Notícies

Visualitza

La divulgacio de les Ciencies, per Editorials i altres entitats editores

Avui  parlarem de ciencies en general i sobretot d'empreses editores de materies i temes científics en clau de divulgació. Aixó es aixins, perque este mes s'ha celebrat l'anomenada "Setmana de la Ciencia" arreu dels paīsos avançats tecnologicament, amb tota una bona restallera d'actes, conferències i altres activitats de caire científic,  que enguany ha tingut per "live motiv" lo tema : "La Taula Periódica de los Elements Químics" de Méndeleiev.
 

Entre les editores mès conegudes i pròximes amb aquestes característiques, hi ha l'editorial Cossetània que en el seu extens cataleg ens ofereix una colecció de llibres que capten l'atencio del lector encuriosit: es trata de les series de la colecció : "de cent en cent", en català, que tracten de cent temes diferentes de cada materia científica o tematica relacionada. Entre els titols d'aquesta colecció hi trobareu els seguents: "100 preguntes de fisica", "100 controversies de la biologia","100 molècules quimiques que han canviat (molt o poc) la història"," 100 enigmes cientifics sense resoldre (encara)", "100 curiositats de la medecina", " 100 preguntes filosofiques","100 gens que ens fan bumans","100 moments estelars de la ciència" o be ,"100 questions per entendre l'atmosfera", o encara i d'actualitat, dons enguany célebrem l'@ny dedicat al tema del llibre "100 curiositats sobre la Taula Periódica dels Elements Químics" , que son fruit de les plomes científiques d'autors com J.Mazon Bueno, David Bueno Torrens,  Xavier Duran, Daniel Closa, Oriol Quintana, Pascual Bernat, Josep Duran, Claudi Mans, Pep A.Vieta, Santi Alvarez, i encara altres títols i autors, experts tots ells en eixes feines divulgatives.; lo que constitueix un important esforç divulgatiu..., i lloable, sens dubte!!!

També podem parlar d'un gran grup editorial de carácter eminentemente divulgatiu, com l ' internacional i molt conegut grup RBA editors, que en el seu extens fons, en castellà, conté los coleccionables de la National Geográfic nordamericana, amb coleccións raderament editades com : "Un paseo por el cosmos" o "Los secretos del cerebro" o encara la colecció "Grandes ideas de la ciencia", totes elles amb mes de cincuenta titols , tot i que, en alguna colecció, es repetíxen; son productd'autors rs e la talla de Samuel Chao Chung, o Sheldon Lee G. ambdos Nobel de Fisica, o bé, Bernard Frois, o Manuel Lozano, o encara altres com Mariano Moles, o Juan Ignacio Cirac, Claudi Alsina, Enrique Gracian, Joaquín Navarro, Javier de Felipe, Gordon Shepherd,  Giacomo Rizzoletti, o be Gustavo Deco, Katdrina Evers, Pasko Rakic, Ranulf Romo, Marina Bentivoglio o Sten Grillner, R.Delgado, Carlos Roma... Cada colecció conte titols variats, amb enunciats tant interessants com: "la conciencia", "la naturaleza del espacio-tiempo cuántico", "universos paralelos", "los neutrinos", "la nanotecnologia", "la evolución del universo", o, "el origen de la vida en la tierra", "la Epigenética" i encara altres, a quin mes apasionant!!!


Article complet

El fill de l’italià», darrer treball de Rafel Nadal

 

Rafel Nadal, ens sorpren, altra vegada, amb una novel·la de temàtica situada en la segona guerra mundial i en la postguerra de la espanyola, temps als que ens ha acostumat en la majoría de les seves novel·les publicades, així com també a la preferencia per personatges italians, o pels paisatges i ambients italians i gironins...

L’argumentde «el fillde l’italià», es centra en l’estada de prop d’un miler d’italians, en elsbalnearis de Caldes de Malavella, com a refugiats, a causa de l’atac i enfonsament dels vaixells que els duien, per una acciò de represalia dels nazi-alemanys, l’any 1943, i en la història d’amor que varen viure alguns d’ells amb noies locals; d’altra banda, és una narració sobre la superació de la situació social personal per medi del treball i sobre la recerca de la propia identitat, per part del protagonista principal: Mateu Torrent Pascual, que és el nom fictici de la persona real que li va donar la pauta per a desenvolupar la narració novel·lada, doncs es tracta d’un relat basat en fets reals,,,

