Autors ebrencs recomanats a Catalunya Ràdio

El passat 26 d’abril, l’escriptor Màrius Serra, a la seva secció Lecturàlia del programa El matí de Catalunya Ràdio, va recomanar la lectura dels llibres ebrencs Camí de sirga, de Jesús Moncada, i Tino Costa, de Sebastià Juan Arbó. D’altra banda, també va destacar l’existència de la Denominació d'Origen BLOCOSFERA EBRENCA, amb logotip inclòs, creat per Manel Zaera amb un disseny que combina el blau de l'aigua amb la forma redona i el color taronja del logo de l'Ebrebloc. www.ebresfera.blogspot.com és un metabloc on figuren tots els blocs ebrencs, de tot tipus. Segons Màrius Serra, hi destaquen els de Carme Pla, un que es diu Marfanta i hi consten els d'escriptors com Jesús Maria Tibau o Andreu Carranza. www.catradio.cat/mcr/lecturalia/atles.htm
Article complet

I CONGRÉS INTERNACIONAL GÈNERE I MODERNITAT A LA CATALUNYA CONTEMPORÀNIA:

Benvolguts/des, Us enviem la convocatòria del I Congrés Internacional /Gènere i modernitat a la Catalunya contemporània: Escriptores republicanes/, organitzat pel Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). El congrés se celebrarà el dijous 25 i el divendres 26 d’octubre de 2007 a la UAB, i hi ha temps de presentar propostes de comunicació fins al 15 de juny. Us agrairem molt que feu la màxima difusió d’aquesta informació. Ben cordialment, El Comitè Organitzador Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània Edifici B Universitat Autònoma de Barcelona 08193 Bellaterra gelcc@uab.cat call-for-papers.doc
Article complet

El delta de l’Ebre.

una-meravella.jpg Prompte desapareixerà l’obscuritat de la nit i, amb l’alba radiant, seductora, un nou dia s’aixecarà per sobre de la tendra i immensa Mediterrània, i prenyarà les terres i els pobles fecunds del delta de l’Ebre, amb llums i colors que el pinzell més destre encara no ha sabut pintar, ni el més hàbil i savi poema ha sigut capaç d’interpretar tanta bellesa. I la vida començarà a esclatar a borbollons! Els cants de milers i milers d’aus, vingudes dels racons més llunyans i ocults d’arreu del món, interpretaran composicions inèdites, en aquest marc d’esplendor incomparable. El Delta és una joia que brilla amb llum pròpia; sobretot, per l’extraordinària riquesa biològica, que l’ha convertit en la zona humida més important de Catalunya i una de les més enaltides d’Europa. Els milers d’aus que el visiten són el tresor més valuós que hi acull, la garantia de la seua esplendor (s’hi han citat 325 espècies, de les 600 que n’existeixen a Europa). Tot i això, cal remarcar la profunda humanització que ha sofrit, al llarg dels segles, la qual ha sabut entroncar, amb elegància i harmonia, amb el medi natural, que transforma cada dia: la simbiosi és perfecta! El delta de l’Ebre, territori de les comarques litorals del Baix Ebre i el Montsià, configura una planúria al•luvial de més de 30.000 ha de superfície, i s’endinsa en les aigües de la Mediterrània uns vint quilòmetres. Vicent Pellicer Ollés
Article complet

Joc literari 2. Pistes per resoldre l'anagrama

Fa uns dies vaig tenir la idea de proposar un joc literari on havíeu d’endevinar l’autor i el títol d’una obra de la quan en posava dos fragments incomplets, que també havíeu de completar. Va obtenir tan bon resultat que vaig decidir proposar un segon joc, consistent en descobrir què s’amaga darrere d'un anagrama literari que es troba al meu blocque us animo a visitar el meu blocAvui us vull donar algunes pistes per tal d’animar-vos a participar. Es tracta de canviar l’ordre de les lletres per obtenir el nom d’un escriptor i, a més a més, cal tenir en compte que l’aparició de la paraula RIU no és casual, ja que la seva obra hi està molt lligada. Com a l’anterior joc, podeu escriure comentaris o, preferentment, enviar-me la resposta a l’adreça electrònica del Club de Lectura de Tortosa clubdelectura@tortosa.altanet.org Ja vaig anunciar que em comprometia a sortejar un premi entre tots els participants als meus jocs. No serà un premi material, però penso que tindrà el seu encant. Animeu-vos a participar!
Article complet

