Pinus halepensis;





Pinus halepensis; Mar Puchol: poema per la Trobada d'Autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010


Pinus halepensis
 
El mas, l’era, el pi,
el pi d'aquell vell mas.
El mas de la família, i l’era.
Un parell de rolls de pedra incrustats en ella,
rovell en els seus eixos i coberts de molsa,
formaven part del mateix sòl,
ja no hi havia cap mula per fer-los rodar.
Romandrien inerts i servien tan sols per descansar a l'ombra.
El pi, l’ombra i el vent.
Vent que bufava i xiulava
per les seves branques i recordava
aquells temps de segar i ventar.
 
El trill, la pedrenyera,
aquella que de xiquets fèiem xocar per vore
l’espurna i ensumar la seua olor a cremat,
que només per un instant s'encenia.
I aquell vell pi, que en va veure tantes d’espurnes!
 
El primer en el meu cor
però ni tan sols el segon en aquell terme,
en el qual abundaven els arbres centenaris.
La vall dels roures en què els pins els amos eren.
 
Feia molt que un llamp el va doblegar,
però sense aconseguir-ne el seu declivi.
No he sabut si van ser els iaios
els qui el vengueren ferit
o van ser avantpassats més llunyans.
Si no hagués estat per aquell raig de foc i electricitat…
potser seria el més gran, més que aquell altre
que n'habitava seguint el camí vora-riu.
 
Però n'era el més majestuós dels que d'allí es veien,
ell n'estava ben orgullós del seu port i la seua sobirania.
En aquell alt punt des d'on s’albiraven els Ports,
el vast pinar,  les carrasques, els ginebres,
i els bancals d'oliveres, la vinya i el sembrat.
I des d'on s'escoltava el silenci només trencat pels trets dels caçadors,
les esquelles dels ramats d'ovelles, algun boletaire
i natres quan la collita de les olives.
Testimoni d’aquells que ficaren pedra damunt pedra
en el mas, en el ja ple de romigueres corralet i en els ribassos.
Testimoni de les solsides i company del iaio
quan este s’afanava en arreglar els portells
i pujar les parets caigudes.
 
Les seues ferides l'aferraven més si escau a la terra,
ja que el llamp el va doblegar cap a un costat
i pel contrapés que la branca ja amputada deixara de fer
s'inclinava com el que fa una reverència o suplica,
potser a n'aquell cel i al seu poder de fer
i de desfer les tronades a plaer.
Les arrels arrissades més grans que els troncs
de molts del seus parents de gènere i espècie.
Un tronc que entre els tres germans ni l’abastàvem.
I les branques ajudades pel cerç n'agranaven
les pinyes que queien ja madures i obertes.
 
Després de la graella, recobrats de la gelor al caliu,
i abans de tornar a la batolla i les borrasses
en férem d'ell el lloc preferit dels nostres jocs.
Ens enfilaven per les branques i pareixíem
que anàrem a cavall a sobre d'elles.
Ell no mai es va queixar i semblava
fins i tot que ho agraïra ajudant-nos a pujar-hi..
Es desfeia de la solitud en aquells dies d'hivern.
 
A l'altre extrem de l’era d'on l'arbre s'alçava,
l'aigua tenia el seu lloc en la bassa i el pou
fins a on les arrels es dirigien embolicant-se.
Més a prop es trobaven unes roques a les quals
la seua ombra no arribava,
i que escalfades al migdia pel sol no tapat per res més
que els núvols, feien d'elles un bon llit
per a fer una relaxada migdiada,
sentint el acords d'aquell vent bufat,
travessat per cada agulla, engolit per cada pinya
per cada branca del seu cos malferit,
com si d’un gran orgue es tractara.
 
De quin arbre més que d'ell
en podia haver fet la fitxa de botànica
en els meus temps d'estudiant a l’institut?
Un any sencer anant cada mes a vore'l;
quatre quilòmetres en bici, costa avall primer
i després costa amunt i més amunt encara,
per arribar sense alè a prendre les notes pertinents.
Notes de les perennes fulles, dels cons reproductius
i vigilar si l’avergonyida, davant d’ell, processionària,
s'havia atrevit ni tan sols a mirar-lo de reüll
o l'havia intentat envair.
Però de cap manera aquella plaga s’hi arrimava:
era massa imponent per a ella.
 
I ara jo, lluny d'ell, lluny del mas
de l’era, del roll, del pou i del poble.
I ell? Ja lluny de tot,
qui sap on?
 
Aquell altre llamp va aconseguir allò que el primer va intentar.
Només en queda de tu la taula oberta en el teu tronc abraçat al sòl.
Et van haver de serrar per por de que l'aire arrossegara
la majestuositat que els segles et donaren a les teues branques,
i les llançara a sobre de la malmesa teulada de la deshabitada edificació,
que el pes de la neu havia provat d’afonar i omplia intramurs amb gotelleres.
 
No he tornat mai més;
com aquell que es nega a vore
a un ésser estimat que s'apaga esperant l'hora de la mort,
per recordar-lo com era abans i no trair el dolç record.
 
Com havia de pensar que no eres etern?
Si tu havies estat molt abans que jo,
que els meus pares, que els meus iaios...
Com pensar que els meus fills i néts no et voran?
 
Només dues mogudes 10x15 en paper mat en guarde,
i el negatiu en la meua retina que mai no podré positivar.
A més a més el temps i l'oblit s'encarregaran d’esborrar-lo,
tot i la meua intenció de no fer-ho i mantenir-te.
 
Qui sap quan podré fer-me la valenta
i anar a vetlar la teua tomba..., qui sap?
 
Si aquell maleït llamp no t'ha socarrat l’entranya
contaré els teus anells que en tornaran la resposta.
La resposta del anys que conegueres,
i així i només així conclouré aquella fitxa de botànica,
on la data de naixement deixarà de ser aproximada.
 
 
 
 
 
Mar Puchol Foz



Articles relacionats


comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article

comenta
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.