PARAULES PER A UNA PRESENTACIÓ: "EBRE BLOOK" a Arnes, per Josep Igual






ebre-blook-llibreria4

Aquesta va ser l’aportació del Josep Igual a l’acte de presentació juntament amb el Jesús Mª Tibau,amb la coordinació de la Pepa Nogues, de “Ebre-blook: relats d’aigua dolça” a Arnes el dissabte 24 de gener.
    PARAULES PER A UNA PRESENTACIÓ,
ebre-blook-llibreria7ebre-blook-llibreria5A finals del proppassat desembre estava passejant el meu àngel pel carrer. Sí, tinc un àngel, que no si és guardià o no, perquè passa de tot i és més aviat un rondinaire impenitent, que es figura ser la meva consciència o alguna cosa semblant. Ara, això sí, el meu àngel sap ser discret quan sortim plegats al carrer, i com un Mortadelo de la cort celestial en comissió de serveis a la terra, quan el trec a passejar acostuma a disfressar-se de pastor alemany i la cosa, ja dic, queda la mar de discreta. Doncs això, passejava l’àngel/pastor alemany pels carrers plens de nadales enllaunades que vomitaven uns altaveus llogats pels comerços locals, i també envaïts per la persistent moda –un pèl kitsch-, dels pares Noël arrapats a les baranes dels balcons, quan vaig rebre la telefonada de l’Octavi Serret. “Has de presentar llibre del meu bloc de Cossetània, a Arnes, el 24 de gener”. Tot això dit a velocitat de meteorit i, és de suposar que mentre rematava tres o quatre afers més. ebre-blook-llibreria8ebre-blook-llibreria9 I, com que a l’Octavi no sé dir-li que no ( gairebé no sé dir-li que no a ningú, però sisplau no ho difongueu), aquí em teniu, sense saber exactament què hi pinto. Perquè no he estat en el brou de la confecció del llibre. Només vaig aportar un relat al bloc serretià, que després alguna mà invisible (potser avui la desemmascararem), va triar per al recull de narracions. En conseqüència, aprofito l’avinentesa per fer algunes reflexions personals, no forçosament vinculants, sobre el conte com a gènere i sobre els reculls de relats col•lectius i més concretament sobre aquest. Opino que el relat breu és un dels més exigents gèneres de la literatura. Si en una novel•la hi ha un capítol una mica fluix, és probable que el conjunt de l’obra li tregui importància al capítol més dèbil. Però en un conte, si te’n passes amb els elements. O, per contra, si deixes de posar la informació mínima necessària, el desastre és garantit. Hi ha bons novel•listes que han naufragat amb el relat curt ( també el cas invers, òbviament). No és el cas, per exemple, del nostre immens i enyorat Jesús Moncada, que sabia perfectament què necessita un relat curt i quin tempo i substàncies demana una novel•la. Sobre el conte hi ha abundants teories i pràctiques, algunes fins contradictòries i antagòniques. En realitat, crec que definir com i què ha de ser un conte i que no ho és, és una matèria prou vaporosa. Però, amb alguna mena d’intuïció, també prou indefinible, els lectors de relats sabem quan el text funciona o no. Sóc del parer que en un conte es pot recórrer a recursos del poema en prosa, a pinzellades impressionistes o qualsevol altra tècnica narrativa, sortir volant o anar arran de terra, i tenir plurals possibilitats de resolució o no resolució, donar-li-ho tot acotat al lector o deixar-li marges de conjectura. Ara, com a lector, m’agrada que una mínima tensió interna li doni nervi. En això sí que es distanciaria el relat breu del poema en prosa, que no necessàriament ha de tenir cap nus de tensió o conflicte. Sóc conscient de que tot això que apunto és discutible. I potser en podem parlar després. Com a consumidor, els he de confessar que els reculls que aixopluguen diversos autors solen agradar-me. Ens donen potser un tast d’algun autor o autora que no hem llegit i seguir-li la pista. Amb alguns reculls això m’ha passat i tant de bo que els parroquians d’aquests relats d’aigua dolça en tinguin la mateixa necessitat. L’univers de la blogosfera