Bàrtek, d’Erik Sienkiewicz

Bàrtek, d’Erik Sienkiewicz - I ara senyores i senyors, ha arribat el moment estel•lar que tots vostès han estat esperant durant les dues hores i escaig que ja portem d’aquesta emotiva vetllada literària. D’aquí uns instants s’hauran esvaït tots els seus dubtes i s’hauran complert o no les seves habituals prediccions personals, les quals són ben lliures de realitzar atès que és de les poques coses per les quals encara no han de pagar impostos. Un any més se’ns presenta aquesta nit de Santa Llúcia com a veritablement històrica, atès que tenim l’honor de celebrar la gran festa de les lletres catalanes per primer cop en l’incomparable marc panoràmic del Castell de la Suda de la ciutat de Tortosa. L’obra guanyadora de la present edició, concretament la trenta vuitena, del Premi Sant Jordi de narrativa, que atorga com cada any Òmnium Cultural i que ha comptat com ja ens té acostumats amb un jurat del màxim prestigi literari i cultural (no repetiré el noms dels seus membres donat que ja n’he fet esment anteriorment), porta com a títol: “Bàrtek”. Havia estat presentada sota el significatiu pseudònim de Cristòfol Despuig, eminent cavaller i literat renaixentista que va veure la primera i la darrera llum aquí vora l’Ebre. Un cop oberta la plica, de ben segur que vostès ja no poden aguantar més la seva curiositat, el gran guanyador de la nit és el novel•lista tortosí Domènec Mulet i Subirats. L’esclat de joia entre el públic asssistent va ser immediat i fulgurant, dels que de debò fan història. De ben segur que no era per a menys, a una jove patum de les lletres locals li havia estat concedit el màxim guardó literari de l’any en llengua vernacla. El símbol dels símbols per a tots aquells que gaudeixen jugant amb la confecció amb més o menys encert d’històries de ficció. Per al jove escriptor, tot varen ser besades, abraçades sinceres, felicitacions cordials, paraules d’elogi i cops amables de reconeixement a l’esquena. En Domènec Mulet no cabia a la pell. Va rebre el xec amb els trenta-sis mil euros de mans del Molt Honorable Josep Bargalló, Conseller en Cap de la Generalitat, que com no podia ser d’altra manera va confessar ser admirador seu i un lector habitual dels seus contes i poemes, sobre els quals va realitzar una intel•ligent dissertació. L’heroi de les lletres, la viva imatge de la satisfacció, va fer un discurs virtuós, carregat d’adjectius nobles amb els quals demostrava un perfecte domini de la llengua pròpia. Es va recordar també de cadascun dels màxims literats tortosins i ebrencs que havien contribuït i de quina manera a enriquir la literatura catalana al llarg dels segles. En canvi, i per a sorpresa de propis i d’estranys, es va negar de manera taxativa a fer cap comentari sobre el relat guanyador, donat que preferia deixar la crítica en mans dels experts. Era el moment de glòria que tantes voltes havia somniat. Significava popularitat, projecció nacional i internacional, la consagració definitiva. Significava tantes coses. Havia fet el cim, com l’Óscar Cadiach allà per l’any 1984, i calia que tot el país ho sabés com en aquella nostàlgica efemèride de l’Himàlaia. Res ja no el podria aturar. Cap certamen literari se li resistia. Als seus 25 anys, la seva fulgurant carrera com a escriptor no semblava conèixer límits. A l’adolescent promesa literària que quan acabava d’arribar a la majoria d’edat havia rebut el prestigiós premi “Carles Riba” de poesia (en un acte solemne com el que acabava de viure), set anys després ja no li quedava gairebé cap guardó de pes a aconseguir. Aquell jove afeccionat a les lletres, que s’havia alletat en un territori considerat com la perifèria de les perifèries, havia triomfat amb totes les de la llei i ara calia que li retessin honors de vertader faraó literari. El dia següent gairebé es va esgotar la tinta amb la publicació de cròniques i més cròniques sobre el contingut de la novel•la i les seves majestuoses expectatives. Les varen acompanyar, per suposat, amb la redacció exhaustiva de l’impressionant currículum del novell autor. Tampoc no hi varen mancar les declaracions de principis d’altres notables escriptors del moment, ni les dels savis polítics de torn que asseguraven haver-se llegit la seva incipient obra lletra a lletra. El dia següent, doncs, en Domènec Mulet s’havia convertit en l’actor principal d’una comèdia mediàtica que acabava de donar el xiulet d’inici i que prometia un nodrit repartiment d’engrescadors fascicles. La cara d’immensa felicitat que reflectia la foto oficial de totes les capçaleres dels rotatius venia a retratar el talent innat d’un autèntic artista de les lletres. Les imatges eixien joioses per tots els punts dels quioscs durant uns quants jorns. Els principals capitosts de la seva editorial es fregaven les mans i donaven mostres de considerar-ho com a un èxit col•lectiu. El jove escriptor havia passat la nit en solitari en una de les elegants habitacions del Parador de la Suda, des de les quals es podia contemplar la circulació suau del flumen sota aquella nit estelada (llenguatge poètic per a una nit que s’ho valia). Acostumava a voler dormir sol la nit que rebia un premi literari de consistència. Era com una mena de reclusió imprescindible que li servia com a mecanisme de reflexió i de digestió. La festa havia acabat a altes hores de la matinada i havia agafat la son amb una extraordinària dificultat. El lleuger maquillatge del matí, però, dissimulava a la perfecció la bossa que se li havia anat dibuixant per sota els ulls. Es va disposar a conduir el seu modern Ford Mondeo platejat, després d’haver-se acomiadat dels cambrers que li havien servit un esmorzar molt lleuger amb la seva ja característica amabilitat i elegància. La cara li va empal•lidir de sobte i es va convertir en una austera caricatura de la felicitat física. L’èxit se l’havia menjat amb extremada rapidesa, car no trobava el dispositiu adient per poder-lo pair adequadament. Va arribar a casa deu minuts després, on va trobar una emocionada Anna que el va rebre amb els braços oberts. Tot eren preguntes senzilles i amb resposta ben coneguda. En Domènec Mulet necessitava imperiosament prendre una dutxa ràpida, tot i que ja havia assaborit el suposat plaer de l’aigua quan s’havia llevat al luxós hotel feia poc més d’una hora. L’Anna li va suplicar amb veu amorosa un tendre: - No tardis. En trobar-se sol i nu davant d’una transparent aigua freda, tot el cos li semblava que estava decorat amb l’atzíaca lletra P. La P li recorria cadascuna de les venes, les neurones, els músculs, els óssos, els nervis, les vèrtebres, les costelles, les falanges, les artèries, els ventricles i tots els altres òrgans corporals. I l’aigua, que és font de vida, no podia netejar absolutament res. A en Domènec Mulet li havia caigut de sobte el món als peus. I havia d’anar al llit, i havia de complir com un tigre afamat amb els deures maritals que en una jornada tan assenyalada eren de menester. I va eixir del bany tot nu per trobar-se amb una amant esposa que s’havia endolcit la pell amb fragàncies impregnades d’erotisme. Ella havia preparat a consciència un viatge cap als estels més llunyans, en el qual tenien el repte intrínsec de superar els límits fronterers de la Via Làctia. Ella es va convertir en la directora sense títol d’una orquestra que no trobava el ritme. I és que en Domènec Mulet no aconseguia moure un múscul. L’aturada femenina va anar seguida d’un novament tendre: - No passa res. De ben segur, que la causa del fracàs passional era la tensió que encara portava acumulada amb les emocions inacabables de la nit anterior. Aquella tibantor corporal havia fet reprimir els impulsos innats i efervescents que els humans sortosament hem heretat del Déu Eros, patró en temps passats de l’amor i del desig, i avui dia del sexe i tot. L’Anna va saber com de costum estar al seu lloc. Sabia ser l’amant amorosa, l’amiga comprensiva, la companya ideal tant dels moments agradables com dels penosos. Haurien d’esperar-se fins que el sol se n’anés a dormir, quan només hi hagués espai per als pensaments personals i les passions de parella, i els capficaments materials s'haguessin esvaït del tot. Quedava pendent doncs la celebració matrimonial de l’èxit més gran dels que es fan i desfan., i només podia ser amb un acte de devoció corporal en el qual el plaer dels instints s’alimenta amb l’aperitiu, el primer plat, el segon i les postres. A mig matí, però, el varen requerir amb urgències des de l’editorial. El viatge a Barcelona va ser tortuós, i no només perquè va haver de pagar l’impost revolucionari diari que suposen els inacabables peatges. Els seus pensaments giraven i giraven entorn a un mateix remordiment, i no era precisament que no tindria nit boja de sexe. Una tarda avorrida i estressant, amb un seguit d’agitades i sorolloses reunions, el va acabar d’enfonsar moralment. Va obrir la porta de la cambra número 341 de l’hotel Barcelona-Sants quan passaven tres minuts de dos quarts d’onze de la nit. La seva única demanda havia estat: - Si us plau, no em passeu trucades a deshora. A les 8 del matí en punt, va sonar estrepitosament el telèfon. L’Antoni Bassas, el predicador matinal per excel•lència d’aquest país, es disposava a entrevistar en moment de màxima audiència l’heroi literari de la temporada. La veu d’en Domènec Mulet va sonar sumptuosa: les explicacions perfectes, els coneixements literaris impressionants, la projecció de la seva carrera immillorable, el perfil d’escriptor culte i modern contrastat. Els oients del “Matí de Catalunya Ràdio” també varen dir la seva i de quina manera. Qui no havia predit que el jove tortosí (darrerament també en diuen ebrenc) arribaria a conquerir l’Everest de les lletres catalanes amb tanta facilitat? Tothom havia llegit alguna de les seves incipients obres de joventut, i ja n’havien predit els resultats. Catalunya sencera semblava contenta amb el diamant en brut de les lletres que acabaven d’entronitzar. Un Domènec Mulet molt distint va col•locar el telèfon en el seu lloc, i va recobrar la viva imatge de l’ensopiment. Tenia al davant un dia carregat d’estrès. Al despatx de l’editorial, les trucades eren un no acabar: per una línia li parlava el corrector atabalat, per l’altra l’implacable assessor editorial, i quan s’havien dissipat les seves veus malignes encara hi havia temps que poguessin dir la seva l’assessor de l’assessor i el corrector del corrector. Al vespre, finalment va agafar l’A7 que li havia de fer oblidar alguns dels maldecaps de la turbulent jornada a la gran urbs. L’Anna l’esperava més bella, amable i comprensiva que mai. La proposta de nit hagués estat més que temptadora en altres jorns d’altres temps més anònims. Una dutxa plegats havia d’alliberar-lo de totes les preocupacions professionals i li faria emprendre un viatge fascinant cap a l’univers fastuós que és el cos humà. Res tampoc no podia funcionar. L’Anna comprenia perfectament l’abast dels compromisos socials i la pressió en què el seu company es trobava immers. En Domènec Mulet va llevar-se de matinada, sense fer cap soroll per no entorpir el son profund de l’Anna. Es digué el típic: autopista amunt, aquest cop. L’editor l’esperava amb candeletes a dos quarts de deu al cèntric carrer Vilamajor del cap i casal. La conversa era inexistent. Era un monòleg unidireccional i ple d’expectatives creixents, que comptava amb un oient silenciós que tenia l’agenda atapeïda d’actes amb els mitjans de comunicació: Diaris, diaris gratuïts, revistes, setmanaris, magazins sensacionalistes, fulletons, cadenes de televisió, programes escombraria, ràdios cultes, ràdios que no ho són tant, etc. Una trucada li va portar la bona nova de la traducció immediata de la seva novel•la al finlandès. Aquesta era una formidable notícia, ja que entraven en una cadena que només acabava de començar. Una crònica d’un famós rotatiu centenari barceloní el situava a l’alçada de l’Umberto Eco, un lletraferit transalpí que havia col•locat la mort en nom de rosa en un monestir catòlic medieval, i de l’il•lustre colombià i