22e joc literari

Ja podeu participar al 22è joc literari del meu bloc Tens un racó dalt del món. Trobareu les instruccions a l'adreça http://jmtibau.blogspot.com .Aquest cop retrobem un clàssic d'aquests jocs. Espero que us agradi aquesta iniciativa que pretén fer més proper i entretingut el món dels llibres i la literatura, i establir un vincle amb els visitants del bloc. Com tots els mesos, aquest setembre també hi haurà premis: dos lots de tres botelles de vi negre Abellars, D.O.Priorat, del celler Noguerals, SCP, elaborat per un viticultor de Cornudella de Montsant. Animeu-vos a participar i a difondre aquesta iniciativa. Si el blog us agrada el podeu votar per al Top català, cosa que ajudarà a donar-ne més difusió. Si no voleu continuar rebent informació sobre els jocs literaris, o la rebeu per duplicat, no dubteu en comunicar-m'ho. Jesús M. Tibau Escriptor i coordinador del Club de Lectura de Tortosa http://jmtibau.blogspot.com www.escriptors.cat/autors/tibaujm
Article complet

Poema d'Albert Guiu "Terres de salabror"

Benvolguts amics, us faig arribar el poema del poeta ebrenc Albert Guiu, reconegut amb el 27è premi Marià Manent i que, ultimament, l'any 2006, ha rebut el 22è Premi Miquel Martí i Pol pel seu poemari "De la mà de la meva filla". Amb motiu de la presentació del llibre "Terres de salabror" a Sant Carles de La Ràpita, va compondre aquest poema que vull compartir amb tots vosaltres. Teresa Bertran Torres Terres de salabror (A Teresa Bertran) Mots d'arrós i cors d'aigua, cançons humides de feinejar una geografia de puny alçat, i un temps de canvis de paisatge. Una mà ferma escriu amb pols pretèrit la història d'una nissaga feta de sang, suor i llàgrimes... una terra s'alça per l'empenta d'una història i camina amb petjades de tinta per les ribes d'un paper que es fa poble al ritme d'una simfonia que naix a poc a poc com tot lo que és humà, com tot lo que es fa amb arrels indígenes, com tot allò que sargeix unes terres que d'ignotes passaren a fèrtils i de fèrtils a literàries gràcies als dits àgils, forts i destres d'una dona amb cua de rabosa que es mira des dels port de la nostàlgia unes terres de salabror. Veritat que és preciós? Tenim entre nosaltres un gran poeta! Una abraçada a tots, Teresa ------------------------------
Article complet

Fernando Martínez Laínez y Almudena de Arteaga ganan el Premio Algaba

fernando-martinez-lainez.jpg Publicado en "El Cultural" 13/9/07 Los escritores Fernando Martínez Laínez, en la modalidad de Biografías, y Almudena de Arteaga, en Investigaciones Históricas, han sido los ganadores "ex aequo" del Premio Algaba 2007, dotado con 21.000 euros para cada uno. El jurado del V Premio Algaba de Biografía, Autobiografía, Memorias e Investigaciones Históricas, presidido por Ramón Pernas, director del ámbito cultural de El Corte Inglés, necesitó hoy de dos rondas para conceder por unanimidad el premio "ex aequo". "Como lobos hambrientos. Los guerrilleros en la guerra de la Independencia (1808-1814)" de Martínez Laínez, y "Magistra reginarum", de Arteaga, han sido los títulos originales galardonados. También llegaron a la final "Los clérigos, auténticos e iniciadores del anticlericalismo", bajo el lema Indignatium fecit versum, "Siete campos" (Olaya), y "La sombra del rey Doliente, memorias de Enrique III" (Enrique de Valdavia)
Article complet

Tens un racó dalt del món a l'Avui

El diari AVUI inclou des de la setmana passada una secció dedicada als blocs literaris al suplement de cultura dels dijous, anomenada Paraula de blog. Aquest matí m'he endut una agradable sorpresa, gràcies a un SMS del trapezista, comunicant-me que avui li dedicaven una part al meu bloc, exactament al post sobre els hàbits de lectura del dia 15 de setembre.
Article complet

II Trobada d’Autors Ebrencs al Matarranya, a la revista L'Estel,1ª Quincena de Setembre.

