huella se secaba sin llegar a desaparecer. Tal vez el caracol, empujado por el instinto de explorar nuevos territorios, se habría encaramado al borde rugoso del asfalto de la pista todavía de noche, cuando salió de su refugio entre la hierba aún empapada por la lluvia de la tarde. Aquella enorme superficie rectangular de color verde que se interponía en su camino era un territorio absolutamente desconocido para el caracol. Seguramente, nunca antes habría llegado hasta el límite de la tierra que bordeaba su guarida. Arturo se acordó de que no hacía mucho, en la clase de historia, el profesor les había explicado que durante la época de Cristóbal Colón los territorios aún inexplorados se conocían con el nombre de “terra incógnita”. Si se proponía atravesar la inmensidad desconocida de la pista de tenis, el caracol iba a tardar muchas horas en conseguirlo. Le atraían su tenacidad y su curiosidad inagotables. Le dio la impresión de que el caracol lo estaba intentando con todo su empeño... Cada sábado por la mañana, si el tiempo no lo impedía, Arturo y su padre quedaban con otra pareja para jugar un partido de dobles. Al principio, cuando todavía era un niño y empezó a jugar a tenis, Arturo se divertía. Pero, últimamente, había comenzado a cansarse de aquella rutina de los sábados, sobre todo desde que se habían apuntado al campeonato de dobles  El hecho de  jugar siempre con la intención de ganar había podrido su gusto por el juego. Su padre era un enfermo de la competitividad, quería ganar obsesivamente y no le importaba qué hacer para conseguirlo. Ya se lo había demostrado cuando Arturo había jugado los torneos infantiles del club. Desde el borde de la pista, su padre le decía lo que tenía que hacer, le gritaba constantemente dándole ánimos o recriminándole los errores. Todos aquellos gritos ya no le servían para nada. Ahora la presencia de su padre ya no le transmitía amparo ni seguridad, sino que se había convertido en algo enojoso. Algo había cambiado en su mente que le separaba irremediablemente de su padre. Pero no era únicamente el tenis lo que agobiaba a Arturo. Era también el resto de su vida lo que se había convertido en una carga, en un territorio desconocido e inquietante. La obsesión de su padre por ganar y ser el mejor iba más allá de la pista de tenis. Todo se había precipitado aquel verano, después de terminar el colegio,  justo antes de empezar a ir al instituto, cuando su padre le dijo que quería hablar con él de hombre a hombre. - Quiero hacer de ti alguien de provecho y prepararte para la vida. No es suficiente con aplicarse en los estudios y sacar buenas notas, hay que añadir a todo eso una actitud firme, casi despiadada. Hay que tener siempre un par de huevos para ir por el mundo. - Sí, papá. - La vida es en realidad una selva, donde la única ley válida es ser el más fuerte y sobrevivir a cualquier precio. Estás en una edad muy jodida, Arturo, y muy peligrosa. Vas a tener que esforzarte al máximo. - Sí, papá. - Antes de que te pisen, pisa tú primero,  Arturo. Métete esto bien metido en la cabeza. Pero entonces, como Arturo acababa de cumplir quince años - la edad mínima para participar en los torneos abiertos del club -, su padre le había apuntado en el trofeo de dobles para adultos. Ahora iba a tener a su padre dentro de la pista, iba a tener que jugar con él e iba a tener que esforzarse en ganar también para él. Arturo ya no se consideraba un niño y le fastidiaba que su padre siempre estuviera agobiándole con su obsesión por ganar. Ese celo por conseguir la victoria a toda costa llegaba a extremos que Arturo consideraba ridículos, casi mezquinos, y que le hacían sentir abochornado ante sus rivales. Arturo solía encontrar refugio mirando el asfalto verde de la pista sin ni siquiera intervenir. Se abstraía muchas veces del juego por ese motivo, aunque era contraproducente porque su padre aún se ponía más pesado y le gritaba que se concentrara en el partido constantemente. Pero ya habían alcanzado las semifinales del torneo y si vencían aquella mañana a los hermanos García-Muñoz tendrían medalla segura. - Les vamos a ganar por cojones, ya verás -le había dicho su padre a Arturo cuando salieron de casa-. No te quepa la menor duda de eso. No tenemos ni para empezar. Son pan comido. Arturo no solía contestar a su padre. A lo sumo, le contestaba con un desganado “Vale, vale”, para luego quedarse cabizbajo, fingiendo que estaba concentrándose en el juego. En realidad, lo que deseaba era que los partidos durasen poco, lo mínimo posible. Por eso, intentaba jugar lo mejor que podía, para ganarlos deprisa y no tener que oír más a su padre. - Este partido es el momento de la verdad porque tenemos ante nosotros un auténtico desafío - añadió su padre-. Nos enfrentamos a los campeones del año pasado. Es la oportunidad de demostrar que somos los mejores. Todo el rato en el coche, durante el trayecto hasta el club de tenis, su padre le había estado hablando de la pareja rival, de que en el fondo eran mejores que ellos y que por eso había que ganarles como fuera. - Hemos de explotar sus puntos débiles buscando el revés bien cortado al fondo de la pista, para que la pelota apenas bote y se la coman con patatas, o bien, cuando estén en la red, les enviamos globos constantemente para que no puedan volear. El agobio de Arturo había seguido creciendo en el vestuario, mientras se cambiaban de ropa. Su padre había blandido la raqueta como si espantara unas moscas invisibles y había gritado que sus rivales se iban a enterar de lo que era jugar al tenis. Arturo se sintió avergonzado porque temió que todo el mundo en el vestuario habría oído los gritos de su padre, y giró la cabeza para ver si había alguien que les estuviera mirando. - Ya verás, nos los vamos a follar en dos sets. Hemos