Se inaugura en agosto una nueva ruta literaria y jacobea

ruta-jacobea.jpg Fernando Marías, Almudena de Arteaga, Juan Manuel de Prada, Marta Rivera de la Cruz, Gustavo Martín Garzo y Luisa Castro entre los escritores que abrirán esta ruta patrocinada por el Xacobeo y la Xunta de Galicia 20070621_ruedaprensa-1.pdf Información: IMAGINE EDICIONES - prensa@imagineediciones.com Nazaret Sánchez - Tel: 914 316 176 (centralita) - Móvil: 629 917 537 JUEVES 21 DE JUNIO, 13:00 horas CASA DE GALICIA - C/ Casado del Alisal, 8 La presentación de este proyecto a los medios de comunicación, denominado “La Traslatio literaria y jacobea” estará a cargo de Ignacio Rodríguez Eguibar, director-xerente de la S.A. de Xestión do Plan Xacobeo, Pilar Morgade Saavedra, subdirectora general de Turismo de la Xunta de Galicia, Fernando Marías y Silvia Pérez, coordinadora general del proyecto, además de la presencia de los escritores. Del 4 al 15 de agosto, el buque escuela ruso MIR zarpará desde Valencia con un grupo de escritores y de peregrinos desde Valencia con destino final a la Catedral de Santiago de Compostela. Esta interesante iniciativa, organizada por la Asociación “Amigos del Camino de Santiago” de la Comunidad Valenciana, durante la travesía por el Mediterráneo y el Atlántico, tocará los puertos de Cartagena, Málaga, Cádiz, Lisboa y Vilagarcía de Arousa y se hará un último recorrido a pie desde Padrón hasta la catedral de Santiago. Durante el mismo, se grabará un documental para televisión y se realizarán diversas actividades literarias y culturales en general, relacionadas con la legendaria Traslatio del apóstol Santiago y el Camino de Santiago. También se realizará una exposición itinerante que se exhibirá en cada una de las ciudades donde atracará el barco. El plantel de escritores está compuesto por Fernando Marías, Marta Rivera de la Cruz, Juan Manuel de Prada, Luisa Castro, Gustavo Martín Garzo, Almudena de Arteaga, Ramón Pernas, Fernando Martínez Laínez, Milagros Frías y Juan Bolea, entre otros. Al final del viaje, cada autor entregará un relato que se recogerá en un libro colectivo con fotografías de esta experiencia que será editado por IMAGINE EDICIONES, y puesto a la venta en otoño próximo. Después de la rueda de prensa se servirá un cóctel.
Article complet

