Tren de Val de Zafán: Va per tu, Sarmenter, que vas fer d’enllaç de terres i de persones, de llengües i de cultura. Maria Lluïsa Gascon i Prades

Va per tu, Sarmenter, que vas fer d’enllaç de terres i de persones, de llengües i de cultura.

       Maria Lluïsa Gascon i Prades

Ací, en aquest llibre, llegireu la història i vida, intensa i dura, amable i tèrbola, del Tren de la Val de Zafán. Busco per la meua cartografía, potser insuficient, és cert, i no trobo cap vila ni cap indret que se’n diga, de Val de Zafán. D’on surt un nom així, insospitat, i no allò tan evident de Ferrocarril de la Pobla a Tortosa, com Saragossa-Alacant o Ankara-Istanbul? Busco i rebusco per la xarxa i acabo trobant que prop de l’Estació de la Pobla, quan ja hi passava el tren de Casp a Saragossa, però encara no s’havia fet el nostre, hi corria una sèquia, sembla que cabalosa, dita de la Val de Zafán, que rega l’horta de la vila. Un topònim humil, val a dir, i potser per això la gent no en va fer gaire cas –“On és això de Safan?” es devien preguntar– i van rebatejar el tren amb l’assenyat poètic nom de Sarmentero, perquè corria entre vinyes verdes cap a mar. I tanmateix, per una vegada, més m’estimo el nom oficial de Zafán, que té clares connotacions morisques –mudèjars fóra més just de dir–, i sempre és bo de recordar els nostres ancestres desterrats.

Pero prou de cosas tristas, e paso a esplicar d’an ha surtito a ideya d’escribir iste libro. Ba naxer en o medollo d’a linea, en a Parada del Compte, amán mesmo d’a Matarranya e do lo gran biaduto que lo trabiesa, chustet en bel medio d’o trayeuto. Biene d’a luita cuentra l’ixuplito con a esfugata de Carme Sabaté ta estimular as muitas bozes nuestras, a fayena editorial de Gara d’Edizions, as sucherenzias de Serret e a coordinazión de Juli Micolau y Chusé Aragüés. A os autors, ta escribir d’o tren, no lis ha calito d’ir ta os archibos, que no fa pas tanto de tiempo que a Torica xalfegaba por as costeras de La Fontcalda cara ta El Pinell, e a boirera encara no ha enfoscato guaire os ricuerdos. E si d’ixes a beluno ya no le’n quedan, siempre remane o recurso d’a Bía Berda.

Escriben en toz os cheners, con fuerte predominio d’a narratiba, istorias mayormén, e más bien dramaticas, pero no i falta bel idilio e o ton bucolico. A poesía –en temps incerts d’atur– no bi se prodiga guaire. E o teatro? No bi n’ha denguna obra, ye berdá, e tamién en ye que no costarba cosa de fer-ne muntaches: bi n’ha prou de testos, dialogos, monologos que asinas en reclaman. Pero ixo sí: no tos escandalizez por a toponimia, que campa como quier, liberrimamén: Balderrobres/ Vall-de-roures/ Vallderroures/Valderrobres, Híxar/Híjar, etc., e mesmo La Fuencálida e Prados. 

