LA FOTO DE L’ARNAU

En Marc havia estat molt penjat per la Noemí des que tenia 15 anys, quan havia sentit la primera vertadera atracció física per una noia. No li va ser gens fàcil sortir amb ella, ja que anaven a la mateixa classe (seia al seu davant) i la Noemí estava interessada en nois bastant més fets, mentre que a ell el considerava únicament com al millor dels amics. Tot molt típic, fins ara. Finalment amb constància, suor i llàgrimes la va anar cabdellant, tot i que la relació no acabava de tenir gaire èxit. Ben sovint apareixien del no-res problemes ínfims que els anaven separant amb excessiva facilitat. Molts cops els seus noms estaven en boca dels companys de la colla, que els consideraven una parella força complexa, i s’estranyaven que amb els caràcters tan oposats que tenien poguessin sentir-se còmodes junts. Varen trencar fins a set vegades, però cap d’elles va ser-ne la definitiva. Aquesta no és una explicació prou exacta, però. La Noemí havia pres de manera unilateral totes les decisions de trencament i de tornada. El seu estat d’ànim i els sentiments del seu cor depenien massa sovint de la posició de la lluna. En Marc era molt atractiu i havia tingut nombroses relacions entremig, encara que sempre les va considerar purament passatgeres. Com si estigués predestinat, tenia la ferma convicció que el primer amor havia de ser el definitiu. Va persistir com ben pocs ho haguessin fet, i al final va aconseguir el premi anhelat.Ara, en canvi, ja no podia més. Havien estat gairebé cinc anys de calvari des que havien passat per l’església amb la il•lusió de qui vol començar una nova vida amb la persona que més s’estima. Tota. Feien falta únicament dos dies per a l’arribada d’aquest significatiu aniversari, el qual en altres temps més feliços hagués pensat que era una data ben romàntica que mereixia la més original de les celebracions. El seu matrimoni havia esdevingut una veritable presó, i per a la seva dissort gairebé ho havia estat des del mateix dia que va consagrar-se. Se sentia vigilat tothora. La gelosia patològica de la Noemí havia fet insuportable la convivència. La gelosia i els maltractaments de tot tipus que rebia, però aquests més valia apartar-los de la ment amb rapidesa, com si no existissin. I això és el que havia fet durant tot aquest temps: amagar el cap sota l’ala i anar passant pàgines i més pàgines a l’espera de temps millors. La seva relació feia temps que no funcionava, no podria funcionar mai més, o el que és encara molt pitjor: no havia funcionat mai, i havia arribat l’hora de pronunciar un taxatiu: - Fins aquí hem arribat. En un rampell de valentia es va decidir a fer les maletes. S’havia d’alliberar definitivament. Va començar a posar la roba, les sabates, els discs i els llibres a dintre una mica a cegues. Se sentia gris i tenia una mena de núvol davant dels ulls que no el deixava veure clar. La Noemí s’havia absentat durant tot el cap de setmana. Havia anat a visitar la seva germana petita a Andorra, que havia tingut una nena després d’un part molt difícil, i s’hi pensava estar fins diumenge al vespre. El seu comiat va tenir les connotacions habituals de desdeny. Va ser dramàtic. Retrets inaudits i insults gravíssims, insults inaudits i retrets gravíssims. No calien gaires motius més, ni intentava superar-se a la recerca d’arguments nous. Es conformava amb la vella cançó de sempre que el deixava perplex i enfonsat: - Ja sé que faràs el pendó sense mi. És l’única cosa que t’agrada fer. Així et moris! De sobte, en Marc va tenir la feliç sensació que no li corria tanta pressa, que li quedaven ni més ni menys que 48 hores per a planificar els seus moviments a consciència. Es va seure al sofà amb tota tranquil•litat, va usar el comandament al seu gust tants cops com va voler, i es va anar a buscar a la nevera una Voll Damm ben fresca. Havia de fer el cor fort amb totes les seves forces, i no era tan senzill com pugui semblar. “L’he de deixar”, era una frase repetitiva que havia pronunciat tantíssimes vegades, però mai no havia tingut valor per posar-la en pràctica. Si li afegia un extra: “L’he de deixar, però ja”, topava encara amb molts més lligams que calia tenir en compte, els quals havien convertit la Noemí en la veritable ama del seu present i del seu futur. L’Arnau tenia només quatre mesos i mig. Era una criatura tendra que necessitava tota mena d’atencions. Un nadó que sentia molt seu. No podia suportar el simple pensament que s’hauria de separar d’ell. I si el perdia per sempre! La seva concepció havia estat veritablement dramàtica, un altre malson que mai ningú no podria arribar a sospitar. La Noemí havia tingut tot un seguit de problemes genètics inacabables, i havia descarregat tota la seva frustració en el seu marit. S’havia esplaiat dialècticament amb freqüència inaudita. L’havia acusat reiteradament que no era prou home, que era incapaç de donar-li allò que ella més desitjava en aquesta vida, que li estava robant els anys de joventut. Els insults eren el pa de cada dia i arribaven a nivells de baixesa insospitats, que li feien molt de mal. Un dia era acusat de ser un degenerat gai, l’altre li tocava el torn a l’infame adjectiu impotent. Havia après feia molt de temps com humiliar-lo, sabia en tot moment quan podia treure el geni i engolir-lo i deixar-lo en el no-res. La frase reina que resumia les seves conclusions era: - Ets una merda i tu ho saps. La Noemí havia hagut de seguir tota mena de tractaments de fertilitat en una clínica de les més cares del país, els quals conforme avançaven sense resultats positius acceleraven el seu histerisme patològic. Les visites a la clínica ginecològica havien estat tot un espectacle deplorable, amb humiliacions en públic a en Marc i posteriors discussions privades fortíssimes, que portaven com a guinda les agressions físiques per part d’ella. En Marc havia de sofrir una terrible pressió en pròpia pell, i havia arribat a fallar molts cops en l’acte sexual, que tot sigui dit mai no era ni espontani ni passional. La reacció d’ella era instantània i cruel. Ferotge. L’enfonsava totalment com i quan volia. Quan ja gairebé havien esvaït totes les esperances, la Noemí va quedar en estat, i en Marc ho hagués considerat com un veritable miracle celestial si hagués estat cristià, que no ho era. La treva va durar escassament una setmana, la de la il•lusió. L’embaràs va ser un altre veritable període d’infern, amb queixes contínues i estat d’irritació permanent. La feina de la casa, les tasques d’oficina, les olors, els sorolls, les petjades de les sabates, la veu de la televisió, si estava assegut, si estava dret, qualsevol era un bon motiu per a acorralar-lo. Les sessions d’irritació eren contínues. En Marc era culpable d’existir, i les acusacions li arribaven des de qualsevol àmbit: Era culpable de mirar altres noies amb desig, de visitar amb excessiva freqüència els seus pares, de quedar sospitosament amb amics en hores nocturnes, i tantes i tantes coses. El vocabulari de la Noemí estava integrat exclusivament per insults, que no goso repetir en un relat seriós, i d’insinuacions injurioses: falta d’estima, cap interès per la família, nul•la vocació de pare, ànsies de viure dels diners del seu pare, i altres arguments semblants que serien inacabables de relatar. La combinació patètica es completava amb la inexistent presència de sexe en la parella. La Noemí li havia deixat clar i català que ja havia aconseguit tot allò que havia estat buscant: - Ja sóc mare, i no em tocaràs mai més. El caràcter afable d’antany d’en Marc havia sofert una considerable mutació. Arreu. Amb els seus pares es mostrava distant i no gosava entrar amb confidències. Amb els amics més íntims havia perdut tot contacte, ja que ella els considerava uns impresentables. Bé, els odiava i no suportava que se’ls apropés. Amb les seves germanes, que eren bessones i tenien prop de deu anys menys que ell, mai no havia tingut una relació prou estreta com per a confessar-los tot el que li passava. La seva pena es guardava solitària a l’interior i no hi havia manera de poder-la exterioritzar d’alguna forma plausible. Les cadenes que l’acompanyaven eren molt gruixudes. La feina li havia aconseguit el seu sogre, que tenia moltes influències gràcies al seu poder pecuniari. Era el director d’una important sucursal bancària, i un home de negocis molt conegut a la comarca, que dirigia fins a quatre empreses especialitzades en el ram del moble. L’havia col•locat a l’oficina de la que tenia un volum econòmic més considerable, i tothora li recordava a qui es devia. En Marc sabia que ell no era ningú allí, ni tenia cap futur en el món dels negocis, sense l’aval del pare de la Noemí. I sense aquella feina no tenia on caure mort. Els companys d’oficina mai no li havien demostrat cap estima ni confiança, atès que estava emparentat directament amb el cap. Allò no podia continuar, estava agarrat pels