3 Novetats d'Autors Ebrencs

Guia de les Terres de l'Ebre de Vicent Pellicer: guia-turistica-de-les-terres-de-lebre-vicent-pellicer.jpg Vicent Pellicer Ollés; Biografia: (Valdealgorfa, el Baix Aragó, 1956), professor de català per a adults, viu a Jesús (el Baix Ebre) des dels 9 anys. És un escriptor que es declara addicte a la natura: a les serralades, als boscos i a les fonts; a les salvatgines, a la pluja i al somriure dels esquirols. Esta gran passió queda ben palesa en els seus llibres, i en la seua veu quan recita versos. El 1988 guanyà el primer accèssit del Premi Enric Bayerri de contes (Jesús), publicat el 1991 a Obra literària, Jesús-Catalònia (1984-1989). Els anys 1995 i 1996 fou el guanyador de sengles edicions anuals del Premi Ramon Salvadó i Montoriol (Barcelona) de contes de natura. És autor de poemes editats en tres reculls d’Els Trobadors de l’Ebre (anys 1996, 1997 i 1998), del conte Morret pelut de rabosa (1997), de Les fonts del Port (1999), de Contalles del Port (2000), d’A peu pel massís del Port (2000), d’Endevineu els ocells­ (2002), de Caminades pel massís del Port (2002), de Paisatges de l’Ebre: el Delta i el Port (2004), d’El massís del Port: de font en font (2005) i, en col·laboració amb Pere González, del CD inter­actiu Les fonts del Port: 50 recor­reguts d’aigua (2000). Tornen a ser menuts de la Susana Antoli:10-anys-de-vig.pdf Susana Antoli; UNA OBRA DE POESIA INFANTIL GUANYA EL PREMI GUILLEM NICOLAU 2006 . L'obra titulada “Tornem a ser menuts”, de Susana Antolí Tello, ha estat la guanyadora del premi Guillem Nicolau a la millor obra literària en llengua catalana de l'any 2006, que concedeix el Departament d'Educació i Cultura del Govern d'Aragó. El jurat del premi es va reunir ahir dijous i ha escollit aquesta obra "per la construcció d'un món imaginari que incorpora de forma innovadora elements de la tradició i de la terra quotidians, amb un llenguatge fresc i senzill, accessible al públic infantil i juvenil". Així mateix, ha merescut un esment especial per part del jurat l'obra titulada "La construcció de la Casa del Pari" de Carlos Andreu Sancho. Susana Antolí és una jove poetisa de la localitat de Beceite, en la comarca turolense del Matarraña i que treballa habitualment en una guarderia, una mica que s'ha notat en l'obra guanyadora, que és una recopilació de poemes infantils. A més, també destacava que és la primera vegada que es premia una obra de poesia infantil. A més...(La beceitana Susana Antolí Tello ha estat la guanyadora de l'I certamen literari en català ‘Vila de Pena Vermella i Matíes Pallarés’, organitzat per l'Ajuntament de Peñarroya de Tastavins. El premi, dotat amb 250 euros i amb un trofeu que representa les Roques del Masmut de la localitat, es va lliurar diumenge passat en aquest municipi de la Comarca del Matarraña. La guanyadora del certamen va presentar per a aquest premi un relat titulat El tio Mentiroles i el drac de Peñarroya, redactat en català.) Carles Sancho Meix; VILES I GENTS Viles i Gents20 June, 2007 10 anys de Viles i gents una nova publicació. C. Sancho Categoria: Notícies S’acaba de publicar 10 anys de Viles i gents dins la col•lecció Literaturas de Aragón. Serie en Lengua Catalana editat pel Departament d’Educació, Cultura i Esport del Govern d’Aragó. És el primer títol que es publica en aquesta col•lecció i que no pertany als Premis Guillem Nicolau des de 1995, any en què es va editar el poemari de Desideri Lombarte Romanços mai contats. Boires i borrims. Amb el títol 10 anys de Viles i gents es recull una selecció de columnes –de les quasi cinc-centes publicades- que cada divendres apareixen ininterrompudament a La Comarca des de 1995 i a la revista mensual Temps de Franja des del 2000. També poden consultar-se aquestes columnes a través d’internet a www.mallorcaweb.net/catalarago i http://vilesigents.blogsome.com. La temàtica que tracten els columnistes és prou diferent: cultura, etnologia, ecologia, història, llengua, patrimoni, reivindicacions socials… El pròleg del llibre corre a càrrec del periodista originari de Bellmunt de Mesquí Ramon Mur de qui precisament va eixir l’idea de fer una columna en català quan ell era el director del bisetmanari alcanyissà. El volum recull un total de trenta-sis texts que pertanyen a nou columnistes que han col•laborat durant aquests deu anys: Tomàs Bosque, Lluís Rajadell –que havia estat redactor en cap de La Comarca-, Josep A. Carrégalo, Carles Terès, Miquel Blanc, Juli Nicolau, Josep Puche, Natxo Sorolla i que signa aquest escrit. En la primera columna publicada de Viles i gents, Tomàs Bosque, que signava el text, justificava la necessitat de la pluralitat lingüística a les pàgines de La Comarca: Lo millor que li pot passar a un país, a una ciutat o a un territori de cent pobles com el Baix Aragó, al que vol arribar i representar el quinzenal d’Alcanyís La Comarca, és que totes les formes d’entendre el món, de sentir-se ciutadans, de mantindre les tradicions i d’imaginar el temps que ha de vindre, tinguen cabuda amb una certa harmonia. Que és el que ha passat sempre a la nostra terra; perquè la pròpia història de la ciutat d’Alcanyís no es pot explicar deixant a un costat la influència que ha tingut i té la gent que baixa de per dalt, la gent que parle català. El llibre va eixir al carrer el segon cap de setmana de juny coincidint amb la Fira del Llibre a Saragossa i amb la concessió dels premis literaris atorgats pel Govern d’Aragó. I que recordem que el guardó per a treballs en català –Guillem Nicolau- va recaure en la beseitana Susana Antolí Tello amb Tornem a ser menuts. Des de l’any passat la primera experiència d’una columna en català en un mitjà de comunicació en castellà Viles i gents té un paral•lel: Lo Cresol que es publica al Diario de Teruel i en què hi participen els companys Artur Quintana, Josep M. Gràcia, Silvestre Hernández, M. Dolores Gimeno i Marc Martí. Carles Sancho Meix
Article complet

Les aigües del riu

Les aigües del riu ballen tímides les mil cançons dels ulls que les miren, sotgen líriques i taciturnes els balls invisibles dels cors que les rimen, cusen amb colors transparents callats les nues petjades d'una ment que cavil.la, contemplen amb ulls infinits i líquids el viatge sense arribada de les hores d'aigua. Les aigüies del riu són filòsofes, músiques, poetes, temptadores i humides dames, que tot ho conreen des de la infinitud, i tot ho recullen des del cor individual de tot aquell que estima el riu, i s'inspiren amb totes les gotes que les conformen com a dones desitjades per als ulls i l'esperit, sempre despullades de carn, sempre mullades d'amor. Albert Guiu
Article complet

