PALOSANTO

7.Trobades al Matarranya dissabte, 31 de juliol de 2010 | Comentaris

PALOSANTO: OLga Besolí, relat per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010

Ara que el pas del temps m’ha tornat grisa i freda com l’asfalt d’aquesta ciutat i una legió de cabells mancats de color s’han menjat la flama resplendent de la meua melena; ara que la gent i les imposicions urbanes m’han anat doblegant el caràcter i que ja no sóc ni de bon tros la meitat del que jo era abans; ara, en el dia d’avui, sé el que és un caqui. Però recordo que hi havia una vegada, en un temps molt llunyà, fa quasi una eternitat, quan les ninetes dels meus ulls brillaven d’emoció i el meu esperit indomable corria lliure pels camps i pels tarongerars, que a l’hort de mon iaio hi havia un palosanto, l’arbre més estrany i fascinant que he vist en la vida.

El palosanto de mon iaio era un monstre gran i gros, que desplegava els seus múltiples braços de forma colossal, creant una immensa rodona d’ombra fresca on hi anàvem a parar tots, els humans i els cargols, fugint del ressec sol de l’estiu, i que alçava orgullós un cap que sobresortia uns centímetres per damunt del sostre de la masia, robant-li el protagonisme que ella s’havia guanyat durant un centenar d’anys. I dic un centenar rememorant aquella manisa blanca que hi havia a uns dos metres d’altura d’una de les parets, exposada com si d’un quadre es tractés, amb una fletxa blava horitzontal subratllant una data: 1907. Aquell va ser l’any que l’Ebre va desbordar-se negant els camps i entrant, sense ser convidat, dins de les cases tortosines. Aquell va ser, també, el nivell que marcava fins on va arribar l’aigua ebrenca. No sé exactament quina altura tindria el palosanto en el moment de la riuada, si seria igual a com jo el recordo o més menut, però sí sé del cert que llavors ja hi era a l’hort, destacant com sempre d’entremig tots els altres arbres, tan de la terra, tan nostres. Ell mai va sintonitzar amb l’harmonia de la resta del paisatge. Semblava que, senzillament, estava allí, al bell mig de l’hort, com si hi hagués aterrat un bon dia, amb aquells fruits tan estranys i aquell nom tan suggerent. Potser fos això, potser era un arbre que no venia d’aquest món, ni tampoc de cap altre; potser procedia de dalt, del cel, del santuari de deïtats de què ens rodegem els humans, de la fe i de les creences nostres. I fe, molta fe, era el que es necessitava per a poder aconseguir furtar-li un fruit en condicions de ser menjat.

Cal a dir que el fruit del palosanto, quan està en aquell punt tan bla que es torna fràgil a la pressió dels dits i llueix el roig de la tomata madura, desprèn una olor que és mel per als sentits, i quan l’obres, rebenta en tres o quatre llengües gelatinoses rodejades de sucs dolços que regalimen pel plat –doncs és l’únic fruit que conec que s’ha de menjar amb cullera– i que fan les delícies de l’afortunat comensal, puix que qui el prova una vegada, ja no oblida mai més el seu sabor exquisit. Però, ai de l’incaut que l’arrenca de l’arbre quan té l’aspecte més fabulós i el seu taronja competeix amb la lluentor del sol! Llavors, la seua aspror et doblega la llengua de mil maneres diferents, dividint-la, multiplicant-la, deixant-la inservible, fins i tot per a parlar, i inutilitzant, alhora, el paladar, en una tortura de sensacions amargants que dura una bona estona.

“S’ha de saber esperar el moment, aquest és el secret”, deia el iaio amb aquella saviesa tan poc reconeguda que han tingut els nostres avis. I ho deia amb la mirada pacient de qui sap entendre la terra i, en canvi, no entén les presses d’aquest món que s’escarrassa en córrer sense saber del tot cap a on va. Què en sabia jo de paciència? Res. L’energia de la joventut em feia una persona atabalada i fogosa. Però sí que tenia fe, molta, en les paraules del iaio, així que li vaig fer cas. Em vaig posar sota l’arbre, aixafant els fruits caiguts i esclafats que pintaven el terra ombrívol de regueralls sangonosos i que em recordaven, no sé per què, als soldats caiguts en combat d’una guerra, de totes les guerres, que mai no havien d’haver-hi estat, ni en la guerra, ni caiguts. Però no volia mirar al terra sinó cap amunt, a la capçada de l’arbre, que s’alçava per damunt del meu cap, de la qual penjaven centenars de fruits fora del meu abast. I les vaig ajuntar, les mans, formant una petita tassa de dits humans, esperant un regal dels sants. No sé quan temps vaig estar-hi, esperant i mirant els fruits madurs, potser van ser cinc minuts, potser trenta segons, però, en el moment més inesperat, el milacre succeí. Un fruit va desprendre’s de la seua branca, caient justament en el mateix moment que jo tancava els ulls pensant que potser perdia el temps. Jo no sabia si l’havia empomat o era ell qui havia encertat el dispar, però sí sabia l’evident: que les meues mans contenien el fruit més suculent i més difícil d’aconseguir, agafat justament en el punt de perfecta maduresa, durant el fugaç instant en que aquest està caient de l’arbre. El que tenia a les mans no era tan sols el fruit d’un arbre, ni el fruit de la casualitat, era el fruit de la meua fe. I jo sabia que quan me’l mengés em sabria a glòria del cel.

Però, com ja he dit abans, això va ser fa molts anys. Ara, el palosanto o –com l’anomenen els diccionaris, traient-li part de la seua identitat– el caqui, ja no hi és. Com tampoc ja no hi són ni l’hort, ni el iaio, ja que l’asfalt de la civilització segueix avançant per damunt de la terra dels nostres pares, dels nostres avantpassats, tornant-nos a tots cada dia un poc més grisos, una mica més freds.

Olga Besolí