dsc01187.JPG II Trobada d’Autors Ebrencs al Matarranya La comarca del Matarranya no forma part del territori denominat Terres de L’Ebre i de la comunitat autònoma catalana puix que fou absolutament incorporada a l’Aragó en el moment d’organitzar l’Estat espanyol en provincies, però la demarcació forma unitat cultural i econòmica amb la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. El riu Matarranya n’esdevé l’eix, la cultura i la llengua, que en són catalanes totalment com les procedències y costums de cadascuna de les unitats socials. No és d’estranyar que avui, després d’aquella accó político-administrativa (1835), els nostres lligams es mantinguin pràcticament inalterables. Un exemple el tenim amb la concentració d’autors de casa nostra amb motiu de la II Trobada d’Autors al Matarranya. Habitualment la llibreria Serret de Vall-de-roures acostuma a convidar escriptors i escriptores per signar llibres, però el pasat dia 12 d’agost probablement va batre el rècord en concentrar a 15 autors del recull de contes Estius a l’Ebre (Jordi Andreu, Cinta Arasa, Rafel Duran, Glòria Fandos, Ramon A. García, Albert Guiu, M. Joseph Margalef, Laura Mur, Judit Ortiz, Eva Queralt, Emigdi Subirats, Jesús M. Tibau, Joseph Igual, Vicent Sanz i Joseph Vilurbina. A més de tenir la resta de coautors presents moralment: Dora S. Farnós, Silvia Favà, Xavier García, Valer Gisbert, Joseph Meseguer i Núria Menasanch) així com també Francesca Aliern, Cinta Mulet i Teresa Bertrán. Els autors van signar llibres i, després d’un bon dinar de germanor, van anar fins Font d’Espatlla a la II Trobada d’Autors Ebrencs al Matarranya, que amb el lema Els autors i les noves tecnologies, va tractar el paper que juguen les tecnologies de la informació, en especial internet, en la promoció de la literatura en general i dels autors de manera específica dins del territori: Matarranya, Terres de l’Ebre i Baix Aragó. Una autèntica lliçó d’intercanvi cultural i enriquiment mutu en ple mes d’agost. Conrad Duran
Article complet