Ja hem vist que al tren no debades li deien lo Sarmentero, perquè corria, més aviat poquet, entre les vinyes verdes cap al mar. Era el somni aragonès del camí a la mar blava –enta la mar Mediterrania–, que l’alt rei en Jaume, diuen, havia vetat, tal com s’ensenya a les escoles aragoneses, oblidant –interessadament, diríem amb ètica Heraldiana– que aquest camí havia estat de sempre l’Ebre, i que la frontera mai no es va tancar mentre Aragó i Catalunya van anar junts, només quan van passar a ser ambdós Castella, bé, això que ara en diem Espanya. En els textos predominen, i de molt, les valls més aviat menudes, amb masos escampats entre bancals d’oliveres, ametllers i vinyes, i planes escasses, que només es fan grans i ufanes en arribar a l’Ebre i avançar cap a la mar i el delta. A pesar de les pluges, que de vegades es fan de pregar, el trajecte, el país, té el verd profund de vinyes i pinedes. I els autors mai no deixen ací de dir-nos-ho i mostrar-ho. En resum: és l’àmbit, si ens posem solemnes, d’on ha eixit la nostra cultura greco-llatina mediterrània. Només alguns autors descriuen molt de passada la plana aspra i seca, desarbrada, per on transita el tren en deixar Valldalgorfa cap a La Pobla, malgrat constituir-ne un terç de la línia, o potser més. I ho fan amb les obligades parameras, deixant-se d’un mot tan arrelat com secarrals, i afegint, encertadament, aquí no bi ha cosa más que o zielo. De cites com aqueixes, però, no h’hi ha gaires. Això, la forta presència, abassegadora, del paisatge mediterràni en els textos, és clar, comporta el risc, que els deixebles del ge-nial tergiversador salmantí, ens encolomen el sant-benet de ¡Seréís siempre unos niños, levantinos! ¡Os ahoga la estética!, tot oblidant que la seua exaltació de l’alt páramo i els horitzons de cels inacabables no és res més sinó un altra estètica –l’oficial, i ergo ben vista.

Y el Sarmentero de la Val de Zafán corre también por las viñas y secarrales del tiempo, desde los orígenes ya remotos del siglo XIX, para entrar en la Guerra y la Posguerra y llegar casi a la Transición, que bien poco le faltó. Y finalmente se diluye en la Vía Verde. De todos esos puntos se habla aquí, y mucho, muchísimo, de los trenes, como el lector tiene derecho a espe-rar dado el título del libro, de trenes aragoneses y catalanes, de cómo nació el nuestro, y feneció, y de otros trenes –de Tauste o de La Cava– que han tenido un destino semejante, o peor. Y en torno al tren se van tejiendo los paisajes humanos de muchas personas, anónimas o no tanto, especialmente las miserias y los horrores de la Guerra y la Posguerra, algunos todavía bien persistentes en estos momentos —Hable en español que estamos en un país civilizado! El recuerdo de aquellos año sigue vivísimo en estos textos, desmitiendo el mensaje interesado de quienes quisieran que no se hablase más de Guerra ni de Posguerra. Son paisajes humanos de desgarrado realismo, que a ratos saben alternar con otros inmersos en la afable magia del Matarranya, de túneles de misterio, de trenes pretéritos que surgen de la boira, ... .

Els textos són en les tres llengües d’Aragó, i cal enumerar-les perquè l’evidència ja fa massa anys que es nega en aquesta terra: la llengua aragonesa, la castellana i la catalana. Els autors en la segona solen cenyir-se al diccionari, i només l’un o l’altre deixa entrar, o se li escapa, algun mot del castellà de la terra: lamines, charrar, Purisma, redolada .... Els de les altres, ben al contrari, malgrat una major presència dels estàndards, fan servir moltes altres formes, i en el cas del català esplèndidament tortosines i matarranyenques –as silabas enchugarditas d’o catalán de La Freixneda. El llibre forma part de la col·lecció ViceVersa dedicada a fer conèixer als lectors castellanparlants obres escrites en les llengües minoritzades de l’Aragó, i ha estat precedit per quatre textos, uns d’aragonesos i altres de catalans en versió castellana. Ara els editors han anat més enllà i donen ací els textos en la versió original aragonesa, castellana o catalana, sense la crossa de la traducció, perquè entenen que amb moderat esforç, i més que més sense prejudicis, funciona la intercomprensió romànica –man, mano, mà, ... .  El context, és clar, ajuda molt. Els de llengua aragonesa o catalana, constitucionalment bilin-gües, ho tenen més fàcil, però fins i tot els monolingües castellans, especialment si són aragonesos, tenen en la seua parla moltíssims aragonesismes i no pas pocs catalanismes. Així, doncs, llegiu els textos en la llengua que toque, que La fe sens òbras mòrta és, i res no agermana tant, per damunt d’odis i atavismes, com el coneixement de la llengua de l’altre.

La Codonyera, als primers dies de juny del 2011