Aquesta setmana ha sortit a la venda La Font de la Salut. com que en sóc l’autor, n’hauré de dir alguna cosa en aquest bloc, que tinc una mica abandonat entre unes coses i altres pràcticament des de l’estiu, tot i que hi he anat afegint alguns articles escadussers. Les coses unes i altres són, a més de la promoció del llibre, unes correccions inacabables que són com picar pedra a la pedrera; la lectura de La Pastora, del monte al mito, un llibre a cavall entre el periodisme i la història, que parla del meu tema recurrent dels maquis; la presentació d’una comunicació al III Congrés de Cultura i Territori a les comarques de la diòcesi de Tortosa, titulada “Els expedients de responsabilitats polítiques de Traiguera”, feliçment presentada aquest divendres 25; l’escriptura d’un relat per a un llibre col·lectiu de l’associació El Pont, que per a més inri coordino; i altres tantes tasques de manteniment de blocs i bloquets.
Ho diré amb tota sinceritat i així cadascú ja sap a què atenir-se. Facebook és pareix una xarxa social per a l’expansió de la personalitat. Certament es pot utilitzar d’aquesta manera i és emocionant deixar-se portar per les publicacions de les amistats i per les pròpies. Però sobretot és una màquina perfecta de difusió d’idees, iniciatives i complicitats. I senzillament he decidit aprofitar-la en aquest sentit per promocionar La Font de la Salut. És d’agrair infinitament que certes persones et demanen que els envies un exemplar perquè te’l comenten en publicacions més o menys especialitzades, més o menys enfocades al públic potencial del teu llibre. També és evident que recórrer als canals tradicionals de difusió de productes d’aquest tipus és com esperar el manà del cel. És molt millor compartir-lo amb les coneixences i, d’aquesta manera, donar-li una difusió de boca a orella cibernètica, si pot ser. Els altres canals són decididament més lents i més poc efectius. I no sóc cap fan de Facebook.
Tot va començar l’estiu de 2009. Encara feia de consultor de treball de final de carrera d’Humanitats a la UOC i estava més que embegut per la temàtica de la història. La història, el descobriment del passat, és sempre fascinants, perquè a poc que hi gratem, sempre hi acabem descobrint coses sorprenents, inimaginables i certes, que són, després de tot, els sumands del present. Alerta: hi ha una pseudohistòria feta d’enigmes, d’un volgut misteri, com si el passat fos indesxifrable i màgic. Res més lluny de la realitat. Allò que en coneixem no té misteri, i el que ignorem podem conèixer-ho. Evidentment, això té uns límits, com qualsevol altre aspecte de l’existència. La superstició és una imaginació barata. Tirada de preu. Jo ja feia temps que visitava assíduament la Font de la Salut i Francesc Gil, amic des de la universitat, havia de donar vida a la col·lecció que havia creat. Al cap de mig any d’haver passat pel lloc, va proposar-me escriure’n un llibre en la línia dels “Íntims” que tenia publicats. Cosa difícil, d’entrada, perquè no és el mateix fer ficció que parlar del que veus al mirall i pouar en la pròpia memòria a veure què en surt. Però vaig acceptar el repte de gust.
Així que, poc o molt, La Font de la Salut és un llibre suggerit, un llibre escrit amb una perspectiva decidida que sortirà publicat. I això implica una perspectiva totalment diferent al que havia escrit abans. Perquè abans, primer havia escrit i després venia la faena de trobar com publicar-lo. I ara ha estat al revés. I he de dir que de fa un temps, el que escric és amb la perspectiva indubtable que sortirà publicat. I és un plaer.
La documentació prèvia, el disseny, l’escriptura capítol a capítol, el recurs a més documentació, de vegades exhumada del fons de biblioteques o obres memorables, va ser una tasca d’allò més interessant. Encara més les entrevistes. El mètode de l’entrevista, ben exercit, és impagable com a procediment per a l’obtenció d’informació. La persona entrevistada no tan sols comparteix amb tu unes informacions sinó que t’acaba encomanant la seua personalitat, la seua manera de veure el món, i, el més important, la seua amistat. Una conversa a fons a la recerca de determinades informacions té en la persona entrevistada l’efecte de transcendir la seua pròpia intimitat i en l’entrevistador, el goig de descobrir, amb sorpresa, que el que havia imaginat moltes vegades es veu superat àmpliament per la realitat contada. El resultat d’aquesta suma és l’amistat. Algun dia hauria de publicar les entrevistes a persones diferents que he anat fent al llarg del temps. Uns materials que ara considero de primer ordre per al bastiment del meu món literari i de coneixements. I encara me’n queden prou per fer.
I llavors, sense acabar de creure-ho, arriba la publicació, com una materialització que demana un canvi d’actitud, un altre tipus d’esforç. És el que té l’escriptura. Primer escrius un llibre, apreix publicat, i llavors l’has d’acompanyar perquè emprenga la seua via. L’has de compartir perquè la gent el llegeixi i també perquè la gent ho exigeix. Els lectors volen compartir aquella experiència i com més directa siga aquesta experiència compartida, molt millor per a tots.
I en això estem.
