JOSEP L'HERBOLER

Cada dimarts passava pel poble un xicot ben estrany que s'havia fet d'estimar per tothom, Josep "l'herboler". La seva naixença l’havia convertit en orfe de mare; mentre que havia agafat tots els defectes i les virtuts del seu progenitor: l’afecció pel cant i l'ansietat per la beguda. Vestia molt estrambòtic, amb un sac de saca dels que usen els camperols per arreplegar garrofes i uns pantalons grisos esgarrats a rogles per tapar-se les vergonyes quan feia fred, tot i que li agradava ensenyar-les molt sovint al públic femení més jove. L'acompanyava tothora un gosset coniller molt pelut i negre com el carbó, tot tendresa. Sempre anava ple de puces i paparres i corria més que una llebre. El cridava amb el nom de Batea, en honor al bon vi d'aquest poble de la Terra Alta, del qual l'animalet n'acostumava a fer alguns traguets, després dels quals era quan exercitava millor les seves grans dots de caçador. Portava al cap una corona d'herbes aromàtiques, les quals assegurava que curaven qualsevol malaltia. Es considerava un metge de primera categoria; això sí, sense llicència. Es vanagloriava que no havia trepitjat ni trepitjaria mai un hospital o una església, perquè assegurava que les herbes li apartaven els mals esperits que provocaven els virus de les malalties. Els doctors eren només curanderos de segona classe, vertaders mata sans, que es creien molt vius per repetir quatre lletres d'uns llibres mal redactats i enganya bobos, que en altres temps haurien acabat a la foguera. Quan anava begut, que era 24 hores al dia, no parava de repetir que a l'església i a l'ajuntament hi havia més quilograms de puces que a la pell del seu gos. Els seus renecs es podien sentir arreu i escandalitzaven fins i tot la part menys puritana de la població. Les senyores velles li recordaven que no havia de ser tan malparlat, perquè faria cap a l'infern.Tenia especial mania al senyor rector del poble, Mn. Massip, del qual contava una història que havia llegit en un llibre anomenat "El Molinar", que feia referència a un bulto que li havia sortit al ventre del qual en feia responsable al senyor bisbe de Tortosa, la qual per respecte als rectors de les parròquies actuals no podem transcriure. Al senyor alcalde també el considerava un dimoni per a la societat, perquè assegurava que s'havia anat enriquint a poc a poc a costes dels treballadors. Quan veia la seva esposa i les seves dues filles, els amollava tot un seguit de rodolins que no tenien res d’inofensius, tocaven diana i les feien enlairar-se per les parets. La senyora alcaldessa em donarà un porronet o em tocarà el moixonet. A la seva filla gran li toca el cul un perdixan. A la filla xicoteta tothom li ha vist la cotorreta. Molts dels veïns l’apreciaven, ja que era una d'aquelles persones inofensives, que sempre feien riure, ja que contava inacabables acudits verds i recitava versos divertits que ajudaven a deixar enrera totes les cabòries de la vida. Entonava jotes amb què mostrava gran enginy. Igual lloava la feina d'un pagès com criticava el seu afany per treballar massa; o la d'un pastor que cuitava del seu ramat amb virtuosisme, però quan bufava el vent diferent, li recordava que feia més pudor que ell mateix, feia més de cinc anys que no havia tocat l'aigua, ni per beure ni per rentar-se, ja que aquesta rovella el fetge i fa mal a la pell. La seva capacitat creativa era impressionant, i encara més la memòria. Recitava d'un cop la història del món en vers, adaptada al seu pensament particular. Podia anomenar milers de noms de reis, soldats valents, fades encantades, bruixes malvades, i bruixots fantàstics, que el feien passar per un home de cultura. Tenia predilecció per les cròniques reials que foren escrites durant el Edat Mitjana, pel mateix rei Jaume I o pel gran navegant Ramon Muntaner, que estaven plenes d'episodis bèl•lics i de conquestes reials dels cors més tendres de les princeses mediterrànies. Ja hem dit que en Josep tenia el defecte de ser molt afeccionat al vi, i sovint, massa sovint, empinava el colze, bé perquè se'l podia comprar amb diners que havia rebut de la caritat, o perquè l'invitaven a un gotet, si contava una de les seves historietes tan agosarades. Quan es feia fosc, trucava a una porta o a una altra. Llavors la senyora de la casa li preparava d'immediat una llesca de pa amb vi per berenar i un got de suc de raïm, com ell sempre ho demanava educadament, l'acompanyament imprescindible per guardar la bona salut. No es deixava de visitar cap casa del veïnat. Després de saludar amb la màxima cortesia, deia quatre paraules boniques a la senyora de la casa que, com heu de suposar, no estaven acostumades a ser tractades amb tant de mirament: "Mestressa, a vostè que és una princesa vertadera, més dolça que la mel i un caramel, li composo aquest rodolí, i vostè amb la seva gentilesa i com a mostra d'honradesa i el més gran sentiment, segur que sabrà reconèixer que estic sedient i em donarà un gotet del millor vi". En sentir una petició com aquesta, amb tanta destresa i bons modals, cap senyora de bon cor podia gosar de contradir-lo. Totes gustosament li oferien el millor vi, negre si podia ser, que tenien disponible al celler. De vegades també el convidaven quan hi havia una festa assenyalada. Els organitzadors de la revetlla tenien la vetllada assegurada amb la diversió més sana. Amb ell, mai no cabia l'avorriment ni els badalls que senyalen l'endormiscament. Hauria aixecat la moral fins i tot a un monjo de reclusió. Era feliç amb el seu model de vida i no envejava ningú altre. L'únic problema era que en Josep no quadrava dins del convencionalisme regnant i es va anar creant amb massa facilitat poderosos adversaris. Els seus principals enemics, ja ha estat dit, eren el capellà i l'alcalde. Anaven en contra seva, perquè no volien rodamóns i perquè, com ensenyava les vergonyes i cantava versos verds, ho consideraven un atemptat contra la salut pública i el pudor que ha d'acompanyar les bones senyoretes casadores, que mai no havien d'escoltar semblants baixeses. L'acusaren de ser la causa de distracció per la baixa assistència a missa. Molts cops intentaren alliçonar-lo, però no se'n sortiren. L'únic que guanyaven era que composés una altra cançoneta picant en contra d'ells mateixos, que ben sovint feia referència a la vida sexual dels alts mandataris de l'església, i al fet que els rics eren de dretes eren més garrepes que un xotis. Algun cop, se li anava l’olla i afirmava que la dona de l'alcalde coneixia més moixons que un arbre, i que tenia un imant que la portava a les braguetes masculines. Una tarda de festa major uns policies municipals el varen detenir i se l’emportaren a comissaria. No havia fet cap dolenteria en especial, que no fora el càntic de les seves habituals jotes i refranys. El varen acusar d'haver calumniat contra el clergat amb contundència, i li exigiren que, d'una vegada per totes, s'havien d'acabar aquells improperis. El senyor rector, que també era advocat, va voler actuar com a acusació particular i cantar-li les quaranta a aquell pocasolta que alterava el bon ordre pels carrers i li treia clientela. En Josep va refusar l'advocat d'ofici, car ell mateix es defensaria. Va usar la seva retòrica habitual, amb la qual convencia tothom menys els que gaudien del poder absolut. Aquesta fou la manera com començà el seu discurs davant de Sus Señorias: Vós parlaré clar i català, perquè altra llengua no en sé. Senyors que maneu tant i continuareu manant, que teniu un plat calent i uns llençols per tapar-vos, com voleu que em comporti? Que vagi a missa a confessar els meus molts pecats i a canvi no doni un trosset de pa al meu gosset, ni a tots els homes i dones, xiquets i xiquetes, que passen tanta gana, tal com vosaltres sempre féu, potser. Qui aniria al cel, vosaltres que no us moveu d'un temple ple de pecat. És que sou més bons que jo? Que vos creieu? Pos també fareu cap a un clot i seus fotran els cucs, tot i que ni ells podran pair la vostra mala sang. Vostè, senyor alcalde, que només l'ha votat el bisbe i ha fet fortuna explotant tots els treballadors, no se'n recorda d'aquell cop que mos va llogar per vuit rals al dia, i a l'hora de cobrar només ens en va pagar sis, i mos va dir que ja podíem estar contents, i si no ho estàvem que roseguéssim ceba per treure la ràbia. I vostè, senyor rector, on va anar divendres a la nit, he de dir davant de tothom qui va visitar, perquè jo ensenyo la collonera, ai però Déu meu quina paraula! La part pudenta volia dir, en públic, però vostè no se l'amaga a casa de...., bé d'aquella gossa calenta. Negui-ho, si encara li queda vergonya o té allò que vostès no em deixen pronunciar. Sou més bons que jo? De les paraules d'en Josep tothom en parlà, i qui més qui menys li donava la raó. El clam popular demanava justícia. Es varen recollir centenars de signatures envers ell seu alliberament i diners per si es demanava una fiança. I va ser alliberat, i el poble cregué que havien guanyat per una vegada, sense que creés precedent. L’herboler els havia donat una lliçó de com enfrontar-se a aquells que manen tant. Però com diu la dita, mai no plou a hora a casa els pobres. Tres setmanes després del seu alliberament, el pobre Josep va aparèixer surant damunt les aigües del riu. La versió oficial fou que s'havia ofegat després d'agafar una de les seves famoses borratxeres. La popular, en canvi, assegurava que un parell de grisos li havien pegat un cop de culata al cap i se l'havien carregat. El lector té a la seva disposició les dues solucions al dilema. Però, fins i tot després del seu dissortat traspàs, en Josep “l’herboler” va sorprendre tothom i va entendrir per darrera vegada el cor de la ciutadania. Preveient el que passaria, havia deixat escrit en una pedra de la seva cabana el seu testament, amb la tomba preparada que havia cavat el seu gosset al costat, amb la següent inscripció escrita: - Aquí jeu, Josep "l'herboler". Fill de l'Hostal dels Alls, que va ser estimat a Campredó. A la vegada, borratxo i honrat en la vida. Mai tingué casa, però tenia el cor ple d'amor, que és l'únic que cal. De gana, en va patir més que un gos pistol. Per cert, no deixeu morir el pobre Batea, que ha estat el meu millor amic. Tan sovint escrivia un rodolí com em bevia un got de vi, i espero que la gent que de mi es recordi, me'n vinguin a portar aquí. Emigdi Subirats
Article complet