Companys de lletres (8): Vicent Pellicer

Companys de lletres (8): Vicent Pellicer company-de-lletres-vicent-pellicer.pdf guia-turistica-de-les-terres-de-lebre-vicent-pellicer.jpg A Vicent Pellicer l'hem enredat de tal manera que l'hem convertit sense voler-ho en una mena de poeta oficial del Centenari de Joan Cid i Mulet. La meva dona, Araceli Aguiló, llicenciada en Filologia Catalana, sempre repeteix que els poemes de l'intel•lectual jesusenc en boca de Pellicer agafen tonalitats mítiques. Li hem fet recitar, no sé quantes vegades, el poema "La cançó de l'Ebre", un càntic vibrant que amb la seua veu realment posa la pell de gallina. Vicent Pellicer és un poeta jesusenc, que està enamorat de les salvatgines i del somriure dels esquirols, i en fa bandera tothora d'aquest fet. Nascut a Valdealgorfa (Baix Aragó) el 1956, imparteix classes de llengua catalana per a adults. Va tenir uns inicis literaris en el camp de la narrativa curta i de la poesia, per posteriorment especialitzar-se en temes concernents amb la natura. Els seus llibres més coneguts són: Les fonts del Port (1999), Contalles del Port (2000), A peu pel massís del Port (2000), Endevineu els ocells¬ (2002), Caminades pel massís del Port (2002), Paisatges de l’Ebre: el Delta i el Port (2004) i El massís del Port: de font en font (2005). Cossetània Edicions li acaba de publicar una magnífica "Guia de les Terres de l'Ebre", la qual em va fer obsequi ahir. Em delecta que em regalin llibres, més encara si prové d'una persona amb la qual m'uneix la passió literària, l'amor a la llengua catalana i a les Terres de l'Ebre. Aquesta guia està molt ben editada (cal felicitar l'editorial) i homenatja el patrimoni natural, paisatgístic, historicoartístic, arqueològic, cultural, gastronòmic de la nostra terra. Reivindica el gran potencial turístic que proporciona l'Ebre, el veritable eix vertebrador de la zona i el nostre màxim signe d'identitat. L'amic Vicent ha dissenyat dotze itineraris per tal donar a conèixer les nostres tradicions, el nostre fet cultural, la nostra gent. I si una cosa caracteritza Pellicer, és la passió per la natura que demostra en cada ratlla dels seus relats, que ens invita a conèixer els racons verges més amagats de la dolça terra de l'Ebre. Amb Vicent Pellicer vàrem fer un recital poètic esplèndid la nit del 21 d'abril d'enguany en l'acte central del Centenari de Joan Cid i Mulet. Recitàrem poemes de l'homenatjat: Encís, Sant Jordi el cavaller, La Vall Beneïda (terra nostra tortosina, vall dels somnis infantins... terra nostra riallera...), etc. Va col•laborar activament en el programa Lletres Ebrenques del 2 d'abril, i va introduir una petita dissertació de la novel•la de Cid "Rosa Maria" (1934), un gran càntic a la vida marinera i als colors mediterranis. El necessitarem de nou i el tindrem al nostre costat. Segur. Encoratjo tothom a conèixer l'obra d'aquest escriptor jesusenc (l'actual, a més del centenari). Són llibres d'una bellesa estètica esplèndida, escrits amb devoció pels paratges naturals i que ajuden a enlairar l'autoestima ebrenca. Quina bella terra que tenim! Vicent, va per tu: Contemplo aigua que corre i torna,/ que és dolça i salda,/ s'estreteix i s'eixampla./ Contemplo blavor banda i banda./ La frescor em banya,/ la bellesa m'impressiona/ i la terra se m'aparta./ Un vol de gavines s'enlaira,/ uns ànecs perduts volen a mitja ala/ i uns pescadors arrien la canya./ Alguns turistes en una barca saluden/ i fotografien el paisatge./ I jo, m'emociono davant l'espectacle. Emigdi Subirats
Article complet

8è Joc literari: completar un conte

A més a més de comentaris, sensacions i fragments de contes, des de fa setmanes, proposo al meu bloc de temàtica literària, Tens un racó dalt del món, jocs literaris per a fomentar la participació, amb premis inclosos. Al 8è Joc literari demano una mica de creativitat i que es completi el final d'un conte de forma molt breu. Aquest joc té un desavantatge, potser demano una mica més d’esforç; però també té un avantatge, totes les respostes seran correctes. Aproximadament el 27 de juny publicaré al bloc les vostres propostes, llevat que em demaneu que no ho faci explícitament. Entre els participants dels 3 jocs sortejaré els següents premis: un lot de llibres de Cossetania Edicions, un lot de llibres d’Aeditors i un lot de productes de la Festa del Renaixement, que tindrà lloc a Tortosa entre el 19 i el 22 de juliol. Per a participar en aquest 8è Joc literari haureu d'entrar al meu bloc http://jmtibau.blogspot.com , i enviar la resposta al clubdelectura@tortosa.altanet.org Animeu-vos a participar i difoneu aquestes propostes de jocs tant com pugueu! Jesús M. Tibau Escriptor i coordinador del Club de Lectura de Tortosa www.escriptors.cat/autors/tibaujm http://jmtibau.blogspot.com
Article complet

BUIDESA

BUIDESA S'ha aturat el temps, la soledat deambula al meu voltant, sura en el teixit del vent...fugisser, que segueix el seu camí. Voldria volar amb ell, pel meu cel infinit que tantes vegades he somniat, amb els núvols blancs i blaus, que s'han esborrat del meu pensament, no existien... Eren mentida. Ara miro el cel i no hi ha res, tot és gris, ple de silencis, obrint una ferida a la meva ànima buida... Voldria trobar-me amb un estol d'aus, d'orenetes o d'estornells i saludar-les, parlar amb elles, escoltar dels poetes el seu vers. Que fàcil trencar un cor d'àngel, amb plomall de vidre, convertir en pols la bellesa d'unes ales de papallona que vola lliure de flor en flor, amb l'encís del seu tremolor, tan fàcil com trencar l'amor amb les teves mans. Glòria Fandos Gracia
Article complet

