ALMA DE SIRENA

¿Son bellas verdad?, su color, su brillo, como queda… conozco a muy pocas amigas que no quisieran tener uno como mínimo. Ignorantes. Cerca de donde vivo, hay una valla donde ponen anuncios, ya saben, una de esas grandes y feas que ocupan media fachada. Hace unas semanas pusieron uno con la famosa de turno luciéndolo con cara sonriente. Durante ese tiempo tuve que dar un rodeo para volver a casa, no quería verlo. Es curioso como a veces puedes enterarte de la verdad de la forma más tonta. Es como me paso a mí. La historia que se repite. Chica conoce a chico, se enamoran, se casan… Hasta ahí la vida es de color de rosa. Pero un buen día, como se suele decir, chica escucha una llamada por error. Chico esta planeando el fin de semana con otra, y hablando de lo bien que lo pasaron anoche al echar un polvo en su coche. Chica se le cae la venda y comprende de un plumazo que el chico estaba con ella por la pasta, que cuando lo conoció, su empresa estaba casi arruinada y como siempre había sido un niño bien, ¿qué hizo para seguir teniendo dinero? Cada vez que pienso lo ingenua que fui, me pongo furiosa. Luego viene el dolor, y al final, la tristeza lo envuelve todo. “¿Como no lo vi?” me reprocho una y otra vez. Ya han pasado meses, pero...Mi nombre es Marina. Según mi madre, soy una antigua descendiente del mar, una sirena. Me lo decía por la noche al arroparme, cuando era pequeña. Se sentaba al borde de mi cama, me leía un cuento o me contaba alguna historia curiosa de nuestra familia. “Desde siempre hemos tenido una relación especial con el mar, - me decía - y tu eres una de sus hijas”. Me encantaba escucharlo. Me hacia sentirme especial. Cuando en el colegio, algún niño se metía conmigo y me hacia llorar. Volvía corriendo a casa y mi madre me consolaba susurrándome estas palabras: “eres especial, una sirena”. Incluso cuando crecí y llego la hora de los novios, las discotecas y las borracheras nocturnas, seguía diciéndomelo. Deje de creérmelo. Cuento para niños pensaba, pero en lo mas hondo de mí, seguía sintiendo lo mismo que cuando me lo decía de niña. Hoy tengo cita con mi psicólogo o psiquiatra o lo que sea, me ha diagnosticado depresión profunda y me ha dado un frasquito lleno de pastillas rosa. Rosa, vaya contradicción. Me dice que tengo mucha ira acumulada y la tengo que sacar. Se me ocurren algunas ideas, como ir a por mi ex y tirarlo por las escaleras o coger un martillo y destrozar su bonito mercedes, que curiosamente fue un regalo mío y que hoy seguramente aprovechará para tirarse a su amiguita. Madre, me siento tan perdida. Pero ya he tomado la decisión. Tengo reservada plaza en el avión y la maleta esta hecha, dejare que pase mi hora con el loquero y luego iré al aeropuerto. Tengo que volver al mar. Cierro los ojos e inspiro profundamente. Siento las olas, mojándome los tobillos. Abro los ojos y una inmensa luna llena parece estar mirándome fijamente. Es una noche muy bella. Me arrodillo y dejo la mente en blanco. Una voz resuena dentro de mí. La reconozco. Es mi madre. Me veo a mi misma pequeña, en mi cama y ella a mi lado, hablando: “Hija, te voy a contar el porque de la fortuna de nuestra familia. En el mar hay leyes no escritas y durante generaciones las hemos respetado. De ahí viene la bonanza de nuestro negocio pesquero. Es costumbre que a partir de la noche del decimotercer cumpleaños, las madres las vayan revelando a sus hijas. Solo así pueden transmitirse. Así se ha hecho durante generaciones y ahora ha llegado tu momento. Esta noche te hablare de las perlas y los corales. Nunca los compres cuando seas mayor. Y si te los regalan, devuélvelos al mar. Son objetos bellos, pero con un fondo oscuro. La persona que los posea se volverá infeliz. ¿Y eso por qué? – preguntaba yo - Te contaré una historia. Las sirenas no son solo esos seres maléficos que arrastraban a los navegantes y marineros al fondo del mar. Eso es una verdad a medias. También son compasivas y bellas. Poseen un conjuro en sus melodiosas voces que solamente escucha el hombre que ha traicionado a una mujer. Solo estos, seducidos por su canto, se tiraban del barco e intentaban alcanzarlas. Ellas los conducían hacia un arrecife dejándolos a merced de las terribles olas que los empujaban contra las rocas. Mientras morían, su sangre se derramaba provocando que los corales sean de ese color rojo tan intenso. Cuando veían el fin de estos traidores, las sirenas vertían lágrimas que el mar convertía en perlas. Tú, cariño, te pareces mucho a ellas, tienes su alma.” Abro los ojos y miro por última vez el precioso collar de perlas que mi marido me regaló por nuestro compromiso. Lo arrojo al mar y por fin, soy libre. Miro las olas y con su suave ir y venir se llevan lo que es suyo donde siempre debió estar. A lo lejos, creo ver algo en el agua, una silueta, un chapoteo… Yo sonrío al verla. Marina Garcia Moreno
Article complet

