Malos tiempos para la lengua o Lo que la parla ha unit que no ho separin els polítics

Octavi Serret i Cisco de March Editors presentant l'acte.  Costat seu hi devia haver Chusé de Gara d'Ediziones, els compiladors dels dos reculls Santi Borrell i Juli Micolau i el president d'Ascuma.

Fede Cortés i senyora en una nebulosa (de vapors alcohòlics?) O és que al fotògraf Octavi Serret li feia efecte el verí que li havien subministrat? Una mostra gràfica de com va anar la cosa per il.lustrar aquest informe tan eixut.

Lo finestró de Gràcia
La Freixneda acull la Trobada 2011 d’ASCUMA

Amb la trobada dels participants a l’espai d’exposició de José Manuel Aragonés començaren els actes. L’artista ens dirigí unes paraules d’acollida plenes de reivindicació envers l’ensenyament de la nostra llengua a les escoles. Després, al pati de l’Ajuntament  tingué lloc la inauguració de l’exposició fotogràfica “Els colors  de la Freixneda” realitzada  pels xiquets de la vila  i organitzada per l’ASCUMA i l’AMPA de la Freixneda.

Tot seguit,  al Saló de Plens de l’Ajuntament —envoltats pels cartells de totes les trobades, des del 1987— l’alcalde, Antonio Algueró, en obrí l’acte, va donar la benvinguda als assistents. El president de l’Associació Cultural del Matarranya va fer una presentació de l’entitat, dels seus objectius, treballs i actes que habitualment porta a terme l’associació, reiterant la disposició d’ASCUMA de col·laboració amb les institucions per a la defensa de la cultura, la llengua i la història dels nostres territoris. Carles Sancho, després de llegir un escrit d’Ignacio Micolau —absent per motius personals— sobre propostes d’investigació històrica, va desenvolupar una acurada exposició sobre els treballs i fonts de la prehistòria a la Freixneda. Artur Quintana exposà amb precisió les relacions entre literatura i història.

Mentre tant als porxos de l’Ajuntament, la parada de llibres d’ASCUMA amb la Cèlia Badet i la seua família al front, hi restava en tot moment animada;  i molt a prop xiquets i no tant xiquets provaven de practicar els jocs tradicionals organitzats per Carles Sancho.

Després del dinar de germanor a Vall-de-roures , al Saló Cultural, Quim Gibert ens il·lustrà sobre llengua i emoció, per després tancar l’acte amb un multimèdia d’art i poesia de Francesca Calaf.

Amb un nodrit seguici va tenir lloc el recorregut per vistosos indrets de la Freixneda —ben escollits per Juli Micolau— on, en cadascun d’ells, els poetes i escriptors  Juli Micolau, José Miguel Gràcia —amb el nou poemari sobre el Floro a les mans—, Cinta Mulet, Andreu Subirats  i Ramon Mur llegiren poemes.

Al voltant de les 21 h, i com a apoteosi de la jornada, el Duo Recapte, Antoni Bengochea i Màrio Sasot, ens oferí l’emotiu espectacle sobre Desideri Lombarte tant ben escenificat, declamat i musicat.

                                                                                                José Miguel Gràcia

Per veure més fotos entreu a ASCUMA

.... la iniciativa del llibre parteix d’Octavi Serret, conegut llibreter de Vall-de-robres, de la comarca del Matarranya........ la intenció del llibre es poder apropar cultures.... fer un encreuament de camins.... de llengües.... de comunitats.... de realitats també.... un llibre per caminar junts damunt una frontera..... una frontera que per molt imaginada o inventada que es digui.... aquesta frontera existeix....

..... la comarca aragonesa del Matarranya que té frontera amb Catalunya és un punt geogràfic que pot unir molts altres punts .... punts que es mouen per tots els mapes..... fronteres que corren pels mapes.... el llibre parteix d’aquesta idea... la idea de poder conjugar.... la frontera.... de viure damunt d’ella......

.... el llibre.... la frontera.... els poemes.... un camí que passa per la frontera..... els poetes.... una frontera entre el llibre i els lectors..... entre la poesia i la realitat.... els lectors.... la frontera final... la frontera real... la frontera per veure que no hi ha una frontera possible...