Desatino

Cuando era pequeño, mi padre intentó suicidarse tirándose del balcón que quedaba a la izquierda de mi cuarto. No se extrañen, si conocieran a mi familia lo entenderían. Pero el caso fue, que como nuestro piso era un entresuelo no tuvo éxito en su cometido. Al menos, no un éxito total. Quedó medio cojo y lo echaron de la fundición, lo que le dio mucho tiempo libre para sentarse en la estación de ferrocarriles a ver pasar a las chavalillas que pillaban el tren para ir a la universidad. Normalmente, abandonaba su puesto de vigilancia al caer la tarde, para volver a casa aun de día, ya que era lento como una tortuga y miedoso como una hiena. Pero un día llegó a casa entrada la noche y lo primero que hizo fue preguntarle a mi madre donde tenía la libreta del banco. Afirmaba, que había conocido una estudiante de intercambio rusa (que en ese momento denominaba “el verdadero amor de mi vida”) y pensaba fugarse con ella. Como pueden imaginar, decirle eso a mi señora madre podía considerarse otro intento de suicidio, dado que esta cogió la sartén de los calamares, aceite hirviendo incluido, y se puso a atizarle en el cogote. Puede que visto así, esa fuera una reacción exagerada, o al menos eso dijo la psicóloga de la policía en comisaría. Sin embargo, mi padre, (¿a que ahora ya le van entendiendo mejor?) Siguió en sus trece y cuando llegamos a las puertas del hospital donde le habían ingresado, una amable enfermera nos dijo que se había pedido el alta voluntaria y se fue vendado como una momia a por la estudiante rusa. Mi hermana y yo corrimos a la estación a ver si le pillábamos y evitábamos el desatino ¿o no? Que iba a cometer. Desgraciadamente, solo pudimos verle bajar hacia el anden por la escalera mecánica en compañía de la que, suponemos, era la moza rusa, por cierto muy bien echa toda ella y dispuestos a embarcar en el expreso que partía rumbo a Perpignan. Lo siguiente que supimos de él fue cuando lo encontramos en Paris sirviendo en la barra de un hotelito donde señores gordos y ricos en bata, acompañaban a señoritas delgadas que estaban muy ricas sin bata ninguna. Por eso pienso que mi padre fue un gran hombre, que ante la adversidad, representada en este caso por la paella de los calamares de mi madre, se inventó de nuevo a si mismo. Ahí es nada. Antonio Monfort Gasulla.
Article complet

Contes per contar a un gegant, d'Estrella Ramon

contesgegant.jpg novetats Es tracta d’un recull de contes: “Contes per contar a un gegant”, una obra col·lectiva, cosa estranya en el món de la literatura infantil. L’escriptora i contacontes Ana García –Castellano ha coordinat el projecte, ajuntant en un mateix volum cinc contes escrits per autors amb molta obra publicada i que, al mateix temps, tinguessin una llarga trajectòria com a narradors orals, allò que popularment es coneix com contacontes. El resultat ha estat aquest llibre, il·lustrat per Luis Filella i editat per Alfaguara Grup Promotor que reuneix cinc contes breus. El de Llorenç Jiménez ens arriba des de València; el de la Catarina Valriu, des de les Illes; els de Roser Ros i Mercè Escardó arriben des de l’àrea metropolitana de Barcelona i el d’Estrella Ramon, des de les Terres de l’Ebre. Resum de la contraportada Sabeu que els gegants poden fer-se menuts, com nosaltres? Sabeu que només cal que els expliqueu un conte? Sí, però un conte de veritat. Que quins són aquests contes? Doneu una ullada a “Contes per a contar a un gegant”, potser allí trobareu la resposta. http://www.llibresebrencs.org/
Article complet

