Urbano Fos, el mestre de Sant Roch per Àngel Solé Borrull: relat sel.leccionat per la 4ª TROBADA D'AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA
Pot un mateix personatge ser real i fictici alhora? Quin autor desconegut pot veure’s superat per la seva obra? Urbano Fos (1607 – 1658), fantasma ebrenc fins fa ben poc, visqué i pintà amb gran èxit per terres de l’Ebre i valencianes durant bona part del Segle d’Or, però la seva brillant trajectòria no impedí que el seu nom caiguès ràpidament en l’oblit. Durant molts anys ningú l’identificà com l’autor d’una sèrie de quadres que els estudiosos atribuïren a l’anònim ‘mestre de Sant Roch’, per la profusió de representacions d’aquest sant que proliferen en la seva obra. La recuperació de la figura de Fos es feu palesa sobretot a partir de la retrospectiva que hi dedicà el Museu de Belles Arts de Castelló el 2003, al fil de la qual sorgiren noves perspectives sobre la seva trajectòria artística i personal. De llavors ençà, nous testimonis i estudis com els realitzats pel Joan-Hilari Muñoz han abocat més llum als seus orígens i anys de formació, sense que la persona hagi aconseguit mostrar-se per complet –encara- per damunt del personatge. Obviat al llarg dels segles, avui coneixem prou dades del nostre protagonista com per fer-nos una idea aproximada de la seva trajectòria i dimensió humana. La seva infantesa és l’excepció: Urbano Fos Amargós, fill de Joan i Càndia, nasqué i fou batejat a la parròquia d’Arnes (Terra Alta) el 3 de gener de 1607, i pràcticament no en tenim més notícies fins vint anys més tard. Probablement l’artista passà part de l’adolescència a Tortosa, si bé les traces de la seva vida anterior a la seva trajectòria professional són escasses i ben diverses. El rastre de Fos es fa visible sobretot a partir de la seva arribada a la ciutat de l’Ebre, on després de realitzar estudis eclesiàstics contrau matrimoni amb Jerònima Milà i comença a pintar, segurament al taller dels Desi. Les pistes que conservem d’aquest primer període sovint són ortodoxes: tenim constància, per exemple, d’un rebut per tres llibres (una Ars poètica i l’Eneida de Virgili i les Metamorfosis d’Ovidi) que Fos adquirí a un impressor de Tortosa el 1640. Sabem també que el matrimoni Fos-Milà tornava a residir a Arnes el 1629, el 1630 i el 1635, entremig d’una fosca estada a Perpinyà (d’on era originària la seva muller, i on nasqué el seu fill Urbano). Un document eclesiàstic d’aquest període ens evoca una figura amb gran domini de la llengua llatina i una correcta vida moral, alhora que destaca la seva condició de descendent directe dels primers repobladors d’Arnes (els seus cognoms perduren encara avui a la vila). La trajectòria de Fos es fa més rica en testimonis a mesura que l’artista enceta la seva activitat professional, i al mateix temps que s’allunya de la seva terra natal. El context, amb tot, no era el més favorable per un pintor que començava: Catalunya, a les portes de la terrible Guerra dels Segadors, llanguia a causa dels interminables conflictes, crisis i epidèmies; i Tortosa no n’era una excepció. Un apunt inquietant: la incidència de les successives pestes dugué a la proliferació per tot el nostre territori d’esglésies, ermites i imatges diverses dedicades a Sant Roc, o Roch, que n’era el sant protector. En aquestes circumstàncies difícils, el 1643 Fos s’instal•la a Castelló, on ja havia realitzat abans un llenç de Sant Miquel i Sant Roc per a l’església Major de Santa Maria, entre les seves primeres obres documentades. Casualitat o no, la capital de la Plana lluitava en aquell temps per tenir un bisbat propi independent del de Tortosa. Fos, un artista-obrer com pràcticament qualsevol altre del seu temps, desenvoluparia la seva carrera sota el mantell de l’Església, amb la qual prosperaria però perdria a canvi la seva llibertat artística –si és que l’havia tinguda mai. A partir d’aquest moment, podem resseguir la seva vida exclusivament a través dels seus treballs. Poc després de desembarcar a Castelló, representa Sant Eloi i Santa Llúcia per encàrrec de la Confraria de Ferrers de la ciutat i realitza un retaule a Alcalà de Xivert. La seva biografia es condensa a mesura que la producció de quadres augmenta, i amb ella el seu prestigi: el 1648 realitza un retaule de l’Anunciació i un llenç del Crist Crucificat per al santuari del Lledó de Castelló. Dos anys més tard, acaba les imatges de Sant Roc, Sant Cristòfol i Sant Sebastià per a la Casa Blanca, un hospital d’empestats de la capital castellonenca, i presenta el Sant Roc de l’església de Sant Joan de Morella, entre moltes altres. Sense allunyar-se ni un milímetre del cànon pictòric de l’època, estava ja en el camí d’esdevenir un dels pintors ebrencs més destacats del seu segle. Amb el temps, Fos acabaria allunyant-se també de Castelló per instal•lar-se a València. El 1650 arriba a la capital llevantina, que ja no abandonaria fins la seva mort, i poc després hi obrí un taller propi. Convertit en un pintor de renom, treballa a Segorbe, Vall de Crist, San Miguel de los Reyes, la cartoixa d’Ara Christi o la mateixa ciutat del Túria, en la seva etapa més ben documentada. En l’apogeu de la seva carrera, Fos esdevé un personatge destacat de la societat valenciana, fent-se ordenar prevere (com ho seria el seu fill) i convertint-se en Doctor en Sagrada Teologia. Els últims anys en actiu de la seva vida fou rector del col•legi del Crist Crucificat. Urbano Fos va morir a València el 18 de març de 1658, envoltat de la seva família més íntima. Amb la seva desaparició, la memòria d’aquest destacat artista i ciutadà del seu temps cauria inexorablement en l’oblit, com correspón potser a una època gris en què els pintors firmaven les seves obres en nom del mestre del taller de què formaven part. Que retornès de la foscor es deu exclusivament a la potència del personatge i de les seves creacions, així com a l’interès pel passat de les generacions futures: Urbano Fos no és Picasso, però tampoc de cap manera un autor intranscendent. Durant molts anys, per exemple, hi ha hagut obra seva exposada al Museu del Prado de Madrid, si bé aquesta era erròniament atribuida a Ribalta. La recuperació del personatge en què ens trobem immersos fa palesa, en qualsevol cas, la bona salut dels nostres difunts quan se’ls tracta amb les atencions adequades; els cementiris de la memòria ebrenca estan plens de fantasmes brillants que pugnen per sortir a la llum. Àngel Solé Borrull
