Per dos morts de la Guerra





    Per dos morts de la Guerra per Jordi Pijoan-López: relat sel.leccionat per la 4ª TROBADA D'AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA
- Ha sigut un dels moros nous qui els ha trobat. - I vols dir que són morts? - Home; quan anava a estudi era dolent en ciències naturals, però un parell de calaveres humanes les sé reconèixer. Quan els dos homes arriben al clot efectivament les veuen allà. I no només el crani, sinó que majorment ben articulat tot l’esquelet. Fins i tot sembla que es pugui distingir la postura amb què van caure al terra; un panxa enlaire, amb els braços en creu i el cap caigut cap a una banda; l’altre, d’esquena bocaterrosa, arraulit un xic sobre si mateix i amb els braços pegats al cos, com si la mort l’hagués sorprès fent una dormida. - Els ossos estan revellits –observa dels dos homes el qui sembla que talla el bacallà–. I no hi ha restes de la roba que els cobrís. Deuen ser morts de la Guerra. Foteu-li i aquí no s’ha vist res. - Però... no hauríem de donar avís que els hem trobat? - Mira noi; només estaria disposat a paralitzar les obres si els morts que em trobés fossin d’un assassinat recent, però per dos morts de la Guerra... –sense caler especificar el final de la frase, l’home s’allunya tal com ha arribat, amb la carpeta sota el braç i impertèrrit. L’encarregat dedica una darrera mirada als dos esquelets abans de donar l’ordre de continuar treballant, precisament als dos magrebins que han trobat les restes, que no diuen ni si ase ni si bèstia. “També és veritat... Per les restes de dos morts de la Guerra no fotrem un ciri...”, coincideix a opinar l’encarregat, mentre encén un ducados i s’allunya, Efectivament, ells són dos morts de la Guerra. Finalment, les tropes es disposaven sobre el camp de batalla, després d’haver-se passat cinc dies fent escaramusses. La sang ja estava prou calenta en les venes dels soldats d’un i altre bàndol; i entre tots dos bàndols sumaven molta gent, quasi setanta mil ànimes, prestes totes a abandonar els cossos que usufructuaven per a glòria d’imperis que suposadament els representaven. Sobre el terra, també feia prou calor. La primavera ja és una estació prou calorosa en aquestes contrades; xafogosa vora els vapors de les aigües del riu que precisament fa de frontera entre totes dues nacions que avui s’enfronten... Dues nacions? En tot cas dos estats, dos imperis; però les nacions són moltes més: tribus itàliques, núbies, líbies, africanes,... de desenes de països més i, com no podia ser d’altra manera, íberes. I entre les íberes, la tribu autòctona que hauria de dominar aquestes terres: els ilercavons. Però els ilercavons, per comptes de ser amos del seu propi destí, formen part de les tropes mercenàries d’un i altre bàndol. Amb els qui s’autodenominen “romans” els d’Iltirca –rebatejada com Dertusa pels insolents sicaris de Publi Corneli Escipió, molt crescuts des de la victòria de Cissa ara fa tres anys–. Amb aquells qui tenen la pell més fosca i procedeixen de la Gran Cartago els d’Íbera –fundada per la família Barca, la del mateix Asdrúbal Barca que avui comanda les tropes cartagineses. Si en tota aquesta guerra els ilercavons no han tingut cap poder de decisió, avui no serà l’excepció. Els ilercavons a un i altre bàndol no són més que una petita part del contingent de tropes íberes –pobles diversos que entre ells no es reconeixen com a nació, ans al contrari– que tant Asdrúbal com Publi Corneli presumeixen en les seves files, fruit dels pactes diplomàtics aconseguits per les potències a què representen. I els pactes s’han aconseguit fent que els caps tribals venguessin la seva gent per xavalla i espillets. Un cop al líder l’havien ensarronat, la “devotio” obligava els guerrers a la fidelitat extrema i inqüestionable. En aquesta tessitura es van trobar Anartumar i Ekarkaisur, un d’Íbera i l’altre de la veïna Iltirka. A Anartumar l’Asdrúbal li havia fet bona quan va decidir que ell i tots els qui denominava com íbers ocuparien el cos central de les tropes disposades per a la batalla; tres simples línies de soldats d’infanteria que s’havien d’enfrontar a un ferm bloc de disciplinats legionaris romans. Anartumar i la resta de milicia íbera serien l’esquer que havia de fer que les