L'estiu de Mireia

L’ESTIU DE MIREIA (Relat extret del recull de contes "Estius a l'Ebre" de Aeditors) Mireia va sortir al carrer. Tot li semblava nou, tenia una altra visió. Se sentia lliure, gran i a la vegada petita… En mig d’aquella solitud tan profunda que experimentava en el seu interior. No sabia si havia estat engarjolada, o inconscient en un hospital. Ni el temps transcorregut des de que havia estat conscient. Tenia la impressió que vivia una altra vida. Quedaven molt enrere, molt llunyans, uns records nebulosos, que no encertava a albirar si havien estat una realitat o eren una fantasia, inventada o somniada. Sabia que era hivern, encara que no ho semblava. Era un dia clar, lluminós, el cel regnava com a senyor del cel. Mireia el mirava, tenia un color blau intens. Caminava com una autòmat, com per esme. Fugaçment recordava que li havien donat una bossa de plàstic amb les seves pertinences, una mica de roba i algun parell de sabatilles de roba amb sola de goma, que es podia apreciar a traves de la feblesa semi-transparent del plàstic, d’un color esblanqueït, que portava a una mà, i a l’altra portava uns papers. No sabia perquè, però, no volia perdre ni la bossa ni els papers. Potser era l’únic que posseïa i ho subjectava amb força, amb por que algú els hi robés o se’ls emportés el vent. Com si en aquelles dues coses li anés la vida. Mig en ombres, vagament, recordava haver sortit d’un edifici gran que era tot de vidre . De fora es veia la gent que anava i venia per les amples estances i embolicades escales. Unes persones que no sabia si eren homes o dones, vestides de blanc, o pot ser no, li van dir que ja podia marxar. Ningú l’esperava. Va començar a caminar per uns carrers poc transitats, no coneixia res, la gent, les cases li eren indiferents. Era un poble, semblava bastant gran. Les seves petjades, lentes, cansades van anar cap a la sortida. Començava a caminar per una carretera poc transitada. Va veure un senyal de trànsit, rectangular, amb les vores negres i el fons blanc on posava el nom de Jesús, amb una ratlla vermella que creuava en diagonal, indicant que era el final del poble. O sigui que el nom del poble era Jesús. A la Mireia no li sonava de res. Va continuar caminant. El sol cremava. El vent era suau i càlid. Mireia sentia una sensació agradable. Respirava a fons, s’anava amarant de vida. Li semblava que de mica en mica, la vida es volia fer present, tant en el seu cos com en la seva ment. Però la seva confusió continuava. Mireia caminava pel costat d’una carretera, s’arrambava a la vora, evitant, que algun dels pocs cotxes que passava l’atropellés. Aviat va veure que arribava a una altra població. De seguida va veure el rètol. Posava Roquetes. S’introdueix pels seus carrers i es troba caminant pel costat d’un ample canal. Els seus ulls no es podien apartar de la seva aigua, l’atreia com un imant. L’aigua li portava records nebulosos. Sentiments contraposats s’apoderaven del seu cor. Moments dolços de felicitat inusitada i a la vegada tràgics, que li produïa una estremida esgarrifança, rissant la seva pell. Allò que sabia segur és que era estiu, un estiu calorós. La xafogor i la suor impregnava l’ambient. Aquell ample canal estava vorejat de xops. S’agraïa la seva ombra. Mireia seguia el passeig amb el canal a la seva esquerra, l’aigua del qual, que també semblava passejar, tenia una remor tranquil·la, que donava serenitat a la ment enteranyinada de la Mireia .A la seva dreta passaven cases i carrers que ja li eren una mica més familiars. Va passar per un carrer que posava Carrer de Pepe Garcia “Lo Canalero”. La Mireia no deixava de mirar l’aigua, no ho podia evitar, una força misteriosa l’atreia. Se n’adona que no és un poble, és una població gran, era una ciutat. A la Mireia de sobte, en mig de la seva foscor mental li ve un llamp de llum a la memòria. Al final del passeig del canal hi havia un gran edifici, també ho recordava de vidre, però d’un altre color, d’un to difuminat. Pot ser allà trobaria algun amic o familiar. Desprès de passar carrers i avingudes molt concorregudes, el xivarri de la gent i d’ensordidor soroll del trànsit, aclaparaven el cap de la Mireia que no la deixava pensar. Va arribar a l’entrada d’aquella enorme casa. Hi havia una gran escalinata per accedir a la porta principal. Molta gent entrava i sortia. Homes, dones amb nens petits de la mà. Vestien roba de tots els colors. Alguns anaven amb els abrics a les mans i també les jaquetes. O sigui que quedava clar que era hivern, però d’aquells dies que semblen primavera o estiu. Li feia por entrar. Aquell edifici li portava un record nefast. No obstant, va començar a pujar, com arrossegada pel corrent de la gent. Arriba a la primera planta. Tot eren oficines. Treballava molta gent, i no paraven de bellugar-se d’un lloc a un altre. No coneixia a ningú i ningú la coneixia a ella. Una senyora se li apropa, es dirigeix a la Mireia amb unes paraules que no entén. Quan la senyora intenta agafar-li els papers de la mà, Mireia volta en rodó, deixant perplexa a aquella dona que es va dirigí a ella amablement, i va fugir d’aquella gran estança ràpidament. Baixa les escales, i en un obrir i tancar d’ulls es torna a trobar al carrer . Mireia tenia por, estava molt espantada i pensava: “Qui sóc jo? On he de anar? No conec a ningú i ningú em coneix a mi”. El carrer era ample, es trobava davant d’una altra carretera que sortia de la ciutat, aquesta tenia voravia cosa que no tenia la que sortia del poble de Jesús. Ja passava del migdia, el sol estava alt, i cremava una mica més. Aquesta escalfor del sol que sentia Mireia, i el suau vent que acaronava la seva pell, li portava un record aclaparant, que la dominava amb una força indescriptible. Li recordava l’estiu, això ho tenia clar. Però no sabia què. Li produïa un dolor que li ofegava el cor, però, a la vegada, l’embriagava d’una sensació agredolça. La va marcar tant aquell estiu a la Mireia? Era l’únic record que divagava pel seu pensament. També recordava la salabror als seus llavis, que podia