TORNO AL VENDRELL

dissabte, 13 de juny de 2009 | Comentaris
Tweet

El dia 10 de juny, seguint els meus camins poètics, em desplaço a la ciutat del Vendrell, població nadiua del famós músic Pau Casals, mestre del violoncel, per rebre un premi de poesia catalana del “Grup de Dones del Vendrell”. El poema premiat té el títol “Impregnada de Tristesa”. Tinc el gran honor que en els últims anys és la quarta vegada que visito aquesta ciutat per rebre un premi de poesia. És el dotzè premi que es convoca i el tretzè aniversari de l’existència del Grup. La Festa literària se celebrà a la Seu de l’Associació, presidida pel Regidor de Serveis Socials senyor Raül Buïda, la presidenta del Grup senyora Roser Recasens i la secretària senyora M. Josep. Aquest any gaudírem de la deliciosa actuació amb violins i violoncels, de vint-i-cinc alumnes infantils i juvenils de l’Escola de Música del Vendrell, Pau Casals, que té una artística estàtua a la plaça més cèntrica de la ciutat. És d’admirar d’aquest Grup de Dones que a més a més de les nombroses activitats que realitzen, com viatges, sortides culturals, teatrals i musicals, manualitats, labors, brodats. Cal ressaltar el certamen de poesia catalana, donant un to de cultura i sensibilitat a aquest col·lectiu incansable creatiu. Aquesta llengua tan bonica de sons dolços, i tan nostra i que per res està en decadència. Acabàrem amb un berenar de pa de pessic i brindant amb cava. Un dia estiuenc, on el sol ens acompanyà per donar rellevància a la festa. IMPREGNADA DE TRISTESA Una visió aigualida impregnada de tristesa, m’amara els ulls que miren al cel esperant que amaini la tempesta… tot és tenebrós, com la vida que se’n va i ja no torna. No em vas cridar, ni em vas fer cap senyal. t’hagués portat primaveres, un somriure, mil poemes… Ara on t’els faré arribar? A la platja on passejaves mirant el mar? No et podré portar res, ni besar-te al front, ni aclucar-te les parpelles… ni espantar la mort quan et venia a buscar, ni donar-te un alè de vida, robada a la tarda ufanosa que a mans plenes respira, i fer bategar el teu cor i es quedés a jugar amb els colors alegres emmirallats de sol.. Arruixar la por que t’estremia el cos. Vas morir sol? Jo no hi era amb tu. Després de la tempesta vindria la pau i la llum, Un camí per seguir, sobre el mar, acariciant les aigües salades, o per un riu, tastant les aigües dolces, Per caminar junts, amb esperança i fulls de poemes per cobrir-nos. Glòria Fandos Gracia