comunista Gabriel Garcia Màrquez, que havia narrat amb excel•lència una centúria de solitud aguda la qual havia fascinat els grans tècnics de la literatura. Poc després va assabentar-se que ni més ni menys que el New York Times estava disposat a pagar a preu de caviar un article que portés la seva signatura. I no s’acabava tot aquí, la CNN, la poderosa cadena televisiva de les guerres en viu, havia sorprès tothom amb l’obertura del capítol de les notícies culturals amb cinc minuts i quaranta segons dedicats a la novel•la guanyadora del Sant Jordi, que prometia tota mena de virtuts. En Tolkien, per molts anells que hagués escrit, i en Harry Potter, per molta màgia amagada o descoberta, havien passat de sobte a ser actors secundaris de la història literària recent. El boom no semblava tenir possible aturador, i el rostre de fabricada felicitat d’en Domènec Mulet en ser entrevistat a l’esmentada emissora de les bombes en directe, en la qual va poder lluir el seu excel•lent accent adquirit a Oxford, era la viva representació del triomf del talent. La cara d’alegria es va fondre en un tres i no-res. Mentre conduïa per esma se li varen anar encongint les faccions. No es trobava gens bé. Un profund mal d’estómac el va fer aturar al primer Centre d’atenció primària que va trobar en direcció Tarragona. No li varen poder aturar ni els vòmits ni la diarrea durant més d’una hora. Gastroenteritis aguda. Aigua fosca. Calia anar en compte amb una més que probable deshidratació sobtada. De fet, havia ingerit poca cosa en un dinar mig d’homenatge amb altres companys de gremi que no havien tingut tanta sort com ell. Va tornar agafar el cotxe, malgrat els problemes intestinals. En arribar a casa va haver de visitar el lavabo immediatament. Li calia una dutxa sol, l’Anna aquest cop no es va oferir a acompanyar-lo. I mentre l’aigua li anava caient per tot el cos li semblava veure reflectida la lletra L. Observava atònit com es formaven eles per tot arreu. Tota la seva ment estava aclaparada per una lletra, la que encapçalava mots com: lleixiu, llimona, lleó, llanterna, lavabo i... lícit. L’Anna li va donar novament un tendre petó de bona nit, i li va recordar que si necessitava qualsevol cosa la despertés. Cinc voltes va haver d’anar a can Roca durant la matinada, i cada cop va contemplar atònit una sèrie de dibuixos arreu de la ela. La son a estones va aconseguir esborrar la maleïda idea que la lletra representava. I a les 8 del matí de nou les emissores de ràdio més culturals volien esbrinar com digeria l’èxit, i de nou l’editor entusiasmat va fer-li una llarga dissertació d’allò que els esperava, després d’informar-li que hi hauria una versió noruega de “Bàrtek”, la novel•la del segle. A les 11 ja estaven aparaulades la versió sueca i la danesa, i molt probablement no tardaria a signar-se la islandesa. Ja no quedaven doncs països nòrdics fora de la seva òrbita estel•lar. Aquell mateix matí el suplement de cultura del diari “Avui” havia publicat un extens i excel•lent dossier laudatori sobre la seva persona i la seva carrera literària, s’havia esplaiat amb les atapeïdes jornades que s’estaven preparant a la Universitat Rovira i Virgili per explicar acuradament el seu potencial literari, i havia donat fe del sorprenent i inaudit interès internacional que havien demostrat per un escriptor guanyador per naturalesa, la qual cosa no passa amb gaire freqüència amb els literats de casa nostra. La incontinència gàstrica se li accelerava. Va haver de tornar a la dutxa un altre cop. Se sentia brut, d’olor, de pell i també... d’ànima. L’aigua portava implícita la purificació del cutis humà, però una forta, negra i majúscula lletra A s’apoderava del seu cos aquest cop. - Em tornaré boig – pensava - o més bé ja ho estic, o no tardaré a estar-ho, o no ho sé. Tot plegat era una autèntica follia personal que s’anava inflant a passos accelerats, i de la qual no semblava que hi hagués possible escapatòria. Els alts i baixos que caracteritzen els capricorn dissenyaven un esquema infranquejable: alts públics, baixos privats. No va voler prendre res per a esmorzar, a despit de la gentilesa que l’Anna li mostrava, que li hagués posat a la seva disposició el seu desig alimentari més immediat. Havia de tornar tan aviat com pogués a Barcelona, perquè havia de signar una gran quantitat de paperassa. Aquests ràpids viatges li marcaven l’existència. Tothom li aconsellava que fes un canvi de residència, que una persona amb el seu talent no podia viure tan apartat del rovell de l’ou editorial. Abans de sortir va voler passar pel despatx ja que havia d’enviar alguns e-mails molt urgents. I allí, al prestatge esquerre, va aturar-se la seva mirada immòbil. Aquell prestatge de disseny delatava somnis de grandesa irrealitzables per a ell sense tr... No va tenir ni esma per engegar l’ordinador ni per acabar aquell mot infame. Aquest cop va haver d’apanyar-se-les per respondre les preguntes de la seva esposa que ja començava a amoïnar-se i a no entendre absolutament res. - L’èxit t’està destruint - va pronunciar amb tristesa. L’editor li va comentar a grans trets les noves perspectives. D’arreu del globus es rebien comandes i s’endegaven noves possibilitats de traducció. L’Europa de l’Est s’estava obrint de bat a bat, i era un mercat grandíssim a explorar: Hongria, Romania, Ucraïna, la Rússia blanca, Polònia i Bulgària, amb el llegendari Hristo com a ambaixador. No s’acabaven aquí les notícies positives, car l’acreditada revista americana Newsreview havia tornat a la càrrega donant la màxima publicitat al boom literari de l’any, de la centúria. El diumenge següent va celebrar-se un dinar d’honor que va estar farcit de mil rialles. En Domènec Mulet es va veure amb cor de redactar un impressionant discurs, que tot i que va voler que els assistents cregueren que era improvisat, tenia una finesa de redacció i de contingut realment impressionant. L’informatiu del vespre de TV3 va oferir imatges de l’àpat cultural com a primera notícia del dia, ja que el Ronaldinho de les lletres bé s’ho mereixia. La seva projecció pública havia esdevingut un globus en estat d’enlairament permanent. La seva aparició estel•lar al programa de la Mònica Terribas el dilluns en hores properes al descans, va tenir tot l’aire de sumptuositat d’aquell que és sabedor que té a la seva lliure disposició milers d’orelles pendents de cada mot que ix de la seva boca. Aquella nit la va passar en un hotel de Sant Joan Despí proper als headquarters televisius. Els problemes gàstrics no l’havien abandonat en els darrers deu dies i no va gosar agafar el cotxe. - Una boira densa no permet una bona conducció. És aconsellable que em quedi aquí. Aquesta va ser l’excusa amb què va comunicar-se amb l’Anna per tal de convèncer-la que havia de romandre a la gran ciutat. En l’habitació solitària no va trobar el descans tampoc: voltes i més voltes, i una cigarreta, i la capsa tonta oberta i apagada, i el llençol que pica, i la manta que sobra, i una copa de whisky, i una nova erecció fallida, i una dutxa final a tres quarts de sis de la matinada. I la lletra G inclement per tot el cos. Era la G de gegant, del colós mediàtic que ell era, gegant de guanys i de fama i de prestigi i... d’infàmia. El cervell de l’editor anava a mil per hora. No parava de tenir idees noves, ja que s’havia d’aprofitar el moment. El mercat asiàtic ja estava obert, i el diumenge el Camp Nou el rebria amb tots els honors de rei literari. El xut d’inici li havia estat reservat com a premi d’or multitudinari. A més, l’editorial Planeta estava interessada a comprar qualsevol novel•la inèdita que tingués guardada a l’ordinador. La qualitat no importava, ni el títol ni el gènere. Seria una edició ràpida que assaltaria el mercat i agafaria les altres editorials desprevingudes. El públic indubtablement la rebria amb els braços oberts. Res no podia fallar. Res, aquest era el mot. Aquell llibre de poemes de feia sis anys, que havia passat al pou dels records, també seria reeditat. Ben pocs s’hi havien interessat abans, però ara s’editaria a manera de coet espacial. El seu rostre d’infant poeta li faria assolir virtuts incalculables. I aquell somriure deliciós que tothora expressava en públic era la viva mostra que qualsevol somni podia esdevenir veritat en qualsevol moment d’aquesta vida. I l’alcalde de la seva ciutat natal li tenia preparat el dissetè sopar d’homenatge, en el qual havien de prendre part totes les patums locals, intel•lectuals o no, lectors habituals o no, amb un mínim del sentit del ridícul o no. I els articles d’opinió de la premsa comarcal també l’enlairaven al cel, amb la imatge del seu rostre radiant de goig a cada portada. L’Anna va obrir la porta. No sabia com enfocar la situació. Va abraçar-lo. Li va preguntar amb suavitat si volia parlar o preferia romandre callat. Li va dir que tenia molts e-mails que obrir, alguns dels quals únicament de felicitació, i que l’editor havia trucat i li havia deixat un missatge sensacional: - Ja està tot preparat per signar la traducció de la teva novel•la al txec. I encara una sorpresa més bona, ja ha comprat els bitllets per a tu i per a mi perquè voléssim a Praga la setmana vinent. Serà la nostra segona lluna de mel, i no diguis que no ens la mereixem! Els mots txec i Praga el posaven malalt. La cara se li va esblaimar. No es va atrevir a entrar al despatx. Hi havia el prestatge de tots els mals. Obriria els correus electrònics el dia següent des de l’ordinador de l’editorial. L’Anna preguntava amb tendresa i en Domènech callava sense gaire dignitat. Diàleg de sords. Ella li va preparar l’aigua calenta per veure si li proporcionava un necessari descans. Una I es dibuixava al seu rostre aquest cop, la vocal que encapçala els adjectius: idiota, imbècil, irresponsable inepte i... il•lícit. L’enigma personal s’havia desfet. Ja no podia aguantar més. S’havia acabat la farsa. El dia següent tothom havia de saber com les havia gastat l’heroi nacional de les lletres. I el matí havia vist la llum amb el so dels timbals de festa major. S’havia rebut la definitiva oferta xinesa que era milionària, el Japó no s’havia quedat enrera, i Planeta prometia una difusió per tots els països de Llatinoamèrica, inaudita per a un autor d’arrel catalana. Va decidir contar-ho tot a l’editor, que va escoltar-lo encara incrèdul. Va esplaiar-se amb tot tipus de detalls i d’inculpacions. Era culpable d’engany al cent per cent i un traïdor a la decència creativa. L’editor, l’empresari si volem ser acurats aquest cop, no va moure ni les celles i li va dir: - Hem de tirar endavant. No hi ha marxa enrera possible. Ens hi juguem molt més que diners i prestigi. I en Domènech Mulet va acceptar amb impunitat l’oferta de callar per sempre més. La P s’havia multiplicat, i el mateix camí varen seguir amb la velocitat d’un llamp les altres lletres que el prestatge aplegava. I encara havien d’escaure un seguit de moviments transcendentals: el Premi Joan Crexells de la Crítica del 2006, el Nacional de Literatura, els mesos que passaven, els extraordinaris rècords de vendes, el globus aerostàtic que s’omplia esplendorós, les traduccions que una darrera l’altra varen anar apareixent (en finlandès la primera), i els vols a Txèquia i arreu dels cinc continents. Sobretot, la foto del somriure, l’escriptor del rostre rialler que tothom coneixia i admirava. I l’ombra de l’arribada a casa, i la tristor permanent al rostre. I l’Anna que necessitava un marit amb tots els significats i usos d’aquesta paraula. I el múscul que mai no s’alterava. I la dutxa, i les lletres infames, i com un bruixot aquell prestatge que el delatava. Ja n’hi havia prou. L’alçada imponent de l’Everest s’havia convertit en una presó subterrània. Va engegar l’ordinador i va redactar un correu electrònic amb el cor i sense el cap, i va confessar tot allò confessable. I va enviar-lo a mil adreces. I quan va acabar, va poder finalment mirar el prestatge de fit a fit, en el qual es trobava un llibre groguenc que denunciava: Bàrtek, d’Erik Sienkiewicz, Praga, Txecoslovàquia, 1908.
Article complet