ésser de llàgrimes o d’aigua de mar, i un intens olor a peixos. Què va passar aquell estiu que va marcar a la Mireia per sempre?. Caminava tranquil·la, pausada. No tenia pressa perquè no sabia on anava. Passa per davant d’una fàbrica d’ulleres. Pel costat d’una guarderia d’infants. Es va trobar amb una altre senyal d’informació on posava Tortosa, la ciutat que anava a entrar. Tampoc recordava aquest nom. De sobte sent una música. La sentia fonda i llunyana. Així com anava avançant la sentia més clara. Eren jotes aragoneses. D’aquesta música se’n recorda. Així com s’apropava al lloc d’on venia la música, el sol fugia, s’enfosquia el cel, el vent bufava més fort, la temperatura s’anava refrescant, es feia de nit per moments. El fred es feia present i la Mireia tremolava com les fulles dels arbres. Havia desaparegut el record d’aquell estiu que a la Mireia li donava un alè de vida al cor. Arriba a una gran plaça, hi havia un gran hotel, un restaurant xinès i grans comerços. En aquells moments, el que omplia la gran plaça eren rondalles de jotes aragoneses, grans cantadors, que tallaven amb delícia l’espai amb la seva veu. També hi havia molts grups de balladors de jota, que s’enlairaven amb gràcia i brio, fent dibuixos al vent, i el so de les castanyetes omplien l’ambient de festa i alegria. Hi havia atraccions, per petits i grans, xurreria, parades de venda de llaminadures. Mireia estava contenta i corria. Tenia uns cinc anys. Havia retrocedit en el temps. No s’ho explicava, però se sentia tan feliç, que no li buscava tres peus al gat. Mireia portava un abric de pell de conill, blanc i beige, preciós. Una gorra, bufanda i guants a joc. Havia anat amb els seus pares a una fira, s’havia perdut i els buscava entre la multitud que omplia la plaça. Els va trobar de seguida. Estaven asseguts a la terrassa d’un restaurant i l’esperaven per sopar. El seu cotxe estava a prop, més ben dit, era un carruatge, amb un escut de la noblesa a la porta, arrossegat per quatre cavalls blancs. La nena va anar a acaronar les galtes dels animals, que la rebien amb uns amistosos bufecs . Semblaven iguals, però els distingia perfectament.. Es deien Eros, Tànato, Prim i Viu. Mireia no comprenia, es barrejava el passat el present... Somnis, realitat. Volia gaudir del moment. No despertar, si és que era un somni, perquè era meravellós. Sentia el so dels timbals del tren, amb el seu tris tras, adormidor i serè. Però, altra vegada aquell estiu, la calor sufocant, que l’omplia d’angoixa... i a la vegada se sentia estremida per un gran amor. I la gran plaça, amb al seva fira de música i de festa, va canviar. La Mireia s’havia adormit, cansada i bocabadada, mirant com els grups de dansaires de jota executaven les seves magistrals cabrioles. Mireia va obrir els ulls, els últims resplendors del sol, quan declinava la tarda, encara cremaven, i l’enlluernaven . Va veure amb estupor que els balladors de jota, havien fet silenci, i estaven petrificats al mig de la plaça, que era una rotonda. El desagradable soroll del trànsit, feria els oïts de la Mireia que ja havia tornat a la realitat. Va mirar el rellotge de l’església del Roser, que donava pas al característic pont que creuava el riu Ebre, dividint en dues parts la ciutat de Tortosa. La Mireia se’n va anar en direcció al pont. Així com s’apropava, el cor se li accelerava per moments, com si volgués sortir del pit. Mireia arriba al mig del pont, es queda recolzada a la barana, mirant l’aigua del riu, fixament. Era tèrbola, i el seu corrent, plàcid, i a trossos recargolat, li portava records clars. El seu món real va a aparèixer de cop, donant tota la claror a la seva ment enteranyinada i confusa. Sobre tot el rostre de Marc es feia present, en aquelles aigües, del riu Ebre. Aquell amor autèntic i estremidor que van viure, el Marc i la Mireia, en un estiu inoblidable, amb el corrent del riu per testimoni. Va ser un amor de primavera, una increïble història d’un amor de primavera. El Marc i la Mireia es van conèixer un estiu. Semblava llunyà, però romania intacte en el seu cor. Es van conèixer un dia d’estiu, de sol aclaparant, quan en un temps, la joventut de Tortosa, i de altres barris o pobles molt propers, tenia per costum anar a banyar-se a la “Xiquina”, una mena de platja, que es produïa quan l’aigua del riu baixava de nivell. Mireia era molt jove, aquella explosió de bellesa, de la primera joventut, el començar la vida nova d’adolescent. Era de mitjana estatura, tenia un cos perfecte i proporcionat, el seu rostre també era bell, blanc, més aviat rosat, que és posava vermellós, al contacte amb el sol, i també quan la mirava algun noi. Tenia un cabell llarg i sedós, color castany amb reflexos de sol, i els seus ulls com les praderies que desperten al rugim de la primavera. Mireia que reia i feia broma amb les amigues, sentia una mirada intensa sobre ella, que la irritava, però a la vegada li agradava. Era la mirada del Marc, que des de feia una estona, no deixava d’observar-la. El Marc es va apropar a la Mireia, no era molt tímid que diguéssim. La va saludar i es va presentar. La Mireia li va respondre amb simpatia que li caracteritzava. El Marc era molt atractiu, una mica daurat de pell, amb el cabell suau color de mel, i els ull de color cel intens. Cupido els va endinsar la sageta de l’amor, unint els seus cors. Parlaven i es miraven intensament als ulls. Pensaven que estaven sols a d’univers. Es va crear al voltant d`ells, entre els seus amics una mena d’enveja sana. Nedaven junts, i no paraven de jugar. Cada dia es trobaven, els semblava que l’estiu seria molt curt. Però aquell amor que començava, dia a dia era més intens. No seria un amor d’estiu, d’aquests que moren quan l’estiu s’acaba. Aquest amor seria per sempre. Cada dia es trobaven. Estaven tot el dia junts. Algun dia s’escapaven i anaven a dinar a un restaurant que estava al costat del riu, a l’Assut de Xerta. La Mireia menjava conill a la brasa i escalivada, i el Marc, de vegades truita en ceba, i bevien cava. El cap els voltava una mica. No era només