Deadline, del recull Estius a l'Ebre

Deadline, del recull editat a "Estius a l'Ebre" de "A Editors": DEADLINE Era escriptor. Plasmava lletres en paraules. El deadline estava previst per a les 10 en punt de la nit. Va llevar-se d’hora i gairebé no va prendre res per esmorzar. Va seure’s a la butaca de l’ordinador, atès que no tenia gaire temps per a perdre, tal com li havien memorat pel davant i pel darrera. Havia de corregir àvidament el vibrant relat que estava predestinat a ser el gran boom literari de la temporada, tal com ja ho havien estat les seves dues darreres novel•les. Els agents editorials de més pes li havien donat pautes a seguir en la correcció, moltes. De sobte, el va envair un fortíssim mal de cap. Va seure al sofà, sense gaires comoditats. Es va aixecar poc després, ja que era ben conscient que s’havia de concentrar novament amb les seves obligacions literàries. Les idees brillaven per la seva absència, però. Era obvi que no era el seu millor dia. Va obrir-se una cervesa i després una altra. Aleshores, va rebre una trucada urgent de l’editor. Tot va bé, pregunta i resposta a l’uníson. Va voler fer una pausa per fer una lectura ràpida als correus electrònics, que n’havia rebut una carretada. Uns li remembraven que era el millor narrador del moment, d’altres li repetien el termini de lliurament de la millor novel•la de les que es fan i desfan. No se li va ocórrer altra cosa que anar-se a buscar una altra cervesa. Li va venir en ment el feliç record dels últims dies de relaxament, sense urgències d’editors avariciosos, saberuts i impertinents. La darrera nit passada amb la Núria havia trencat tots els seus esquemes personals. S’havia lluït com en el millor relat de la seva emergent carrera com a literat estel•lar. Estava tan bona la Núria, amb les seves natges rodones, els seus pits a mesura, i la seva mobilitat incansable al llit, que hauria fet tornar boig al més fred dels homes. Era una noia molt trempada la Núria, i a ell amb el simple pensament el dotava de les sensacions pròpies d’aquest adjectiu. Va tornar a seure davant de l’ordinador. Res de res, quant a idees. Les cabòries varen tornar a ocupar el seu lloc privilegiat. I aquell cap de setmana que havien passat plegats a Sant Carles de la Ràpita. Sexe del dur! I aquells llagostins de mil sabors i dels bons, i la tranquil•la planúria del Delta de l’Ebre que desconeixien totalment, i l’arròs: negre, groc, amb brou, a banda, i arrossejat. Quins descobriments tan nutritius! Quina joia per als seus ulls i per al seu cos! Quin plaer més formidable els havia proporcionat la vida i no havien de tardar en repetir-lo! Una trucada de la mare li exigia la formalitat deguda (els de dalt li havien donat un cop de telèfon plenament sabedors del poder persuasiu que solia tenir ella sobre aquell que havia engendrat). En Ricard va maleir mil cops que tothom mengés amb tant d’anhel d’aquell pa, per la qual cosa el forçaven a seguir un ritme aliè al que ell hagués desitjat. Semblava que no tingués cap dret a fallar-los, que li haguessin posat una llosa a sobre, insofrible de portar durant gaire estona més. Per apaivagar els ànims, va treure paper de fumar i va posar-se a unir una cigarreta de les especials. Va assaborir cadascuna d’aquelles silencioses calades com mai ho havia fet abans i va rebre una inspiració ben sobtada. Va tornar a posar-se a corregir. Havia trobat la clau de la mateixa manera que durant els anys universitaris. El seu estat d’ànim era radicalment proporcional a la seva inspiració literària., la qual arribava al súmmum durant aquelles nits de gresca grossa pels carrers de Tarragona, la imperial. Allò sí que era vida! Ja podia tornar com una cuba a casa, que es posava a devorar com un obsés històries de matinada davant de l’ordinador, i aconseguia uns resultats ben exquisits. En canvi, les classes de literatura mai no li havien interessat. Ell era un home d’acció, que aconseguia narrar amb una perfecta fluïdesa i composar poesia amb veritable cara i ulls. Si tal escriptora era lesbiana o tal altra nimfòmana, no era de la seva incumbència. Ni tampoc els pistolers o els gais. La modèstia no havia estat mai una de les seves virtuts, no anava amb la seva personalitat. Estava convençut que era dels bons, en feia bandera i fugia tothora de teories. L’acompanyava el record d’aquelles festes grandioses al pis, amb ampolles i ampolles d’alcohol com a sana companyia, que tant irritaven els veïns carques que feien les sinistres trucades als municipals. Amb aquell precís pensament en ment, va tornar a sonar el telèfon: l’enemic del dia. Era l’assistent de l’assistent de l’editor. Li recordava les pautes que el seu cap ja li havia fet esment poc abans. Quedaven dotze hores! I en Ricard amb una altra cervesa i amb un altra cigarreta especial com a companyes. De la novel•la, no havia aconseguit