Veus (1)... d'Eivissa

Illa també, entre asprors de la hivernada,
aquesta tarda de llum fina. Un vol
la solca de llebeig, tendre oratjol,
com un llebrer, per joc, blanors de prada.
Enmig dels freds s'ajeu qualque vegada,
damunt el goig d'aquesta terra, un sol
quasi de primavera, on es dissol,
densa de mar i bosc, tèbia alenada.
Imprecís, un presagi d'abril sura
de la serra als sembrats i ens assegura
que tot serà, d'ara endavant, més bell.
Que si de sobte, entre el llebeig, ve l'ombra
del fred i s'alça un núvol, sense nombre
seran després les flors del temps novell.

Al poeta Marià Villangómez (1913-2002) se'l considera com la veu d'Eivissa. Es tracta d'un dels grans poetes eivissencs i nacionals, que va aconseguir fer magnífics retrats de l'illa i li va donar un regust a alta literatura. Era mestre de l'escola pública i va exercir en diferents indrets dels Països Catalans. Va poder exercir, justament, perquè havia pres part al bàndol de l'exèrcit franquista durant la guerra civil.
La feina literària de Villangómez va ser polivalent ja que va estar en l'àmbit de la poesia, la traducció i el teatre. Va incorporar grans autors a la literatura catalana, va fer un corpus poètic d'alta volada. Amb la lectura atenta de la seua obra, t'adones dels seus grans dots lírics, les paraules d'estima a una terra, la incorporació a una llengua que va fer arribar al màxim nivell.
Quants cops he usat l'expressió: Desgraciada cultura la nostra que pot prescindir de personatges tan grans!!! En motiu de la seua mort, esdevinguda al 2002, vam poder comprovar  com el telenotícies de TV3 li dedicava 13 segons, mentre que quan va traspassar el literat gallec Camil Josep  Cela, gens amic de la cultura catalana, li van dedicar 13 minuts. Aquesta minorització de la cultura pròpia és una constant en molts mitjans de comunicació del país.
Villangómez era un poeta de primera, la lectura del qual aporta tota mena de sensacions i ajuda a entendre les essència d'una illa de parla catalana, amb un paisatge en vies de transformació, i una gent que viu reclosa al bell mig del mar. De ben segur que és un poeta molt recomanable, el descobriment del qual sorprendrà qualsevol amant de la poesia i aquells que els agradi el bon domini de la llengua nostra.

CALA DESERTA

Acaba ací la terra, amb la fillada
de vegetal frondositat: els pins,
la savina. Ací moren valls, camins.
Cingles i arena entorn de llum emmirallada.
Enllà ja és l'amplària i la blavor
deserta, lliure, amb pes i pregonesa
damunt l'enfonsament del món suspesa,
oh, alts, al cel dels peixos, la vela i el timó!
Paratge per a semidéus, antigues
maus i una faula en límits oblidats.
Petjades de peus nus en soledats
ardents. Quilles eixutes en drt d'ones amigues.
Tot el foc de l'estiu, tot el seu pes,
callats sobre altes roques i pinedes.
Del mar ve un fregadís de fresques sedes,
i al pols com el record d'un somni jove, encès.