Llibres de relats extrets de Serret bloc

Llibres de relats extrets de Serret bloc El 24 de maig de 2007, en aquest mateix espai hi vam publicar un post que parlava de l'acord entre Cossetània Edicions i Serret Llibres per publicar un conjunt de narracions que es recollien en aquell bloc. Al febrer de l'any vinent es farà una primera selecció de relats que sortiran publicats, en un primer llibre l'estiu del 2008.
Article complet

Fondespatla a una exposició Francesa

Fondespatla a una exposició Francesa: Exposition photos : «portes et fenêtres» de Fuentespalda Marcel Miranda amic i veí de Fondespatla, espòs d´Isabelle filla del nostre estimat Manuel Antolín. És molt conegut per tots els habitants del poble, ja que, està molt integrat en la vida del municipi i col·labora en molts actes culturals. Temps enrera va exposar a la "Torreta", mostrant-nos les seves escultures i una part de la fotografia que ha realitzat en llocs de la comarca del Matarranya i en especial a Fondespatla. Ara tenim l´orgull d´informar-los que ha portat aquesta mostra de fotografies a una exposició de la "Ville de Pessac", la seva localitat francesa. Sota el nom, "portes et fenêtres " de Fondespatla, es mostraran alguns dels llocs més entranyables de la nostra localitat gràcies al nostre amic Marcel Miranda. No podem acabar sense parlar de l’Ajuntament de Fondespatla, que ha col·laborat impulsant aquest projecte dins del marc “Aldea de la Cultura”, especialment a Antonio Albesa, secretari de l’Ajuntament i als regidors José Luís i Gonzalo que estaran presents a la inauguració de l’exposició a la localitat francesa. Des de PENYA DEL CORB, hem volgut homenatjar alnostre amic Marcel dedicant-li un espai en la nostra web. En breu publicarem la fotos de la presentació. Sort!
Article complet

VII JORNADA D’ETNOLOGIA A LES TERRES DE L’EBRE:

PROGRAMA 17 de novembre de 2007 La Torre de l’Espanyol D’ETNOLOGIA VII JORNADA A LES TERRES DE L’EBRE triptic-etnologia-terres-ebre-2007.pdf La inauguració de la jornada anirá a càrrec del director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, el director dels Serveis Territorials del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, l’alcalde de la Torre de l’Espanyol i el president del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre. Conferència marc:“Poblament i població a la Ribera d’Ebre. Una visió etnohistòrica”, a càrrec de Jordi Ferrús i Batiste, doctor en Antropologia Social i professor a la Universitat Miguel Hernández d’Elx. Activitats complementàries durant el dia de la jornada: 18.30 h Taula rodona: “Nous enfocaments de l’arquitectura tradicional”, amb els següents participants: Ramon Pallejà, propietari de la casa rural Ca la Lola; Carles Brull, arquitecte; Anna Figueras, antropòloga i propietària de la casa rural Cal Compte i Maria Isabel Reverté, vocal de cultura del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (demarcació de l’Ebre). Activitat complementària el dia 18 de novembre: Barraques a Sant Jaume d'Enveja. Ramiro Escuin. Fons del Museu del Montsià. Mas de Ferrassó, Horta de Sant Joan. Pere Rams, 2005. Serveis Territorials del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació a les Terres de l’Ebre carrer del Dr. Ferran, 6-8 43500 TORTOSA Tel. 977 44 80 70 Fax: 977 44 33 94 marasa@gencat.net Carles Barrull; Institut Ramon Muntaner Fundació Privada dels Centres d'Estudis de Parla Catalana Telf. 977401757 // 977403013 Fax 977414053 www.irmu.org
Article complet

ARA LLIBRES PUBLICA EL SETÈ CAMIÓ.

