Enric Valor, de qui estem celebrant el centenari del seu naixement, en les tres novel·les que conformen el Cicle de Cassana (Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l’horitzó) aconseguix fer un retrat fidedigne d’una societat durant un llarg període de temps que va des de mitjan segle xix fins la postguerra. El poeta Vicent Andrés Estellés, en bona part de la seua obra, alça acta notarial d’un temps, el de la dictadura franquista, de pors i de misèria. Hi ha també una generació de narradors valencians, per a mi la millor o les dues millors generacions des dels temps de Joanot Martorell, que a través de la novel·la o la narració breu han literaturitzat la societat valenciana en temps de la Segona República, la guerra civil, l’exili i la postguerra, són fills i néts d’aquells que el visqueren i que davant el silenci oficial imposat per la transició decidixen enfrontar-se amb el passat per tal d’explicar i alhora explicar-se’l.
Sovint la manera més fàcil d’obtindre el millor retrat d’un temps i d’una societat, sense perdre’s en dades, és acudir a la literatura que en parla, per això a mi com a lector comença a picar-me la curiositat de com veuran, de quina manera transcriuran els nostres autors els darrers trenta anys de la societat valenciana i les pròximes dècades, un futur immediat que segons ens vaticinen algunes enquestes serà de govern sense a penes oposició i de partit quasi únic. Com retrataran una societat que no penalitza la corrupció ni la censura, que es deixa manipular, que es desfà de les senyes d’identitat com uns parracs.
És cert que ja hi ha autors que han escrit sobre aquesta societat, recordem una part important de l’obra de Ferran Torrent, especialment les novel·les Societat Limitada i Espècies protegides, o Xavier Aliaga en la novel·la Els neons de Sodoma, o Juli Alandes en El crepuscle dels afortunats. Però, encara que són bons retrats de la política i dels negocis (jo en diria tripijocs), a mi m’interessa més saber el que en diran altres generacions, que espere que després de passar per l’infern del populisme, de la coentor, de l’entreguisme i de l’autoodi hagen aconseguit viure en un país més lliure, més democràtic, més culte.
Com explicaran aquests temps, aquesta societat dels seus avis i els seus pares? La veritat és que en pensar-ho ja se’m fa com a lector la boca aigua. No serà un retrat en el qual eixirem ben parats, això tinguem-ho per segur, però sí que seran unes obres plenes d’interés que aportaran sens dubte les claus de tot aquest gran fracàs col·lectiu que anem construint dia a dia i del qual ja anem pagant els peatges preceptius.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 24 de març de 2011)

VILES I GENT

Merxe Llop, premi Guillem Nicolau