"La Profecia del Laurel", Cataros y Templarios en el Otoño Medieval

avila-malaga-web.jpg Jesús Ávila Granados, el incansable viajero, con una Conferencia Magistral sobre Cataros y Templarios, dara comienzo su Presentacion de su ultima Obra "La Profecia del Laurel·" que tendra lugar el proximo jueves dia 24 de mayo a las 20.30h. en la sala de conferencias de Incasol Hotel Medical SPA de Marbella, contaremos con la colaboracion de Francisco José Vazquez director de www.comentariosdelibros.com tarjeton-presentacion-avila-malaga.pdf os podeis descargar el diptico desde aqui:diptico24mayo-avila.pdf
Article complet

El programa "Lletres ebrenques" d'Antena Caro Roquetes

trobareu mes info: al Blog de l'Emigdi lletres-ebrenques-radio-caro.pdf El dia 9 de febrer vàrem endegar amb il•lusió les emissions del programa "Lletres ebrenques" a Antena Caro Roquetes. El director de l'emissora, Paco Tafalla, em va convidar a fer un programa que homenatgés els nostres escriptors, que fos actiu i dinàmic amb la intenció d'esdevenir una plataforma de difusió de la feina realitzada pels nostres soferts escriptors i escriptores, els quals fan la seva feina des de la perifèria de la perifèria. Ja portem, doncs, tres mesos de funcionament, i ens hem de sentir molt satisfets per l'excel•lent acceptació que hem tingut entre el col•lectiu lletrat ebrenc. andreu-carranza-llibreria-web2.jpg Aquest any 2007, en què commemorem el naixement del centenari de dos il•lustres escriptors: Artur Bladé i Joan Cid, veritable any de reivindicació de la literatura ebrenca de l'exili, vàrem tenir la possibilitat d'emetre dos emotius programes en els dies en els quals es complia aquest centenar aniversari, 2 de març i 2 d'abril respectivament. Centenari-Cid-i-Mulet Hem emés ja 15 programes, en els quals hem parlat abastament del fet literari local de determinades poblacions de l'Ebre i el Maestrat: Amposta, Flix, Campredó, Xerta, Alcanar, Sant Carles de la Ràpita, Jesús, Rossell, el Perelló i Benassal. Hem comptat amb la participació directa d'escriptors de gran vàlua: ela narradors Jesús M. Tibau, Francesca Aliern, Andreu Carranza, Esteve Martin; els poetes Albert Guiu, Emili Bonet i Tomàs Camacho; el lingüista Miquel Àngel Pradilla; els estudiosos de la nostra llengua i cultura, Òscar Pérez i Eva Castellanos; els periodistes Gustau Moreno i Oriol Gracià; l'editor i il•lustrador Àlex Ferrer; i també els polítics: Ricard Forés (ERC) i Dolors Queralt (CiU, i regidora de cultura de l'EMD de Jesús). jesus-i-francesca-llibreria-serret-04-1.jpg El darrer programa va ser veritablement innovador. Vàrem retre un sentit homenatge al poeta Mn. Joaquim Garcia Girona (Benassal 1967 - Baeza 1928), autor de "Vocabulari del Maestrat" i de Seidia (1920), la gran epopeia del poble valencià. Vàrem comptar amb la presència de l'estudiós Òscar Pérez, natural d'Eslida (Plana Baixa), el qual ens va escriure per al programa una mena d'entrevista al capellà-poeta, la veu del qual va interpretar l'amic i gran escriptor prioratí, Jesús M. Tibau. La implicació dels nostres convidats en els quefers del programa és essencial per a la nostra tasca i ens dóna les forces necessàries per tirar endavant. El proper programa (dimecres fins que es realitzin les eleccions) farem cinc cèntims de la tasca literària del Matarranya, i comptarem amb les intervencions de l'escriptor Lluís Rajadell i del llibreter Octavi Serret (revolucionari literari), tots dos fills de Val-de-roures:Lluís Rajadell i Octavi Serret a "Lletres Ebrenques" "Lletres ebrenques" d'Antena Caro Roquetes farà cinc cèntims en el proper programa de dimecres 23 de maig dels quefers poètics de Lluís Rajadell, periodista de Heraldo de Aragón i novel•lista de Val-de-roures. Comptarà també amb la presència d'Octavi Serret, llibreter de Val-de-roures, i impulsor de nombroses empreses literàries en favor de la literatura ebrenca i matarranyenca. El programa farà igualment un repàs ràpid al Matarranya literari. Des del mític Guillem Nicolau, rector de Maella i cronista del rei Pere III, passant pel folclorista del XVIII Fra Roc Farci, per honorar la memòria de dos grans autors de Pena-roja de Tastavins: Maties Pallarés i Desideri Lombarte. La literatura del Matarranya actual passa per noms propis com: Silvestre Hernández, Susanna Bartolin, Joaquim Monclús, Juli Micolau, Josep Miquel Gràcia, el jove David Albesa. L'activitat desplegada per l'Associació Cultural Matarranya ha donat uns fruits esplèndids. Fenomen "Serret", llibreria de Val-de-roures: jesus-i-francesca-llibreria-serret-04.jpg Octavi Serret no és un simple llibreter de Val-de-roures (Matarranya), sinó que és sobretot un autèntic dinamitzador del món del llibre. Val a dir que, veure'l vendre és tot un espectacle. Posa el 100% de si mateix per exportar el producte, i no té mans per agafar tots els llibres que et suggereix. Fa molts d'anys que treballa "on line", que ha apostat altanet per internet com a veritable mitjà de difusió del seu negoci. Un altre dels seus grans mèrits és que sempre està al costat de l'escriptor, i de l'autor comarcal (ebrenc i matarranyenc) de manera especial. En la imatge de dalt podem veure els amics Paquita Aliern (Xerta) i Jesús M. Tibau (Cornudella) signant llibres el dissabte de pasqua. Acaba de posar en marxa un "blog" d'autors comarcals, en el qual poden difondre obra inèdita (contes, poemes, etc.). Tothom qui tingui alguna cosa a comunicar hi és benvingut, a la vegada que ha contactat amb una coneguda editorial de la demarcació de Tarragona per tal que una selecció d'aquests contes penjats al blog puguin veure la llum ben aviat. El fenomen Serret no té aturador, doncs. Dimecres que ve tindrem l'oportunitat de xerrar amb ell sobre llibres i escriptors en el programa "Lletres ebrenques" d'Antena Caro Roquetes. La col•laboració amb ell ens enriqueix als autors amateurs de l'Ebre, el Matarranya i el Maestrat. El blog literari "Serret" ve val una visita. I en les properes setmanes ens esperen homenatges literaris a poblacions nostres com Alcalà de Xivert (Baix Maestrat) i Móra d'Ebre (seu de la fira del llibre ebrenc), també a les revistes tortosines i novament als literats centenaris d'enguany. Serà el torn de parlar amb impulsors de les lletres ebrenques com: el morenc Albert Pujol, el gaspatxer Joan Vicent Sanz, el tortosí Adrià Chavarria i els jesusencs Vicent Pellicer i Cinta Arasa. Llarga vida a les nostres lletres ebrenques i catalanes! Emigdi Subirats
Article complet

