La televisió alemanya Hessisches Rundfunk TV grava un programa de viatges amb la ruta Artur Bladé

noticies, Llibres Ebrencs: La televisió alemanya Hessisches Rundfunk TV visita Catalunya de l'11 al 17 de setembre per realitzar un programa de viatges, on inclourà la ruta literària "El Benissanet d'Artur Bladé i Desumvila", en motiu del centenari de l'escriptor i el paper de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007. El Patronat de turisme de la Diputació de Tarragona, Departament de Turisme de la Generalitat de Catalunya i Consell Comarcal de la Ribera d'Ebre han coordinat diverses visites per les Terres de l'Ebre per tal que aquesta prestigiosa televisió alemanya pugui fer-se una idea de la qualitat cultural i gastronòmica que hi a les nostres terres. El programa ha estat elaborat segons les peticions de la televisió ja que l'any 2005 ja s'havia produït un programa sobre Barcelona. Ara volen actualitzar-lo de cara la Fira del Llibre de Frankfurt, on Catalunya és la cultura convidada, i introduir-hi altres zones del país amb potencial. Hessischer Rundfunk TV, tercer canal del Land de Frankfurt que emet a tota la República i pertany al grup del primer canal alemany ARD i també produeix per ARTE, entre d'altres. Programa de viatges "Nix wie raus" molt conegut a tot el país. Amb un percentatge d'audiència del 10% a tota la República. Els assistents seran la redactora Angela Joschko, un càmera i una tècnic de só. Estan interessats en la gastronomia i la cultura i podem disposar del matí del dia 14 per promocionar les Terres de l'Ebre. El programa gravarà imatges i realitzarà una visita guiada de la Ruta Artur Bladé i Desumvila a Benissanet. Visitaran Miravet i creuran el pas de barca. Aniran a Benifallet on veuran una demostració de l'elavoració de fer pastissets i clouran el matí a Garcia on tastaran la típica clotxa de la Ribera d'Ebre i altres menges típiques. logoconsell.jpg logo_turisme_catalunya.jpg logo_ttee0.jpg logo-turisme-dipu.jpg logo-centenari2007.jpg bladealbanc.jpg
Article complet

Buscant la clau 10ª part

Buscant la clau La pau i la tranquilitat sorgeixen quan s’està a casa als joves d’aquest país els costa trobar habitatge el destí els ha condemnat a ser forts a viure en el món buscant la clau de la sort inasgotable la pedra filosofal que ha de donar-los l’inmortalitat generació de peregrins sense niu on reposar doncs trobar la veritable llar no és cosa d’un dia i és millor anar vagarejant que descansar en una llar que els tregui forces abans que beure d’una font que els contamini millor passar set fins trobar la font veritable. Lluis Maese
Article complet

MANEL CANALDA, TORTOSÍ ABSENT DE VIC HA MORT

El dia dos de setembre, diumenge, dia de la Festa Major de les Festes de la Cinta, a l’acte del Tortosí Absent llegia aquestes paraules: " Missatge del senyor Manel Canalda de Vic, que sempre tenia a Tortosa a les Festes de la Cinta i participar i oferir les seves paraules en públic, sobre tot en aquest acte tan entranyable com és el del "Tortosí Absent" , ara fa uns cinc anys que no bé, per motius de salut i de l'edat, ja té 86 anys, però el cap el té lúcid, felicita als nous governants, i envia una salutació molt especial i una abraçada a Tortosa i als tortosins, a les pubilles i les pubilletes, i que sempre us tindrà a tots al seu cor, sobre tot la Verge de la Cinta, i visca Tortosa! " Divendres dia set, rebo una trucada comunicant-me que havia mort el senyor Manel Canalda. A les dues de la tarda dono el condol a la seva senyora i filla, de part de Tortosa i meva personalment. Justament se n’anat quan ell desitjava, a les Festes Majors de la Verge de la Cinta de Tortosa. Manel Canalda, que al cel sigui i que la Verge de la Cinta l’aculli en el seu cor.
Article complet

PORTA’M AMB TU

Tinc una espina clavada en el fons del meu cor, la vull arrencar, me la vull treure, no puc, no sé qui me l’ha clavat, alguns en són els culpables, fantasmes que volen per les tenebres, no els veig... No són de les Terres de l’Ebre, d’on són? Són d’una societat dura, de pedra grisa o blanca marbrina, d’una ànima maligna, a ningú tenen estima, no caben a quest món, no tenen cor... Veig la Verge de la Cinta que des d’un raig de sol em mira, té un esguard net, que desprèn llum, però té llàgrimes als ulls... La miro i li prego. Verge de la Cinta ajuda’m a traure’m aquesta espina que m’està matant el cor, m’està esmicolant la vida i és l’única que tinc... Si ningú la necessita aquí, jo tampoc la vull, porta’m amb tu, vull descansar al teu costat... Ja no veig la primavera, tot és gris, no hi ha color, i els culpables a aquesta terra, fent honor a la justícia dels homes, no a la de Déu, que tinguin l’oblit i el perdó. Verge de la Cinta, lleva’m aquest dolor, dóna’m consol. Acaricia’m amb les mans com quan era molt petita i no veia la maldat , és teva la meva vida i tu te l’has d’emportar. Però estic a Tortosa i són les Festes Majors... Hi ha música i cançons i pubilles i pubilletes. Tots els tortosins em diuen: la vida és preciosa, queda’t aquí... segueix el teu camí, amics, amigues, família, fills, i tots els que en aquest dia tant especial del Tortosí absent, els que veniu de fora i els que viviu aquí, i ompliu aquest espai de bons sentiment i de bona fe, que s’esborren les tristeses i tot s’omple d’alegria... Verge de la Cinta, ho sento... espera’m al cel, més endavant un altre dia... Encara no vinc, he de fer molts poemes encara, he d’estimar molt, perquè molt m’estimen a mi... Gràcies.. Bones festes, fins el proper any... Dia del Tortosí Absent 2007.
Article complet

