Per Sempre





Per Sempre: Ignasi Revés; relat per la Trobada d'autors ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010


-T’entenc, fill. Tu te l’estimaves. Jo i ta mare mos l’estimàvem. Però no hi podem fer res. A tots mos arriba l’hora. Fins i tot les pedres més dures algun dia se convertixen en pols. Què et feia pensar que havia de durar per sempre? Lo fet que tingués tants anys? Lo fet que, fins fa no res, estigués tan eixerida? Lo fet que hagués aguantat fredorades molt més fortes que esta última? No t’hi trenques lo cap, xiquet, que no val la pena.
Xalaves molt pujant a les branques altes, fortes, des d’on los arbres del tros semblen ratlles que es creuen. A tu sempre t’ha agradat mirar les coses una mica de lluny, amb perspectiva. Tu sempre has tingut molta imaginació. Potser et pensaves que eres dalt d’un vaixell i buscaves, allà lluny, un bocinet de terra. O que fugies d’alguna bèstia del bosc. O que eres un escalador. O que eres un explorador, que cada vegada provava de fer un pas més del que havia fet la vegada anterior. Quina emoció, no, pensar que pots calcigar un bocí on ningú encara no ha arribat mai?
L’olivera encara hi és, però ja no hi és. Amb lo pas dels dies, lo verd de les fulles s’enfosquirà, s’assecarà. I les arrugues de l’escorça i la brancada se marcaran encara més. No servix de res, ara, tindre-la aquí. Aviat l’arrencarem i en farem llenya. No em mires així, fill. No hi fa res, un arbre mort, al mig del tros. No plores. Mira, la llenya de l’olivera servirà per calentar-mos a l’hivern. “Llenya d’oliver, foc de cavaller”, que diuen. I fins i tot servirà per fer la carn i la llonganissa a la brasa, los caragols a la llauna, lo pebrot i l’albergínia escalivada, les carxofes al caliu. Ara me diràs que no t’agrada, tot això, llépol? A què ja comences a ensalivar?
Veigues, quan haguem tret l’olivera, i les raïls, que vés a saber com són de fondes i amples, ne plantarem una atra. Al mateix puesto. Anirem al viver de Paco i triarem la que més t’agrade. Ja sé que no serà el mateix. Però pensa que este arbre no ha estat sempre aquí. Potser la llavor la va portar un moixó, o el vent, o potser la va plantar algú. Potser, qui la va plantar, ho va fer al mateix puesto on hi havia hagut una atra olivera mil·lenària. T’imagines? I si, esta olivera que natros plantarem, algun dia arriba a ser tan grossa, o més, que esta que tenim a davant?
Un dia, un home me va dir unes paraules que em van marcar. Me va dir que, l’única cosa que mos feia eterns, als humans, era lo fet de tindre fills. Perquè estos, a la seua vegada, tenien atres fills, i els seus fills atres fills, i així sense parar, sense dixar de fer voltar la roda. Espenyent-se los uns als atres. Perquè t’ho dic, això? Perquè penses, a partir d’ara, a buscar nòvia, casar-te i tindre descendència? No, home, no! Ja tindràs temps de pensar en estes coses! T’ho dic perquè això pot servir igual per a les atres espècies, animals o vegetals. Pot servir, i tant, per a les oliveres. Una olivera no serà eterna perquè dure per sempre, sinó perquè a darrere ne vindran més. Una olivera serà eterna perquè tu voldràs que ho sigue, plantant-la, regant-la, esporgant-la, curant-la. Collint-la. És curiós, no? Quan se parla d’eternitat, molta gent la relaciona amb Déu. I esta eternitat de què et parlo és ben humana.
Ara me vénen al cap unes paraules d’un atre home. Me va dir, així mateix: “No planyeu la casa que cau. Planyeu la que no es torna a alçar”. I jo te dic a tu, fill meu, que no plores més per l’olivera que ha mort. Riu per la que naix.
 



Articles relacionats


comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article

comenta
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.