SOLES D’ESPARDENYA PER TARONGES

Guanyadora del certàmen "Lo Flix d'Abans" de Flix: No m’agrada parlar de la postguerra. Han passat molts anys i de vegades hi ha algun record que se’m fa present i en parlo. I quan ho faig, veig com obres molt aquests ulls blaus i em preguntes més. Llavors jo em tanco en banda i em penedeixo d’haver dit res. - No m’agrada parlar de la postguerra – acabo dient abans de canviar de tema -. Tu vols saber moltes coses. Com es vivia aleshores, com era el poble, què feia el jovent de la teva edat. A mi m’afalaga comprovar que ets una noieta inquieta, no t’amagaré que en el fons el teu interès em sembla normal, però quan comences a fer-me preguntes sense parar arribes a semblar-me molt i molt pesada perquè tu no pares i a mi no em ve de gust parlar d‘aquells anys. Si a força de no parlar-ne es pogués oblidar, segur que ja no recordaria res, però la memòria té aquestes coses. Alguns records dolorosos han anat tornant una i un altra vegada al llarg dels anys i m’han seguit fent mal tot i que, per altra banda i per alguna raó que no acabo de comprendre, m’adono que darrerament, cada cop que torna un d’aquells records, ja no sembla tan dolorós. Com si ara, després de tants anys, disposés d’un sedàs que retingués els moments tristos i només deixés passar els bons records. Vaig veure la llum quan feia pocs dies que havia esclatat la guerra civil i la meva infància va començar amb la guerra i va transcórrer durant la postguerra. Tot i que d’aquella època no puc recordar res, la mare em va explicar la duresa d’haver d’arrossegar una criatura enmig d’un conflicte com aquell. Era normal haver de sortir corrents de casa quan sonaven les sirenes anunciant la proximitat d’avions, i deixar de donar-me el pit; despertar-me i agafar-me tant si estava adormida com si no per a córrer cap al refugi de la plaça Major que era la que teníem més a prop de casa. Tot i la freqüència ningú es podia acostumar a aquella estranya normalitat. Haver de calmar els meus plors mentre escoltàvem els sons de les bombes que anaven caient al poble i fer-me dormir per a que no molestés les altres persones mentre resava, com tots, per a que no passés res i per a que al sortir trobessin la casa al mateix lloc. Uns mesos més tard, quan la situació va empitjorar, vam haver de marxar igual que la majoria de gent del poble cap als masos; allí vaig fer les meves primeres passes, les vaig fer pels bancals llaurats de Bingali. Aquells “tarrossos” que em van fer caure tantes vegades també van servir per a que m’acostumés a bellugar-me enmig de terres insegurs i per a que sempre tornés a posar-me dreta. Quan finalment vam poder tornar al poble vam comprovar que la nostra casa era sencera, totalment buida i solitària, però sencera. Jo era molt petita, feia poc que caminava i no recordo quan em va costar aclimatar-me a la casa. M’explicava la mare que primer em costava caminar recta i que sovint perdia l’equilibri, lliscava i feia riure a tots quan mirava d’agafar amb els ditets els puntets blancs i rojos que veia a les rajoles de “granito” i que a mi em semblaven pedretes com les que hi havia al terra del defora. Descobrir els altres nens de la meva edat va ser molt més gratificant i no em va fer falta cap adaptació. Ara m’adono que vaig tenir la sort d’anar creixent. Em recordo esprimatxada i amb les galtes sempre roges, duia un parell de trenes que m’arribaven fins al cul i que acostumaven a sortir simètriques de casa i a tornar ben tortes. Corria tot el dia amunt i avall i sempre duia els genolls pelats. No recordo que mai m’avorrís i sempre estava jugant al carrer. De vegades a la pluca, al triangle, a la corda o a vendre els tebeos que ja havíem llegit. Anava per tot el poble sense problemes. Quan era bastant petita acompanyava el tiet Sisco a veure els cavalls que hi havia a l’Auxili; Era molt joveneta, però recordo que hi havia nens que esperaven que els soldats els hi deixessin pujar per a fer una volta pel mateix tancat. Temps després van treure els cavall i van posar els menjadors socials i jo acompanyava la meva amiga Palmira que hi anava a dinar. Llavors allí donaven menjar als pobres ( ara se’m fa estrany de dir perquè em sembla que aleshores tots érem pobres, però el cas és que ho dèiem així; suposo que ho fèiem perquè tot i la misèria, hi havia gent més necessitada que altra i allí estava la diferència). Jo no entenia la diferència, només recordo que també m’hi volia quedar per a poder dinar amb la meva amiga i que no entenia cap de les raons que em donava la mare per a no deixar-m’hi anar mai. A partir de l’abril, quan es començava a collir tota la verdura a l’hort, ajudava la mare al mercat. M’agradava demanar a les dones què volien, pesar i sobretot, cobrar i tornar el canvi; i dir allò de “bona pesada” igual que la mare. Moltes dones de les que venien a comprar no pagaven en diners, de diners no se’n veien gaires. La senyora Ramona sempre baixava un cistell d’ous i la mare li canviava per la verdura que li calia, la Marieta del carrer de baix li duia coloms a canvi de la verdura i si no en tenia, alguns pots de confitura que sabia que ens agradaven molt. Les dos dones eren vídues i tenien tres fills. La mare també canviava verdura per carn al senyor Miquel que era pastor i que també baixava al mercat, però de carn en menjàvem molt poques vegades. Canviava verdures pel peix, per la llet i pel pa. A mi m’agradava molt el peix, sobretot les anguiles. Quan la mare en comprava jo ajudava a la iaia a treure’ls el llac fregant-les amb una pampa de figuera; després ella les rentava, les tallava a trocets i les ficava dins la cassola. Feia un suquet deliciós i jo feia festa major i no en deixava ni una gota. Bé no deixava ni una gota de res perquè m’agradava tot. Les farinetes de panís amb txitxarros i la sang fregida eren alguns dels meus plats preferits. Encara que no tot fos jugar, per a mi tot era un joc. Anava a buscar el que em demanaven. Si convenia anar a buscar un pot de sang a la carnisseria de la senyora Maria Rei, al carrer Lleida, hi anava; i si ella no en tenia anava a la de Pilara Pepe, davant de casa mestres, o a la de cal Moro. De vegades la mare m’enviava a buscar pa amb la cartilla de racionament. Era un pa endurit que no es podia comparar amb el pa blanc que apareixia algunes vegades per casa. Jo em pensava que aquell pa blanc que m’agradava tant el devia fer la mare perquè al forn no n’hi havia vist mai; al cap d’un temps em vaig assabentar que aquell pa blanc era pa d’estraperlo que la nostra veïna Rosita anava a buscar a la Torre de l’Espanyol i venia d’amagat per a poder guanyar uns quants diners i mantenir així als seus fills mentre el seu marit era a França. I tant si la mare m’hi feia anar com si no, quan sentia el pregó de les taronges, corria fins la costa