LLIBRES DE PAPER

L’avi Manel vivia sol, en un adossat d’un dels barris residencials de la ciutat. Va haver una època en que era moda aquest tipus de vivenda. Hi solien viure gent de classe mitjana acomodada. Ara ja havien quedat obsolets, però en Manel s’hi sentia a gust. Cada dia venia el Damià, un treballador domèstic, per a ajudar-lo a posar la casa en ordre, i a tenir les seves coses personals a punt. Era molt presumit i polit. Aquell dia es va despertar aviat, estava nerviós. Però alegre i il·lusionat, com un nen petit. Era el seu aniversari i tota la família vindria per a preparar-li la festa. Estava content. Mai s’hauria atrevit a pensar que arribaria als cent anys. Ja feia més de vint anys que estava vivint una segona vida. Semblava un miracle, però els avenços de la ciència li havien donat una segona oportunitat. Mai oblidaria els quinze anys que havia estat sofrint la malaltia del parkinson. A poc a poc sentia com el seu cos quedava paralitzat per aquesta malaltia degenerativa, tenint la sensació que una força invisible l’empresonava a si mateix. Com si estigués dins d’una camisa de força, de les que posen als bojos per tancar. Es va passar anys llargs, com un malson. Pensava que no despertaria mai. Gitat al llit, sense poder-se bellugar. No podia moure les cames, per fer moviments de pedalejar. Ni tenia força a les mans per agafar la cullera i menjar. Amb molta dificultat subjectava un mocador i es netejava els llavis o el nas. Tenia quatre fills, dos nois i dues noies, i sis nets. Tots treballaven, i no podien tenir cura d’ell, encara que tots els dies anaven a veure’l, ja que vivien alguns a l’altre pis del mateix replanell, altres al mateix carrer o a llocs propers de la mateixa ciutat Montse, amiga de la família, era la curadora i li feia tot. Tenia una mica de consol quan Montse el tombava de cara al balcó, d’on podia veure el passeig de la vora del riu. Mirava la gent que passejava, mares, pares, i nens que jugaven. Sobre tot mirava l’aigua del riu, el seu corrent... Encara que l’aigua no era tant clara, i la llum del sol, quan n’hi havia, era més pàl·lid. A la Montse li parlava una mica, però poc. Gairebé no s’entenia quan parlava, però el Manel li hi explicava que quan era jove va ser enginyer, treballava fent projectes i fins i tot havia anat a Estats Units a treballar a la NASA. També era músic, de vegades cantava amb una coral i quan tenia vacances del seu treball d’enginyer, anava de gira amb una orquestra, com a pianista, ja que també havia estudiat la carrera de música, amb l’especialitat de piano. Montse l’escoltava i intentava entendre’l. L’avi Manel s’havia posat nostàlgic, no ho va poder evitar. Quedava tan lluny aquell temps... La Montse li preguntava - No li agradaria tornar a aquell temps de joventut? - No, Montse, no. Estic cansat. Només tinc que anar passant i tenir paciència. A la Montse, que era molt sensible i li havia agafat molt d’afecte, l’animava i li donava esperança. – Sí, l’esperança és l’últim que es perd. - I ara toca el tema de l’esperança, sembla una utopia. Però també les utopies es poden convertir en realitats. Pot ser que llavors ja no serien utopies, ni esperances...La transformació en realitat, ho podem considerar, quasi com un miracle. I perquè no, creure en miracles? Pensem que és més real creure en la ciència. La Montse li va dir: - Manel, no saps? Un equip d’investigadors mèdics, estan fen operacions, sobre aquesta malaltia que tu tens, el parkinson., i es veu que tenen èxit. Aconsegueixen la curació completa. Tornen a caminar, a fer-se totes les coses, i inclòs poden tornar a treballar. Seria un somni, no? - Sí, també és bonic somniar. - Els teus fills estan reunits i vindran a proposar-te l’operació. No van tardar molt quan van arribar les dues filles, Anna i Victòria, i els dos fills, Josep i Àngel, estaven molt animats i contents. Van saludar al pare, que veien amb gran pena que s’estava morint en vida. Ara aquesta operació també la fan a Seguretat Social, i aquí a la mateixa ciutat, a l’hospital de la Verge de la Cinta.de Tortosa. - Sí, sí, estic d’acord, va dir el Manel. Com més aviat millor. - Molt bé pare, anirem a fer tots els tràmits. Tot anirà bé, ja ho veuràs. Ja n’han fet moltes d’operacions d’aquestes i totes han sortit bé. Era l’esperança, que com un colom blanc, pul·lulava per l’ambient, donant vida i eufòria a tota la família. Ja tenien dia i hora. Estava tot decidit. Un dia d’abril plujós en Manelva ingressar. La porta de l’horitzó de la seva vida estava oberta. Tornaria a aquesta vida o aniria a l’altra? Aquella porta misteriosa que el portaria al cel, i es trobaria amb la seva dona, Elena. Va morir quan va nàixer la seva filla. En Manelva estar submergit, molt temps en la més profunda desesperació. Pot ser això, li va portar a contraure, fins ara, aquesta malaltia. Segur que la seva dona estava al cel, no es mereixia un altre lloc, perquè era un tros de pa. La seva bondat vessava des del seu interior, fins a brollar en la seva mirada, des de el fons dels seus ulls, color de cel, de mar, de verd d’esperança. Van estar casats molts anys i van ser molt feliços. Segur que l’Elena l’esperava. Aquest pensament l’omplia de goig i d’alegria. Va entrar content al quiròfan. Es va acomiadar de tota la família, amb un gran somriure, i amb un moviment imperceptible dels dits, d’una de les seves mans. El Manel tenia la por impregnada a les fibres més sensibles del seu cor. Davant d’ell s’obria el misteri de la gran incògnita. Era l’examen més difícil que havia de passar a la seva vida, per al qual no havia estudiat res. Sentia que s’afonava a l’ombra del no res, tot desapareixia... La remor de les paraules dels metges, les olors i sentia una pau infinita... En Manel obre els ulls. Tot havia passat. Estava envoltat de la família. Fills, filles, nets, i també la Montse, la seva curadora de quan estava malalt. Dues llàgrimes li van relliscar per les seves galtes. Pensava amb Elena, la seva estimada dona: “Ho sento, t’he fallat. Encara no era hora de tornar a estar junts. Aquí també em necessiten encara. Ben pensat no sé qui”. Montse, que era molt impulsiva, va saludar al Manel. Li va agafar les mans molt fort i li va dir: - Tot ha sortit bé, han dit els metges que l’operació ha estat tot un èxit. Ara ja no em necessitaràs per a que et vagi a cuidar, però t’aniré a veure de quan en quan. En veure el rostre de la Montse ple de llàgrimes, que eren d’alegria, i a la vegada de tristesa, li va dir que, si li semblava bé, continuaria treballant per ell. Montse es va posar molt contenta. Era una dona de mitjana edat, figura harmoniosa, cabell curt, una mica canós. Rostre perfecte, i uns ulls que canviaven de color segons el seu ànim. En Manel la trobava atractiva i una gran senyora. Li recordava a la seva dona, però només en la bondat que també li vessava de l’ànima i en el senyoriu. Físicament no. Estava segur, la Montse el necessitava, però se’n var adonar que ell la necessitava més encara. La recuperació del Manel va ser satisfactòria, i molt ràpida. A poc temps ja feia vida normal. Va anar a viure a un adossat de dues plantes, que també estava situat a la vora del passeig del riu, com el pis on va passar aquells llargs anys, empresonat en la seva malaltia, mirant la vida passar i l’aigua del riu, aliens a ell. En Manel havia tornat a nàixer. Es va casar amb la Montse i van ser feliços molts anys. Va tornar a treballar, a fer projectes. Però més que mai feia de pianista, realitzant concerts arreu del país i de l’estranger, tenint un gran èxit. Els seus dits volaven, lliures com ocells, solcant l’espai i el temps, amb la música de les seves melodies. La Montse sempre l’acompanyava. Van viure una segona vida, cosa impensable en un passat, bastant proper. Gràcies a l’equip mèdic que va venir dels Estats Units, que per cert eren catalans, es va donar un pas de gegant en la curació d’aquestes malalties. Avui, vint de maig de 2100, era un dia especial per al Manel. Complia cent anys. Hi havia qui arribava als cent deu i cent vint. Però, els cent era un número redó i estava content. El dia era color gris terrós, com sempre des de feia temps. La claror del dia era apagada, no deixava veure el seu resplendor lluminós, omplint de llum, amb tonalitats ataronjades, daurades. No hi havia postes de sol amb la seva bellesa vermellosa, com un foc suau que escalfava el cor de vida. Al maig de 2100, el paisatge no era com quan en Manel era jove, que tampoc feia tant, però li semblava tan lluny. No podia evitar de recordar aquell temps. També recordava quan va morir Montse, la seva segona dona, qui el va omplir de vida i d’amor molts anys i la trobava a faltar. Va il·luminar la segona etapa, crucial de la seva vida. Ja feia deu anys que la Montse l’havia deixat. I segur que també era al cel, com la seva primera dona Elena. Allà s’haurien trobat. “Potser es van estirar de les grenyes?”, es preguntava Manel. “Crec que no”, es contestava, “perquè les dues eren molt assenyades, i si no, per això estava Déu, per posar pau”. Segur que es lamentaven: “Perquè l’hem deixat sol en Manel? Estarem en el seu cor, per donar-li força. I nosaltres estarem en el seu pensament.” En Manel i la Montse van tenir un fill, que es deia Jordi. Va ser l’alegria dolça de la seva vida. Avui vindria, com tots, amb el seu fill Manelet i la seva dona Kisuka, una japonesa que va conèixer quan estudiava, anaven a la mateixa universitat . En Manel ja estava preparat i empolainat, com a ell li agradava. Elegant però a la vegada modern. Tratge marfil i camisa rosada. Va començar a venir tota la família. En un moment, l’ampla sala de la planta baixa, es va omplir de tota la gent que estimava. Es va crear un ambient de gran xivarri i alegria. Tots portaven alguna cosa, regals, flors, pastissos. El saludaven i l’abraçaven. En Manel estava emocionat i molt content, sobre tot quan va abraçar a Jordi, la Kisuka i el seu net, el més petit, potser per això, era el més mimat per tots, i molt especial per en Manel. Manelet tenia vuit anys. Era un nen molt intel·ligent, despert i espavilat. Era alt per la seva edat. Tenia el cabell castany, pell blanca, els ulls color marró, una mica orientals, heretats de la seva mare. Li agradava molt anar a veure a l’avi Manel. Anaven a la seva habitació, i l’ hi ensenyava unes llibretes, i el deixava dibuixar amb un llapis, de quan ell era jove. I li ensenyava un llibre de poemes de l’àvia Núria, que era escriptora, i va morir a principis de segle XXI. Ara no hi havia de llibres de paper, tots hi eren als ordinadors. Ni material per a fabricar-ne. El paisatge era de color terrós, no hi havia ni flors, ni plantes, ni primavera, ni hivern; ni cel, ni sol. Tot era tèrbol i ple d’ombres. Una atmosfera tòxica, que no es podia respirar, nebulosa i enfosquida. El cel tenia color de paper reciclat. Pel riu no passava aigua. Baixava una pasta viscosa i repugnant, molt a poc a poc, com una serp verinosa. Feia fàstic mirar-la. S’havien de posar mascareta per sortir de casa. Les cases i edificis estaven hermèticament tancats i climatitzats. Manelet no parava de parlar i de preguntar al seu avi. - Avi, conta’m coses de quan tu eres jove. Perquè ara el món es així? Que va passar? Perquè no hi ha llibres de paper? Com els de l’avia Núria. Com és que aquest se’n va salvar? - Veuràs fill, t’ho contaré, perquè ja ets una mica gran i ho entens tot. La mort de l’àvia Núria, va ser sospitosa. I quan li van fer l’autòpsia, al estómac li van trobar una bola de plàstic suau, dins de la qual estava, molt ben embolicat, el llibre de l’àvia. El que tu coneixes i que es titula “Els millors poemes de la Núria”. - Què estrany avi, això no ho entenc. Pobra àvia. Se’l devia estimar molt aquest llibre. - Sí, Manelet, en el passat van succeir fets esgarrifosos que ho van anar canviant tot. Van morir persones, la natura també desapareixia, com si la naturalesa es volgués venjar. - Sí, avi, però els llibres de paper, quan van desaparèixer? - No siguis impacient, home! A més, no els trobeu molt a