tropes comandades per Publi Corneli s’enceguessin i es llencessin a l’atac ingènuament. Quan el millor de les tropes romanes estigués degollant les tropes auxiliars íberes, Asdrúbal tenia pensat assaltar pels flancs com si de les pinces d’un cranc es tractés. Per contra, Publi Corneli no va voler donar tant de pes a les tropes auxiliars íberes, ubicant-les més aviat en una posició lateral: l’orgull marcial –i racial– romà era així i per a ells es quedaven la major responsabilitat del combat. Ekarkiasur va quedar decebut perquè, amb aquesta decisió del seu general, no podria enfrontar-se amb els guerrers d’Íbera que es trobessin a la batalla. Però la decepció va transmutar en paor quan comprovà que amb qui s’hauria de confrontar en primera línia era amb aquelles immenses bèsties amb ullals d’ivori; el més semblant que havia vist en les seves terres eren els bous, però aquests eren molt més petits i tenien els ullals sobre el cap i no sorgint de la boca, sota un llarguíssim i robust nas que balancejant prometia engegar trompades que trencarien ossos. En aquestes pensades, la batalla va començar. Tots dos exèrcits situaren les seves cavalleries als laterals i val a dir que les forces estaven prou compensades. El centre del cos d’exèrcit era on la diferència era més significativa. El valor dels íbers que lluitaven per als cartaginesos no fou suficient per aguantar l’embestida de la disciplinada infanteria romana. Les lleves íberes d’Asdrubal fugiren a la carrera. Les pinces del cranc d’Asdrúbal van quedar sense cos que les guiés, aïllades l’una de l’altra. Els elefants no foren decisius; els romans, tret de les primeres batalles en què no encertaren a com reaccionar davant les seves envestides, ara ja els havien agafat el truquet i sabien com enfrontar-s’hi. Ekarkiasur mai hagués dit que lluitar contra aquelles immenses bèsties havia de resultar tan fàcil. Amb els elefants llençant-se sobre les seves pròpies línies, l’eufòria l’amarà. Però no fou aquesta experiència allò que va fer més feliç Ekarkiasur; més s’estimà contemplar l’estampida dels veïns d’Íbera, corrent com conills camp a través. I, entre ells, reconegué Anartumar; havia arribat l’hora de la sacra revenja. Ekarkiasur abandona la disciplina de la batalla per perseguir Anartumar; Ekarkiasur vol la seva batalla particular. Anartumar atura la seva carrera quan se sap salvat, lluny del centre del combat; però molta és la seva sorpresa quan, en tombar-se, veu corrent contra ell aquell vell conegut, l’Ekarkiasur. A Anartumar se li omple la cara de llum i alegria; els deus li donen l’oportunitat de rescabalar-se de la ja segura derrota de l’exèrcit del qual forma part. Els ferros xoquen a l’aire violentament. Els talls s’esmussen, però no per això s’intimiden. Serà una lluita hispànica, amb les curtes espases de doble tall que tan presumeixen els guerrers d’aquestes terres. Fins i tot llencen els escuts a una banda; serà només la pell la qui pari les laceracions. I aquestes no es fan esperar; arriben una darrera de l’altre, però ells pràcticament no les senten. La sang brolla veloç, empesa per la ràbia dels batecs dels seus cors, i així els cossos es van afeblint. Finalment, un dels dos ha de ser més hàbil i encerta una estocada enmig del cor de l’altre. La mort és instantània; el cos cau d’esquena contra el terra, com un sac de sorra. Però la satisfacció de l’altre guerrer és efímera; ha perdut massa sang com per ser capaç de sentir l’eufòria de la victòria. Se sent tan feble que només té ganes de tombar-se a descansar. Un tel de llum li fa perdre la imatge del món, prenent cos la que crea la seva ment. A ell acudeix el record de quan ell i l’altre guerrer que acaba de morir eren nens i es banyaven junt amb altres nens en les aigües de l’“íber”, que en la seva llengua no vol dir cap altra cosa que “riu”. Ells dos i el riu. Molts altres i el riu. Moltes guerres més, igual d’inútils, i el riu. Les obres de l’autovia que ha d’unir Tarragona i València avancen inexorablement. Els morts de la Guerra continuaran dormint a sota. I ningú recordarà d’ells ni els noms. Jordi Pijoan-Lopez


Articles relacionats


comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article

comenta
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.