del graner. - Soles d’espardenya per taronges a la costa del graner! Les hores passaven volant i al vespre, quan arribava a casa, seia amb els de casa a la vora del foc o al balcó segons fos hivern o estiu, i jugava amb uns drapets i unes fustes. Mentre els grans parlaven jo anava jugant i a mida que m’anava fent gran, escoltant. Llavors em pensava que de joguines no en tenia ningú, que “per allò de la guerra” que tant sentia no n’hi havia i que les que hi havia als aparadors no es podien vendre, però l’any que vam anar a veure a uns cosins del pare que vivien a Igualada em vaig adonar que hi havia nens que tenien de tot i que fins i tot el seu aspecte era molt diferent al meu. La seva pell blanquíssima i les seves robes només ens van separar uns minuts perquè els meus cosins em van semblar fantàstics, sobretot la meva cosina Elena amb qui de seguida em vaig avindre i amb la que vaig passar unes hores inoblidables jugant amb la seva caseta de nines, Veure la seva habitació plena de joguines i aquell bé de Déu de nines em va impressionar tant que quan vaig arribar al poble no vaig poder estar-me d’explicar-ho a tothom. Em sembla que la Palmira no s’ho va acabar de creure mai perquè no en va fer massa cas. Segurament, si no ho hagués vist jo tampoc m’ho hauria cregut. Malgrat tot, vaig seguir somniant durant molts mesos en aquelles nines que s’assemblaven tant a les dels aparadors del poble. El meu recorregut era sempre el mateix. Quan anava a algun lloc passava per casa Gasset al carrer Major, d’allí a la botiga del senyor Tonet una mica més endavant i després a casa Forcades. Quan tornava era el mateix a l’inrevés. D’aquells aparadors replets de fils, agulles, botons i colònies jo només tenia ulls per les nines. Precioses nines de cartró amb vestits senzills fets amb una mena de gassa de colors i altres de més sofisticades amb vestits carregats de puntes i petites flors brodades. Cada any esperava als reis il•lusionada i els feia la meva carta. Només de veure’ls ja estava contenta. La mare m’havia explicat que després d’una guerra “ hi havia molta necessitat” i els reis tenien moltes coses a comprar. Només calia mirar al voltant per a veure que deia la veritat i suposo que per això era molt considerada i només demanava una nina, una d’aquelles nines senzilles que veia cada dia als aparadors. La demanava tot i saber que segurament aquell any tampoc me la podrien dur. Ells m’acostumaven a portar calces, mitjons o algun pijama. Coses que també m’agradaven, encara que no eren la nina que els havia demanat. Un any, el matí del dia de reis vaig veure un paquet al balcó i vaig sortir a recollir-lo. Imaginava que dins d’aquell paquet molsut hi devia haver la bufanda que la mare havia anunciat diplomàticament que em feia falta i a l’obrir-lo em vaig trobar amb una de les nines que hi havia a l’aparador de cal senyor Tonet. Encara puc sentir el calfred que va recórrer tot el meu cos en veure-la. Els reis havien llegit la meva carta i a més a més havien tingut el detall de posar-li un vestit. Era un vestit “fet amb la mateixa roba que el meu pijama!”. Em vaig emocionar tant que vaig estar donant-los les gràcies durant bastant temps i aquells van ser sens dubte els millors que recordo haver viscut. Llavors jo era molt jove i separava les persones entre les que eren amables amb mi i les que no ho eren...Per a mi la guerra era una paraula amb molts significats i per a mi no n’hi havia cap de bo. La guerra havia pres el pare a la meva amiga Palmira i obligava la senyora Rosita, la nostra veïna, a fer estraperlo perquè havia enviat al seu marit a França. La guerra també havia destrossat les cases de molts dels nostres veïns i deixava a moltes persones ferides i mutilades. La guerra era la responsable que molta gent no tingués rés per menjar. No sabia res d’un bando ni de l’altre, només veia que el seu rostre era fosc i que la seva paraula anava lligada a mil i una històries de robatoris, assassinats, maltractaments i humiliacions que no vaig deixar d’escoltar mai. Tot al seu voltant era trist i suposo que per això no m’agradava i no tenia ganes de parlar-ne. Em vaig fer gran i suposo que per això, durant molts anys em va semblar molt millor no remenar-ho. Quan en sentia parlar a algú m’adonava que sempre es generava un enfrontament i el clima s’enraria. Per això, perquè tenia la sensació que parlant-ne no s’aconseguia més que generar més tensió, no volia fer-ho. Si finalment m’he posat a escriure i rebutjo així de fer ús de la paraula és només perquè alguna cosa m’ha fet canviar d’idea. Em sembla que si ho escric no em deixaré res per dir; podré refer el meu escrit tants cops com convingui. En realitat has estat tu la que, com moltes altres vegades, m’has forçat a reflexionar. Tu vas concloure fa poc que la guerra l’havíem perdut tots els que la vam viure i els que en vam patir les conseqüències. Estic molt d’acord amb aquest argument que comparteixo i que ja havia escoltat altres vegades, però vas anar més enllà i vas afegir que estaves segura que d’aquell conflicte havien sorgit uns valors que ens van fer més forts i més humans i que d’alguna forma vàrem transmetre als nostres fills. Em vas acusar com moltes altres vegades de privar-te d’una part de la teva història i d’impedir-te que poguessis entendre qui eres perquè no t’havia dit mai exactament d’on havia vingut jo. T’he de confessar que sempre que parlem d’aquest tema acabo perdent els nervis i em sap greu. Aquell dia em vaig tornar a trasbalsar i no vaig entendre massa bé el que m’estaves dient, però a casa les teves paraules van tornar un altre cop i em vaig adonar que tenies raó. Si tu volies saber era a mi a qui havies de preguntar i jo t’havia de parlar de la meva experiència encara que em fes mal. La mare sempre em deia que aprendre a caminar entre terrossos m’havia donat una gran fortalesa i saber-ho encara me n’havia donat més. Es cert que no tinc cap dret a privar-te de conèixer la part d’aquell període històric que vaig viure tal i com la memòria me l’ha endreçat finalment. M’hauria agradat veure-ho sempre així i adonar-me abans que acceptant aconseguiria més que mirant d’oblidar, que el temps posa les coses al seu lloc i que de tot plegat se’n treuen lliçons. Tu em vas fer adonar que aquella situació havia impregnat d’uns valors tots els que la vam viure i que de forma gairebé inconscient els havíem transmès als nostres fills. Potser de les situacions més extremes surten les lliçons magistrals que deixen una petjada més forta. M’hauria agradat molt tenir una filla que m’hagués dut a fer aquesta reflexió perquè llavors la meva carta hauria tingut sentit i la meva vida també sempre i quan jo mateixa hagués existit. Ah, si hagués estat tant senzill com canviar soles d’espardenya per taronges...! Laura Mur
Article complet