faltar, utilitzeu mini ordinadors, mòbils, que serveixin per a tot! Tot es mou amb les noves tecnologies i la robòtica. Per gravar, per parlar, per a classe. A les biblioteques tampoc hi ha llibres de paper, amb les seves boniques portades de cartró, amb dibuixos, fotos o pintures, acolorides. Com abans era la terra, plena de color i de llum, alegre i plena de sol. Hi havia boscos, amb arbres verds, de totes les tonalitats. Primaveres amb camps plens de flors de tots els colors. Ocells que cantaven i feien els seus nius a les branques dels arbres. Anàvem a les muntanyes, al nostre estimat port, Tortosa-Beseit, a les fonts de la Caramella, el Toscà, brolladors d’aigua pura i cristal·lina. Gaudíem de la natura, respiràvem l’aire net, que ens portava perfums de mel, farigola, romer, pi... El sol ens acaronava la pell. A l’estiu anàvem a les revetlles de les festes, dels barris, i pobles del voltant... Era un altre món Manelet. Com t’hagués agradat! També anàvem al col·legi, estudiàvem molt. Desprès a la Universitat. A les Terres de l’Ebre hi havia instituts i universitats. Segons quina carrera, anàvem a Barcelona, Tarragona, València, Saragossa... També anàvem a les discoteques, no et creguis...Fèiem amics i amigues, i ens enamoràvem... I s’estilava, per desgràcia, això sí, la droga entre la joventut. Però els més assenyats i més responsables passàvem de tot això Un camí nefast que només portava a la degradació humana i la mort. El nen estava bocabadat escoltant a l’avi. En Manel respirava i continuava. - El riu era de plata, el cel blau, els núvols blancs, les nits serenes i estrellades. El sol amb la seva llum d’or donava vida a la natura i als humans. Venien dies d’un fort vent que netejava l’ambient. Altres dies ens visitava la pluja i apagava la set de la Terra i les persones. Als hiverns ens cobria la neu blanca, matant els microbis de moltes malalties-. Manelet feia silenci i cada cop obria més els ulls-. Però tot no era tan bonic, no creguis. Hi havia maldats, estafes. Homes que mataven a les seves dones, perquè no es deixaven manar, o no estaven d’acord amb ells. - Avi, això és molt trist. - Encara que el món era més bonic, el comportament de les persones era deplorable. - Ara el món s’està morint, avi, cada dia és més fosc, i l’atmosfera és més irrespirable. --- Encara que tot està preparat, tecnològicament, per sobreviure perfectament. No hi ha sol, ni vent, ni pluja, ni neu Ni llibres de paper. De sobte el nen salta de content i diu: - Avi, avi, tinc la solució. Al meu mòbil, tinc el número de telèfon de l’Èol, déu del vent, i de l’Apol·lo, déu del Sol. De vegades els trucava i parlava amb ells. Ara fa temps que no em contesten, potser estan dormint o estan morts. Espero que no. Pot ser ens podrien ajudar a salvar el món. - Però que dius noi? que estàs boig? -va contestar, rient, l’avi Manel.- Va, posa’t el vestit i la mascareta per sortir, que et portaré a veure un museu de llibres de paper, amb tapes de colorins i tot, que t’agradaran tant. - Avi, és veritat, trucaré a veure si aquests déus ens poden ajudar. - Va, camina, agafarem la nau, que la tinc a la terrassa. Llavors cotxes hi havia pocs. Era més normal desplaçar-se en unes petites naus redones, impulsades per uns motors, els quals funcionaven amb un combustible que no contaminava, que viatjaven per l’aire. - Pel camí et contaré les dues plagues importants que vam patir per causa de les quals van desaparèixer totes les publicacions, de tota mena, però sobre tot llibres. Semblava una maledicció. Cap a l’any 2050 ens va envair de ple la plaga de la mosca negra, quan ja feia bastants anys que havia començat l’inici de la destrucció de la natura, provocant malalties de conseqüència mortal. Van destruir tota la vegetació i van fugir cap a l’infinit. Després vam ser atacats per la plaga del mosquit vermell, quasi invisible, però, implacable. Penetrant per tot arreu que hi havia material de paper, i per suposat, on hi havia llibres. I tots els mosquits vermells que no van poder ser eliminats per cap mena d’insecticida van acabar la seva feina de destrucció i tots van fugir cap al cel, deixant-lo tapat i fosc. Tal com ara es veu, Manelet. - Avi, quina por, oi? I no els van poder eliminar en res? - No, no es va poder fer res, malauradament. Podia ser una maledicció, causada per la maldat que en aquella època existia en el cor del ésser humà. Pot ser els déus de les forces de la Naturalesa, es van avergonyir tant, que es van posar a plorar, i cansats es van adormir. Van aparcar la nau al terrat del Museu - Aquests llibres es van salvar perquè estaven tancats hermèticament a una vitrina de vidre, i no van poder entrar els mosquits vermells. Hi havia uns vint llibres. Tots eren autors Ebrencs. - Són preciosos avi. No els podem treure? No, es desintegrarien. Contaven una llegenda, encara que no es poden creure les llegendes... - Conta’m avi, conta’m! - A aquestes terres hi havia uns escriptors que venien de l’infern i com no els van deixar posar els seus llibres dins aquesta vitrina, es van enfadar tant, que van fugir cap al cel, deixant un camí de foc. I com tampoc els van deixar entrar al cel, es van tornar en fum negre. Ajudant així a enfosquir el firmament. Van desaparèixer maleint. Potser tot va ser culpa d’ells. Només és una llegenda. Ara, hem de tenir precaució, això sí, però tampoc vivim tan malament. Ja hi estem acostumats. Les noves tecnologies ens ho solucionen tot. Podem estar bé. La teva àvia Montse va morir d’un virus que contagiava el mosquit vermell. Afectava als pulmons i no es podia fer res. Va morir més gent, fins que van descobrir l’antídot. Te’n recordes, Manelet, de la teva àvia Montse? - I tant que sí, avi. He vist moltes pel·lícules que tu m’has ensenyat d’ella. Era molt senyora i molt maca. No la vaig conèixer personalment. - Podem anar cap a casa, tota la família ens estarà esperant. Ja tindran la festa preparada. - Sí, avi. Estàs content? Tindràs que bufar l’espelma, com es feia abans. - Doncs ho faré, i tant que si. - No et posis trist, avi. Sé que sempre ho fas quan recordes a l’àvia Montse. - Gràcies que et tinc a tu, Manelet, que em vens a veure molt. També al teu pare Jordi, que és el meu fill petit. Estimo a tots, però vosaltres sou especials. Formeu part de la meva segona vida. Quan jo era jove això era impensable. - Avi, però, tens molta sort de tenir al Damià, que sempre ha treballat per tu. - Sí, no me’n oblido mai d’ell, ha estat com un germà per a mi. És molt més jove que jo i es troba bé de salut. Estic molt agraït, m’ha fet molta companyia, m’ha ajudat molt. La resta del camí, ho van fer en silenci. Manelet estava molt engrescat jugant amb el seu mòbil. Estava seriós i també una mica trist. Van arribar a casa, van deixar la nau a la gran terrassa que hi havia. Van entrar, es van treure les mascaretes, i els vestits que es posaven per sortir, com una mena de capa, que abans s’utilitzava per cobrir-se de la pluja. La festa ja estava quasi preparada. Tot feia goig. Hi havia fanalets de color, taules preparades amb tot tipus de menjar. En calent, en gelat. A l’estil d’abans, suculent i apetitós, com ara fricandó amb rovellons, abadejo amb samfaina, pollastre amb pebrot... Els típics pastissets de Tortosa, les punyetes de Roquetes, les casquetes de Lledó...i Vall-de-roures. El vi dolç de les bodegues de Xavier Salvador, també de Lledó. Tot guarnit amb l’estil de les places de les festes dels pobles. De l’època d’abans de nàixer l’avi Manel. Què bonic, feia molt de goig. Tots felicitaven a l’avi Manel. Sonava una música ambiental també al gust de l’avi, de Beethoven, Mozart, Strauss... Se li apropa la Kisuka molt contenta, l’agafa del braç i li diu: - Manel vine, tenim una sorpresa per tu. Esperem que t’agradi. Pugen a la segona planta, i al mig de la sala més gran, hi havia un esplèndid piano de cua, de color blanc. Manel va donar les gràcies molt emocionat. No s’ho esperava, això era massa. Va seure a la banqueta i es va posar a tocar les més belles melodies. La Kisuka i el Jordi havien portat el piano del Japó. Tota la família l’estimava molt a la Kisuka. En realitat, era l’única família que tenia. Era especial, per la trista història que envoltava el seu origen. Jordi la va conèixer a una universitat dels Estats Units, on els dos estudiaven robòtica. Es van enamorar i es van casar molt joves. Ella vivia amb el seu pare adoptiu Kioto. Abans de morir li va confessar l’horror de la seva història. Treballava per al seu pare i vivien a un poble rural, on la cultura estava molt endarrerida. Les filles no eren benvingudes a la família, perquè portaven moltes despeses i no les podien costejar. Les havien de casar, donar una dot al nuvi i la família. Hi havia una màfia esgarrifosa. Després de casades, el marit i la seva família continuaven extorsionant econòmicament a la família de la dona. I si no accedien, o no tenien diners, les dones patien accidents fortuïts i morien. Queien per un balcó de cinc pisos o es cremaven a la cuina. Clar, com eren inexpertes per cuinar... Això succeïa a les famílies de classes socials acomodades. El pobre marit, jove i vidu, en busca de una altra núvia, una altra víctima. Quan va venir al món la Kisuka, ja era la tercera filla que naixia. El seu pare va ordenar al seu treballador Kioto, que s’emportés a la nena, que només tenia uns dies de vida, i que se’n desfés d’ella. Kioto mai va gosar matar-la. En mig de ments tan fosques sempre hi ha ments que veuen la llum de la veritat i la justícia. Va fugir a un altre país, a un altre continent. Va treballar de comerciant, aconseguint una bona economi.a La va cuidar i estimar com una filla. Li va donar educació i estudis. Ara era molt feliç amb el Jordi i el seu fill Manelet. Se sentia molt estimada i molt acollida per aquella gran família, que hi formava part com una més. Però mai oblidaria a Kioto, que li va salvar la vida. Al principi van patir persecucions. Amb la sort de que no els van trobar mai. Déu meu! Manelet, on ets? Estava a un lloc de la gran taula, on ara tots gaudien del menjar, del beure, de la celebració de la festa del cent aniversari de l’avi Manel. La Kisuka i en Manel es miren, amb complicitat. - En Manelet trama alguna cosa. Està molt callat i sembla espantat. Ens prepara una de bona. Més que espantat, sembla que estigui mort de por... Què deu està pensant? - No sé, Manel. - Potser haurem de parlar amb ell. S’ha passat molta estona jugant amb el mòbil. Però ara ja no. No menja, no parla amb ningú, no riu. - Que vingui aquí, que s’assegui al mig del dos i que ens ho hi expliqui. Que jo ja no puc més! -va esclatar la Kisuka desesperada. - Calma per favor, calma, que no serà per tant- li va dir l’avi. Li fan un senyal al Manelet, i de seguida s’asseu amb ells. Abans que li preguntessin res, el noi comença a parlar. El seu to era entretallat, i súper nerviós. - He pogut parlar amb ells, avi, he pogut, i m’han contestat! - Però què dius ara, de què em parles? - M’he comunicat amb els dos, avi. No eren morts, ni dormien, s’havien desmaiat. Han reaccionat a les meves trucades. Tu no t’ho creies avi, però es veritat. Jo des de fa temps parlava amb ells, amb el meu mòbil, que té les més fines, altes i infinites tecnologies. Saps mare? Aquell que em vareu regalar l’any passat, per premiar-me d’haver tret bones notes al col·legi. La Kisuka es posa de peu, i en veu molt alta diu: - Però es pot saber, Manelet, de què nassos estàs parlant? Amb qui has parlat amb el mòbil? Tots aturen les seves converses i a la sala, es fa un gran silenci i els miraven amb un gest d’interrogació. La Kisuka, que s’havia posat vermella, els diu que no passava res, que continuessin amb la celebració. Eren coses de criatures i que no tenia importància. El noi també es posa dret. Quasi cridant diu a tothom que no eren coses de criatures i que ell no era un nen petit. Sabia de què estava parlant. - Doncs bé, parla -algú li va contestar-, a veure si ens assabentem d’una a què et refereixes. El Manelet continua. - Sí, aquesta nit començarà la lluita. Ells m’ho