Concert de L’escriptor inexistent al Casal de Jesús

El dijous 24 de maig, al Casal de Jesús i en motiu de la celebració del 10è aniversari de l’IES de Roquetes, va tenir lloc un nou concert de la tortosina Montse Castellà, amb el seu espectacle L’escriptor inexistent, ideat inicialment per a la Fira del Llibre i de l’Autor Ebrenc de Móra d’Ebre, amb la característica especial d'estar fet amb retalls de textos de diversos escriptors, seleccionats per la cantautora. Malgrat els valors indubtables de l’espectacle, l’afluència de públic no fou gaire nombrosa, i penso que es deu, en bona mesura, a la difusió que es fa d’aquesta mena d’actes, en general. Jo mateix no me’n vaig assabentar pel fet de ser un dels escriptors que ha cedit fragments de les lletres, ni per ser el coordinador del Club de Lectura, ni per ser un usuari habitual d’actes culturals, sinó per treballar al departament de Serveis de l’Ajuntament i atendre la petició de l’escenari. A la nostra ciutat tenen lloc molts actes culturals, i per a difondre’ls és usual enviar centenars d’invitacions a càrrecs públics i entitats, amb la corresponent despesa econòmica i humana d’impremta, d’ensobrar i de trametre correspondència. Penso que caldria aprofitar les tecnologies i els mitjans de comunicació que tenim a bast, per tal de crear una base de dades del totes aquelles persones que estan interessades en assistir a aquests actes i enviar-los la informació de forma ràpida i econòmica a través del correu electrònic, a més d’incloure’s a les habituals agendes culturals de la premsa. D’altra banda fóra molt convenient gestionar una agenda única per a tot el municipi, que s'actualitzi de forma immediat per Internet, cosa que ja s’ha intentat dur a terme per part de l’Ajuntament, i per a la qual cosa totes les entitats haurien de col·laborar activament. D'aquesta forma es coordinarien millor els nombrosos actes que es duen a terme i s'evitarien sovint competències que no fan altra cosa que restar, enlloc de sumar, assistents. Jesús M. Tibau Coordinador del Club de Lectura http://jmtibau.blogspot.com
Article complet

Cossetània Edicions i Serret Llibres publicaran un llibre de relats extrets de Serret bloc

Des de la plana web serretllibres.com podem accedir a Serret blog/bloc, on hi trobarem una gran quantitat d'informació sobre autors ebrencs i la literatura del Matarranya. Cossetània Edicions i Serret Llibres han decidit engegar un projecte conjunt per publicar narracions que es recullen en aquest bloc. Es tracta de fer un recull de 10 o 15 relats inèdits, de diferents autors (tant dels que ja tenen una bibliografia com dels que encara no són coneguts), que escriguin textos, relats breus de 5 o 6 pàgines amb tema lliure, pensats exclusivament per al bloc. La presentació d'aquest projecte tindrà lloc la setmana del 13 al 20 d'agost de 2007, que és quan se celebra la Trobada d'autors i editors ebrencs al Matarranya. Cossetània Edicions Fa solament un setmana quant, feia promoció del Meu Bloc Literari, ara puc dir que les promeses editoraials que feia son certes, COSSETANIA EDICIONS ES FARÁ CARREC DE LA EDICIÓ EN PAPER (dins d'una col.lecció oberta per al BLOG) d'una selecció de relats inclosos dins del BLOC LITERARI…aquí teniu la explicació de tota la meua satisfacció… logo2-cossetania.gif Estimats amics: Fá mes de 10 anys que tinc webs la meua web master (la web dels llibres http://www.serretllibres.com/) on apareixen totes les publicacións (de tots els autors) editades al Matarranya, Franja de Ponent i les Terres de l'Ebre, va ser la primera de 3 webs dedicades al territori...ara volem presentar-vos el Nou Bloc Literari http://www.serretllibres.com/autorsebrencs/ on apareixen textes Inedits de Autors les Terres de l' Ebre , fins i tot "COSSETANIA EDICIONS" ens ha garantit que publicara en format llibre els ESCRITS del nostre BLOG . Treballem per fer una tasca seriosa i professional que amb seguretat i amb la vostra col·laboració farem que Les Terres de l'Ebre (Matarranya, Maestrat Ports de Morella i tota La Franja de Ponent) es coneguin arreu del "mon", per això obrim les portes del nostre BLOG a tots i estarem francament satisfets, si ens honora amb la seva visita VIRTUAL i ens fa arribar les seves doctes opinions i com no, sempre seran ben rebuts els seus textos , inèdits o no i les seves aportacions , mai millor dit .... "entre tots ho farem tot" , salutacions cordials , Octavi Serret info@serretllibres.com
Article complet