...... escriure la frontera.... sentir, investigar, treballar la frontera.... aquest és el tema del llibre..... quina frontera som i quina frontera sentim..... quina frontera fem..... quina frontera volem... quina frontera som....

......... durant els primers contactes que vaig tenir per coordinar aquest llibre i buscar poetes que volguessin escriure sobre la frontera..... molts poetes preguntaven de quina frontera s’havia de parlar... si de la frontera geogràfica... política... o de la frontera mental.... doncs això... la frontera mental és la que marca i decideix totes les fronteres... els límits de la ment per inventar la realitat de les fronteres.....

......... es podria parlar de fronteres o viure sense fronteres..... però abans, s’ha de separar la realitat del desig..... perquè la frontera és una realitat...... és la frontera del poder... la frontera dels reis..... la frontera dels castells... la frontera de les possessions... la frontera de les propietats del rei o dels amics del rei.... aquesta és la història de la frontera explicada en vint paraules... la frontera que no es veu des del castell... la frontera per marcar un regne o lligar un casament i unir altres regnes.... les fronteres entre un príncep i una princesa que no es van estimar mai i van haver de dibuixar les seves pròpies fronteres privades....... la frontera per establir les diferències entre tots els éssers.... la frontera que existeix en cada punt de l’espai..... en cada punt de cada d’ésser.... la frontera com un tot.... tot l’espai com si fos una frontera.....

.... si hagués d’escriure una altra presentació d’aquest llibre... parlaria d’un altre concepte de la frontera.... parlaria de les fronteres que s’allunyen o s’aproximen... parlaria de les noves fronteres.... de l’actualitat política.... de les noves majories.... de les noves fronteres del silenci.... parlaria de les fronteres que es fan amb guants de seda.... les fronteres de l’odi.... les fronteres del menyspreu cap a les altres cultures... .... segurament veuria unes altres fronteres.... les fronteres de les empreses, de la realitat laboral.... les fronteres dins d’una ciutat..... les fronteres socials.... les fronteres de la ciència .... les fronteres entre els éssers i els animals....

.... alguns poetes que participen en aquest llibre no s’han ajustat al tema de la frontera.... com una demostració del valor tant estrany que té la frontera.... la frontera com una metàfora... la frontera com una realitat desconeguda o potser inventada... potser inventada per tenir por a conèixer la realitat...... no obstant, les fronteres encara fan més por.... potser, per això, les fronteres expressen la por dels pobles, del passat, de la tradició...... potser sí, potser no.....

..... ara que les fronteres han desaparegut en les seves imatges més comunes, en les imatges de les barreres, amb les seves franges vermelles i blanques... aquestes imatges continuen existint en altres fronteres.... perquè la por continua existint.....

.... llegint aquest llibre, veig els poetes i tots els lectors damunt la frontera, escrivint paraules damunt la frontera...... per alguns, les fronteres poden desaparèixer escrivint paraules.... per altres, només poden existir amb pedres, murs i ciment......  per tant, les fronteres donen per escriure molts poemes i molts llibres...... esperem que siguin llibres bons.... llibres per fer bondat..... i donar-los les mans com a bons germans.....

.... per finalitzar... deixaré els fragments d’un poema que voldria llegir.... algun dia... damunt una frontera...........

la frontera és el boto d’una camisa

el desig d’obrir aquesta frontera

la frontera entre l’alegria i la tristesa

la frontera entre una pedra i un nen

la frontera entre l’amor i la guerra

totes les fronteres que hi ha en una frontera

la frontera és un tall damunt la terra

una ferida que respira sota la terra

una ferida per tots els dies entre tots els éssers

la realitat és una frontera de portes i més portes

la frontera no la veig, la busco i no existeix

miro el meu propi cos i tampoc

miro dins meu i aleshores sento alguna cosa

jo visc dins d’una frontera

el meu cos és una frontera

entre el que sóc i crec que sóc

entre el que sento i expresso

jo sóc la meva frontera

la frontera està dins meu

la frontera està en la partícula més petita del meu cos..

en la partícula que no pot separar res.....

camino damunt la frontera

i veig com les paraules desapareixen

tot desapareix en una frontera

quan un home travessa una frontera

les cames se li tallen durant un instant

 Santi Borrell

Va per tu, Sarmenter, que vas fer d’enllaç de terres i de persones, de llengües i de cultura.