Dit aixó, passo a fer un breu comentari sobre l’obra i la persona de Rafel Nadal. A qui el conegui, no li estranyarà el seu estil literari -que sovint ratlla amb el periodístic de comentarista de fons o d’editorialista-, donat que la seva professió és, precisament, la de periodista, que ha exercit funcions de direcció en el Periòdico de Catalunya, durant els primers anys del segle actual; precisament,durant aquell període, l’esmentat diari, va rebre diversos  premis de categoria, com el Premi Nacional de Comunicació.... Es tracta d’un autor de narracions llargues, de vocació tardana, doncs quan la seva primera novel·la, «els mandarins», va ser publicada a l’any 2011, tenia 57 anys. Però, desde que va començar, no ha parat, ja que amb la seva següent narració: «Quan erem feliços», una obra de caire memorialista sobre la postguerra espanyola a Girona, va guanyar el premi Josep Pla del 2012, per a seguir amb «Quan en deiem xampany» (2013), una altra obra de tarannà memorialista sobre la seva saga famíliar on l’acció passa entre la Xampanya francesa i Catalunya, en l’espai d’un segle i sobretot en els periodes de postguerres de la 1ª i la 2ª World War i de la Guerra Espanyola, que li va valdre el Premi a la millor obra publicada, Mª Angels Anglada,de narrativa del 2014... Després van venir «la maledicció dels Palmisano» ( 2015) traduida a 22 idiomes; i més ençà «la senyora Stendhal»(2017), ambientada a la Girona de la postguerra. Actualment treballa a la Vanguardia, i col·labora a RAC1, a TV3 i a 8TV, i, enguany, ha presentat,  este mes de juliol, a la libreria Serret, entre altres llocs, la que du per titol: «el fill de l’italià», que ha rebut el premi de les lletres catalanes Ramon Llull,2019. el més prestigiós de la literatura catalana actual...

Article complet

Literatura Oulipiana: potents seduccions

Qui ens ho havia de dir que, ara que duem gairebé un primer quart del segle XXI, tindria, encara, una gran requesta el grup literari anomenat OULIPO, nascut quan ja era adult lo segle anterior, a l’empara de  la «Patafísica», la pseudociència inventada a la fi del segle XIX, per Alfred Jarry com a la «ciència de les solucions imaginàries, que uneix simbòlicament a les seves accions, les propietats dels objectes descrits per la seva virtualitat o ciència de lo que és particular, ciència de l’excepció».

Raymond Roussel, anys després, basant-se en l’imaginari de Jules Verne, iniciarà una literatura de procediments, en la qual el sentit aparix a partir de l’estructura creada a priori. És, doncs, a partir d’estos puntals - Jarry i Roussel- que els membres d’OULIPO faran creixer tota una literatura que entén que:

·        la funció lúdica de l’escriptura és cabdal...

·        i que, allibera la lletra de tota missió filosòfica o moral, a partir delsapriorisde la Patafísica.

Se sap que en l’any 1960 del s.XX. es van crear, una amalgama de, tallers propers a la Patafísica: els OUxPO (OUvroirs d’ x POtentiels, on Ouvroir és un concepte associat al treball i va ser utilitzat per Raymond Queneau en el sentit de taller o obrador de treball artístic;  d’X equivaldria a una disciplina entre les artistiques, així OUliPO de literatura, OUbaPO de bandedesinée o cómics, Ouhispo de història, Oumupo de música, Oucipo  de cinema, i sgnts: OUxPO...; iPotentielses referia a la capacitat de realitzar alguna cosa seguint unes determinades regles; en certa manera l'expressió final equivaldria a l'elevació a l'enèsima potència del treball dels artistes associats a cada camp en l’investigació de llur potencialitat). Se sap que OULIPO, és el taller que millor ha resiitit el pas del temps, i és un mot que prové de les sigles OU,LI,PO : les primeres sil·labes d’ «OUvroir de LIterature POtentielle» (Obrador de Literatura Potencial), fundat als anys 60 del passat segle XX, per Raymond Queneau i François le Lyonnais, ambdós matemàtics i literats (cosa que ens dona la pauta per a entendre el caràcter fundacional de l’Oulipo), que proposen com a tècnica de referència la constricció o trava, que consisteix en: crear, voluntaria-ment, una dificultat al desenvolupament de l’obra literaria, però per a intentar superar-la; així doncs la trava (una trava pot ser un element lingüístic -lletra, paraula, fonema- o bé un constructe matemàtic com una equació o un algorisme..), en lloc de bloquejar la creativitat o de reduir-la, li suposa un encalç. A la fí, una trava, o constricció, no és més que una estructura formal que, allunyant-se de les imposicions de la imaginació o de la inspiració, permet una creació controlada i per tant, esdevenir creatiu, a qualsevol.

Tenia que ser, per un passat surrealista de Raymond .Queneau, el fet d’establir, a banda d’altres particularitats, uns normes per a què algú pugui formar part del grup: per passar de membre potencial al de membre real caldran unes etapes al llarg d’un temps indeterminat, però un cop admès, un membre de l’OULIPO ja no pot ser ni exclòs ni dimissionat; per tant, els membres difunts són excusats en cada reunió del grup. Els seus membres històrics han sigut, o són encara, Noël Arnaud, Jacques Bens, Claude Berge, Italo Calvino, Marcel Duchamp, Jacques Duchateau, Latis, François Le Lionnais, Jean Lescure, Georges Pèrec, Raymond Queneau, Jean Queval, Jacques Roubaud i Marcel Bénabou...D’entre ells, són els mes destacats o primordials : Raymond Queneau i Georges Pèrec.