El medievo misterioso; "La profecía del laurel:el secreto del Ultimo Cataro"

profezia-cataro.jpg Ratos de lectura: J.Vicente Peiró (Secretario de CLAVE) "Entre las últimas tendencias de la novela histórica destaca el apasionamiento, a veces exacerbado, por la búsqueda de universos lejanos y remotos en el tiempo que, por su exotismo, son atractivos para el lector ávido de evadirse de este nuestro loco mundo vertiginoso de la hipermodernidad. Si a este viaje creador de vidas paralelas en la Edad Media o en el mundo Antiguo le añadimos una buena salsa de misterio esotérico y profecías, queda cocinado el plato perfecto: lo desconocido mezclado con lo irracionalmente incomprensible. Pero al final se impone la razón y todo tiene una explicación plausible y lógica, con lo que se suele reponer el orden establecido, e incluso muchas veces ganan los malos a pesar de que el héroe de la narración participe en causas imposibles o trate de alterar la vida corrupta o violenta. Este interés por los universos históricos lejanos ha provocado un aumento disparato de narraciones pretendidamente históricas con argumentos esotéricos, detectivescos o epigonales de 'El nombre de la rosa', de Humberto Eco. Entre los autores de este tipo de novela encontramos a Jesús Ávila Granados, periodista granadino, autor de numerosos libros de viajes y de novelas históricas, entre las que destaca la que aquí nos ocupa. El argumento se sitúa en 1321, Guilhelm Bélibaste, espera en Carcasona la ejecución de su condena a muerte, con una Inquisición adueñada de Occitania, ochenta años después de la caída de Montségur y el fin de los templarios y los cátaros. Antes de morir, Guilhelm relata su vida, sus huidas constantes de las persecuciones y las revelaciones y sectas misteriosas. Entre éstas se encuentra la profecía del laurel (lo más sustancial del relato que recae en su persona, y las conspiraciones y traiciones consiguientes, propias de este tipo de novela histórica actual. Después de morir en las llamas, la profecía se ejecuta sin remisión en los siglos siguientes. El relato es trepidante, sin tregua ni descanso en la acción, cargada de elementos aventureros e hipótesis históricas de todo signo, algunas perfectamente verosímiles y otras no. Ávila Granados construye un discurso muy sencillo cuyo barroquismo se ajusta a la acción únicamente. La complejidad se desprende de la torsión impresa a los sucesos. Estamos ante la típica narración apta para épocas de evasión y para un lector medio ávido de fantasías y dificultades generadas por la aventura. Es la sombra de ésta y las explicaciones de la misma la que da cohesión al discurso y nos permite disfrutar de secuencias notablemente influidas por el mundo de la imagen. Novela, por tanto, recomendable para el asueto y el estío". J.Vicente Peiró
Article complet