PENSES MASSA

En Manel Ayuso venia de casa bona. El seu pare era el propietari de la finca per excel•lència del poble, el Mas de la Missa, que donava feina a una seixantena de jornalers. Era el segon de la nissaga. Als anys 1950, en una família d'ascendència catòlica, apostòlica i romana, la línia successòria estava escrita per decret: el primer fill seria l'hereu; el segon aniria per capellà; el tercer faria carrera militar; i la pubilla es convertiria en la tieta fadrina que tindria cura de la família, tal com la tradició manava. De xicotet, havia estat un noi d'aquells que a totes les mares els hauria agradat tenir: bon xiquet, obedient, amoroset, educadíssim, net, ben parlat i aplicat, què més es podia demanar? Tant les mares com les xicotes, era un bon partit. No era lleig, ben al contrari: una mica rosset, ni prim ni gros, amb la boca xicoteta i el nas un xic corbat, 1.78 d'alçada, i tenia bones cames per al futbol. Tots els diumenges, a les 11 en punt, tota la família anava a missa. Seien al segon banc, darrera mateix dels poders locals: el batlle, el metge, el mestre i el capità de la guàrdia civil. A l'hora de la comunió, religiosament, mai millor dit, tots congregaven plegats. A casa, en diumenge i fiestas de guardar, mai no s'esmorzava, i cap divendres de l'any permetien que les minyones entressin a la carnisseria. El cap familiar no estava posat directament en política, tot i que era addicte al règim i tradicionalista com el primer. Amb el rector del poble, Mn. Massip, els unia una estreta relació d’amistat. El dia de Nadal, el diumenge de Pasqua de resurrecció i el dia de Corpus presidia el menjar familiar i beneïa els aliments.A en Manel, doncs, li havien triat el futur per decret. Als 17 anys va ingressar al Seminari Diocesà de Tortosa per convertir-se en un fidel servidor de l'església. Era aquest el model de vida que desitjava? Quan va néixer ja tenia una etiqueta a l'esquena que li indicava com seria el seu destí, i això que ell no era calvinista i per tant no creia en el determinisme que ens marca l'existència. Va portar una vida molt ordenada a l’escola sacerdotal. Es llevava de bon matí, abans que ningú, per realitzar les oracions pertinents. Havia abandonat la pràctica de l'esport totalment, però a l’hora d’aprendre de lletra ningú no el guanyava: era el primer de la classe en Història Sagrada i en l'estudi de la bíblia, la qual podia recitar en vers. Els companys seminaristes li tragueren el sobrenom de "l'empolló". No el tenien gaire ben considerat, donat que passava de vida social i només se centrava en els estudis. En aquest ambient religiós es va anar formant l'esperit d'en Manel, abocat a la formació espiritual i totalment desconeixedor dels plaers terrenals. El bisbat havia ideat molts plans per al seu futur eclesiàstic. Quan acabés la carrera de sacerdot, el portarien al monestir de Poblet a seguir diversos cursos de teologia i, posteriorment, el bisbe l'anomenaria secretari personal. Aquesta era la millor manera per aprofitar la vàlua del millor alumne que havien tingut en molts anys. Però en Manel els havia de donar un bon disgust Els va sortir granota. Uns mesos abans de la seva ordenació sacerdotal, de cop i volta, els va deixar plantats. Va marxar a veure món. Tot sol, a l'aventura, sense un duro a la butxaca. Tothom es preguntava què havia pogut passar per la ment d'aquell xicot per gosar trencar tan sobtadament amb el seu estatus social, amb allò que li pertocava per naixença. Tothom se’n feia creus. Quina bogeria sense sentit! No se sabia per on parava. El seu pare va renegar d’ell amb duresa. Afirmava sense embuts que en Manel havia deixat de ser el seu fill i que no el perdonaria mai. La seva mare, en canvi, no podia aturar el plor, mentre invocava santa Rita, patrona dels impossibles, que fes un miracle i li retornés la joia perduda. Allò que ningú es podia imaginar era que en Manel faria cap a una comuna alternativa a la gran ciutat, en la qual tots compartien els béns i les mancances. L'esperit d'en Manel semblava que definitivament havia trobat el lloc que buscava. Pa per a un, pa per a tots! Aquest era el missatge que havia après després de tants anys de lectura del llibre més llegit del món, tot i que la manera d'aplicar la paràbola del senyor era completament contrària al que manaven els grans magnats de Roma. Durant la segona setmana d'estada a la comuna, se li va apropar una noia valenciana, la Carme Jardí, deu anys més gran que ell, i li va fer una proposta carnal deshonesta, tal com l'hauria concebut només deu dies abans. A en Manel se li va accelerar el cos i hauria volgut desaparèixer de cop. Era la seva primera vegada i, a més, en un afer que havia estat més que un tabú durant la seva reaccionària joventut. Es va deixar portar pel moment. Aquella xicota s'ho feu tota sola amb aquest nounat dins dels camps de perdició. A partir d’aquí, a en Manel mai no li varen mancar companyes en els plaers mundans. Els seus nous companys venien artesania al mercat. Els minsos beneficis servien per a alimentar-se i comprar algun llibre. Ara en Manel s'havia avesat a la lectura de temes concernents a la classe obrera, a aquells que tenien menys i necessitaven més protecció. No havia perdut les ganes de saber. De fet, el canvi no era tant gran, ja que també l’ideari cristià comença amb la condemna dels lucres i amb el missatge de pa per a tothom. Els teòrics beatniks i hippy havien estat els redactors dels seus nous textos sagrats. Va voler conèixer l'hinduisme, el budisme i el missatge del Coran, apropant-se així a les diverses tendències de la ment. La vida li havia de provocar un nou tomb radical. Els grisos van rebre ordres de tirar pel dret i clausurar la comuna. Tots els seus integrants varen ser acusats de rojos i pecadors. En el seu passiu, tenien el fet de ser bruts i que amb els seus vestits estrambòtics atemptaven contra l'ordre públic.. El seu pare va fer orelles sordes quan s'assabentà de la seva detenció. La seva mare no parava de plorar, però va obeir en tot moment les ordres del marit. Els capitosts de l’església tortosina celebraven el seu triomf i consideraven que no havia tardat en arribar el càstig diví que aquella ovella negra es mereixia. El judici sumaríssim va celebrar-se aquell mateix cap de setmana. Les acusacions eren repetitives, totes elles basades en la immoralitat i el fet de viure d'esquena a la societat cristiana regnant. L'advocat defensor va intentar demostrar la innocència, tot i posant en Manel com a imatge de cultura i d'obertura de fronteres. El fiscal es va mostrar del tot documentat. Va posar com a exemple la seva sortida per la porta falsa del seminari tortosí, en una nit de fosca com un vulgar lladre. Va acusar-lo d'haver canviat la religió vertadera per una secta que defensava la salvació mitjançant exorcismes. Per últim, en Manel va ser acusat de pecar voluntàriament amb la carn, i això era tasca de Déu més que de la justícia del règim, castigar-ho. Va ingressar a la presó model de Barcelona en qualitat de delinqüent comú el 13 de març de 1958. Va haver de conviure amb gent de tota mena: lladres perillosos, criminals sense escrúpols... La presó el va privar de la vida. En Manel prosseguia amb els seus debats interns. Les creences se li mesclaven. La idea de justícia era inerta; la idea de poder, fantasiosa. Havia estat castigat per disposar lliurement del seu cos i de la seva ment. Les condicions de vida entre reixes eren del tot precàries. La tuberculosi estava fent els seus efectes. En Manel va començar a pensar ininterrompudament amb la idea de la mort. Aquesta era una vella preocupació, què hi havia més enllà? Quin misteri ens acompanyava en la nostra vida terrenal i en la posterior? Li proporcionaren lectures, totes en relació amb aquest patètic divagar pel planeta i el fantàstic vol cap a les alçades. Curiosament va tornar-se a interessar pels temes bíblics, sobretot amb els que feien relació amb el missatge de Jesucrist sobre la nostra doble vida, aquí i allà. Estudiava per esma i cercava unes respostes veritablement incontestables. Un dia va rebre, per sorpresa, la visita del seu germà, l'hereu. Li va fer cinc cèntims del traspàs del seu pare, que els havia deixat d’un dia per a l’altre. La família havia quedat fraccionada i encara els durava la commoció emocional. La seva mort, però, obria noves portes a les deteriorades relacions familiars. Li va proposar de pagar qualsevol quantitat que demanessin les autoritats per la seva llibertat, ja que la seva mare el volia al seu costat. En Manel va estar pensant durant una llarga estona, fins que va amollar una llarga parrafada filosòfica: - Germà meu. Tu i jo tenim la mateixa sang. T'estimo com a germà meu que ets. De fet els cossos, els objectes, són àtoms vivents que formen unitats més grans anomenades molècules. Tu i jo som parts d'una mateixa molècula, però som dos àtoms del tot oposats. Amb diners pots comprar la meva llibertat, però afortunadament una bona almoina no pot pagar la meva ànima. La meva ment està lligada al meu cos. Com pots alliberar les meves cames, si les separes del meu pensament. L'hereu li contestà amb rudesa: - Deixa’t de cabòries que no porten enlloc i et fan anar amb la butxaca buida. Pensa una mica en el sofriment que estàs causant a la mare, que ja té una edat avançada, i en la mala reputació que has donat a la família. A més, va fer-li saber que viuria amb tots els conforts, ja que es comprometia a passar-li una generosa dotació mensual, a canvi únicament de la seva presència a la casa pairal. En Manel va sentir-se ofès i en la seva ràbia va arribar a agredir el seu germà. Els moviments hippies al carrer s'estaven movent i clamant per la seva llibertat. No mancaren els aldarulls i les posteriors detencions. En Manel va ser de nou el cap de turc i va haver d'assistir a un nou judici, on se l'acusava de ser el cap de la conspiració des de la garjola estant. - Amigo mío, tu piensas demasiado - li digué el fiscal - y este será tu final y tu verdadera perdición. Sis anys va romandre en Manel a l'ombra, dels quals va compartir períodes amb la consciència tranquil•la amb d’altres amb força problemes psicològics. La presó pot ser molt dura, fins i tot per als forts d'esperit! A l'eixida dels quatre murs, va trobar-se amb una societat en rebel•lia, però amb un poder igual. Setze joves retxuts havien format un grup que cantaven al vent en llengua vernacla, exaltaven gallinetes i volien enderrocar estaques, amb missatges que no eren d'eixe món. Amb la guitarra com a arma, igualment eren perseguits i empresonats. Uns nois de Liverpool, d'una altra cultura, estaven envaint els cors de les adolescents arreu. Aquí no hi tenien cabuda. Els Pirineus de nou empresonaven. En Manel va fugir de nou. On? Ningú no en sap donar testimoni. Només cal esperar que hagi trobat allò que buscava, si és que hi havia alguna cosa per trobar. Emigdi Subirats
Article complet