       Maria Lluïsa Gascon i Prades

Ací, en aquest llibre, llegireu la història i vida, intensa i dura, amable i tèrbola, del Tren de la Val de Zafán. Busco per la meua cartografía, potser insuficient, és cert, i no trobo cap vila ni cap indret que se’n diga, de Val de Zafán. D’on surt un nom així, insospitat, i no allò tan evident de Ferrocarril de la Pobla a Tortosa, com Saragossa-Alacant o Ankara-Istanbul? Busco i rebusco per la xarxa i acabo trobant que prop de l’Estació de la Pobla, quan ja hi passava el tren de Casp a Saragossa, però encara no s’havia fet el nostre, hi corria una sèquia, sembla que cabalosa, dita de la Val de Zafán, que rega l’horta de la vila. Un topònim humil, val a dir, i potser per això la gent no en va fer gaire cas –“On és això de Safan?” es devien preguntar– i van rebatejar el tren amb l’assenyat poètic nom de Sarmentero, perquè corria entre vinyes verdes cap a mar. I tanmateix, per una vegada, més m’estimo el nom oficial de Zafán, que té clares connotacions morisques –mudèjars fóra més just de dir–, i sempre és bo de recordar els nostres ancestres desterrats.

Pero prou de cosas tristas, e paso a esplicar d’an ha surtito a ideya d’escribir iste libro. Ba naxer en o medollo d’a linea, en a Parada del Compte, amán mesmo d’a Matarranya e do lo gran biaduto que lo trabiesa, chustet en bel medio d’o trayeuto. Biene d’a luita cuentra l’ixuplito con a esfugata de Carme Sabaté ta estimular as muitas bozes nuestras, a fayena editorial de Gara d’Edizions, as sucherenzias de Serret e a coordinazión de Juli Micolau y Chusé Aragüés. A os autors, ta escribir d’o tren, no lis ha calito d’ir ta os archibos, que no fa pas tanto de tiempo que a Torica xalfegaba por as costeras de La Fontcalda cara ta El Pinell, e a boirera encara no ha enfoscato guaire os ricuerdos. E si d’ixes a beluno ya no le’n quedan, siempre remane o recurso d’a Bía Berda.

Escriben en toz os cheners, con fuerte predominio d’a narratiba, istorias mayormén, e más bien dramaticas, pero no i falta bel idilio e o ton bucolico. A poesía –en temps incerts d’atur– no bi se prodiga guaire. E o teatro? No bi n’ha denguna obra, ye berdá, e tamién en ye que no costarba cosa de fer-ne muntaches: bi n’ha prou de testos, dialogos, monologos que asinas en reclaman. Pero ixo sí: no tos escandalizez por a toponimia, que campa como quier, liberrimamén: Balderrobres/ Vall-de-roures/ Vallderroures/Valderrobres, Híxar/Híjar, etc., e mesmo La Fuencálida e Prados. 