testicles per totes bandes, i havia de dir prou. Però mai no havia tingut suficient coratge per enfrontar-se amb el seu entorn familiar i laboral, i molt menys des que havia arribat al món l’Arnau, que malgrat que havia estat més bé fruit de l’insult que de l’amor, s’havia convertit en l’única persona veritablement important en la seva vida. La nineta dels seus ulls. Va passar-se mirant fixament una foto de l’Arnau que portava a la cartera durant una llarga estona. El seu fill, aquell noi petitet, li podria canviar la vida. Li varen passar mil cabòries pel cap. Va pensar en obrir-se un nou camí, una nova vida en qualsevol lloc del món amb ell. Estava més convençut que mai que si no fugia, res no li podria canviar. Havia de fer el pas definitiu d’una vegada. Però com? El seu sogre era el totpoderós empresari, Don Miquel Rebull i Rebull, i podia estar segur que remouria cel i terra fins que aconseguís trobar-los. La seva dona passaria a ser una màrtir innocent, a la qual se li acabava de robar el fruit de les seves entranyes amb total impunitat. Se li removia tot el cos només amb el pensament que tothom el jutjaria malament, i en canvi tindrien amb alta consideració la persona que li havia fet la vida impossible. A hores d’ara, ningú podia sospitar l’abast de la seva angoixa. Mirava i mirava l’Arnau. Recordava les inacabables baralles, els cops que habitualment rebia als braços i a les cames, les escopides en plena cara, els mossos en el lloc que li venia bé, els llibres que la Noemí llençava per terra i estripava embogida posteriorment, els gerros que feia a miques, els blaus als testicles... Com havia pogut aguantar tant? Com havia pogut caure tan baix? De ben segur que qualsevol que ho sabés pensaria que estava parlant d’una nova versió de Psicosi, una veritable pel•lícula de por que havia experimentat en realitat. I feia anys i panys que no sentia l’escalfor d’un cos de dona que l’estimés i el fes sentir realitzat i estimat a la vegada, la qual cosa també l’havia enfonsat moralment. Feia cinc anys menys dos dies, concretament. El seu matrimoni no havia conegut l’amor ni la passió. Ell no era de pedra i necessitava una dona que l’estimés i el respectés, i el fes feliç sexualment. Havia de marxar, però no sabia com. Tot girava envers una mateixa roda. Però aquella nit tot canviaria. De moment tenia quaranta-vuit hores de llibertat a la seva plena disposició, i després deixaria que el seu instint decidís. Aquest cop no hi hauria marxa enrera possible. Va trucar a una bona amiga de joventut, la Natàlia. De joves havien estat molt units, i s’havien enrotllat molts cops a la discoteca. Ella havia estat enamorada d’en Marc durant molt de temps, però ell només havia tingut ulls per a la Noemí. Feia uns mesos que no s’havien vist, però la setmana anterior havien coincidit casualment en un passadís del supermercat. Havien tingut una conversa amena i varen intercanviar els números de mòbil. La Natàlia se sorprengué de la trucada, però va estar encantada de trobar-se amb ell. Van anar a sopar junts. Varen assaborir un àpat excel•lent, van parlar de mil coses i de cap, i van obviar els problemes familiars d’en Marc (ella era soltera). Després varen anar a prendre unes copes a un pub d’ambient relaxat i música romàntica, i varen acabar al llit d’ella. En Marc li semblava que vivia un terratrèmol. Sacsejat per dintre, les mans eren poques per recórrer aquell cos, l’escalfor de la pell, la rodona exactitud del ventre, la duplicada esveltesa d’amor dels pits, el volum precís de les natges, el desig dels racons secrets, la salabror dels ulls i de l’esquena i de les cuixes... I com ho desitjava, que no podia més. Estaven sols, ensordits, deslligats de l’univers sencer i era el món que es desfeia a dintre seu, i llavors la vida sí que girava entorn que ets tu, tu i tu ets el centre i tot gira ja no hi cap moviment voluntari després de tots els moviments voluntaris, i els llavis i la boca i el seu sexe i els seus suaus o aspres, els seus llavis i els d’ella, i els seus braços i els d’ell i les seves cames i els dos cossos per sempre més en un teumeu imparable. Va ser una sessió passional magnífica, que en Marc necessitava i que va aprofitar en pla estel•lar. Va passar la nit a casa la Natàlia, durant la qual va tenir diversos somnis eròtics que li varen alterar el cos. Al matí següent va tenir un despertar al•lucinant, amb un esmorzar al llit amb llet, torrades i galetes de xocolata que incloïa premi al final. Aquell va ser el seu despertar definitiu (jugava amb la paraula). La Natàlia havia quedat amb unes bones companyes de la universitat per dinar. En Marc també va passar per un restaurant, però aquest cop sol. Va menjar molt a poc a poc per tenir temps per a les reflexions, va gaudir d’unes excel•lents postres i d’una cigarreta que li va anar com a anell al dit per prendre noves decisions. I va decidir que passaria la tarda navegant per Internet. Va visitar les pàgines webs que eren del seu gust, sense cap escrúpol ni penediment. Va mirar sexe dur pel davant i pel darrera. No s’avergonyia dels seus desigs. Era lliure i sentia aquella retrobada llibertat com quelcom molt seu, com qualsevol joguina d’un nen que mai no vol amollar. Podia fer allò que més li plagués. Sabia que havia d’aprofitar cadascun dels moments que li quedaven. I la nit del dissabte se li presentava com un altre món a descobrir. Va quedar amb uns amics que igualment feia temps que no veia. Havia estat tant de temps fora de circulació! Va enganyar la Natàlia dient-li que la Noemí havia tornat d’imprevist, ja que no era l’hora d’establir lligams ni de mantenir una relació estable en l’àmbit extramatrimonial. Era el torn d’una nit de copes amb els amics de joventut. Va parlar de futbol, de dones joves, de motos i de Fórmula 1. Va beure bastant, va provar diverses combinacions de cubates, i va arribar a casa ben arreglat a altes hores de la matinada. Aleshores li hauria agradat tenir la Natàlia per a ell i repetir la disbauxa llibertària de la nit anterior. Tot i això, la sortida amb els amics havia valgut la pena i també li havia servit per carregar piles. El matí del diumenge es va despertar amb un fort mal de cap. Va haver de prendre una dutxa ràpida amb aigua ben freda. Estava nu i no parava de mirar-se a si mateix. Què havia estat d’ell en els darrers anys? En què l’havia convertit la seva dona? Les hores passaven i havia de preparar un pla i prendre una determinació ràpida. Allò s’havia acabat. I la foto de l’Arnau feia estona que tornava a ser present a primera fila de la seva ment S’emportaria el noi al mínim descuit de la seva mare. Tenia prou diners per viure amb tranquil•litat a l’altre costat de la frontera durant uns mesos. Parlava perfectament el francès i no li havia de ser difícil de trobar una feina i començar una vida nova amb el seu fill. No li quedaven gaires lligams a la comarca, ja que la seva dona els havia anat destruint un darrera de l’altre. No se podia sentir més sol del que s’havia sentit en els darrers anys. I en cap moment volia renunciar a l’Arnau. Era sang de la seva sang i no podia deixar la seva educació en mans d’aquella que li havia destrossat la vida. Era monstruosa. Tot l’amor que li havia tingut feia temps que havia desaparegut. Li varen passar pel cap altres alternatives, que va anar descartant una a una. Sí, li va passar pel cap desfer-se d’ella, i no sentia cap remordiment d’haver-ho pensat. No ho faria perquè si el posaven a la garjola durant uns quants anys, s’arriscava a perdre l’Arnau, i ell era l’únic lligam que tenia amb la vida. Sense ell, no hi havia res. S’ho va repetir diverses vegades. Va arribar l’hora traumàtica. Ella va arribar a casa, i encara no havia tancat la porta quan va començar a injuriar-lo. Els crits embogits se podien sentir de molt lluny. En Marc, però, no escoltava res. Es va posar a pensar i a pensar seriosament en les solucions anteriors, qualsevol podia ser vàlida, fins i tot les que havia descartat sense gaire convenciment. Es va pegar uns cops a les galtes per donar-se ànims. Aquest cop la Noemí havia fet tard. Ja no podria mai més fer-li la vida impossible. Ja no el situaria mai més per sota de la merda. Li quedava encara una mica de dignitat i disposaria d’ella. Definitivament ell havia decidit entrar en el món del descans. Va dirigir-se al pont de l’autopista, que tenia una alçada prou considerable. Se l’estigué mirant durant més de deu minuts. Estava completament convençut que la seva existència no valia la pena. Es disposà a fer un salt al buit. En el darrer instant, però, la foto de l’Arnau se li aparegué al davant. Va agafar el cotxe i va tornar a casa molt de pressa. Va ser eficient i ho va deixar tot enllestit amb sang. La nit següent, la del dilluns, l’Arnau i en Marc la varen passar dormint plàcidament en un bonic hotel d’aire rural dels afores de Perpinyà. Emigdi Subirats
Article complet