Un saco de canicas

Article complet

UNA QÜESTIÓ DE COMPETÈNCIES, de Jesús M. Tibau

—El Sr. Pérez?

—Sí, digui.

—A veure si vostè és tan amable i em pot atendre, si us plau, perquè porto tot el matí passejant per aquest Ajuntament. No, no es mogui, només serà un momentet. Miri, jo estic encarregat de fer arribar un missatge al món, i potser vostè podria ajudar-me, si no és molèstia. Estic segur que, si és una persona com cal, cosa que així sembla pel seu aspecte (no sap vostè amb quina mena de tipus et trobes pel món, que no saben escoltar, ni tenen educació ni res), m’agrairà la meva presència aquí i estarà disposat a col·laborar només amb una mica del seu temps - en aquests moments, el Sr. Pérez es veu caure al damunt un altre rotllo i desitja amb totes les forces que soni el telèfon, i ja improvisarà qualsevol excusa per a sortir corrents; però el maleït aparell mai ho fa quan el necessites, i es prepara per a continuar escoltant-lo.- Les veus, perquè jo sento veus, ¿sap?, m’han assegurat que, passades quatre nits sense lluna, després que el gran estel deixi un rastre de llum verda al firmament, ocorrerà la gran catàstrofe i cal estar-ne ben preparat, perquè només els…

—No, perdoni, però veurà, és que jo només sóc l’encarregat de l’enllumenat públic; canvio bombetes fuses, arreglo avaries de la xarxa elèctrica, reparo destrosses fetes per actes vandàlics… El departament d’il·luminats és a la primera planta. Baixant per aquesta escala segur que no té pèrdua.

 

El Sr. Pérez n’està fart. Ja en van tres aquesta setmana. Haurà de parlar seriosament amb l’Encarna, de recepció, i que no li enviï cap més missatger diví, ni anunciadors d’apocalipsi, ni il·luminats de cap classe. I pensar que abans es queixava dels venedors i els seus catàlegs de mobiliari urbà. On anirem a parar!

 

Article complet

4t Joc Literari: l’anagrama d’un escriptor

Inicio al meu bloc, Tens un racó dalt del món, a l'adreça http://jmtibau.blogspot.comuna nova tongada de tres jocs literaris que tindran aquest cop un únic premi material: un lot de llibres cedit per Cossetània Edicions. Per a poder participar caldrà enviar un correu amb la resposta a l’adreça del Club de Lectura de Tortosa clubdelectura@tortosa.altanet.org. Us demano que no poseu la solució en un comentari al bloc, ja que el joc perdria interès, tot i que podeu afegir qualsevol altre anotació o suggeriment. Qui encerti els tres jocs, tindrà més possibilitats de guanyar, tot i que com a bons esportitstes de les paraules, en tenim prou en participar. En aquest Joc que us proposo avui, cal endevinar quin escriptor s’amaga darrere de l'anagrama que trobareu al bloc. Animeu-vos a participar! Jesús M. Tibau
Article complet

Pozo de los deseos

Sé que nunca podré dejar este lugar y no me importa. Comprendo que mi existencia para ti es una locura. Pero créeme, no soy un delirio provocado por tu caída. Estoy aquí, a tu lado. ¿Así que te parezco bella?, me parece gracioso. No, no siempre he vivido aquí, hace mucho el mar me acogió. Y antes de eso viví, en tierra firme.¿Porqué el cambio? La tristeza me invadió, solo el azul del mar podía calmarme…Pero ahora, esta gruta es mi hogar y es agradable. Contiene partes con agua dulce y cuevas con estalactitas y estalagmitas. Lo más importante que hago aquí, es mantener el equilibrio entre el mar y la tierra. No… no me pidas que te lo explique, porque no serías capaz de comprenderlo. Mi único medio de comunicación con el exterior es el agujero en lo alto de la gruta. Vosotros lo llamáis pozo de los deseos. Casi siempre que os asomáis, pedís algo y tiráis una moneda. Al anochecer, voy cogiendo una por una y puedo ver lo que habéis pedido. Y no, no te diré si hago que se cumpla. La verdad es que más o menos siempre es lo mismo, dinero, salud, fama. Aunque hay algunas excepciones muy variopintas. De estas, las que me hacen reír me las quedo y cuando tengo suficientes las uno y me hago un collar con ellas. Es mi amuleto contra la tristeza. Sí, tengo emociones, puedo sentir como cualquiera de vosotros. Amar, reír, llorar…pero no odiar. Y no sé porqué, simplemente no podemos. No te preocupes, de aquí a un par de vuestras horas vendrán a rescatarte.¡Pues claro que se darán cuenta que te has caído en el pozo! Ven, acércate a mí si tienes frío. Yo te abrazaré hasta que entres en calor. ¿Sabes que eres muy curioso?, no se te acaban nunca las preguntas. No, la herida que te has hecho no te dolerá. Yo puedo hacer que no lo sientas.¿Si alguna vez he amado a un humano? No, yo no, pero conocí a alguien que también forma parte del mar, lo que vosotros llamáis sirena. Ella si lo hizo y fue muy triste. Si quieres te puedo contar la historia mientras vienen por ti. ¿Cómo me llamo? Pequeño Andersen, eso es un secreto que algún día escribirás. Marina Garcia Moreno
Article complet