FORCES UNIDES

Els homes s’uneixen, es recolzen, com si fossin d’una mateixa rasa o d’un mateix partit polític, al qual tots pertanyen. També s’amaguen sota unes faldilles de dona, per cobrir-se, per emparar-se, per seguir sent nens eterns, malcriats, que sempre volen tenir raó. No els han ensenyat a distingir el bé del mal, i ells pel que es veu, no ho saben distingir. Són com un exercit que es creu invencible, amb tots els drets i cap obligació. El balanç de la comptabilitat de la vostra vida no quadra. Hi ha un gran dèficit en el passiu i en el deure. Un dèficit de maldat, injustícies, terrorismes, morts...Voleu recordar antigues cultures, que encara existeixen a la India, fen fatídic i vergonyós, el present humà. I un dia, o millor una nit, davant de Deu, que sí existeix, tindreu que rendir comptes i quadrar el vostre balanç final. I quan arribi aquest dia, que arribarà, Deu tindrà cor i rostre de dona. Glòria Fandos
Article complet

5è Joc literari: falta la darrera inicial.

Com sabeu, al meu bloc literari, Tens un racó dalt del món, a més de comentaris de llibres, sensacions, activitats, etc. també proposo jocs. Aquest és el segon dels tres jocs d’aquesta tongada, que tindrà com a premi un lot de llibres cedits per Cossetània Edicions. Penso que l’anterior joc de l'anagrama era bastant fàcil, però no dirè quina és la solució per si vol partipar algú més. El joc que ara proposo potser és més difícil, especialment si no coneixeu el món del llibre a les Terres de l’Ebre els darrers anys, tot i que sou prou espavilats per trobar la solució. Ja us he donat pistes. L’enigma que trobareu al meu bloc http://jmtibau.blogspot.com consisteix, sabent que parlem de llibres, en contetar les dues preguntes següents: a) quina és la quinzena i última lletra que completa la relació ? b) per què? Com sempre cal enviar la solució al clubdelectura@tortosa.altanet.org Jesús M. Tibau
Article complet