1189006302381.jpg http://sentimentsaflordepell.blogspot.com/2007/10/tv3-i-el-sete-camio.html Un llibre valent, que hi ha que llegir. Assumpta Montellà investiga què es va fer del tresor perdut de la República. Assumpta Montellà és un historiadora que, a més, difon el fruit de les seves investigacions. Ara llibres , amb la seva col•lecció H, ja ha publicat dos llibres d´ aquesta historiadora: “La maternitat d´ Elna” i ara aquest “El setè camió” que intenta reconstruir el trànsit d´ aquell camió que portava part del tresor perdut de la República i que mai va creuar la frontera. Embriagats pel fred i amb els enemics franquistes cada vegada més prop set camions es disposen a transportar els tresors de la República que es trobaven a la Mina Canta de La Vajol. Els camions portaven or, molt d´ or i art, quadres del Museu de “El Prado” de Madrid. L´ enigma s´ obri quan sis travessen la frontera, però res més es sap d´ El Setè Camió. La República, on al capdavant del govern estava Negrín, no va aconseguir salvar tot el tresor de la República. Els anys i els pronòstics a partir d´ ací estan barrejats de llegenda i realitat. El relat, fruit de les investigacions de l´ escriptora, està ple d´ encís, naturalitat i refermat amb un es expressions directe. L´ escriptora utilitza unes expressions que ens fa molt fàcil la lectura, però a més aquesta acaba sent engrescadora, és com si no pogueres deixar de llegir. L´ autora escriu, però pareix que ens parli i ens acompanyi amb el nostre propi periple. Els lectors en aquest llibres es fiquen tan dins que pareix que participen de la trama no exempta de suspens amb la que ens embolica l´ escriptora. La investigació de Montellà és minuciosa, cauta, però a la vegada amb la intencionalitat de deixar-se amb l´ escriptura del llibre tot allò que pugui per oferir-nos el relat més aproximat a la veritat. En una paraula: és valenta. Paraula a paraula, capítol a capítol, pas a pas l´ autora ens acompanya gairebé de la mà cap a un veredicte final.....que s´ intenta dictaminar després d´ haver-hi recollit força testimonis i documentació, és com un gran trencaclosques. Bé, només ens queda dir que , aquest, és un llibre de qualitat amb el que podem gaudir d´una realitat que ja volgués poder novel•lar més d´un escriptor....tenint en compte que escriure sobre la realitat et lliga molt, però sovint si qui escriu té traça, la realitat es transforma amb la millor d´una intenció que s´ apropa com mai al lector. Simplement, no crec que al futur hi puga existir algun lector que no s´ engresqui amb aquesta novel-la. Sussanna Angles.
Article complet

Llibreria Serret

dsc01424.JPG dsc01425.JPG Avui he d’anar a signar els meus dos últims llibres (Guia de les Terres de l’Ebre i El massís del Port: el plaer de l’aventura) a Vall-de-roures, a la Llibreria de l’amic Octavio. Surto de casa abans que surta el sol. Tan bon punt deixo enrera Gandesa, m’enfilo cap a les terres fruitoses de Bot. Els primers rajos de llum comencen a escolar-se entre els camps de vinya ufanosos, els ceps dels quals, ara, només suporten els pàmpols autumnals. la.jpg La vall es transforma en una mosaic acolorit, que fa gala de l’estació que pertoca: grocs amb pinzellades verdoses, rojos pintats de foc i brasa, tons sangonosos, rovellats, amorosits pels llavis de la tardor, que esclaten arreu; ulls de llums miraculoses, embravides pel fred, que tot just acaba d’arribar de les terres del nord…; un espectacle encisador que m’acompanya fins a Vall-de-roures, en què els xops daurats s’emmirallen en la llera resplendent del Matarranya. L’Octavio ja ha obert la botiga. En observar-hi tanta gent a la porta, em pregunto si algú no deu hi haver passat la nit esperant que ell la hi obrís: tanta fidelitat em commou! Són les dotze i la botiga encara és plena de gom a gom; la qual cosa no vol dir que haja dedicat molts de llibres, però, almenys, em diverteixo veient com aquest mestre llibreter se les empesca per convèncer tothom que compre una obra meua: paga la pena de veure’l en acció! És mestre de mestres! La passió pel paper escrit la porta a la sang! Gràcies, Octavio, per fer-me un raconet a casa teua, una vegada més! Vicent Pellicer
Article complet

Josep Igual i els seus "Inedits"

