SOLES D’ESPARDENYA PER TARONGES

dimecres, 19 de setembre de 2007 | Comentaris Guanyadora del certàmen "Lo Flix d'Abans" de Flix: No m’agrada parlar de la postguerra. Han passat molts anys i de vegades hi ha algun record que se’m fa present i en parlo. I quan ho faig, veig com obres molt aquests ulls blaus i em preguntes més. Llavors jo em tanco en banda i em penedeixo d’haver dit res. - No m’agrada parlar de la postguerra – acabo dient abans de canviar de tema -. Tu vols saber moltes coses. Com es vivia aleshores, com era el poble, què feia el jovent de la teva edat. A mi m’afalaga comprovar que ets una noieta inquieta, no t’amagaré que en el fons el teu interès em sembla normal, però quan comences a fer-me preguntes sense parar arribes a semblar-me molt i molt pesada perquè tu no pares i a mi no em ve de gust parlar d‘aquells anys. Si a força de no parlar-ne es pogués oblidar, segur que ja no recordaria res, però la memòria té aquestes coses. Alguns records dolorosos han anat tornant una i un altra vegada al llarg dels anys i m’han seguit fent mal tot i que, per altra banda i per alguna raó que no acabo de comprendre, m’adono que darrerament, cada cop que torna un d’aquells records, ja no sembla tan dolorós. Com si ara, després de tants anys, disposés d’un sedàs que retingués els moments tristos i només deixés passar els bons records. Vaig veure la llum quan feia pocs dies que havia esclatat la guerra civil i la meva infància va començar amb la guerra i va transcórrer durant la postguerra. Tot i que d’aquella època no puc recordar res, la mare em va explicar la duresa d’haver d’arrossegar una criatura enmig d’un conflicte com aquell. Era normal haver de sortir corrents de casa quan sonaven les sirenes anunciant la proximitat d’avions, i deixar de donar-me el pit; despertar-me i agafar-me tant si estava adormida com si no per a córrer cap al refugi de la plaça Major que era la que teníem més a prop de casa. Tot i la freqüència ningú es podia acostumar a aquella estranya normalitat. Haver de calmar els meus plors mentre escoltàvem els sons de les bombes que anaven caient al poble i fer-me dormir per a que no molestés les altres persones mentre resava, com tots, per a que no passés res i per a que al sortir trobessin la casa al mateix lloc. Uns mesos més tard, quan la situació va empitjorar, vam haver de marxar igual que la majoria de gent del poble cap als masos; allí vaig fer les meves primeres passes, les vaig fer pels bancals llaurats de Bingali. Aquells “tarrossos” que em van fer caure tantes vegades també van servir per a que m’acostumés a bellugar-me enmig de terres insegurs i per a que sempre tornés a posar-me dreta. Quan finalment vam poder tornar al poble vam comprovar que la nostra casa era sencera, totalment buida i solitària, però sencera. Jo era molt petita, feia poc que caminava i no recordo quan em va costar aclimatar-me a la casa. M’explicava la mare que primer em costava caminar recta i que sovint perdia l’equilibri, lliscava i feia riure a tots quan mirava d’agafar amb els ditets els puntets blancs i rojos que veia a les rajoles de “granito” i que a mi em semblaven pedretes com les que hi havia al terra del defora. Descobrir els altres nens de la meva edat va ser molt més gratificant i no em va fer falta cap adaptació. Ara m’adono que vaig tenir la sort d’anar creixent. Em recordo esprimatxada i amb les galtes sempre roges, duia un parell de trenes que m’arribaven fins al cul i que acostumaven a sortir simètriques de casa i a tornar ben tortes. Corria tot el dia amunt i avall i sempre duia els genolls pelats. No recordo que mai m’avorrís i sempre estava jugant al carrer. De vegades a la pluca, al triangle, a la corda o a vendre els tebeos que ja havíem llegit. Anava per tot el poble sense problemes. Quan era bastant petita acompanyava el tiet Sisco a veure els cavalls que hi havia a l’Auxili; Era molt joveneta, però recordo que hi havia nens que esperaven que els soldats els hi deixessin pujar per a fer una volta pel mateix tancat. Temps després van treure els cavall i van posar els menjadors socials i jo acompanyava la meva amiga Palmira que hi anava a dinar. Llavors allí donaven menjar als pobres ( ara se’m fa estrany de dir perquè em sembla que aleshores tots érem pobres, però el cas és que ho dèiem així; suposo que ho fèiem perquè tot i la misèria, hi havia gent més necessitada que altra i allí estava la diferència). Jo no entenia la diferència, només recordo que també m’hi volia quedar per a poder dinar amb la meva amiga i que no entenia