Comencem per una història. Un dia, em sembla que no massa llunyà, algú va tenir la idea de qualificar l’escriptor argentí César Aira com el secret millor guardat de la literatura argentina. Aquesta fórmula va fer tant de camí que ja poc importa si a l’esmentat Aira li publiquen en les millors editorials del món. Sempre serà aquell escriptor secret, i jo, per altra banda, coincideixo en el diagnòstic: Aira és com un regal inesperat.
Un dels secrets millor guardats de la literatura catalana -i també un regal per als nostres sentits i la nostra intel·ligència-, és la figura i l’obra de l’escriptor Gerard Vergés. Seguint el que diu Ricardo Píglia al seu Crítica y ficción, sobre l’exercici de la crítica com una vessant de l’autobiografia, serà necessari un petit viatge en el temps.
A començament dels anys vuitanta, quan estudiava Filologia Catalana, no era gaire habitual parar atenció als gèneres –em nego a dir-ne sub-gèneres- que ronden la literatura del jo. Dietaris, llibres de viatge, un cert
tipus d’assaig, eren considerats com a gèneres menors que poc o res podien aportar als nostres estudis. Paradoxalment, tant Josep Pla, com Joan Fuster -Gaziel era per als molt entesos-, quedaven inclosos dins les obres cabdals de la nostra literatura.
Per camins laterals, sovint els més fiables, vaig trobar un altre tipus d’assaigs, obres que s’allunyaven de l’academicisme i que sovint es revestien de formats com els abans esmentats. Des dels escrits d’Eliot o Pound, fins als textos de Cortázar o de Borges, l’assaig es diluïa en la creació i estava fet per creadors...