ERA EL PRIMER COP

Dissabte, 20 d’abril. Era el dia més especial per a tot adolescent, el seu divuitè aniversari. Com era molt popular a l’institut, l’estrella del futbol amb la seva colla d’amics, i a més tenia molt bona planta, de bon matí ja havia rebut molts missatges de felicitació al mòbil, la majoria dels quals portaven el segell femení. S’havia llevat quan ja feia uns quants minuts que havien tocat les dotze, i no va haver de sentir ni un sol retret. Coses del dia. La seva mare li havia cuinat el seu plat preferit: canelons de tonyina molt carregats amb beixamel, i li havia donat una quantitat considerable d’euros que van endolcir veritablement les postres i el posterior cafè. A la tarda, havia jugat l’habitual partit setmanal de la competitiva lliga ampostina de futbol sala amb la seva penya, havien destrossat el rival per nou a dos i havia fet un hat trick. El gran jorn doncs havia anat com una seda.En Ferran estava prenent una copa amb els seus amics a la discoteca. Havien arribat molt aviat i hi havia l’ambient de costum de qualsevol altre cap de setmana. Sempre els mateixos rostres. La fum s’anava estenent a poc a poc per l’espaiosa pista de ball, mentre que el so de la música màquina començava a donar una sensació de pesadesa creixent. Ja era major d’edat, tot i que encara no s’ho havia plantejat en tot el dia. El ritme frenètic d’aquella música (sembla que tot es pot definir d’aquesta manera) no va impedir que es pogués alienar a estones força llargues, quan els seus amics no li entaulaven conversa. De sobte, es va posar a donar una mirada veloç ben enrera en el temps. Era el primer cop que entrava en una discoteca. Tenia quinze anys i havia arribat amb ganes de provar tot tipus de coses noves. Se sentia un mil homes que havia de descobrir l’univers en un espai de temps extremadament curt. Tenia unes sensacions que mai no havia experimentat abans. S’havia escapat definitivament de les faldilles de la mama. Aquella música feia molt soroll. No li agradava gens, però amb els companys calia donar una altra visió molt distinta: eren els millors sons que mai havia sentit. Va demanar amb timidesa un cubata a la barra (no importa en absolut el contingut, ni la barreja). Ni ell tan sols recordava què havia demanat. Un cambrer molt alt i encara més lleig el va mirar de reüll, ja que el seu aspecte jovenívol el delatava de debò. Era el primer cop en la seva vida que bevia alcohol, però absolutament ningú no tenia dret a saber-ho. Els seus pares havien estat en aquest aspecte totalment estrictes, i ara en canvi havia de demostrar una destresa considerable en l’art de la beguda i sobretot de la resistència. Immediatament, el seu bon amic Joan Manel (De Membrado-Consorte i Sánchez-Caballero, cognoms inacabables els seus), que era un parell d’anys més gran que ell, va traure el paquet de Marlboro de la butxaca i li va oferir una cigarreta. Era el primer cop que se’n posava una a la boca, la qual havia d’aportar forçosament mil gustos i dels bons. Se sentia realment incòmode. Només mirava al voltant que no el veiés cap altre jugador de l’equip, que li pogués xerrar a l’entrenador del juvenil A. Se la jugava. En Ferran es trobava com a peix a l’aigua en aquell improvisat món de records, amb aquelles curioses experiències que ara li causaven un lleu somriure, tot i que en el seu temps les havia considerades transcendentals. Mai no li havia agradat fumar, ni l’olor que deixava el tabac en la roba, però no ho havia deixat des d’aquella pionera nit a la discoteca. Li havien dit que amb un paquet a la butxaca es donava mostres de modernitat i s’aconseguia un atractiu superior amb les noies. I ell volia ser dels del davant en tot. Tampoc no sentia cap especial plaer quan consumia begudes alcohòliques, però durant molt temps s’havia autoconvençut que era imprescindible per llei pescar una bona borratxera setmana sí setmana també, si volia ser el centre d’atenció a l’institut el primer dia d’escola. Aquesta darrera reflexió el va portar directament a un seguit de pensaments estranys i sorprenentment madurs sobre la raó de ser de la seva vida. I el va deixar una estona llarga en l’àmbit de la preocupació mental, que fos pel que fos no havia tingut mai abans. La Maria va arribar passada la mitjanit amb el seu nombrós i encara més sorollós grup d’amigues. Les boges del barri. Va fer un esguard ràpid i no li va ser difícil trobar-lo, atès que en Ferran i els seus amics solien seure habitualment en uns sofàs no gaire còmodes i mig estripats a la part esquerra de la discoteca contra els lavabos. Era l’únic indret on es podia gaudir d’una mica d’intimitat. Va dirigir-se corrents cap a ell, i va besar-lo als llavis fins a divuit vegades. La darrera de pel•lícula, després de dir-li el típic: - Moltes felicitats. Ja ets un home. I el darrerament encara més típic: - Has llegit el meu missatge. He estat molt clara, oi? Ell va fabricar amb els llavis un tímid sí, i va rebre una altra afectiva besada a l’estil Hollywood. La Maria tenia un regal molt especial per donar-li, però li va dir que havia de ser una mena de secret de sumari fins ben entrada la matinada. Tot el que val, es fa de pregar. Es va mostrar més tendra amb ell del que era habitual. Era una noia molt segura de sí mateixa, i no era una gran especialista en la conservació de les relacions amoroses. La seva filosofia era que en la variació es trobava el gust. I ella, per la seva cara graciosa, el seu cos atractiu, i el seu caràcter obert, podia triar amb facilitat entre el mercat masculí. El va treure a ballar amb una estirada de braços. En Ferran va oblidar pensaments obsessius d’antany i es va concentrar durant uns minuts en un agitat i divertit ball amb la seva companya. Feia quatre mesos que sortien junts. Era el segon aniversari del dia, i no menys significatiu. Semblava que anaven per a llarg, ja que tots dos veien en aquesta relació quelcom que no havien pogut trobar en d’altres d’anteriors. Potser sentien més que atracció física, però no ho sabien del cert. Sempre hi ha un primer amor en la vida, diuen aquells que encara tenen una visió romàntica de la parella. Però ells encara no estaven en condicions de saber-ho. La Maria va haver d’absentar-se una estona, donat que li digueren que la seva germana petita i dues amigues seves havien pescat una bona mona i les havia d’acompanyar a casa. L’espectacle havia estat considerable, amb trencadissa de gots inclosa. En quedar-se sol, a en Ferran no li va ser difícil de recuperar els pensaments nostàlgics de la nit. Li va venir a la memòria el primer cop que va posar-se un porro als llavis. Va tenir una sensació molt estranya. Creia que allò no era per a ell, i recordava que la seva mare l’havia avisat a bastament sobre el perill que suposava el consum de drogues per a la seva salut i per al seu futur professional, encara que aquest encara el veia a anys llum aleshores. La seva iaia, sempre tan positiva amb els seus judicis, era l’autora d’una frase més cèlebre: - Fill meu, et moriràs si proves això. A aquell pioner canuto el va seguir un altre i un altre. Aquella nit va tenir uns vòmits fortíssims quan va sortir de la discoteca. Els seus amics el varen acompanyar a casa, on va arribar amb unes condicions francament deplorables. No hi havia res a dissimular, ni possible explicació que alleugerés el mal. El matí següent va haver d’aguantar una forta reprimenda de la mare, i un càstig de quatre setmanes sense sortir els divendres i els dissabtes. A més, plovia sobre mullat, la seva disbauxa no havia estat precisament gens oportuna. Era el colofó a la veritable setmana tràgica de la família: la separació traumàtica dels seus progenitors. El seu pare havia conegut una jove romanesa, la Maysy. Tenia una cara de nena, combinada amb un cos molt atractiu. Treballava com a dona de la neteja a la seva oficina des de feia uns quants mesos, i havia marxat amb ella sense donar cap explicació a ningú. S’havia fet fonedís, i d’allò feia només cinc dies. El conte bancari familiar l’havia deixat més pelat que una rata. Fins i tot la policia n’estava al corrent d’aquella desaparició voluntària per motius passionals (o sexuals?), però que necessitava una explicació coherent si era possible. Hi havia tantes incògnites a respondre, però aquesta és una altra història, en la qual òbviament no ens pertoca entrar-hi. La vida d’en Ferran anava per altres rumbs. El disgust que li havia donat a la seva mare havia estat monumental. Però tothom fumava costo i ell no podia ser menys. En dimecres la tarda, no hi havia classe, i era el dia ideal per nodrir-se a base de porros. Era un símbol de masculinitat fervorosa i duradora. Les tardes del dimecres arribaven a ser històriques en aquell club que havien tingut en un magatzem molt gran al carrer de Góngora, del qual els havien despatxat feia tres mesos perquè no havien pagat el lloguer amb la puntualitat que hauria estat desitjada. Maleïda vella! Només pensava en els seus diners i després els donaria tots als capellans! Havien passat bones estones allí, mentre feien les alineacions ideals del Barça que s’hagués convertit en l’indiscutible campió de la Champion league any rera any si els haguessin escoltat. L’entrenador de torn no sabia què es feia. La següent conversa era sempre sobre noies, en la qual calia que tothom demostrés ser el més mascle. Aquell que es masturbava amb més freqüència, i si era possible en públic, arribava a ser l’heroi màxim de la jornada, només superat per aquell que explicava allò que feia amb la noia amb qui sortia. Eren relats accelerats, a veure qui la contava més grossa, i embolica que fa fort. La Maria se li va llençar als braços. Li va donar un petit ensurt, absent com es trobava. Estava fent un repàs a la vida, i a ella en canvi només li interessava el present més immediat. Li interessava la seva boca i el seu cos. Va anar movent les mans amunt i avall. Li va dir que l’estimava, que era el noi de la seva vida. Era el primer cop que pronunciava aquestes paraules, i va arribar a tocar-li la fibra sensible. I allà, en aquell vell sofà, varen passar-se una bona estona junts, l’un per l’altre, amb l’oblit del passat com a veritable i única realitat. Poc després, la Maria va haver de tornar a absentar-se un moment. Aquest cop era la seva millor amiga, la Laia, qui n’havia fet de les seves. En Ferran d’immediat va tornar a les cabòries que li causaven un plaer inaudit. El primer cop de tantes coses. Necessitava la Maria i tenia necessitat de romandre sol, al mateix temps. Quin embolic més gros! Passat i present se li ajuntava i li dibuixava un possible futur d’il•lusió i de canvi. Era el primer cop que es posava una pastilla a la boca. Li havien dit que descobriria l’univers, que era millor que qualsevol nit de sexe amb una noia, i ell no n’havia tingut cap per comparar-la. Va tenir sensacions molt estranyes tota la nit. Va tenir molta por. El cor se li accelerava, però va continuar. Havia de fer-ho. El dilluns següent, a primera hora a col•legi, de ben segur que el meravellós partit del Barça no tindria cap importància, ni tan sols si l’Eto’o hagués fet quatre barraques, superat per golejada per l’espectacular borratxera d’uns i els efectes suculents de les pastilles dels altres. A l’institut, n’hi havia una bona colla de nois que li pegaven de fort a la pastilla. Hi havia mil noms per a aquesta. Aquells eren els drogates i els pastilleros, els qui no controlaven i qualsevol dia tindrien un bon ensurt. Ells, però, controlaven. Podien plegar quan volguessin, ja que sabien en tot moment què es feien. Els carques (aquells de més de vint anys) no en tenien ni idea d’allò que era bo. Parlaven de les drogues com si haguessin d’estirar la pota d’immediat. Si tothom sabia que passar un cap de setmana a base d’analgètics era una diversió assegurada. Un orgasme sense necessitat de preservatiu. I tot plegat va aplanar a velocitat d’en Valentino Rossi el camí de la coca sense cola. Això sí que era boníssim. Era un somni eròtic excitant fet realitat en un toc de nas. A partir d’aquí, la seva rutina era tothora la mateixa. Tornava a casa a les deu del matí del diumenge, més fresc que una rosa, amb el cor excitat i amb poques ganes de treure la son del cos. El seu amic Robert (aquest amb cognoms ben simples que no són necessaris d’anomenar) ja portava cotxe, amb botelles d’aigua que havien omplert de l’aixeta que els acompanyaven arreu. N’estaven convençuts que ells no estaven enganxats a la coca (la cocaïna mot de diccionari) eren uns altres els qui portaven mal camí. La seva mare li va restringir notablement les aportacions monetàries del cap de setmana. Tenia sospites greus, i mira que no en sabia ni de la missa la meitat. Però els avis eren generosos i solucionaven la papereta. La coca era només un passatemps transitori, que podia quedar oblidada en qualsevol moment. Que ningú ho posés en dubte! I la seva passió pel futbol s’havia esvaït definitivament. Els somnis de vestir-se de blaugrana també havien anat a parar al pou de l’oblit. Havia estat una il•lusió sense sentit, pròpia de nens. La feixuga tasca d’entrenar tres cops a la setmana, i de portar una vida sana per preparar el partit del diumenge, no s’ho valia. Si de fet ben pocs nois d’Amposta o de la comarca arribaven a jugar a una categoria superior que no fos la primera regional. Aquesta era la veritable veritat. Quatre duros mal comptats. Adéu soccer, fins mai. Ara només pegaria quatre xuts per passar-s’ho bé amb un equip d’amics al futbol petit, el que juguen en una pista reduïa i només cinc per banda. I encara podria ser l’estrella, perquè el talent del peu no es perd ni a base de xocolata fumosa. La Maria va tornar i va posar-se-li a sobre. Li va dir que sentia molt totes aquelles interrupcions tan seguides, però no era culpa seva. Era el seu aniversari i volia fer-lo sentir plenament feliç. En Ferran va notar que la Maria li havia fet canviar els sentiments, i que tot aquell seguit de cabòries podia tenir un sentit. Ell havia estat reflexionant una estona llarga sobre tot allò que havia fet en els darrers anys i si havia valgut la pena. I li vingué al cap la seva mare. Ell era fill únic, i la seva mare també. Només el tenia a ell. Sempre l’havia estimada molt, aquí no havia fallat. Era l’única cosa que havia fet bé des d’aquell primer cop que va entrar a la discoteca i va conèixer un món nou, on no cabien ni estudis ni futbol, però que encara permetien un petit espai per a ella, perquè de mare només n’hi ha un. Tòpic de tots els temps. Veritat absoluta, sense necessitat de ser tractada científicament. La Maria va notar-lo distant, no era com els altres dissabtes en què en Ferran, que fins i tot podia considerar-se un noi gelós, no la deixava ni un minut sola o li feia l’enfadat si tardava massa estona quan anava al lavabo o passava massa temps parlant amb les amigues. I encara que sembli un acudit repetitiu i de mal gust, a la Joana, una altra amiga íntima seva, se l’acabava de deixar el noi amb qui sortia, i la cadena d’absències va haver d’agafar una altra dimensió. La ment d’en Joan va tornar al lloc on s’havia quedat anteriorment. Era el primer cop que suspenia una assignatura a col•legi. Les matemàtiques mai no li havien anat bé, però mai no hauria pogut imaginar que cauria tan baix. Sempre havia tingut unes notes excel•lents i tots els professors creien que prometia molt. Arquitecte, ben sovint solia repetir orgullós que volia ser. Dibuixar era el d’ell, i sobrepassaria la imaginació durant dècades insuperable d’en Gaudí. El primer suspens es va veure multiplicat, al mateix ritme que les tardes del dimecres, les sortides del dissabte, i el consum d’estupefaents. Havia repetit primer de batxillerat, havia suspès fins i tot anglès i història, que eren assignatures en les quals sempre havia brillat, que no li calia ni estudiar en altres temps, i de dibuix va treure un cinc pelat. La Maria va tornar gairebé una hora després i el va trobar molt capficat. Creia que s’havia enfadat, però res més lluny de la realitat. La va besar tendrament i van estar parlant d’això i d’allò amb gran franquesa. Però la Maria li va veure una llàgrima als ulls que el delatava. Varen deixar la discoteca per anar a caminar pel parc. Varen seguir la conversa sobre molts temes i cap. S’estimaven. La Maria se l’endugué a l’antiga casa dels seus iaios, en la qual ja no hi vivia ningú. Era el primer cop que en Ferran feia l’amor. Va veure els estels. Aquell era el punt culminant de la seva joventut. Havia sentit l’amor de prop i ja no podia fallar més ni a la Maria ni a ningú dels qui l’estimaven. - Ara ja ets un home – li va dir per segon cop aquella nit, i amb un sentit diferent o similar, no ho podem saber. En Ferran era el primer cop que se sentia major d’edat. I moltes coses havien de quedar enrera en el món de les cabòries.
Article complet