canviar-li ni un sol punt o coma. El mal de cap anava fent el seu camí a passos veritablement accelerats. I aquell viatge de fi de carrera a Praga. Allí havia cardat cada nit com un boig. El seu subconscient li deia que havia de suavitzar el seu llenguatge, que era un personatge públic. És a dir, havia fet l’amor amb la Raquel, amb la Isabel i amb una altra que estudiava filologia anglogermànica, el nom de la qual havia oblidat completament. Allí s’havia inspirat de debò, i havia concebut la gran novel•la de la seva producció: “Col•locats en terra de Bohèmia”. Havia fet famós el rodolí: Droga blana és droga molt sana. Com deia en Quim, eren terra de disbauxa i gent de xalera, que al món només estem quatre dies i n’hem de treure el suc adient. Quin filòsof més divertit i intel•ligent, en Quim! Aquell no havia acabat la carrera (s’havia quedat amb assignatures penjades de segon!), però el seu pare era un peix dels grossos de la Generalitat i no li va ser difícil endollar-lo en un alt departament. Si tenia el carnet de partit groc i tot! Era tot un històric! Va anar al lavabo a treure el poc que havia ingerit. Els nervis li havien pres possessió de l’estómac. Varen sonar les 12, la una i les dues, com recita l’estrofa de la famosa cançó. La novel•la, igual. No tenia gana. No tenia ni una sola idea. Només tenia set. I la novel•la havia de ser revisada sense contemplacions, ho havia ordenat l’editor, el seu assistent i l’assistent d’aquest. I els lectors? Aquests li havien donat el vist-i-plau, què cony! Que havia estat record de vendes durant mesos! Que encapçalava totes les llistes d’èxits que hi havia i deixava d’haver! Que havia fet història en una editorial petita de la perifèria de les perifèries! Del cul del món! I malgrat l’evidència, encara manaven d’ell, encara l’apressaven, i encara li feien la ment impossible! Aquella cigarreta especial va donar pas a una altra, i a una cervesa encetada i a dues. El telèfon va tornar a sonar reiteradament. Ell va romandre assegut al sofà, immòbil. El contestador va deixar anar una veu que desplegava un missatge ben contundent i engrescador: - Ricard, sóc la Núria, no m’has volgut respondre en tot el dia. Sé que m’estàs escoltant. Estic sola i tinc necessitat de tu, com mai. Allò d’anit ha de tenir continuïtat. En Ricard es va començar a tocar tot el cos lentament de dalt a baix, i viceversa. La ment se li va tancar i els ulls varen dir adéu per una estona. A les 5, va despertar-se amb un ensurt i un únic pensament. El deadline, a quina hora és el deadline? Quedaven 5 hores, 300 minuts, 18.000 segons. No es podia permetre el luxe de perdre’n ni un més d’aquests. Va engegar l’ordinador. Mal de cap accelerat. No quedava ni una cervesa a la nevera. Se li havia acabat igualment l’ingredient medicinal de la cigarreta especial. No va aparèixer ni una sola idea en la seva ment. Buidor absoluta. Va tornar el so estrident del telèfon, el so del dia. Era la Núria un altre cop. Va escoltar paraules escalfades i gemecs en el missatge. En Ricard va acariciar-se a consciència el múscul masculí. Va decidir amb un cop de consciència que no podia ser. Va tornar a seure davant de l’ordinador. El capítol 4 no estava prou complert, li havien afirmat els que n’entenen tant. La boira continuava instal•lada de manera perenne en el seus ulls. Li va venir a la memòria un poema en francès que havia explicat un professor de la URV, que li havia contat un escriptor famós del país, que l’havia sentit en un congrés literari a Praga, o era Budapest. Altre cop Praga a la ment, i com un imant la mà a la bragueta. I el vers essencial que havia oblidat, que deia quelcom sobre els editors i les seves pautes. Mérde de critique. Sí, aquest era. Fucking editors! Va repetir aquesta expressió una i una altra vegada. Va agafar la jaqueta del rebedor. Va eixir de casa amb una portada. Va engegar el cotxe i per esma va arribar al carrer de Balmes, cantonada amb Villarroel. Va agafar una capseta blava de la guantera. En queden tres, es va dir a ell mateix. Ideal per al que quedava de tarda. Feia uns dies que tenia claus d’aquell pis. Va obrir la porta i va retornar al món. La Núria va fer mil postures i totes eficaçment. L’estona va allargar-se una, dos i tres hores, amb els seus consegüents minuts i segons. Finalment en Ricard va sentir-se exhaust, i va saber-se feliç. Varen sonar les nou al rellotge. La son el vencia. El deadline s’apropava. En un no-res va caducar el temps. De seguida, va sonar el mòbil un i dos i tres cops. L’editor, l’altre i l’altre. Tots tres varen repetir la mateixa tonada. Devia de ser urgent de debò. En Ricard no els va sentir. En el seu somni profund va idear històries ufanes, amb excel•lent sintaxi i perfecta ortografia. En aquell somni ideal plasmava lletres en paraules. Ell era escriptor. Emigdi Subirats
Article complet