El Josep Igual tot "empastillat" per poder-hi ser a la LLibreria Serret ( hi puc donar-hi fé de que va ser aixi), va estar fins les 14:00 h. firman ·"Faules Mamiferes", el seu humor àcid,incís...tot seguit comentaris, fotos i els seus relats "Inedits" al Seret Bloc: dsc01421.JPG dsc01415.JPG Tot el Material Inedit del Josep Igual: josep-igual-llibreria-serret-tot-sans.pdf Comentari de la Teresa Bertran: Gratament impressionada, astorada i tot, diria jo, per la prosa aguda, precisa, de l'amic Josep Igual quan ens parla de la seva experiència signant llibres a la llibreria Serret, a Vallderroures. Amb la mateixa sensibilitat i intel·ligència ens parla del llibreter Octavi, era precís que es fes reconeixement d'allò que tantes vegades hem dit entre nosaltres. Felicitats pel teu llibre. Vull tindre prompte "Faules mamíferes" entre les mans, tinc ganes de sagacitat, de raboseria... Josep no ens ha decebut mai. Octavi, sempre que ens crides, acudim. Gràcies! Teresa Bertran Torres. Un comentari del Jesus Mª Tibau, "mes que curt", dins de lo que es la seua especialitat: L'Igual també és un bon crac, un escriptor amb totes les lletres i les paraules. Jesus Mª Tibau.http://jmtibau.blogspot.com/
Article complet

DOS DE NOVEMBRE A CAN SERRET DE VALL-DE-ROURES

dsc01421.JPG El matí és diàfan, suau, oxigenat. Tramuntem les serralades ebrenques, enfilem cap al solars del Matarranya. La verdor, esponerosa, perfectament dibuixada en l’aire escurat, ofrena variades gradacions sedants. També hi ha fulla torrada, fulla color de vi, fulla de daurats vells, rovells i ocres en paleta ondulada. I, en aquests dies de records de difunts, el ressò èpic de les batalles fratricides, els topònims, els crestalls esquerps, les moles llimades pel vent, tot carregat de metralla i esperança. Finalment es retalla la silueta del castell de Vall-de-roures; apareix un Matarranya minvat i zigzaguejant sota el pont d’accés. Enfilem cap a l’Avinguda de la Hispanitat, on ens espera el llibreter Serret, cara rodona i noble, optimisme de la voluntat. L’escriptor ha hagut d’empastillar-se de valent per poder fer el viatge. Però no ha volgut fallar-li a l’ànima eficient i inesgotable de la llibresca nostrada del Matarranya i l’Ebre. Complim amb el ritual de signar exemplars de la darrera criatura de paper (“Faules mamíferes”). Ànimes de tota condició, relaxades en la matinal festívola, en aquella hora laxa d’anar al cercar el periòdic i potser posar-se un cafè al cos, s’acosten a la taula que ens ha parat l’Octavi per oficiar aquest ritual de marcar exemplars amb cal•ligrafia i una signatura. Però l’espectacle gran és veure moure’s en els seus dominis de tabloides, fascicles, llibres de tota mena, devedès, distribuïdors apressats que deixen paquets, telefonades, veus superposades, el llibreter, el factòtum àgil, sense deixar de conrear el pregó de que hi ha un escriptor signant exemplars en un racó del seu lluminós reialme. L’escriptor, empastillat, amb alguna boirina somnolent al cervell, compleix el millor que pot. No podia fallar a la cita acordada unes setmanes enrera. Deia en Hemingway que un home no falta a una cita a no ser que sia mort. I com una grip no és exactament la mort, gaudim de l’aire amb olor de llenya i pa cuit de Vall-de-Roures, amb els comentaris dels qui demanen la signatura, amb l’eficiència amable de l’Octavi, amb la complicitat del seu (a)editor Àlex Ferrer, i el de la seva companya, que vetlla per tal que la fragilitat medicamentosa del signador no s’ensorre. A l’endemà, el company Vicent Pellicer signarà un volum amb rutes naturalites ebrenques. La literatura, la llibresca, és una cursa de relleus. Tot acaba bé. Desfem el camí després de fer una queixalada (per força ascètica la de l’autor) i ens tornem a congratular de que encara resten voluntats despertes com la del llibreter Serret de Vall-de-Roures en la nostra cultura transfronterera. Josep Igual
Article complet