ALMA DE SIRENA

¿Son bellas verdad?, su color, su brillo, como queda… conozco a muy pocas amigas que no quisieran tener uno como mínimo. Ignorantes. Cerca de donde vivo, hay una valla donde ponen anuncios, ya saben, una de esas grandes y feas que ocupan media fachada. Hace unas semanas pusieron uno con la famosa de turno luciéndolo con cara sonriente. Durante ese tiempo tuve que dar un rodeo para volver a casa, no quería verlo. Es curioso como a veces puedes enterarte de la verdad de la forma más tonta. Es como me paso a mí. La historia que se repite. Chica conoce a chico, se enamoran, se casan… Hasta ahí la vida es de color de rosa. Pero un buen día, como se suele decir, chica escucha una llamada por error. Chico esta planeando el fin de semana con otra, y hablando de lo bien que lo pasaron anoche al echar un polvo en su coche. Chica se le cae la venda y comprende de un plumazo que el chico estaba con ella por la pasta, que cuando lo conoció, su empresa estaba casi arruinada y como siempre había sido un niño bien, ¿qué hizo para seguir teniendo dinero? Cada vez que pienso lo ingenua que fui, me pongo furiosa. Luego viene el dolor, y al final, la tristeza lo envuelve todo. “¿Como no lo vi?” me reprocho una y otra vez. Ya han pasado meses, pero...Mi nombre es Marina. Según mi madre, soy una antigua descendiente del mar, una sirena. Me lo decía por la noche al arroparme, cuando era pequeña. Se sentaba al borde de mi cama, me leía un cuento o me contaba alguna historia curiosa de nuestra familia. “Desde siempre hemos tenido una relación especial con el mar, - me decía - y tu eres una de sus hijas”. Me encantaba escucharlo. Me hacia sentirme especial. Cuando en el colegio, algún niño se metía conmigo y me hacia llorar. Volvía corriendo a casa y mi madre me consolaba susurrándome estas palabras: “eres especial, una sirena”. Incluso cuando crecí y llego la hora de los novios, las discotecas y las borracheras nocturnas, seguía diciéndomelo. Deje de creérmelo. Cuento para niños pensaba, pero en lo mas hondo de mí, seguía sintiendo lo mismo que cuando me lo decía de niña. Hoy tengo cita con mi psicólogo o psiquiatra o lo que sea, me ha diagnosticado depresión profunda y me ha dado un frasquito lleno de pastillas rosa. Rosa, vaya contradicción. Me dice que tengo mucha ira acumulada y la tengo que sacar. Se me ocurren algunas ideas, como ir a por mi ex y tirarlo por las escaleras o coger un martillo y destrozar su bonito mercedes, que curiosamente fue un regalo mío y que hoy seguramente aprovechará para tirarse a su amiguita. Madre, me siento tan perdida. Pero ya he tomado la decisión. Tengo reservada plaza en el avión y la maleta esta hecha, dejare que pase mi hora con el loquero y luego iré al aeropuerto. Tengo que volver al mar. Cierro los ojos e inspiro profundamente. Siento las olas, mojándome los tobillos. Abro los ojos y una inmensa luna llena parece estar mirándome fijamente. Es una noche muy bella. Me arrodillo y dejo la mente en blanco. Una voz resuena dentro de mí. La reconozco. Es mi madre. Me veo a mi misma pequeña, en mi cama y ella a mi lado, hablando: “Hija, te voy a contar el porque de la fortuna de nuestra familia. En el mar hay leyes no escritas y durante generaciones las hemos respetado. De ahí viene la bonanza de nuestro negocio pesquero. Es costumbre que a partir de la noche del decimotercer cumpleaños, las madres las vayan revelando a sus hijas. Solo así pueden transmitirse. Así se ha hecho durante generaciones y ahora ha llegado tu momento. Esta noche te hablare de las perlas y los corales. Nunca los compres cuando seas mayor. Y si te los regalan, devuélvelos al mar. Son objetos bellos, pero con un fondo oscuro. La persona que los posea se volverá infeliz. ¿Y eso por qué? – preguntaba yo - Te contaré una historia. Las sirenas no son solo esos seres maléficos que arrastraban a los navegantes y marineros al fondo del mar. Eso es una verdad a medias. También son compasivas y bellas. Poseen un conjuro en sus melodiosas voces que solamente escucha el hombre que ha traicionado a una mujer. Solo estos, seducidos por su canto, se tiraban del barco e intentaban alcanzarlas. Ellas los conducían hacia un arrecife dejándolos a merced de las terribles olas que los empujaban contra las rocas. Mientras morían, su sangre se derramaba provocando que los corales sean de ese color rojo tan intenso. Cuando veían el fin de estos traidores, las sirenas vertían lágrimas que el mar convertía en perlas. Tú, cariño, te pareces mucho a ellas, tienes su alma.” Abro los ojos y miro por última vez el precioso collar de perlas que mi marido me regaló por nuestro compromiso. Lo arrojo al mar y por fin, soy libre. Miro las olas y con su suave ir y venir se llevan lo que es suyo donde siempre debió estar. A lo lejos, creo ver algo en el agua, una silueta, un chapoteo… Yo sonrío al verla. Marina Garcia Moreno
Article complet