ja va donant força resultats de paper. Diuen que algunes editorials ja tenen personal dedicat a fer ullades al que expressen els argonautes bloquejadors. En aquest cas, ha estat el bloc de l’incansable llibreter Octavi Serret el que ha fet de plataforma d’acollida de materials diversos, i Cossetània Edicions n’ha fet la retria dels narradors ebrencs. Em fa l’efecte que el mitjà cibernètic ha ajudat a saltar-se fronteres i filtres i que no només és una plataforma de difusió important, sinó que amb els seus llenguatges també acabarà influint en l’escriptura, com ho ha fet el cinema. Crec que es farà palès, un cop més, en una aventura comunal de papers aplegats, que això de la literatura ebrenca no és cap secta, ni cap lobby, ni cap credo estètic compartit per tots els oficiants. No. Justament, aquestes mostres demostren tot el contrari, que les voluntats d’estil, les poètiques, les mirades, els tons, el pensament, la manera de crear i presentar personatges i situacions, és variada i cadascuna filla del seu conreador o conreadora. Potser els únics fils que relliguen una mica la lletra ebrenca, són alguns models més o menys compartits, i potser l’escorç d’algun paisatge també més o menys compartit. Crec sincerament i modesta, que els assumptes que apareixen en els relats ebrencs són plenament comprensibles en qualsevol latitud del nostre àmbit literari i lingüístic, i més enllà; que tota experiència humana es pot copsar des de qualsevol altra experiència humana lectora. Darrerament, als que escrivim des d’aquestes comarques –Ebre amunt i Ebre avall-, sembla que ens fan més cas en els mitjans dels nuclis de poder de decisió cultural. Això, ha generat fins alguna relativa operació de garbellat i etiquetat per presentar un seguir d’autores i autors com una mena d’esclat qui sap si renovador o agitador de les nostrades generals aigües literàries. En tot cas, el temps, que és el millor comentarista, ja en dirà la seva sobre el que està passant en la creació literària en aquestes vores fluvials en aquestes primeries de segle. De moment, tots i totes tenim una feinada per endavant per intentar fer-ho el millor possible i fer la nostra petita aportació a la llarga carrera de curses de la nostra tan amenaçada literatura. Sortosament, les obres de les autores i autors reunits en aquest i altres reculls estan en marxa, obertes, i potser la darrera paraula crítica sobre aquest suposat esclat ebrenc no s’ha dit encara. Em sembla innegable que, a nivell de tenir una major difusió i atenció, l’entusiasta i efervescent llibreter Serret ha jugat un paper cabdal. Amb 300 llibreters com ell al país potser capgiraríem no poques inèrcies adverses. Per si la generació espontània de llibreters i activistes com l’Octavi no acaba de venir, sóc partidari de començar a estalviar entre tots ( crec que els editors també s’hi afegiran immediatament) per mirar de clonar-lo, només sia possible emprar l’avanç científic. Un paper també decisiu l’ha jugat Cossetània edicions, apostant per uns quants autors i autores de l’escuderia ( o potser en podríem dir escudella!) que viuen i escriuen en aquests solars tan sovint tan desheretats. Ara, que no s’enganyi ningú, si un segell editorial hi aposta per uns escriptors i escriptores i pels seus llibres, és perquè hi deu trobar una qualitat mínima que es pot ensenyar i oferir arreu. Bé. Ja s’hauran adonat que, en efecte, no hi pintava res en aquest acte. Però he mirat de dissimular-ho tant com he pogut. Apel•lo a la seva comprensió. Moltes gràcies. Josep Igual
Articles relacionats


comentaris
1 - octavio;
27 de gener de 2009, 08.04 h
Gracies Josep i gracies a tots els que la força del vent no ha fet que la trobada ebrenca del dissabte, fos un desert ebrenc-literari a la llibreria Serret
gracies per ser-hi...



5 |10 |20 |Tots
1


comenta
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.