Collita de foc; XVIII Premi Literari Vila d’Ascó 2006

collitafoc.jpg El dissabte 12 de maig, a les nou del vespre al Casal Municipal d'Ascó, va tenir lloc el sopar literari de la "Vila d'Ascó", i la Presentació de Collita de Foc de Carme Meix, Obra Guanyadora del Certamen, un llibre que parle de un viatje dins dels territoris de les Terres de l'Ebre...Terra Alta...Matarranya...Comarca dels Ports...un llibre que és una història de gent aspra, com aspra era la vida de la pagesia en un moment històric particularment difícil, a finals del segle XIX i principis del XX. Collita de Foc; Cossetania Edicions:Biografia: Carme Meix és filla de Gandesa, on neix l’any 1937. Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, ha desenvolupat l’activitat com a professora de llengua i literatura catalanes a Barcelona i Santa Coloma de Gramenet. Enceta la trajectòria com a escriptora amb un poema sobre la Mare de Déu de la Fontcalda, distingit amb el guardó de poesia de la Reial Acadèmia Mariana de Lleida (1989). A continuació, es dóna a conèixer amb un conjunt d’obres que resulten feliçment distingides: Palau d’absències —guanyadora del Caterina Albert i Paradís de poesia (1991)—, La dansada —fina­lis­ta del Sant Joan de novel·la (1993), publicada el 1996—, El crit de l’esparver —guanyadora de l’Universitat de Lleida de novel·la històrica (1995)— i Cercles —guanyadora del Vila d’Ascó de narrativa (2003). També ha publicat la novel·la Paisatge amb boira (1998) i ha participat en els reculls El brogit de l’Ebre (2003) i Terres d’aigua (2004). Col·labora habitualment amb articles d’opinió en diversos mitjans de comunicació, entre els quals destaquen l’Avui i La Veu de l’Ebre.
Article complet

