TRES SEGONS…





    TRES SEGONS… relat sel.leccionat per la publicació dins de la 4ª TROBADA D'AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA
Quan l’Emigdi entrà al Matadero, el Joan l’esperava impacient. Havia arribat el dia assenyalat i cap dels dos no volia deixar el més mínim marge a la improvisació. El campredonenc féu una darrera lectura de les instruccions, repassà el material i després sortí del bar i es dirigí cap a l’escullera on el Jesús feia veure que pescava al costat d’una barca rudimentària. Com aquelles que, sota Miravet, el 25 de juliol de 1938, posaren rumb a la llibertat i naufragaren lamentablement. Una vegada allà l’Emigdi descarregà la motxil•la dins l’embarcació. La nit anterior, ell i el Joan s’havien llançat a l’Ebre i després de nedar una bona estona per sota l’aigua, havien voltat el Monument amb la corda que ara lligava la barca. Així, aquella nit podrien acostar-se al símbol franquista sense remar, amb l’ajuda del Jesús, que aniria estirant la corda i aproparia l’embarcació fins a tocar de l’objectiu amb els dos amics dins la barca amagats sota un farcell de roba. Ja només faltava que es fongués la claror del dia. Asseguts l’un al costat de l’altre i amb els peus a tocar de l’aigua, l’Emigdi no es pogué estar d’expressar l’emoció que sentia en aquells moments. - Avui és un gran dia, Jesús! Si tot va bé, aquesta nit tornarà a ser històrica i la capital del Baix Ebre es desempallegarà d’una vegada per totes d’aquest munt de ferralla que put a franquisme! - El que no entendré mai –va respondre-li el Jesús- és que, tantes dècades després, Tortosa encara preservi un monument de tan ingrata memòria. Segur que a Cornudella no passaria!…Mira’t aquesta àliga! No la trobes fastigosa? - Les àligues es van fer per volar!, avui li tocarà a aquesta! - Que voli, sí, i que no torni mai més a fer niu ni en aquestes terres ni en tot el país… Que se la quedin els espanyols, si volen! - Calla, calla! –va interrompre’l l’Emigdi-. Que es quedin l’àliga sí, però que ens tornin l’avi del Joan, no em diguis que no és gros el que li van fer. - Grossíssim! –va exclamar el Jesús. L’Emigdi no ho deia perquè sí. Tant ell com el Jesús un dia van saber que a l’avi del Joan, pocs dies abans de la fi de la guerra, l’exèrcit de Franco el va fer presoner i el va tancar a La Seu Vella de Lleida, on va patir una reclusió inhumana que li va causar la mort per infecció general. Però això no era tot. Tal com els va explicar l’amic anoienc, després de la seva mort el pare de la seva mare va ser enterrat a la fossa comuna del cementiri de la capital del Segrià en contra dels desitjos de la seva àvia, que no el va poder recuperar. I vint-i-sis anys després de la seva inhumació, aquella tomba compartida fou profanada i l’avi del Joan va ser traslladat, com a botí de guerra, amb nocturnitat i traïdoria i sense que ho sabessin mai els seus familiars, cap a la cripta del Valle de los Caídos. Just on ara tristament reposa al costat del seu botxí, dins un monument que, com el que l’Emigdi i el Jesús tenien aleshores davant, perpetua els designis d’aquella cosa baixeta i grassoneta que durant dècades tingué el país sota el seu braç alçat. El dia que el Joan, en una sobretaula de lletraferits en plena edició de la Fira Literària de l’EMD de Jesús, els detallà aquesta trista història, van començar a posar fil a l’agulla de l’acte de sabotatge que estaven a punt de realitzar. Aleshores van patir un imprevist. - Quina us empesqueu? –va deixar-los anar la Dolors, regidora de Cultura de l’EMD de Jesús, mentre es dirigia al seu cotxe. - Lo riu és vida! –va exclamar l’Emigdi-, i aquí la passem… - Vaja, aquests escriptors teniu cada sortida!… -va respondre ella abans d’acomiadar-se amb un somriure. El Jesús no les tenia totes. Reconeixia que si la Dolors els havia descobert allí, ja res no podria exculpar-los mai del que anaven a fer. Per això va provar de convèncer l’Emigdi que el millor era deixar córrer l’operació. - No diguis bajanades! -va exclamar l’Emigdi-. Amb el que ens ha costat arribar fins aquí… A més, que aquesta ferralla franquista encara estigui dempeus no vol dir que sigui gaire estimada pels representants de l’Ajuntament de Tortosa. Bé, per a alguns ja sabem que sí, perquè hi ha herències que perduren, però no pas per a tots. Creu-me, si fem saltar pels aires el monument, segur que més d’un polític ho celebrarà.. I això a banda, que tu i jo estiguem ara aquí no té per què implicar-nos en l’explosió nocturna. Com tu bé saps, aquesta escullera la freqüenten molts tortosins. Així que el reflex dels fanals va precipitar-se a l’Ebre, el Joan aparegué i entrà directe a la barca. Havia arribat el moment. Amb l’Emigdi també sota el farcell de roba, el Jesús estirà la corda fins que l’embarcació tocà el monument. -Vist des d’aquí sota, encara és més lleig, no trobes? –va xiuxiuejar l’Emigdi al Joan. - Per poc temps… Una vegada col•locats els explosius, la barca els retornà a l’escullera, sempre amb la més estricta cautela i aleshores els tres amics es dirigiren cap a un dels costats de la catedral tortosina. Des d’allí, i a petició de l’Emigdi, el Joan accionà el dispositiu després d’exclamar un “Per a tu, avi!” i en tres segons, una detonació seca trencà el son de tota la ciutat. Després, els tres marxaren en diferents direccions, però amb una idèntica satisfacció. L’endemà, la notícia corregué com la pòlvora i mentre milers de curiosos observaven el que quedava d’un monument alçat pel règim de Franco en record dels seus caiguts a la batalla de l’Ebre, un tros del cap del que havia estat la seva àliga desafiant cavalcava damunt una onada de llibertat al seu pas per Deltebre, poc abans de fondre’s per sempre a la mar. Joan Pinyol


Articles relacionats


comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article

comenta
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.