Companys de lletres (3): Jesús M. Tibau

Companys de lletres (3): Jesús M. Tibau company-de-lletres-jesus-m%c2%aa-tibau.pdf Jesús M. Tibau és un dels grans narradors actuals dels Països Catalans. Em permeto dir-ho, no només per l'apreci personal que li tinc, sinó perquè la seva incipient carrera literària així ho corrobora. Natural de Cornudella del Montsant al Priorat, resideix a Tortosa des de fa més de 20 anys, on treballa com a funcionari municipal. Escriu contes, i malgrat que com he dit anteriorment és funcionari, sempre diu amb ironia que no aspira a "viure del cuento". Ha publicat els llibres "Tens un racó dalt del món" i "Postres de músic", a la vegada que ha participat en reculls col•lectius com "El brogit de l'Ebre" (Cossetània, 2003), L'altre Nadal (Aeditors, 2006), Estius a l'Ebre (Aeditors, 2007) i Contes coordinats (Montflorit, 2006). "Postres de músic" el va consolidar literàriament, donat que va guanyar el prestigiós premi de narrativa curta Marià Vayreda, que atorga l'ajuntament d'Olot (Garrotxa), un dels millor remunerats de la literatura catalana. Reivindico aquest recull com un dels millors publicat per un autor ebrenc, donada la seva originalitat i talla literària. Amb Contes Coordinats va tenir la possibilitat de publicar al costat dels millors narradors actuals del país, amb la qual cosa feia un pas endavant literari considerable. Vivim a la perifèria de la perifèria i als escriptors comarcals els és molt difícil fer-se un nom al rovell de l'ou de la cultura nacional. L'amic Tibau disposa d'un bloc literari molt actiu des de fa poc, "Tens un racó dalt del món". Jo mateix el vaig engrescar a tirar-lo endavant durant la xerrada sobre "La blocosfera ebrenca" que realitzàrem durant la 1 Fira literària Joan Cid i Mulet al mes de febrer. En el seu bloc publica habitualment Jocs literaris que han esdevingut molt populars. També disposa d'una pàgina web com a membre de l'Associació d'escriptors en llengua catalana. Jesús Tibau ha estat un dels fitxatges estel•lars que hem incorporat al Centenari de Joan Cid i Mulet. Ens ha ajudat moltíssim en l'organització de l'esmentada fira i en la difusió del nostre ideari. Com a coordinador del Club de Lectura de la biblioteca Marcel•lí Domingo de Tortosa s'ha encarregat d'organitzar la lectura de la novel•la "Destins" (Mèxic, 1947) de l'intel•lectual jesusenc, que tindrà lloc durant el mes de setembre. Ha estat l'escriptor que més vegades ha pres part en el programa radiofònic "Lletres Ebrenques", ja que ens va acompanyar al mes de febrer per parlar del Club de lectura, posteriorment el 2 d'abril en motiu del centenari de Cid i Mulet, i el 17 de maig en l'homenatge a Joaquim Garcia Girona, durant el qual va fer el paper del gran poeta del Maestrat i de la Renaixença valenciana en l'entrevista virtual que havia preparat l'estudiós Òscar Pérez. Entre els seus projectes de futur està l'edició d'un nou recull de contes, de la qual aquest cop se n'encarregarà l'editorial que més aposta pels autors de casa nostra, Cossetània Edicions de Valls, als dirigents de la qual només els puc dir: "Heu fet un excel•lent fitxatge". Compartim amics i projectes comuns. Estem en el mateix carro literari. Ens apreciem i col•laborem mútuament. Formem part d'un incipient entramat literari que vol fer sortir l'Ebre català en el mapa literari nacional. Ens en sortirem??? L'any passat vaig realitzar la presentació de Postres de Músics a la Fundació El Solà de la Fatarella. M'encantaria ajudar-lo en una nova presentació del futur recull, ja que la lectura dels seus contes és un plaer. Va per tu, Jesús: Narro quatre coses amb una ploma/ que sent l'ànsia creadora de món./ Visc amb lletres i amb paraules./ Estimo la vida i en creo de nova/ per viure intensament aquests jorns/ innats, de joia creativa, encenall!/ En el regust de l'anhel d'escriptor/ sorgeixen esperances eternes i vives,/ plasmen il•lusions que desperten un crit/ de lloança a la vida més vida. Emigdi Subirats
Article complet