ETS CULPABLE

En Daniel va prémer els ulls amb totes les seves forces. Era incapaç de mantenir-los oberts durant un sol segons més. Li calia imperiosament desconnectar. No comprenia què podia haver fet malament, ni quina de les seves actuacions els havia pogut molestar tant. I el que era encara molt pitjor, era ben conscient que l’acabament d’aquell malson no estava en les seves mans. Va anar donant voltes i més voltes pel llit. Va beure una mica d’aigua. Va tornar a engegar el llum i va agafar una de les lectures obligatòries del trimestre que habitualment tenia a la tauleta de nit. Va llegir durant uns pocs minuts, tot i que no va poder trobar la manera de concentrar-se. Va anar al lavabo, i va tornar a apagar el llum. La seva ment no s’aturava. No va poder agafar el son fins a altes hores de la matinada. La seva mare el va despertar com de costum abans de dos quarts de vuit. Va prendre una dutxa ràpida i de seguida va anar a la cuina a esmorzar, tot i que no va poder ingerir absolutament res. Tenia moltes ànsies i sentia l’estómac completament revolt. Va insinuar-li a la seva mare que es volia quedar a casa perquè no es trobava gens bé. No havia perdut ni una sola classe en tot el curs. Ella va reaccionar amb l’habitual resposta implacable quan es tractava d’afers escolars...- Sembla mentida que siguis tan irresponsable i que t’hagi de recordar que ja vas estudiar ben poc anit. Vas apagar el llum ben aviat, massa. No comprens que no et convé perdre classes tant a la lleugera. Sort que jo estic sempre a l’aguait! De vegades sembles un immadur, i si fos per tu ja t’hauries jugat la matrícula d’honor. Has de prendre consciència d’una vegada i per totes que no et queda cap altra opció que traure-me-la. Pocs minuts després en Daniel va sortir de casa amb la motxilla a l’esquena. Anava a pas lent. Li retronaven encara les dràstiques paraules de la seva mare que no li havien deixat cap alternativa. No li apetia veure ni parlar amb ningú. S’estava aproximant a l’institut i sentia com la por s’apoderava del seu cos ràpidament. Va pujar les escales sol i va dubtar tímidament abans d’agafar el llarg i estret passadís que portava a la seva classe. L’Alberto Gómez el va veure de lluny i li va faltar temps per donar el crit de guerra dels darrers dies. - ¡Marica a la vista! ¡Culos contra la paret! En Daniel va intentar fer orelles sordes. Va seguir el seu pas, malgrat que havia de passar per davant d’aquell que l’acabava d’insultar, que estava envoltat d’un nodrit grup de noies que li reien totes les gracietes, i l’ajudaven a enlairar-se com a un autèntic líder. L’Alberto es va interposar bruscament en el seu camí. Li va fer diversos senyals humiliants i es va tocar els genitals amb les dues mans de manera ofensiva. Li va donar una forta empenta, i després va proferir els seus insults de cada dia. - Seguro que te has puesto caliente que te haya tocado, ¡chupa pollas de mierda! En Daniel no va gosar dir res. Va acotxar el cap i va encongir les espatlles. Va entrar a classe i va seure en el seu pupitre habitual, a la primera fila. En Joan i en Carles, els seus íntims amics d’infantesa, que des del primer dia que havien entrat a l’institut havien segut plegats, s’havien canviat de lloc. Varen col•locar-se dues files al seu darrera i a l’altra part de l’aula. En Daniel va haver d’engolir fort. S’havia quedat sol. A dos quarts de nou va entrar el professor d’anglès, en Jordi Ventura. Era nou a l’institut. En Daniel es mostrava absent, tot i que era la seva assignatura favorita. L’Alberto Gómez i la seva quadrilla varen passar-se tota l’hora llençant-li tota mena de paperets al seu pupitre amb unes frases que tiraven amb bala: “Te estàs comiendo con la mirada el culo de Jorge”. A les onze va sonar el timbre. Era l’hora del pati però en Daniel no sabia on anar. Se sentia observat amb lupa en tots els seus moviments, i qualsevol camí que emprengués seria considerat com una veritable afronta. Si entrava a la biblioteca, causaria les ires dels de sempre ja que l’acusarien de ser un empollon de merda. Si anava a fer un entrepà al bar, hauria de passar per davant d’ells i suportar les seves paraules agrejades i les seves provocacions inacabables. A més, en Joan i en Carles ni tan sols l’havien esperat. Aquell matí, al pati, el seu nom anava de boca en boca. La Roser Figueres, la noia que sortia amb l’Alberto des de feia més d’un any, va comentar que no era un mal noi, ja que sempre ajudava amb els deures a tothom que ho necessités, i que sentia pena per tot el que li estaven fent: - No veieu que s’ho està passant molt malament. No hi ha dret que li feu la vida impossible, si no us ha fet absolutament res. I no ho sabeu si és homosexual! És mania vostra, que ell no s’ha insinuat a ningú ni en teniu cap prova palpable. I si realment ho fos, no passaria res. Se suposa que vivim en llibertat i tothom és ben lliure de tenir l’orientació sexual que li plagui. - Si es el maricón del barrio ¿Qué pena te ha de dar ese degenerado que se calienta con los tíos? Suerte que tu no le gustas, si hablaras así de un chico de verdad me harías entrar celos. – fou la resposta cordial del cervell d’aquella injuriosa croada. Després de l’esbarjo, la professora de literatura catalana va demanar que formessin grups de tres per a la realització d’un treball sobre la novel•la “Mirall Trencat” de Mercè Rodoreda. En Joan i en Carles es varen ajuntar amb l’Eva Piquer, l’amiga íntima de la Roser Figueres que estava asseguda al costat d’ells. En Daniel no va gosar dirigir-se a ningú. Es va limitar a mantenir el cap baix i a contenir les llàgrimes. En Jordi Ventura el va cridar urgentment al seu despatx. Era el seu tutor i volia saber què estava passant. Aquest cop eren els professors els que havien estat enraonant abastament sobre ell. En Daniel era un noi bastant tímid, però a la vegada no havia tingut mai problemes d’adaptació ni de relació amb els companys. Havia estat la gran promesa de l’alumnat des que va ingressar al centre i hi havia dipositades en ell moltíssimes expectatives. - No passa res. No tinc cap problema amb ningú. Em trobo bé. – varen ser els únics mots que varen eixir de la seva boca. Què havia provocat aquella conspiració en contra seva? Era la seva veu, potser? L’acusaven d’amanerat per no tenir un to de veu suficientment masculí per al seu gust? Potser també tenia a veure el fet que no havia sortit amb cap noia encara? Havia dedicat massa temps als estudis i havia deixat massa a banda la vessant social? Tot eren preguntes sense cap mena de resposta que l’anaven enfonsant a ritme accelerat. L’únic que tenia clar era que havia tingut un dia per a oblidar. I ja n’anaven uns quants! Va arribar a casa. Es va tancar a l’habitació d’immediat. No va tenir esma ni per a engegar l’ordinador i connectar-se a Internet com acostumava a fer al vespre. Encara tenia menys ganes de posar-se a fer els deures, tot i que en tenia una bona carretada. Va tancar els ulls, fins que la seva mare va cridar-lo per sopar. - Daniel, no estudies gaire aquests dies i acabaràs malament. La teva única obligació ara per ara en aquesta vida és estudiar, i t’ho estàs tirant tot a l’esquena. Espavila d’una vegada! Si no et poses les piles, ja et pots oblidar de sortir els caps de setmana d’aquí a final de curs. La seva mare no sabia que aquell càstig s’havia convertit en el primer alleugeriment dels darrers dies. No tenia ningú amb qui sortir. Va sopar molt poc i va tancar-se de nou a l’habitació. Va passar-se una estona ben llarga pensant, fins que va quedar-se adormit sense ni tan sols haver-se posat el pijama. La seva mare