de ser agresivos, Arturo, ir a por todas. Como si en cada golpe te fuera la vida, ¿me entiendes? Vamos a ganar los puntos a muerte. Cuando Arturo y su padre entraron en la pista, el caracol ya llevaba muchas horas cruzando su superficie rugosa. Arturo, durante el peloteo de calentamiento, estaba nervioso. Sabía que iba a tener que jugar muy bien para lograr el triunfo. Los hermanos García-Muñoz eran además unos rivales temibles. Pero también sabía que no era suficiente con jugar bien, que lo único que le importaba a su padre era ganar. Aquel deseo de victoria lo sentía como una imposición dictatorial, un fastidio del que no podía escapar. Pero al descubrir la presencia de aquel caracol atravesando la pista al poco de empezar el primer set, se había resquebrajado su concentración en el partido. Entre punto y punto, y sobre todo durante los tiempos muertos entre los juegos, no cesaba de mirar con curiosidad el avance del caracol. - Venga, Arturo, espabílate de una vez, que pareces ido. …El caracol se había percatado de que en el territorio que estaba cruzando algunas presencias humanas habían aparecido de repente y  su instinto le dijo que podían no ser necesariamente hostiles. Podía sentir las vibraciones del suelo producidas por las evoluciones de los hombres, pero él se sentía relativamente seguro cerca de la pared de cuerda negra que dividía en dos el territorio. Lo que más le preocupaba eran unas esferas peludas y amarillas, impulsadas a gran velocidad por los hombres gracias a un artilugio metálico que aferraban con una de sus manos, que sobrevolaban sus ojos constantemente y que otras veces llegaban rodando por el suelo cerca de él o impactaban violentamente en la red. Si alguna de aquellas esferas le golpeaba, aunque fuera en su concha, tendría problemas. Sus ojos aún no podían vislumbrar el borde opuesto del territorio que había empezado a cruzar cuando todavía era de noche. Procuró acelerar el ritmo de sus  contracciones musculares y segregar más moco viscoso para aumentar su velocidad… Al acabar el primer set, Arturo pensó si el caracol sería capaz de cruzar sin sufrir daño la pista de tenis. Aún le quedaba más de la mitad del recorrido y ahora  estaban ellos corriendo y peloteando a su alrededor. Incluso, podrían aplastarlo sin querer o darle un pelotazo. Durante un buen rato,  Arturo estuvo pensando en cogerlo y depositarlo en la hierba al borde de la pista. No sabía qué hacer y se preguntaba si sería mejor olvidarse del caracol o ayudarlo a terminar con aquella travesía. De algún modo, aquella interferencia suya en el trayecto del caracol le acabó pareciendo inadecuada porque le recordó la presencia de su padre atosigándole continuamente. - Vamos, Arturo, vamos. Ya son nuestros. A pesar de que habían ganado el primer set con claridad, Arturo había ido distrayéndose cada vez más y jugando peor porque no paraba de mirar al caracol. Su padre se había acabado dando cuenta de la actitud ausente de Arturo. Sin saber por qué a Arturo le llamaba poderosamente la atención la presencia en la pista del caracol. Observaba con gusto el camino del caracol, como si mirarlo le transmitiera tranquilidad, como si fuera un contrapeso al agobio que le causaba su padre y la tensión del partido. El caracol había avanzando lentamente mientras que su padre se había ido enfadando a medida que el partido se iba torciendo. Discutía todas las pelotas dudosas, intentaba distraer a sus rivales cuando iban a servir dando pequeños saltitos y, cuando ganaban un punto, gritaba exageradamente. Pero, a pesar de todo, habían perdido el segundo set y en el tercero, aunque estaba muy igualado, habían llegado al final con una ligera desventaja. Si sus rivales ganaban ese juego, pasarían a las semifinales y su padre se iba a enfadar muchísimo. El momento decisivo había llegado. Los García-Muñoz servían ya para ganar el partido. Arturo intentó concentrarse en el resto pero el caracol para entonces  ya había entrado en el cuadro izquierdo de saque. - Concéntrate de una puñetera vez, que aún podemos ganar. Espabila, Arturo, no me jodas en el último momento. El primer servicio se estrelló en la red. Arturo dio un paso adelante y se preparó para restar el segundo saque. Sus ojos volvieron a escaparse hacia donde estaba el caracol. Todo debería estar pasando entonces muy deprisa, aunque Arturo en cambio tenía la sensación de que sucedía muy lentamente y de que era capaz de controlarlo. El segundo saque entró en el cuadro de recepción y la pelota botó frente a Arturo. Entonces recordó lo que le había dicho su padre en el vestuario sobre  la agresividad. Arturo golpeó la pelota de revés con todas sus fuerzas, como si le fuera la vida en aquel punto. Se iba a comportar como un hombre,  porque ganar o perder dependía únicamente de un golpe ejecutado con un par de huevos. Aunque la pelota superó limpiamente a su rival en la red, fue a botar unos centímetros fuera de la línea. Los García-Muñoz gritaron al unísono “out” mientras corrían a abrazarse. Habían ganado. Su padre tiró la raqueta al suelo con rabia y se marchó hacia la red para darles la mano a los rivales sin ni siquiera mirar a Arturo. Cuando los García-Muñoz  ya se encaminaban a la puerta para salir de la pista, su padre se giró hacia Arturo y, con la voz cargada de enfado y de sorna, le gritó: - A ver si ahora dejas ya de mirar al jodido caracol de una puta vez y estás por lo que tienes que estar. Entonces dejó caer la zapatilla sobre la pista con una violencia brutal, absurda. La línea húmeda que iba dejando tras de sí el caracol quedó interrumpida de repente bajo la zapatilla de tenis del padre de Arturo. Cuando la levantó del suelo, el caracol había quedado convertido en una masa informe y viscosa hecha de sí mismo. Blas Gallego
Article complet