han dit pel mòbil. La lluita entre forces oposades. El món tornarà a ser com era. Els fantasmes del bé, contra els fantasmes del mal. Aquesta nit començarà la lluita, serà llarga i pesada, durarà aproximadament una setmana. La fita del bé serà, entre altres, recuperar els llibres de paper, que torni a lluir el sol, que les pluges amarin la terra, que la blanca i gelada neu, a les muntanyes i als plans, mati els microbis, que provoquen tantes malalties. Que tornin la vegetació, els rius de plata, d’aigua pura i neta, amb peixos de tota mena i mida. Recuperar les primaveres, les flors, els colors. Els estols d’ocells, estornells, orenetes, els torts, les garses. Quasi tots escoltaven a Manelet amb atenció. Alguns es burlaven dient: - Bé noi, jo per esmorzar demà vull: un bri d’herba, un bocí de sol, dues estrelles a la planxa, i un pastis de lluna per les postres. Per beure una copa d’aigua del riu. Una de les nebodes més presumides d’en Manel volia un cabàs de vent per pentinar-se el cabells. Alguns reien a més no poder. El Manelet repetia que no era broma. Era veritat. Les forces del bé, de la claredat i de la llum lluitarien contra els fantasmes del mal, les Tenebres, i havien de vèncer, per a que el món desaparegués a les fondàries de la foscor. La lluita seria aferrissada. No només la Kisuka, mare del Manelet, sinó ja tots volien saber d’on li havien sortit totes aquestes ximpleries, amb qui havia parlat, i qui li havia posat aquest niu de pardalets al cap. L’avi Manel callava, no ho sospitava, sabia segur amb qui havia parlat pel mòbil el seu net. No eren mentides tot allò que estava dient. Manelet en veu molt alta va dir: - Sabeu amb qui he estat parlant pel mòbil? He estat dialogant i negociant amb Èol, déu del vent, i amb Apol·lo, déu del sol. M’han dit que intentaran solucionar tot aquest terrible problema el en qual està enfonsat el món. La xalera continuava, però alguns ja se ho prenien més seriosament. De sobte, es desencadena una gran tempesta, acompanyada d’ensordidors trons. O semblaven bombes, explosions, com si vingués una guerra? O un atac terrorista, d’aquells que hi havia en el passat. Tots corrien espantats per la casa, tancant finestres i portes. La casa era segura i estaven tranquils, però la por la tenien agafada al moll de l’os. Els llamps ferien els ulls, amb la seva claror enlluernadora. Va començar una pluja torrencial, al mateix temps que queien del cel meteorits de foc i petites estrelles. Després va arribar Èol amb el seu exèrcit que tenia forma d’un vent huracanat que esgarrifava sentir-lo xiular, com si fossin bruixes esgarrapant l’espai. Apol·lo, amb els seus rajos del sol com espases afilades, intentaven tallar, desintegrar i fer-se pas a través de l’espessa escorça de les Tenebres, les quals volien posar parets per no deixar passar la llum, ni el vent, ni la pluja, que lluitaven desesperadament, per donar llum, netejar l’ambient, l’aigua dels rius... Per salvar la Terra. Èol i Apol·lo, lluitaran amb les forces del bé. Èol amb el seu vent, més fort que mai, ho netejarà tot, i podrem respirar. Apol·lo amb la seva escalfor de sol, donarà vida als vegetals, animals i essers humans. La vida renaixerà de nou. L’avi Manel, amb tota la família, es van refugiar al soterrani i per una claraboia, resistent a tota mena de lluites de la naturalesa, tan estranyes i tan fortes, com les estaven succeint, es van quedar quiets, observant, mirant... tots asseguts al terra, entapissat, suau i tou. Van caure pluges torrencials i bufaven vents huracanats. Apareixien monstres, negres, blancs, lluitant amb espases de sol, entre tempestes, trons i llamps. Semblava que venia la fi del món, i de cop venia la calma... per tornar a començar aquella lluita inacabable, com un malson, del qual semblava que no despertarien mai. L’avi Manel ja s’estava cansant, i seguit de Manelet, pugen a la segona planta. La casa no havia patit cap desperfecte. L’avi es posa a tocar el piano, fent així més sostenible l’espera. El nen es va seure al seu costat i es van posar a tocar a quatre mans. Les melodies que emetien sonaven a música celestial, portant una mica de pau en mig d’aquell caos terrorífic que s’estava produint a l’exterior. La música arribava fins al soterrani, encara que una mica tènue. Sota aquell so dolç i reparador tots s’anaven adormint a poc a poc. El piano continuava sonant. El Manel i el seu net també es van adormir, amb el cap recolzat sobre els seus braços, que els hi feien de coixí, a la vegada que descansaven sobre les tecles blanques i negres del piano que estava obert. Però les melodies del piano continuaven sonant. Tots obrien els ulls, enlluernats per la claror que entrava pel finestral del soterrani. Del carrer arribaven moltes veus, cosa inusual i sorprenent. Alguna cosa especial estava passant al carrer. La cridòria era tremenda. De seguida van trobar a faltar a l’avi i el Manelet. - Estan a dalt tocant el piano. Que no ho sentiu? - Sí, sí. –Va dir la Kisuka. Anem a buscar-los. Van pujar de pressa, les àvies Anna i Victòria i més nebots i nets. Com podien estar tocant tan tranquils amb tot allò que estava passant. Amb gran sorpresa i estupor, se n’adonen que la casa estava plena d’un ocells estranys que no paraven de volar. Anaven per la part alta. No podien distingir ben bé de quina espècie eren. Van quedar estupefactes i quasi petrificats, quan arriben a la segona planta, l’avi i el Manelet ja estaven obrint les finestres i les grans balconades. Contents, rient i parlant. El sol lluminós, suau i càlid, il·luminava tota la casa. Entrava sigil·lós descobrint cada racó, encuriosit com un nen petit. Aquells ocells misteriosos entraven des del carrer, sense pausa. - Oh, no! Una altra plaga! -va exclamar l’àvia Victòria. En Manel i el noi els van dir, - No us espanteu. No és una plaga, gràcies a Deu. Veniu, sortim a la terrassa. Mireu el cel, està ple d’aquests ocells. Són de totes les mides i de tots els colors. Entren a les cases, i tots busquen el seu lloc. - Però que dius Manel? - Sí, observeu. - Jo en vull agafar un d’ocell d’aquests –va dir el Manelet. - No, no ho pots fer. - Per què no, avi? - Us torno a dir, observeu, mireu. En un descuit, quan semblava que un d’aquells estranys ocells, volava baix, Manelet va saltar, i en prou feina en va poder agafar-ne un, Al tenir-lo a les mans, no podia creure el que era. Era un llibre, que al contacte amb les seves mans, li queien tots els seus fulls, i així com anaven arribant al terra, volant, suaument, les seves lletres i dibuixos anaven desapareixent. Lentament, exaltant un gemec agonitzant, sense saber si era un so d’au, d’animal, de persona. O era un lament d’una ànima en pena. Manelet va començar a cridar molt fort dient: - No pot ser, no pot ser. Deu meu què he fet? Quasi tothom va anar a veure que li passava al nen, perquè cridés d’aquella manera tan esgarrifosa. El primer en arribar va ser l’avi Manel . El va trobar assegut al terra, com si hagués perdut el seny. Tenia a les mans unes tapes de llibre, era un llibre de poemes, d’un autor que es deia “Miquel Martí i Pol”, les seves fulles, en blanc, eren totes escampades pel terra. - Deu meu que he fet, avi? –repetia contínuament el Manelet. A sobre de les tapes del llibre li van caure dues llàgrimes i en van aparèixer quatre, si li queien quatre, n’apareixien vuit... Aquells llibres semblaven vius, tenien ànima i sentiments. Manelet plorava desconsolat. Havia fet malbé un llibre, un llibre de paper. I li feia molta pena. L’avi el va agafar, el va abraçar i li va dir que no es preocupés. Hi havia molts de llibres. Potser n’hi havia de repetits. El noi va dir que aquests fulls els aprofitaria per a escriure ell. Tota la gent estava esvalotada, contenta,feliç. Es va passar la veu per tots els mitjans de comunicació, radio, televisió, vies satèl·lit... Els ocells que baixaven del cel, que eren llibres, llibres de paper, no es podien tocar, ni agafar. Eren part de la foscor, que tapava el cel i en que la Terra s’estava submergint, perdent la vida. Tots obrien les portes i també finestres i balcons, que hi havia pocs, perquè ja feia anys que les cases i els edificis estaven hermèticament tancats. I així els ocells, que eren llibres, entraven a les cases, a les biblioteques, i omplien tots els prestatges que trobaven buits. Semblava increïble, però hi havia molts de disponibles. Potser esperaven la tornada dels llibres de paper. Però mai podrien imaginar que ho farien d’aquesta manera. El cel s’ha destapat, és blau, hi ha núvols blancs i el sol torna a ser l’estrella senyora del firmament. Els estels il·luminen la foscor de la nit, que és reparadora, i la lluna rondallera va i ve. Com les vides, les històries, els somnis, les fantasies i l’amor... Així va acabar la celebració del centenari de l’avi Manel. Sabien com començaria, però mai podrien imaginar que acabaria d’aquesta manera, tan prodigiosa i tan fantàstica. Tota la família van sortir a passejar. Feia tant que no ho havien pogut fer. Els més joves mai. Sobre tot els feia molta il·lusió anar a mirar el riu. Veure com corria l’aigua del riu. Baixava una mica terrosa per les pluges, i aviat es normalitzaria. Respiraven i vivien... És això aspirar a molt? Van fer una bona passejada i després van tornar a casa, estaven tan contents que no cabien de felicitat. Hi havia molta gent per tot arreu. Se’n trobaven de coneguts i si no, era igual, tots es comunicaven, comentaven, opinaven... Càmeres de gravar, reporters de ràdio, preguntant per tot arreu. Aviat sortiria tot tipus de premsa escrita, com hi havia abans. No hi hauria guerres, ni violències, ni terrorismes, ni estafadors de la bona fe, ni traïcions, ni covards rere el telèfon... Hi hauria pau i llibres de paper. Quan van arribar a la casa, tots es van adonar que la música de piano continuava sonant. Devia ser Manelet que s’havia avançat i ja estava tocant, com li agradava tant. Ho portava als gens. Se semblava al seu avi. Des de molt petit que estudiava música i també tocava el piano. Tots van pujar a la segona planta, la música de piano continuava. En realitat no havia parat de sonar, però amb tot l’enrenou que s’havia organitzat, ningú se n’havia adonat. En arribar a la sala on era el piano, el van veure que estava obert, però, estava vuit, ningú el tocava. Les tecles es movien soles i sonaven les melodies, ininterrompudament, suaus, amb tocs de divinitat. Com si unes mans d’àngels invisibles, es volguessin fer presents, tangibles, identificats amb la força del bé, que havia guanyat la lluita, i s’havia aconseguit la pau. En Manel es va apropar al piano, espai, pausat i al seu damunt va trobar les tapes del llibre de poemes de Miquel Martí i Pol titulat “Estimada Marta”. Estava mullat de llàgrimes, però no s’havia desintegrat, ni s’havien esborrat les lletres. Va tancar la tapa del piano. La música va cessar. L’estància es va negar d’una fragància intensa de primavera. Cada cop que s’obria la tapa del piano, sonava la música...Tots es van quedar estupefactes, no donaven crèdit a tot allò que estaven veient i experimentant. Manel va anar a veure el correu electrònic i al moment torna a la sala on estava tota la família reunida i els diu molt content, però, molt estranyat: - He rebut un correu d’en Manelet, ens felicita per totes les novetats que han succeït, al món en general i que aviat vindrà. I que em felicita pel meu aniversari i que sent molt no haver-me pogut acompanyar... -en Manel quasi ja estava cridant-, que no em sentiu el que estic dient? És que m`he tornat boig? Que en Manelet, el meu estimat net no ha estat aquí, amb nosaltres, tots aquests dies? Digueu-me alguna cosa, si us plau? Ningú li contestava. Tots havien agafat el seu llibre, de paper, preferit, i estaven asseguts còmodament, immersos amb la seva lectura... Tot era silenci. Es va apropar al piano, va obrir la tapa i la música va torna a sonar... Les finestres estaven obertes, per on entraven fragàncies de flors, la remor de l’aigua del riu i el cant del ocells... Gloria Fandos Gracia
Article complet