IMPRESCINDIBLE ESPERANÇA

La desmoralització és general. Tots els qui depenen en un grau o altre de l’humanisme són atacats pel mal depressiu. La partida lliurada en les darreres dècades entre civilització i barbàrie la va guanyant d’escandalosa i premeditada golejada la barbàrie. I el que és pitjor: tenim una barbàrie disfressada de civilització, de “progrés”. Va capcot el sacerdot de base, amb l’ànima als peus l’escriptor, arrossegant l’esperit cendrós el pensador, amb ganyota agra el pintor, el professor conscient, el periodista cultivat, el científic responsable, el metge il•lustrat...Tothom que haja detectat el vulgaríssim, massiu i implacable apocalipsi de l’excel•lència humana que ens van imposant. No és que hom sia un optimista arrauxat, un rialler sistemàtic, però potser si analitzem amb certa calma l’afer podem trobar un rastre d’esperança. Perquè si ens neguem l’esperança sí que serem abocats al desastre complet. Ningú no negarà el prestigi canònic que ha assolit una època com la del Renaixement. La quantitat i qualitat del llegat de bellesa i fondària és enlluernadora. I, si repassem els manuals històrics, ens adonem que va estar una etapa amarada de brutalitats bàrbares, de costum llardosos i pitjor que vulgars, amb les quals es violava i matava amb una alta impunitat. Va estar un període de supersticions fanàtiques, de brutícia i lletjor, de persecucions i espant. En la seva darrera etapa vital, a Miquel Àngel se li feia intolerable la bestialitat que l’envoltava i fins trobava que la mort tardava massa en citar-lo. Però, mentre, es refugiava en el seu treball. Entre la més ardent opacitat pot respirar la bellesa i la saviesa. Si més no cal seguir bregant, treballant en aquest sentit, i no caure en els paràmetres que el salvatgisme mercader ens vol enquadrar. Que l’ status d’algú es mesure per seu diner és un invent molt recent de nous rics i corporacions que aspiren a grans masses de consumidors acrítics –i a fe que ho estan aconseguint. Sóc tan pessimista, en puritat, com els meus companys davant el futur de la cultura. Però mentre resten alguns humans hi ha la possibilitat de capgirar -almenys parcialment- algunes percepcions. Potser aquesta és una pura il•lusió, però renunciar-hi ens abocaria a l’abisme. Cal fer molta pedagogia. I suportar la marginació que procuren les corporacions als qui denuncien els seus programes de pensament únic, dèbil i banalitzat per l’espectacle pla i frontal (Chomski, per exemple, és una veu silenciada als gran mitjans de l’imperi on la llibertat és una estàtua). És cert que, en efecte, molts episodis de la humanitat semblen les contalles d’un ximple cruel, però també en tots aqueixos temps s’ha obert pas la intel•ligència, la bellesa i la convivència tolerant en un racó o altre. No ens podem permetre la desesperança paralitzant, anestesiant, que vés a saber si també forma part, aquest estadi aclaparat, dels plans dels qui ens embafen amb allaus de propaganda teledirigida. Josep Igual
Article complet