Regreso al Priorat

facade2.jpg El pasado sábado, 2 de junio, regresé al Priorat, después de catorce años de ausencia. Durante ese tiempo, pocas cosas habían cambiado en esta comarca de las Terres de l’Ebre; podría decir que lo más significativo, a mi juicio, fue la mejoría del firme en las carreteras, pero el paisaje, los lugares, las gentes…, seguían siendo las mismas, con sus característicos sentimientos de intimidad en las casas, pero de gran hospitalidad y abiertas al diálogo; es una comarca para recorrer con los cinco sentidos bien despiertos, con el deseo de conversar con estas personas que no tienen prisas. En la Vilella Baixa, ya no estaba mi amiga Rosa Sabaté al frente del supermercado, tampoco se elaboraba el pan en el horno del interior, ahora éste estaba un tanto olvidado, porque Rosa ya se había jubilado; lamentablemente, el pan no era como el de antes, porque lo traían de otra población, y ya era industrial; pero, a pesar de todo ello, el pueblo era el mismo, con sus elevadas casas, de hasta 7 y 8 pisos, de origen medieval, desde cuyas ventanas se domina un perezoso río Montsant que, a regañadientes, se mueve por el lecho del barranco. En La Bisbal de Falset comprobé que mi buen amigo Enric Masip, seguía siendo el pan de la población; le faltó tiempo para entrar en el obrador y obsequiarme con una exquisita coca que acababa de elaborar; lo encontré un poco más de kilos, pero esos catorce años de ausencia no habían pasado por él; nos fundimos en un fraternal abrazo, y me dijo que me había oído en varias ocasiones, en entrevistas por la radio; recordé entonces la conferencia que, en el Centre Cultural de esa interesante población, pronuncié cuando salió al mercado mi libro: “Rutas y paseos por el Priorat”, con proyección de diapositivas. Enric se entristeció un momento, cuando me dijo: “Mejor que no vayas al viejo cementerio, porque te entristecerás”. Pero al despedirme de él, con todo el grupo de personas que me acompañaban, catorce en concreto, nos dirigimos a ese sagrado lugar, porque recordaba la fuerza que allí se respiraba; el cementerio medieval de La Bisbal de Falset era un pequeño recinto creado con humildes muros en torno a una piedra sagrada, donde los antiguos celtas rendían culto a sus divinidades, y en los extremos superiores de las tapias se alzaban estelas discoidales cátaras. Cuando llegamos al lugar, no podía creer lo que veía: habían derribado las paredes, las tumbas ya no estaban, y, lo más grave, también habían desaparecido las estelas, elementos escultóricos que confirman el paso por la zona, y su descanso eterno, de personas occitanas y cátaras, que por estos valles del Priorat transitaron en busca de una paz que se les había negado en su Languedoc de origen; y por lo que veo también aquí se les ha negado su impronta. Otros elementos que van desapareciendo progresivamente en este pueblo son sus antiguas prensas de torre, de antiguas almazaras de aceite de oliva. Espero que no se transforme la balma de Santa Llúcia, a un par de kilómetros de la población, en la cual se creó un hospital republicano, durante la batalla del Ebro, que no fuera respetado por los cazas franquistas. Metros más arriba, recuerdo que se hallaba el tramo del sendero utilizado por el ejército de Aníbal, en su desplazamiento hacia los Pirineos, después de haber vencido a los romanos en Sagunto. Muchas historias y leyendas siguen vivas en el Priorat, pero depende de nosotros que se mantengan en el tiempo y el espacio. La siguiente parada fue Ulldemolins, donde nos esperaba Carme, la propietaria de la renombrada “Fonda Toldrà”, uno de los establecimientos en donde mejor se come de la comarca. No se olvide de pedir la truita en suc. Desde las ventanas del restaurante se contempla la mejor panorámica de la Serra del Montsant, por su vertiente norte. En Ulldemolins parten los senderos que penetran en este singular Parque Natural, lo que le permitirá descubrir ermitas como la de Sant Antoni, y la de Bartolomé de Fragerau, que fuera templaria, cuyo freire habitaba en la balma de enfrente a la capilla, un lugar cargado de energía, al que hay que visitar con las luces del crepúsculo; muy cerca de allí, confirmando la fuerza del enclave, algunos monumentos megalíticos, nacederos de agua cristalina y lugares de culto prehistóricos, con arcos naturales de piedra que evocan la entrada a otra dimensión… Siurana, el último baluarte hispano-musulmán de Cataluña, dejó boquiabiertos a todos los componentes del grupo. El enclave, que corona un acantilado de vértigo, es un verdadero “nido de águilas”. Gocé al comprobar que se había conservado tal como lo ví hace catorce años; las casas de esta aldea se habían ido restaurando con respeto al medioevo, y las estelas discoidales cátaras y templarias se mantenían firmes en su lugar, frente a la iglesia románica. Por cierto, invito a descubrir el tímpano de la portada, en el cual aparece un Cristo que, más que estar en la cruz, aparece suspendido en el vacío, confirmando una condición cátara, más que de la Iglesia oficial, rodeado de 8 apóstoles; entre los cuales, posiblemente, la figura de María Magdalena. Siurana sigue inmerso en su cosmos aéreo, en medio de un reino de águilas, donde las dimensiones espaciales transportan el espíritu del viajero a otras etapas, que están por encima de lo físico. Nos despedimos de Siurana con el sentimiento de haber dejado una parte de nosotros en aquel baluarte, que no fue conquistado por los cristianos, sino que capituló fruto de un acuerdo con el valí hispano-musulmán de la plaza. Quiero recordar un episodio de interés, como que en 1163, diez años después de la caída de esta plaza, fueron a Valencia a reclamar la presencia del valí en Siurana, para que éste enseñara a los cristianos los oficios que allí, durante su dominio hispano-musulmán, se llevaban a cabo (almazara, tahona, horno del vidrio soplado, apicultura, horno de cal, telares, etc.), porque los cristianos que habían tomado posesión del lugar no los conocían… Después de unos meses, el valí regresó a Valencia. En Scala Dei, nos cayó la tarde; no pudimos entrar, porque se había levantado una valla, con el pretexto de una campaña de restauración. Lo cierto es que todo estaba envuelto en tubos metálicos, con altos andamios, espero que las obras, además de no demorarse, se lleven a cabo con el máximo respeto a la historia. En este monasterio se creó la primera cartuja de España; detrás, las poderosas cumbres de la Serra del Montsant, por su vertiente meridional. Las huellas de los destrozos ocasionados por los franceses, durante la Guerra de la Independencia, son tremendos; el claustro está completamente destrozado, y los robos fueron cuantiosos. No será fácil recuperar la dignidad de Scala Dei. El regreso a Bellmunt del Priorat fue por La Vilella Alta, Gratallops y Falset, donde cenamos, muy cerca de la Cooperativa Modernista, singular obra de Cèsar Martinell. Teresa, de la Fonda Cal Quel, nos esperaba para dormir. Estábamos agotados. Y al día siguiente yo tenía una cita en Mora d’Ebre, en el marco de la IV Fira d’Autors Ebrencs, donde tuve ocasión de reencontrarme con muchos de mis lectores, y algunos conocerles personalmente, al tiempo que firmaba nuevos títulos, en el stand de mi buen amigo Octavio Serret. Jesús Ávila Granados Junio de 2007
Article complet

Els meus fragments: Eternitat aparent

"En breus instants envaeixen les vores del riu i, de forma equitativa, es reparteixen atretes per la llum dels fanals. El que a nosaltres ens sembla un caos o un desgavell de la disciplina deu ser per a elles una orgia delirant. Tenen el temps just per aparellar-se, pondre ous i morir-se esgotades, encatifant l’avinguda Felip Pedrell fins que, al matí, passa el servei de neteja viària. Abans és impossible no passejar-hi sense trepitjar els cadàvers que el vent o el trànsit dels cotxes acumula en alguns trams de la vorera. L’Artemi no és immune a aquest esforç de la natura, a aquesta despesa tan extraordinària. S’ho mira incrèdul i es pregunta quin paper hi juga en tot aquest espectacle. Aixeca la vista per damunt del riu, per damunt les cases, fins topar-se amb el perfil dels Ports. Si es compara amb la muntanya es veu petit, un insignificant intent de la vida per no morir-se; si abaixa el cap, nota sota els peus el cruixir de la mort". Fragment del meu conte "Eternitat aparent" del recull Estius a l’Ebre, d’Aeditors, aquesta nova editorial apareguda a El Perelló que ens ha donat a 21 autors ebrencs l’oportunitat de mostrar els nostres relats. Jesús Mª Tibau
Article complet