LA CREU DEL COLL

- Nostre Senyor! No et demano ni salut ni diners, sol vull una dona, res més. A Beseit hi havie un camí, el camí dels Olivars, al camí hi havie una creu, la Creu del Coll, i a cada costat de la creu, un mas, lo de la Dreta, i el de l’Esquerra. Dos vells, un matrimoni i sis noietes vivien al de l’Esquerra, el de la Solana; sol un home, un home sol, malvivie al de la Dreta, el de l’Hombria. Envejats eren los bancals d’olivers i amelers que envoltaven lo mas de la Solana, les parades de blat, la vinya...no així tan envejada la família, que sis xiques requerien gran dot, i l’hereu no haurie de portar ja el nom dels amos, nom amb què s’havie conegut a n’aquella gent des de feie segles. Ere tan poqueta cosa: sequet, menut, una mica geperut... Ningú se’n recordave de quan va arribar a la vila, sol, sense cap perra, ja mosso vell. Treballave el mas de l’Hombria d’arrendat; quatre faixonets de terra a on no s’hi criave res en ganes, lo mas mig assolat, la teulada apuntalada...deien que el cap no li barrinave bé. Cada dia, a voltes a primera hora, d’altres a darrera, acudie a demanar a la Creu del Coll, no hi faltave mai, ni quan estave dolent, mai; resave per a què el bon Déu li trobés núvia: - Nostre Senyor! No et demano ni salut ni diners, sol vull una dona, res més.Hi havie tardes en que s’assentave al peu de la Creu, esperant que li donaren xerra, sol quan alguna ànima li ofrenave una estoneta de temps, se li posave l’alegrança al rostre i l’emoció alegre a la veu; engrescat relatave que va salvar set vides, set!, allavons, quan la guerra. - Me van ficar set medalles! -. contave orgullós a la gent. I després ells se n’hi enrien, i li deien “lo Valent”. La Maria, la filla gran del mas de la Solana, sentie pel veí de mas una compassió i admiració entrelligades; compassió per la gran solitud d’aquell infeliç, admiració per la seua fe, fe tan forta com la pedra de la creu on demanave. Un matí, ella baixave a la vila, i ell resave. - Com és que no se desenganye? Quants anys fa que ve aquí a demanar cada dia? Ne fa dos, ne fa quatre...? - Ja no en porto la qüenta, filla. Això tant se val. Molts són los que se me’n riuen, però ja ho veureu, el dia que Déu me dono una dona serà la més bonica del món, un àngel. Moltes voltes ha passat per aquí el dimoni disfressat de llaurador o de masover, per fer-me dubtar de la meua creença, però no m’ha pogut enganyar, i mira que ho prove. Allí va quedar el Valent, amb les seues cavil•leres... Se va arrimar a la xiqueta més menuda del mas de la Solana, la criatura anave a marramiaus, i li va agarrar la maneta; d’on havie eixit aquella dona malfarjada i descalça? Feie cara de famolenca, estave seca i arguellada, li faltaven dents, i mirave la xiqueta com si fos aliment per a la seua ànima. Com centella va aparèixer la mare agarrant la cria amb un sarpat. - Mare, -deie amb veu clamada la filla gran- no n’has de tenir de temor; mira-te-la, no sap contestar d’on és, ni tampoc sap a on va; la pobreta haurà perdut l’esme. Trascolave plats com si no hagués tastat mos en moltes jornades, mentre mirave a les xiquetes; la mare li va ficar una criatura a la falda i, de cop, aquella animeta perduda es va revenir en llàgrimes com la neu amb lo sol. - Me va despatxar; un dia em va caure el xiquet i es va morir del cop, des d’allavons me deie que estava bauba, que no valia per a res. Va venir eixa noieta, tan rosseta, tan boniqueta; un dia em vaig trobar el fardellet a la porta; fa tant d’això, fa tant! Poques paraules més va pronunciar, les justes per dir el seu nom, que no tenie parents, ni amics, ni diner a la borxaca; malament! La Maria l’observave, aquells profunds ulls d’un gris cendrós, li semellaven escales per les que rodolar fins perdre’s entre el seu enigmàtic enteniment. Què en farien d’aquella desventurada? Aquella nit dormirie al mas, al dia següent se parlarie al vicari. No clarejave encara el dia quan va aparèixer la noia gran portant lo vestit bo, una pinteta i un saquet d’herbes. Un bany amb flor de morera i menta, el monyo rentat amb aigua de romiguera i bellotes de carrasca per donar-li lluentor, la coca ben alta, lo vestit de mudar. La portarien a la Creu del Coll, quan vingués el Valent pensarie que per fi Déu li havie enviat la dona tan implorada . L’extraviada esperave amb un pomet de flors a les mans. Li havien explicat que la ficarien com una núvia per a què un bon home se l’emportés a casa d’ell, un home que estave molt sol; si ella es deixave estimar, rebrie les atencions que moltes reines desitjarien per a n’elles. Mentre l’ombra de l’ameler anave voltant, ella esperave amb el rostre il•lusionat com promesa davant de l’altar; semellave que el temps s’havie aturat, fins que a l’hora en que el sol torne or los cingles va acudir el Valent; res se van dir, només se van agarrar de les mans com si foren amants de tota la vida i van marxar cap al mas. Havie plogut i els cargols corrien per les parets dels margens, la Maria en buscave mig a paupontes, l’hombra la va esglaiar: - Què hi fas aquí a la Creu? Me pensava que des de que tens dona ja no vendries més a demanar. Es què no t’agrade prou la dona que Déu te va enviar? - Massa que m’agrade, no he conegut mai dona més dolça i bonica, és per això que vinc cada dia d’escapadeta a donar-li les gràcies a Nostre Senyor. Però ara vinc de nit, per això no em veus; vinc de nit perquè allavons ella dorm i la deixo tancada en pany per a que ningú me la prengue. Avisave la tardor en acudir vestida de dol. La dona del Valent es negave a menjar res que no fos flor; com abelleta va passar la primavera alimentant-se de flors d’arbre, d’ameler, de cirer... i floretes silvestres, violetes, marietes... los diumenges la Maria li portave roses; però va arribar l’estiu, les flors eren ja escasses, havie de passar sol amb flors menudetes com les de l’espígol, del poliol, del tè de roca ... La dolça abella es quedave sense forces, agonitzave lentament a la porta del mas amb un somriure als ulls, i una serena mirada als llavis; res die de tot allò aquell que tant se l’estimave, sabie ell que ere un àngel la seua dona, i els àngels, eixos, no s’hi queden massa temps entre mortals. Preferie la Maria no mirar al mas de l’Hombria, la tendra ànima li omplie el mirar d’aigua salada quan veie esvair-se a la dona del Valent, cada dia més menudeta fins que va minvar tant que una bufada de vent se li va emportar l’alè com s’emporte les fulles de la tardor. Va escriure el vicari al llibre de defuncions que havie mort del mal d’ànima, mal eixe, que tants patien, encara que eren pocs los que víctimes d’ell faltaven. En son demà el Valent resave agenollat al peu de la creu; cert ere que ja no tenie dona, però acudie cada dia per agrair-li al bon Déu que li hagués deixat aquell àngel encara que fos per poc, que ja es sap que n’hi havent tanta maldat al món, no està Déu per poder prescindir d’ells durant molt temps; només li demanave que l’hi tingués bé fins que ell hi arribés: - Nostre Senyor! No et demano ni salut ni diners, sol vull que em guardis bé la dona, res més. Eren temps estranys, temps de postguerra; los maquis assaltaven masies dia si dia també. Es va decidir des de Dalt que quedaren los masos sense masovers, lo mateix que qui demane que quedo el roser sense roses, lo mateix. Però no s’acostumaven aquelles gents a viure a la vila, molts pujaven a sovint al mont, no tant per vigila’l com per enyorança. Als peus de la Creu del Coll van trobar un matí al Valent, mort, gelat com un canelobre i encarpit a la pedra, igual que va passar la vida, igual va perterir el pobre! A l’enterro, plorave una desconeguda noia, germana menuda del difunt; enmig del dol li va narrar a la Maria, la vida del que ja només ere ànima. Sa mare portave bessonada, un ere impedit de cos per avall, i ell portave el cordó embolicat al coll, la partera no el podie reviscolar de cap manera, només va nàixer quan el van sumergir dins del regueret d’aigua que corrie per davall de l’imatge d’una santeta, aigua que des d’aquell dia s’havie de tenir per miraculosa. Mig vivien, mig morien, que al fi i al cap, d’això és tracte el pas per eixe món, son germà ere el cap, ell les cames, fins que el bessó gran va perterir, allavons només va quedar mitja persona. Cert ere que al perdre al germà, ell sol ere cames, cames i cor, i eixe ben bé pot complir els treballs del cap quan la voluntat és forta, i forta ho ere, o ho va tenir que ser, quan als disset anys va quedar orfe de pare i mare, amb quatre germans menuts i ningú que els emparés; però els va traure endavant, treballant, desllomanse. Va enterrar la dona, va perdre un xiquet, però als dos que li van quedar res los havie de faltar. I no va anar a la guerra per amagar al noi més gran, que ere un biberó i no el volie ple de sang. I pels fills mà de fardellet, pels fills va creuar la frontera, fills que després se’n van avergonyir de son pare, com que ere tan justet... aquell dia no havien gosat ni anar a l’enterro... Va acudir la noia de la Solana, als peus de la Creu del Coll, allí hi va deixar un pomet de llorer, allí va escriure al peu de la creu: ‘Aquí descanse el “Valent”’. Susana Antoli
Article complet