La televisió alemanya Hessisches Rundfunk TV grava un programa de viatges amb la ruta Artur Bladé

noticies, Llibres Ebrencs: La televisió alemanya Hessisches Rundfunk TV visita Catalunya de l'11 al 17 de setembre per realitzar un programa de viatges, on inclourà la ruta literària "El Benissanet d'Artur Bladé i Desumvila", en motiu del centenari de l'escriptor i el paper de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007. El Patronat de turisme de la Diputació de Tarragona, Departament de Turisme de la Generalitat de Catalunya i Consell Comarcal de la Ribera d'Ebre han coordinat diverses visites per les Terres de l'Ebre per tal que aquesta prestigiosa televisió alemanya pugui fer-se una idea de la qualitat cultural i gastronòmica que hi a les nostres terres. El programa ha estat elaborat segons les peticions de la televisió ja que l'any 2005 ja s'havia produït un programa sobre Barcelona. Ara volen actualitzar-lo de cara la Fira del Llibre de Frankfurt, on Catalunya és la cultura convidada, i introduir-hi altres zones del país amb potencial. Hessischer Rundfunk TV, tercer canal del Land de Frankfurt que emet a tota la República i pertany al grup del primer canal alemany ARD i també produeix per ARTE, entre d'altres. Programa de viatges "Nix wie raus" molt conegut a tot el país. Amb un percentatge d'audiència del 10% a tota la República. Els assistents seran la redactora Angela Joschko, un càmera i una tècnic de só. Estan interessats en la gastronomia i la cultura i podem disposar del matí del dia 14 per promocionar les Terres de l'Ebre. El programa gravarà imatges i realitzarà una visita guiada de la Ruta Artur Bladé i Desumvila a Benissanet. Visitaran Miravet i creuran el pas de barca. Aniran a Benifallet on veuran una demostració de l'elavoració de fer pastissets i clouran el matí a Garcia on tastaran la típica clotxa de la Ribera d'Ebre i altres menges típiques. logoconsell.jpg logo_turisme_catalunya.jpg logo_ttee0.jpg logo-turisme-dipu.jpg logo-centenari2007.jpg bladealbanc.jpg
Article complet

Buscant la clau 10ª part

Buscant la clau La pau i la tranquilitat sorgeixen quan s’està a casa als joves d’aquest país els costa trobar habitatge el destí els ha condemnat a ser forts a viure en el món buscant la clau de la sort inasgotable la pedra filosofal que ha de donar-los l’inmortalitat generació de peregrins sense niu on reposar doncs trobar la veritable llar no és cosa d’un dia i és millor anar vagarejant que descansar en una llar que els tregui forces abans que beure d’una font que els contamini millor passar set fins trobar la font veritable. Lluis Maese
Article complet

MANEL CANALDA, TORTOSÍ ABSENT DE VIC HA MORT

El dia dos de setembre, diumenge, dia de la Festa Major de les Festes de la Cinta, a l’acte del Tortosí Absent llegia aquestes paraules: " Missatge del senyor Manel Canalda de Vic, que sempre tenia a Tortosa a les Festes de la Cinta i participar i oferir les seves paraules en públic, sobre tot en aquest acte tan entranyable com és el del "Tortosí Absent" , ara fa uns cinc anys que no bé, per motius de salut i de l'edat, ja té 86 anys, però el cap el té lúcid, felicita als nous governants, i envia una salutació molt especial i una abraçada a Tortosa i als tortosins, a les pubilles i les pubilletes, i que sempre us tindrà a tots al seu cor, sobre tot la Verge de la Cinta, i visca Tortosa! " Divendres dia set, rebo una trucada comunicant-me que havia mort el senyor Manel Canalda. A les dues de la tarda dono el condol a la seva senyora i filla, de part de Tortosa i meva personalment. Justament se n’anat quan ell desitjava, a les Festes Majors de la Verge de la Cinta de Tortosa. Manel Canalda, que al cel sigui i que la Verge de la Cinta l’aculli en el seu cor.
Article complet