PENSES MASSA

En Manel Ayuso venia de casa bona. El seu pare era el propietari de la finca per excel•lència del poble, el Mas de la Missa, que donava feina a una seixantena de jornalers. Era el segon de la nissaga. Als anys 1950, en una família d'ascendència catòlica, apostòlica i romana, la línia successòria estava escrita per decret: el primer fill seria l'hereu; el segon aniria per capellà; el tercer faria carrera militar; i la pubilla es convertiria en la tieta fadrina que tindria cura de la família, tal com la tradició manava. De xicotet, havia estat un noi d'aquells que a totes les mares els hauria agradat tenir: bon xiquet, obedient, amoroset, educadíssim, net, ben parlat i aplicat, què més es podia demanar? Tant les mares com les xicotes, era un bon partit. No era lleig, ben al contrari: una mica rosset, ni prim ni gros, amb la boca xicoteta i el nas un xic corbat, 1.78 d'alçada, i tenia bones cames per al futbol. Tots els diumenges, a les 11 en punt, tota la família anava a missa. Seien al segon banc, darrera mateix dels poders locals: el batlle, el metge, el mestre i el capità de la guàrdia civil. A l'hora de la comunió, religiosament, mai millor dit, tots congregaven plegats. A casa, en diumenge i fiestas de guardar, mai no s'esmorzava, i cap divendres de l'any permetien que les minyones entressin a la carnisseria. El cap familiar no estava posat directament en política, tot i que era addicte al règim i tradicionalista com el primer. Amb el rector del poble, Mn. Massip, els unia una estreta relació d’amistat. El dia de Nadal, el diumenge de Pasqua de resurrecció i el dia de Corpus presidia el menjar familiar i beneïa els aliments.A en Manel, doncs, li havien triat el futur per decret. Als 17 anys va ingressar al Seminari Diocesà de Tortosa per convertir-se en un fidel servidor de l'església. Era aquest el model de vida que desitjava? Quan va néixer ja tenia una etiqueta a l'esquena que li indicava com seria el seu destí, i això que ell no era calvinista i per tant no creia en el determinisme que ens marca l'existència. Va portar una vida molt ordenada a l’escola sacerdotal. Es llevava de bon matí, abans que ningú, per realitzar les oracions pertinents. Havia abandonat la pràctica de l'esport totalment, però a l’hora d’aprendre de lletra ningú no el guanyava: era el primer de la classe en Història Sagrada i en l'estudi de la bíblia, la qual podia recitar en vers. Els companys seminaristes li tragueren el sobrenom de "l'empolló". No el tenien gaire ben considerat, donat que passava de vida social i només se centrava en els estudis. En aquest ambient religiós es va anar formant l'esperit d'en Manel, abocat a la formació espiritual i totalment desconeixedor dels plaers terrenals. El bisbat havia ideat molts plans per al seu futur eclesiàstic. Quan acabés la carrera de sacerdot, el portarien al monestir de Poblet a seguir diversos cursos de teologia i, posteriorment, el bisbe l'anomenaria secretari personal. Aquesta era la millor manera per aprofitar la vàlua del millor alumne que havien tingut en molts anys. Però en Manel els havia de donar un bon disgust Els va sortir granota. Uns mesos abans de la seva ordenació sacerdotal, de cop i volta, els va deixar plantats. Va marxar a veure món. Tot sol, a l'aventura, sense un duro a la butxaca. Tothom es preguntava què havia pogut passar per la ment d'aquell xicot per gosar trencar tan sobtadament amb el seu estatus social, amb allò que li pertocava per naixença. Tothom se’n feia creus. Quina bogeria sense sentit! No se sabia per on parava. El seu pare va renegar d’ell amb duresa. Afirmava sense embuts que en Manel havia deixat de ser el seu fill i que no el perdonaria mai. La seva mare, en canvi, no podia aturar el plor, mentre invocava santa Rita, patrona dels impossibles, que fes un miracle i li retornés la joia perduda. Allò que ningú es podia imaginar era que en Manel faria cap a una comuna alternativa a la gran ciutat, en la qual tots compartien els béns i les mancances. L'esperit d'en Manel semblava que definitivament havia trobat el lloc que buscava. Pa per a un, pa per a tots! Aquest era el missatge que havia après després de tants anys de lectura del llibre més llegit del món, tot i que la manera d'aplicar la paràbola del senyor era completament contrària al que manaven els grans magnats de Roma. Durant la segona setmana d'estada a la comuna, se li va apropar una noia valenciana, la Carme Jardí, deu anys més gran que ell, i li va fer una proposta carnal deshonesta, tal com l'hauria concebut només deu dies abans. A en Manel se li va accelerar el cos i hauria volgut desaparèixer de cop. Era la seva primera vegada i, a més, en un afer que havia estat més que un tabú durant la seva reaccionària joventut. Es va deixar portar pel moment. Aquella xicota s'ho feu tota sola amb aquest nounat dins dels camps de perdició. A partir d’aquí, a en Manel mai no li varen mancar companyes en els plaers mundans. Els seus nous companys venien artesania al mercat. Els minsos beneficis servien per a alimentar-se i comprar algun llibre. Ara en Manel s'havia avesat a la lectura de temes concernents a la classe obrera, a aquells que tenien menys i necessitaven més protecció. No havia perdut les ganes de saber. De fet, el canvi no era tant gran, ja que també l’ideari cristià comença amb la condemna dels lucres i amb el missatge de pa per a tothom. Els teòrics beatniks i hippy havien estat els redactors dels seus nous