A NADAL MATAREM EL GALL

S’apropava Nadal, l’enrenou i l’alegria de tan assenyalada festa es feia present, tant a les cases com als carrers. Una ciutat petita que ja estava engalanada. Els comerços, els mercats, sobretot el central. Tots compraven aliments exquisits, torrons, pa de figa, massapans, ànecs, pollastres, galls d’indi, hi havia parades de pageses que els venien vius encara. Però ja era més normal comprar-ho a la carnisseria, que semblava més humà que si s’havien de matar a casa els animalets. La Núria, mentre voltava pel mercat, pensava així. Però el problema el tenia a casa... Tenia dues filles petites, la Mireia de set anys i la Nuri de quatre. A la festa de col•legi del Nadal anterior, a la Nuri, un amic de classe li donà un pollet, d’uns quants que portava a un cistellet, per complementar el seu equip de pastoret i com a ofrena al nen Jesús, en un pessebre vivent que havien organitzat les mestres com a festa. Xavi, el portador dels pollets, que foren uns cinc o sis, els repartí entre els altres companys. Quan la Nuri portà el pollet a casa era com un floc de cotó de color groc, com els pistils de les margarides a la primavera, suau i tebi com un raig de sol al capvespre en un dia d’estiu. El seu piu piu més tendre i dolç despertava a tothom a les nits, al trobar-se tot sol, enyorant al seus germanets, volia companyia. Les nenes es passaren un grapat de nits en vela, fins que al cap d’uns dies el pollet s’acostumà a l’ambient de la seva nova casa. Estava ben còmode en una capsa de sabates, amb un niu de llana, sota un radiador de la calefacció del menjador. De dia el portaven per tota la casa, i quan feia bo el treien a la terrassa. Anava solt per tot, amb la feinada que li donava a la Núria per netejar. Però ho feia a gust i contenta, veient com les nenes s’ho passaven tan bé, eren tan felices... I el pollet anava creixent... La Núria recordava quan era petita, que vivia a un poble molt petit, i la seva mare tenia un pati amb molts animalets de diverses especies, i quasi cada setmana en matava un, o un conill, un pollastre, un ànec, o una gallina... Gallines poques, perquè les conservava per pondre ous i posar-les lloques i tenir noves remeses de pollets. Quan arribava la gran tragèdia que representava aquest fet, que es considerava normal, doncs eren aliments per menjar, la Núria s’amagava i plorava, era molt sensible. Eren animalets vius als quals els havia vist nàixer i créixer. Jugava amb ells, àdhuc els havia posat nom quasi a tots. Els coneixia i la coneixien. Són per menjar. “Menja que t’has de fer gran li deien”. Sobre tot la seva mare. Però la nena no menjava i no ho entenia. No sabia si patien, però després de morts, veia com els desplomaven, els arrancaven la pell. Els estripaven i les deixalles se les menjaven el gat i el gos que tenien . Menys mal que aquests animals no es menjaven, pensava la Núria esporuguida.  La Núria, de gran, mestressa de casa i mare de família, comprava tot tipus de carn a la carnisseria, i filetejada, que ja no impressiona tant. La Mireia i la Nuri potser estaven més ben alimentades, sense tenir la necessitat de passar aquests traumes. Aquells dies estava la polèmica d’actualitat, sobre els maltractament del bous a la plaça i que a més servien de divertiment. Als pobles era una tradició molt arrelada i no concebien la festa si dedicaven un dia al bou capllaçat o al bou envolat. Altres opinions dels defensors dels animals deien que a l’escorxador també patien els animals quan els mataven, si era així, també ho havien de denunciar. Però aquesta gent també es menjava els bistecs. A la Núria tota aquesta controvèrsia li recordava la seva infantesa. Però una cosa és maltractar i matar animals per pur divertiment i una altra cosa matar-los sense fer-los patir per a servir d’aliment a les persones. La Núria s’havia fet gran i encara no ho entenia. La Nùria tornava del mercat a poc a poc, les seves petjades eren lentes. Les nenes ja tenien les vacances de Nadal. Tots els dies es passaven jugant amb aquell pollet, que compliria un any, bé , millor dit, el més segur és que no el compliria. Encara que intentava evitar la tristesa que aquest fet li produïa, no ho aconseguia. També pensava amb la Mireia i la Nuri, mai acceptarien que el matessin, no ho entendrien. No gosarien menjar-se al seu pollet Piu Piu, que així l’havien batejat. Un senyor gall que pesava més de cinc quilos, amb un plomatge banc i llustrós, una cresta perfecta amb cint puntes, com creada per un artista i unes barbes que li penjaven com clavells sota el bec, vermelles com la sang. Quan les nenes el feien enrabiar-se, es posava encara més vermell i fins i tot s’havien de salvaguardar d’alguna picotejada, doncs Piu Piu s’enfadava. Les nenes tenien una gran xalera. Sabien que sempre no el podien tenir, potser el portarien a algun hort de pagès, perquè visqués acompanyat d’unes quantes gallines. Un gall ha de viure amb gallines, si no, li pot agafar una pujada de sang i morir-se. — L’anireu a veure de quan en quan, no heu de patir per això  —els deia la Núria a les nenes, que tampoc ho acabaven d’entendre. La més petita li deia al pollet: — Si te’n vas a un hort, estaràs acompanyat, però no menjaràs ni pizza, ni truita, ni pernil dolç, ni formatge i la mama no et farà arròs amb patata que t’agrada tant . L’endemà l’àvia arribava del poble. Venia de quan en quan, per estar uns dies amb elles, però sobretot els dies de Nadal. Quan al Núria arribà a casa, l’àvia ja estava jugant i parlant amb les nenes animadament. Pepeta, l’àvia, era la mare de la Núria, i vivia a un poble proper. Quan entrà al replà del pis, surtí d’estampida el Quique, el veïnet i amic de la Mireia i la Nuri, i entrà amb ella a casa tot cantant, “a Nadal matarem lo gall...a Nadal matarem lo gall...”  i anà corrents al lloc on estaven les nenes i l’àvia Pepeta. La Mireia i la Nuri, interrogaren al Quique, espantades, i enfadades amb ell. — Què és això que cantes Quique?  De quin gall cantes? — Del vostre Piu Piu. De qui, si no? — No, no —contestaren les nenes—, el nostre pollet no. — I tant —contestà Quique. I a Nadal menjareu sopa de galets, canalons, croquetes... Què bo! I tot del vostre pollastre. Perquè és un pollastre, i la vostra àvia és molt bona cuinera. Les nenes començaren a plorar, assetjant a la seva mare i la seva àvia: — Digueu que no, que no és veritat, això que diu el Quique. — És clar que no, contesten al uníson. No heu de patir per això. I tu, Quique, no siguis tan cruel i tant ofega festes.  La Mireia i la Nuri es tranquil•litzaren una mica, però no les tenien totes. Ja més contentes anaren a veure i a remenar tot allò que havia comprat la mare al mercat. — Quantes coses bones. Què bé! —Les nenes estaven més contentes. La Núria els diu als tres nens, a les seves filles la Mireia, la Nuri i també al Quique: —Va, anirem a la casa del port, fins demà a la tarda, que serà la nit de Nadal. Demana permís als teus pares, Quique. Vindran els teus pares, els tiets i, amb l’àvia , ho prepararan tot per a la festa. Els tres nens saltaven de contents. — Sí, ho passarem molt bé, al cim hi ha neu i podrem fer una excursió per jugar a la neu —digué la Mireia. — Agafem tot el necessari, roba d’abric, alguna cosa per menjar, entrepans de pa amb tomàquet i pernil. Llet i unes magdalenes del poble que havia portat l’àvia i fruita. — Fins demà, àvia. — Adéu, que us ho passeu bé. Aquella nit al port nevà. La Mireia es despertà. Estava inquieta. La casa la trobava estranya i el llit també. La mare havia encès un gran foc a la xemeneia. Havien menjat amb gana.  Encara que estava esgotada,  ja que havien jugat molt per la neu, una suau claror, blanquinosa  que entrava per la finestra la despertà, no espantada, però si encuriosida. Fora nevava. Es llevà, s’apropà als vidres i veié com queien uns flocs de neu una mica estranys, semblaven plomes blanques d’au, que omplien la nit, suraven i majestuosament arribaven al terra, omplint-la d’una catifa sedosa, com un camp de cotó en flor. Mireia obria els ulls, eren plomes, les plomes del seu pollastre, del seu pollet, del seu Piu Piu... No!!!! Els seus crits despertaren a tothom a la casa. Era un somni, es despertà. Estava al llit tota suada. La seva mare l’abraçava, també la Nuri i el Quique, remugant, però també intentava consolar a la Mireia. — No passa res, —li deien—. Només és un malson. Dorm que encara és fosc i no neva. Els tres es quedaren dormint amb la Mireia, per fer-li companyia. —Quin ensurt, Déu meu —pensà la Núria. Al matí el sol els despertà. Feia un dia esplèndid. Ja no hi havia neu. — Hem de baixar a casa —digué la mare— , que ja ho tindran tot preparat. Dema és Nadal. Hem d’acabar de guarnir l’arbre i completar el pessebre.  Arribaren a casa i ja tot ho tenien preparat. La Mireia i la Nuri anaren corrents en busca de Piu Piu... Buscaren per la cuina, per les habitacions, pel menjador i surtiren a la terrassa. La gàbia que el pare havia construït per al pollet estava oberta... La Mireia i la Nuri interrogaven a tots. A l’àvia, als tiets, al pares del Quique. —On és el nostre pollet, on és? Les nenes ploraven desconsolades. Tots els digueren que el Piu Piu se n’havia anat volant, cap al cel, cap al port i que un dia tornaria. — No pot ser mama, no pot ser. No havíem d’haver anat al port. Si haguéssim estat aquí, no hauria marxat. Ens ha seguit perquè volia venir amb nosaltres. La tristesa negà a tota la família. Això que havien preparat un suculent menjar. Sopa de galets, carn farcida, canelons, guisat amb salsa i rovellons. A part de tots els dolços típics de Nadal. L’àvia, que semblava la més serena, feia bromes i no volia alimentar la tristesa ni el neguit a ningú sobre tot a les nenes. Els regalà uns coixins, tous i bonics, de roba de colorins. I l’entremaliat del Quique no parava de cantar: — A Nadal matarem el gall, a Nadal matarem el gall... La Mireia i la Nuri agafaren una escombra i anaren darrere d’ell, amb la intenció de trencar-li el cap fins que, corrents i sense pensar-ho, fugí com a dimoni que el portà el vent al seu pis, tancant la porta abans que les nenes l’agafessin. —El Piu Piu se n’anat volant i ja no el veurem més— digueren les nenes. La Mireia i La Nuri se n’anaren a dormir, ploroses i disgustades, abraçades al coixí que els havia regalat l’àvia. Era tan tou, tan suau, tan especial, que els recordava les plomes del seu gall, que segurament estaria acompanyat de les seves amigues les gallinetes, per allà dalt, per algun núvol del cel i abraçades a quest coixí s’adormiren plàcidament. Aquell Nadal sempre el recordarien com el Nadal més trist de la seva vida. Ningú menjà res i la tristesa més ombrosa negà els seus cors, deixant un sabor agredolç en el record de tota la família, sobre tot a la Mireia, potser perquè era una nena molt sensible i fantasiosa.  El dia següent, la ciutat on vivien aparegué tacada d’unes diminutes taques que pareixien de fang, molt fosc, ja que per la nit havia plogut, més bé fou un plugim. Més que fang, semblava sang reseca. A  partir d’aquell any, quan pujaven al port, en voltes de Nadal, una nit nevava i els flocs eren plomes blanques, immaculades, d’au, més aviat de pollastre, o del pollet. El Piu Piu no aparegué més. La Mireia i la Nuri pensen que encara està volant.
Article complet

EDUCACION PARA LA CIUDADANIA Y OTROS DELIRIOS COLECTIVOS.

Entretenidos estamos con la polémica y nueva asignatura. Como con la disyuntiva de ciertas Autonomías, que van de “guays y tolerantes” y no saben qué postura tomar respecto a esa exaltación de la tortura que supone lo que venía llamándose la fiesta nacional. Con ese nombre lo tienen claro, no tragan, porque el adjetivo “nacional” está mal visto, pero si le ponemos, por ejemplo, “autóctono”, se disculpa todo (Ni tocar “los bous capllaçats”, tan arraigados en “la cultura” del Baix Ebre). No nos engañemos. Por más rollos sobre tolerancia, ciudadanía y respeto que les larguen a los adolescentes (que adolecen de sensibilidad, entre otras cosas), éstos seguirán emborrachándose los fines de semana y en las fiestas patronales, con el beneplácito de las autoridades locales a quienes no se les ocurre nada mejor para entretenerlos, a las 6 horas, cuando todos rebosan alcohol y otras substancias tóxicas, que soltar unas cuantas reses para soslayo de unos y mortificación de otras. Que siga así, porque “siempre se ha hecho”, porque como les diera por pensar, a los animales supuestamente racionales, igual les daba por “soltar” al consistorio en pleno.

Alicia Estopiñá
Article complet

Terres de Salabror

terres-de-salabror-bloc.bmp Un dels millors llibres de les nostres Terres, un llibre de territori, de gent, de paraules i a mes en format novel.la. Ja té dos edicions i en projecte, la primera en castellá, felicitats, Teresa, de tot cor. Octavi Serret. I ara, dos dels millors comentaris;Nou llibre Ebrenc; 16 Abr 2007 Terres de Salabror; per Emigdi Subirats. Terres de Salabror Bloc de Pep Canício Confesso que quan el llibre va sortir em va passar per malla, que diem a La Ràpita. Com vaig explicar a l'anterior entrada d'aquest bloc, va ser el dia 5 de juliol que vaig comprar el llibre al de Llorenç, davant del mercat del meu poble i aleshores vaig tenir la confirmació de que l'encertava, perquè la senyora que me'l va vendre em va dir que l'havia llegit i que m'agradaria molt, mentre li espurnejaven els ulls. Terres de Salabror és una història, però és també la història humana dels anys més durs de la nostra Ribera i de la nostra mar, una història de lluita constant contra totes les adversitats, en què es forjà el caràcter de la gent del Delta. Teresa Bertran, a qui no conec -o hauria de precisar "personalment" perquè el llibre ens mostra molt com és- mereix el meu agraïment per haver-me submergit en tot un món que estimo de manera especial. El seu llibre m'ha fet retrobar amb una gent i un paisatge que s'arrossega des del fons del temps i amb moltes expressions que són patrimoni nostre i que el lèxic globalitzat d'avui en dia arracona progressivament. Des que vaig passar la darrera plana, que volia escriure al bloc parlant de Teresa Bertran i Terres de Salabror. No podia deixar passar aquesta primera tarda de vacances, a un Delta que s'ha mostrat grisós gairebé tot el dia, sense retre el meu petit homenatge a la feina de Teresa Bertran i a l'amor per les nostres terres i la nostra gent que regalima de cada pàgina del seu llibre.
Article complet

GRAN ÈXIT DE L’ACTE DEL TORTOSÍ ABSENT

tortoabsent1.jpg        tortoabsent2.jpg L’acte emblemàtic i entranyable del “Tortosí Absent”, que forma part de les Festes Majors de Tortosa a la Verge de la Cinta, aquest any de 2007, ha estat un gran èxit, com feia anys que no recordàvem.  El motiu principal és que s’ha celebrat en diumenge, dia de la Cinta, i no en dilluns com s’acostumava a fer. Perquè la gent que venia només per al dia de la Festa Major, no es podien quedar el dilluns, perquè fora de Tortosa és dia feiner i havien de marxar. Aquest any l’acte s’ha celebrat a l’església de Sant Domènec, de l’antic convent dels l’orde dels Dominics, magnífic espai restaurat. Han rebut la insígnia del Tortosí Absent 40 persones, de mans del Alcalde de Tortosa Ferran Bel, de la Reina de Festes Sílvia Alarcón i el Regidor de Festes Jordi Folqué. Els participants han vingut de Castelló, Reus, Benicarló, Salou, Hospitalet de Llobregat, Barcelona, Tarragona i França.  Hem de ressaltar una senyora de 92 anys que l’han portat en cadira de rodes, Antoni “Lo Chaparro” de Barcelona, fabricant de la gaita tortosina, que ens ha obsequiat en una espontània interpretació i l’escriptor i periodista Pepe Rodriguez, de Barcelona, que fa poc, vaig tenir el plaer de d’assistir a una conferència, dels tema sobre el masons, que realitzà a la Biblioteca Marcel•li Domingo a Tortosa. Ferran Bel, l’Alcalde de Tortosa, en el seu discurs agraeix la massiva participació de tortosins, que se sentia orgullós que el nom de Tortosa estigués espargit entre tantes altres terres, entre moltes altres coses més. Jo els hi he dedicat un nou poema, he donat les gràcies a tots que en aquests 17 anys que fa que hi participo m’han animat a seguir. He portat dos missatges de dos tortosins absents de Vic, de Manel Canalda i Manel Leixà president de la Colònia Tortosina de Vic.   Hem tingut l’actuació de la Colla Jove de Dolçainers. L’espai s’ha omplert de música, d’emoció i de llàgrimes...i la festa i l’alegria ens amarava els cors. Vetllada inoblidable que esperem repetir per molts anys. Acabant en un refrigeri de pastissets i mistela.
Article complet