Relats inèdits d’autors ebrencs passaran de la xarxa al paper

la veu de l’ebre, divendres 25 de maig del 2007, www.ebredigital.com Música i llibres: La llibreria Serret serà escenari aquest dissabte 26 a les 11:00 del mati de la presentació del disc L’escriptor inexistent relats-a-la-veu-de-lebre.pdf Desenes de relats curts escritsper una quinzena d’autorsebrencs i del Matarranya viatjaran en breu del suport virtual al de paper. Es tracta del compromís a què han arribat l’editorial Cossetània i el bloc d’Internet www.serretllibres.com/autorsebrencs/ mitjançant el qual l’empresa vallenca farà una selecció dels apunts publicats pels seus lectors dins d’una col·lecció que es dedicarà als blocs.El responsable d’aquest espai a Internet, Octavi Serret, que regenta la llibreria Serret de Vall-de-roures, explica que fa prop d’un any que va posar en marxa aquesta iniciativa amb què convida els autors de casa nostra a aportar els seus textos de forma assídua. L’acord establit amb Cossetània suposarà, segons Serret, donar un major impuls al seu bloc així com difondre encara més, si cal, l’obra dels autors de les Terres de l'Ebre, el Matarranya i el sud de l’Aragó. La previsió és que aquest projecte es puga presentar a mitjan d’agost coincidint amb la segona Jornada d’Autors Ebrencs, al Matarranya, i que els primers volums es presenten en la tercera. .
Article complet