IV Fira del Llibre i l'Autor Ebrencs

4afira-400px.jpg El proper 3 de juny tindrà lloc la IV Fira del Llibre i l'Autor Ebrencs a Móra d’Ebre, tot i que ja iniciarà els actes la nit anterior. Aquesta fira és una bona mostra de la gran activitat literària que es viu a les comarques de les Terres de l’Ebre, Priorat, Maestrat i Matarranya, com ho demostra el gran nombre de llibres i autors que participaran de les seves activitats: Miquel À. Pradilla · Amposta (Onada Edicions) Javier Caballero · Bouesia 2006 (Arola Editors) Viqui Carles i Carme Julià · La cara de la reina (Graëllsia, Grup d’Estudis i Comunicació Ambiental) Emigdi Subirats · Joan Cid i Mulet, testimoni catalanista d’una ciutat i d’un temps (Consell Comarcal del Baix Ebre) Núria Menasanch · Contalles i cançons ebrenques de la iaia velleta. Peret i Marieta (Cinctorres Club) Fina Font · Xirolet o el beneit (Fundació El Solà) Alex Ferré · L’estiu a l’Ebre (Aeditors) Glòria Fandos · Porta a l’horitzó (autor editor) M. José Fernandez · Amb els cinc sentits (autor editor) Jesús M. Tibau · Contes coordinats (Editorial Montflorit) Xavier Garcia · Empaitant gent a París, 1974 (CCG Edicions) Cinta Curto, Clara Segura i altres · La cuina senzilla (Cinctorres Club) Teresa Bertran · Terres de salabror (autor editor Francesca Aliern · Camins (Cossetània Edicions) Ramon Miravall · El Camí de Sant Jaume. Ruta per l’Ebre català (L’Estel) Josep Igual · Poemes escollits (Onada Edicions) Josep Sànchez Cervelló · El republicanisme a les Terres de l’Ebre (Fundació Josep Irla) Elena Espuny · La terrissa del iaios (Aeditors) Albert Curto · Vides aixorejades (La Veu de l’Ebre) Elisenda Berenguer · Neus Català, memòria i lluita (Fundació Pere Ardiaca) Cinta Massip · Amurada (Lleonard Muntaner Editor Joan Todó · Los fòssils (al ras) (La Breu Edicions) Remei Franch · Contes de Marta i Arnau (Edicions del Pirata) Biel Pubill i Josep M. Raduà · Quan anàvem a estudi (Associació Cultural Lo Llaüt) Albert Guiu · De la mà de la meva filla (Aeditors) Andreu Carranza i Estevan Martín · La clau Gaudí (Edicions de la Rosa dels Vents) Xavier Garcia · Obra completa d’Artur Bladé i Desumvila, vol. 1 i 2 (Cossetània Edicions) Josep de Flix · Formigues ( Viena Edicions) Josep Ramon Suñé · La Germandat (1904-2006). Perspectives i mirades (Centre Cultural Sant Isidre de Batea) Miquel Biarnés · Dosis para el éxito (Maikalili Ediciones) Rafael López-Monné · A peu per les comarques de Tarragona IV (Arola Editors) D’altra banda, l’èxit de la Fira és indubtable, atès el nombre creixent d’assistents. Les entitats que enguany disposaran d’un estand són: Fira del Llibre i l'Autor Ebrencs; Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre; Editorial AEditors, d’El Perelló; Centre d'Estudis del Priorat; Llibreria Serret de Vall-de-roures; Cossetània Edicions de Valls; Bassa, La Papereria, de Móra d’Ebre; Associació Cultural del Matarranya de Calaceit; Llibreria La 2 de Viladrich de Tortosa; Arola Editors de Tarragona; Fundació El Solà de La Fatarella; Pagès Editors de Lleida; Servei Comarcal de Català de la Ribera d'Ebre; Centre d'Estudis Històrics Comarcal del Baix Ebre; Onada Edicions de Benicarló; Associació Cultural La Riuada de Móra d'Ebre; Associació Cultural Lo Llaüt d’Ascó; EMD de Jesús; Institut Ramon Muntaner. Aquesta Fira, així com el seu portal d’Internet www.llibresebrencs.org , ha estat un dels elements claus per a la difusió de tot aquest moviment literari. L’empenta dels seus organitzadors no es conforma amb la celebració d’aquesta Fira, sinó que també fomenta i col·labora en l’organització d’actes al llarg de l’any, dins i fora de les Terres de l’Ebre. Particularment, com a escriptor, no puc fer altra cosa que posar-me a la seva disposició per tot allò que vulguis, i agrair-los tot el seu esforç.
Article complet