L'aigua roja del pouet

Va ser una volta a principis d'aquest segle nostre tan revolucionari, al llarg del qual s'han anat descobrint tantes maquinàries i s'han fet tantíssims avenços tecnològics, que ha fet que la gent hagi perdut tota la fe en les històries fantàstiques, va passar un episodi fascinant al voltant del lloc conegut popularment com 'el pouet' i que es troba en una finca privada d'uns pagesos d'oliveres i garrofers del poble de Campredó. El pouet havia estat per a moltes generacions el lloc tradicional per excursions i berenars escolars, així com el punt de reunió de la població en un dia tan popular com el dilluns de Pasqua, per menjar-se la mona amb tots els amics i familiars i fer una rostida de carn i carxofes. En una d'eixes excursions, uns xiquets molt templats, però un xic trapelles, decidiren baixar al pouet, sense que els seus pares els veiessin, per tal de veure quanta aigua hi cabia i treure'n tota la que poguessin, per donar un ensurt a tots els adults, que els estaven renyant constantment. Sense aigua no es pot viure, i ells es riurien en veure la reacció dels seus progenitors, sempre tan estrictes i seriosos. Era una trapellereia bastant forta, ja que podia deixar sense aigua moltes cases, atès que moltes famílies es desplaçaven expressament a recollirla en un període de la nostra història quan les cases no disposaven d'aigua potable i l'havien de treure-la de manantials o pous artesanals. Després d'haver tret uns cent litres d'aigua (ja que el pouet no tenia molta profunditat) per a sorpresa d'aquells nois trapelles i encara més de la resta de la població, el pouet no es va eixugar, sinó que començava a rajar gotes d'aigua roja que a poc a poc s'anaren convertint en una font d'aquest color. L'afer s'escampà per la comarca i arribà a orelles d'uns científics molt coneguts i savis de la universitat del districte, els quals es van apropar al poble per tal d'analitzar aquelles aigües i investigar la seva procedència, car donaren l'aspecte de ser sang i aigua mesclades, en no ser un terreny argilós. No van poder demostrar absolutament res, ni molt menys donar una resposta científica a aquell fet natural, que trencava el cap als més prestigiosos investigadors de la corona. L'aigua estava intacta, això significava que tenia les propietats idèntiques, completament inalterades, l'estrany era que presentava aquell tint roig desconegut. D'on podria venir aquell color? Era la pregunta del milió, que no tenia cap tipus de contestació creïble, que va fer desenvolupar la imaginació de la gent de tot el poble. Tothom era savi i en deia la seva. De fet, l'aigua era colorada, però insípida, i no causava cap tipus d'irritació al cos humà. Ben al contrari, es podia veure directament del pouet i banyar-se sense cap perill, igual que abans. El bisbe de la Diòcesi, acompanyat del capellà del poble, van visitar el pouet, ja que estaven curiosos d'aquell fenomen natural acientífic i li volien donar una solució espiritual. Com bé se sap, tot allò que la ciència no pot demostrar pot tenir un final d'origen diví, i Déu està molt per damunt de la intel·ligència i la percepció humana. I ja els anava bé el fracàs de la ciència en donar una solució alternativa al misteri. Fóra perquè tingueren alguna mena de recepció de missatge des de dalt, o perquè van voler posar cullerada en aquest afer i aprofitar-se de la urgent necessitat d'una resposta que demanava la multitud, com sovint passa amb el clergat de poblacions petites, van assegurar que eren aigües sagrades, d'origen sobrenatural. El tint roig no era altra cosa que sang que provenia del cor de Jesucrist, el fill de Déu, que n'estava tip de contemplar des de les alçades que els homes i les dones del poble, no eren gaire fidels i desobeien la seva paraula, mentre estaven abocats en un món de perdició, d'on hi havia difícil eixida. Definitivament, aquell tint, representava