Serrat i Belchite: dignitat i memòria del passat

Fuente: El Sueño Igualitario Joan Manel Serrat s´ha deixat la pell defensant la dignitat i ho ha fet escrivint poemes, veritats versades sota l´enigmàtica influència de les notes musicals. Serrat és català perquè va nàixer al barri del Poble Sec de Barcelona, un barri obrer amb treballadors que anaven i venien per a establir-se dins el dia a dia. Moltes de les històries d´aquests treballadors impenitents han sigut protagonistes de les cançons d´ en Serrat. Però el noi del Poble Sec també és d´Aragó, la seva mare era veïna i nascuda a Belchite... la població que va patir una de les batalles més dramàtiques de la guerra civil. Avui les seves runes encara ens recorden aquella maleïda confrontació. Passejar per Belchite és fer-ho per un poble ple de runes que es dipositen damunt altres runes. La pols està present en cadascuna de les nostres passes i aleshores del terra trencat i derruït surten les paraules des de la ploma i el pensament d´en Serrat. Aquestes paraules fàcilment, troben la música . Tot es converteix en art social, amb cants rotunds i dignes. En Serrat tenia dins d´ell tots els ingredients per a compondre aquestes lletres i tot el talent per a incloure una música, sintonia quasi perfecta. Uns trenta-dos familiar de la mare d´en Serrat van caure davant la repressió franquista. Ella ja estava a Barcelona, havia fugit per primera vegada del seu poble, però no de la impotència i de la desesperació des de la por desmesurada i les llàgrimes pels éssers estimats El seu fill, en Serrat ha acabat heretant els desfici dramàtic de sa mare i l´ha convertit en art quan allò més fàcil seria estar-hi ressentit, odiant no poques postures. Pot ser de xiquet en Serrat es va criar tal i com s´explica ací: Tenia un balcon con albahaca y un ejercito de botones y un tren con vagones de lata roto entre dos estaciones. Al balcó de sa casa del Poble Sec hi havia, dins una jardinera, aquesta planta aromàtica i a casa com que sa mare era modista hi era cert que hi havia un exèrcit de botons i, segur, que un mar oceànic de fils de tots colors. En Serrat, com molts dels nostres pares, no tenia joguets de tota mena, però segur que tenia aquest tren de llaunes que cantà en el futur. Tenia un cielo azul y un jardin de adoquines y una historia a quemar temblandome en la piel. Estic segura que ací parla de la seva herència més íntima, però també més digna. Quan t´assabentes que sa mare era de Belchite això s´entén molt millor. En Joan Manel ens seguia contant trajectes de la seva vida com: Tenia una casa sombría, que madre vistió de ternura Ara li toca el torn a aquell lloc que la família portava més enllà del record: Y en julio, en Aragon, tenía un pueblecillo, una acequia, un establo y unas ruinas al sol. Els seus pares van ésser una important font d´inspiració i orgull: Mi madre crio canas pespunteando pijamas, mi padre se hizo viejo sin mirarse al espejo. Un dia li preguntaren a la senyora Ángeles , la mare d´en Serrat, d´on era. Aquesta amb la fermesa que només proporciona la lluita i la dignitat va respondre: "Soy de donde comen mis hijos". La contundència, segur, és fruit de la seva descendència aragonesa. Quelcom paregut a la intuïció em diu que aquesta dona era forta, de caràcter, però també senzilla, humil i tendra. En Serrat sempre es va mostrar molt orgullós dels seus pares i de vindre d´on venia amb tot allò que això portava. D´aquesta manera en Serrat, com molts de nosaltres, tenia fàcil ser una persona digna, amb defectes i virtuts, perquè simplement ja l´havien parit d´aquesta manera. Pot ser aquest cantautor està tan aferrat a la seva família per la comunicació amb la que es va criar. En Serrat va créixer a un pis molt, molt petit on el menjador era el centre neuràlgic. Sussana Angles
Article complet

Pista al 21è joc literari de Tens un racó dalt del món

Cada dimecres, al seu bloc Tens un racó dalt del món, Jesús M. Tibau ens proposa jocs literaris. En aquest cas, per al 21è joc literari , us facilitem una pista per a resoldre'l. El títol consta de 30 lletres, distribuïdes en 5 paraules de la següent manera: 2+12+10+3+3

Per a participar segui les instruccions que es troben al seu bloc.