LO FI DELS LLOPS A BESEIT

La nit ere freda, però la sang d’aquells que beneïe el senyor vicari corrie tan encesa com les teies que portaven als punys. N’eren més d’una cinquantena. Als voltans del Port només hi havie memòria d’un cas semellant, feie tant temps ja que els més vells ho havien sentit de boca dels seus iaios: dos ordenances van emprendre camí de Tortosa quan ja amenaçave la foscor, los de Beseit van avisar del perill que corrien, van tractar de convèncer-los perquè passaren nit a la vila, però ells, a cavall com anaven, i amb bons sables, no van tenir paor. Temeraris, contestaven que valents soldats serien si hagueren de recular per rabera de llops. En son demà los del mas de la Lloma van trobar quatre ossamentes, los cascos i les montures dels cavalls, i els sables ensagnats. Des d’allavons no s’havie tornat a sentir de cap llop que abornés a persona. Caminar es caminave de dia, amb la llum del sol no eren tant valents aquells animals, i si algú se’n trobave algun, bèstia i home es miraven l’un a l’altre, i quedaven per a emprendre’s en altra ocasió. Rendien un estall d’olivers als Garrigons, los animals senyalaven neu, així que havien decidit anar-hi tots per acabar aquell dia, i per acabar se’ls va tirar la foscúria del tardet a damunt. Lo pare i l’agüelo anaven davant amb lo fill gran, lo noi portave el ramal d’un ase vell que arrossegave una rama de pi per espant de llops, los seguien les sagales mitjanes, darrera la mare amb un xiquet de lleit als braços i, a la voreta, una xiqueta d’uns cinc anys. La passa cada volta més llarga, la xiqueta cada volta més endarrerida, la mare va girar el cap i la filla no hi estave. Pare i fill van recular, no hi havie rastre de sang, les noies anirien a demanar ajut a la vila, ells se quedarien a la recerca. Los homes se van dividir en partides de cinc, a una d’elles s’hi havien afegit la mare i el vicari, quedaven així més de deu quadrilles.Aquella nit se la van calçar una dotzena de llops. La claror de l’albada va parir un cel clar i transparent com si Déu hagués netejat vidres, los estrels es van esvair com esvaïda estave ja la ràbia d’aquelles gents, com si la sang dels llops sacrificats aliviés la falta de la criatura, sacrifici de sang tan ancestral com l’existència mateixa. Uns brams aterridors van fer acudir als hòmens fins on se trobave un llop, l’animal jeie sense vida amb lo morro ple de sang; van voler creure els que allí havien acudit que aquella sang pertanyie a la xiqueta, potser per no tenir ja forces per continuar buscant, potser perquè, almenys d’eixa manera, algú pagarie la desaparició de la criatura, encara que fos injustament. Tanta ere la fúria de la mare, que ningú va poder impedir que es llancés damunt de la bèstia i li arrenqués les orelles a mossos. Lo pare va callar, res va dir ja la mare, cada nit cobrien amb lo llençol los remordiments; ella: perquè no vaig agarrar la xiqueta de la ma!; ell: perquè no la vaig carregar a la sària del ruc! No va saber l’home del sofriment d’ella, no va saber ella del turment d’ell, que cada u es sap les penes pròpies i Déu les de tots. Jornades després se va dir que havien trobat un mocadoret prop d’un aubenc; se va dir que un baratador baratave a Tortosa una xiqueta per dos mules; se va dir que per Castelló un matrimoni de canquillers demanaven almoina per una sagala menuda que s’havien trobat; se van dir tantes coses... no van voler escoltar-les la família, que més fàcil ere jubilar la memòria i fer valent lo cor, que anhelar retrobar la criatura; millor ere perdre una filla que perdre’s tots ells en una incerta recerca. Va demanar la vila enfurida acabar amb la presència d’aquells animals al terme, i van acordar els grans senyors que des d’aquell dia es recompensarie amb una engerreta d’oli a qui portés la pell d’un llop. Encara que enganyar, no enganyaven a ningú; no ere prudència eixa per la mort d’una xiqueta, una xiqueta pobra, que ere el seu interès que n’hi hagueren menys bèsties, per poder fer ells millors caceres de cabres salvatges, i per no perdre tantes ovelles degollades. Corrie l’any de mil vuit-cents quaranta-cinc, quatre lustres després no es veien ja llops pel terme de Beseit, només alguns masovers ne sentien udolar algun pels voltans de les viles properes o dins del cor del Port. L’home havie conquerit los dominis de tant preciós animal. No va tornar la xiqueta, ni es va saber de cert la causa d’aquella falta, com no va tornar tampoc lo llop, encara que d’eixa altra absència en sabem la culpa, que va ser d’escopeta i d’ignorància, però és fàcil ara jutjar, avui que no sabem natres d’aquelles misèries. Susana Antoli
Article complet