cap de les raons que em donava la mare per a no deixar-m’hi anar mai. A partir de l’abril, quan es començava a collir tota la verdura a l’hort, ajudava la mare al mercat. M’agradava demanar a les dones què volien, pesar i sobretot, cobrar i tornar el canvi; i dir allò de “bona pesada” igual que la mare. Moltes dones de les que venien a comprar no pagaven en diners, de diners no se’n veien gaires. La senyora Ramona sempre baixava un cistell d’ous i la mare li canviava per la verdura que li calia, la Marieta del carrer de baix li duia coloms a canvi de la verdura i si no en tenia, alguns pots de confitura que sabia que ens agradaven molt. Les dos dones eren vídues i tenien tres fills. La mare també canviava verdura per carn al senyor Miquel que era pastor i que també baixava al mercat, però de carn en menjàvem molt poques vegades. Canviava verdures pel peix, per la llet i pel pa. A mi m’agradava molt el peix, sobretot les anguiles. Quan la mare en comprava jo ajudava a la iaia a treure’ls el llac fregant-les amb una pampa de figuera; després ella les rentava, les tallava a trocets i les ficava dins la cassola. Feia un suquet deliciós i jo feia festa major i no en deixava ni una gota. Bé no deixava ni una gota de res perquè m’agradava tot. Les farinetes de panís amb txitxarros i la sang fregida eren alguns dels meus plats preferits. Encara que no tot fos jugar, per a mi tot era un joc. Anava a buscar el que em demanaven. Si convenia anar a buscar un pot de sang a la carnisseria de la senyora Maria Rei, al carrer Lleida, hi anava; i si ella no en tenia anava a la de Pilara Pepe, davant de casa mestres, o a la de cal Moro. De vegades la mare m’enviava a buscar pa amb la cartilla de racionament. Era un pa endurit que no es podia comparar amb el pa blanc que apareixia algunes vegades per casa. Jo em pensava que aquell pa blanc que m’agradava tant el devia fer la mare perquè al forn no n’hi havia vist mai; al cap d’un temps em vaig assabentar que aquell pa blanc era pa d’estraperlo que la nostra veïna Rosita anava a buscar a la Torre de l’Espanyol i venia d’amagat per a poder guanyar uns quants diners i mantenir així als seus fills mentre el seu marit era a França. I tant si la mare m’hi feia anar com si no, quan sentia el pregó de les taronges, corria fins la costa del graner. - Soles d’espardenya per taronges a la costa del graner! Les hores passaven volant i al vespre, quan arribava a casa, seia amb els de casa a la vora del foc o al balcó segons fos hivern o estiu, i jugava amb uns drapets i unes fustes. Mentre els grans parlaven jo anava jugant i a mida que m’anava fent gran, escoltant. Llavors em pensava que de joguines no en tenia ningú, que “per allò de la guerra” que tant sentia no n’hi havia i que les que hi havia als aparadors no es podien vendre, però l’any que vam anar a veure a uns cosins del pare que vivien a Igualada em vaig adonar que hi havia nens que tenien de tot i que fins i tot el seu aspecte era molt diferent al meu. La seva pell blanquíssima i les seves robes només ens van separar uns minuts perquè els meus cosins em van semblar fantàstics, sobretot la meva cosina Elena amb qui de seguida em vaig avindre i amb la que vaig passar unes hores inoblidables jugant amb la seva caseta de nines, Veure la seva habitació plena de joguines i aquell bé de Déu de nines em va impressionar tant que quan vaig arribar al poble no vaig poder estar-me d’explicar-ho a tothom. Em sembla que la Palmira no s’ho va acabar de creure mai perquè no en va fer massa cas. Segurament, si no ho hagués vist jo tampoc m’ho hauria cregut. Malgrat tot, vaig seguir somniant durant molts mesos en aquelles nines que s’assemblaven tant a les dels aparadors del poble. El meu recorregut era sempre el mateix. Quan anava a algun lloc passava per casa Gasset al carrer Major, d’allí a la botiga del senyor Tonet una mica més endavant i després a casa Forcades. Quan tornava era el mateix a l’inrevés. D’aquells aparadors replets de fils, agulles, botons i colònies jo només tenia ulls per les nines. Precioses nines de cartró amb vestits senzills fets amb una mena de gassa de colors i altres de més sofisticades amb vestits carregats de puntes i petites flors brodades. Cada any esperava als reis il•lusionada i els feia la meva carta. Només de veure’ls ja estava contenta. La mare m’havia explicat que després d’una guerra “ hi havia molta necessitat” i els reis tenien moltes coses a comprar. Només calia mirar al voltant per a veure que deia la veritat i suposo que per això era molt considerada