Article complet

LA FI DEL MALSON

La lluna, blanca i rodona, brillava allà dalt, majestuosa, serena. Les estrelles, com a punys, tentinejaven rítmicament esquitxant el cel de mitjanit. Els espadats treballats pel temps s'alçaven desafiadorament omplint l'espai d'ombres grandioses. Per entre el rocam l'aigua sorgia misteriosa trencant el silenci. Tot era pau i harmonia en aquell bell racó de món. Els insectes, els rèptils i amfibis, els peixos, les aus, els mamífers..., tots quedaven desdibuixats entre la foscor en algun punt vençuda per la resplendor de la lluna. - Són les dotze, són les dotze, són les dotze... El crit va ressonar una i una altra vegada com rebotant. I tot d'una, el silenci i les penombres van anar omplint-se d'esquitxos de llum i de veuetes animades. El camí era de fort pendent, ple de pedres i de sorra. Per això, els peus descalços anaven en compte mirant de no fer-se mal. En una mà hi portaven una mena de fanalet que lluïa una llum molt blanca i clara. No paraven de xerrar, era ben bé com si fes anys que no ho fessin. I és que era l'hora del dia que més desitjaven. A les dotze, quan era ben fosc i els humans eren ben lluny, sortien dels seus amagatalls per gaudir del paisatge i de la llibertat. Aquelles eren les seves muntanyes, la seva casa, ho havien estat sempre. Ara, però, amb tot allò dels cotxes tot terreny, de les bicicletes i no sé quants artilugis més, els havien envaït el territori. Tot havia canviat tant...! Enyoraven molt èpoques passades quan la màgia solucionava infinitud de problemes, quan la fantasia acaronava les oïdes dels infants i dels grans, quan el misteri podia trobar-se en qualsevol racó..., ho enyoraven tant!. Feia temps que ningú els necessitava, semblaven no existir per a la gent. Ells però esperaven amb paciència tornar a ser útils. Mentre, vivien amagats de tot gandulejant com en unes vacances infinites. Per això frisaven perquè arribés aquell moment del dia on, sols, gaudien d'un bon bany. El toll era gran, de forma arrodonida. Roques i matolls li feien de marge. L'aigua s'escolava i vencia els pendents formant petits salts. Era transparent, molt transparent. A ple dia s'hi podia distingir tot allò que submergia. A la nit costava una mica més tot i que com hi posaven els fanalets al voltant, formant rotllana, guanyaven força llum. En Klixí havia corregut de valent, tenia el front esquitxat de gotetes de suor, però havia merescut la pena perquè havia arribat el primer. No hi havia res com banyar-se tot sol, per això sempre s'afanyava i els altres li deixaven fer. L'aigua era freda i li produí calfreds. Va fer unes quantes braçades i es va capbussar i tot i que va obrir els ulls no hi distingí res. La foscor tenyia les aigües de negre i fins que no arribessin els altres el seu fanal i la lluna no hi ajudaven gaire. S'enfilà dalt del rocam i es deixà caure pel salt d'aigua: allò sí que era divertit!. Li hauria agradat poder-ho fer a ple dia, quan l'aigua era ben verda i el sol eixugava la pell, la mare li ho havia explicat, però sabia que ara per ara era un impossible. Poc a poc van anar arribant tots: els nans, les fades, els follets, els bruixots, els mags... talment com sortits d'un conte de fades. I es van capbussar i van nedar i van deixar que la nit i l'aigua esmorteís el seu misteri. El toll semblava pres per la llum blanca dels fanals i de la lluna. Les aigües reflectien formes estranyes mentre corrien avall, avall. En Klixí seguia capbussant, saltant, deixant-se arrossegar. Però estava intranquil, feia estona que els ho volia dir però no s'acabava de decidir. A la fi, féu un cop de cap i digué en veu alta: - Només veig pedres aquí al fons, només hi veig pedres... Un rere l'altre es deixaren submergir per les aigües buscant una explicació, una resposta. Els ulls atònits, oberts com a fanals, resseguiren el fons pam a pam. Però en Klixí tenia raó: només les pedres i la sorra omplien el sòl. On eren els peixos? Què se n'havia fet de les serps...? - Potser hi ha alguna explicació lògica. Mirarem de trobar-la. Ens repartirem, uns anirem riu amunt i els altres riu avall fins saber-ne quelcom. D'aquí dues hores ens trobarem aquí, queda clar?. Tots assentiren, n'Ezap era el més gran d'aquell grup i tots li tenien molt de respecte. Havien de fer cas però la veritat era que no sabien ben bé què havien de buscar. El grup d' en Klixí anà riu avall seguint el curs de l'aigua. Amb els fanals il•luminaven les seves passes i el líquid fosc que els mullava els peus. De tant en tant, quan es formaven tolls, s'hi submergien mirant de trobar quelcom. Quan ja havien fet una llarga caminada i ja no se sentien els peus, es van deixar caure sobre les pedres, ran d'aigua. Estaven rebentats. Sort en tenien que el sol no els cremés la pell, perquè tot i ser negra nit la suor els lliscava coll avall i els feia estar molt enganxosos. - No sé ben bé què busquem però el que està clar és que els animals han fugit per algun motiu. La Tàlia feia cara de cansada, havien fet molt camí. Aleshores sentiren una remor, com si quelcom s'arrossegués cap a ells. I amb la llum dels fanals miraren d'esbrinar què era. Unes pupil•les rodones en un cap petit solcat de grans escames els observava atentament. Era grisa, llarga, prima, i no deixava de bellugar-se com si no sabés estar-se quieta. - Serp d'aigua, no t'espantis, no fugis, si et plau... En Klixí tenia la veu suau, melodiosa, amb un to que donava confiança. La serp treia la llengua una i una altra vegada i a la fi es decidí a parlar. - Ja fa temps que volíem demanar-vos ajuda, molt de temps. Però tossuts com som vam voler sortir-nos-en tot sols, som massa orgullosos. Ara no sé si serà massa tard. En Klixí, la Tàlia i els seus amics es miraren sense parpellejar i animaren la serp que continués amb la seva explicació. - D'un temps ençà la vida aquí ja no és com abans. Han canviat massa coses. I ha arribat un punt que s'escapa de les nostres possibilitats. Ara de nit tot sembla normal perquè la foscor fa de tapadora, però si vinguéssiu de dia veuríeu amb claredat el què vull dir. Cada cop hi ha més homes que envaeixen la nostra intimitat, però això no és el pitjor. N'hi ha que vénen i respecten i gaudeixen com nosaltres d'aquest indret, però n'hi ha que... Els racons estan plens de brutícia, bosses de plàstic, llaunes, cigarretes... L'aire s'omple de sorolls, de crits, de motors de cotxes... A les aigües es llença sabó, pixums, papers... Tot plegat sembla un gran abocador. Estem espantats, terriblement espantats. N'hi ha molts de nosaltres que si això no canvia ens veurem obligats a marxar o bé morirem, alguns ja han començat a fer-ho... Un sargantanot de cua llarga amb ratlles grogues s'afegí al grup. Havia sortit d'entre les roques i arrossegant el ventre mirava d'atansar-se. Darrera d'ell un grup de granotes treien el cap per entre uns matolls mirant d'esbrinar què passava. - Anirem on són els altres i els explicarem tot el que ens has dit. Si és veritat, si no exageres, haurem d'actuar per evitar-ho. I van enfilar el camí de tornada saltant les passeres, sense massa ganes de remullar-se. El seu món havia començat a esmicolar-se i això els amoïnava de veritat. Quan van arribar al toll l'altre grup ja els estava esperant. Amb ells hi havia un bernat pescaire i una polla d'aigua. Feien anar el bec amunt i avall, amunt i avall... i batien les ales nerviosament amb el plomatge blanc, gris, negre, cara al vent. - Els insectes, les aranyes, les larves... estan disminuint. Els que poden fugir marxen buscant d'altres indrets, els altres moren. També les truites, les madrilles, els barbs han abandonat les aigües. Si això continua fins i tot nosaltres haurem de marxar. Només quelcom màgic podria aturar aquest desgavell, aquesta desfeta. Les fades es miraren les unes a les altres. Feia molt de temps que no usaven les seves varetes màgiques, fins i tot potser s'haurien rovellat del poc ús. Els bruixots i els mags també van barrinar com s'ho farien per recordar els polsims màgics, els ungüents i les pocions que havien usat temps ençà. Els nans i els follets buscaren per la memòria quelcom que els donés una solució. Feia tant de temps que estaven de vacances...! Havien estat massa confiats i ara potser ja seria massa tard. Abans que el sol omplís el cel de llum i tenyís les aigües de tota classe de verds, enfilaren el camí que hores abans havien baixat. S'havien d'afanyar, no els convenia que cap humà els veiés i a aquelles hores alguns pagesos començaven la llarga jornada laboral. Amb els pastors també havien d'anar molt amb compte tot i que el dringar dels esquellots i el belar dels ramats els donava temps d'amagar-se. Amb els animals no hi havia problema, feia anys que compartien aquell cel i aquelles terres, hi havia lloc per a tothom. Ara semblava que els necessitaven i no s'hi podien negar. Diferents coves s'endinsaven en el cor del rocam amagant i protegint els seus inquilins de l'home i d'allò que anomenaven progrés. Cap al migdia, quan el sol escalfava de valent i les cigales fregaven les seves ales trencant el silenci de la contrada, van començar a sortir dels seus caus. Normalment ho feien més tard, a mitja tarda, quan el dia baixava i s'aixecava un aire que movia les fulles dels arbres a tots costats. Aquell, però, era un dia especial i per això tots els seus moviments estaven alterats, res era normal, tot per desgràcia havia canviat. En Klixí, en llevar-se, cregué que ho havia somiat, que la nit anterior havia estat producte de la seva imaginació. La Tàlia, però, el va desenganyar quan amb la veu tremolosa li digué: - Què farem Klixí?, què podem fer?. La petita Tàlia sempre s'havia avingut amb en Klixí, era una mica més gran que ell i això la feia sentir molt especial. Ara no tenia cap resposta, no sabia com es podia solucionar aquell greu problema. Tant de bo hagués estat un somni i no un malson!. Es van reunir sota d'un gran espadat que estenia la seva ombra majestuosament. A poc a poc, hi van acudir tots: nans, follets, fades, bruixes, bruixots... Es van asseure en rotllana, amb un silenci tan palpable que feria les oïdes. Esperaven l'arribada del Gran Bruixot, era ell qui manava aquella petita comunitat. La veritat és que normalment tenia molt poca feina, la seva era una gent molt tranquil•la que no li causava cap mena de problema. Molts anys enrera, quan la màgia formava part del món sí que en tenia, de feina. Aleshores havia de coordinar totes les seves actuacions i, a més, vigilar que cap dels seus subordinats apliquessin l'altra màgia, aquella que buscava el mal, aquella que ells tenien ben prohibida. Des de llavors havia plogut molt i el món havia canviat. Aleshores s'havien dedicat a gaudir de la natura que tant estimaven i que ara es trobava en una situació d'extrem perill. El Gran Bruixot estava molt seriós, allò que li havien explicat l'havia amoïnat de debò. Amb el dit índex es recargolava els rínxols blancs dels seus cabells. Sobre els genolls un llibre gros de fulls esgrogueïts, una mica ratats, esperava que l'obrissin. - El Gran Llibre tindrà la resposta, però fa molts anys que no l'usem, fa massa temps que els nostres poders dormen. Ara, ens serà més difícil trobar una resposta, molt més difícil... I va seguir recargolant els seus rínxols blancs com la neu mentre l'altra mà passava els fulls que mig enganxats es resistien. I la foscor de la nit els envoltà sense que el temps semblés haver passat i sense que el Gran Bruixot obrís boca. Dalt del cel, les estrelles alienes a tot llambregaven trencant la somorta negror. - De moment només podem fer una cosa- digué el Gran Bruixot- El Gran Llibre ho deixa entreveure però abans haurem d'esforçar-nos per recuperar els nostres poders, per recordar cada detall. Les fades haurien de buscar les seves varetes màgiques, els bruixots els receptaris de les seves famoses pocions i els nans i els follets els ingredients que ben barrejats formaven un polsim d'efectes sorprenents. Així doncs estava clar, cada col•lectiu tenia feina: recuperar tot allò que en deien màgia i que el temps i el poc ús havien desdibuixat. Mentre el Gran Bruixot i el seu consell seguirien rellegint el Gran Llibre per mirar de trobar una solució a aquell problema. En Klixí i la Tàlia volien ajudar, no acceptaven quedar-se de braços creuats mentre els grans provaven de resoldre aquella terrible situació. - Gran Bruixot- digué en Klixí amb gran respecte -, he pensat que si us sembla bé, mentre els grans desenterren els seus coneixements, els petits podem ser de gran vàlua. Som forts i no necessitem massa hores de son, així doncs hem pensat que ens podríeu permetre anar a espiar els humans. Hem d'esbrinar què passa realment i potser això ens obrirà el camí a la solució. El Gran Bruixot somrigué, si en tenia de raó aquell galifardeu!. Era