Postal des de Mondoñedo

ELS laberints de la vida ens porten poc a Mondoñedo. Si no tenim una fe granítica en les catedrals, la peregrinació a la vila d’alguns esperits és essencialment literària. El bisbe que ens atrau no és el titular d’ara mateix (que de tard en tard apareix als papers, brandant proclames d’un magnífic reaccionarisme tenebrós), sinó la càtedra a l’aire lliure, a l’aire farcit de criatures xerraires, que sabia escoltar i interpretar aquell genial miop fantasiós que era Álvaro Cunqueiro. Malgrat l’amenaça mèdica de la diabetis, el darrer Cunqueiro encara exercia el seu ofici de gourmet , una mica excessiu, en alguna fonda contrastada de la vila un xic levítica i tocada d’humitats fantasmals en els seus murs. La quantitat d’escriptors gallecs donats al plaers de la taula fonamentada i atàvica ha estat important. Recordem, ni que sia de passada, el cas de Julio Camba, que també va dir la seua sobre la intel•ligència dels pobles davant els fogons. Cunqueiro escrigué de la cuina del seu país amb pinzellada digna del mateix Velázquez, enfarinant d’altes erudicions i anecdotari cortesà o popular una bona colla de papers d’una qualitat de pàgina enlluernadora. Encara, per aquelles coses que passen, i perquè la producció de Cunqueiro fou tres cops prolífica i dispersada en dotzenes de periòdics, opuscles, llibres ja descatalogats, falten a recollir trams de la prosa juganera i brunyida del mestre gallec. Mentre comença a caure un orvallo encara infantil sobre el bronze assegut que representa Cunqueiro a l’ombra de la catedral, festejat per coloms grisos, persisteix en el nostre cap i gola la melodia –aportada pel gran Amancio Prada- sobre uns versos de regust trobadoresc del mestre: “Amor de auga lixeira,/ muiñeira.// Amor de auga tardeira,/ ribeira.// Amor de auga frolida, / cantiga.// Amor de auga perdida,// ña amiga”. I cantussejant fem cap a una taverna de murs de granit i prenem un Albariño verdós i brindem pel mestre i per totes les veus que, travessant els envans fronterers, expliquen contalles màgiques als cors més receptius. Les contalles amb regust celta a la vora de la llar, l’humorisme de les barberies antigues, les camperoles malastrugances alimentaren el jove Cunqueiro tant com els llibrots solemnes que visitava. Mentre la verdor fresca ens escura la gola, es fa difícil no pensar en el jutge de Gandesa, Joan Perucho, que fou un cosí-germà de les estètiques del mestre de Mondoñedo. Brindem també pel jutge de Gandesa des d’una taverna granítica. Amor de auga lixeira,/ muiñeira... Els àngels verds potser ens fan el contracant en aquesta hora trèmula del “orvallo” i el risc d’un atac agut de “morriña” abstracta, extensa i ploranera. O de “saudade”, a l’altra banda de la frontera. Abans que aquest estadi flonjo ens paralitze del tot seguim el camí. Josep Igual
Article complet

Companys de lletres (1): Albert Pujol

Companys de lletres (1): Albert Pujol company-de-lletres-albert-pujol.pdf Jesús M. Tibau, una de les veus narratives més importants de les Terres de l'Ebre en l'actualitat, ha definit Albert Pujol com a "fera". I no hi ha per a menys! Aquest jove informàtic que treballa al Consell Comarcal del Baix Ebre és president del CERE (Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre), comissari del Centenari d'Artur Bladé i Desumvila, webmestre de www.llibresebrencs.org, Director de la Fira del llibre i l'autor ebrencs, membre de l'Associació cultural Artur Bladé de Benissanet, i disposa d'un programa a Ràdio Móra d'Ebre des d'on difondre el fet literari ebrenc. Amb Albert Pujol m'uneixen infinitat d'inquietuds i una estreta amistat i col•laboració. Estem en el mateix carro, com popularment es diu a casa nostra. Ens hem recolzat mútuament en l'organització dels centenaris de Cid i Mulet i Bladé Desumvila, que estan resultant tot un èxit. Ell mateix es va encarregar, conjuntament amb Jordi Morera, del disseny del portal www.cidimulet.org i ens va assessorar en l'organització de la fira literària Joan Cid i Mulet. Participo activament en el portal dels llibres ebrencs, el qual ha servit com a plataforma ideal de difusió de tot l'entramat literari de les comarques centrals dels Països Catalans. Recentment, em va demanar que escrigués un article per a la revista "L'aufàbiga" que edita l'Associació Artur Bladé de Benissanet. He de dir que he publicat un miler d'articles en una cinquantena de publicacions, i cap havia estat tan magníficament publicat com aquest: "Benissanet un poble mític de la literatura catalana" (el text, el vaig incorporar al blog). Diumenge passat vàrem tenir un altre exemple formidable de la seva capacitat organitzativa en la IV edició de la Fira del llibre i de l'autor ebrenc de Móra d'Ebre. L'ambient que visquérem va ser veritablement inoblidable. Albert Pujol es va casar el passat mes d'octubre i se'n va anar a l'Argentina, no sé si a buscar la mare de Marco (com diu la meua filla). Va tornar, però, i carregat de piles, ja que no ha parat ni un moment des d'aleshores. S'ha convertit en una peça fonamental per al desenvolupament literari d'aquesta terra cruïlla que uneix Ebre-Maestrat-Matarranya. I en les properes tres setmanes ens queden tres actes importantíssims per a tots dos: la presentació de l'Obra Completa de Bladé a Amposta, la qual tinc l'honor de fer jo mateix; les dues conferències sobre Bladé i Cid i Mulet que es realitzaran a l'Ateneu barcelonès el dia 27 de juny; i el curs acadèmic de la URV que ha d'analitzar l'obra i personalitat dels dos grans literats ebrencs de l'exili durant els primers dies de juliol. Divendres passat va ser el convidat del programa "Lletres Ebrenques", vàrem xerrar de tantes coses comunes i hauríem pogut fer-ho durant tot el sant dia. Crec que era merescut començar aquesta nova secció del meu blog amb Albert Pujol, motor de les lletres ebrenques. Gràcies, Albert! Emigdi Subirats
Article complet