EL LLIBRE DE GLÒRIA FANDOS AL BARRI DE SANT LLATZER DE TORTOSA

img_3094.JPG El 21 d’abril i a les 7 de la tarda es va presentar la novel·la “Puerta en el horizonte” a la seu de l’associació de veïns del barri de la Raval de Sant Llàtzer de Tortosa, a cárrec de Maria Balart llicenciada en filosofia i lletres, acte presidit per Andreu González, president de l’associació. Va obrir l’acte Andreu, amb unes paraules d’agraïment a l’estimada i coneguda autora, i celebrar amb joia les jornades de Sant Jordi, amb la presentació del seu llibre, donant la paraula a Maria Balart a, elogiant l’obra i ressaltant la capacitat de descripció, convertint les paraules en imatges, també l’admiració a la voluntat de Glòria, que l’ha vist començar i evolucionar, encoratjant-la a seguir endavant. “A Maria la vaig conèixer fa bastants anys, pel fet de ser professora dels meus fills, en l’especialitat de català, al Col·legi Bisbe Moll, ara anomenat de “La Sagrada Família”, i aquesta connexió de pares i professors és molt important i no s’ha de perdre mai. Els pares d’avui en dia també ho tenen molt en compte, per a la bona educació dels fills, que formaran part de la societat del futur, ja que volem una societat de pau i de treball, encara que dubtem, davant dels casos que surten pels mitjans de comunicació. Sempre podem dir que tot allò dolen que fa soroll és minoritari, sortosament. No vol dir que aquets problemes, els tinguéssim que anul·lar, que silenciar, perquè pensem que no ens hi afecten. Seria com ficar el cap sota l’ala. I tampoc a de ser així... La nostàlgia em va negar el cor al presentar el meu setè llibre, a aquest barri tant entranyable, que després de passar la meva infantesa a Lledó i hi vaig anar a viure l’any 1965 a l’adolescència. Vaig conèixer molta gent i sempre els hi he tingut en gran estimació. Em considero d’aquest barri i des de 1973 també em sento tortosina i molt afortunada, gràcies per la vostra acollida. Gràcies especialment a l’associació de Sant Llàtzer, per convidar-me, per la seva bona organització. Festa literària d’èxit, tan d’assistència de públic com de signatura de llibres. Acabant amb un brindis i un suculent refrigeri. Glòria Fandos Gràcia Tortosa ( Baix Ebre)
Article complet