la sang celestial, en forma de plor. Aquesta era l'única raó possible que explicava la manca de components químics en el colorant de l'aigua. Només un ésser suprem com Déu, no pot ser mai analitzat per una ciència que estava en vies de desenvolupament i en un procés irreversible de racionalització rapidíssima del pensament humà. Llavors les dues autoritats eclesiàstiques llançaren una crida popular per adorar i glorificar el nostre Senyor, que ens havia enviat un claríssim missatge des del seu lloc celestial i s'empiparia molt si no l'enteníem. Centenars de pelegrins de tots les parts de continent començaren a venir, travessant rius i muntanyes per tal de banyar-se en aquella aigua roja. Alguns varen anar més lluny i afirmaren en boca plena que tenia dots curatives, com sovint passa amb aquests episodis, i el mateix capellà veié negoci dur i organitzà els fidels de la seva parròquia per vendre botelles d'aigua que curaven el reuma i altres malalties cròniques dels ossos, i asseguraren una bona salut perpètuament. L'afer esdevingué tota una bogeria, i els camins que portaven al pouet que estaven per quitranar i no en gaire bones condicions, es veieren inundats cada dia més d'una massa de població sense senderi, procedent de les quatre parts del món, que havia d'adquirir urgentment el seu litre d'aigua per sobreviure, i no veure's abocat a les foscor que la vida els estava donant. La curiosíssima aigua roja no parava de rajar. Tot i que les autoritats polítiques desaprovaven al principi el comerç de l'aigua, després van voler fer el seu propi negoci i posaren impostos, el conegut IVA, impost sobre el valor afegit, per cada botella venuda, la qual cosa va posar molt nerviós el capellà, que s'enfilava per les parets i llançà una maledicció contra l'alcalde i l'acusà d'infidel i comunista, i d'estar influenciat pels maçons i les eternes conspiracions internacionals contra la fe cristiana. D' altra banda, el desencís de la població local i especialment dels xiquets era gran. Al pouet ja no es podia anar a berenar i havia perdut tot el seu encant, de paratge natural i on regnava exclusivament la tranquil·litat. Els xiquets de la població estaven molt tristos, ja que no podien convèncer el professor per perdre cap dia de col·legi per fer una excursió, perquè no tenien cap lloc on anar. El pou començava a donar mostres de sequera, i aquells que havien organitzat el negoci s'espantaren de debò. I al final ni un a gota d'aigua de cap color va rajar d'aquell indret. S'havia acabat el misteri i amb ell el xollo, com es diu popularment. La nota oficial de la parròquia fou que en Jesucrist s'havia enfadat per la comercialització i monopoli de l'aigua sagrada i sobretot pels impostos que havien posat els poders polítics i havia aturat el seu plor, per tal de no veure's utilitzat per fonts desautoritzades, Però algun dia retornarien les aigües miraculoses i ens donarien senyal del seu control i vigília constant sobre les nostres vides,. En canvi, la gent menuda tornaren a l'indret lliurement i descobriren unes restes de petitíssims fòssils antics en forma d'estels petits, que demostraven l'existència d'una civilització molt antiga en temps molt remots. Novament important arqueòlegs de la universitat de la ciutat gran, veniren a investigar aquells estelets i definitivament creieren que en èpoques molt allunyades en el temps, allí havia viscut alguna tribu prehistòrica que tenia l'aigua en gran consideració, ja que havia trobat molècules d'aigua per tots els fòssils. Però ningú no donava resposta al dilema de l'aigua roja del pouet, que durant exactament un any havia rajat amb quantitats inusuals. I per una vegada, tots els habitants es posaren d'acord a l'hora d'afirmar que és bo que les coses no es puguin demostrar del tot, en aquest món de la raó i la incredulitat que hem construït entre tots durant tants segles.
Article complet