Jornades: Conèixer els Càtars - Templaris al Matarranya

Us presentem la PROGRAMACIÓ de les jornades Càtars-Templàries, que farem el dia 10 d’agost. Serà tot un dia seguint la petja dels nostres avantpassats i descobrint les restes que ens han deixat. catars-i-templers-al-matarranya-10-i11-dagost.PDF La ruta estarà dirigida per Jesús Ávila Granados llicenciat en Ciències de la Informació (Periodisme), en la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), amb Tesi de Llicenciatura (1982). És membre de la “ACEC" (Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya), i de "CEDRE" (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics), entitat d´autors i editors. És a més, conferenciant de temes culturals en nombrosos centres, universitats, instituts, ajuntaments i col·legis professionals, així com pregoner de festes i tradicions populars, realitzador de pròlegs de llibres i enciclopèdies, membre de jurats de premis de prestigi internacional, i, com crític d´art, dóna conferències, fa presentacions d´artistes en sales de tota la geografia espanyola, escriu sobre els diferents estils i les tendències actuals dels moviments artístics. Entre la seva multitud i gran varietat d´obres publicades destaquem les següents per la relació directa amb les jornades que impartirà:"La Mitologia templaria" (Els conceptes esotèrics de l´Ordre del Temple). Edicions Martínez Roca (Grup Planeta) La mitologia templaria explica de manera detallada els conceptes més profunds de la filosofia iniciatica de la fascinant i misteriosa Ordre religiosa-militar del Tremple. Aquesta ambiciosa obra desvetlla secrets valiosíssims dels enigmàtics cavallers de l´ordre dels quals sacsejà els fonaments del món occidental, deixant després de si tota una història per descobrir. "La mitologia cátara" (símbols i pilars del catarisme occità). Ed. Martínez Roca Al llarg del segle XII es va desenvolupar en el Languedoc, lloc de trobada de cultures, un dels moviments socioculturals més importants que hagi conegut Europa: el catarisme. "Còdex Templi" (Els misteris Templaris a la llum de la història i de la tradició). Ed. Aguilar/Templespaña/Santillana Edicions Generals S.L. Amb altres 21 Autors. En aquestes pàgines trobarà el lector una perspectiva integral del fenomen templari. D´una banda, la investigació rigorosa dels fets fidels a la Història; per un altre, l´exposició dels aspectes transcendentals dels Templaris des de la perspectiva de la més genuïna Tradició; la qual és primordial i unànime en totes els grans corrents espirituals d´Orient i Occident. Col·labora i coopera amb l´organització de la jornada: Llibreria - Papereria Serret Vall-de-Roures, Matarranya, Terres de l´Ebre DIJOUS 9 D’AGOST Arribada dels participants a Vall-de-roures (Terol), durant la jornada del dijous. Per a poder començar l’itinerari l’endemà en acabar d’esmorzar. DIVENDRES 10 D’AGOST Després d’esmorzar, als corresponents centres hotelers on estaran allotjats, agafaran l’autocar per començar el trajecte. L’Itenari Càtar els conduirà per diferents localitats de la comarca del Matarranya. Començarem a Beseit, seguint per, Vall-de-Roures, Fontespala, Penya-Roja de Tastavins, la Vall del Tormo, Calaceit i la Fresneda. A mig trajecte, quan ens trobem a la localitat de Fontespala, farem una degustació de productes típics de la zona. Per dinar hem escollit un excel·lent menú per a els paladars més exigents, estarà compost pels productes més selectes de la nostra comarca. Carn de Caça, “Jamón de Teruel”, Trufes de Monroig i Vins de la zona. Acabarem la jornada del divendres a la població de Calaceit. Tornarem amb l’autocar a Vall-de-Roures on es posarà fi la jornada cultural. DISSABTE 11 D’AGOST Per a la gent que desitgi acudir, el dissabte per la tarda, a la localitat de Fontespala es portarà a terme una interessant conferència sobre Càtars, Templaris i Celtes, coincidint amb la presentació del llibre: “La mitología celta” (Ed. Martínez Roca), de Jesús Ávila Granados. Totes aquelles persones que estiguin interessades en inscriure’s es poden posar en contacte amb nosaltres a traves del nostre correu electrònic o bé trucant al telèfon mòbil 630.887.559, la persona de contacte es Luis. Pròximament us informarem dels preus. Penya del Corb Major, 5 - 44587 Fontespala - (Matarranya - Terol) Tel. 978 856 204 - 630 887 559
Article complet