WWW.SEXEGRATIS.COM

Eren les deu en punt de la nit. L’Ernest ja feia estona que estava una mica atabalat. Havia estat esperant amb veritable ànsia aquest moment tot el sant dia. Va seure’s a la confortable butaca davant de l’ordinador, que s’acabava de comprar feia només un parell de dies, i va teclejar per esma el nom de la seva pàgina web favorita: www.sexegratis.com. Va fer un darrer i accelerat glop al cafè que portava a les mans i va desbotonar-se els pantalons per sentir-se més còmode. Aquella web li posava davant dels ulls tot un món d’experiències mogudes a descobrir, de les quals no se’n volia perdre full ja que li alterava el cos i el feia sentir feliç. Aquella nit se sentia especialment motivat per l’ocasió, donat que la Júlia, la nova esposa del seu cap (la cinquena, si no havia perdut el compte), havia passat per l’oficina al matí i al vespre i s’havia quedat durant una estona llarga. Era una noia cubana molt vistosa (l’Ernest estava convençut que encara li faltaven unes quantes llunes per complir els vint anys), a la qual li encantava lluir la seva figura plenament conscient que captava amb extrema facilitat tota l’atenció masculina. L’escot del dia era d’aquells que fan veritablement història. Era molt xerraire, i aquell dia havia estat particularment simpàtica i seductora amb ell, i la seva dolça veu caribenya l’havia acabat de posar a cent. L’Ernest gaudia de debò amb les sessions nocturnes d’Internet. Feia dues setmanes que havia decidit contractar la tarifa nocturna a partir de les deu, i s’hi connectava gairebé diàriament. Era un nou costum i el seu plaer. Coincidia igualment amb un episodi determinant de la seva vida: feia dues setmanes que s’havia presentat la Júlia com a una musa colossal per la seva oficina, i li havia alterat completament els sentits. Ella, però, era propietat privada d’aquell que li pagava el sou. L’Ernest mai no havia d’oblidar quin era el seu lloc real en aquell afer, ja que no es podia permetre jugar amb foc. Aquella web li estava oferint tot un món de possibilitats increïblement variades. Solia començar prement el botó que li retratava un seguit de felacions salvatges, que el posaven veritablement a to. No es perdia ni un sol segons del portentós espectacle pornogràfic que escenificaven de manera molt professional unes noies rosses i esveltes, mentre s’anaven apoderant amb llavis, genives i dents d’enormes membres masculins a punt de caramel. Deixava passar uns quants minuts amb un bon seguit d’imatges excitants, fins que es començava a passar la mà dreta per tot el seu cos. Sense pressa. Aquest era el joc. Va canviar d’escenes quan els actes anteriors ja se li presentaven francament com a repetitius. Aquest cop era el torn del sexe anal. La posició estrambòtica del cos femení li feu muntar sobtadament un calfred per tot el cos. Va començar a tocar-se el penis amb encara més suavitat, ja que li començava a molestar el seu contacte amb els texans. Va continuar els massatges personals molt a poc a poc, fins que tot plegat començava a perdre el món de vista. En la seva solitud i davant d’aquelles imatges se sentia extremadament content. Més encara, estava totalment segur del que estava fent. No tenia cap pressió, ni havia de demostrar gaires qualitats masculines a absolutament ningú. Cada dia experimentava una sèrie de sensacions distintes que li aportaven tota mena d’atractius nous. Podia fer dirigir la imaginació cap al camp d’actuació que volgués, i no cal dir que el camí que aquesta podia emprendre era autènticament il•limitat. La seva ment era un motor en plena acceleració que anava construint el propi món, que no era altre que el del plaer carnal. La darrera imatge que havia vist mostrava un home ja en edat de maduresa que anava posseint una noia de manera sàdica, colpejant-li les natges amb una vara de fusta, mentre ella feia tota mena de moviments i jocs de mans i amollava uns crits que semblaven trons de tempesta. Va imaginar-se la temperatura d’aquells cossos i els seus sorolls voluminosos. Estava en un moment molt intens i dolç de contemplació eròtica, amb un actiu espectacle a l’estil sado al qual li trobava una fascinació francament especial. De manera sobtada, però, va anar imaginant-se el pervertit de Don Joan Ramon de Fabra i Fàbregues, el seu inefable i poderós cap, cavalcant la Júlia a tota marxa i sense cap tipus de contemplacions. Ell era amo del seu cos i del seu futur, i en podia disposar quan volgués. Tot l’erotisme que havia anat acumulant amb les substancioses imatges, va anar-se’n en orris en només un instant. Com podia gosar fins i tot imaginar-s’ho? Aquell vell fastigós, carregat de diners i amb immenses propietats, que votava el PP perquè no hi havia res més a l’extrema dreta, podia muntar-s’ho quan i com volgués amb una noia tan dolça i esplèndida, que tenia un atractiu molt especial. Després tindria la barra de permetre’s inflar el cap als treballadors amb formalitats i discursos morals, i faria uns més que generosos donatius a la parròquia, que li agrairia com a exemple de fe cristiana. Allò no tenia altre nom que el d’esclavitud moderna, consentida per les ments amb més poder econòmic. Aquell infame pensament l’havia capficat temporalment. Aleshores, va haver de fer una breu pausa en les seves cabòries personals, ja que li va sonar el telèfon mòbil. Primer no sabia si contestar o deixar-lo sonar, però era en Joan, el seu millor amic des de la infantesa. - Escolta Ernest, aquesta nit sortim. Hem quedat amb tota la colla a dos quarts de dotze al pub Txa Txa. Han vingut l’Albert i l’Eduard, que ja han acabat els exàmens de la facultat, i m’han comentat que també vindrà la Mercè de Barcelona, la cosina de Felip, i diu que et vol veure. Aquesta nit cardaràs com un llop, malparit! T’esperem. - No m’espereu que tinc feina molt endarrerida i he de presentar les declaracions de l’IVA la setmana que ve. No estic per a festes, que he tingut una setmaneta que ni te la pots imaginar. No sé si haver-me llicenciat en econòmiques m’ha servit per a gaire. - Però si és divendres. Sempre et queixes si no tenim cap rotllo, i ara no vols sortir. Aquesta nit pinta bé. Xerrarem, fumarem, farem uns cubates, i qui tingui sort... Òstia, que tens sexe dur assegurat, que aquestes barcelonines saben molt bé què es fan. - No em queixo de res. Adéu, et penjo. Ja et trucaré quan vagi menys atrafegat a la feina. Ho sento, però aquesta nit no m’apeteix sortir ni molt menys encara fer el pendó. Estic molt cansat i me n’aniré a dormir de seguida. A més, demà al matí treballo i no puc arribar amb ulleres. La trucada d’en Joan li va servir al menys per oblidar temporalment la sinistra imatge sexual del seu infame cap amb la jove cubana, amb la qual feia exactament quinze dies havia passat pel jutjat (l’altar ja no estava al seu abast). No podia concebre que es pogués comprar una persona a aquell nivell. Era la nit del divendres i l’interès de l’Ernest requeia únicament en el sexe online. No li importaven gens ni mica les animades converses ni les copes amb els amics, ni la vinguda d’aquella barcelonina prou atractiva que li anava sempre al darrera. Com no era la Júlia, no li interessava. De ben segur que ja en trobaria una altra de bragueta que li fes cas! Va continuar prement botons. Va contemplar amb màxima atenció tota mena de postures i va imaginar-se tota mena de plaers afrodisíacs. La sessió a la xarxa va durar les habituals quatre hores que tenia contractades. Va ser un escalfament ben fructífer, fins que no es podia aguantar més. Aleshores va dirigir-se al bany, va començar a tocar-se i en ben poca estona va treure amb líquid totes les sensacions fantàstiques que havia anat acumulant durant la nit. Ja tenia el que havia estat buscant, i de seguida li va entrar un son profund. A les 10 del matí havia d’obrir l’oficina. Únicament era un dissabte al mes, però amb la seva nova afecció nocturna li resultava tota una molèstia. Havia anat al llit molt tard. S’havia llevat aviat i havia pres una bona dutxa, i el raig de l’aigua freda li va recordar les carícies manuals de la nit anterior. Havia d’aturar aquells pensaments ràpidament, atès que tenia tot un matí carregat de papers i més papers al davant, que no podien esperar ni li permetien cap mena de distracció. De fet, no era per a tant, atès que només havia estat un actor passiu d’una amalgama de pel•lícules presidides pel desig i la disbauxa. A mig matí, li va trucar un altre cop el seu amic Joan, que no s’havia enfadat per la seva negativa taxativa de la nit abans. Era un company excel•lent que mai no el deixava de banda en res i sempre li feia propostes atractives per tal de poder passar una molt bona estona junts. El va convidar a sopar ja que complia vint-i-cinc anys el dilluns vinent, i era una xifra que calia celebrar amb el màxim entusiasme. Després tornarien a anar al Txa Txa, i allí es trobarien amb els altres. De ben segur que també hi seria la Mercè. - No em pots dir que no aquest cop. De cap manera. No és un aniversari com els altres. Faig un quart de segle! Segur que t’animaràs i t’ho passaràs molt bé, i a més, tornaràs a deixar escapar una bona nit de sexe? Si tu fa molts anys que sempre vas calent! La Mercè venia de tant en tant per la ciutat a veure la seva àvia. Vivia a la capital i era una noia alliberada, i amb ell s’havia allitat en unes quantes ocasions. Però a l’Ernest no li treia el son. No tenia ganxo perquè era massa fàcil. S’havia embolicat amb ella per seguir-li el joc, en uns dies en què no tenia res més. Eren altres temps amb altres interessos personals i corporals. Ara tenia la web, i la imatge de la Júlia. Prou i massa. - Ho sento molt pel teu aniversari. Però no vindré. No m’és possible. Ja et vaig dir que vaig totalment de cul amb el maleït IVA. Ja saps com és el meu cap, i mira que ara va ben follat. Més val oblidar-ho, que no vull ni pensar el que fa amb la nena aquella. - Qui t’entengui, que et compri. Jo no sé de què vas. T’has enamorat com un nen del cony de la dona del teu cap, o només et fa trempar. Veritablement no ho sé. El que sí que sé, és que acabaràs molt malament. Bé, Saps el que et dic, tu t’ho perds, noi. - O no – va contestar irònicament l’Ernest, gens satisfet del to que estava agafant aquella conversa. Va tenir un matí força intens a l’oficina, amb alguns crits fora de to inclosos del cap que es queixava de la lentitud en la redacció de diversos contractes de lloguer d’uns pisos, que havien d’estar llestos abans del dimarts vinent. Després de dinar va fer una llarga migdiada. Havia ingerit poca cosa, ja que preferia sentir-se ben lleuger d’estómac. Aquella tarda havia d’anar al gimnàs, i mai no volia consumir grans àpats quan havia de fer exercici. Va fer donar voltes i voltes als pedals de la bicicleta estàtica, fins que va arribar als 50 quilòmetres. Va realitzar els típics exercicis musculars, abans d’anar-se’n a la dutxa. Novament sota l’aigua es va trobar amb intimitat amb el seu cos, i va començar a acariciar-se com si estigués davant de la pantalla de l’ordinador a partir de les deu de la nit. Va haver d’aturar-se en sec, ja que el cos se li anava alterant de debò. De seguida, va prémer el botó blau de l’aigua freda. Va posar-se el xandall, els mitjons i les esportives sense gaire pressa. Se sentia com a peix dins l’aigua. Va entaular una agitada conversa sobre tàctiques futbolístiques amb un grup de nois que se n’anaven plegats a veure al seu club d’amics el partit del dissabte: Barça- Betis. Calia jugar pels extrems i deixar-se de bombejar totes les pilotes a l’olla. Aleshores, el seu germà petit, l’Alfons, va trucar-lo quan ja estava a la porta del gimnàs. - Sopem plegats aquesta nit, que fa dies que no la podem fer petar. T’he d’explicar una cosa que no t’ho podràs creure. T’ho avanço, perquè no puc més. Fa tres dies que surto amb una cubana que està per a sucar-hi pa. Carda com els àngels, no et pots arribar a imaginar el que arriba a fer al llit amb el seu cos. Després de sopar te la vull presentar. Ja veus que li faig la competència al teu cap. A la meva, li diuen Adelina, i és una mulata que et fa perdre tot el món de vista. Segur que està més bona que la Júlia. - No puc Alfons, creu-me. Ja me la presentaràs un altre dia. Vull anar-me’n a dormir molt aviat, que he tingut una setmana terrorífica. Aquest mateix matí he hagut d’aguantar una esbroncada espectacular del cabró que em paga. Mira com estic que no miraré ni el partit del Barça que fan a TV3. Si vols quedem el diumenge que ve per dinar. No li apetia tancar-se a casa encara, després de tot el que li havia contat el seu germà. Va anar pegant voltes lentes per la ciutat amb cotxe, mentre anava centrant els seus pensaments confusos. La sempre idea de pensar amb noies cubanes li feia alterar els bioritmes. L’Alfons havia estat de sort, i en sabria treure’n profit. Ell, però, no desitjava una cubana qualsevol, sinó que tot el seu organigrama eròtic mental girava envers la Júlia. Quan finalment es va decidir a obrir la porta de casa, va posar la televisió d’immediat. Al Canal 33 retransmetien l’habitual partit setmanal de la segona divisió. Jugava el Nàstic a casa contra el Lleida, en un derbi que estava sent bastant igualat. Es va seure confortablement davant del sofà i li va entrar gana. Va encomanar una pizza que no va trigar en arribar. Mentrestant ja havia obert dues llaunes de cervesa. Quan l’estava fent a trossos, va sonar de nou el telèfon. Aquest cop era el fix. Era la seva mare que volia saber com li havia anat la setmana laboral i preguntar-li si aniria a dinar el dia següent a casa d’ella. - No he tingut una molt bona setmana. I no puc venir demà, que he quedat amb uns amics. Ja passaré el diumenge que ve que ja he parlat amb l’Alfons que ens trobaríem a casa teva. L’Ernest va quedar-se amb silenci. Mai no li havia agradat dir mentides, però és que no paraven d’empipar-lo. Semblava que era el centre d’atenció de tothom, i tots li volien alegrar-li la vida. No li interessava gens veure ningú, ni escoltar converses estúpides de mascles que presumien de follar a tot ritme i mai no es menjaven una rosca, ni veure les noies que li havien de presentar per molt bones que estiguessin, ja que tenia molt clar l’única cosa que volia. A les 10 en punt va tornar a seure’s a la butaca de cuir que li havia costat ni més ni menys que dos-cents cinquanta-tres euros (ben aprofitats, però). L’ordinador es va posar en marxa en uns pocs segons. Va seguir els mateixos passos que la nit anterior, i que les altres. A les dues de la matinada, com sempre, va haver de parar-lo. Com era de menester, va haver de fer la curta però obligada visita al lavabo. En un instant ho va deixar enllestit. El llit l’esperava. Va llevar-se tard el diumenge. No li va apetir preparar-se res d’esmorzar, ja que preferia anar una estona a córrer pel costat del riu. Des de ben petit havia estat un noi amb grans molt esportista, que demostrava tenir molts bons dots en diferents esports. Eren més de les dues quan va tornar a casa (de la tarda, aquest cop). Estava tot suat i li calia prendre’s una bona dutxa. Sota l’aigua de nou va començar a mirar-se atentament el cos. Tenia desig de si mateix. I de la mirada va passar a les carícies lentes i constants. No parava de trobar un plaer inaudit en cadascun dels moviments suaus i intermitents de la seva pròpia mà, de les dues. Es tocava de dalt fins avall, cara, boca, llavis, coll, pit, panxa, braços, cames, penis i testicles. No va dinar. No li hagués entrat res. Molt ansiós es va seure amb rapidesa davant de l’ordinador i va començar a obrir el món que el tenia absorbit des de feia quinze dies. I aquest univers era immens i petit a la vegada. Incloïa únicament pàgines web gratuïtes amb cossos de dones fascinants, que feien tota mena d’actes sexuals. Amb el sexe a l’infinit, va estar-s’hi tota la tarda. I va haver de visitar el lavabo en un bon nombre d’ocasions. A les 10 de la nit, estava exhaust. Ja no podia més. Va seure’s aquesta vegada davant del televisió. A l’històric programa documental de TV3, 30 minuts, feien un reportatge sobre la gravetat de l’addicció del sexe a Internet. No l’interessava. Va apagar l’aparell i va quedar-se dormit com un soc. Poc després va sonar el seu telèfon mòbil. Era un número desconegut. Ell no se’n va assabentar de res. Una veu molt dolça de noia, amb accent de salsa, va deixar un missatge ple de misteri.
Article complet

Joc literari II: intenta resoldre l’anagrama.