PORTA’M AMB TU

Tinc una espina clavada en el fons del meu cor, la vull arrencar, me la vull treure, no puc, no sé qui me l’ha clavat, alguns en són els culpables, fantasmes que volen per les tenebres, no els veig... No són de les Terres de l’Ebre, d’on són? Són d’una societat dura, de pedra grisa o blanca marbrina, d’una ànima maligna, a ningú tenen estima, no caben a quest món, no tenen cor... Veig la Verge de la Cinta que des d’un raig de sol em mira, té un esguard net, que desprèn llum, però té llàgrimes als ulls... La miro i li prego. Verge de la Cinta ajuda’m a traure’m aquesta espina que m’està matant el cor, m’està esmicolant la vida i és l’única que tinc... Si ningú la necessita aquí, jo tampoc la vull, porta’m amb tu, vull descansar al teu costat... Ja no veig la primavera, tot és gris, no hi ha color, i els culpables a aquesta terra, fent honor a la justícia dels homes, no a la de Déu, que tinguin l’oblit i el perdó. Verge de la Cinta, lleva’m aquest dolor, dóna’m consol. Acaricia’m amb les mans com quan era molt petita i no veia la maldat , és teva la meva vida i tu te l’has d’emportar. Però estic a Tortosa i són les Festes Majors... Hi ha música i cançons i pubilles i pubilletes. Tots els tortosins em diuen: la vida és preciosa, queda’t aquí... segueix el teu camí, amics, amigues, família, fills, i tots els que en aquest dia tant especial del Tortosí absent, els que veniu de fora i els que viviu aquí, i ompliu aquest espai de bons sentiment i de bona fe, que s’esborren les tristeses i tot s’omple d’alegria... Verge de la Cinta, ho sento... espera’m al cel, més endavant un altre dia... Encara no vinc, he de fer molts poemes encara, he d’estimar molt, perquè molt m’estimen a mi... Gràcies.. Bones festes, fins el proper any... Dia del Tortosí Absent 2007.
Article complet

