1. Autors Ebrencs
dissabte, 14 de abril de 2007 | Comentaris
Quan parlava Les meves paraules no se les emportava Allò que anomenem vent Se les emportava l´ aigua O la suor del demà Que ens deixa, ara El salobre d´un dia de treball. Sentir-se mermat pel passat Un passat que
quan parlava Era de colors No pas deixant de palpitar Més aviat deixant de sentir Com l´ arbre que ja no sap qui el mira Però recorrent el camí...farem senda. El sol que escalfava
Quan parlava Va fer trontollar els aires D´un dia tou i esquifit Com la vida al nord del planeta O la mort dins el sud de la vida, La de l´ altre. I demà es tornarà a fer de dia. El caure de la torre Em va fer pensar En
quan parlava de les misèries Sense joies Sense colors vius ...amb l´ ombra de l´ adéu i el testimoni que mira al mirall. Dins la vesprada D´ aquella tardor que callava
Quan parlava el silenci Vaig encerclar la tova migdiada D´ uns somnis plàcids On la teva carn era meva... ...pot ser, per última vegada. Descosida era la paraula Que acompanyava A aquell amic
Quan parlava... Tots miraven, Ell pensava... Tots pensaven. Un home desconegut Va aixecar la veu El sol era la seva llum
Quan parlava aquell migdia L´ estància estava paralitzada La llaor era tova I els aires , pudents. Tot va començar anar bé Quan es va trencar aquell llaç Ja l´ amistat despuntava
Quan parlava , ell Amb altres formes Mai hagués volgut caure Ni patir cap davallada. Baix entrar a la vellesa D´ una manera inconformista Com l´ amic Aquell...solitari Que,
quan parlava Enterrava les paraules Sota una llacuna de fang. La tarda va dormir en forma de pedra Mentrestant feia fred Massa fred per subsistir Massa flaire per respirar Massa calor per viure Massa gelor per somriure Massa escalfor per a ésser lliure Mentrestant es negava a la vida Ja
quan parlava.... Va deixar, simplement, d´ existir.
Quan parlava ,mai callava Era una repetició d´ idees Una fam per explotar La vida per condicionar La mort per vestir. La mar es trencava
Quan parlava Quan estirava els mots i els feia emmudir Quan mai arrossegava l´ espenta
Quan parlava.... ....el mar callava i les ones es sentien. Vaig estrenar una nova veu
Quan parlava Vaig mirar de desfer l´ alè Els meus avis em miraven I jo anava creixent... Mentrestant,
quan parlava Em canviava la veu Aquell minyó No era el mateix Que mantenia la mirada perduda
Quan parlava entenent la vida. Vam estrenar un munt de paraules Entre les ombres de l´estiu Eren paraules disperses, Seques i fosques que es perdien,
quan parlava. La mare d´ aquella noia trista Quasi no es sentia
Quan parlava Per plorar les joies. El riu del poble Baixava amb l´ aigua sense moviment Era el fred de l´ hivern Era la vida que ens esperava
Quan parlava l´ hivern. La claror va invadir la nit Una nit carregada de salitre Estava la vida enmig la neu Estava el vent parlant sense fi Estaves amb la mirada perduda
Quan parlava la nit.
Quan lluitava. El mes passat, Entre les falagueres més atapeïdes, Vaig trobar un racó desert Dins l´ ànima perduda Entre els fusells que es pansien Des de que no feia la lluita Mentre recordava el temps quan lluitava. Quan lluitava el meu avi En aquella guerra perduda Ens trobàvem perduts entre la nit Aquella fosca, dolenta i gelada Que ferí les il·lusions Trencant les llibertats I emmudint honestedats. L´ home que caminava perdut Va trobar per fi Allò que més valorava La raó per la qual podia dir això de<<. Quan lluitava Estava present la seva identitat Aquella que va perdre ... En l´ illa de l´oblit. Enmig d´un desert Fosc i humit Anys més tard, recorrent aquells fulls De quan lluitava en aquell temps perdut Més tard recorrent Aquests fulls S´en adonà de la sort De viure en aquell temps I en aquell indret... Tranquil i curiós. Una paraula que lluitava Quan aquella raó parlava Dins aquella nit plena de llums Sota els estels tancants. Els reclams d´un dia sense ombres El caliu que aixeca la paraula veritat Els tresors que mai diuen prou La cançó que jo veia ferida La calor d´un dia sense frescor La matinada que no es trenca I els ulls que s´escapen. El meu pare em mirà Quan lluitava en el dia a dia Com jo miro al meu fill, ara Allò que mai vaig entendre Avui ho entenc amb la raó... ...sota el cor camuflada... allò que vaig desitjar avui ho trobe amb el fill. La mar aplega en temps de lluita I es presenta soterrat On la sorra és el llit I la sal, la meva sort... ...impregnant una pell humida i fosca. Torna la paraula veritat on l´anell Es va perdre entre el salobre.
