Un riu de crims...Paraula Ebrenca!! per Artur Quintana i Font

13 Gènere Negre dimecres, 2 de febrer de 2011 | Comentaris

PARAULA EBRENCA

Amb Un riu de crims, primer recull del Serret blog de novel·la negra, no s’inaugura pas la col·lecció Paraula Ebrenca, però sí que ofereix ara, amb aquest nom, una estructura sòlida, afermada. L’han precedit dins d’aquesta col·lecció, sota el segell de March Editor, tres títols

més, Lletres de casa (2009), L’arbreda ebrenca (2010 ) i Il·lusions i incerteses (2010), tots ells del Serret blog, i una traducció, Els follets del Matarranya (2009) d’en Francisco Javier Aguirre. I en vindran més, moltes més, de Paraules Ebrenques.

És col·lecció ebrenca perquè amb el riu ens ha vingut la nostra paraula, car si la conquesta de l’espasa, la militarada del segle XII, fou de gent de la costa, barcelonina, empordanesa, i també de la profunda germanor occitana, la conquesta del país pels mestres d’aixa i els terrassans amb l’aixada ens va arribar de terres urgellenques, Segre avall i altres afluents –migrats– de l’Ebre. I és per això que diem “carro” i “cases” tal com sonen, i no amb us i neutres. I no ens

aturàrem ací: en poc més d’un segle vam dur la llengua fins a Múrcia i Cartagènia –que parlaven, com tots sabem, de pus bell catalanesc del món– i a les Illes dellà mar. De terra de frontera, amb un retorn sempre possible a l’arabitat, vam passar en ben poc de temps, com ara us deia, a ser al centre de la nostra llengua. L’Ebre parla català en deixar per la riba dreta la Vall Comuna, a

la boga entre el terme de Casp i Mequinensa, però ja abans, tocant a Casp mateix, li han arribat les paraules catalanes del Bergantes i el Mesquí pel Guadalop. I ja no enraona altra llengua fins abocar-se a la mar. És dels escriptors d’aquest territori, del gran riu i els seus afluents, amb l’excepció, però, del Segre, que es nodreix aquesta Paraula Ebrenca, prenent com a centre Tortosa, estenent-se per la seva antiga taifa homònima i el bisbat que la continua, sense fer cas de les retallades que se li han anat fent –recordeu que en el passat llunyà aquest bisbat tenia la frontera al mateix riu Matarranya, i només fa quatre dies que Calaceit era cap d’un arxiprestat tortosí–. Brodeuho tot amb records amables per a la mitificada Ilercavònia ibèrica, i n’Abu Bakr al Turtusí i n’Ibrahim Ibn Jaqub al-Israilí, i arrodoniu-ho amb Els costums i els col·loquis, amb el rector de Maella i el de Vallfogona, fins arribar a la florida d’ara, als noms que us esperen ací, a Un riu de crims, i als que els han precedit i els seguiran, treballant tots ells amb la paraula ebrenca. La llengua catalana i la literatura que genera gaudeixen a les Terres de l’Ebre, prou que ho sabeu, malgrat la discriminació que no cessa, de bona salut. Les lletres a tot arreu, tant a la Codonyera, com a Pena-roja, Mequinensa, Arnes, Horta, Pradell, Tortosa, Vinaròs, La Sénia...També la llengua, amb la gran excepció, però, del Matarranya. L’ambient per a la llengua és tètric en aquesta comarca, enrarit, i hi sobreviu com pot, perseguida, bescantada, acorralada

ja en més d’un cas. I és precisament per això, perquè cal reaccionar davant tanta ignomínia, que del Matarranya, de Vall-de-roures han sorgit les moltes iniciatives literàries de n’Octavi Serret, dels seus blogs, presentacions, trobades, publicacions. Aquestes darreres ara difoses per March Editor en la present col·lecció, sense cap mena de limitació de gèneres. No mos faran callar, que diuen els cantants dels Draps a Pena-roja.

Artur Quintana i Font