va entrar a la seva habitació per tal de comprovar si estudiava i li va donar una forta reprimenda. - No hi ha manera que estudiïs de debò des de fa un parell de setmanes. Això no pot continuar així. No ets conscient de què et jugues. No vull veure la llum apagada fins que hagi tocat la una. El dia següent la rutina a l’institut va ser idèntica. En Daniel va arribar sol a classe i no va entaular conversa amb ningú. L’Alberto Gómez li va pegar un paper amb un dibuix a l’esquena que retratava dos nois nus que s’acariciaven, i amb un insult gros escrit a sota. En Daniel va córrer cap al lavabo. El seu tutor el va sentir plorar. Va esperar que sortís i va emportar-se’l al despatx: - M’has d’explicar tot el que et passa, Daniel, i no accepto una resposta negativa. - No res – contestà ell secament. - No m’ho pots dir això, que no sóc ni sord ni cec. Et veig trist i et noto absent. Tu sempre has estat el millor alumne del centre i sé que te’n passa una de grossa. - No és res greu. Només que no em sento tan motivat per estudiar com abans. - No pretendràs que et cregui. Què són aquestes llàgrimes? No em preocupa la teva motivació pels estudis, sé que la recuperaràs i ens donaràs una lliçó a tots que ens quedarem ben parats. La teva capacitat d’estudi és fenomenal, mai no he conegut ningú com tu. Vols que et digui la veritat, endevino que el problema radica amb l’actitud grollera d’alguns dels teus companys. M’hauries de dir d’una vegada què t’estan fent. Jo et podria ajudar. - No res, creu-me. És cosa meva. - Daniel, necessites ajuda urgent. Ja saps que al centre tenim dos psicòlegs i t’aniria molt bé enraonar amb tranquil•litat amb algun d’ells. No vull que et sentis sol. Estic al teu costat i a la teva disposició per quan em necessitis. Com a alumne, ja saps que ets la meva debilitat. Si no m’ho dius, ho intentaré esbrinar pel meu comte igualment. - Jordi, gràcies per preocupar-te per mi i pels teus elogis desmesurats, però no em passa res. En Daniel es va tornar a tancar al lavabo a l’hora del pati. El seu cap donava voltes i voltes. Tenia la sensació de ser un inútil i un covard, que s’amagava per no plantar cara als qui volien esborrar-lo del mapa. No tenia esma per encarar la seva problemàtica personal. No era ningú. Quan va entrar a classe hi havia una inscripció a la pissarra que deia: Maricón en clase, primer pupitre. En Daniel va sortir corrents i un sorollós esclat de riure va envair tota la sala. En Joan va fer la intenció d’aixecar-se de la cadira i anar al seu darrera, però finalment no va tenir prou valor. En Carles es va limitar a abaixar els ulls i després va mirar enrera. Va estar divagant per la ciutat, ja que era massa d’hora per arribar a casa. Tot i això, malauradament la seva mare va assabentar-se de seguida que no havia assistir a la darrera classe d’història, ja que la professora vivia just al pis de sota i s’havien trobat a l’ascensor. - T’estàs passant de la ratlla. Has estat perdent el temps inútilment per la ciutat. Ets un dropo qualsevol. Pensa que el teu pare et trencarà la cara quan se n’assabenti, i no trigaré gaire en trucar-li. Va córrer cap a la seva habitació. No va menjar res, i a la tarda es va negar taxativament a assistir a les classes de l’institut. El seu pare va continuar l’esbroncada quan va arribar del treball al vespre. Els estudis eren allò més important de la seva vida i els estava descuidant totalment - Em fas llàstima de veure’t. No seràs ningú el dia demà i hauràs de viure de la caritat. Només tens una obligació en la teva vida i no la compleixes. T’estàs comportant com una autèntica merda. No sé si n’ets prou conscient, però amb la teva mare i amb mi te l’estàs ben jugant. Quan el seu pare va acabar, en Daniel va obrir la finestra de l’habitació i es va posar a mirar a sota. Li varen passar pel cap un seguit de pensaments estranys, però no va tenir prou valentia per posar-los en pràctica. Va tancar els ulls i va imaginar-se un salt al vuit. La seva inventiva el va portar a llegir les esqueles dels diaris del dia següent i les lamentacions de la gent de l’institut. A casa plorarien, malgrat que li havien fet la vida impossible i l’havien manipulat en cada moviment que havia volgut fer. Els mestres el lloarien com a l’alumne exemplar que havia estat. No estava en condicions d’endevinar la reacció d’en Joan i d’en Carles, potser l’apreciaven o no. Segur que l’Alberto Gómez se sentiria el gran triomfador i no exterioritzaria cap senyal de remordiment. Va estar cavil•lant tota la nit, i va treure’n unes conclusions ben clares que li havien de canviar la vida radicalment. Ell no era homosexual, mai no li havia passat pel cap. I molt menys era mereixedor d’aquell tracte degradant per part dels companys, ja que mai no s’havia posat amb ningú i havia intentat tenir una bona relació d’amistat amb tots. Tenia necessitat de demostrar-se a si mateix que tenia un alt grau de masculinitat. Va estar acariciant-se els genitals i el seu membre durant una llarga estona, i va gaudir d’una perfecta erecció amb un seguit de pensaments imaginatius i eròtics centrats exclusivament en una companya de l’institut que li agradava molt. Va alliberar tots els seus instints amb un orgasme final força complaent. Després, li vingué un estrany pensament: ell era més intel•ligent que els seus progenitors junts, les pressions inhumanes i les humiliacions que rebia a casa també estaven fora de lloc. Havia de capgirar la seva actitud davant de molta gent. Ja n’hi havia prou! Es va llevar ben d’hora i va prendre una dutxa llarga i relaxant. Va anar a la cuina i es va preparar el got de llet. Va haver d’escoltar les reprimendes repetitives de la seva mare. - Mare, jo sé el que em faig. Sóc un bon alumne i estic molt ben preparat i trauré molt bones notes. Tu i el pare caureu de cul quan les veureu? No voldria recordar-te que tu ni tan sols vas acabar la carrera de medicina, i que t’has limitat a exercir de senyora d’arquitecte. Profitós ofici aquest! Tu vas fracassar totalment amb els teus estudis, jo no ho faré. La seva mare li va donar una forta bufetada. No s’esperava aquella airada reacció dialèctica d’en Daniel, al qual havia tingut plenament dominat des del dia que va nàixer. El seu fill li va respondre enèrgicament amb un to de veu que mai no havia gosat usar abans: - És el darrer cop que em toques. Tinc 17 anys i ja no sóc un nen. Tu també ets culpable. Va omplir la motxilla de llibres i va marxar cap a l’institut. Va caminar pels carrers principals perquè ja mai més volia esquivar ningú. Va veure com alguns companys de classe el senyalaven o es posaven a fer una rialla còmplice. L’Alberto Gómez va apropar-se-li. - ¿Cuántas pollas te apetece chupar hoy? Con la mía no cuentes, y mira que es gruesa y sabrosa, mariposón. En Daniel no es va arronsar aquest cop. El va escopir a la cara. L’Alberto va llançar-se-li a sobre immediatament, i ell va haver de traure les forces d’on va poder. Varen estar tirats per terra una bona estona i en Daniel va pegar-li diversos cop de punys a l’ull que li varen deixar ben morat. Ningú els va separar. En Daniel finalment va poder aixecar-se i el va deixar tirat a terra. De la seva boca va sortir una sola expressió: Ets culpable! A l’Alberto Gómez no se li va veure el pèl per l’institut durant uns quants dies. A classe hi havia un silenci sepulcral. En Daniel tenia una màniga de la camisa completament estripada, però va demanar fer igualment l’exposició de “Mirall Trencat”. Amb veu un xic tremolosa, va demostrar tenir uns alts coneixements literaris i haver entès l’obra a la perfecció. Havia fet l’exposició sense cap