petit però estava ben encertat. Els calia més informació, mirar què havia canviat, què estava succeint. Però, per una altra banda, era perillós, molt perillós. Els humans no s'havien de trobar mai amb ells, eren vides massa diferents i no convenia barrejar-les. Però... - Klixí, t'he escoltat i m'has fet obrir els ulls. Malgrat això m'amoïna que siguem descoberts. Fa molts anys que vivim en aquestes muntanyes i això ha estat possible perquè mai cap humà s'ha colat en les nostres vides. Per això, mai, mai, hem permès que durant el dia sortíssiu de la protecció d'aquests rocams. Malgrat això, Klixí, reconec que tens raó i , fent una excepció i demanant-te molta prudència, et permetré que durant una setmana observis els humans i en treguis conclusions. La Tàlia i el gat salvatge t'hi acompanyaran. En Klixí estava content, el Gran Bruixot l'havia escoltat i l'havia tingut en compte. A més, anar amb la Tàlia i el gat salvatge li produïa una gran satisfacció. Eren companys de jocs i s'entretenien d'allò més. Aquella nit no hi va haver bany, tothom estava embolicat en mil i una feines. Així doncs no davallaren pel camí ni deixaren que la pau del moment els tornés la tranquil•litat. En Klixí i la Tàlia havien de descansar, aquella setmana haurien de canviar els seus hàbits si volien observar bé els humans. Pel matí, quan el sol escalfés de valent, baixarien a buscar el gat salvatge i marxarien cap els tolls on segurament trobarien alguna resposta. Semblava un gat petit. Caminava elegantment fent anar la cua a dreta i a esquerra. Sabien on trobar-lo: entre els turons rocosos, i malgrat ésser nocturn estaven segurs que faria un esforç i els acompanyaria. Si més no, ells també n'eren, de nocturns. Faria calor, el sol escalfava cada racó, cada indret, sense vergonya. El blau del cel era intens, brillant, clar, no hi havia ni un núvol, ni una petita esfilagarsa blanca. A les tardes nit sí que se'n veien, de núvols. Aleshores els colors eren diferents, més apagats, menys intensos, com emboirats. En Klixí i la Tàlia tenien els ulls oberts de bat a bat. La llum els feia mal, però era tot tan preciós...! - Gat salvatge, haurem d'anar amb compte, qualsevol moviment en fals i posem en perill tots els nostres. El gat salvatge assentí, era prudent, molt prudent, es movia amb sigil, i estava avesat a olorar el perill. Per això el Gran Bruixot l'havia fet anar. La llum del dia era l'inconvenient però n'estava segur de superar-ho. - Aniré al davant obrint camí, seguiu-me i mireu de no fer soroll. Caminava amb precaució brandant la cua amb majestat. Sabia bellugar-se amb compte, sense presses, n'era un especialista. La Tàlia i en Klixí eren més esbojarrats però seguint-lo no tenien altre remei que frenar els seus impulsos. Ben bé no sabien què trobarien, què volia el Gran Bruixot que observessin. Mai havien vist un humà de prop, els havien ensenyat a defugir la seva presència. Tot el seu món trontollaria si els humans coneguessin la seva existència, això els havien ensenyat i així ho havien practicat. Ells no havien viscut aquella època on els ungüents, les pocions, les infusions i la màgia, formaven part de la vida de cada dia, per això els feia il•lusió tot aquell enrenou encara que, ben mirat, també els produïa tristesa. Havien viscut molt contents i alegres entre la natura, amb els animals a qui consideraven com amics i amb tota la vegetació que feia de l'entorn un lloc meravellós. Per això els calia afanyar-se i fer tot el possible perquè res ni ningú ho canviés. - Aviat arribarem. Si pareu l'orella sentireu la remor de l'aigua. Ja no ens falta gaire, a partir d'ara mireu d'ésser encara més prudents. La Tàlia i el Klixí es miraren. El cor els bategava bojament i petites gotes de suor els lliscaven cara avall. Potser la calor, potser els nervis, tot plegat era una barreja força explosiva. Tot d'una el gat salvatge reculà. El seu pelatge de color palla clapejat s'eriçà assenyalant perill. - Ràpid, darrere els arbustos, algú s'acosta... S'arrupiren silenciosos, les espines els fregaven la pell desafiadorament. Unes flors d'un blanc apagat trencaven l'harmonia dels verds. Els vingué a la memòria els pots de melmelada que feia la mare dels fruits allargats i vermellosos que tots plegats recollien en entrar la tardor. La boca se'ls omplí de saliva. - Mira gat salvatge, és una cabra. I els tres respiraren alleugerits en veure l'animal camí avall. No massa lluny, però, hi hauria un pastor. Potser portaria el ramat a abeurar al rierol. Sovint pasturaven per aquelles contrades, havien de parar molta atenció. Els pastors eren gent intel•ligent acostumats a bellugar-se amb llibertat, a endinsar-se per camins, a recórrer qualsevol indret, a escoltar tots els sorolls... Van romandre allí quiets molta estona. Si més no se'ls va fer molt llarga. Quan el gat salvatge va estar segur els va fer un senyal amb els ulls i van reprendre el camí. L'aigua se sentia cada cop més a prop, fins i tot semblava notar-se la seva frescor. Tenien la gola seca, com encongida. La visió del líquid refrescant els obrí el cor: si s'hi poguessin acostar!. Les veus se sentien a fregar d'oïda. Eren veus alegres, amb un timbre decidit i enjogassat. Darrere uns pins, asseguts en unes pedres que semblaven estar posades per a l'ocasió, van disposar-se a no perdre detall. Dos nens jugaven dins l'aigua. Es passaven una pilota de colors vistosos. Al mig del toll hi surava quelcom, semblava un matalàs inflable amb ratlles de diferents colors. Es divertien molt. L'aigua transparent reflectia l'increïble vegetació del voltant, semblava haver engolit cada arbre, cada matoll. Era realment meravellós, amb un encant diferent al de la nit. Aquells humans eren molt afortunats i, segons semblava no ho sabien. El soroll dels cossos dels nens en xocar amb l'aigua destorbà els seus pensaments. Saltaven una i una altra vegada sense descans, desapareixien per uns instants per tornar a aparèixer fent anar els braços sense parar: semblaven peixos. Sota un pi, entre sol i ombra, una parella d'adults els observava amb atenció. - Sembla bona gent- digué en Klixí-, al seu voltant tot és alegria. No crec que siguin els que busquem, no ho crec. - No ens precipitem, només portem observant-los una estona, el temps ens dirà si són o no són la gent que busquem. I el gat salvatge s'ajagué. Aquell sol l'estava matant i aquella família semblava respectar la natura tant com ells, malgrat tot estarien a l'aguait. S'havien adormit, aquella calor i el silenci els havien bressolat dolçament. Tot d'una un so eixordador els sacsejà. En Klixí hauria xisclat si la Tàlia no li hagués posat la mà sobre la boca. Què era aquell soroll? D’on venia...?. Van apartar les branques que els protegien amb molt de compte. En front d'ells, pel camí costerut que duia des de la carretera fins el toll, baixaven una colla. De lluny, no es distingien massa bé. Eren sis o set nois i noies joves, portaven un aparell molt gran d'on sortia tota mena de sons, si és que d'allò se'n podia dir sons...!. I es van instal•lar omplint cada racó de tot tipus d'estris: bosses, roba, tovalloles, cistells, pilotes... Aquí i allà s'amuntegaven els fòtils, fins i tot les branques dels arbres suportaven el pes de jerseis i pantalons. - Si ve algú més m'agradarà veure on es posa. I la Tàlia es dugué les mans al cap per fer més evident el seu disgust. La música sonava a tot volum, rebotava en els espadats i retornava amb més força. Feria les oïdes tacant el seu paisatge, el seu món. Hi van estar molta estona, o potser els ho va semblar. La veritat és que aquest cop no es van adormir, era del tot impossible tancar els ulls amb aquell brogit al seu voltant. De sobte, sense esperar-s'ho, retornà el silenci i les oïdes agraïdes retrobaren la pau. - Mira, ja marxen- digué en Klixí. I respiraren alleugerits. El prurr, prurr, prurr... d'una abellerola els destorbà. Tenia el coll groc i el pit blau-verdós i mig s'amagava entre els arbres i els matolls. S'acostaren amb compte, no volien espantar-la. - Sembles trista, abellerola. Podem fer alguna cosa per ajudar-te?- digué la Tàlia amb una veu dolça i apagada. L'abellerola alçà el cap i els mirà. - Em costa molt de trobar aliment. Els insectes estan marxant i jo, si això continua, també ho hauré de fer. Era bona veritat que tot el seu món s'estava capgirant. Els animals estaven desinflats i es veien obligats a adoptar actituds desesperades. - Nosaltres, abellerola, mirem de trobar la raó d'aquest enrenou- digué en Klixí.- Sembla que l'equilibri del nostre món s'ha trencat i la nostra missió és provar de retrobar-lo. L'abellerola, una mica més confiada, alçà el vol mirant de trobar algun insecte volador que encara no s'hagués decidit a canviar de paisatge. I s'allunyà fins que la perderen de vista. Van passar la nit entre un rocam coberts per quatre branques. L'excitació del dia i el canvi d'horari no afavoriren massa el seu descans. Les estrelles parpellejaven, estenien els seus braços lluents trencant la negror de la nit. A les fosques tot semblava normal, com sempre. Tot era silenci, harmonia, però per desgràcia només era un miratge de la terrible realitat. De matinada, quan el cel començava a perdre la seva foscor, s'acostaren al toll. Era arriscat però valia la pena. L'aigua estava freda, només quan portaren una estona s'hi trobaren bé. Van nedar tranquils mentre el gat salvatge vigilava els voltants. Un cranc verdós amb pinces rugoses es passejava sense presses per entre unes pedres arrodonides. En un altre temps els crancs hi abundaven, i les madrilles, i els barbs i les truites amb puntets vermells i negres... Ara era difícil veure algun d'aquells animals, quasi un miracle. - Mira Tàlia, mira quin cranc...! I s'ajupiren i amb els ulls oberts de bat a bat buscaren qualsevol senyal de vida, qualsevol signe que els recordés el que aquell indret havia estat no feia tant de temps. Es van asseure entre els pins, havien de menjar alguna cosa si volien estar en plena forma. Dins d'un saquet de roba hi duien quatre coses: fulles seques de visc, fruits de gargallufa i tiges i branques joves de llentiscle. No era gran cosa però els donaria la vitalitat que els feia falta per seguir endavant. El gat salvatge ho tenia més negre, si es volia alimentar hauria de caçar algun animaló i, ara per ara, eren difícils de trobar. Aquell matí va passar de pressa. El toll va estar molt tranquil, només la família del primer dia es va deixar veure una altra vegada. No eren cap problema, gaudien de la natura i la respectaven alhora. Si tothom hagués estat igual...! Se'ls havien tancat els ulls, la calor i la calma del voltant els havia submergit en un son profund. El gat salvatge, sempre atent, els despertà. Semblava esverat, volia que el seguissin. Van apartar les branques dels pins amb sigil, amb molt de compte... L'espectacle era esfereïdor: una colla de gent s'aplegava omplint cada racó. Però això no era tot: el volum de la gent hagués estat insignificant si el comportament hagués estat l'adient a persones respectuoses i civilitzades. - Fixeu-vos, fixeu-vos...- La veu del gat salvatge semblava ferida, molt ferida. Havien berenat, potser sopat: llaunes, ampolles de plàstic, papers..., semblava una exposició de deixalles. I l'aigua, l'aigua estava enterbolida, havia perdut la seva transparència, fins i tot el seu color. Sobre la seva superfície, hi suraven clapes d'escuma, clapes de greix. - Com poden ser tan beneits?, com poden ser tan estúpids...?