JOSEP L'HERBOLER

Cada dimarts passava pel poble un xicot ben estrany que s'havia fet d'estimar per tothom, Josep "l'herboler". La seva naixença l’havia convertit en orfe de mare; mentre que havia agafat tots els defectes i les virtuts del seu progenitor: l’afecció pel cant i l'ansietat per la beguda. Vestia molt estrambòtic, amb un sac de saca dels que usen els camperols per arreplegar garrofes i uns pantalons grisos esgarrats a rogles per tapar-se les vergonyes quan feia fred, tot i que li agradava ensenyar-les molt sovint al públic femení més jove. L'acompanyava tothora un gosset coniller molt pelut i negre com el carbó, tot tendresa. Sempre anava ple de puces i paparres i corria més que una llebre. El cridava amb el nom de Batea, en honor al bon vi d'aquest poble de la Terra Alta, del qual l'animalet n'acostumava a fer alguns traguets, després dels quals era quan exercitava millor les seves grans dots de caçador. Portava al cap una corona d'herbes aromàtiques, les quals assegurava que curaven qualsevol malaltia. Es considerava un metge de primera categoria; això sí, sense llicència. Es vanagloriava que no havia trepitjat ni trepitjaria mai un hospital o una església, perquè assegurava que les herbes li apartaven els mals esperits que provocaven els virus de les malalties. Els doctors eren només curanderos de segona classe, vertaders mata sans, que es creien molt vius per repetir quatre lletres d'uns llibres mal redactats i enganya bobos, que en altres temps haurien acabat a la foguera. Quan anava begut, que era 24 hores al dia, no parava de repetir que a l'església i a l'ajuntament hi havia més quilograms de puces que a la pell del seu gos. Els seus renecs es podien sentir arreu i escandalitzaven fins i tot la part menys puritana de la població. Les senyores velles li recordaven que no havia de ser tan malparlat, perquè faria cap a l'infern.Tenia especial mania al senyor rector del poble, Mn. Massip, del qual contava una història que havia llegit en un llibre anomenat "El Molinar", que feia referència a un bulto que li havia sortit al ventre del qual en feia responsable al senyor bisbe de Tortosa, la qual per respecte als rectors de les parròquies actuals no podem transcriure. Al senyor alcalde també el considerava un dimoni per a la societat, perquè assegurava que s'havia anat enriquint a poc a poc a costes dels treballadors. Quan veia la seva esposa i les seves dues filles, els amollava tot un seguit de rodolins que no tenien res d’inofensius, tocaven diana i les feien enlairar-se per les parets. La senyora alcaldessa em donarà un porronet o em tocarà el moixonet. A la seva filla gran li toca el cul un perdixan. A la filla xicoteta tothom li ha vist la cotorreta. Molts dels veïns l’apreciaven, ja que era una d'aquelles persones inofensives, que sempre feien riure, ja que contava inacabables acudits verds i recitava versos divertits que ajudaven a deixar enrera totes les cabòries de la vida. Entonava jotes amb què mostrava gran enginy. Igual lloava la feina d'un pagès com criticava el seu afany per treballar massa; o la d'un pastor que cuitava del seu ramat amb virtuosisme, però quan bufava el vent diferent, li recordava que feia més pudor que ell mateix, feia més de cinc anys que no havia tocat l'aigua, ni per beure ni per rentar-se, ja que aquesta rovella el fetge i fa mal a la pell. La seva capacitat creativa era impressionant, i encara més la memòria. Recitava d'un cop la història del món en vers, adaptada al seu pensament particular. Podia anomenar milers de noms de reis, soldats valents, fades encantades, bruixes malvades, i bruixots fantàstics, que el feien passar per un home de cultura. Tenia predilecció per les cròniques reials que foren escrites durant el Edat Mitjana, pel mateix rei Jaume I o pel gran navegant Ramon Muntaner, que estaven plenes d'episodis bèl•lics i de conquestes reials dels cors més tendres de les princeses mediterrànies. Ja hem dit que en Josep tenia el defecte de ser molt afeccionat al vi, i sovint, massa sovint, empinava el colze, bé perquè se'l podia comprar amb diners que havia rebut de la caritat, o perquè l'invitaven a un gotet, si contava una de les seves historietes tan agosarades. Quan es feia fosc, trucava a una porta o a una altra. Llavors la senyora de la casa li preparava d'immediat una llesca de pa amb vi per berenar i un got de suc de raïm, com ell sempre ho demanava educadament, l'acompanyament imprescindible per guardar la bona salut. No es deixava de visitar cap casa del veïnat. Després de saludar amb la màxima cortesia, deia quatre paraules boniques a la senyora de la casa que, com heu de suposar, no estaven acostumades a ser tractades amb tant de mirament: "Mestressa, a vostè que és una princesa vertadera, més dolça que la mel i un caramel, li composo aquest rodolí, i vostè amb la seva gentilesa i com a mostra d'honradesa i el més gran sentiment, segur que sabrà reconèixer que estic sedient i em donarà un gotet del millor vi". En sentir una petició com aquesta, amb tanta destresa i bons modals, cap senyora de bon cor podia gosar de contradir-lo. Totes gustosament li oferien el millor vi, negre si podia ser, que tenien disponible al celler. De vegades també el convidaven quan hi havia una festa assenyalada. Els organitzadors de la revetlla tenien la vetllada assegurada amb la diversió més sana. Amb ell, mai no cabia l'avorriment ni els badalls que senyalen l'endormiscament. Hauria aixecat la moral fins i tot a un monjo de reclusió. Era feliç amb el seu model de vida i no envejava ningú altre. L'únic problema era que en Josep no quadrava dins del convencionalisme regnant i es va anar creant amb massa facilitat poderosos adversaris. Els seus principals enemics, ja ha estat dit, eren el capellà i l'alcalde. Anaven en contra seva, perquè no volien rodamóns i perquè, com ensenyava les vergonyes i cantava versos verds, ho consideraven un atemptat contra la salut pública i el pudor que ha d'acompanyar les bones senyoretes casadores, que mai no havien d'escoltar semblants baixeses. L'acusaren de ser la causa de distracció per la baixa assistència a missa. Molts cops intentaren alliçonar-lo, però no se'n sortiren. L'únic que guanyaven era que composés una altra cançoneta picant en contra d'ells mateixos, que ben sovint feia referència a la vida sexual dels alts mandataris de l'església, i al fet que els rics eren de dretes eren més garrepes que un xotis. Algun cop, se li anava l’olla i afirmava que la dona de l'alcalde coneixia més moixons que un arbre, i que tenia un imant que la portava a les braguetes masculines. Una tarda de festa major uns policies municipals el varen detenir i se l’emportaren a comissaria. No havia fet cap dolenteria en especial, que no fora el càntic de les seves habituals jotes i refranys. El varen acusar d'haver calumniat contra el clergat amb contundència, i li exigiren que, d'una vegada per totes, s'havien d'acabar aquells improperis. El senyor rector, que també era advocat, va voler actuar com a acusació particular i cantar-li les quaranta a aquell pocasolta que alterava el bon ordre pels carrers i li treia clientela. En Josep va refusar l'advocat d'ofici, car ell mateix es defensaria. Va usar la seva retòrica habitual, amb la qual convencia tothom menys els que gaudien del poder absolut. Aquesta fou la manera com començà el seu discurs davant de Sus Señorias: Vós parlaré clar i català, perquè altra llengua no en sé. Senyors que maneu tant i continuareu manant, que teniu un plat calent i uns llençols per tapar-vos, com voleu que em comporti? Que vagi a missa a confessar els meus molts pecats i a canvi no doni un trosset de pa al meu gosset, ni a tots els homes i dones, xiquets i xiquetes, que passen tanta gana, tal com vosaltres sempre féu, potser. Qui aniria al cel, vosaltres que no us moveu d'un temple ple de pecat. És que sou més bons que jo? Que vos creieu? Pos també fareu cap a un clot i seus fotran els cucs, tot i que ni ells podran pair la vostra mala sang. Vostè, senyor alcalde, que només l'ha votat el bisbe i ha fet fortuna explotant tots els treballadors, no se'n recorda d'aquell cop que mos va llogar per vuit rals al dia, i a l'hora de cobrar només ens en va pagar sis, i mos va dir que ja podíem estar contents, i si no ho estàvem que roseguéssim ceba per treure la ràbia. I vostè, senyor rector, on va anar divendres a la nit, he de dir davant de tothom qui va visitar, perquè jo ensenyo la collonera, ai però Déu meu quina paraula! La part pudenta volia dir, en públic, però vostè no se l'amaga a casa de...., bé d'aquella gossa calenta. Negui-ho, si encara li queda vergonya o té allò que vostès no em deixen pronunciar. Sou més bons que jo? De les paraules d'en Josep tothom en parlà, i qui més qui menys li donava la raó. El clam popular demanava justícia. Es varen recollir centenars de signatures envers ell seu alliberament i diners per si es demanava una fiança. I va ser alliberat, i el poble cregué que havien guanyat per una vegada, sense que creés precedent. L’herboler els havia donat una lliçó de com enfrontar-se a aquells que manen tant. Però com diu la dita, mai no plou a hora a casa els pobres. Tres setmanes després del seu alliberament, el pobre Josep va aparèixer surant damunt les aigües del riu. La versió oficial fou que s'havia ofegat després d'agafar una de les seves famoses borratxeres. La popular, en canvi, assegurava que un parell de grisos li havien pegat un cop de culata al cap i se l'havien carregat. El lector té a la seva disposició les dues solucions al dilema. Però, fins i tot després del seu dissortat traspàs, en Josep “l’herboler” va sorprendre tothom i va entendrir per darrera vegada el cor de la ciutadania. Preveient el que passaria, havia deixat escrit en una pedra de la seva cabana el seu testament, amb la tomba preparada que havia cavat el seu gosset al costat, amb la següent inscripció escrita: - Aquí jeu, Josep "l'herboler". Fill de l'Hostal dels Alls, que va ser estimat a Campredó. A la vegada, borratxo i honrat en la vida. Mai tingué casa, però tenia el cor ple d'amor, que és l'únic que cal. De gana, en va patir més que un gos pistol. Per cert, no deixeu morir el pobre Batea, que ha estat el meu millor amic. Tan sovint escrivia un rodolí com em bevia un got de vi, i espero que la gent que de mi es recordi, me'n vinguin a portar aquí. Emigdi Subirats
Article complet