Sant Jordi per als mes menuts

Sant JordiA Llibreria Serret ens agrade molt tindre als mes menuts atrafegats, llegin llibres, per Sant Jordi tenim aquesta costum. A continuació, un breu relat dedicat als mes menuts…La Rata Robinata de L’Estrella Ramon: La Rata Robinata és roja i viu en una claveguera on totes les rates són grises. Ella fa el que pot per assemblar-se a les altres, però no se’n surt i tot li va cada cop pitjor fins al dia que, sense haver comès cap delicte, només per ser de color roig, la tanquen en una presó horrible: La Lluentor Resplendent. D’allà no ha sortit mai viva cap rata. Sort que la Rata Chambourcié de Danon, una rata forastera, es convertirà en la seva millor aliada i aconseguirà que totes les rates del món facin alguna cosa per ajudar-la.
Article complet

Blog. Miradas abril 2007: Piedra, tinta y aceite...Calaceite visto por Emilio Riuz Barrachina

Piedra, tinta y aceite.

Calaceite es un pueblo de unos 1200 habitantes situado en la comarca de Matarraña, en Teruel. Su nombre procede de la fortaleza árabe que coronó el cerro donde se asienta la localidad, Qal'at Zayd (castillo de Zayd). De esa etapa se conservan numerosos huertecillos con pozo de noria y molino aceitero o los azudes del moli Nou y moli Vell.

Su casco antiguo está declarado conjunto histórico-artístico, y en él pueden admirarse edificios particulares de estilo barroco, con balcones que lucen balaustres de piedra o de forja, y ventanales góticos y mudéjares.

Article complet

<1...568
569
570
571
572
...576>