UN ALVOCATER MONUMENTAL A ALCANAR:

UN ALVOCATER MONUMENTAL A ALCANAR: Tomas Camacho, relat per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya, 1 d'agost 2010

No recordo exactament quan va ser que vaig tindre accés al verger de la casa O’Connor, d’Alcanar, en tot cas devia ser allà pel 1992. Ens poden seduir les riqueses, el mobiliari, però res és comparable a la bellesa d’una natura treballada i ombrívola. La vegetació i l’ombra s’agraïxen tant a l’estiu al nostre país mediterrani! Admirem les cases, però admirem encara més els jardins, jardins interiors entrellucats sense els seus treballs, contemplats només com la promesa d’un gaudi. Admirem les cases, no per elles mateixes sinó en tant que plataforma de la nostra visió del mar, espill, en moltes ocasions, d’una llum vivificadora, una llum que quan se’ns nega enyorem, una llum plàcida com una lleu carícia a la galta o als llavis, la pell dels llavis com la pell del violí...

L’alvocater era un arbre desconegut per a mi, només coneixia la fruita tropical, m’imaginava l’arbre, però mai hauria pensat que fos fruit d’un arbre tan enorme. Per a mi el descobriment d’aquell arbre, d’aquell alvocater de la casa O’Connor va ser un autèntic enamorament. Es tractava d’un exemplar que el 1994 podia tindre 90 anys, ja que la casa O’Connor, segons està escrit al dentell de la porta de cavallerisses, va ser construïda el 1904, però qui ens assegura a nosaltres que aquell arbre no va ser plantat abans? Quan? Probablement quan van vindre els viatgers americans, enamorats d’una fruita tan fresca, amb una textura tan suau per a les dents, i alimentícia.

Un arbre centenari ja mereix una protecció, un arbre centenari és un arbre que ha conegut com a mínim quatre generacions d’una família. Una família que, provinent d’Irlanda, era partidària de la causa austriacista. Una família que va saber explotar la riquesa de les vinyes al terme de Benicarló. Una família que, segons el que em va dir el professor i arquitecte benicarlando, Manuel García Lisón, exportava vins als tsars de Rússia, quan Sant Petersburg era una quimera que dixava pàl·lid el París versallesc. Una família que va saber traure els fruits de la terra i dels hòmens, una família que va ser desplaçada per les col·lectivitzacions anarcosindicalistes, que va ser humiliada, i posteriorment reparada pel franquisme. Per a, finalment, a l’època democràtica, passar a propietat del poble i experimentar una reforma que la dixaria sense el prodigiós verger, al costat de l’edifici de l’Ajuntament, i al costat, també, de la redescoberta cisterna del Vall, un prodigi de l’enginy que, amb l’aigua, ha tingut Alcanar. Casualitat la coincidència amb el regnat de Carles II? 1690, és la xifra que apareix a una de les obertures que permetien poar a la cisterna.

La democràcia va decidir edificar sobre el verger, oblidant que el verd en els espais urbans és un autèntic repòs per a l’ànima. Una simple visita a l’actual Verger de la Mestra Gual ens servix per a sentir la gran utilitat d’estos espais, és impagable la sensació de repòs que ens encomanen. Tot i així he de confessar que a mi, en moltes ocasions, m’agrada més la vegetació exuberant i selvàtica que la delimitada i contornejada; penso, com el meu amic Juan López Carrillo, que és un crim podar una olivera a l’estil Grace Jones. Recordo, amb certa nostàlgia, aquells antics tarongers vençuts per l’edat, i ja cansats.

D’aquell enyorat alvocater he tingut una nova visió quan m’he trobat amb els alvocaters de la Coma d’Enric, a prop del Tancat de Miqui. A la seua ombra la colla ha fet grans rustifacis. Ha corregut els membres de la primera infància com en una espècie d’Arcàdia, s’han banyat en una profunda i verdosa bassa poblada de peixos i granotes, els xiquets més grans. Han reposat l’àpat, baix lo rafal, els més farts i cansats.

Els arbres amb història apassionen, però no tant per la seua monumentalitat, la seua grandària, sinó perquè són el resultat d’una obra humana, d’una constància, d’uns relleus generacionals, per això em sembla menyspreable no valorar els arbres. Admiro aquelles carreteres ombrejades que generació rere generació han aconseguit mantindre els arbres i menyspreo aquelles accions vils que, en nom del progrés han acabat amb una important població d’arbres.

Les fargues de l’Arion ens commouen, i sí, són enormes, admirables, però admiro sobretot aquell sòl que sembla agranat i preparat per a estendre unes estovalles, de tan net, i això, amics meus, no és la natura diligent que ens procura una bèstia per a cada molèstia, és l’esforç sord i constant pel pa nostre de cada dia, però també acabarem dient, millor dit, repetint, allò que ja va dir Walt Whitman: “Un bri d’herba no és menys que el camí recorregut per totes les estrelles en una nit”.

Escric això després d’haver passat per Xàtiva, després d’haver menjat, en bona companyia, un arròs al forn; després d’haver renunciat a pujar al castell perquè el sol està cada dia més picant per este llevant nostre; després d’haver vist una sénia coberta i un lledoner monumental, en uns jardins, de l’admirable Ibarrola alcoià, de l’admirable Antoni Miró. L’art, tota una vida lliurada a l’art dóna molt de si: coherència, llibertat, lluita, emblemes, erotisme. L’art, espill de la natura, espill de l’home, espill de la història, espill de les absències.

S’acosta Sant Joan i ens abelleix la frondositat dels arbres, dels rius, ens encisen els banys al riu, la nit de plata i el ball de les pells quan l’aire ha fregat aigua i fulles i ens porta una aroma memorativa de la força primigènia que ens falcà a la vida. Abelleix també la frescor de l’alvocat, combinat amb enciam, tomaca, llagostins, orenga, formatge de Catí i salsa suau.

Acabo de rebre la trista notícia de la mort de Ramon Subirats, nascut el 31 de desembre de 1922, veí de la Raval de Sant Isidre, agricultor responsable de la vida i dels fruits d’un bon munt d’arbres humils. Incorporo esta trista notícia al relat en agraïment pels fruits que va compartir amb nosaltres.

Tomas Camacho Molina