A NADAL MATAREM EL GALL

S’apropava Nadal, l’enrenou i l’alegria de tan assenyalada festa es feia present, tant a les cases com als carrers. Una ciutat petita que ja estava engalanada. Els comerços, els mercats, sobretot el central. Tots compraven aliments exquisits, torrons, pa de figa, massapans, ànecs, pollastres, galls d’indi, hi havia parades de pageses que els venien vius encara. Però ja era més normal comprar-ho a la carnisseria, que semblava més humà que si s’havien de matar a casa els animalets. La Núria, mentre voltava pel mercat, pensava així. Però el problema el tenia a casa... Tenia dues filles petites, la Mireia de set anys i la Nuri de quatre. A la festa de col•legi del Nadal anterior, a la Nuri, un amic de classe li donà un pollet, d’uns quants que portava a un cistellet, per complementar el seu equip de pastoret i com a ofrena al nen Jesús, en un pessebre vivent que havien organitzat les mestres com a festa. Xavi, el portador dels pollets, que foren uns cinc o sis, els repartí entre els altres companys. Quan la Nuri portà el pollet a casa era com un floc de cotó de color groc, com els pistils de les margarides a la primavera, suau i tebi com un raig de sol al capvespre en un dia d’estiu. El seu piu piu més tendre i dolç despertava a tothom a les nits, al trobar-se tot sol, enyorant al seus germanets, volia companyia. Les nenes es passaren un grapat de nits en vela, fins que al cap d’uns dies el pollet s’acostumà a l’ambient de la seva nova casa. Estava ben còmode en una capsa de sabates, amb un niu de llana, sota un radiador de la calefacció del menjador. De dia el portaven per tota la casa, i quan feia bo el treien a la terrassa. Anava solt per tot, amb la feinada que li donava a la Núria per netejar. Però ho feia a gust i contenta, veient com les nenes s’ho passaven tan bé, eren tan felices... I el pollet anava creixent... La Núria recordava quan era petita, que vivia a un poble molt petit, i la seva mare tenia un pati amb molts animalets de diverses especies, i quasi cada setmana en matava un, o un conill, un pollastre, un ànec, o una gallina... Gallines poques, perquè les conservava per pondre ous i posar-les lloques i tenir noves remeses de pollets. Quan arribava la gran tragèdia que representava aquest fet, que es considerava normal, doncs eren aliments per menjar, la Núria s’amagava i plorava, era molt sensible. Eren animalets vius als quals els havia vist nàixer i créixer. Jugava amb ells, àdhuc els havia posat nom quasi a tots. Els coneixia i la coneixien. Són per menjar. “Menja que t’has de fer gran li deien”. Sobre tot la seva mare. Però la nena no menjava i no ho entenia. No sabia si patien, però després de morts, veia com els desplomaven, els arrancaven la pell. Els estripaven i les deixalles se les menjaven el gat i el gos que tenien . Menys mal que aquests animals no es menjaven, pensava la Núria esporuguida.  La Núria, de gran, mestressa de casa i mare de família, comprava tot tipus de carn a la carnisseria, i filetejada, que ja no impressiona tant. La Mireia i la Nuri potser estaven més ben alimentades, sense tenir la necessitat de passar aquests traumes. Aquells dies estava la polèmica d’actualitat, sobre els maltractament del bous a la plaça i que a més servien de divertiment. Als pobles era una tradició molt arrelada i no concebien la festa si dedicaven un dia al bou capllaçat o al bou envolat. Altres opinions dels defensors dels animals deien que a l’escorxador també patien els animals quan els mataven, si era així, també ho havien de denunciar. Però aquesta gent també es menjava els bistecs. A la Núria tota aquesta controvèrsia li recordava la seva infantesa. Però una cosa és maltractar i matar animals per pur divertiment i una altra cosa matar-los sense fer-los patir per a servir d’aliment a les persones. La Núria s’havia fet gran i encara no ho entenia. La Nùria tornava del mercat a poc a poc, les seves petjades eren lentes. Les nenes ja tenien les vacances de Nadal. Tots els dies es passaven jugant amb aquell pollet, que compliria un any, bé , millor dit, el més segur és que no el compliria. Encara que intentava evitar la tristesa que aquest fet li produïa, no ho aconseguia. També pensava amb la Mireia i la Nuri, mai acceptarien que el matessin, no ho entendrien. No gosarien menjar-se al seu pollet Piu Piu, que així l’havien batejat. Un senyor gall que pesava més de cinc quilos, amb un plomatge banc i llustrós, una cresta perfecta amb cint puntes, com creada per un artista i unes barbes que li penjaven com clavells sota el bec, vermelles com la sang. Quan les nenes el feien enrabiar-se, es posava encara més vermell i fins i tot s’havien de salvaguardar d’alguna picotejada, doncs Piu Piu s’enfadava. Les nenes tenien una gran xalera. Sabien que sempre no el podien tenir, potser el portarien a algun hort de pagès, perquè visqués acompanyat d’unes quantes gallines. Un gall ha de viure amb gallines, si no, li pot agafar una pujada de sang i morir-se. — L’anireu a veure de quan en quan, no heu de patir per això  —els deia la Núria a les nenes, que tampoc ho acabaven d’entendre. La més petita li deia al pollet: — Si te’n vas a un hort, estaràs acompanyat, però no menjaràs ni pizza, ni truita, ni pernil dolç, ni formatge i la mama no et farà arròs amb patata que t’agrada tant . L’endemà l’àvia arribava del poble. Venia de quan en quan, per estar uns dies amb elles, però sobretot els dies de Nadal. Quan al Núria arribà a casa, l’àvia ja estava jugant i parlant amb les nenes animadament. Pepeta, l’àvia, era la mare de la Núria, i vivia a un poble proper. Quan entrà al replà del pis, surtí d’estampida el Quique, el veïnet i amic de la Mireia i la Nuri, i entrà amb ella a casa tot cantant, “a Nadal matarem lo gall...a Nadal matarem lo gall...”  i anà corrents al lloc on estaven les nenes i l’àvia Pepeta. La Mireia i la Nuri, interrogaren al Quique, espantades, i enfadades amb ell. — Què és això que cantes Quique?  