SOMNI, per la Laura Mur

1. Autors Ebrencs diumenge, 21 de febrer de 2010 | Comentaris

SOMNI

Després de sortir del cotxe, no vaig tardar més que uns segons en adonar-me que aquell ja no era el meu lloc. Vaig recordar les paraules del poeta, en el lugar donde fuiste feliz no deberias tratar de volver. Dreta al costat del cotxe, no em podia creure el que tenia al davant. Vint anys després el meu carrer era un desert, abandonat, cobert d’un polsim i sense el color ni la música que dóna la vida. Teulades mig enfonsades, portes apuntalades, façanes clivellades, balcons partits, baranes rovellades, pedres i més pedres, i pols i males herbes per tots els racons. I silenci pertot, un silenci molt i molt fred. Vaig tancar la porta del cotxe amb ràbia. Com pot ser? Es va sentir un grinyol. Em vaig posar davant la casa on havia passat els primers quinze anys de la meua vida. Gairebé no li quedava teulada i la porta estava desencaixada. Vaig fer un pas enrere. No puc entrar, no és casa meua, vaig pensar mentre caminava carrer avall, cap al riu. El meu carrer feia cap al riu i allí vaig retrobar la Roca Llaütera endinsant-se decidida cap a l’aigua com si fos un gran llaüt. Sort que allí tot estava igual, hi vaig pujar i vaig tancar els ulls com quan era petita, necessitava respirar l’aire, familiar, càlid i perfumat d’aquelles aigües i d’aquells arbres. Com t’hai enyorat! Ell m’acaricià el rostre amb suavitat, també semblava content, després vaig tancar els ulls per escoltar la seua remor suau, ni respirava jo i, en obrir-los, un somriure en retrobar el meu tresor gairebé oblidat, l’aigua maragda esquitxada per milions de brillants, i ballant sobre l’aigua, els núvols, les muntanyes suaus i més a la vora, els xops, sempre elegants. I jo afortunada de poder-ho contemplar tot. Podia veure, entre tots ells i amb claredat, les imatges d’uns nens tirant pedres al riu, altres que s’hi banyaven tot saltant des de la roca on jo em trobava, uns altres pescant més avall. Una noia molt jove feia el seu primer petó quan una veu familiar va acabar amb aquell miratge. Marta, Com t’hai de dir que no vull que baixos sola al riu! Em vaig girar sobtada a l’escoltar la veu crispada de la mare, però el carrer seguia buit i només hi havia un bernat pescaire mirant-me des de la punta de la Roca Llaütera. Va alçar el vol tranquil i es va aturar una mica més enllà, entre les canyes. Un peix va saltar i va picar l’aigua davant meu. Un dia, aquest també va ser el meu lloc...Un dia aquest també va ser el meu lloc...

...Un dia aquest també va ser....Vaig obrir els ulls desorientada i em vaig incorporar ràpidament. On sóc? L’habitació? Després de mirar uns segons al meu voltant intentant situar-me, vaig córrer a la finestra i vaig cridar la senyora Pepita. La meua veïna del carrer estava regant els seus geranis com cada matí. Senyora Pepita. Bon dia! Bon dia, senyora Pepita! Quin carrer més bonic que tenim, no li sembla? La senyora Pepita em va contestar una mica sorpresa per la meua alegria desproporcionada a aquelles hores del matí. Vaig baixar les escales i dreta davant la casa em vaig mirar la façana recent pintada. Feia goig. Per sort tot havia estat un somni i aquell encara era el meu lloc.

Laura Mur Cervelló