PESCADOR DE PARAULES





Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4

   “Xalar: passar-s’ho bé. Del llatí exhalare, respirar, espaiar-se.” Aquesta es la justa paraula que buscava per definir l’essència d’un bon amic, Pep Carceller. L’home que jo crec que es el paradigma rapitenc per excel·lència. Som fills del paisatge,  frase que manllevo del Quartet  d’Alexandria, paraules que també m’ajuden a apropar-me a l’autor  de “El Parlar de la Ràpita” (segona edició revisada i ampliada), el parlar local que respira salabror de la mar i també aquell alè que es desprèn de la terra mullada,  “records de mare estimada” diu la cançó.

              La mar y la terra son mare, enamorada, filla, esposa, iaia, amiga...  Es ella, la gran força tel·lúrica que impregna la parla del poble, la paraula, el petit tresor, la perla que neix a la conquilla de la boca i que l’amic Pep ha enfilat  com un collaret d’abecedari.

   Pep ho porta a la sang, lo seu suc vital es transforma en tinta, en paraula, aquest es el seu veritable ADN, el seu codi genètic. Mar, muntanya i riu, d’aigua corrent i de riure, sobretot d’això, de xalar, aiguabarreig de sal i de mel, de cels esbandits, de pagesos i de barques que arriben a port i ressona el corn i el seu eco també es una cançó antiga, mil·lenària que Pep ja va escoltar de menut, i que ara retroba un altre cop... El deix d’aquesta nau governada pel filòleg rapitenc arriba a bon  port.

 

           Fa anys que ens coneixem amb Pep, i som amics d’altres amics de joventut. D’aquella època quan tot estava per fer i tot era possible. Però el temps passa  gairebé sense adonar-nos:

“Que la vida iba en serio

uno lo empieza a comprender más tarde

 –como todos los jóvenes, yo vine

a llevarme la vida por delante”.

(Poemas póstumos 1968, Jaime Gil de Biedma)

             Cada cop que em trobo amb Pep es com si obríssim un petit parèntesi on hem fet fora al temible Cronos, el déu implacable i tornem a menjar-nos el món, tornem a ser joves, sabem que va en serio, que aquí el més tonto fa rellotges de canya i funcionen, però nosaltres mo’n riem del mort i de qui el vetlla, tota la serietat, tota al rigidesa, l’estirament de coll, la falsa aparença de gravetat que veiem circular pel món desfila davant dels nostres ulls com una tropa de malabaristes ambulants que van de fira en fira pontificant,  pensant-se que tot lo que amollen es gloria divina, sumsumcorda

   No poden amb el nostre sentit de l’humor, la sabia ironia del poble ens travessa de part a part, i alhora també som capaços d’arribar una mica més endins i descobrim que  només  les paraules ens obren la senda  d’aquell etern retorn a la joventut, al paradís perdut de la infantesa. A la única veritat que ja ningú no pot assolir quan la busca, i es només en el record, amb el mots que som capaços de   tornar-nos a il·lusionar,  a jugar com si fóssim xiquets. Un miracle

 

 

               Pep Carceller, és un buscador de la saviesa del poble, un pescador de paraules que  retroba xerrant aquí i allà, com diuen al meu poble sempre va amb les borrasses parades, (i la clau del mas a la butxaca per si s’arrimen).  Tothom el coneix, es el perfecte cicerone, va pel carrer i s’atura a totes les portes, sempre té una paraula, un acudit als llavis. És l’acompanyant i fidel amic que t’obre les portes del seu món i de seguida et fa amic dels seus amics, comparteix amb tu el pa i el vi i el que convingi.

                  Consulteu sense temor aquet diccionari, entreu-hi com si fos un camp o una mar plena de petits tresors submarins que només amb una capbussada podeu trobar i endur-vos cap a casa.  Aquest és un treball filològic excel·lent, el testimoni de la parla, que fa un notari de la llengua, perquè... “lo cortés no quita lo valiente”, y les persones som moltes coses al mateix temps y Pep, en la seua llarga experiència, no solament com a docent sinó també com dinamitzador cultural,  ha demostrar sobradament que es un  filòleg seriós, amb un treball diari, i ara amb aquest diccionari crec que la seua obra serà reconeguda enllà dels Alfacs i enllà de l’Ebre.

              Amb l’amic Pep, rapitenc de soca-rel hem compartit taula, histories cultural i fraternals i d’altes que deixo a la imaginació fecunda del lectors  de diccionaris, una raça en vies d’extinció.

             No vull ficar-me en territori pantanós, perquè en el fons a Pep i a mi ens uneix una sola cosa: estem enamorats de la vida. Viure es la millor cosa que ens podia haver passat, viure i trobar-nos en el camí, intentar ser feliç amb el poquet que tenim,  i amb tan poc de  temps, i quan   t’adones ja ha passat i aleshores et gires i li dius al company: “ !Que fas  mig amic!... !Si s’ho han de fotre els cucs més val que s’ho foto la cuca!”

   No, no penseu malament, Pep i jo som dos bons pares de família, orgullosos de ser-ho, que estimem els nostres fills i sobretot les nostres !Reines! o “Muñecas” com diu ell, amb la seua parla castissa, les nostres    sofertes esposes,  mares, amants... ho son tot per a nosaltres i no podríem viure sense elles. Que quedi clar!. Estimem de cor i sense compliments.   I amb tot, encara que ens sabem posar transcendents i quan toca sabem estar al  “puesto”, no puc deixar de reconèixer que  també som  una mica “matuteros”, és a dir, som una miqueteta furtius, lliures, lladres del bes i la rialla franca, xaladors com ningú, ens agrada xamar pels descosits, contar veritats i mentides, faules, acudits, anècdotes, treure punta a una fet, buscar-li la part graciosa, ficar-li sal i pebre i fins i tot, explicar coses de poca substancia i riure com  a beneïts, precisament del poc suc, de l’absurd... La vida és un teatre, una comèdia interminable i nosaltres passarem, ningú no queda per llavor, però se’n guardaran ben  prou de dir-nos salatracos (Insult, com fantasma Ex: fuig d’aquí salatraco)

     Per acabar només voldria afegir una idea. Pep no pretén dissecar els mots, clavar-los una agulla com si fossin papallones mortes de col·leccionista. No, no , no es això. Pep el que vol es obrir la porta d’aquesta gàbia de paraules, d’aquest diccionari, perquè tornin a volar lliures. Es a dir que tornin a circular entre el poble, pels carrers, pels bars, les places els mercats, les botigues... 

          No podem perdre la nostra essència que es el veritable sofregit d’un poble, el cor que palpita. Torno a fer servir el diccionari i trobo la paraula exacta:

          Solsir: coure el menjar fins a reduir el suquet.”

     Aquí està espurnejant als meus ulls la definició que volia. Una veritable perla d’aquest treball... I que és la paraula? –em pregunto- i es veritablement   això, el suquet, la essència del que som, l’ànima d’un poble.

 

 

Andreu Carranza Font




Articles relacionats


comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article

comenta
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.