UNA PELEGRINACIÓ

Cadascú fa les seues pelegrinacions particulars. La vida, sense una mica de litúrgia, sense algun petit ritual, sense alguna passió bellament inútil, perd sabor. I ara era al tren, apunt d’arribar a Coimbra a retre homenatge discret, silenciós, al mestre Torga, Miguel Torga, nascut Adolfo Correia da Rocha, que havia viscut i escrit en aquella Coïmbra elevada sobre el riu Mondego, d’assentat pretigi universitari - coneguda tòpicament com la Oxford portuguesa- i que havia estat en temps històrics capital de Portugal. Però jo no cercava l’ombra d’or vell de la història majúscula. Cercava el rastre d’un metge sobri, eixut, d’una rectitud ètica capaç de suportar estoicament fins els esquerps empresonaments del dictador Salazar (l’amic ibèric de Franco). A penes deixat l’equipatge en un hostal net, amb olor de pa recent cuit (perfum honrat de molts racons portuguesos), vaig enfilar cap a la zona dita “Baixa”, propera al riu. Allà, tot preguntant, vaig fer cap a l’entrada de la consulta del metge Correia da Rocha, de l’escriptor Miguel Torga. Ara hi havia una oficina d’estalvis, però una placa de ceràmica recordava al visitant que allà havia viscut una de les més altes consciències a contracorrent del Portugal del segle XX. Al petit sarró en bandolera, portava una edició de les rústegues que es feia ell mateix a la impremta del veïnat, a cost de poeta amb salari de metge que no cobrava als humils, ans al contrari, els ajudava tot el que podia. Es tractava dels “Novos contos da la montanha”, que una lectora meua, natural de Picassent, m’havia fet arribar feia anys, pensant que aquell home escrivia històries semblants a les meues (si en són d’amables i generosos alguns lectors!). També, portava els diaris complets en dos volums de pes bíblic- més de mil pàgines cadascun-, comprats a Lisboa i compilats per Edicions Dom Quixote. Com ja sol passar, alguns conciutadans de Torga, que em donaren conversa, no comprenien com algú havia viatjat de prop de Barcelona per conèixer els carrers, l’ambient fluvial, de petit comerç i cafès amb cert tel de melangia per on aquell home alt, prim i amb cara de pagès de Trás-Os-Montes, feia la vida. Cadascú té les seues manies. Si els hagués dit que anava a Fàtima, enclau proper, no hagueren posat, ni de bon tros, aquella cara escèptica. Cadascú té el seu santoral. Cadascú té la seua baralla de naips supersticiosos. L’autor de “Poemes ibèrics” havia traspassat feia pocs mesos. L’havien soterrat, seguint la seua voluntat, arran de terra, sense fèretre, com una cavalló més de la seua adorada i abrupta zona de l’Alentejo. Torga va deixar una literatura humana, rigorosa, a contrapèl de modes i dictats. L’any 1961 el van proposar com a candidat ferm al Nobel. Que no li’l donaren no li va fer ni fred ni calor. A un esperit independent, que només en el període final va acceptar sense cap entusiasme el Camoes, més aviat deguera alleujar-lo que el guardó del dinamiter passés de llarg. He escrit prou papers sobre Torga. Un me’l va encarregar una revista valenciana quan va morir, el 1995, a la seua Coïmbra adoptiva. La seua visió d’una unitat ibèrica, amb pes polític propi dins el concert europeu, no es precisament cap deliri utòpic. Ara, enguany, que fa cent anys que va néixer al llogaret de San Martinho de Anta, fill d’agricultors humils, és un bon moment de tornar a llegir els seus contes, les seues novel•les autobigràfiques, els seus poemes sense gratuïtes concessions retòriques, el seu extens Diari: testimoni d’un pols d’autèntica ètica civil en el concert del segle XX. Segueixo queixant-me, a qui vol escoltar-me, de les poques traduccions que tenim en la nostra llengua d’un autor capaç de sotragar de dalt a baix qualsevol lector amb una sola de les seues pàgines o amb un grapat de versos continguts. Un autor dels que els mercaders del best-seller i el fast-food imprès titllarien de fracassat o perdedor, segur. Una garantia més, ben apamat. Josep Igual
Article complet

"El Centre d'Estudis de Parla Catalana recull en un llibre els actes del cinquè congrés a Maó"

