PRESENTACIÓ “UNA SORTIDA DIGNA” DE JESÚS M. TIBAU , PEL JOSEP IGUAL





         Quan vaig conèixer personalment Jesús M. Tibau, presentava un rostre amb un mig somriure potser d’una vaga timidesa. Però, de que darrera d’un somriure un xic tímid es pot amagar tot un frondós univers, en tinc sobrades proves; i era, i és, també el cas de l’escriptor de Cornudella de Montsant.

         D’aleshores ençà hem compartit viatges i activitats, i ens hem anat tractant més. I ja he comprovat de sobres que darrera aquell vague somriure tímid, s’amaga, en efecte, tot un univers del qual ens en dóna plurals notícies amb puntualitat segura, en un “tour de force” d’escriptor i activista cultural què, als qui no estem dotats de tanta energia com ell, ens deixa perplexos: llibres col·lectius, jurat de concursos, governador d’un bloc dels més actius i visitats dels Països Catalans –recentment guardonat-, dinamitzador de clubs de lectura, professor de classes particulars, funcionari , poeta, narrador, articulista...  Només de fer-ne el llistat, on, de segur, m’hauré deixat coses, jo ja em canso. De tot això en dedueixo que en Tibau deu ser un d’aquells tipus que dormen molt poc, però són posseïdors d’una energia abundosa. Vés a saber si de petit va caure a la gerra de la poció màgica d’algun bruixot prioratí.

 

         Tot això que els explico els sonarà a pura redundància, perquè vostès, per descomptat, ja ho saben. Per tant, potser que passem a fer una ullada al nou títol que ens lliura, que s’emmarca en la seva veta fonamental, i on es fa palès, cada cop més, un domini tècnic eficient i madur, i una paleta temàtica que s’eixampla i creix i guanyat intencionalitats incisives.

         Els relats breus de “Una sortida digna”, tenen un fil conductor que no és altre que el més cabdal tema de la literatura i de la vida: la mort. Però, dins la poètica que sol conrear el contista, podem conjecturar, i no errarem, que en la col·lecció d’instantànies que ens presenta ara, la condició humana de moridors és contemplada amb molts girs de tragicomèdia, d’absurd final després del reguitzell de bromes o absurd existencials. A més, apareixen tants matadors com moridors a “Una sortida digna”. Abunden tants matadors de les més variades dèries i tècniques al recull, que manllevant un títol de De Quency, l’aplec s’hagués pogut subtitular “l’assassinat entès com una de les belles arts”.

         En el nou recull veiem com el narrador aprofundeix en algunes vies que ja ensenyava en el seu darrer treball, “El vertigen del trapezista”: com el creixent gust per suggerir i insinuar, tot i que hi ha també més d’una peça, al nou títol, perfectament encaixada i tancada per la voluntat del narrador, que és un mestre en el relligat final de peix que es menja la cua o amb alguna sorpresa de darrera hora que canvia la perspectiva del conjunt.

         També notem com el bisturí, a l’hora d’administrar les ambigüitats i apel·lar a alguns fantasmes, temences i dubtes que ens inquieten a tots des de sempre, s’ha esmolat encara més, i que alhora va pouant estrats més fondos, sense deixar de tenir compassió pels personatges dels contes i fins pel lector/lectora. Perquè Tibau és un narrador que estima els seus personatges i gairebé sempre apareixen en escena amb una maleta –visible o no- de tendreses i epifanies a la mà, fins i tot els aparentment més males bèsties. En els judicis de Tibau sempre hi ha absolució o la comprensió de la condició humana.

 

         L’autor de “Una sortida digna” és un optimista. Sempre hi troba el detall poètic, la broma misericordiosa dels atzars, l’interruptor que torna a engegar vitalitats i ens proposa la rialla, predominantment tendra, però de vegades agudament irònica, o demolidorament sarcàstica, davant les ridiculeses, deliris i absurds amb els quals moblem les nostres existències, i la certesa de com n’és de fàcil travessar algunes línies vermelles de la correcció i lliurar-se a alguna aventura absoluta, paranoica, fatal i quixotesca, un cop foradada la nostra fragilitat psicològica. En aquests escorços psicològics dels seus personatges i escenes notem amb creixen capa d’ungüent les lliçons d’aquell gran angoixador angoixat que era Kafka.

         Notem també que, al nou treball, el fantàstic va guanyant terreny.  Els envans espacials i temporals són travessats a plaer pels personatges i pel narrador omniscient. Un gust pel fantàstic que potser fins podria evocar alguns d’aquells “tebeos” dels herois de la Marvel (ara, tremoleu, adquirits per la Disney; que Spiderman ens agafe confessats), però potser més casolans i meridionals; uns trets que els acosten més a l’univers màgic d’en Joan Perucho, o Pere Calders, o el Quim Monzó de les recreacions de mites i contes clàssics.

         No he posat a l’atzar aquests noms de contistes. Crec que formen part de l’alineació essencial d’alguns dels ascendents més potents sobre l’escriptura contística de l’amic Tibau, però és d’una evidència palmària que el prioratí entortosinat és propietari d’una veu pròpia i expedeix uns salconduits particulars per tal que transitem les escenes, que basteix amb diverses formulacions narratives que es noten profitosament assajades.