El Jesús Mª Tibau, vol engantxar a la Lectura fent referençia als Autors i al territori... Ara, proposo al meu bloc un nou repte. Es tracta de descobrir què s’amaga darrere d'un anagrama literari. Entreu al bloc i participeu! Com a l’anterior joc, podeu escriure comentaris o enviar-me la resposta a l’adreça electrònica del Club de Lectura de Tortosa clubdelectura@tortosa.altanet.org...
Article complet

L'hereva Petronel·la

Els vells narradors d'històries, que durant tants segles han anat trepitjant els nostres pobles, acostumaven a contar la història d'un heroi que tenia de nom Jaume. Era d'ascendència fenícia, és a dir de sang d'excel·lents comerciants i mercaders, que va construir un poblat gran, o una ciutat petita, justament al turó on avui en dia està situada l'ermita de Solicrú. Des d'allí es podia contemplar tot l'estuari de l'Ebre i podien estar tranquils que no serien atacats pels enemics, però d'aquests fets ens hem de remuntar molt enrera, fins al segle quart abans de l'era cristiana. Els segles van anar passant, com es diu popularment el temps vola, i va venir a les nostres terres un senyor noble que provenia de ponent i portava tècniques innovadores per al conreu dels fruiters. Tenia l'honor de ser el Duc de Cambredó, el qual era molt amic del rei, atès que havia estat un important militar de l'orde dels Templers, que van conquerir totes les terres que regava la mar Mediterrània i les van posar a disposició de la noble i estimada corona de Catalunya i Aragó, de la qual nosaltres tenim l'honor de ser els hereus de primera mà. Al voltant de l'actual ermita, a uns quants quilòmetres del casc urbà de Campredó, va fer habitable una fortalesa i va fer construir diverses sèquies de seguretat, ja que era una època en la qual actuaven moltes colles de bandolers que tenien atemorida tota la població. Saquejaven tot el que tenien al seu abast, i els enormes castells dels senyors feudals que guardaven molts productes de valor havien d'estar ben protegits dels més que probables setges. Cap a l'any 1350, el duc de Cambredó va ordenar construir un castell, que havia de ser el més gran de la regió, per tal de donar mostres de la seva fortuna i volia que fos el mirall a seguir per altres nobles, i que tots els camperols li mostressin el seu més alt respecte. Cada pedra d'aquelles gruixudes parets va ser portada al cim per diversos grups de sirvents i presoners. La construcció del castell de Cambredó va rebre ajuda financera dels barons d'Aragó, que estaven disposats a defensar-se per totes de les amenaces dels poderosos senyors de Castella. Aquest nou castell havia de ser el més segur de tota la corona i símbol de la resistència de la nostra terra. Però poc després, com sempre passa en la història dels aristòcrates i reis, va haver tractats de pau, acords territorials, casaments entre parelles de tots dos bàndols - aragonesos i castellans, - que van propiciar un llarg període pau i benestar a les nostres comarques i a tot el regne. De fet, un centenar d'anys desprès de construir el castell de Cambredó, aquella gran fortalesa va ser adquirida per uns nobles que s'anomenaven 'Oliver de Boteller'. El senyor d'aquesta família era un portentós duc que havia fet fortuna amb l'exercici del monopoli del comerç marítim pel mare nostrum. La seva filla Petronel·la era la fadrina més bonica de tot el contorn. El seu nom recordava una famosa reina de la corona, que quan es va esposar tenia només tres anys, i d'aquest matrimoni va resultar en la unió dels regnes de Catalunya i Aragó, els més pròspers de la Península Ibèrica, que esdevingueren senyors de tota la mar Mediterrània, fins a les costes de Turquia. Na Petronel·la era conscient de la seva bellesa. Però com moltes altres noies boniques, en temps passats i en els actuals, no li agradava res més que sentir de tothom el bonica que ella era. Molts homes, joves i macos, soldats valents i de bon naixement, s'apropaven al castell per buscar els seus favors. Ella els refusava a tots, perquè ells no disposaven de la virtut que ella més desitjava: el dot de recitar poesia i fer música que fes reflectir en un mirall la seva impressionant bellesa. Curiosament l'home que posseïa aquest dot era un xicot que era fuster, sense un duro, és a dir d'ascendència pobre o naixement baix com s'anomenava per aquesta època, que residia en un poblat dins la vall a la mateixa boca del riu Ebre, a uns quants quilòmetres del castell. El seu nom era Joan, de la casa dels “Panxampla”, i tenien la fama de ser treballadors i honrats com els qui més, però per suposat no tenien res que oferir-li a tan distingida dama, jove, rica, i bella a la vegada. En Joan s'havia bojament enamorat de la Petronel·la, i cada dia de la setmana passava al voltant del castell i desitjava que l'admetessin a entrar al saló de jocs i poder parlar a la més bella de totes les belles. Una sirena que tenia la bellesa de fada encantada i que l'havia trastornat. A voltes li permetien entrar, de vegades el tiraven fora, però sempre que li permetien la seva presència davant la Petronel·la, tocava i cantava per a ella d'una manera tan encantadora i sempre afalagant la seva bellesa que no tenia comparació i la inundava de paraules tan dolces que ella mai no hauria pogut sentir de cap dels homes que habitaven el castell, els quals tot i tenir més diners, nom i prestigi que en Joan, eren uns incults i no sabien res de la dolçor que una noia tan bella necessitava. El jove fuster va començar a creure que ella li retornaria l'amor i cada dia estava més apassionat. Oblidà el seu treball, va deixar de fer exercicis de força i cuidar el seu cos, i pensava tot el dia en les composicions que dedicaria a la seva estimada i en crear la música més dolça que li captivés el cor per sempre. Però mai plou en abundància a casa els pobres i ben aviat la seva esperança es va esvair del tot, i el féu tornar a trepitjar de peus a terra, aterrar del seu viatge lunar, i li van demostrar que els somnis blaus només existeixen el els contes de xiquets i la realitat és molt més dura; mentre que un somniador pobre sempre té les de perdre. Un jove general, més maco i més poderós, i potser amb més do de paraula que els altres nois de la comarca, va venir a visitar el castell i descansar després d'haver estat a l'illa de Sicília servint fidelment al rei durant més de cinc anys. Amb els seus encants va deixar la senyoreta totalment enamorada. La unió era adequada i beneïda per la família, ja que s'unia l'hereva del senyoriu de Cambredó amb un noble que feia de soldat i que aportava molts diners en efectiu, que era el que l'aristocràcia d'aquesta part del país estava cercant des de feia anys, ja que les raons monetàries els havien enfrontat llargament a la corona. A la gran festa de casament se n'oblidaren de convidar el pobre fuster, al qual consideraven de rang molt inferior. De fet, no va haver ni una sola paraula per a ell, ni un missatge d'explicació, com si al castell se n'haguessin totalment oblidat de la seva pobra i desafortunada existència. En Joan no es va dirigir durant setmanes ni al castell ni al cim del turó de Solicrú, però estava molt ressentit i no prometia ser bo tota la vida, com havia estat en els darrers temps, on l'amor li havia fet oblidar quant fort era. Amb el cor trencat, ell divagava a través de la vall de l'Ebre, i els boscos de la serra, amb la seva arpa com a única arma, i va composar una oda que seria cantada per aquells indrets durant més de cinc-cents anys, i es considera un dels poemes d'amor més importants de la nostra volguda i maltractada llengua catalana. Era una oda molt llarga, que expressava tots els seus grans sentiments i dels innumerables versos se n'han conservat els més emotius i han esdevingut un himne per als víctimes del desamor: "Lluny de les torres de marbre de la bella Petronel·la jo passo les meves hores solitàries de tristor ella que brilla de bellesa i careix d'amor, contempla com el seu fidel servent es mor però no mostra una estela de compassió". Però en Joan no va morir del seu amor i el cor trencat. Poc després es va unir a un grup de bandolers i lladres de camins i es va convertit en el cap de la banda. Va robar en els camps de la seva estimada moltíssimes vegades i va aconseguir forçar la ruïna de la casa més forta de la contrada i se'n sentí satisfet de la seva revenja. Els segles durant els quals aquell fortí no havia pogut ser saquejat havien quedat només per a la història. Res podia aturar la ràbia i bravura del fuster fet bandoler, que volia condemnar tothora els fets que l'humiliaren. Per a la cruel Petronel·la, li va seguir dedicant poemes i cançons, però de signe ben divers i el record de la seva crueltat la va seguir fins a la resta dels seus dies. Els camperols de la regió recitaven de memòria i de tot cor els versos més contundents de la famosíssima oda d'amor i revenja: "Vos sou senyora meva, l'ànima de gel que no tindrà cabuda al cel, car és més freda que la neu de l'hivern al cim el turó, ja mai més tindrà l'amor meu i la seva bellesa es cremarà a les brases de l'infern". Per a en Joan, la seva merescuda recompensa va ser que la famosa oda no s'hagi oblidat mai i se'l recordi més com a un gran enamorat que com a un malvat bandoler, que només el destí va fabricar. Així que fins als nostres dies, quan el castell ja no està en peu i ningú se'n recorda de la seva existència, la història d'amor i desamor del Joan i la Petronel·la encara es ben viva en la memòria d'aquells que estimen.
Article complet

<1...618
619
620
621
622
...627>