ajut, i va rebre la felicitació més cordial per part de la professora. A l’hora de l’esbarjo va anar al bar i es va demanar un entrepà de truita i una llauna de coca cola sense cafeïna. Quan sortia es va trobar cara a cara amb en Joan i en Carles. No sabia ben bé com afrontar la situació. Els va dir adéu i va avançar uns metres. Primer cap no va respondre, però uns segons després en Joan va girar-se i el va cridar: - Daniel, vine amb nosaltres. En Carles va empal•lidir de sobte. Li va començar un fortíssim tremolor a les cames. Tenia una mena d’espant injuriós ficat al cos. Va llençar el tros de canya de xocolata que portava a les mans a la paperera més propera i va marxar cames ajudeu-me. En Joan va agafar en Daniel del coll. No va dir res. El seu gest era ben significatiu i desprenia preguntes i solucions a la vegada: - Què t’hem estat fent aquests dies? Tot tornarà a ser com abans. Varen arribar a classe i en Joan va tornar a col•locar-se al costat d’en Daniel. En Carles fins i tot va endarrerir-se una fila. Duies noies varen apropar-se a en Daniel i el varen felicitar per l’excel•lent exposició que havia fet de “Mirall trencat”. Una d’elles era la Roser Figueres. A la tarda en Daniel i en Joan varen anar després de classe a jugar al futbolí a un club d’estudiants, i varen trucar en Carles que no va contestar el mòbil. En Daniel va tenir a la ment un únic pensament: en Carles és culpable! La Roser Figueres va entrar poc després. Va jugar unes partides amb ells, i li va demanar a en Daniel que l’acompanyés a casa. No varen fer cap comentari sobre el que havia passat en els darrers dies. A casa, la història de sempre. Va trobar la seva mare molt empipada i amb ganes de guerra. Li va tornar a muntar un altre numeret, amb una altra histèrica escridassada inclosa, perquè havia arribat molt tard (passaven de les vuit), i al seu parer seguia descuidant els estudis. - Sé el que em faig, i no em serà difícil de trauré les notes molt millors que tu. - Ets un mal educat i estàs veritablement insuportable. No puc entendre en què he fallat en la teva educació. Et creus el rei del mambo i et farem baixar del núvol a les bones o a les dolentes. - I tu ets culpable! - li contestà. Va estar estudiant fins a altres hores de la matinada. Quan necessitava fer una pausa, es connectava al messenger i xerrava amb en Joan tal com solien fer abans. El seu amic es mostrava molt comunicatiu, sabia que li havia fallat i tenia moltes ganes de demostrar-li una total lleialtat. L’absència de l’Alberto Gómez a les classes es va anar allargant. La Roser Figueres havia canviat el seient i va posar-se entre en Daniel i en Joan. Quedava amb en Daniel al club algunes tardes després de classe. Començava a passar-se la veu que hi havia feeling entre ells. El dia que l’Alberto va tornar a aparèixer per l’institut, en Jordi Ventura va voler parlar-li immediatament. Calia posar pau i no deixar que les coses tornessin a sortir de mare. En Daniel ja havia sofert prou, i ell com a professor de tots dos no podia consentir que aquell mal rotllo continués. - Mira Jorge, eres mi tutor, pero esto no te da derecho a exigirme nada. Haré lo que me pase por los cojones con ese maricón. ¡Coño, que es un chupa pollas de mierda! Me las pagará todas. Aquella tarda, en sortir de classe, l’Alberto Gómez va traure una navalla de la butxaca de la jaqueta, quan va adonar-se que en Daniel anava xerrant amb la Roser Figueres. Ella havia tallat amb ell per telèfon feia uns dies i no li havia contestat cap de les seves trucades posteriors. A l’Alberto se li varen creuar els cables, i es disposava a clavar-li pel darrera, quan va topar-se amb les mans d’en Carles que va aturar-lo a temps. Va haver-hi una picabaralla i en Carles va sortir ben malparat, amb un bon toll de sang al terra. La Roser va anar a buscar ràpidament el cap d’estudis i en Daniel intentava parar l’hemorràgia amb un mocador. L’Alberto havia desaparegut. En Jordi Ventura va ser el primer d’arribar. No va perdre el temps i se l’emportà a l’hospital. La Roser i en Daniel varen anar amb ell. Mentre s’esperaven a urgències la noia va besar-lo al llavis en diverses ocasions. Era la primera vegada que en Daniel sentia un pessigolleig a l’estómac que el feia sentir molt feliç. En Carles va haver de ser operat d’urgència, però estava fora de perill. En Daniel i la Roser varen passar la nit a l’hospital, juntament amb en Jordi Ventura. Els pares d’en Daniel acudiren a urgències i se’l volgueren emportar cap a casa ja que creien que tenia coses més importants a fer, però el professor d’anglès va intervenir. Havia endevinat què passava a casa i tingué una llarga xerrada amb ells, de la qual se suposava que n’havien de sortir conseqüències positives. La policia va anar a buscar l’Alberto Gómez a casa seva. El varen interrogar durant dues hores i el varen deixar anar sota llibertat vigilada. Calia controlar els seus moviments i evitar que aquelles actituds fossin la norma als centres educatius. La direcció del centre conjuntament amb el cos policial autonòmic varen organitzar una conferència per tal de denunciar qualsevol tipus de violència estudiantil, en la qual es va defensar la curiosa idea de ser tou amb els joves que cometien lleugers delictes, donat que tothom mereixia una segona oportunitat. Els pares de l’Alberto Gómez però varen creure oportú que calia internar-lo en un centre especial per a nois problemàtics a Barcelona. En Daniel i la Roser sortien junts i eren inseparables. Varen convertir-se en la parella de moda de l’institut. Ella va aconseguir donar un tomb radical a la seva vida.. Un dissabte la nit romàntic, vora el riu i sota el cel estelat, en Daniel va veure escrita la paraula amor en el seu cos. El trimestre va arribar al punt i final. En Daniel va rebre la cantada matrícula d’honor i va aconseguir la millor nota de les PAAU de tots els alumnes que s’havien presentat a la demarcació de Tarragona. La traumàtica relació amb els seus pares no havia millorat, però. Ells tenien previst que estudiés dret, ja que volien inculcar-li uns valors de disciplina estricta que havien de portar-lo a optar per la carrera judicial. No li havien donat cap altra opció i l’havien matriculat sense el seu consentiment en una universitat privada. Es va enfrontar amb ells amb totes les de la llei. Va sortir de casa donant una forta portada i renegant dels seus progenitors. Es va apropar al riu. Va estar hores i hores pegant voltes i més voltes a tota la seva vida. Tenia uns pares monstruosos que el manipulaven i que no el deixaven créixer. Se sentia encadenat i amb ganes d’alliberar-se. - Són culpables! - era el seu únic pensament. La Roser va trucar-lo al mòbil en aquell mateix instant. Varen parlar durant una estona i varen quedar al club habitual. Li va explicar tots els seus problemes un a un. Després varen anar a casa d’ella perquè podrien estar sols i va tornar a regnar l’amor. Va sortir amb les piles carregades i amb ganes de derrotar qualsevol obstacle que se li posés al davant. Quan va arribar a casa, no va tenir cap por de comunicar als seus pares que tenia una decisió presa, a la qual no renunciaria per res del món. Es matricularia a la facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Havia parlat amb en Jordi Ventura, i aquest li havia fet cinc cèntims sobre una àmplia amalgama de possibilitats d’estudi per a nois sense recursos que tenien resultats escolars excel•lents. Ningú ja no et trepitjaria mai més. A la vila olímpica compartiria pis amb en Joan, en Carles i la Roser. Aquests serien culpables de la seva felicitat. Emigdi Subirats
Article complet