- La veu d'en Klixí sonà amb força, carregada d'odi, plena de preocupacions. Aquella gent, però ni se n'adonà, el brogit que feien era massa important perquè aquell crit de dolor arribés a les seves oïdes. I varen decidir retrobar el camí que dos dies abans havien deixat. No els calia esperar una setmana, no els calia perdre el temps, tenien dades suficients. Potser el Bruixot ja tenia alguna solució, potser si arribaven abans del previst estarien a temps de tornar al seu món allò que li havien pres, que li estaven prenent. Van arribar als grans espadats quan ja era ben fosc. El cansament o potser el desànim els havia fet anar molt lents. Ningú els esperava per això la seva aparició els sorprengué i els espantà alhora. Es reuniren tots i escoltaren el què els havien de dir. Van parar atenció, molta atenció. - Això és tot, Gran Bruixot, companys... Els humans no ho saben, n'estem segurs, però ens estan destrossant el món. Si triguem gaire no en quedarà res de tot això, res- digué en Klixí, i la seva veu s'arrossegà com una bèstia ferida, queixant-se entristida. El silenci els embolcallà a tots sense distincions. El Gran Bruixot estava pensarós, quiet, només un dels seus dits cargolava i recargolava els rínxols blancs de la seva llarga cabellera. Ningú gosava dir res, ningú, i així van estar molta estona, si més no això els semblà. - Demà serà un altre dia, amics- digué el Gran Bruixot-. Aprofiteu la nit per recollir tot el que pugueu, cada col•lectiu que em faci un informe i demà a aquesta mateixa hora ens tornarem a reunir. No patiu, hi haurà una solució, només ens cal trobar-la. El Gran Llibre n'insinua alguna, entre tots l'esbrinarem. Van seguir una estona allí, asseguts en rotllana, sense gosar moure's. A poc a poc van trencar el silenci i van anar desfilant. En Klixí i la Tàlia van anar a veure els seus pares, més tard es retrobarien, encara que ells ja havien fet tot el que podien i sabien fer. Estaven contents, d'alguna cosa hauria servit el seu descobriment, n'estaven segurs. Cada cova era un batibull, un autèntic enrenou. Els col•lectius s'havien reunit, els calia posar en ordre tot el que havien mirat de recordar, de recuperar. Havia passat molt de temps, els grans havien perdut la memòria i els joves desconeixien el temps on la màgia i ells mateixos guiaven alguns instants: fórmules meravelloses, ingredients extraordinaris i secrets, moviments de varetes, efectes de polsims..., qualsevol cosa que els pogués ajudar. Quan començà a fosquejar es retrobaren al mateix lloc, sota l'espadat. S'havia aixecat un aire calent que amenaçava pluja. Lluny quatre trons secs feien trontollar el cel. Van començar les fades. El seu informe era llarg, molt llarg. El Bruixot el recollí i se'l mirà amb deteniment. Un cop acabat xiuxiuejà algunes coses a la Betina, la fada representant. Després seguiren els bruixots, més tard els nans i per últim els follets. Tots van dir la seva, tot havien dedicat els seus màxims esforços a recuperar tot el que el pas del temps havia anat esborrant. Ara, només calia que el Gran Bruixot hi trobés una bona solució. Van estar molta estona en silenci, minuts, hores... El Gran Bruixot estudià els informes una i una altra vegada, en un parell d'ocasions cridà els representants dels diferents col•lectius per fer-los alguna pregunta, per demanar-los algun aclariment. A la fi, digué en veu alta. - Amics, companys, heu fet un veritable esforç, estic molt agraït i a la vegada orgullós de tots vosaltres. Tenim un problema, és cert, però li hem plantat cara. He estudiat tot el que m'heu fet arribar i, també, he consultat el Gran Llibre, pou de tot el nostre gran saber. M'agradaria dir-vos que estic segur d'haver trobat una bona solució, però...- digué arrossegant la veu -, però no és gens fàcil... Una remor general va interrompre el Gran Bruixot. I en els ulls de cadascú d'ells s'hi reflectí l'angoixa i la decepció. - ... si us plau, si us plau, escolteu-me. Deia que no és gens fàcil però no que sigui impossible. Potser hi ha una possibilitat i l'hem de trobar... Els aplaudiments i els comentaris ofegaren la veu rovellada del Gran Bruixot. Tots estaven disposats a fer mans i mànigues per superar aquella situació. No calia que dubtés ni un segon: tirarien endavant costés el que costés. Van deixar la reunió sense saber ben bé en què consistia la idea del seu cap. Els havia fet marxar, portaven moltes hores aplegats i no en traurien res, el cansament és enemic dels moments difícils. Els representants de cada col•lectiu serien els encarregats d'arrodonir la idea, més endavant ja els dirien de què es tractava i què els calia fer. Aquella nit, passades les dotze, alguns dels habitants d'aquell racó de món van decidir submergir-se en les aigües fredes del seu toll. Feia temps que no ho feien, potser no massa però els semblava una eternitat. No varen gaudir-ne com d'altres vegades, però els va anar d'allò més bé: la temperatura de l'aigua i el seu moviment els acaronà i els relaxà durant uns instants. El silenci, però, els escanyava: massa silenci, massa quietud... Els representants de cada col•lectiu havien insistit perquè baixessin a banyar-se, perquè miressin de distreure l'esperit mentre ells, reunits en Consell, escoltaven el Gran Bruixot i sospesaven cada possibilitat. En Klixí s'assegué sobre les pedres deixant que l'aigua li regalimés cos avall perdent-se en la foscor. No tenia massa ganes de nedar, ja n'havia tingut prou. Una garsa de cos blanc i negre i una cua llarguíssima se li acostà silenciosament. Tenia set, ajupí el cap i buscà l'aigua que s'havia escolat entre les pedres. Després alçà el vol i desaparegué com empassada per la nit. Semblava trista, ensopida. En Klixí hagués volgut ser un gran mag, un gran bruixot, un gran follet..., però només era un aprenent i això el desesperava i el feia estar molt neguitós. - Amics, hauríem de tornar. Demà serà un dia molt llarg i convé que descansem. I tots en van fer cas, d'aquell consell, mai es barallaven, el seu era un món perfecte, si més no ho havia estat fins que aquells éssers inconscients anomenats humans l'havien trasbalsat. A l'endemà van seguir les reunions. Els qui assistien no paraven de gesticular, de bellugar-se, d'obrir i de tancar el Gran Llibre, d'anotar cada paraula, cada frase, cada idea. I els que s'ho miraven de lluny, sense poder intervenir, frisaven per saber cada comentari, per conèixer el fruit de tantes converses. Les coses, però, segueixen el seu curs per més que un vulgui fer-les córrer i amb el nervis el rellotge sembla girar més a poc a poc desafiant les presses. Una setmana més tard, quan tothom s'havia acostumat al nou ritme de vida, quan pocs controlaven els gestos i el fer i el desfer dels assistents a les reunions, el Gran Bruixot convocà una assemblea general. Tothom s'hi apressà, semblava un bon senyal. En rotllana, asseguts entre sol i ombra, es disposaren a escoltar amb la màxima esperança. - Amics, companys, hem arribat a unes conclusions que us voldria fer saber... Una remor general destorbà el silenci que embolcallava l'aire de l'indret. - ...tenim un pla que ens sembla que pot acabar amb la inconsciència dels humans que estan fent que el nostre món perdi tot el que el fa tan especial: els seus animals, les seves flors, els seus arbres, els seu aire pur, la seva aigua transparent, el silenci... Tenim l'obligació de retornar l'equilibri a cada racó d'aquesta terra. Aconseguir-ho o no aconseguir-ho dependrà del nostre esforç, de la sort i de l'encert en escollir el nostre pla. Anys enrera, quan el món creia en la màgia, nosaltres érem una peça cabal, ara, amb el temps, hem esdevingut un record, un fragment d'algun conte. Jo us animo a retornar, ni que sigui per un temps, als vostres orígens. Jo us encoratjo a fer servir el millor de cadascú de vosaltres per aconseguir que aquesta terra, la nostra terra, torni a ser la millor...! Els aplaudiments ofegaren la veu del Gran Bruixot. Havia estat un gran discurs, els ulls dels més grans estaven negats de llàgrimes i els més joves sentien que el cor els saltava dins del pit. Mai s'havien sentit tan importants, el Gran Bruixot havia guanyat la primera batalla. Amb aquell esperit de triomfadors no podien perdre, i ell ho sabia. Hi hauria feina per a tothom, la idea era complexa, implicava tots i cadascun dels habitants d'aquell indret. - El pla és el fruit de moltes converses, de l'esforç de tots i de tothom, però això només és el començament. A partir d'ara, tots hi estem implicats i, amb nosaltres, la flora i la fauna que ens envolta i que ha esdevingut durant anys companya fidel i agraïda. La veu del Gran Bruixot esdevingué segura, inspirava tota la confiança que tant necessitaven tots. - La idea us semblarà estranya, un pèl estrambòtica, potser difícil... però, no defalliu. De nosaltres, de tots nosaltres, depèn que funcioni- els ulls de la Betina, color de caramel, resseguiren cada cara transmetent entusiasme i confiança -. Hem d'estar oberts a tot, fins i tot a que les coses no vagin bé. Es un risc que hem de córrer perquè això indica que lluitem. Els aplaudiments calorosos i engrescadors ressonaren amb força omplint l'indret d'una espurna d'esperança. Tothom tindria feina, molta feina. Els calia recollir una colla d'ingredients. No els havien dit res més, de moment no calia. Més endavant, si era necessari, els farien saber la resta del pla. Per començar farien quatre grups. El primer el formarien els nans, s'encarregarien de recollir elements de la flora que creixia per aquelles contrades: oli de timó, escorça de carrasca, fulles i llavors d'heura, goma aromàtica de les ferides de l'escorça del llentiscle, suc d'arrel de galzeran, flors d'espígol macerades, fruits fermentats de ginebra i inflorescències de corona de rei. Les últimes eren les més difícils de trobar perquè només florien un cop a la vida. El segon grup el formarien les fades, s'encarregarien de recollir elements de la fauna que convivia amb ells des de feia tant de temps. Els calia trobar: ous de coll verd, plomes daurades d'àliga, escates de madrilla, urpes d'esparver galliner, saliva de serp segellada, budells de dragó, sang de cabra salvatge i cua de rabosa. Necessitarien quelcom més que enginy: la col•laboració de cada animal. El tercer grup el formarien els follets, haurien d'aconseguir omplir un tupí d'aigua neta i pura, directament recollida de les déus que regalimaven lluny d'allí, on l'home encara no havia arribat. I el quart grup només el formarien una parella: en Klixí i la Tàlia. Havien demostrat que s'espavilaven. Eren valents i, el més important, eren petits, fàcils de camuflar-se, de passar desapercebuts. I és que aquest grup se les hauria de veure amb els homes. També formaven part del pla, una part important i decisiva. Necessitaven tres coses: cabells daurats de donzella, cabells roigs de noi i llàgrimes de nadó. Persones de cor net, gent que li donés al futur un gust més dolç. Els calia anar de pressa, no podien perdre temps. Quatre nits abans de lluna plena es trobarien allí mateix, els quedaven vint dies i vint nits. Els nans ho tenien relativament fàcil però la corona de rei florida seria difícil de trobar, molt difícil. Per això van buscar l'ajuda d'un falcó i d'una merla. Aquests volarien sense descans fins trobar-ne alguna. Mentre, els nans recollirien la resta d'elements que els havien demanat. Van sortir en diferents grups i direccions, una parella romangué als espadats esperant notícies de la merla i del falcó. Les fades no ho tenien massa difícil, coneixien els animals i sabien que hi col•laborarien. Haurien de parlar amb l'àliga, la rabosa, la truita i el sargantanot, animals que dins del seu grup gaudien de prestigi i d'autoritat. Sense el seu ajut no tenien res a fer i com ho sabien van dirigir tots els seus esforços cap a ells. Als follets els calia un bon guia i força a les cames, el naixement del riu quedava lluny i per arribar-hi no hi havia camí senyalat. S'haurien de fer pas entre els matolls i les bardisses, no seria fàcil. La llebre els ajudaria, n'estaven segurs. Només li ho haurien de demanar. Després, trobar el camí en el temps previst només era qüestió de sort. En Klixí i la Tàlia estaven contents, havien confiat amb ells i això els feia sentir-se força satisfets. Els tres elements que els havien demanat els semblaven estranys. No coneixien els humans, s'havien mantingut allunyats d'ells i això feia que l'encàrrec els resultés un repte, un gran repte. Per on començarien...? A l'endemà els espadats quedaren quasi buits, només uns quants dels seus habitants romangueren atents a qualsevol imprevist. La resta, ara els uns, ara els altres, havien anat marxant perseguint el seu objectiu. Els últims en emprendre el vol foren en Klixí i la Tàlia, abans havien demanat consell al Gran Bruixot. - Que us acompanyi la cadarnera, us serà força útil, coneix els humans i és llesta i espavilada. I una mica més tranquils emprengueren el camí de la seva gran aventura. Caminaren a bon pas, costa avall. Sobre l'espatlla de la Tàlia una cadernera amb les ales vorejades de groc i una taca vermellosa a la cara indicava el suposat camí que els convenia seguir. Van arribar als tolls a mig matí. Agenollats, rera unes bardisses, contemplaren l'aigua clara i transparent. Ningú hagués gosat pensar que sota aquelles aigües només les pedres hi feien vida. Aquell matí el paratge estava tranquil, cap humà hi havia anat encara. L’ocell s'acostà a la riba i xarrupà una mica. Estava assedegada i encara havien de fer molt camí. Volant les distàncies eren més curtes, però anar a peu era una altra cosa. A més, haurien d'evitar els camins i les pistes més freqüentades. Per això els caldria fer més volta. En Klixí duia un saquet de roba lligat a la cintura. S'havia hagut de proveir de quatre llavors i quatre fruits. No sabien quants dies estarien rondant per aquells paratges. La Tàlia duia un altre sac, tenia un contingut molt especial: uns tisores d'or i un mocador de fil una mica esgrogueït pel pas del temps. - Mireu, aquests objectes són únics, d'una vàlua incalculable. Tingueu-ne molta cura- i