del cava, era d’aquell amor que naixia, creixia...i que els feia anar pels núvols. Els agradava molt nedar. Acostumaven a arriscar-se i anaven per parts més fondes. Nedaven per baix l’aigua agafats de les mans, fen filigranes. En un moment inesperat, els seus llavis es troben sota l’aigua i es besen. La primera besada d’amor i amb la complicitat de les aigües de l’Ebre. Van sentir una sensació nova, que no podien explicar. Només ho podien sentir amb el cor i la ment. Parlaven de projectes i de futur. Un futur junts i ple d’amor. L’aigua de l’Ebre els esperava cada dia per ser còmplice del seu amor. Sota l’aigua es besaven i s’abraçaven. Un dia sense saber com, el seu contacte va ser més íntim. Van fer l’amor sota l’aigua. Es van sentir abraçats per l’aigua de l’Ebre. Sentien als seus llavis el sabor de l’aigua dolça, però també la salabror de peixos i de mar. Passaven molta estona sota l’aigua. La gent que concorria la platja, sovint els buscaven espantats. La Mireia i el Marc, comentaven rient, “Un dia ens tornarem peixos”. I reien sorollosament. La Mireia li va dir al Marc que no volia fer més l’amor sota l’aigua de l’Ebre. Li feia la sensació que no feien l’amor els dos sinó tres, el Marc, la Mireia i l’Ebre. “Quins disbarats dius.”, marc li contesta. “Sí, sento una sensació estranya.” Cada cop podem estar més estona sota l’aigua. La nostra pell es mes lliscosa i lluenta. El riu Ebre, de tant participar del nostre amor, s’ha enamorat de nosaltres, i voldria que sirguéssim peixos, així estaríem sempre amb ell, presoners en les seves aigües. “Mireia, jo crec que desvaries”. –“Sí, pot ser sí”. Aquella tarda, la platja de la xiquina estava molt solitària. El sol ja s’apropava a les muntanyes del port, però la calor encara continuava sent sufocant. Entre el canyar, el Marc i la Mireia, van trobar un lloc discret a les mirades de la gent. Posaven les tovalloles, i com en el millor palau, estaven junts, feien l’amor i les hores passaven sense adonar-se’n. Algunes vegades els sorprenien la lluna i les estrelles. El riu Ebre estava gelós, el seu corrent sembla que volia desviar-se i emportar-se la parella al fons de les seves aigües. La suor corria pels cossos nus de la Mireia i el Marc, era l’estiu, l’amor, que el descobrien com una força nova de la vida. Cada dia que passava, el corrent del riu augmentava, semblava enfadat, perquè la Mireia i el Marc no volien compartir amb ell el seu amor. El Marc es va endinsar cap a l’aigua del riu. Un remolí potent i profund volia empassar-se’l i emportar-se’l a les profunditats del seu cabal insondable i fosc. Marc va desaparèixer de la superfície de l’aigua. Mireia el cridava, desesperada. La poca gent que hi havia va anar en el seu ajut. En pocs moments el Marc ja havia sortit de l’aigua. Algunes amigues es van interessar per ell. La Alícia, la Mercè, el reanimaven, li feien el boca a boca. Es va armar tal enrenou, que fins i tot va aparèixer una tia del Marc, amb cara de pomes agres, que se’l va emportar en una ambulància. A la Mireia no la van deixar ni atansar-se. Es va quedar trista i sola a la platja del riu. Tots els dies hi tornava al lloc on havia viscut per primera vegada, el gran amor de la seva vida. Anava dia rere dia però el Marc no apareixia. Sentint veus se’n assabenta que el Marc i la seva tia eren parella i tenien un fill, que estava internat a l’estranger. Ningú sabia res i tots ho sabien. Ell era solter i la tia, que ves a saber que era, també soltera, mare soltera, que no tothom ho sabia. També deien que a la tal Micaela, tia de Marc, li pujava el seu ego i l’orgull, veure com el seu nebot, tant atractiu i tant ben plantat enamorava a les millors noies de la població, tant en bellesa, com de bona classe social, i altres del territori de l’entorn. Va saber que Alícia, pintora famosa i dona adinerada i entrada en anys, també hi tenia relacions. Li regalaven finques, quadres, diners... La Mireia no s’ho podia creure. Ella no era ni rica, ni artista. Només era innocent, jove i estimava al Marc, i ell també l’estimava, n’estava segura. Però no era així. Només era un aprofitat. Mireia cada dia anava al riu. Marc no hi era. El volia veure, parlar amb ell. El trobava a faltar. El dia que menys s’ho esperava, troba al Marc a la platja, com si no res. Quan es troben s’abracen, es besen. “T’he trobat a faltar, Marc”, diu Mireia. “Jo també”, li contesta Marc. Es miren fixament als ulls plens d’il·lusió i amor. S’introdueixen a l’aigua, l’Ebre està content, somriu. Atura el seu corrent i participa en els seus jocs amorosos. Però el riu Ebre sabia que el Marc no estimava a la Mireia. El riu Ebre que si que l’estimava, en una ràfega, de venjança i odi, obri un profund remolí, que s’empassa al Marc per sempre. La Mireia queda sola asseguda a la vora de l’aigua, que l’acaricia lentament amb una mà i pensa, “A qui estima el riu Ebre, a mi o al Marc? Se l’ha emportat a ell. L’ha convertit en un peix? Si m’estimés a mi, m’hauria engolit a mi?. El Marc no hi és, s’ha esmunyit entre els seus dits. La Mireia és acusada d’assassinar el Marc. Ella no diu res, no es defensa. Està absent amb la mirada perduda. Només la remor de l’aigua li fa companyia. Passa trenta anys a la presó. Mireia es troba amb l’aigua del riu Ebre cara a cara, el mira des de la barana del pont. Ara ho recorda tot. Li diu al riu, “Tu m’has pres al Marc i jo l’estimava i l’estimo”. Torna a veure el rostre del Marc a l’aigua del riu, que estén els braços i li diu. “Vine Mireia, jo t’estimo i t’espero, i l’Ebre també”. La Mireia està decidida, deixa a la vorera del pont la bossa de la roba i els papers, salta sobre la barana del pont i se sent volar... Els braços del Marc l’esperen...El buit, d’infinit... De sobte sent que unes mans la subjecten fortament i la fan tornar a la realitat. Era lliure, només havia estat víctima de la seva innocència. De l’amor del Marc i la Mireia només queden uns papers contant part d’aquesta història, i una bossa de roba, amb vestits de bany i tovalloles de platja... Gloria Fandos
Article complet