De quin gall cantes? — Del vostre Piu Piu. De qui, si no? — No, no —contestaren les nenes—, el nostre pollet no. — I tant —contestà Quique. I a Nadal menjareu sopa de galets, canalons, croquetes... Què bo! I tot del vostre pollastre. Perquè és un pollastre, i la vostra àvia és molt bona cuinera. Les nenes començaren a plorar, assetjant a la seva mare i la seva àvia: — Digueu que no, que no és veritat, això que diu el Quique. — És clar que no, contesten al uníson. No heu de patir per això. I tu, Quique, no siguis tan cruel i tant ofega festes.  La Mireia i la Nuri es tranquil•litzaren una mica, però no les tenien totes. Ja més contentes anaren a veure i a remenar tot allò que havia comprat la mare al mercat. — Quantes coses bones. Què bé! —Les nenes estaven més contentes. La Núria els diu als tres nens, a les seves filles la Mireia, la Nuri i també al Quique: —Va, anirem a la casa del port, fins demà a la tarda, que serà la nit de Nadal. Demana permís als teus pares, Quique. Vindran els teus pares, els tiets i, amb l’àvia , ho prepararan tot per a la festa. Els tres nens saltaven de contents. — Sí, ho passarem molt bé, al cim hi ha neu i podrem fer una excursió per jugar a la neu —digué la Mireia. — Agafem tot el necessari, roba d’abric, alguna cosa per menjar, entrepans de pa amb tomàquet i pernil. Llet i unes magdalenes del poble que havia portat l’àvia i fruita. — Fins demà, àvia. — Adéu, que us ho passeu bé. Aquella nit al port nevà. La Mireia es despertà. Estava inquieta. La casa la trobava estranya i el llit també. La mare havia encès un gran foc a la xemeneia. Havien menjat amb gana.  Encara que estava esgotada,  ja que havien jugat molt per la neu, una suau claror, blanquinosa  que entrava per la finestra la despertà, no espantada, però si encuriosida. Fora nevava. Es llevà, s’apropà als vidres i veié com queien uns flocs de neu una mica estranys, semblaven plomes blanques d’au, que omplien la nit, suraven i majestuosament arribaven al terra, omplint-la d’una catifa sedosa, com un camp de cotó en flor. Mireia obria els ulls, eren plomes, les plomes del seu pollastre, del seu pollet, del seu Piu Piu... No!!!! Els seus crits despertaren a tothom a la casa. Era un somni, es despertà. Estava al llit tota suada. La seva mare l’abraçava, també la Nuri i el Quique, remugant, però també intentava consolar a la Mireia. — No passa res, —li deien—. Només és un malson. Dorm que encara és fosc i no neva. Els tres es quedaren dormint amb la Mireia, per fer-li companyia. —Quin ensurt, Déu meu —pensà la Núria. Al matí el sol els despertà. Feia un dia esplèndid. Ja no hi havia neu. — Hem de baixar a casa —digué la mare— , que ja ho tindran tot preparat. Dema és Nadal. Hem d’acabar de guarnir l’arbre i completar el pessebre.  Arribaren a casa i ja tot ho tenien preparat. La Mireia i la Nuri anaren corrents en busca de Piu Piu... Buscaren per la cuina, per les habitacions, pel menjador i surtiren a la terrassa. La gàbia que el pare havia construït per al pollet estava oberta... La Mireia i la Nuri interrogaven a tots. A l’àvia, als tiets, al pares del Quique. —On és el nostre pollet, on és? Les nenes ploraven desconsolades. Tots els digueren que el Piu Piu se n’havia anat volant, cap al cel, cap al port i que un dia tornaria. — No pot ser mama, no pot ser. No havíem d’haver anat al port. Si haguéssim estat aquí, no hauria marxat. Ens ha seguit perquè volia venir amb nosaltres. La tristesa negà a tota la família. Això que havien preparat un suculent menjar. Sopa de galets, carn farcida, canelons, guisat amb salsa i rovellons. A part de tots els dolços típics de Nadal. L’àvia, que semblava la més serena, feia bromes i no volia alimentar la tristesa ni el neguit a ningú sobre tot a les nenes. Els regalà uns coixins, tous i bonics, de roba de colorins. I l’entremaliat del Quique no parava de cantar: — A Nadal matarem el gall, a Nadal matarem el gall... La Mireia i la Nuri agafaren una escombra i anaren darrere d’ell, amb la intenció de trencar-li el cap fins que, corrents i sense pensar-ho, fugí com a dimoni que el portà el vent al seu pis, tancant la porta abans que les nenes l’agafessin. —El Piu Piu se n’anat volant i ja no el veurem més— digueren les nenes. La Mireia i La Nuri se n’anaren a dormir, ploroses i disgustades, abraçades al coixí que els havia regalat l’àvia. Era tan tou, tan suau, tan especial, que els recordava les plomes del seu gall, que segurament estaria acompanyat de les seves amigues les gallinetes, per allà dalt, per algun núvol del cel i abraçades a quest coixí s’adormiren plàcidament. Aquell Nadal sempre el recordarien com el Nadal més trist de la seva vida. Ningú menjà res i la tristesa més ombrosa negà els seus cors, deixant un sabor agredolç en el record de tota la família, sobre tot a la Mireia, potser perquè era una nena molt sensible i fantasiosa.  El dia següent, la ciutat on vivien aparegué tacada d’unes diminutes taques que pareixien de fang, molt fosc, ja que per la nit havia plogut, més bé fou un plugim. Més que fang, semblava sang reseca. A  partir d’aquell any, quan pujaven al port, en voltes de Nadal, una nit nevava i els flocs eren plomes blanques, immaculades, d’au, més aviat de pollastre, o del pollet. El Piu Piu no aparegué més. La Mireia i la Nuri pensen que encara està volant.
Article complet

<1...574
575
576
577
578
...601>