"La Profecia del Laurel", Cataros y Templarios en el Otoño Medieval

avila-malaga-web.jpg Jesús Ávila Granados, el incansable viajero, con una Conferencia Magistral sobre Cataros y Templarios, dara comienzo su Presentacion de su ultima Obra "La Profecia del Laurel·" que tendra lugar el proximo jueves dia 24 de mayo a las 20.30h. en la sala de conferencias de Incasol Hotel Medical SPA de Marbella, contaremos con la colaboracion de Francisco José Vazquez director de www.comentariosdelibros.com tarjeton-presentacion-avila-malaga.pdf os podeis descargar el diptico desde aqui:diptico24mayo-avila.pdf
Article complet

El programa "Lletres ebrenques" d'Antena Caro Roquetes

trobareu mes info: al Blog de l'Emigdi lletres-ebrenques-radio-caro.pdf El dia 9 de febrer vàrem endegar amb il•lusió les emissions del programa "Lletres ebrenques" a Antena Caro Roquetes. El director de l'emissora, Paco Tafalla, em va convidar a fer un programa que homenatgés els nostres escriptors, que fos actiu i dinàmic amb la intenció d'esdevenir una plataforma de difusió de la feina realitzada pels nostres soferts escriptors i escriptores, els quals fan la seva feina des de la perifèria de la perifèria. Ja portem, doncs, tres mesos de funcionament, i ens hem de sentir molt satisfets per l'excel•lent acceptació que hem tingut entre el col•lectiu lletrat ebrenc. andreu-carranza-llibreria-web2.jpg Aquest any 2007, en què commemorem el naixement del centenari de dos il•lustres escriptors: Artur Bladé i Joan Cid, veritable any de reivindicació de la literatura ebrenca de l'exili, vàrem tenir la possibilitat d'emetre dos emotius programes en els dies en els quals es complia aquest centenar aniversari, 2 de març i 2 d'abril respectivament. Centenari-Cid-i-Mulet Hem emés ja 15 programes, en els quals hem parlat abastament del fet literari local de determinades poblacions de l'Ebre i el Maestrat: Amposta, Flix, Campredó, Xerta, Alcanar, Sant Carles de la Ràpita, Jesús, Rossell, el Perelló i Benassal. Hem comptat amb la participació directa d'escriptors de gran vàlua: ela narradors Jesús M. Tibau, Francesca Aliern, Andreu Carranza, Esteve Martin; els poetes Albert Guiu, Emili Bonet i Tomàs Camacho; el lingüista Miquel Àngel Pradilla; els estudiosos de la nostra llengua i cultura, Òscar Pérez i Eva Castellanos; els periodistes Gustau Moreno i Oriol Gracià; l'editor i il•lustrador Àlex Ferrer; i també els polítics: Ricard Forés (ERC) i Dolors Queralt (CiU, i regidora de cultura de l'EMD de Jesús). jesus-i-francesca-llibreria-serret-04-1.jpg El darrer programa va ser veritablement innovador. Vàrem retre un sentit homenatge al poeta Mn. Joaquim Garcia Girona (Benassal 1967 - Baeza 1928), autor de "Vocabulari del Maestrat" i de Seidia (1920), la gran epopeia del poble valencià. Vàrem comptar amb la presència de l'estudiós Òscar Pérez, natural d'Eslida (Plana Baixa), el qual ens va escriure per al programa una mena d'entrevista al capellà-poeta, la veu del qual va interpretar l'amic i gran escriptor prioratí, Jesús M. Tibau. La implicació dels nostres convidats en els quefers del programa és essencial per a la nostra tasca i ens dóna les forces necessàries per tirar endavant. El proper programa (dimecres fins que es realitzin les eleccions) farem cinc cèntims de la tasca literària del Matarranya, i comptarem amb les intervencions de l'escriptor Lluís Rajadell i del llibreter Octavi Serret (revolucionari literari), tots dos fills de Val-de-roures:Lluís Rajadell i Octavi Serret a "Lletres Ebrenques" "Lletres ebrenques" d'Antena Caro Roquetes farà cinc cèntims en el proper programa de dimecres 23 de maig dels quefers poètics de Lluís Rajadell, periodista de Heraldo de Aragón i novel•lista de Val-de-roures. Comptarà també amb la presència d'Octavi Serret, llibreter de Val-de-roures, i impulsor de nombroses empreses literàries en favor de la literatura ebrenca i matarranyenca. El programa farà igualment un repàs ràpid al Matarranya literari. Des del mític Guillem Nicolau, rector de Maella i cronista del rei Pere III, passant pel folclorista del XVIII Fra Roc Farci, per honorar la memòria de dos grans autors de Pena-roja de Tastavins: Maties Pallarés i Desideri Lombarte. La literatura del Matarranya actual passa per noms propis com: Silvestre Hernández, Susanna Bartolin, Joaquim Monclús, Juli Micolau, Josep Miquel Gràcia, el jove David Albesa. L'activitat desplegada per l'Associació Cultural Matarranya ha donat uns fruits esplèndids. Fenomen "Serret", llibreria de Val-de-roures: jesus-i-francesca-llibreria-serret-04.jpg Octavi Serret no és un simple llibreter de Val-de-roures (Matarranya), sinó que és sobretot un autèntic dinamitzador del món del llibre. Val a dir que, veure'l vendre és tot un espectacle. Posa el 100% de si mateix per exportar el producte, i no té mans per agafar tots els llibres que et suggereix. Fa molts d'anys que treballa "on line", que ha apostat altanet per internet com a veritable mitjà de difusió del seu negoci. Un altre dels seus grans mèrits és que sempre està al costat de l'escriptor, i de l'autor comarcal (ebrenc i matarranyenc) de manera especial. En la imatge de dalt podem veure els amics Paquita Aliern (Xerta) i Jesús M. Tibau (Cornudella) signant llibres el dissabte de pasqua. Acaba de posar en marxa un "blog" d'autors comarcals, en el qual poden difondre obra inèdita (contes, poemes, etc.). Tothom qui tingui alguna cosa a comunicar hi és benvingut, a la vegada que ha contactat amb una coneguda editorial de la demarcació de Tarragona per tal que una selecció d'aquests contes penjats al blog puguin veure la llum ben aviat. El fenomen Serret no té aturador, doncs. Dimecres que ve tindrem l'oportunitat de xerrar amb ell sobre llibres i escriptors en el programa "Lletres ebrenques" d'Antena Caro Roquetes. La col•laboració amb ell ens enriqueix als autors amateurs de l'Ebre, el Matarranya i el Maestrat. El blog literari "Serret" ve val una visita. I en les properes setmanes ens esperen homenatges literaris a poblacions nostres com Alcalà de Xivert (Baix Maestrat) i Móra d'Ebre (seu de la fira del llibre ebrenc), també a les revistes tortosines i novament als literats centenaris d'enguany. Serà el torn de parlar amb impulsors de les lletres ebrenques com: el morenc Albert Pujol, el gaspatxer Joan Vicent Sanz, el tortosí Adrià Chavarria i els jesusencs Vicent Pellicer i Cinta Arasa. Llarga vida a les nostres lletres ebrenques i catalanes! Emigdi Subirats
Article complet