textos sagrats. Va voler conèixer l'hinduisme, el budisme i el missatge del Coran, apropant-se així a les diverses tendències de la ment. La vida li havia de provocar un nou tomb radical. Els grisos van rebre ordres de tirar pel dret i clausurar la comuna. Tots els seus integrants varen ser acusats de rojos i pecadors. En el seu passiu, tenien el fet de ser bruts i que amb els seus vestits estrambòtics atemptaven contra l'ordre públic.. El seu pare va fer orelles sordes quan s'assabentà de la seva detenció. La seva mare no parava de plorar, però va obeir en tot moment les ordres del marit. Els capitosts de l’església tortosina celebraven el seu triomf i consideraven que no havia tardat en arribar el càstig diví que aquella ovella negra es mereixia. El judici sumaríssim va celebrar-se aquell mateix cap de setmana. Les acusacions eren repetitives, totes elles basades en la immoralitat i el fet de viure d'esquena a la societat cristiana regnant. L'advocat defensor va intentar demostrar la innocència, tot i posant en Manel com a imatge de cultura i d'obertura de fronteres. El fiscal es va mostrar del tot documentat. Va posar com a exemple la seva sortida per la porta falsa del seminari tortosí, en una nit de fosca com un vulgar lladre. Va acusar-lo d'haver canviat la religió vertadera per una secta que defensava la salvació mitjançant exorcismes. Per últim, en Manel va ser acusat de pecar voluntàriament amb la carn, i això era tasca de Déu més que de la justícia del règim, castigar-ho. Va ingressar a la presó model de Barcelona en qualitat de delinqüent comú el 13 de març de 1958. Va haver de conviure amb gent de tota mena: lladres perillosos, criminals sense escrúpols... La presó el va privar de la vida. En Manel prosseguia amb els seus debats interns. Les creences se li mesclaven. La idea de justícia era inerta; la idea de poder, fantasiosa. Havia estat castigat per disposar lliurement del seu cos i de la seva ment. Les condicions de vida entre reixes eren del tot precàries. La tuberculosi estava fent els seus efectes. En Manel va començar a pensar ininterrompudament amb la idea de la mort. Aquesta era una vella preocupació, què hi havia més enllà? Quin misteri ens acompanyava en la nostra vida terrenal i en la posterior? Li proporcionaren lectures, totes en relació amb aquest patètic divagar pel planeta i el fantàstic vol cap a les alçades. Curiosament va tornar-se a interessar pels temes bíblics, sobretot amb els que feien relació amb el missatge de Jesucrist sobre la nostra doble vida, aquí i allà. Estudiava per esma i cercava unes respostes veritablement incontestables. Un dia va rebre, per sorpresa, la visita del seu germà, l'hereu. Li va fer cinc cèntims del traspàs del seu pare, que els havia deixat d’un dia per a l’altre. La família havia quedat fraccionada i encara els durava la commoció emocional. La seva mort, però, obria noves portes a les deteriorades relacions familiars. Li va proposar de pagar qualsevol quantitat que demanessin les autoritats per la seva llibertat, ja que la seva mare el volia al seu costat. En Manel va estar pensant durant una llarga estona, fins que va amollar una llarga parrafada filosòfica: - Germà meu. Tu i jo tenim la mateixa sang. T'estimo com a germà meu que ets. De fet els cossos, els objectes, són àtoms vivents que formen unitats més grans anomenades molècules. Tu i jo som parts d'una mateixa molècula, però som dos àtoms del tot oposats. Amb diners pots comprar la meva llibertat, però afortunadament una bona almoina no pot pagar la meva ànima. La meva ment està lligada al meu cos. Com pots alliberar les meves cames, si les separes del meu pensament. L'hereu li contestà amb rudesa: - Deixa’t de cabòries que no porten enlloc i et fan anar amb la butxaca buida. Pensa una mica en el sofriment que estàs causant a la mare, que ja té una edat avançada, i en la mala reputació que has donat a la família. A més, va fer-li saber que viuria amb tots els conforts, ja que es comprometia a passar-li una generosa dotació mensual, a canvi únicament de la seva presència a la casa pairal. En Manel va sentir-se ofès i en la seva ràbia va arribar a agredir el seu germà. Els moviments hippies al carrer s'estaven movent i clamant per la seva llibertat. No mancaren els aldarulls i les posteriors detencions. En Manel va ser de nou el cap de turc i va haver d'assistir a un nou judici, on se l'acusava de ser el cap de la conspiració des de la garjola estant. - Amigo mío, tu piensas demasiado - li digué el fiscal - y este será tu final y tu verdadera perdición. Sis anys va romandre en Manel a l'ombra, dels quals va compartir períodes amb la consciència tranquil•la amb d’altres amb força problemes psicològics. La presó pot ser molt dura, fins i tot per als forts d'esperit! A l'eixida dels quatre murs, va trobar-se amb una societat en rebel•lia, però amb un poder igual. Setze joves retxuts havien format un grup que cantaven al vent en llengua vernacla, exaltaven gallinetes i volien enderrocar estaques, amb missatges que no eren d'eixe món. Amb la guitarra com a arma, igualment eren perseguits i empresonats. Uns nois de Liverpool, d'una altra cultura, estaven envaint els cors de les adolescents arreu. Aquí no hi tenien cabuda. Els Pirineus de nou empresonaven. En Manel va fugir de nou. On? Ningú no en sap donar testimoni. Només cal esperar que hagi trobat allò que buscava, si és que hi havia alguna cosa per trobar. Emigdi Subirats
Article complet

