XIPRERS DE L’ENTRADA AL CEL

7.Trobades al Matarranya dissabte, 31 de juliol de 2010 | Comentaris

XIPRERS DE L’ENTRADA AL CEL: Pedro J. Bel: Relat per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010

Un document editat a Saragossa l’any 1612 diu: “Que, de 60 años y mas, el dia de Santa Cruz de Mayo, se acostumbra hazer fiesta en Fórnoles, y el dia siguiente se haze una procesión a la hermita de Nuestra Señora de Montserrate, a la qual concurren muchas personas de los pueblos circunvezinos”.

Tres-cents quaranta anys més tard, l’any 1957, quan jo en tenia vuit, lo dia quatre de maig, com cada any, va eixir de l’església de Fórnols la processó del dia de Santa Mònica. Jo era escolà i vaig quedar encarregat de tocar la campana de la torre mentre la processó eixia. Un altre escolà portava la creu, la gent de la vila formava dos fileres, davant anaven los homes, detràs les dones i al mig lo senyor rector, vestit de capa pluvial i una colla d’escolans en sotanetes roges i roquets blancs. Era dia de gran festa i lo meu toc de campana afegiria solemnitat sonora a la bellesa cromàtica de la processó en aquell dia radiant del mes de maig.

Me vaig quedar sol a l’església, al peu de la torre, estirant la corda que penjava pel tou de les escales, al ritme marcat per al toc de processó. Era un quarto estret i fosc, però tan habitual per a mi que no tenia por. Vaig sentir al tio Maties, lo sagristà, que tancava la porta de la sagristia i vaig sentir com passava la clau de la porta del carrer. Vaig soltar la corda i en comprovar que estava tancat, vaig traure el cap per la gatera i vaig cridar: Tio Maties!

L’home, que ja era una mica vell, i bastant sord, havia eixit precipitadament i s’havia perdut de la meua vista anant per la Placeta de Defora i ja devia estar al Bariol per l’escola vella. Tota la gent de la vila, precisament aquell dia, estava a la processó, camí de l’ermita, ningú més podria sentir-me. Vaig pensar que la Mare de Déu de Fórnols no me deixaria sol en aquella situació i vaig recordar lo milacre que canten los Goigs:

Un horno de cal cayó

sobre un pobre jornalero

que lo sepultó el terrero

sin que ninguno lo vió

la campana se tocó

avisando el daño tal.

Fueron a ver la calera

al ruido de la campana

y la Virgen Soberana

salvó al hombre de manera

que en una ocasión tan fiera

salió el hombre de la cal.

Vaig pensar que si la Mare de Déu no m’ajudava, jo mateix podia tocar la campana a foc per a poder avisar de la meua lamentable situació. Però lo milacre se va fer, vaig sentir que el tio José, lo correu, que vivia a l’altre costat de la plaça, eixia de casa en aquell moment. Ja havia fet lo seu recorregut diari d’anar i tornar caminant a Valljunquera per a portar les cartes i retirar la correspondència de Fórnols. Les quatre hores de camí havien retardat la seua incorporació a la processó. Vaig cridar des de la gatera: Tio José! Tio Correu!

L’home no comprenia d’on eixia la meua veu. Quan me va localitzar me va dir que no tinguera por, que ell mateix tornaria en la clau per a obrir- me la porta i així ho va fer. Vaig eixir corrent camí de l’ermita, la processó ja havia passat lo piló de Sant Bernat i anava per La Fonteta i m’hi vaig incorporar. Lo mossèn ja havia començat el cant de la Lletania dels Sants.

Aquella llarga invocació a tota la cort celestial, passant llista un per un, i per grups, d’Àngels i Arcàngels, Apòstols, Màrtirs, Confessors, Verges i Doctors, així com la resposta del poble en la monotonia del ¡Ora pro nobis!, sempre m’havia impressionat. La processó baixava cap al Planet de la Clota i pujava per la costa de Santa Bàrbara invocant a tots los sants. Quan s’hi arribava al cap de la costa, al peu del piló, ja estava allí concentrada tota la cort celestial. Lo mossèn beneïa els termes, i els ruixava en aigua bendita, demanant la pluja per als camps. En aquelles condicions, pressionat per tots los sants del cel, era impensable que Déu no mos escoltare i jo estava convençut que en pocs dies plouria abundosament i que Santa Bàrbara mos lliuraria de les pedregades.

Com cada any, se va desfer la processó. Los dos escolans van baixar la creu i se la van carregar al muscle. Lo mossèn se va llevar la capa pluvial i el roquet, les files d’homes i dones se van desfer formant grupets. Caminàvem xerrant pel Passet i enfilant la costa amunt que porta al pla de l’ermita. La meua memòria olfactiva no em permet oblidar lo perfum del timó, dels romers i dels pins florits que inundaven tot lo trajecte del seu aroma subtil i profund al mateix temps.

A la plana de l’ermita, com sempre, se va recompondre la processó per a entrar al santuari cantant la Salve Regina.

Allí mos esperaven impertèrrits los vells xiprers que, disposats en dos fileres, marquen l’entrada del santuari i s’estenen pels voltants de l’ermita. Aquell monumental conjunt de gegants, que apunten en les seues branques cap al cel des de fa més de cinc-cents anys, són testimonis d’una festa que reuneix, lo dia de Santa Mònica, a la gent de nou viles del Baix Aragó.

Lo meu imaginari infantil sempre s’ha mantingut pensant, que l’entrada al cel està a dalt d’una plana en dos fileres de xiprers com los de l’ermita de Fórnols.

Pedro J Bel