el Bruixot se'ls mirà amb aquells ulls que només ell tenia i que semblaven travessar-te de dalt a baix -. Les tisores estan fetes amb l'or fos de les varetes màgiques d'unes fades que temps ençà feren molt de bé, això fa que tot el que tallin esdevingui màgic. I el mocador és un retall del que fou el capell del Gran Mestre Bruixot que ens va ensenyar tot el que sabem. Si eixugueu amb ell les llàgrimes d'un nadó les retindrà com el flascó més perfecte, sense vessar-ne ni una gota, mantenint la seva salabror, la seva frescor... Per això la Tàlia sostenia el sac amb força, amb por de perdre part de les seves arrels, de la seva història. Haurien volgut anar més de pressa però la cadernera, molt assenyada, no volia que l'entusiasme inicial acabés en esgotament i fracàs. Per això van anar fent com si el temps del que disposaven no tingués límit, com si cap amenaça els empenyés endavant. I a mida que van anar baixant cap a les planes sorgiren els masos esquitxats arreu. I encara lluny, cap al front, les teulades marrons d'unes cases envoltant un campanar com mirant de fer pinya estrenyent-lo amb força. De moment no s'arribarien al poble, era massa perillós. Provarien d'atansar-se a les cases de camp que una mica més isolades oferien més seguretat. - Quan fosquegi ens acostarem a un d'aquests masos. Hem de ser prudents, no ens convé que ens vegin. De tota manera jo m'hi aproparé abans, la meva presència és habitual i no els oferirà cap mena de sospita. I l’au alçà el vol i deixà la Tàlia i el Klixí amb l'ai al cor i el nerviosisme del desconegut. L'ocell va trigar molt a tornar, si més no això els semblà. Feia estona que se'ls havien tancat els ulls i jeien despreocupats entre unes mates. Amb les ales els féu pessigolles mirant de despertar-los. - No hem tingut massa sort. Els dos masos que tenim més a prop són habitats per gent gran, no he vist ni joves ni nadons. Haurem d'esperar a demà. La Tàlia i el Klixí quedaren decebuts, no resultaria fàcil, ara n'estaven segurs. I van mirar de seguir dormint mentre la nit silenciosa els envoltava acaronant-los dolçament. Van necessitar cinc dies i moltes caminades per trobar un bri d'esperança. S'hi acostaren amb cura, la cadernera ho havia fet unes hores abans. Començava a fosquejar, s'havia aixecat un aire fresc que bellugava les fulles d'una parra que s'enfilava per les parets encara calentes pel sol de tot el dia. D'una finestra entreoberta amb cortines de quadrets hi sortia una olor molt agradable. Una noia de cabells daurats suaument ondulats regirava una cassola amb una cullera de fusta. - Es bonica, quins cabells...!- i la Tàlia es passà la mà pel cap cobert d'un borrissol de tons verdosos i amarronats. - Es daurat com un fil d'or, us sembla que ens servirà?. Van seguir observant la noia. Havien de tallar-li un ble de cabells i si serviria només ho sabrien al final de tot. Semblava bona noia, era neta i endreçada i a més cantava d'allò més bé. Quan fou negra nit, l'indret s'omplí de silenci i de foscor. Les llums que il•luminaven les estances del primer pis desaparegueren tentinejant per sorgir més tard al segon pis. Després tot d'una, sense avisar, s'extingiren una a una com si s'haguessin posat d'acord. Van esperar una bona estona, s'havien d'assegurar. Una carrasca de tronc gruixut i branques recargolades els faria un bon servei. Van grimpar, les parts baixes espinoses resultaren un turment. Un petit saltiró i ja es trobaren dins. La cambra era espaiosa, senzilla. En un llit de fusta fosca, sobre un matalàs força gruixut, jeia la noia que hores abans feinejava sense descans. Sobre el coixí de puntes de ganxet flotava una llarga cua de reflexos daurats. Respirava compassadament amb una dolça expressió dibuixada a la cara. Van tallar-li un parell de rínxols. Fou fàcil, les tisores els segaren en un tres i no res. La noia ni se'n va adonar i ells sortiren d'allí sense perdre ni un segon. Dins del saquet, com un tresor, la Tàlia protegia una part d'aquells cabells que tant havia admirat. I els dies corrien sense parar com si s'haguessin posat d'acord per anar més de pressa. La Tàlia i el Klixí feien tanta via com podien, però no era fàcil. La calor del dia i la prudència no els ho permetien. Aquella tarda estaven neguitosos, feia molta estona que la cadernera havia alçat el vol i encara no havia tornat. L'aire era dens, ofegava la seva calentor, la seva sequedat. Del terra traspuava un foc sense brases difícil de suportar. Aleshores la veieren. - Ja ve, ja ve...- digué el Klixí amb veu animada. - Tilit, tilit, tilit...- s'acostava a gran velocitat fent anar les ales de vores esgrogueïdes amunt i avall, amunt i avall... Va trigar una bona estona a recuperar-se, l'esforç del vol l'havia deixat aclaparada. A la fi es va poder explicar. - Darrere d'aquells rocams, darrere d'aquells rocams... Era un llarg recorregut, hi anirien cap al capvespre quan la temperatura baixés i el perill de ser descoberts disminuís. Era qüestió de temps. Hi van arribar quan el cel ja s'havia cobert de grosses estrelles i l'aire, més fresc, alleugeria els cossos i els racons d'aquell indret. Ja no hi era, haurien d'esperar fins l'endemà. Mentre, amb compte de no ser descoberts, s'ajagueren en un rierol per on lliscava un pam d'aigua que els retornà a la tranquil•litat que tant trobaven a faltar. Seia sota uns pins sobre unes pedres que semblaven col•locades per a l'ocasió. Al seu voltant un ramat de cabres buscava el que hauria d'estar el seu dinar. Un barret de palla d'ales petites protegia els seus cabells rojos com els terrossos dels camps del voltant. Un tros de fusta de boix voltava per entre els seus dits mentre una navalla de punta afilada el retallava amb seguretat. - Et sembla que ens anirà bé?- preguntà la Tàlia esperançada. - Ens ha d'anar bé... De tota manera el cor em diu que sí...- i en Klixí creuà els dits. Van esperar que acabés de dinar i que amb la panxa plena i la calor de la tarda se li cloguessin les parpelles. - Ja hi podem anar, però... compte!. S'hi van acostar silenciosos, reptant pel terra amb la por de ser descoberts i que tot acabés en fracàs. En Klixí, amb cura, li alçà el barret i la Tàlia decidida endinsà les tisores que amb reflexes daurats li robaren un ble dels cabells roigs a un jove pastor que, aliè a tot, feia la migdiada. Van marxar amb rapidesa, decidits, com si l'èxit aconseguit els hagués donat força a les cames, com si el camí fos més planer i tot d'una haguessin desaparegut totes les costes. Però només els quedaven deu dies, ho tenien molt present. S'havien allunyat molt dels seus espadats per això s'haurien d'afanyar encara més. - Haurem d'anar al poble, és l'única solució. No podem perdre el temps donant més voltes. La Tàlia tenia raó, tots ho sabien, però això d'anar fins al poble els feia un no sé què... I van recular cap on tard o d'hora s'haurien de dirigir. El poble era costerut, de carrers estrets amb sòl empedrat. Les cases, de parets gruixudes i portes de fusta clivellada, s'amuntegaven recolzant-se les unes en les altres com buscant protecció. La llum de quatre fanals i d'alguna casa on encara no dormien trencaven l'esmorteïda grisor del voltant. Era bona hora per passejar-s'hi, malgrat tot havien d'anar amb molt de compte. Un pas en fals, un soroll imprevist i tot el seu esforç i el dels altres no valdria res. La màgia, la seva màgia, només tenia sentit en un món d'il•lusió on el desconegut esdevé misteriós i per això mateix fantàstic. - Farem un volt. Pareu atenció i obriu bé els ulls. De ben segur, en alguna d'aquestes cases un nadó dorm plàcidament. I l’ocell s'enlairà com un sospir, sense fer soroll. Van voltar per carrers i carrers i a la fi tots els semblaven el mateix. Eren menuts i s'havien de guiar per la cadernera. Un parell de gats amb el pèl estarrufat i amb ganes de gresca els van donar un ensurt terrible. Amb quatre grimpades van saltar fins una finestra on un càntir descansava esperant que l'aire de la nit el refresqués. Cansats de tant de caminar, van asseure's en un pedrís que encara conservava tota l'escalfor d'un dia feixuc. Aleshores el van sentir, era un plor insistent, punyent que esgarrifava. L’au amb un vol precís i segur resseguí el crit de l'infantó. - Dues cases més avall, dues cases més avall... La Tàlia va obrir el sac que li penjava de la cintura. Amb compte de no perdre res tragué el mocador de vores esfilagarsades. I decidits, amb la il•lusió d'acabar la feina encomanada, seguiren la direcció que tan bé els havia indicat l'ocell. El so sortia d'una finestreta petita on unes cortines de ganxet voleiaven mogudes pel vent. Era massa alt, pujar-hi seria molt difícil. - Cadernera, ho hauràs de fer tu. Aquestes parets no estan fetes per a les nostres cames... I l'ocell obrí el bec i recollí el mocador que li hauria de servir per complir la seva missió. - Quan siguis a dins el deixes caure sobre els ulls sense que ningú et vegi. després els reculls i tornes a sortir. Es fàcil, el mocador se n'encarregarà de tot, no oblidis que és màgic- i la Tàlia, falaguera, li passà la mà pel cap mirant de donar-li ànims. Uns bracets i unes cametes plenes de sacsons sobresortien per entre els barrots d'un llit de fusta blanca. A un costat, uns llençols rebregats amb pollets brodats amb fil groc tapaven un xumet una mica enganxós. Tenia la cara envermellida per l'esforç del plor. S'havia de donar pressa abans que la mare s'hi acostés i el consolés. Va col•locar-se al seu darrere on no el pogués veure. Aleshores obrí el bec i deixà anar el mocador que voleia surant en l'aire fins a cobrir els ulls del nen. Tot d'una giravoltà per la cara del nadó i la hi refregà una i una altra vegada. A la fi es recargolà sobre si mateix i volà fins el bec de la cardalina que astorada contemplava l'escena. Abans de marxar, però, no va poder evitar acostar el xumet a aquella boca tan petita. S'hi enganxà xumant amb força: s'havien acabat els plors. Va desar el mocador amb molt de compte. S'havia replegat evitant la pèrdua d'una sola gota d'aquell líquid tan preuat. - Ho has fet molt bé cadernera, molt bé- i la Tàlia satisfeta va estrènyer el cordill que protegia el contingut del seu sac. - Demà enfilarem el camí cap a casa, hem enllestit la feina, tant de bo els altres també ho hagin aconseguit- i en Klixí féu un somriure que li canvià l'expressió de la cara. Aquella nit, per primer cop en molts dies, van dormir a gust. Els calia recuperar forces per emprendre l'última caminada: només els quedaven quatre dies per a la gran cita. Van caminar sense descans aprofitant tots els moments. Quan era negra nit feren més via. De dia la por de ser descoberts els feia ser més previnguts i, per tant, més lents. A la fi, quan les seves cames ja trontollaven de tan cansats, van veure apuntar els seus espadats allà d'on la vista ja no els podia passar. - Jo m'avançaré, en un tres i no res tornaré a ser aquí. I l’ocell s'enlairà traient forces de flaqueses, mirant de sobreposar-se a tantes volades sense descans. Sota els espadats l'enrenou era gran, només faltava un dia per a la gran cita i follets i fades ja havien arribat. La Betina sortí a rebre en Klixí i na Tàlia. - Hem complert la nostra missió, aquí teniu l'encàrrec que ens vàreu fer- i deslligant-se el sac el lliurà a la fada. - N'estem orgullosos, cap al tard us rebrà el Gran Bruixot. I satisfets es dirigiren cap a casa seva d'on els semblava que hi faltaven des de feia molt de temps. Tothom estava pendent de la tornada dels nans. Tres dies enrera s'havia acostat la merla: no trobaven les inflorescències de corona de rei, la resta ja la tenien. En Klixí i la Tàlia havien sentit parlar d'aquelles flors, formaven coixinets a les roques però només florien un cop a la vida, per això no era fàcil de trobar-les. Aquella nit els va rebre el Gran Bruixot. La seva cova era gran, de parets gruixudes una mica humides. A l'entrada un cresol encès feia que les ombres semblessin més grans i misterioses. Un tupí ple de mores negres i sucoses convidava a allargar la mà. Estaven emocionats, no era usual que el Gran Bruixot invités ningú a la seva cova. Era un gran honor i n'eren conscients. - Estic satisfet, heu complert bé amb la vostra missió. A partir d'ara sé que podem comptar amb vosaltres i això és un orgull. I la Tàlia i el Klixí sentiren que el cor se'ls omplia d'un sentiment que fins aleshores mai no havien experimentat amb tanta força. Van fer-li cinc cèntims de tota la seva aventura i no es van oblidar del gran ajut que els havia representat la cadernera. No era just que tot el triomf se l'emportessin només ells. Després, més tard, es reuniren amb membres dels altres col•lectius. Tots tenien moltes coses a explicar i moltes a escoltar. Als follets i a la llebre els havia suposat temps i llargues caminades seguir el curs del riu. De vegades hagueren de passar per entre els rocams on l'estretor de les escletxes obligava a ajupir-se i a recargolar-se una i una altra vegada. Les fades havien tingut molta ajuda, animals llestos i coneixedors del terreny les havien acompanyat en el seu viatge. De tota manera no ho havien tingut gens fàcil, era molt el que havien hagut de recollir. La dificultat més gran havia estat trobar les urpes d'esparver galliner i la sang de cabra salvatge. A la fi, però, com tots sabien, ho havien aconseguit. L'ajut de l'àliga i de la rabosa havia estat del tot essencial, sense desmerèixer l'astúcia de les fades que no l'era poca. Ara només els calia creuar els dits i esperar que els nans acabessin amb èxit la seva feina, si no tot hauria estat inútil... El dia despertà gris, grossos núvols cobrien el cel escanyant la llum que mirava de colar-se cap al terra. No trigaria a ploure, potser si refrescava deixaria que els nans caminessin més de pressa i arribessin a temps. Aquell era el gran dia. Es repartiren per tot l'indret intentant trobar en la llunyania el falcó, la merla o algun nan que tornava cap a casa. Mentre, el Gran Bruixot, la Betina i d'altres representants dels diferents col•lectius, rellegien el Gran Llibre i preparaven l'última fase del seu pla. A migdia un fi plugim, com una cortina esfilagarsada, es despenjà del cel. Aquells qui estaven a l'aguait de l'arribada dels nans van córrer a aixoplugar-se. El silenci era tallant, no hi havia gaire ganes de conversa. - S'acosta un ocell, s'acosta un ocell...