i només demanava una nina, una d’aquelles nines senzilles que veia cada dia als aparadors. La demanava tot i saber que segurament aquell any tampoc me la podrien dur. Ells m’acostumaven a portar calces, mitjons o algun pijama. Coses que també m’agradaven, encara que no eren la nina que els havia demanat. Un any, el matí del dia de reis vaig veure un paquet al balcó i vaig sortir a recollir-lo. Imaginava que dins d’aquell paquet molsut hi devia haver la bufanda que la mare havia anunciat diplomàticament que em feia falta i a l’obrir-lo em vaig trobar amb una de les nines que hi havia a l’aparador de cal senyor Tonet. Encara puc sentir el calfred que va recórrer tot el meu cos en veure-la. Els reis havien llegit la meva carta i a més a més havien tingut el detall de posar-li un vestit. Era un vestit “fet amb la mateixa roba que el meu pijama!”. Em vaig emocionar tant que vaig estar donant-los les gràcies durant bastant temps i aquells van ser sens dubte els millors que recordo haver viscut. Llavors jo era molt jove i separava les persones entre les que eren amables amb mi i les que no ho eren...Per a mi la guerra era una paraula amb molts significats i per a mi no n’hi havia cap de bo. La guerra havia pres el pare a la meva amiga Palmira i obligava la senyora Rosita, la nostra veïna, a fer estraperlo perquè havia enviat al seu marit a França. La guerra també havia destrossat les cases de molts dels nostres veïns i deixava a moltes persones ferides i mutilades. La guerra era la responsable que molta gent no tingués rés per menjar. No sabia res d’un bando ni de l’altre, només veia que el seu rostre era fosc i que la seva paraula anava lligada a mil i una històries de robatoris, assassinats, maltractaments i humiliacions que no vaig deixar d’escoltar mai. Tot al seu voltant era trist i suposo que per això no m’agradava i no tenia ganes de parlar-ne. Em vaig fer gran i suposo que per això, durant molts anys em va semblar molt millor no remenar-ho. Quan en sentia parlar a algú m’adonava que sempre es generava un enfrontament i el clima s’enraria. Per això, perquè tenia la sensació que parlant-ne no s’aconseguia més que generar més tensió, no volia fer-ho. Si finalment m’he posat a escriure i rebutjo així de fer ús de la paraula és només perquè alguna cosa m’ha fet canviar d’idea. Em sembla que si ho escric no em deixaré res per dir; podré refer el meu escrit tants cops com convingui. En realitat has estat tu la que, com moltes altres vegades, m’has forçat a reflexionar. Tu vas concloure fa poc que la guerra l’havíem perdut tots els que la vam viure i els que en vam patir les conseqüències. Estic molt d’acord amb aquest argument que comparteixo i que ja havia escoltat altres vegades, però vas anar més enllà i vas afegir que estaves segura que d’aquell conflicte havien sorgit uns valors que ens van fer més forts i més humans i que d’alguna forma vàrem transmetre als nostres fills. Em vas acusar com moltes altres vegades de privar-te d’una part de la teva història i d’impedir-te que poguessis entendre qui eres perquè no t’havia dit mai exactament d’on havia vingut jo. T’he de confessar que sempre que parlem d’aquest tema acabo perdent els nervis i em sap greu. Aquell dia em vaig tornar a trasbalsar i no vaig entendre massa bé el que m’estaves dient, però a casa les teves paraules van tornar un altre cop i em vaig adonar que tenies raó. Si tu volies saber era a mi a qui havies de preguntar i jo t’havia de parlar de la meva experiència encara que em fes mal. La mare sempre em deia que aprendre a caminar entre terrossos m’havia donat una gran fortalesa i saber-ho encara me n’havia donat més. Es cert que no tinc cap dret a privar-te de conèixer la part d’aquell període històric que vaig viure tal i com la memòria me l’ha endreçat finalment. M’hauria agradat veure-ho sempre així i adonar-me abans que acceptant aconseguiria més que mirant d’oblidar, que el temps posa les coses al seu lloc i que de tot plegat se’n treuen lliçons. Tu em vas fer adonar que aquella situació havia impregnat d’uns valors tots els que la vam viure i que de forma gairebé inconscient els havíem transmès als nostres fills. Potser de les situacions més extremes surten les lliçons magistrals que deixen una petjada més forta. M’hauria agradat molt tenir una filla que m’hagués dut a fer aquesta reflexió perquè llavors la meva carta hauria tingut sentit i la meva vida també sempre i quan jo mateixa hagués existit. Ah, si hagués estat tant senzill com canviar soles d’espardenya per taronges...! Laura Mur