         Per algunes temàtiques i atrezzos que apareixen al llibre, en algun relat notem alguna picada d’ullet al lector/a, amb homenatges, naturalment portats al seu terreny d’irònic vitalista, a l’Edgar Allan Poe, als vampirismes de Bram Stoker, o a algunes velles glòries de la novel·la i el cinema negre. És a dir, que som plantats enmig d’uns ressons que ens remeten a alguns dels molls cabdals de la tradició narrativa occidental.

         Però, no només amb referents de la literatura o d’aquell cinema negre, filmat en blanc i negre, s’envolta el narrador. Els nous llenguatges tecnològics també hi pinten prou en la manera de contar històries d’en Tibau, si més no a l’hora d’intentar la màxima economia formal, que no és, evidentment, un recurs nou, però que la missatgeria via satèl·lit potser ha fet repensar. El cas més depurat d’aquest propòsit el trobem en el preciós microrelat “Motius”, a la pàgina 71.

         També, a “Una sortida digna”, trobem més d’una queixa o denúncia, entre altres,  davant la sovint molt i molt dubtosa tendència dels mitjans de comunicació a passar per sobre de decòrums i dignitats en favor de l’espectacle sensacionalista i morbós per guanyar audiències.

         En els referents culturals que salpebren moltes descripcions de paisatges, interiors i personatges, Tibau ens dóna engrunes, gustoses pinzellades ajustades i significatives de la seua educació sentimental, fent bona aquella apreciació de Rainer Maria Rilke: “la infància és la pàtria de l’home”. La calma camperola montsanenca apareix en alguns dels relats més entranyables del llibre, com ara “Una gàbia nova al mirador”, on ens regala un d’aquells personatges que perduren en la memòria quan ja hem tancat el llibre, la Carmeta, que ens resultarà indubtablement càlida i familiar a tots.

         Molts dels contes es serveixen d’una ambientació propera als hàbitats de l’autor. Aneu amb cura, perquè aquest xicot somrient i amable, ha donat solta a un grapat de criminals i friquis, tan lírics i simpàtics com perillosament eficients en els seu ofici, pels carrers tortosins. Quedeu avisats.

         Un altre tret que apareix en alguns trams, i molt clarament en dos dels relats, “Instint de revenja” i “Fondre’s”, és una mena d’animisme sui generis. Sembla que l’autor té pràctica i traça a l’hora de descabdellar l’ànima dels objectes, i fins dialogar-hi i arrancar-ne rondalles emparentades amb la condició humana.

         En aquest nou treball, Jesús recupera alguns contes de llibres anteriors, en versió em sembla que revisada, per arrodonir el retaule de la moribundia que plana per tot el llibre, una moribundia que, després de passar pel cervell i les mans de l’autor, esdevé, en realitat - i no sé si podia ser d’una altra manera-, una aposta decidida per aprofitar i celebrar cada instant de la vida en la mesura que ens sia possible. Ja ho he dit que l’autor és un optimista. Si més no un optimista de la voluntat.

         Podria allargar-me més sobre els molts detalls que he anat anotant en la lectura plaent d’aquest garbell de relats, però potser serà bo no intoxicar-vos excessivament en la vostra passejada, les vostres interpretacions i conclusions. A més, segur que en discrepareu de les meus pobres apreciacions, com és lògic en un terreny tan gratament vaporós com el que ateny al territori dels contes.

        

 

         L’Italo Calvino va deixar escrit que la literatura, en aquests temps post-moderns, tendiria a una condensació conceptual i poètica, a la brevetat substanciada. La veritat és que, en temps de tantes presses i urgències –de vegades per no-res, com ensenyen alguns contes de Tibau- a molts ens feia l’efecte que el gènere del relat breu, i fins la poesia, anirien guanyant espais en els aparadors. I les condensacions que ens van marcant els llenguatges tecnològics farien pensar que, amb més raó, es confirmaria la pensada de l’escriptor italià... Però, la veritat és que els reculls de contes –i ja no en parlem dels versos- es despatxen poc ( tret d’algunes excepcions, que caben en els dits d’una mà, i que solen anar acompanyades d’altres caixes de ressonància no necessàriament llibresques), per a desgràcia de conreadors i editors.

         S’errà de comptes en Calvino, i tots els qui li hem vingut al darrera... Potser algun dia canviarà la sort de la contística en alguna de les oscil·lacions del pèndol del món literari, i el company Tibau podrà fer realitat un dels seus somnis més cobejats: viure del conte. Algun malpensat pot pensar que, guanyant-se bàsicament les garrofes com a funcionari, de fet ja en viu del conte. Però no. Em consta que Jesús és un d’aquells funcionaris – que n’hi ha!- que penca de veres.

         Mentre arriba la materialització, difícil – però, ¿quan han estat fàcils les coses que paguen la pena?- del somni de Jesús, de moment podem gaudir del seu vitalisme literari, de les seues ubèrrimes galeries de personatges i situacions.

         Emprar unes sessions lectores a fruir una sempre amena i engrescadora col·lecció de relats de Tibau, els hi dic de cor que sempre serà una sortida digna. 




Articles relacionats


comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article

comenta
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.