LOS ÚLTIMOS DÍAS DE LOS AMANTES

El primer día después de su muerte fue el peor. La brisa mañanera me sorprendió al abrir la puerta de la cabaña, al igual que la ligera capa de nieve que había caído durante la noche. La mañana era fresca a pesar de que el sol se hallaba ya alto en el horizonte y decidí coger la pelliza antes de traspasar el umbral. Fuera me detuve enseguida y aspiré profundamente una bocanada de aire que me hirió en los pulmones. Miré a mi alrededor observando pausadamente el familiar paisaje que, a pesar de la límpida atmósfera de aquel día, me parecía borroso y distante. Frente a mí se alzaba una de las mayores montañas de la región, coronada por las nieves eternas. Incluso pude ver cómo un pequeño alud se producía en aquel preciso instante no lejos de su cima. A mi izquierda corría el río de aguas claras en el que me gustaba bañarme y que un par de kilómetros más adelante comienza un abrupto descenso hacia el valle. A mi derecha veía la meseta, una gran extensión blanca que en la primavera se vuelve verde cuando crece la vegetación Todo estaba en su lugar y sin embargo, todo era diferente. No me resultó fácil girarme para mirar a mi espalda porque sabía que allí sí encontraría algo diferente, encontraría algo cuya realidad aún no había conseguido afrontar y que daría mi vida porque no estuviera allí. Finalmente, miré al norte y vi la maciza cabaña que durante los últimos años había sido mi hogar, un hogar donde había pasado, tal vez, los momentos más felices de mi vida. Tras ella había una colina que le protegía de los vientos helados en lo más crudo del invierno y le proporcionaba una agradable sombra en el cálido verano de estas tierras.Por último elevé la vista un poco más y la llevé a la cima de la colina, donde se hallaba el motivo de mis penas. Los ojos se me llenaron de lágrimas cuando posé la mirada sobre el pequeño montón de piedras que había formado con mis propias manos cuando enterré bajo él a Isabel el día anterior. Largo rato permanecí mirando el túmulo, aunque pronto había dejado de verlo para ver a mi querida Isabel tal como era en sus últimos días. Podía verla moviéndose atareada sobre los fogones de nuestra cabaña, preparando el desayuno con una sonrisa en los labios. Le gustaba despertarme con unas tortitas calientes y un beso en la mejilla. Al despertarme lo primero que veía era aquella sonrisa. Era una sonrisa serena, en modo alguno exagerada, una sonrisa que convertía sus delgados labios en una fina línea y que pronunciaba las arrugas de su cara. Me encantaba ese instante en el que miraba su rostro y me sentía reconfortado por la familiaridad de sus rasgos, por la palidez de su piel, por las profundas patas de gallo de sus ojos, por el sencillo moño en el que llevaba recogido el pelo, por el característico olor del jabón casero. Yo también sonreía cada mañana al ver ese rostro arrugado tan cerca del mío y mirar esos ojos azul pálido, tan profundos, en los que podía ver en un instante la vida que habíamos compartido juntos, desde los tumultuosos momentos de nuestra juventud, dominados por la pasión, pasando por la serenidad de la madurez, hasta llegar a la plenitud que experimentan dos personas que han llegado a conocerse tan bien. Sí, sonreía cada mañana ya que, si bien cuando yo miraba a Isabel veía a una anciana desgastada que se encorvaba ligeramente al andar, que se vestía con unas largas sayas grises, que ya no tenía una sonrisa blanca y radiante y que necesitaba usar gruesas gafas cuando se sentaba a leer, no añoraba el aspecto de aquella joven que tan erguida se plantó un día ante mí con su vestido de gala y con aquella larga melena azabache que enmarcaba su figura perfecta. Hacía ya tiempo, antes incluso de que fuéramos a vivir a la cabaña, que Isabel había dejado a un lado muchos convencionalismos sociales y prescindido de galas suntuosas y maquillajes que no hacían más que ocultar su belleza natural. Yo, en aquellos momentos, me alegraba de ello. Isabel me parecía entonces más bella que nunca porque sus arrugas me recordaban todos los años que habíamos vivido juntos y lo felices que habíamos sido. De repente me di cuenta de que estaba caminando por el sendero que llevaba al manantial. Mientras recordaba los días pasados con Isabel, la costumbre me había hecho dirigirme a la cabaña, recoger el desayuno, que ya no volvería a ser nunca tortitas, y encaminarme por el estrecho sendero que siempre recorríamos para ir a desayunar al manantial de aguas cristalinas que manaba de unas rocas cercanas. La delgada capa de nieve se fundía bajo mis pisadas dejando un rastro lodoso a mi paso que no tardaría en tornarse confuso al entremezclarse con los de los animales salvajes que rondan por estas latitudes. La fauna es quizá el rasgo más destacado de estos parajes, por la variedad y belleza de las especies que aquí viven. Esa belleza fue la causa de que decidiéramos vivir aquí. Isabel quedó cautivada enseguida por el espectáculo que se le ofrecía cada día. Por las mil tonalidades de la nieve y de la hierva, por la multitud de sonidos, para ella misteriosos y atrayentes, que producían los animales, por el olor a fresco y a puro que todo desprendía. Fue, en suma, el despertar de sus sentidos a un mundo nuevo. Yo, que siempre he sido mucho más pragmático, vi ante todo los peligros que contenía aquel paraje tan agreste y traté de convencer a Isabel para que desistiera en su empeño de fundar aquí nuestro hogar. No obstante el hechizo de la belleza pudo más que el temor al peligro y tuve que abandonar mis intentos de convencer a Isabel. Finalmente accedí a sus deseos. No podía por menos que hacerlo, no después de recordar todo lo que ella había tenido que dejar atrás para huir conmigo. El manantial no es más que un chorrito de agua que se escurre de entre unas rocas que hay en el fondo de una pequeña cueva que Isabel y yo encontramos a medio kilómetro del lugar en el que habíamos decidido levantar nuestra cabaña. Me senté a la entrada de la cueva como había hecho todos los días durante tantos años con Isabel y comí sin apetito, por pura costumbre. En los días en que construimos la cabaña, el manantial adquirió para nosotros la identidad del lugar de reposo y ocio, una identidad que ya nunca abandonaría. Allí íbamos cuando necesitábamos tomarnos un descanso en la pesada tarea de acarrear y dar forma a los troncos necesarios para la construcción. Allí disfrutábamos de unos sorbos de agua fresca y del placer de tumbarnos sobre la hierva que aquella primavera crecía alta y espesa. Pero allí disfrutábamos sobre todo de nuestra mutua compañía y de unos momentos para prestarnos atención el uno al otro, para jugar como niños remojándonos y peleando sobre la hierva sin dejar de reír. El tormentoso pasado había quedado ya a nuestras espaldas y eran días para mirar al futuro, un futuro que construíamos juntos día a día como construíamos nuestra cabaña. Cuando estuvo terminada seguimos acudiendo al manantial cada mañana a desayunar, en parte porque era un lugar agradable para ello y en parte porque queríamos mantener la costumbre de dedicarnos al menos ese rato de mutua atención cada día. Algunas veces, después de desayunar allí, íbamos, dando un largo paseo, hasta una pradera donde el río aquietaba un tanto sus aguas formando un remanso. Solíamos guardar los restos del desayuno y los desmigábamos para dárselos a los peces que se congregaban en la orilla. A Isabel le encantaba observarlos a través de la delgada capa trasparente que rompían cuando cogían alguna de las migas que flotaba en la superficie. Le fascinaban los destellos que despedían sus escamas cuando se movían bajo los intensos rayos de Sol. Aquella pradera siempre fue para nosotros un lugar especial. En los calurosos días de verano solíamos desnudarnos para tomar un baño en el río y a menudo acabábamos haciendo el amor en la orilla. Seguramente fue de este modo como concebimos a nuestra hija. Rosa, nuestra única hija. Aquél primer día tras su muerte, miré mi reflejo en el agua y casi me sorprendió ver la imagen de un anciano. Tenía la sensación de que habían pasado tan sólo unos pocos años desde que llegué aquí, en lugar de toda una vida. Pasé todo el día recorriendo lugares a los que solía ir con Isabel, con la mente extraviada en tiempos pasados que me parecían más reales que aquel que estaba viviendo. Fui a nuestro mirador, desde el que podía ver en toda su extensión el valle, y allí rememoré excursiones que habíamos hecho juntos. Fui a nuestro huerto donde ella cuidaba con especial esmero las verduras. Fui al barranco, que nos habíamos atrevido a explorar varias veces. Fui al lugar donde solíamos recoger pequeñas pero dulcísimas moras silvestres. Recorrí uno tras otro muchos de los lugares en los que había transcurrido nuestra vida juntos, hasta que el Sol declinó y decidí volver a la cabaña. Casi todas las noches, después de cenar, salíamos al porche a mirar las estrellas ya que ésta era la gran afición de Isabel desde que, siendo aún muy pequeña, su padre le regaló su primer telescopio. Yo no sentía igual interés, sin embargo me encantaba estar junto a Isabel mientras ella me contaba historias mitológicas relacionadas con las constelaciones y me enseñaba sus nombres y a distinguirlas unas de otras. Eran momentos mágicos. Yo intervenía muy rara vez en sus inagotables monólogos, me conformaba con observar cómo se sumergía, cada día con más ilusión que el anterior, en el ilimitado mundo de las estrellas y cómo, abstraída en él, me contaba sus sensaciones y anhelos ofreciéndome sus amplios conocimientos al tiempo que ella misma gozaba revisándolos. También me enseñó cómo tomaba fotografías del cielo nocturno para poder estudiarlo posteriormente con mayor detenimiento y observar cómo cambiaba conforme avanzaba el año. Su colección fotográfica ha llegado a ser de proporciones sorprendentes. Cuando ahora miro hacia el lado de la cabaña que dedicábamos a la afición de Isabel, veo los largos anaqueles que, con los años, hemos cubierto colocando álbum tras álbum. Todo el día me había dedicado a recorrer los lugares en los que había vivido con Isabel, pero llegado el momento de salir a mirar al cielo, no pude hacerlo. No hubiera sido capaz de sentarme fuera y esperar en vano a que Isabel me hablase de las estrellas. En lugar de ello fui hacia los anaqueles y me senté ante la mesa de estudio que habíamos colocado allí. Sobre ella encontré las fotografías que había hecho Isabel la última noche. Las cogí y fui identificando las constelaciones, no en vano me había convertido en un experto tras aquellos años de continuo aprendizaje. El tiempo se detuvo para mí. Los días siguientes se convirtieron en una constante repetición. Siempre seguía el mismo recorrido, deteniéndome en los mismos lugares y recordando los mismos sucesos. Mis días se iniciaban con lágrimas en los ojos mirando el túmulo sobre la colina y finalizaban mirando las fotografías que había sobre la mesa, unas fotografías que mostraban un cielo tan inmóvil como yo mismo. Se podría decir que también yo pasé a formar parte de la fotografía. Hoy he visto a tu hija. Esta mañana he seguido el mismo recorrido que todos los días, pero cuando he llegado a nuestro remanso del río, he encontrado a una niña. Ella no me ha visto y ha continuado dando de comer a los peces. Me he quedado paralizado, una niña de quizá unos ocho años, muy rubia y algo regordeta, idéntica a ti cuando tenías esa edad. Por un momento he dudado de mis sentidos y he llegado a creer que era una aparición o que me había vuelto loco. ¿Cómo podía ser que estuviese aquí, donde hace años que no he visto a otro ser humano, una niña sola y tan parecida a ti?. Sin embargo era real y cuando me he convencido de ello no he dudado de que tenía que ser mi nieta. Entonces he pensado en ti, Rosa. Hace tanto, tanto tiempo que no tengo noticias tuyas que, aunque me avergüence reconocerlo, ya ni siquiera pensaba en ti. Me he preguntado que tal te irá en la vida. Sé que te casaste Rosa, pero no conozco a tu marido. ¿Se porta bien contigo, te hace feliz?. ¿Y tus hijos? ¿Cuántos hijos tienes Rosa?. Soy abuelo y no se ni cuántos nietos tengo. Hoy he sentido miedo hija, he tenido que huir. Demasiado bien sabes que para mí no existía nada más que tu madre. No he sido capaz de afrontar un encuentro contigo y con el mundo y he huido sin hacer ruido para que tu hija no me descubriera. Me he refugiado en una covacha del barranco durante el resto de la mañana y allí he hecho frente a mis miedos. He estado pensando en ti, preguntándome porqué habrás venido a verme después de tanto tiempo y porqué habrás dejado a tu hija sola jugando en el río. ¿Es que no quieres que conozca a su abuelo?. Al medio día he tomado una decisión. Si tú has venido hasta aquí, sin duda para verme, yo estoy dispuesto a dar un paso al frente y reconocer que existe un mundo fuera de Isabel y fuera de estas montañas. Aunque habían pasado horas desde que había visto a la niña en el remanso, he vuelto allí a buscarla. Al no encontrarla os he ido a buscar, a ti y a ella, a mi cabaña. No estabais allí y tampoco había ninguna nota ni habíais dejado señal alguna de vuestra presencia, si realmente habéis estado en mi casa. Aunque sabía que seguramente os habríais marchado ya y que era inútil que siguiera buscándoos, he hecho mi recorrido diario por si habías querido enseñarle a tu hija los lugares en los que pasaste tu niñez. No os he encontrado pero no he perdido la tarde. Por primera vez en mucho tiempo, al recorrer los lugares conocidos, no he pensado en el pasado sino en el futuro. Esta noche me he atrevido al fin a salir al porche y a sentarme en la hamaca para mirar al cielo. Las estrellas se habían movido, no estaban ya en los lugares que les correspondían según las fotografías que había sobre la mesa. Me he quedado mirándolas hasta muy tarde, dejando correr mis pensamientos como corre el agua que ha estado retenida por un dique. Cuando me he levantado, he entrado en la cabaña y he ido a la mesa a la que me siento cada noche. He cogido las fotografías y las he guardado en el último álbum, el álbum en el que están guardadas las fotografías de una de las áreas del firmamento por la que se había interesado Isabel durante los últimos meses. He pasado rápidamente las hojas del álbum y he podido ver el desplazamiento de las constelaciones. No se lo que haré mañana, tal vez vaya a verte. Quizá vuelva a Teruel o quizá me quede aquí a pasar lo que me quede de vida. En cualquier caso, ahora me voy a acostar y sé que dormiré tranquilo. Por fin mañana el mundo volverá a girar. Javier Alcon
Article complet