Companys de lletres (2): Òscar Pérez

Companys de lletres (2): Òscar Pérez company-de-lletres-oscar-perez.pdf Amb Òscar Pérez ens vàrem conèixer on line i en poc temps hem bastit una bona amistat i una fructífera col•laboració. Estima personal, sobretot. Aquesta és, sens dubte, una de les grandeses que ens aporten les noves tecnologies. Natural d'Eslida (1972) a la Plana Baixa, un poble xicotet situat en plena serra d'Espadà, va entrar en contacte amb mi mitjançant un mail després de la lectura en aquest bloc d'un article meu sobre Mn. Joaquim Garcia Girona (Benassal 1867 - Baeza 1928), un dels grans poetes valencians de la Renaixença. Val a dir que Òscar ha realitzat diversos estudis sobre l'obra de l'il•lustre poeta maestratenc, entre els quals l'edició del poema èpic "Seidia" (Saó Edicions, 2000), la gran epopeia del poble valencià. Primer que tot, em va donar la benvinguda afectuosa als estudis garciagironencs (si és que es pot dir així), la qual cosa és d'agrair en aquest món de la investigació que compta "amb alguns sectaris solts" (com diem al meu poble), que es creuen propietaris del tema que estan investigant. A partir d'aquí, tot ha estat bon feeling i ganes d'aprofundir l'amistat. Per curiositats de la vida, jo feia uns quatre anys que havia intentat infructuosament contactar amb ell, quan estava redactant el meu treball "La Renaixença del Català literari vora l'Ebre" que va rebre un accèssit al premi "Enric Bayerri" de 2005, d'història i estudis biogràfics . Ens vàrem conèixer personalment fa un parell de setmanes durant una curta estada seva a Tortosa per continuar les seves indagacions en un camp apassionant: l'ús del valencià-català per part dels clergues de la Diòcesi de Tortosa durant les primeres dècades del segle XX. Vàrem sintonitzar mútuament de seguida, la qual cosa ens pot portar a la realització d'algun treball en comú. Vàrem xerrar de tot: de la família, l'esposa i els nens, la literatura ebrenca, la llengua catalana i el país, les relacions humanes, l'església i el lleure... Internet ha propiciat, doncs, una bona amistat i apreci entre un autor amateur d'un poble xicotet del Baix Ebre i un bon investigador d'un altra població xicoteta de la serralada castellonenca. Casat i amb dos nens, actualment resideix a Alaquàs. Acaba de publicar un interessant estudi sobre el canonge Manuel Rius, fill de Vila-real, a la revista d'estudis vila-realencs "Fonts". Rius va ser un dels clergues que va ser víctima de dures sancions donada la seva defensa implacable de l'ús de la llengua catalana als serveis religiosos del bisbat de Tortosa als anys 1920. Un altre dels seus estudis recents ha estat sobre Pepe Alba, un actor de teatre saguntí, així com un acurat pròleg i revisió de l'edició de "Romeu", una peça teatral del segle XIX força important dintre del marc de la tímida renaixença valenciana. L'amic Òscar Pérez va ser el convidat al programa "Lletres Ebrenques" del dia 17 de maig, en el qual vàrem retre un sentit homenatge a Joaquim Garcia Girona. Es va implicar a fons en el programa, per al qual va escriure una formidable entrevista virtual a l'esmentat poeta verdaguerià del Maestrat. La meva relació amb Òscar m'ha fet implicar de debò en la recerca de l'obra d'aquest excel•lent poeta, la qual ja ha donat els fruits amb la troballa de 3 nous poemes que es publicaren a la premsa tortosina de primeries del segle XX. He de dir que m'he engrescat amb la possibilitat de realitzar conjuntament en un futur pròxim un estudi acurat sobre l'obra i personalitat de Mn. Tomàs Bellpuig, al qual considero com al més gran poeta que ha donat la terra tortosina. Crec que és un estudi pendent i necessari, que ajudi a situar Bellpuig al lloc que es mereix dintre de la literatura catalana i del camp del pensament: humanista, catalanista, fabrià, escriptor polifacètic, clergue obert ... màrtir del conflicte incivil. És llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València, i actualment treballa com a tècnic de normalització lingüística de l'Ajuntament de Sagunt. És redactor de la revista "Saó", una de les capçaleres més emblemàtiques de la premsa valenciana de les darreres dècades. Amb la seva prosa exquisida, Òscar Pérez demostra tenir un gran domini del català. Ocuparà bona part del seu temps lliure estival a la redacció d'un estudi dels homes del clergat valencià que influïren en la tímida Renaixença valenciana que li ha encarregat l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Em cal encoratjar, doncs, l'amic Òscar a continuar amb els seus estudis que dignifiquen la llengua de Campredó i d'Eslida, a la qual tantes esferes oficials contribueixen a amagar-li el nom. Va per tu, Òscar: Em sento embriagat d'aigua fresca/ d'un riu que somriu,/ que somnia en veu alta./ I m'embriaga l'esperança d'un futur/ ben nostre, ple d'ànsia solidària,/ i lluita, i llengua, i pàtria./ I aquest anhel em fa reviure els llenguatges ancestrals/ la història passada i la d'ara,/ els parlars antics i els camperols/ i els accents d'Eslida, l'Alguer i on l'Ebre banya./ Aquesta terra em fa patir i m'exalta!/ I escolto el poeta del Maestrat i la Plana/ i sento el caliu dels astres./ Cada cop estimo més la meua parla. Emigdi Subirats
Article complet