Concert de L’escriptor inexistent al Casal de Jesús

El dijous 24 de maig, al Casal de Jesús i en motiu de la celebració del 10è aniversari de l’IES de Roquetes, va tenir lloc un nou concert de la tortosina Montse Castellà, amb el seu espectacle L’escriptor inexistent, ideat inicialment per a la Fira del Llibre i de l’Autor Ebrenc de Móra d’Ebre, amb la característica especial d'estar fet amb retalls de textos de diversos escriptors, seleccionats per la cantautora. Malgrat els valors indubtables de l’espectacle, l’afluència de públic no fou gaire nombrosa, i penso que es deu, en bona mesura, a la difusió que es fa d’aquesta mena d’actes, en general. Jo mateix no me’n vaig assabentar pel fet de ser un dels escriptors que ha cedit fragments de les lletres, ni per ser el coordinador del Club de Lectura, ni per ser un usuari habitual d’actes culturals, sinó per treballar al departament de Serveis de l’Ajuntament i atendre la petició de l’escenari. A la nostra ciutat tenen lloc molts actes culturals, i per a difondre’ls és usual enviar centenars d’invitacions a càrrecs públics i entitats, amb la corresponent despesa econòmica i humana d’impremta, d’ensobrar i de trametre correspondència. Penso que caldria aprofitar les tecnologies i els mitjans de comunicació que tenim a bast, per tal de crear una base de dades del totes aquelles persones que estan interessades en assistir a aquests actes i enviar-los la informació de forma ràpida i econòmica a través del correu electrònic, a més d’incloure’s a les habituals agendes culturals de la premsa. D’altra banda fóra molt convenient gestionar una agenda única per a tot el municipi, que s'actualitzi de forma immediat per Internet, cosa que ja s’ha intentat dur a terme per part de l’Ajuntament, i per a la qual cosa totes les entitats haurien de col·laborar activament. D'aquesta forma es coordinarien millor els nombrosos actes que es duen a terme i s'evitarien sovint competències que no fan altra cosa que restar, enlloc de sumar, assistents. Jesús M. Tibau Coordinador del Club de Lectura http://jmtibau.blogspot.com
Article complet

Cossetània Edicions i Serret Llibres publicaran un llibre de relats extrets de Serret bloc

Des de la plana web serretllibres.com podem accedir a Serret blog/bloc, on hi trobarem una gran quantitat d'informació sobre autors ebrencs i la literatura del Matarranya. Cossetània Edicions i Serret Llibres han decidit engegar un projecte conjunt per publicar narracions que es recullen en aquest bloc. Es tracta de fer un recull de 10 o 15 relats inèdits, de diferents autors (tant dels que ja tenen una bibliografia com dels que encara no són coneguts), que escriguin textos, relats breus de 5 o 6 pàgines amb tema lliure, pensats exclusivament per al bloc. La presentació d'aquest projecte tindrà lloc la setmana del 13 al 20 d'agost de 2007, que és quan se celebra la Trobada d'autors i editors ebrencs al Matarranya. Cossetània Edicions Fa solament un setmana quant, feia promoció del Meu Bloc Literari, ara puc dir que les promeses editoraials que feia son certes, COSSETANIA EDICIONS ES FARÁ CARREC DE LA EDICIÓ EN PAPER (dins d'una col.lecció oberta per al BLOG) d'una selecció de relats inclosos dins del BLOC LITERARI…aquí teniu la explicació de tota la meua satisfacció… logo2-cossetania.gif Estimats amics: Fá mes de 10 anys que tinc webs la meua web master (la web dels llibres http://www.serretllibres.com/) on apareixen totes les publicacións (de tots els autors) editades al Matarranya, Franja de Ponent i les Terres de l'Ebre, va ser la primera de 3 webs dedicades al territori...ara volem presentar-vos el Nou Bloc Literari http://www.serretllibres.com/autorsebrencs/ on apareixen textes Inedits de Autors les Terres de l' Ebre , fins i tot "COSSETANIA EDICIONS" ens ha garantit que publicara en format llibre els ESCRITS del nostre BLOG . Treballem per fer una tasca seriosa i professional que amb seguretat i amb la vostra col·laboració farem que Les Terres de l'Ebre (Matarranya, Maestrat Ports de Morella i tota La Franja de Ponent) es coneguin arreu del "mon", per això obrim les portes del nostre BLOG a tots i estarem francament satisfets, si ens honora amb la seva visita VIRTUAL i ens fa arribar les seves doctes opinions i com no, sempre seran ben rebuts els seus textos , inèdits o no i les seves aportacions , mai millor dit .... "entre tots ho farem tot" , salutacions cordials , Octavi Serret info@serretllibres.com
Article complet

FORCES UNIDES

Els homes s’uneixen, es recolzen, com si fossin d’una mateixa rasa o d’un mateix partit polític, al qual tots pertanyen. També s’amaguen sota unes faldilles de dona, per cobrir-se, per emparar-se, per seguir sent nens eterns, malcriats, que sempre volen tenir raó. No els han ensenyat a distingir el bé del mal, i ells pel que es veu, no ho saben distingir. Són com un exercit que es creu invencible, amb tots els drets i cap obligació. El balanç de la comptabilitat de la vostra vida no quadra. Hi ha un gran dèficit en el passiu i en el deure. Un dèficit de maldat, injustícies, terrorismes, morts...Voleu recordar antigues cultures, que encara existeixen a la India, fen fatídic i vergonyós, el present humà. I un dia, o millor una nit, davant de Deu, que sí existeix, tindreu que rendir comptes i quadrar el vostre balanç final. I quan arribi aquest dia, que arribarà, Deu tindrà cor i rostre de dona. Glòria Fandos
Article complet

5è Joc literari: falta la darrera inicial.

