Vaig arribar a agafar el tren de rodalies corrents, com sempre. Cada vegada em costa més anar a la feina. Per sort hi havia bastants llocs lliures. Em vaig asseure, com solc fer, en un d’aquelles quatre que en són davant perd avant d’altres dos. M’agrada imaginar les seves vides mentre, tot dissimulant, els observo.
Aquell dilluns, en diagonal al meu seient, un home llegia un llibre titulat “Il·lusions i incerteses”, quin títol més interessant, vaig pensar. Vaig decidir que el buscaria a internet per saber de què tractava. La meva vista va passar a les seves mans: dit fins, però no de cirurgià o d’artista. Potser de rellotger. No, tampoc. Ja! Manyà, dels que et foten una clatellada quan els necessites. Sí, això era el que indicava la seva cara.
Just en aquell moment arribàvem a Bellart. Una noia jove, una d’aquelles adolescents que, vestides com van, et mostren el melic, va asseure’s davant meu. No sé què em va ocórrer, va ser com si m’haguessin donat una droga, o pitjor, un verí. De tot allò que m’envoltava monés la veia a ella i només escoltava una remor, com de picarols. Ella joguinejava amb el seu telèfon móvil, hi va conectar uns auriculars i, suposo, es va disposar a escoltar música. Els seus dits em van recordar les contorsionistes del circ, no sabria explicar el perquè.
La seva mirada baixa, cap a l’artefacte electrònic i el seu serrell m’impedien veure-li la cara, però em permitien mirar-la sense dissimulo. Va aixecar el cap, es va tirar els cabells enrere amb ambdues mans i abatent el respatller, el poc que li va permetre, es va disposar a gaudir del moment. El meu cor es va accelerar encara més quan vaig imaginar la meva mà apartant-li els cabells del coll. Amb els dit índex i mitger, mentalment, jo li acariciava el clatell, i amb el polze, la mandíbula. Tot just, mentre ho pensava, ella va sospirar, va entreobrir una mica la boca i amb la punta de la llengua es va humitejar els llavis.
No res, mai, fins aleshores m’havia produït una sacsejada con la que vaig experimentar llavors. Centenars de sensacions van brollar del meu cor i la sang les va distribuir a l’instant per tot el cos. Com és possible que una jove que podria ser la meva filla em fes sentir així? Va passar la meva parada i no vaig baixar-hi. Allí seguia, mirant-la. Quan la megafonia va anunciar l’arribada a la universitat ella es va incorporar, va recollir la seva bossa i va baixar. Jo vaig anar darrere d’ella, com un gosset. Em vaig quedar a l’andana, aturat, veient com s’allunyava. Vaig sentir els falciots de l’estació riure’s de mi, per tanoca.
Juan Carlos Gil