-, i la veu ressonà per l'indret rebotada entre el rocam que ho envoltava tot. Tothom va sorgir dels seus caus, la pluja i la grisor de l'entorn no deixava veure amb prou claredat. Al fons del cor tot hi tenien el mateix desig. Diuen que la unió fa la força i en aquest cas podem dir que així va estar. La merla amb el seu cap amarronat i les seves ales negres s'acostava a gran velocitat, hi duia quelcom al bec... Darrera d'ella un ocell gris fosc semblava protegir-la. Havien arribat, ho havien aconseguit. En Panxú, el nan venerable, va deixar-se entreveure entre els matolls. L'esquena encorbada suportava un sac força gros, el seguien d'altres nans carregats amb paquets de tota mena. L'expressió de la seva cara no oferia cap mena de dubte: a la fi havien trobat aquelles meravelloses flors, havien arribat a temps. Aquella nit es va fer una gran festa: mores ben madures, melmelades de tots colors.... I balls, i cançons de tota mena que trencaven el silenci d'un indret on la prudència solia omplir els instants. Mentre la majoria es divertien i deixaven que la satisfacció els sacsegés uns quants, un grup reduït, acabava de lligar tots els elements que amb l'ajut de tots s'havien aconseguit. Seguien les instruccions al peu de la lletra, sense alterar cap indicació. Un simple error, una fallada i tot se n'aniria en orris. Aquella nit seria llarga, i el matí següent també, però estava clar: abans que la lluna tornés a aparèixer sobre el cel ho havien de tenir preparat. Quatre nits seguides abans de lluna plena, aquesta era la darrera condició. En Klixí, la Tàlia i els altres no eren conscients de la gran feinada que s'estava fent contra rellotge dins la Gran Cova, per això, despreocupats i feliços, seguiren ballant i cantant fins que el cansament els tancà les parpelles i els obligà a fer una llarga becaina. Fins a mitja tarda no es va sentir cap mena de soroll en aquell indret, tot era pau i silenci. L'esforç dels dies anteriors havia minvat les forces de tots ells. Bé, de tots excepte d'aquells que per la seva responsabilitat no tenien encara el dret de baixar la guàrdia. - Aquesta nit una reunió, aquesta nit una reunió... Al so de la campaneta de cristall seguí l'avís que citava a tots a una reunió. S'escoltà una i una altra vegada fins que tothom se n'assabentà. Es reuniren, com sempre, sota el gran espadat. Seien en rotllana, sota un cel on ja net de núvols aviat sortiria la lluna. Quan la claror esblanqueïda il•luminà el cel, aparegué el Gran Bruixot. Al darrere d'ell un grup transportava un gran gibrell. Semblava ple a vessar, l'arrossegaven pel terra i el trontollar feia perillar el contingut que desafiadorament provava de sortir. El van col•locar al mig del cercle on la lluna s'hi pogués reflectir sense destorbs. Aleshores el Gran Bruixot digué: - Aquí al mig, dins d'aquest gibrell, es barregen tots i cadascun dels elements que tan hàbilment heu trobat: components dels animals més emblemàtics d'aquestes terres; escorça, fulles, llavors, arrels i fruits de la flora que ens envolta des de fa tant de temps; aigua de l'origen del riu que ens dóna vida i ens calma la set i elements humans d'aquells que com nosaltres gaudeixen d'aquest marc incomparable i únic... Tothom estirà el cap mirant de veure allò que contenia aquell gran gibrell. Les paraules del Gran Bruixot els tornaren a la realitat. -... el Gran llibre ens ha donat unes quantes pistes, nosaltres només les hem mirat de seguir. Ara hem de deixar que les nostres varetes i la llum de la lluna desperti la màgia que s'hi amaga. Quatre nits, quatre nits... i després la prova definitiva. Van col•locar les varetes al voltant del gran gibrell on la llum de la lluna hi donés de ple per reflectir-se després i perdre's dins del recipient. Després un ritual molt antic que molts petits desconeixien donà moviment i so a la llarga nit. Amb el pas de les hores petites espurnes guspirejaren creant un núvol de colors molt brillant. - Fa efecte, fa efecte....- i van continuar allí participant d'aquella cerimònia que semblava donar bons resultats. I amb el pas de les nits, mentre la lluna s'arrodonia fins semblar un globus suspès del firmament, el núvol de colors parpellejava rítmicament sobre la poció que envoltada de varetes traspuava tota l'esperança del món. L'última nit, quan la llum de la lluna plena penetrà en cada racó del gibrell, el Gran Bruixot i el seu Consell els reuní a tots. - Ha arribat el moment de comprovar si tots els nostres esforços han servit d'alguna cosa- I es recargolà els llargs rínxols blancs fent que el momentani silenci augmentés el misteri -. Avui, a les dotze, uns quants de nosaltres baixarem fins al gran toll com temps ençà fèiem, el nostre fi, però, no serà banyar-nos..., provarem d'acabar la missió que vàrem començar el mateix dia que notàrem que quelcom no funcionava bé... - Amb tots els diferents elements que heu anat recollint i l'acció de les nostres varetes hem format un encanteri que té validesa durant les vint-i-quatre hores que segueixen a la nit de lluna plena. Una exclamació generalitzada es deixà sentir per tot l'indret. - Hem d'abocar cada gota d'aquest gibrell dins un dels tolls. Durant un dia sencer l'aigua del nostre riu esdevindrà màgica, plena d'uns poders especials que farà que els humans que s'hi banyin se sentin directament responsables dels mals comesos. Són ells qui ho malmeten, són ells també els qui ho poden evitar... Tant de bo funcionés, havia de funcionar, la majestuositat d'aquell paratge bé s'ho mereixia. Van fer pinya al voltant del gibrell. Seria difícil baixar-lo pel camí costerut. No els caldria agafar fanals, el núvol d'espurnes diminutes brillava amb tanta intensitat que il•luminava el corriol. Tothom volia participar del que semblava seria el final del seu pla. A la fi, només uns quants foren els escollits. En Klixí i la Tàlia havien tingut sort, els hagués costat molt haver-se de perdre aquell esdeveniment. Caminaven amb molt de compte, havien d'evitar vessar aquell líquid preat. Uns quants anaven al davant indicant el camí, defugint les pedres que desordenades convidaven a ensopegar. Els altres, a les espatlles, carregaren el gibrell mirant de fer les passes petites, evitant fer trontollar el seu moviment. Un parell d'animals, el falcó i la cadernera, s'hi havien avançat. Avui, més que mai, els calia parar compte, extremar les precaucions, ningú els podia veure, ningú se n'havia adonat del que estaven a punt de fer. I per entre els pins i els matolls, allà baix, aparegué el gran toll d'aigües verdes i fredes. - No hi ha perill, endavant- i l'ala de la cadernera es mogué demanant que els caminants avancessin. S'hi van acostar i amb els peus nus s'endinsaren per les vores sostenint el gibrell ben alt. Quan la Betina donà l'ordre s'inclinaren cap al davant i amb el cos una mica flexionat deixaren que el recipient aboqués tot el seu contingut. Aleshores es produí un efecte meravellós: les espurnes diminutes s'endinsaren dins l'aigua omplint el toll de llums de tots colors. El riu bombollejà i una mena de boira blanca ho cobrí tot. No es veia res, l'aire s'havia tornat espès. Sortiren del toll a les palpentes, l'aigua semblava haver-se tornat boja, els bullien els peus. Minuts més tard la boira s'esvaí. El riu semblava serè, l'indret tranquil, tot havia tornat a la normalitat. Aleshores els follets, els nans, les fades i els animals s'abraçaren en silenci desitjant més que mai que tot sortís bé. Havien jugat la seva última carta, ara només els calia esperar. La Betina els va manar tornar cap a casa, només en Kixí i la Tàlia es quedarien a observar tot el que de segur succeiria. Havien romàs en aquells paratges i això els podia ser de gran utilitat. La resta, una mica decebuts, enfilaren el camí esperant que la propera vegada que hi baixessin tot hagués recuperat la tan preuada normalitat. - Dormirem una mica, ara per ara res no podem fer. La Tàlia tenia raó, la nit seria llarga i el dia es presentava molt emocionant. Així doncs s'endinsaren una mica cap a dins on els matolls i les bardisses eren altes i els podrien camuflar. I bressolats per l'aire de la nit i el so de l'aigua en saltar roques avall tancaren les parpelles. Amb les primeres hores del dia se'ls obriren els ulls. Encara tenien unes hores per davant, els homes no acostumaven a acostar-se al toll fins al migdia quan el sol escalfava i l'aigua perdia la fredor de la nit. Van acostar-se al riu, l'aigua verda i transparent no evidenciava el que realment contenia. Potser no faria efecte, es van dir, i van mirar d'allunyar un pensament que sense poder-ho evitar destorbava l'aparent tranquil•litat. - Sembla tot tan perfecte!, esperem que ho sigui de debò- i en Klixí bellugà els bracets mirant d'abastar tota la contrada que li havia fet de casa des de que tenia ús de raó. - Millor que tornem a amagar-nos, si ens descobrissin tot s'hauria acabat. I seguint la cadernera recularen les passes que instants abans havien fet. Als espadats l'enrenou era gran, no sabien què succeïa allà baix, havien hagut de confiar la seva sort i la de la terra que estimaven a un encanteri que mai abans havien provat. I, també, havien hagut de deixar un parell de marrecs i un ocell comprovant els resultats de la seva màgia. De ben segur la Betina, el Consell i el Gran Bruixot sabien allò que es feien, però el nerviosisme de la situació feia trontollar totes les seves conviccions. Si s'haguessin pogut acostar i fer una ullada..., però eren obedients i sabien que la curiositat no solia ser bona amiga dels bons resultats. Per això van fer veure que res no succeïa i seguiren la vida de cada dia submergits en una normalitat un pèl artificiosa. La remor d'un cotxe i un núvol de polseguera alertaren el Klixí i la Tàlia que descansaven sota un pi protegits del sol del migdia. Segons més tard el motor emmudí i això els indicà que aviat arribarien els primers humans que desitjaven un bon bany. - Alerta, ja vénen- i l’ocell els avançà el que ja suposaven. I un grup aparegué pel camí carregat de tota mena de fòtils, disposats a passar un dia agradable i fresc. Es van instal•lar a la platja de pedres blanques i arrodonides que com mitja lluna envoltava el toll. En un extrem, on els arbres creixien alts i forts, s'hi formaven unes ombres que aviat es van omplir de bosses de coloraines. Aleshores, un a un, es desprengueren de la roba per deixar que els vestits de bany de colors llampants trenquessin la monotonia de l'entorn. Penjada d'un arbre, una ràdio deixava escapar una barreja de sons grinyolant amb agudesa. Les veus dels joves ressonaven en l'ambient confonent-se amb aquella mena de música. - Estiguem atents i, sobretot, passi el que passi, mirem de no fer cap mena de moviment que ens delati. Els joves seguiren el seu ritual aliens a tot. Primer l'estesa de tovalloles marcant el territori, després la crema solar, les sabatilles de plàstic, l'inspirar el fum de la cigarreta a mig consumir... S'acostaren al toll, l'aigua estava freda. A les nits la temperatura baixava força i això feia que no s'acabés d'escalfar. Per això s'ho pensaven i s'ho pensaven sense cap mena de pressa. S'hi havien de submergir, cap i tot, si no tot hauria estat inúti
Article complet

<1...576
577
578
579
580
...603>