UN VESPRE DE 1988

2. Literatura Ebrenca divendres, 7 de novembre de 2008 | Comentaris
Tweet

El pacte de desmemòria amb el què es va escometre la vigilada transició nostrada, ha fet que la figura del poeta lluminós i assagista exquisit que va estar Juan Gil-Albert (Alcoi, 1906- València 1994) no estigués situada al prestatge canònic que li pertocava fins fa molt pocs anys. Entre els més bells records literaris que guardo hi ha el d´un ancià pulcre, posat a la presidència de l´hemicicle de l´Ajuntament de València, lliurant-me un guardó que beneïa la meua joventut de versos urgents i llibres de Maiakovski a la butxaca, i em desitjava un llarg i fecund tracte amb l´evanescent carnalitat de les muses (amants intermitents que exigeixen tenir el darrer enganxat a la cadira de la disciplina quotidiana, per tal de ser rebudes en condicions òptimes), amb l´afegit d´un consell savi i personalitzat. La producció poètica de Juan Gil-Albert és companya de viatge existencial i estètic de la munió del nou segle d´or espanyol del segle XX: la Generación del 27. Obres com “Misteriosa presencia” (1936), “Fuentes de constancia” (1972), “Valentín” (1974) o “Los cantos rodados” (1976) ho fan ben palès. El mot precís, el brunyit rigorós sobre el granit d´estructures d´arrel clàssica, la mirada social –republicana i socialista , diríem- i la metafísica de les preguntes essencials davant el misteri de la vida, conformen el seu repertori temàtic. Visitar la seua obra és un plaer estètic i filosòfic segur. Els revifats -i retocats de modernitats valuoses- mites mediterrans salpebren no poques de les preocupacions formals i de fons del poeta alcoià d´expressió castellana. Ja en Joan Fuster –que era lleial a la terra, però no pas un sectari infecte, tal com sovint la pintura a l´odi del país anòmal l´ha volgut presentar- ens va cridar matinerament l´atenció sobre el pes d´una obra massa sovint amagada per les circumstàncies històriques adverses que va patir i marcar, com a tants creadors i ciutadans decents, al poeta de “Crónica general” (1974). De pòmuls angulosos, galtes xuclades i pigades, cabells de neu noble, bigoti cendrós, pell rosadenca, mans ossudes i tremoloses, pulcrament tocat d´una corbata entre el pastel clàssic i l´accent de les avantguardes parisenques d´entre-guerres, el poeta de trajectòria civil ferma, literat de la cultura amb un ull posat sempre en les indústries i tragèdies dels perdedors, dels ofesos, dels desheretats, em lliurava un Sant Jordi de bronze, encaixava amb energia generosa, i convertia el tràmit institucionalitzat en una cessió del testimoni per tal que un jovenall agafés la torxa que li pertocava i seguís esgrafiant versos i mots en la matinada insomne de la ferida lúcida i revelada. Hi ha motllons aparentment fugissers que ens configuren insopitadament. No cal dir que en les galeries de l´ofici, sovint traginador impenitent entre l´alta cultura i la xafarderia de les antigues porteres, se sabia del cert de l´amor homoeròtic de Gil-Albert, però la justícia poètica, i potser alguna altra, ha d´estar incontaminada de prejudicis barroers i tafaneries llardoses. En aquells dies, l´amor a la grega no gaudia de tantes comprensions i toleràncies com ara mateix i, els lletraferits, humans, tan humans com qualsevol humà, pecaven també de verins arbitraris. A mi, la tendència de la pell, i fins bona part de la biografia dels poetes –i dels prosistes- em deixa científicament indiferent. Llavors, en aquell vespre de 1988, ja estava curat de cegueses parcials. Sovint, quan defalleixo davant tanta estúpida mala llet còsmica com flota al món i a l´ofici, recordo les paraules que Gil-Albert em va dir: “no traeixis mai la teua vocació”. I sí, trair la vocació és el que es paga més car en aquesta existència entre llàgrimes i esperances. Quan les muses evanescents van de paquet en la motocicleta d´altri, quan la tinta s’atura perplexa o dolorosa, recordo la consigna del poeta d´Alcoi i continuo la meua modesta continuïtat. Josep Igual