Un saco de canicas

Article complet

UNA QÜESTIÓ DE COMPETÈNCIES, de Jesús M. Tibau

—El Sr. Pérez?

—Sí, digui.

—A veure si vostè és tan amable i em pot atendre, si us plau, perquè porto tot el matí passejant per aquest Ajuntament. No, no es mogui, només serà un momentet. Miri, jo estic encarregat de fer arribar un missatge al món, i potser vostè podria ajudar-me, si no és molèstia. Estic segur que, si és una persona com cal, cosa que així sembla pel seu aspecte (no sap vostè amb quina mena de tipus et trobes pel món, que no saben escoltar, ni tenen educació ni res), m’agrairà la meva presència aquí i estarà disposat a col·laborar només amb una mica del seu temps - en aquests moments, el Sr. Pérez es veu caure al damunt un altre rotllo i desitja amb totes les forces que soni el telèfon, i ja improvisarà qualsevol excusa per a sortir corrents; però el maleït aparell mai ho fa quan el necessites, i es prepara per a continuar escoltant-lo.- Les veus, perquè jo sento veus, ¿sap?, m’han assegurat que, passades quatre nits sense lluna, després que el gran estel deixi un rastre de llum verda al firmament, ocorrerà la gran catàstrofe i cal estar-ne ben preparat, perquè només els…

—No, perdoni, però veurà, és que jo només sóc l’encarregat de l’enllumenat públic; canvio bombetes fuses, arreglo avaries de la xarxa elèctrica, reparo destrosses fetes per actes vandàlics… El departament d’il·luminats és a la primera planta. Baixant per aquesta escala segur que no té pèrdua.

 

El Sr. Pérez n’està fart. Ja en van tres aquesta setmana. Haurà de parlar seriosament amb l’Encarna, de recepció, i que no li enviï cap més missatger diví, ni anunciadors d’apocalipsi, ni il·luminats de cap classe. I pensar que abans es queixava dels venedors i els seus catàlegs de mobiliari urbà. On anirem a parar!

 

Article complet

<1...576
577
578
579
580
...588>