Companys de lletres (15): Paco Tafalla

Companys de lletres (15): Paco Tafalla company-de-lletres-paco-tafalla.pdf A finals del mes de gener, Paco Tafalla, director d'Antena Caro Roquetes, em va fer dues entrevistes sobre dos temes d'actualitat: la blocosfera ebrenca i el centenari de Joan Cid i Mulet. Quan acabàrem la segona entrevista em va proposar de realitzar un programa de difusió de la feina dels literats de les nostres comarques. D'aquesta manera va sortir "Lletres Ebrenques", un programa que s'ha emès cada divendres al matí en directe i que ha donat uns fruits molt positius. Em sento molt satisfet d'haver pogut retre homenatge a tot un seguit de pobles com: Xerta, Flix, Jesús, Campredó, Benassal, Rossell, Alcalà de Xivert, Móra d'Ebre, Val-de-roures, etc. Hem homenatjat a la vegada figures cabdals per a les nostres lletres com Artur Bladé, Joan Cid o Joaquim Garcia Girona, al costat de literats actuals de la talla de Jesús M. Tibau, Francesca Aliern o Andreu Carranza. He pogut fer "el meu programa", en el qual podia incorporar tot allò que creguera oportú, sense limitacions de cap tipus. Amb Paco Tafalla he tingut una relació cordial, sabedors que fèiem un programa que només es pot emetre en una emissora pública, lluny d'audiències o reclams populars. Era una aposta personal del director per tal de dotar l'emissora d'un nou programa cultural, al costat d'alguns ja existents com "la tertúlia" d'Òmnium cultural que dirigeix el locutor i amic Conrad Duran. Ja hem acordat reemprendre les emissions al mes de setembre, en les quals tornaran nous homenatges a mites de les lletres ebrenques com Cristòfol Despuig, Pere Labèrnia o Francesc Vicent Garcia "Rector de Vallfogona", i reconeixement a autors actuals com el poeta jesusenc Vicent Pellicer. Un altre dels grans mèrits de Paco Tafalla és haver dotat una emissora petita com Antena Caro d'una pàgina web de gran qualitat. Poques emissores gaudeixen d'aquest espai a internet amb actualitzacions diàries i bona qualitat d'imatges i sons. "Lletres ebrenques" es pot escoltar posteriorment per internet i ens aporta un bon nucli d'oients. Havia de fer, doncs, aquest reconeixement merescut a un company de difusió de les lletres ebrenques. Va per tu, paco: Camino per bells senders muntanyencs,/ he deixat les carreteres mortes de bellesa/ només amb sorollosos vehicles de motor,/ que fan eixir fums del tot mortífers/ en els ambients enterbolits de la gran ciutat,/ un baf que el temps fa consolidar./ Penso i mentrestant oblido,/ mentre sento el brunzit d'uns negres tords,/ veig imatges enaltidores de poemes/ que inspiren antigues sensacions,/ i xalets luxosos enmig de terres verges/ propietat d'aquells que tenen tants diners./ Nous forats negres de la història/ feta especulació que creix i creix,/ en nom dels arts més exitosos/ de la filosofia de viure a ritme de cartera/ de les fàbriques d'argent en forma de bitllets./ M'encamino en indrets contraris totalment,/ com els crancs enrera envers no-res,/ uns matolls de romaní encara vessen/ una olor a puresa que inspira poesia,/ en les belles estances d'aquest matí.
Article complet

Companys de lletres (13): Àlex Ferrer

Companys de lletres (13): Àlex Ferrer company-de-lletres-alex-ferrer.pdf Presentació d'Estius a l'Ebre a Tortosa Àlex Ferrer és dissenyador gràfic i dirigeix l'Editorial Aeditors d'El Perelló (Baix Ebre), on resideix des de fa 10 anys. És un home de ciutat que va voler canviar d'aires i instal•lar-se en una població petita que compta amb un molí de vent com a emblema. Al Perelló hi ha hagut canvi polític recentment i Àlex, de ben segur, està satisfet d'aquest canvi que ha d'enterrar l'etern caciquisme que acompanya massa sovint alguns dels nostres pobles. La seua dona serà la nova regidora de cultura. Sempre em complau que ERC arribi a les regidories de cultures ja que el nostre país necessita de gent nacionalment forta. Aeditors és una editorial jove que ja ha fet apostes importants. Vaig entrar en contacte amb Àlex Ferrer en motiu de l'edició del recull de contes ebrencs "L'Altre Nadal" (2006), en el qual vaig publicar el meu conte "La foto de l'Arnau". L'experiència va ser positiva per la qual cosa ha tingut continuació amb "Estius a l'Ebre", que ha aplegat 21 autors de casa nostra, en el qual he publicat el conte "Deadline". Una de les apostes d'Aeditors ha estat l'edició d'un excel•lent llibre de poesia, "De la mà de la meva filla" d'Albert Guiu, un excel•lent poeta guanyador del premi Martí i Pol. També ha apostat per les traduccions de clàssics com Òscar Wilde o l'edició de contes infantils de Josepa Vilurbina o M. Cinta Moreso. Una de les propostes interessants d'Aeditors és l'edició de contes històrics, en els quals està treballant la companya Cinta Arasa. M'ha agradat col•laborar dos cops amb Àlex Ferrer i de ben segur que tindrem noves possibilitats de col•laboració. A més, s'ha de reconèixer valentia en tirar endavant un projecte editorial a les Terres de l'Ebre ja que aquest camp compta amb molts projectes fallits històricament. Amb Àlex coïncidim ideològicament i amb molts altres aspectes de la vida. S'ha convertit en un referent per als autors de casa nostra: Va per tu, Àlex: Inspirat per la bellesa clara,/ pels corrents, manantials de dolça/ aigua que cauen i reguen l'aire, pels esquirols que corren,/ les cabres que salten/ i el piular dels moixonets quan canten./ Convertit amb la puresa/ de la serra verge,/ de la mare naturalesa que conté/ uns tresors entranyables./ Il•luminat pel sentit originari,/ del que és i era inalterable/ i la reina llibertat/ essència supervisora./ Pintat d'una verdor molt forta,/ colorada amb aire sa i fresca aigua,/ amb imatges d'éssers que saben/ gaudir del que tenen.
Article complet

POESIA A LES MANS

POESIA A LES MANS Poesia, entre les mans et vull tenir, a l'esvoranc tou i tebi, escalfada per la meva pell sensible i suau... Protegida de la duresa del teu esguard. Mirada esmorteïda, maligna i maleïda que es desprèn dels teus ulls. La poesia, no la miris, no la trenquis, no l'embrutis. La poesia és com un vidre transparent i net, si l'esmicoles causaràs la mort. La poesia és tendresa, és com la vida d'un fràgil colom blanc, no li facis mal, deixa'l volar, i que vingui a dormir i a somniar somnis d'amor... a la puresa i la pau del niu del meu cor. Reposarà al silenci de la nit acompanyada per la música d'uns batecs compassats, demà al matí, en un dia assolellat, tornarà a sortir...i tornarà a volar. Glòria. Fandos Gracia
Article complet

<1...616
617
618
619
620
...632>