El Matarraña entre Celtas, Cataros y Templarios

img_9987small.JPG img_9994small.JPG img_9999small.JPG Jesus Avila en el “Serret Forums/Matarraña Magico” matarranya.pdf jesus-avila-triunfa-en-el-matarrana.pdf LA MITOLOGIA CELTA Aquest passat mes d’agost, un grup d’unes seixanta persones vingudes d’arreu de Catalunya hem pogut compartir, a la nostra comarca veïna, el Matarranya, unes magnífiques experiències en el marc d’allò que es va batejar con: LA RUTA CÀTARA. Estava organitzada per la “Penya del Corb”, de Fondespatla i qui va dirigir el recorregut i les explicacions pels molts indrets que varem visitar va ser el periodista i escriptor Jesús Ávila Granados (www.jag.es.vg), persona que es va enamorar fa vuit anys de la comarca del Matarranya i que des de llavors s’ha convertit en un dels seus millors “padrins” pels molts articles, llibres i trobades que els dedica. Al març del 2003 va organitzar-hi el 1r Congrés Nacional ”El Matarraña Mágico”, essent ell mateix, el Director científic del certamen. Al 2004 i després de fer-ne un rosari de recorreguts va escriure el llibre “Matarraña Desconocido”, amb més de 400 planes, bon nombre de fotos i tota classe de detalls que puguen ser d’utilitat per al viatger que s’endinse en aquesta comarca a fi de conèixer-la, gaudint d’una natura verge, d’uns pobles on t’hi quedaries a viure, d’una gastronomia per a fer salut i llepar-se els dits, d’una història viva que te la trobes per tot arreu i sobre tot per uns habitants que conserven una riquesa humana, una alegria de viure i unes ganes de gaudir amb visitant que, lamentablement s’han perdut en altres indrets coneguts per tots. Entre els pobles que vam visitar s’hi troben: Vall-de-roures, Massalió, Queretes, Calaceit, La Fresneda, Beseit, Fondespatla, Montroig, Pena-Roja de Tastavins... Un dels actes més concorreguts fou la presentació del llibre: “La Mitologia Celta” feta a l’edifici multiusos de Fondespatla. L’alcaldessa, Carme Agud, obrí l’acte, Un servidor, presentà l’autor del llibre i l’escriptor va dedicar al públic una interessant conferència i el passe de vuitanta quatre diapositives sobre el passat celta al Matarranya, a Catalunya, a Espanya i algunes pinzellades a nivell europeu. Aquest és el tercer llibre de la trilogia del mateix autor. Abans d’aquest ja va presentar a molts indrets d’Espanya i també al Matarranya, “La Mitología Templaria” i “La Mitología Cátara”. El públic assistent a la sala va valorar l’afecte que sempre ha demostrat l’autor pel seu territori i també pel fet de trobar-se restes de les tres cultures en aquesta comarca. Gairebé dues hores va dedicar l’autor a signar més d’un centenar de llibres després d’aquella presentació. Fa més d’un un any va ser presentat a la premsa de la capital de l’estat i en dotzenes d’altres indrets de la geografia espanyola, el llibre “La Profecía del Laurel”. En aquella ocasió comentàvem a la premsa ebrenca, després d’haver-lo llegit, el fet que, amb tota seguretat, portava el camí de convertir-se en un “best-seller”. I no ens vam equivocar. Un any i mig després, el llibre en qüestió s’ha traduït a sis noves llengües. Fins i tot s’està treballant als EEUU per preparar un guió cinematogràfic basat en aquesta novel•la històrica. Igualment, aquest mes passat es va celebrar també la 2a Trobada d’Autors Ebrencs a Vall-de-roures, Fondespatla i Calaceit amb la novetat del llibre: “Estius a l’Ebre” i les presentacions dels diversos llibres del grup d’escriptors que hi van participar i que van enriquir la Trobada Cultural del Matarranya. El concert “L’Escriptor inexistent”, de la mà de Montse Castellà va ser un nou valor afegit a la festa i també van ser-hi presents els Trobadors de l’Ebre. I tot el que va ocórrer no hauria estat tant fàcil ni tant rodó sense la col•laboració, l’entusiasme, el marketing i el “savoir faire”, que diria un francès, d’uns dels principals dinamitzadors culturals de la comarca del Matarranya: L’Octavi Serret i la seua dona, propietaris de la llibreria que porta el seu nom. Tot un exemple d’empresa familiar amb un afany de servei i d’interès pel treball ben fet, que els posa al capdavant de les llibreries del Països Catalans per l’activitat directa a la seua llibreria i per les més de 1.500 visites diàries que rep la seua web www.serretllibres.com , una de les més actives del país. Joan Panisello Chavarria (www.panisello.net) “En el Matarraña hay muchos enclaves cargados de energía” entrevista a Jesus Avila Granados en el Diario de Teruel el dia 30/7/07 ‘La Mitología celta. Raíces y símbolos mágicos de la primera cultura europea’ es el último libro de Jesús Ávila, autor de 56 títulos. En su nueva obra, el escritor recupera una parte importante de las tradiciones de la antigüedad e incide en la huella dejada por éstas en zonas como el Bajo Aragón.... en-el-santuario-de-la-virgen-de-la-balma-web.jpg la entrevista en pdf.la-07-del-30-7-07.pdf “la Mitologia Celta” la ultima Obra de Jesus Avila Granados, se presenta en el Matarraña Dentro de la “Semana Cultural” de Fuentespalda (Matarraña), el dia 11 de agosto a las 20:00 h. tendra lugar la Presentacion de la ultima Obra de ensayo dedicado a la “Mitologia Celta” de Jesus Avila Granados, la presentacion ira a cargo del Ceramista Joan Panisello; lugar: Centro Multiusos Plaza de España S/N. Lo que podria ser la tercera parte de una “Trilogia” editada por M.R Ediciones, junto con la “Mitologia Templaria”, “Mitologia Catara” la “Mitologia Celta” es la culminacion de una investigacion por parte de Jesus Avila por los origenes de las culturas mas ancestrales, una obra que es recomendable al cien por cien y que junto a los anteriores volumenes llega a consolidarse como una gran Obra Literaria… Jesus Avila Granados, uno de los mejores medievalistas e investigador de la “Historia no Oficial”, nos deleitara dando una “Magistral Conferencia”, sobre uno de los enigmas mejor guardados…la cultura Celta..uno de los eslabones perdidos para continuar investigando sobre uno de los misterios que mas tinta ha hecho correr en el mundo de la literatura…”El Temple y el Santo Grial”. cartel-mitologia-bloc.jpg jornada_catara.pdf invimitologiacelta.pdf resena-mitologia-razon.pdf celtasendiariovasco.pdf Jesus Avila en "El Pais Literario" Jesus Avila en "Prensa.com" Jesus Avila en el "Correo Gallego": Jesus Avila en "La Region-Ourense" +Jesus Avila en "Latino.msn" + Jesus Avila en la pagina de Cultura de "Terra" Jesus Avila en la "Franja" Jesus Avila en el "Serret Bloc" Dentro de la "Semana Cultural" de Fuentespalda (Matarraña), el dia 11 de agosto a las 20:00 h. tendra lugar la Presentacion de la ultima Obra de ensayo dedicado a la "Mitologia Celta" de Jesus Avila Granados, la presentacion ira a cargo del Ceramista Joan Panisello; lugar: Centro Multiusos Plaza de España S/N. jesus-avila-el-pais.jpg Lo que podria ser la tercera parte de una "Trilogia" editada por M.R Ediciones, junto con la "Mitologia Templaria", "Mitologia Catara" la "Mitologia Celta" es la culminacion de una investigacion por parte de Jesus Avila por los origenes de las culturas mas ancestrales, una obra que es recomendable al cien por cien y que junto a los anteriores volumenes llega a consolidarse como una gran Obra Literaria... “Ruta Catara” en el Matarraña el 10 de agosto: Todas las pistas para seguir la “Ruta Catara” en el Serret Forums: Jesus Avila Granados, uno de los mejores medievalistas e investigador de la “Historia no Oficial”, nos deleitara dando una “Magistral Conferencia”, sobre uno de los enigmas mejor guardados…la cultura Celta..uno de los eslabones perdidos para continuar investigando sobre uno de los misterios que mas tinta ha hecho correr en el mundo de la literatura…”El Temple y el Santo Grial”. A continuacion un preludio de lo que sera su visita al Matarraña… matarrana-bloc.jpg En este recorrido que está programado para el día 10 de agosto (viernes), haremos un recorrido por las poblaciones que, directa o indirectamente, estuvieron vinculadas con el catarismo en la comarca del Matarraña, partiendo y finalizando en la villa de Valderrobres. Como es fácil de comprender, no quiero dar muchas pistas ahora al viajero de lo mucho que vamos a ver, prefiero hacerlo durante el trayecto, para que las impresiones sean más fuertes. Sí os puedo adelantar que habrá muchas y gratas sorpresas, porque vamos a encontrar las evidencias de la historia oculta, que gravita en el microcosmos del Matarraña, en espera de ser descubiertas. En este trayecto cátaro, también se hablará de templarios y de los celtas, porque todos estos colectivos culturales, aunque no en el tiempo, sí en el espacio, mantuvieron una directa relación formal, que hoy, ya en el siglo XXI, tenemos la obligación de rescatar del olvido, y qué mejor forma de hacerlo que con los sentidos bien despiertos, en un clima de plenitud y armonía, abiertos a las evidencias que han perdurado en silencio, ocultas, y desean ser traducidas, identificadas, por las personas de nuestro tiempo. Después, a la jornada siguiente, por la tarde, la villa de Fuentespalda será el escenario de la presentación de mi último Obra: “La mitología celta”, mitologiacelta.jpg Siete años después, vuelvo al Matarraña. Era en el 2000, cuando, invitado a descubrir las excelencias de esta comarca, llegaba a Valderrobres, para, desde esta histórica y monumental villa, iniciar una serie de recorridos por todos y cada uno de los pueblos del Matarraña. Tengo que decir que no tenía la menor idea de lo que me iba a encontrar, lo cual es bueno, porque, al no haber ninguna referencia, todo se presentaba novedoso, sin ninguna influencia anterior. Al deambular por el interior del castillo de Valderrobres, de golpe comprendí que sus muros, lejos de alzarse para consolidar un recinto fuerte, tuvieron de origen otra finalidad, mucho más espiritual que defensiva, al contemplar la piedra sagrada que domina el corazón de lo que debía ser el patio de armas; aquella ara, que conserva sus basas, confirmando que estuvo bajo un palio de piedra, aunque las columnas hayan desaparecido por el paso del tiempo, fue un centro de adoración por los antiguos pueblos de la Protohistoria a sus divinidades, además de marcar los movimientos de los astros y el estudio de los solsticios y equinoccios, como sucede en la colina de Santa Bárbara, de La Fresneda. Al salir del castillo, la iglesia parroquial de Santa María, con dos grandes rosetones circulares, abiertos a los lados meridional y de poniente, sin embargo, el tercero, de planta en triángulo equilátero, se halla en el sector más frío del templo, porque no está concebido para iluminar, sino para transmitir una luz cenital hacia la estancia superior del obispo. Este singular rosetón, que evoca al Gran Arquitecto del Universo, formado por dieciséis pequeñas figuras de trébol de tres hojas, fue otro de los elementos que más me impactaron en aquella primera visita a la zona superior del casco antiguo de la villa de Valderrobres, como dejé bien patente cuando, cuatro años después, me dispuse a redactar el libro: “La mitología templaria”, que procuré que su portada fuera ilustrada por este rosetón de Valderrobres, y que ya se ha hecho célebre en los cinco continentes, además de su difusión durante las jornadas del “I Congreso Nacional Matarraña Mágico”; y también después, en la obra “Matarraña desconocido”. Para terminar, sólo deciros que ya tenemos casi lleno el autocar, con personas procedentes de toda la geografía española; entre las cuales, catedráticos de universidad, profesores, editores, directores y corresponsales de medios, productores de cine y televisión, etc.; muchos de los cuales, será la primera vez que visitan nuestra comarca, y estoy seguro van a llevarse consigo muchos y gratos recuerdos, en todos los sentidos. Y esto simplemente para mí ya es un éxito. Jesús Ávila Granados Web: www.jag.es.vg Jesús Ávila, se reencuentra con “El Matarraña”: avila-libreria-mayo-bloc1.jpg El escritor, periodista y viajero e incansable…Jesús Ávila Granados, uno de los autores con mayor proyección por sus renombradas obras, tanto de ensayo como de narrativa, posiblemente una de las personas que más conoce y ama nuestra historia, como logra transmitir en sus apreciados escritos, destacando los singulares valores de nuestros pueblos y gentes, el ppdo. 29 de abril tuvimos la satisfacción de volver a verle en el Matarraña. No dudó en fijar en la Librería Serret, lugar muy querido por él, ese encuentro con el latir cotidiano de Valderrobres, para reencontrarse con algunos de sus fieles lectores, en cuyo escenario tuvo oportunidad de firmar más de setenta y cinco libros (“La profecía del laurel”, “Matarraña desconocido”, “La mitología templaria”, “La mitología cátara”, “Libro negro de la historia de España”, “Nuestros Paradores”, “Historia del Azafrán”, etc.), mientras conversaba de forma distendida con todos y cada uno de sus admiradores…. avila-libreria-valderrobres.jpg matarrana-068.jpg Después, Ávila, siguiendo un rito aprehendido desde que, hace seis años, descubrió el Matarraña, subió al castillo de Valderrobres, escenario de su primera interpretación cultural y esotérica de la comarca, y que él no dudó en aconsejar a sus editores para que ilustrara la portada de “La mitología templaria”; libro que se ha convertido en todo un clásico sobre el Temple, que ya está en su 6ª edición en castellano, con difusión mundial;por lo que, con su lectura está garantizada la proyección de nuestra comarca, así como de la villa de Valderrobres por los cinco continentes…. avila-firmando-bloc1.jpg valderrobres-6.JPG Jesús Ávila nos ha prometido regresar lo más pronto que su apretada agenda se lo permita. Será en verano, concretamente en el mes de agosto, para coordinar un evento cultural relacionado con la huella cátara en el Matarraña, además de presentar su última obra, que, a mediados de junio próximo, lanzará al mercado Ediciones Martínez Roca, relacionada con los celtas... Esperamos, pues, ese nuevo regreso a Valderrobres por parte del escritor y amigo Jesús Ávila Granados, difusor como nadie de los valores socio-culturales de nuestra comarca, en todos los sentidos.
Article complet

l’estudi de l’obra d’Artur Bladé i Desumvila (Benissanet 1907 - Tarragona 1995) i Joan Cid i Mulet (Jesús 1907 - Ciutat de Mèxic 1982)