paisatgeterr.jpg "El Centre d'Estudis de Parla Catalana recull en un llibre els actes del cinquè congrés a Maó"; de Cossetania Edicions: A principis de novembre, va sortir a la versió digital d'El Punt, un article de Lídia Gamero sobre el llibre de Cossetània Edicions Paisatge, territori i societat a les terres de parla catalana. A continuació podeu llegir la reproducció íntegra de l'article: "El llibre que va presentar dimarts la Coordinadora del Centre d'Estudis de Parla Catalana (CCEPC) a la seu de l'Associació Catalana de Premsa Comarcal. L'obra recull els actes del cinquè congrés de l'entitat, que va tenir lloc els dies 14, 15 i 16 d'octubre del 2005 a Maó. El Museu de Menorca va protagonitzar fa poc més de dos anys el cinquè congrés organitzat per la CCEPC, on van acudir «més de deu mil persones», segons va afirmar ahir el president de l'Institut Menorquí d'Estudis, Sergi Marí. L'objectiu era accentuar el protagonisme que està prenent avui dia el paisatge arran de les noves iniciatives dels centres d'estudis per a la seva conservació com a patrimoni col·lectiu. El paisatge rural com a herència i transformació, el turisme vers el patrimoni i el paisatge, el paisatge urbà i l'art relacionat amb la literatura i el paisatge van ser els quatre eixos temàtics que ara reflecteix el llibre Paisatge, territori i societat a les terres de parla catalana (Cossetània Edicions). L'obra està formada per 39 ponències, 27 comunicacions, tres relacions dels diversos àmbits i una conferència de cloenda que mostren les activitats dutes a terme pels més de vuitanta centres d'estudis d'arreu dels Països Catalans que posen en funcionament diferents metodologies. Des de l'any 1992, la CCEPC ha volgut unir les diverses aproximacions científiques i mediambientals per aconseguir complementar i enriquir la cultura catalana. El pròxim volum tractarà el sisè congrés de la CCEPC sobre Republicans i Republicanisme, i la setena trobada parlarà sobre els Processos migratoris a les terres de parla catalana. Nova cultura del territori El catedràtic en història i institucions econòmiques de la Universitat de Barcelona Enric Tello va advertir del naixement d'una nova cultura del territori en el marc de la conferència Què pot oferir la història a una nova cultura del territori. «La responsabilitat de la nostra generació és conservar la matriu natural del territori entesa com un tot», va afirmar Enric Tello fent referència a una de les claus d'aquesta nova cultura basada a prioritzar la cura del paisatge per sobre d'altres necessitats humanes. Un indicador del bon estat del territori, segons l'historiador, és el grau de biodiversitat entesa com «la interacció entre les espècies que fan els diferents sistemes ecològics». El catedràtic va advertir, d'altra banda, del deteriorament ambiental a Catalunya, que s'explica «per l'ocupació excessiva i l'abandonament» ja que, tot i haver-hi més espais forestals, la construcció desproporcionada i la pèrdua d'interès dels boscos han dut a una simplificació del paisatge. Segons Enric Tello, les solucions passen per aplicar unes mesures integradores que retornin l'equilibri forestal, com ara restablir antigues zones agrícoles, destinar àrees de bosc a pastures i cultius, reforçar la biodiversitat i mantenir vells camins per prevenir incendis. La presentació del llibre a Barcelona forma part del cicle de conferències Congrés obert, que fa un recorregut per les seus dels centres d'estudis d'arreu del país." Article de Lídia Gamero, publicat el mes de novembre a la versió digital d'El Punt.
Article complet

DUES POSTALS DE VIATGE

TRAMVIA Lisboa. NO tinc memòria mecànica, no vaig enlloc. Ni caràcter ni destí. Una inconsistent ombra blavenca. Em deixo amarar. L’elèctric esquinça vels dels temps i l’espai. Les llambordes de basalt suen pentagrames monocords. Grans llençols estesos en balcons enfebrats. Els oficinistes fan una ullada al diari (el Porto, líder). La destresa del navegant, que fa dodecafonisme amb el calfred dels frens. La tragèdia angulosa que calla sota un mocador negre. Els dos marrecs que s’han agafat a la barana exterior i desafien el perill. L’olor de bacallà i de pa honrat i de vague aiguardent. No tinc memòria. No vinc d’enlloc. Ni caràcter ni destí. M’adapto bé a les pàtries inaprehensibles. Baixo davant la gravetat mineral de Eçà de Queiroz. Li compro a Ofèlia un gelat de llimona. El més gran. SAFAREIG Marràqueix. SABONERA i terra en la pica esquerdada. De nit, la lluna grassa hi posa els pètals i els arquetípics punyals per una bella morta de les mil i una nits del malentès humà. Josep Igual
Article complet

<1...568
569
570
571
572
...601>