Ja hem vist que al tren no debades li deien lo Sarmentero, perquè corria, més aviat poquet, entre les vinyes verdes cap al mar. Era el somni aragonès del camí a la mar blava –enta la mar Mediterrania–, que l’alt rei en Jaume, diuen, havia vetat, tal com s’ensenya a les escoles aragoneses, oblidant –interessadament, diríem amb ètica Heraldiana– que aquest camí havia estat de sempre l’Ebre, i que la frontera mai no es va tancar mentre Aragó i Catalunya van anar junts, només quan van passar a ser ambdós Castella, bé, això que ara en diem Espanya. En els textos predominen, i de molt, les valls més aviat menudes, amb masos escampats entre bancals d’oliveres, ametllers i vinyes, i planes escasses, que només es fan grans i ufanes en arribar a l’Ebre i avançar cap a la mar i el delta. A pesar de les pluges, que de vegades es fan de pregar, el trajecte, el país, té el verd profund de vinyes i pinedes. I els autors mai no deixen ací de dir-nos-ho i mostrar-ho. En resum: és l’àmbit, si ens posem solemnes, d’on ha eixit la nostra cultura greco-llatina mediterrània. Només alguns autors descriuen molt de passada la plana aspra i seca, desarbrada, per on transita el tren en deixar Valldalgorfa cap a La Pobla, malgrat constituir-ne un terç de la línia, o potser més. I ho fan amb les obligades parameras, deixant-se d’un mot tan arrelat com secarrals, i afegint, encertadament, aquí no bi ha cosa más que o zielo. De cites com aqueixes, però, no h’hi ha gaires. Això, la forta presència, abassegadora, del paisatge mediterràni en els textos, és clar, comporta el risc, que els deixebles del ge-nial tergiversador salmantí, ens encolomen el sant-benet de ¡Seréís siempre unos niños, levantinos! ¡Os ahoga la estética!, tot oblidant que la seua exaltació de l’alt páramo i els horitzons de cels inacabables no és res més sinó un altra estètica –l’oficial, i ergo ben vista.

Y el Sarmentero de la Val de Zafán corre también por las viñas y secarrales del tiempo, desde los orígenes ya remotos del siglo XIX, para entrar en la Guerra y la Posguerra y llegar casi a la Transición, que bien poco le faltó. Y finalmente se diluye en la Vía Verde. De todos esos puntos se habla aquí, y mucho, muchísimo, de los trenes, como el lector tiene derecho a espe-rar dado el título del libro, de trenes aragoneses y catalanes, de cómo nació el nuestro, y feneció, y de otros trenes –de Tauste o de La Cava– que han tenido un destino semejante, o peor. Y en torno al tren se van tejiendo los paisajes humanos de muchas personas, anónimas o no tanto, especialmente las miserias y los horrores de la Guerra y la Posguerra, algunos todavía bien persistentes en estos momentos —Hable en español que estamos en un país civilizado! El recuerdo de aquellos año sigue vivísimo en estos textos, desmitiendo el mensaje interesado de quienes quisieran que no se hablase más de Guerra ni de Posguerra. Son paisajes humanos de desgarrado realismo, que a ratos saben alternar con otros inmersos en la afable magia del Matarranya, de túneles de misterio, de trenes pretéritos que surgen de la boira, ... .

Els textos són en les tres llengües d’Aragó, i cal enumerar-les perquè l’evidència ja fa massa anys que es nega en aquesta terra: la llengua aragonesa, la castellana i la catalana. Els autors en la segona solen cenyir-se al diccionari, i només l’un o l’altre deixa entrar, o se li escapa, algun mot del castellà de la terra: lamines, charrar, Purisma, redolada .... Els de les altres, ben al contrari, malgrat una major presència dels estàndards, fan servir moltes altres formes, i en el cas del català esplèndidament tortosines i matarranyenques –as silabas enchugarditas d’o catalán de La Freixneda. El llibre forma part de la col·lecció ViceVersa dedicada a fer conèixer als lectors castellanparlants obres escrites en les llengües minoritzades de l’Aragó, i ha estat precedit per quatre textos, uns d’aragonesos i altres de catalans en versió castellana. Ara els editors han anat més enllà i donen ací els textos en la versió original aragonesa, castellana o catalana, sense la crossa de la traducció, perquè entenen que amb moderat esforç, i més que més sense prejudicis, funciona la intercomprensió romànica –man, mano, mà, ... .  El context, és clar, ajuda molt. Els de llengua aragonesa o catalana, constitucionalment bilin-gües, ho tenen més fàcil, però fins i tot els monolingües castellans, especialment si són aragonesos, tenen en la seua parla moltíssims aragonesismes i no pas pocs catalanismes. Així, doncs, llegiu els textos en la llengua que toque, que La fe sens òbras mòrta és, i res no agermana tant, per damunt d’odis i atavismes, com el coneixement de la llengua de l’altre.

La Codonyera, als primers dies de juny del 2011