DIRECCIÓ i COORDINACIÓ Emigdi Subirats i Sebastià, professor d’anglès i d’alemany i Escriptor , i Magí Sunyer, professor del Departament de Filologia Catalana, Universitat Rovira i Virgili DATES 2 al 4 de juliol DURADA 15 hores LLOC Edifici d’ús múltiple de l’EMD de Jesús (Tortosa) SUPORT EMD Jesús OBJECTIUS El nucli del curs serà l’estudi de l’obra d’Artur Bladé i Desumvila (Benissanet 1907 - Tarragona 1995) i Joan Cid i Mulet (Jesús 1907 - Ciutat de Mèxic 1982), en el centenari del seu naixement. Es donarà una visió global de la seva polifacètica obra que abraça camps ben diversos. En el cas de Bladé es destacarà el seu paper com a cronista, que el convertí en un dels grans memorialistes de la literatura catalana. Quant a Cid i Mulet s’analitzarà tota la seva heterogènia faceta literària: poesia, dramatúrgia, assaig literari, historiografia esportiva, novel•la, etc S’intentarà que l’alumne tingui una visió clara de l’important paper que jugaren aquests dos grans literats en les diverses associacions culturals i literàries catalanes a l’estat mexicà durant diverses dècades. PROGRAMADilluns, 2 de juliol Matí 9.30 - 10 Recepció i lliurament de documentació Azael Fabregat, director del campus de les Terres de l’Ebre, Universitat Rovira i Virgili 10 - 11.30 “La desfeta del 1939 i l’èxode de la intel•lectualitat catalana” Montserrat Palau, professora del Departament de Filologia Catalana de la URV 11.30 - 12 Descans 12 - 13.30 “El primer exili cultural: institucions, activitats, residències” Montserrat Palau, professora del Departament de Filologia Catalana de la URV Dimarts, 3 de juliol Matí 10 - 11.30 “Dietaris i articles d’absència: l’experiència del’exili. Anàlisi de L’exiliada, L’exili a Mèxic i Viatgea l’esperança” Magí Sunyé, professor del Departament de Filologia Catalana de la URV 11.30 - 12 Descans 12 - 13.30 “La pàtria enyorada. Anàlisi dels llibres sobre Benissanet i la Ribera d’Ebre, tant els escrits al’exili com els de records d’infantesa i joventut” Magí Sunyé, professor del Departament de Filologia Catalana de la URV Dimecres, 4 de juliol Matí 10 - 11.30 “Bladé, biògraf de la història i de persones” Xavier Garcia, periodista i comissari del Centenari d’Artur Bladé 11.30 - 12 Descans 12 - 13.30 “El compromís cultural i lingüístic d’Artur Bladé” Xavier Garcia, periodista i comissari del Centenari d’Artur Bladé Tarda 16 - 17 “Apunts poètics de Joan Cid i Mulet” Emigdi Subirats, professor d’anglès i d’alemany i escriptor 17 - 18 “Contrast narratiu en l’obra de Joan Cid i Mulet: República i exili” Emigdi Subirats, professor d’anglès i d’alemany i escriptor Tarda 16 - 17 “Guerra i revolució: una anàlisi de Cid i Mulet” Emigdi Subirats, professor d’anglès i d’alemany i escriptor 17 - 18 “La cultura llibresca de Cid i Mulet” Emigdi Subirats, professor d’anglès i d’alemany i escriptor. Tarda 16 - 17 “Integració de Cid i Mulet a Mèxic: futbol i himne” Emigdi Subirats, professor d’anglès i d’alemany i escriptor 17 - 18 “Cid i Mulet: un home de l’Orfeó Català de Mèxic” Emigdi Subirats, professor d’anglès i d’alemany i escriptor ACREDITACIÓ D’ESTUDIS Els certificats d’aprofitament de la Universitat d’Estiu de la URV són vàlids per a l’acreditació d’estadis (sexennis), d’acord amb l’Ordre de 4 de novembre de 1994 sobre procediment de reconeixement dels estadis de promoció
Article complet

LA GAVINA ( Cant a la llibertat )

LA GAVINA  ( Cant a la llibertat ) de la Francesca Aliern: Publicat dins del recull, "Ebre Blook, relats d'aigua dolça al Serret Blog", editat per Cossetania Edicions

Article complet

Contes a La Plana Ràdio

A partir de demà, 31 de maig, i tots els dijous a les 17.00 hores, La Plana Ràdio de Santa Bàrbara dedicarà un espai a la lectura de contes a la freqüència 100.6. Puc dir amb satisfacció que el programa s'iniciarà amb la lectura d'un parell de contes del meu recull Postres de músic. El programa també podrà escoltar-se a través de la web de l'Ajuntament de Santa Bàrbara. Tots aquells autors i autors que estiguin interessats en què els seus contes siguin emesos en aquest programa poden posar-se en contacte amb Tere Giné a l'adreça laplanaradio@sta-barbara.org.
Article complet

6è Joc literari: el fragment desordenat

A més a més de comentaris, sensacions i fragments de contes, des de fa setmanes, proposo al meu bloc de temàtica literària, Tens un racó dalt del món, jocs literaris per a fomentar la participació, amb premis inclosos. Aquest és el tercer i últim dels jocs d’aquesta tongada, que tindrà com a premi un lot de llibres cedit per Edicions Cossetània. Però cal afegir un premi d’última hora: 4 entrades per a l’obra El malo de la película, que tindrà lloc al Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa, el 16 de juny, cedides per l’IMACT. Alber Pla protagonitza aquest espectacle multidisciplinari que tracta amb grans dosis d’hunor negre el tema de l’especulació immobiliària. Abans de continuar demano perdó per la gosadia de desordenar el fragment d’una de les obres més representatives de la literatura catalana (no calen més pistes) i que podreu trobar al 6è Joc literari del meu bloc http://jmtibau.blogspot.com . El joc consisteix en dir quina és aquesta obra i retornar-li l’ordre correcte al fragment. Com sempre, heu d’enviar un correu amb les respostes a l’adreça clubdelectura@tortosa.altanet.org .Encara sou a temps també d’enviar les solucions del 4t i 5è Jocs Literaris. Animeu-vos a participar i difoneu aquestes propostes de jocs tant com pugueu! Jesús M. Tibau Escriptor i coordinador del Club de Lectura de Tortosa http://jmtibau.blogspot.com
Article complet

Entrega de premis del III Premi Llibresebrencs.org de relats curts a Internet per a jóvens ebrencs

premi llibresebrencs.org 2007 L'entrega de premis del III premi Llibresebrencs.org serà el proper diumenge 3 de juny a les 17.15h a la Terrassa de La Llanterna Teatre Municipal de Móra d'Ebre. Explicació del procediment del premi: un cop rebuts tots els relats amb les dades personals de cada autor a l'adreça electrònica del premi, el secretari, que no té vot, els classifica per categories i els envia a cada membre del jurat. Els membres només saben el nom del relat i la categoria que correspon, no saben en cap moment el nom i l'edat de l'autor. Cada membre té fins al 25 de maig per enviar el veredicte, puntuant 3 relats per categoria amb 3 punts per al primer, 2 punts per al segon i 1 punt per al tercer. El jurat està format per 6 membres, 3 dones i 3 hómens, amb perfils diversos relacionats amb els llibres, la cultura i la dinamització dels jóvens. Quan tots els membres hagin enviat el seu resultat, el secretari sumarà tots els punts i mirarà el nom dels 3 relats guanyadors un per cada categoria. Els relats guanyadors serà un secret que es guardarà fins al dia de l'entrega de premis. Recordar que tots els participants tenen un premi, però només s'entregarà, a l'autor del relat o a alguna persona en qui delegui el mateix dia de la Fira. Si un participant no pot vindre el dia 3 de juny i no porta cap persona en representació seua no rebrà el premi sigui guanyador o no. Els premis per al relat guanyador és de 150€ per a la categoria A i B i 300€ per a la categoria C i D, a més de la publicació en un lloc destacat del lloc web www.llibresebrencs.org.
Article complet

‘L’escriptor inexistent’ al Matarranya

Montse Castellà El Cartell per poder-lo descarregar en (pdf) montsecastellaalmatarranya2.pdf La cantautora tortosina Montse Castellà, Presentara (recitarà i cantarà) uns poemes del Desideri Lombarte inclosos dins del nou disc basat en l’espectacle “L’escriptor inexistent”, el dissabte dia 26 de Maig dins la Llibreria Serret de Vall-de-Roures. A continuació la Montse fá una reflexió del que sera el seu acte a la Llibreria Serret. MONTSE CASTELLÀ 1. Bibliografía/Bibliografia ‘L’escriptor inexistent’ (pdf) El paisatge, la guerra, l’exili, l’amor a la terra… Són temes comuns a molts escriptors, a moltes èpoques. Amb l’Escriptor inexistent es vol demostrar que la literatura és universal i intemporal, creant un collage literari que uneix textos de diferents autors. S’han seleccionat retalls de prosa i poesia d’una trentena d’escriptors, la meitat dels quals són de les Terres de l’Ebre i de les comarques veïnes com el Matarranya i el Maestrat, i la resta, d’autors universals en llengua catalana o castellana. Retalls que, lligats adequadament, formen un nou text fins ara inexistent i que posa de manifest fins a quin punt els escriptors, sense saber-ho, estan units en el temps a través de temàtiques comunes que han marcat la seua literatura. Pel què fa al Matarranya, els fragments escollits són de Desideri Lombarte i pertanyen a les seues obres Voldria ser i Cartes a la molinera, i estan inclosos a les cançons És com un miracle i Parents per part de riu.El disc d’aquest espectacle, que va sortir a la venda el passat 16 de març, ha rebut molt bones crítiques, ha estat produït per Pep Sala (l’indi music) i Katum Produccions (Paco Prieto) i conté deu cançons, que combinen diversos passatges d’obres dels següents autors: Escriptors en llengua catalana - Sebastià Juan Arbó - Andreu Carranza - Gerard Vergés - Flàvia Company - Emili Rosales - Zoraida Burgos - Jesús M. Tibau - Miquel Martí i Pol - Desideri Lombarte - Francesc X. Forés - Jesús Moncada - Agustí Bel - Manuel Pérez Bonfill - J.J. Rovira Climent - Artur Bladé - Antoni M. Alcover - Josep Sánchez Cervelló - Jacint Verdaguer - Albert Roig Escriptors en llengua castellana - Pablo Neruda - Antonio Machado - Gerardo Diego - Juan Ramón Jiménez - Rosalía de Castro - Miguel Hernández - Federico García Lorca - Gabriel García Márquez - Rafael Alberti - Miguel de Cervantes L’important a la vida no és tant el què ens passa sinó com ho afrontem. Així mateix, si no som capaços d’aprendre de cadascuna de les experiències que vivim, de poc ens servirà haver-les viscudes. Diuen que allò que no s’ha vist mai en realitat no existeix. Tots els textos del disc mai no s’havien unit d’aquesta manera, però això no vol dir que no existissen abans. L’escriptor inexistent uneix fragments d’autors diferents, d’èpoques diferents, aconseguint crear una nova prosa i uns nous poemes fins ara inèdits i demostrant així que la literatura és universal i intemporal. Un collage literari que explora el territori comú dels escriptors a través del fil conductor que n’ha marcat la seua obra: la influència del paisatge i de la guerra. La producció parla de la importància de les arrels, de la mar, dels rius, de l’enyorament… i, en un món cada cop més globalitzat, vol ser un crit per la pau, un crit d’esperança per conservar tot lo bo que tenim al nostre voltant i intentar no repetir els errors que ens empobreixen com a éssers humans. Montse Castellà
Article complet

<1...618
619
620
621
622
...632>