I en faig bandera ...

A la memòria de Joan Cid i Mulet, en el centenari del seu naixement Nostàlgia Je suis comme le roi d’un pays pluvieux, Riche, mais impuissant, jeune et pourtant très vieux. (Baudelaire) I en faig bandera, de tot allò viscut, i del temps que passa amb un veloç itinerari, havent mirat enrera amb veraç malenconia i haver-ho analitzat tot en la distància, com si em sentís maleït tan lluny de casa i no fóra capaç d’oblidar allò pretèrit. Penso en el vent de llevant que desperta el poble inert, la clau del meu inusitat silenci, i lamento sovint els anys perduts amb desídia. Faig un esguard rabent a la vida confusa en terra senzilla, i em porta a remembrar sublims solsticis amb l’encís d’uns sentits que criden VIDA. I revifo els instants viscuts, en la fèrtil terra d’un riu ben nostre que aposta per la companyonia, que és el dot més preuat de l’existència. Ara en el meu món, ara ens anuncien les llunes tantes coses ocultes i ignorades. Tot el que es conquereix i dolçament es lliura amb resistència, amb plaer inabastable. Ara, a l’hora dels capvespres, la llum s’endinsa sense fronteres.
Article complet

“La profecía del laurel”, darrera obra de Jesus Avila Granados

Presentem, la critica de "La Profecia del Laurel" en Italiá: profezia-dellultimo-cataro.pdf Fa aproximadament un any va ser presentat a la premsa de la capital de l’estat el llibre “La Profecía del Laurel”. En aquella ocasió comentàvem a la premsa ebrenca, després d’haver-lo llegit, el fet que, amb tota seguretat, portava el camí de convertir-se en un “best-seller”. I no ens vam equivocar. Un any després, el llibre en qüestió s’ha traduït a sis noves llengües: italià, grec, portuguès, anglès, anglès-americà i brasiler-portuguès. Fins i tot s’està treballant als EEUU per preparar un guió cinematogràfic basat en aquesta novel•la històrica. El llibre està ambientat a principis del segle XIV, quan l’Ordre del Temple havia estat exterminada per mandat de l’Església i el seu últim gran “maestre”, Jacques Bernard de Molay, va morir cremat a la foguera. En aquells moments només quedava una esperança de llibertat en tota Occitània, a pesar de las matances comeses por la croada papal, primer, i pels esgarrifosos interrogatoris promoguts pels exploradors del Sant Ofici en tot l’antic Comtat de Toulouse, i aquest alè de llibertat l’encarnava un home, Guilhelm Bélibaste, el darrer perfecte del catarisme, qui, perseguit sense pietat pels esbirros de la Inquisició, va aconseguir travessar els Pirineus, i entrar als territoris del Regne d’Aragó, travessar Catalunya i arribar a les terres de l’Ebre, on va trobar alguns paisans seus que li van donar suport. Després de passar uns mesos a Flix, Miravet, Tortosa, Horta de Sant Joan, Alcanyís i el Matarraya, arriba a Morella, i més tard a Sant Mateu (Maestrat), essent en aquesta ciutat on va poder presenciar el naixement de l’Ordre de Montesa. Però l’ombra de la Inquisició era molt llarga, i, fins i tot en aquella pròspera ciutat, cruïlla de cultures i filosofies medievals, camuflat d’humil càtar, va arribar un delator del Sant Ofici, un esbirro de l’Inquisidor General de Carcasona, que aconsegueix convèncer-lo per tal que retorne a la seua terra, a fi de donar el consolamentum als seus pares. Però era aquesta proposició una cruel trampa i, en arribar a les terres del comtat de Foix, aviat va ser capturat,essent interrogat i torturat sense pietat, acabant finalment a la foguera però abans de morir cremat por las flames, Guilhelm Bélibaste, el darrer càtar, va llançar al cel una profecia, que encara retrona als fonaments del Vaticà… Església, poder, inquisició, tortures...són termes que desgraciadament han estat massa vegades lligats; i la història, per desgràcia, segueix repetint-se al dia d’avui en massa indrets. Joan Pau II va demanar perdó públicament per les vegades que l’Església no ha estat històricament a l’alçada, posant-se al lloc oposat del que predica. I la història, malauradament, segueix repetint-se, massa sovint, al dia d’avui. “La profecía del laurel” (El secreto del último cátaro), editada per Planeta, és la primera novel•la històrica de l’escriptor Jesús Ávila Granados, (www.jag.es.vg), després de 42 assajos. En aquesta trepidant història, Ávila recupera un personatge medieval que havia passat quasi desapercebut per a molts historiadors, tant francesos com hispans. Bélibaste narra l’epopeia dels 16 últims anys de la seua vida, en primera persona, i això fa que el lector quede atrapat des de la primera a l’última línia del text. Em permeto de recomanar-los la seua lectura. Joan Panisello Chavarria www.panisello.net
Article complet

Imma Monsó al Club de Lectura de Tortosa

inma-monso-club-de-lectura-tortosa.jpg Aquest 10 de maig, l’escriptora Imma Monsó ha obsequiat el Club de Lectura de Tortosa amb la seva presència, gràcies a la col•laboració de la Institució de les Lletres Catalanes. Els comentaris s’han centrat en l’obra seleccionada pel Club, Tot un caràcter, però l’autora ha fer un breu repàs a la seva trajectòria, tot i que gran part del temps s’ha esfumat ràpidament en una tertúlia sobre els diversos temes que anaven sorgint arran dels seus llibres. Tot un caràcter és potser la novel•la que va servir a l’Imma Monsó per a sobresortir a la narrativa catalana. Publicada el 2001, narra les relacions entre una mare i una filla, a mig camí entre l’amor i l’odi, entre la dependència mútua i la necessitat de viure nous camins. La filla viu aclaparada pel caràcter de sa mare, impetuosa, capaç de portar-se la contrària a si mateixa segons les seves conveniències, inepta per a ser feliç, per a viure el present. Com diu al llibre, “La mamà era temible quan disposava d’energia, que era gairebé sempre, i si te la volia dedicar tota ja podies començar a córrer”. La seva convivència comporta conflictes, teixits hàbilment amb humor per l’Imma Monsó, fins que cadascuna d’elles aprèn que el paper que juga en aquesta relació no és ben bé el que desitjava...L’autora ens ha comentat multitud d’anècdotes al voltant de la creació de l’obra. La idea va sorgir quan algú va preguntar-li com era sa mare. La resposta no era fàcil, calia una llarga reflexió el fruit de la qual ha estat Tot un caràcter, tot i que no es tracta d’una novel•la autobiogràfica, almenys totalment. Ha estat inevitable comentar també la seva darrera novel•la, la premiada Un home de paraula, basada en un fet real tan traumàtic com la mort del seu home. L’obra no cau en un sentimentalisme fàcil, al contrari, fins i tot es pot gaudir dels tocs d’humor que acompanyen sempre l’autora, que ha fet servir la seva escriptura, en certa forma, com a teràpia: “utilitzo constantment una arma poderosíssima per conjurar l’enyor de la mort: la paraula.” El Club de Lectura de Tortosa es tornarà a reunir el 18 de juny per comentar una divertida i original novel•la El moliner udolaire, de l’autor finlandès de més èxit, Arto Paasilinna. Els interessats poden posar-se en contacte al correu clubdelectura@tortosa.altanet.org o a la mateixa Biblioteca Marcel•lí Domingo. Jesús M. Tibau Coordinador del Club de Lectura de Tortosa http://jmtibau.blogspot.com
Article complet

<1...623
624
625
626
627
...635>