Companys de lletres (7): Octavi Serret

Companys de lletres (7): Octavi Serret Un llibreter d'una altra pasta banner-blog.jpg Octavi Serret no és un llibreter qualsevol, és una màquina de potenciar el món del llibre i un entusiasta de la literatura escrita a casa nostra. A tots els autors amteurs ebrencs ens té enamorats, perquè sabem que amb ell tenim un company fidel i un servidor autèntic de les lletres. Els companys que el coneixen saben que no exagero. La seva és una llibreria petita de Val-de-roures que té de tot, mai millor dit. Demàna-li un llibre i remourà cel i terra per a aconseguir-lo. Veure'l vendre és una autèntica delícia, per la passió que li posa. El vàrem convidar al programa "Lletres Ebrenques" per a parlar de la literatura del Matarranya. Es va mostrar més entusiasta que ningú altre amb la gran quantitat d'autors matarranyencs que estan sortint darrerament. Va parlar de Silvestre Hernández, Lluís Rajadell, Susanna Antolín, etc. També es va mostrar partidari de l'aprovació definitiva de la Llei de llengües d'Aragó, que dignificaria la llengua parlada a la Franja, el català, i al mateix temps donaria una empenta al fenomen literari en la llengua nativa. Segur! avila-libreria-mayo-bloc.jpg Octavi amb l'escriptor Jesús Àvila Octavi Serret fa molts anys que va creure en Internet com a mitjà de potenciació del seu negoci. Ha fet diverses apostes on line, però ens referirem a la darrera per la importància que té. Ens ha creat un fòrum literari per a ús dels autors de les comarques de l'Ebre, Matarranya i Maestrat. A més, ha parlat amb l'editorial Cossetània per tal que els contes publicats al blog ebrenc de Serret llibres puguin ser publicats en format paper aquest estiu, prèvia selecció. Una altra bona notícia, ja que ens permetrà repetir aquesta sensacional experiència que és publicar llibres de reculls de contes, com darrerament hem tingut l'oportunitat de fer amb "L'Altre Nadal" i "Estius a l'Ebre" de l'editorial Aeditors del Perelló. El llibre és la seva vida. Octavi Serret el company ideal de tot escriptor. Ell ens defensa i nosaltres l'hem de defensar igualment. Com diuen els amics Paquita Aliern i Jesús M. Tibau: Al costat d'ell et fas un tip de signar llibres. Que bonic, oi! Va per tu, Octavi. I la ploma ens fa agafar empenta/ una nova venda, un nou lector./ Sí, escrivim per crear món/ per endinsar-nos en la història somniada/ per fer del somni la realitat sincera./ I ens nodrim d'amics amb anhels comuns,/ amb força fugissera i plena,/ amb recança d'una cultura de primera. I ens donem les mans plegats/ per un futur de tots, ebrenc/ i d'eixa terra que banya el Guadalop/ vora un port que parla amb accent nostre. Emigdi Subirats
Article complet

UN PREMI M’ESPERAVA

Tarda calorosa i assolellada, quan les mans invisibles del temps, estan a punt d’esgarrapar l’estiu, es fa palès perfectament que el canvi climàtic, es percep en l’ambient. El dia 12 de juny em desplaço a la població del Vendrell, capital del Baix Penedès, per rebre un premi de poesia de “L’associació de Dones de Vendrell”, pel poema titulat “Somnis d’amor”. Varem passar per la vora de platges, que a la primera hora de la tarda estaven prou concorregudes, el sol semblava or i la mar plata. Imatges que van passar per la meva visió, amb rapidesa, amb la màgia dels estius de sempre. Feren el lliurament de premis, Roser, presidenta, Maria Josep, secretària i el Regidor de “La Igualtat” del Serveis Socials de l’Ajuntament del Vendrell Fernando Perez. Tal com explicà, aquesta Associació a més de les activitats habituals, tenen unes atencions i uns serveis especials, tan psicològics, jurídics com físics, a les dones que pateixen maltractes de gènere, i tenen una vivenda d’acollida per als casos més greus. Una realitat que em sorprengué agradablement. Estan fent una bona tasca en qüestió d’educació a les escoles. Començà la vetllada amb el grup musical de corda, infantil, de l’Escola de Música de Pau Casal, que varen executar dues melodies com els àngels, i mai millor dit. Escola que fa honor al gran músic nadiu d’aquesta població, que hi té una estàtua a una de les seves places més importants. Celebraren el desè aniversari de la fundació del premi poètic. Va acabar la festa amb un brindis i un berenar. Arribarem a Tortosa quan el sol ja feia estona que dormia. La nit era serena. Al dia següent m’esperava un nou dia, un altre premi. Perquè veure començar un nou dia, és un premi molt important que ens depara la vida. Glòria Fandos Gràcia
Article complet

<1...568
569
570
571
572
...585>