"Un dia d’emocions": La Missió secreta de la Teresa Bertran un dissabte de febrer, a la llibreria Serret











El dissabte 20 de febrer ens encaminem de la terra baixa a les muntanyes màgiques de Vall-de-roures. Ens espera Octavi Serret a la llibreria, el seu pou de saviesa. Tots els dissabtes rep un autor o altre, i el presenta als seus parroquians, d’aquesta manera gaudim els uns de la coneixença dels altres. Quan els autors tornem al nostre despatx duem el resplendor dels lectors que ens desencaparra de la nostra obligada soledat d’ordinador, llibres i silenci. M’agrada pensar que si els lectors ens coneixen és com si nosaltres mateixos, amb la nostra veu, féssim de narradors de la història. Així ho faig jo quan sóc lectora i tinc el privilegi de conèixer l’autor/a.

Octavi és una persona molt agradable i tot un referent per a nosaltres. Treballa molt i se’l veu content perquè la cultura, si estàs per ella, és molt agraïda i dona moltes satisfaccions. Ell ho sap i s’esmerça. M’agrada xerrar amb l’Octavi, igual parlem de la família que de llibres, és un gran lector. La primera vegada que em va convidar em vaig posar a la seva disposició per tal d’ajudar-lo en allò que calgués i me’n recordo que em va dir “ tu que saps escriure, escriu, tu escriu, eh?”.I així ho faig. No marxem de Vall-de-roures sense una capsa de casquetes, m’agraden les de cabell d’àngel que tenen un sentidet d’anís o de matafaluga i penso “casquetes i pastissets, cosins germans”.

Germans som. En els nostres territoris sabem parlar en català i en castellà, doble riquesa. Però sempre que ho fem en català treballem de forma inconscient per a que la nostra preciosa llengua, la dels nostres avantpassats i la dels nouvinguts que la parlen perquè entenen que és la nostra arrel més pura, es mantingui viva. Escric en una llengua minoritària perquè és la que em surt del cor, la que em parla de identitat, la que uneix germans en totes les seves parles.

El meu nou llibre es diu “La missió secreta”. És un llibre d’aventures i misteri. Us en faig cinc cèntims. Us heu de situar a La Ràpita al segle XVIII, quan les transformacions urbanístiques la volen convertir en la ciutat de Sant Carles. Uns crims salvatges destaroten encara més la tranquil·litat dels rapitencs. Heu sentit a parlar dels “sagineros”? Us asseguro que els mites sempre tenen una base de realitat. Volen aclarir els crims 4 comissionats. L’un és un intendent del rei Carles, l’altre un capellà repolit del seminari de Tortosa, un agutzil vellet de La Ràpita i l’inquietant prior hospitaler d’Amposta. I no us he explicat ni la meitat...Com us deia, el 20 de febrer va ser un dia d’emocions. Records des d’aquí a tota aquells que vaig saludar, als que vaig conèixer, i a aquells amb els que comparteixo amics, el món és un mocador! Abraçades a tots, Teresa Bertran Torres.




Articles relacionats


comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article

comenta
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.