Com sabeu, al meu bloc literari, Tens un racó dalt del món, a més de comentaris de llibres, sensacions, activitats, etc. també proposo jocs. Aquest és el segon dels tres jocs d’aquesta tongada, que tindrà com a premi un lot de llibres cedits per Cossetània Edicions. Penso que l’anterior joc de l'anagrama era bastant fàcil, però no dirè quina és la solució per si vol partipar algú més. El joc que ara proposo potser és més difícil, especialment si no coneixeu el món del llibre a les Terres de l’Ebre els darrers anys, tot i que sou prou espavilats per trobar la solució. Ja us he donat pistes. L’enigma que trobareu al meu bloc http://jmtibau.blogspot.com consisteix, sabent que parlem de llibres, en contetar les dues preguntes següents: a) quina és la quinzena i última lletra que completa la relació ? b) per què? Com sempre cal enviar la solució al clubdelectura@tortosa.altanet.org Jesús M. Tibau
Article complet

ALMA DE SIRENA

¿Son bellas verdad?, su color, su brillo, como queda… conozco a muy pocas amigas que no quisieran tener uno como mínimo. Ignorantes. Cerca de donde vivo, hay una valla donde ponen anuncios, ya saben, una de esas grandes y feas que ocupan media fachada. Hace unas semanas pusieron uno con la famosa de turno luciéndolo con cara sonriente. Durante ese tiempo tuve que dar un rodeo para volver a casa, no quería verlo. Es curioso como a veces puedes enterarte de la verdad de la forma más tonta. Es como me paso a mí. La historia que se repite. Chica conoce a chico, se enamoran, se casan… Hasta ahí la vida es de color de rosa. Pero un buen día, como se suele decir, chica escucha una llamada por error. Chico esta planeando el fin de semana con otra, y hablando de lo bien que lo pasaron anoche al echar un polvo en su coche. Chica se le cae la venda y comprende de un plumazo que el chico estaba con ella por la pasta, que cuando lo conoció, su empresa estaba casi arruinada y como siempre había sido un niño bien, ¿qué hizo para seguir teniendo dinero? Cada vez que pienso lo ingenua que fui, me pongo furiosa. Luego viene el dolor, y al final, la tristeza lo envuelve todo. “¿Como no lo vi?” me reprocho una y otra vez. Ya han pasado meses, pero...Mi nombre es Marina. Según mi madre, soy una antigua descendiente del mar, una sirena. Me lo decía por la noche al arroparme, cuando era pequeña. Se sentaba al borde de mi cama, me leía un cuento o me contaba alguna historia curiosa de nuestra familia. “Desde siempre hemos tenido una relación especial con el mar, - me decía - y tu eres una de sus hijas”. Me encantaba escucharlo. Me hacia sentirme especial. Cuando en el colegio, algún niño se metía conmigo y me hacia llorar. Volvía corriendo a casa y mi madre me consolaba susurrándome estas palabras: “eres especial, una sirena”. Incluso cuando crecí y llego la hora de los novios, las discotecas y las borracheras nocturnas, seguía diciéndomelo. Deje de creérmelo. Cuento para niños pensaba, pero en lo mas hondo de mí, seguía sintiendo lo mismo que cuando me lo decía de niña. Hoy tengo cita con mi psicólogo o psiquiatra o lo que sea, me ha diagnosticado depresión profunda y me ha dado un frasquito lleno de pastillas rosa. Rosa, vaya contradicción. Me dice que tengo mucha ira acumulada y la tengo que sacar. Se me ocurren algunas ideas, como ir a por mi ex y tirarlo por las escaleras o coger un martillo y destrozar su bonito mercedes, que curiosamente fue un regalo mío y que hoy seguramente aprovechará para tirarse a su amiguita. Madre, me siento tan perdida. Pero ya he tomado la decisión. Tengo reservada plaza en el avión y la maleta esta hecha, dejare que pase mi hora con el loquero y luego iré al aeropuerto. Tengo que volver al mar. Cierro los ojos e inspiro profundamente. Siento las olas, mojándome los tobillos. Abro los ojos y una inmensa luna llena parece estar mirándome fijamente. Es una noche muy bella. Me arrodillo y dejo la mente en blanco. Una voz resuena dentro de mí. La reconozco. Es mi madre. Me veo a mi misma pequeña, en mi cama y ella a mi lado, hablando: “Hija, te voy a contar el porque de la fortuna de nuestra familia. En el mar hay leyes no escritas y durante generaciones las hemos respetado. De ahí viene la bonanza de nuestro negocio pesquero. Es costumbre que a partir de la noche del decimotercer cumpleaños, las madres las vayan revelando a sus hijas. Solo así pueden transmitirse. Así se ha hecho durante generaciones y ahora ha llegado tu momento. Esta noche te hablare de las perlas y los corales. Nunca los compres cuando seas mayor. Y si te los regalan, devuélvelos al mar. Son objetos bellos, pero con un fondo oscuro. La persona que los posea se volverá infeliz. ¿Y eso por qué? – preguntaba yo - Te contaré una historia. Las sirenas no son solo esos seres maléficos que arrastraban a los navegantes y marineros al fondo del mar. Eso es una verdad a medias. También son compasivas y bellas. Poseen un conjuro en sus melodiosas voces que solamente escucha el hombre que ha traicionado a una mujer. Solo estos, seducidos por su canto, se tiraban del barco e intentaban alcanzarlas. Ellas los conducían hacia un arrecife dejándolos a merced de las terribles olas que los empujaban contra las rocas. Mientras morían, su sangre se derramaba provocando que los corales sean de ese color rojo tan intenso. Cuando veían el fin de estos traidores, las sirenas vertían lágrimas que el mar convertía en perlas. Tú, cariño, te pareces mucho a ellas, tienes su alma.” Abro los ojos y miro por última vez el precioso collar de perlas que mi marido me regaló por nuestro compromiso. Lo arrojo al mar y por fin, soy libre. Miro las olas y con su suave ir y venir se llevan lo que es suyo donde siempre debió estar. A lo lejos, creo ver algo en el agua, una silueta, un chapoteo… Yo sonrío al verla. Marina Garcia Moreno
Article complet

<1...568
569
570
571
572
...581>