Unes cuantes obres de Pèrec, ens donaran una idea del que es pot assolir aplicant traves a la creacio  literaria, com en «la disparition» (1969), on Pèrec demostrà que dominava la tècnica fent que en tot el texte no hi aparegui la lletra vocal «e», la més nombrosa en francés, dotant aixís al grup Oulipo d’un gran prestigi i d’una sòlida presència internacional...o bé, altres més dificultoses o imaginatives, com en «la vie, mode d’emploi» (1976) on es combinen diverses traves, a quina més envitricollada, com l’ anomenada clinamen que aplica fins-i-tot un guarisme matemàtic, i encara altres, d’altres autors en altres produccions, com l’S+7, que consisteix a canviar tots els substantius pel seté mot que aparegui en un diccionari determinat.

Vist aixó, cal dir però, que qui va fer donar el primer pas a Oulipo, a l’any1961, va ser l’obra de R.Queneau, «cent mil milions de poemes», on aplicant un mètode, es poden crear fins 10 elevat a la potencia 14, es a dir 100.000.000.000.000. de sonets; ja en la seva obra «Exercicesd’Style» del 1947, aplicant varis registres ens va oferir 99 versions d’un mateix relat; obrint, així, un desenvolupament fructifer per la literatura potencial; i dic literatura potencial perquè tal com diu la contraportada del llibre «Atlas de literatura potencial 2. Textos potentes» de diversos autors, amb proleg i edició a càrrec de Pablo Martín Sánchez: «...el objetivo de Oulipo, no es tanto crear obras literarias como proponer formas i estructuras que puedan ser utilizadas por todos los escritores del mundo entero, como les venga en gana»,...i tal i com segueix, «Y si es cierto (lo anteriorment anotat) ¿que mejor que ofrecer un volumen de textos potenciales de autores no oulipianos?»...

Article complet

Ciències refrescants: l’ou i la gallina... TIC -TAC 3


               «Qué va ser primer : l’ou o la gallina?» , és una classica pregunta que s’usa sovint per a dir que no se sap del cert la causa de quelcom, però que hom dubta si el resultat és, fefaentment, l’orígen...

Per exemple: un dels aparells -perifèrics- que acompanyen als ordinadors de sobretaula, desde gairebé els seus primers models, com els Apple o els IBM pcs, van ser lo comanament de mà o “mouse” (ratòliu, en català), estri o eina que servix per a interactuar en els continguts de la interficie gràfica d’usuari, de les pantalles. Per qué es va acabar adoptant tal nom per tal aparell? perqué estava unit a l'ordinador amb un cable? no ho creiem; per qué doncs? Pel seu petit tamany semblant al d’un ratoliu? No era, en un principi, la seva, una forma que recordés la de cap lemúrid, ni tampoc era massa petit, era cuadrat i gros...; i, doncs, aleshores? m’atrevisc a dir que tingué quelcom a veure amb les biblioteques: com que era un estri que -manipulat per la mà humana- podia donar accés a qualsevol contingut de lo programat en la màquina, a les seves «biblioteques» de codis i continguts...vaja! com un ratoliu en una biblioteca... A partir de tal idea, va eixir la denominació, i va ser aleshores quan es va dissenyar la seva forma per tal que s'assemblés a la d'un ratólí de debó.

D’altra banda, ja ho va dir Jorge Wagensberg, físic i expert museòleg -que ens ha deixat aquest 2018- al seu famós llibre: «la rebelion de las formas» sotstitulat ‘como perseverar cuando la incertidumbre aprieta’: «...no existe un solo huevo de gallina del tamaño de una estrella, ni estrellas del tamaño de un huevo. Siempre existe un límite inferior y uno superior.». És el que passa amb el següent cas: Un altre aparell, actual protagonista de les nostres vides, és el telèfon mòbil. Els primers que van sortir al mercat per allà a les darreres dècades del segle XX, eren molt gords, tenien formes cuadrades, i amb ells no podiem fer res més que telefonar i aixó encara en moltes dificultats, per mancances de cobertura, i només a les ciutats!; més ençà van eixir al mercat una gran varietat de tals aparells, i amb ells cada camí podem fer més coses: ja són com minúsculs ordinadors portàtils que ens permeten estar en contacte permanent en lo món, o en los nostres amics i familiars, en converses no solament de veu, o de texte, sinó també en videoconferencies, sense importar la distància, a través de les xarxes digitals socials, i un fotimé de coses més. Però no sempre han tingut la mateixa forma:  a partir dels anys noranta del segle anterior, llurs carcasses van ser dissenyades, per a que semblesson com petits animalons, o insectes enòrmes, cuques de llum amb closca...; aixó fins l’ aparició dels smartphones o telèfons mòbils intel.ligents, en el disseny dels quals, prima lo prims i plans que poden arribar a ser. I la dèria de dissenyar-los com a cuques i animalons, per qué i per a qué era? Pués..., segurament, en la pugna-debat social entablat entre Tecnologia i Ecoambientalisme, -per les primeres experiencies exitoses de regulació mediambiental d’algunes contaminacions que va donar credibilitat massiva a lo ecològic-, era com una manera de fer pedagogia des de la comercialitat alhora que es publicitaven les noves TIC de les telecomunicacions. Aquesta pugna entre els avenços de les noves tecnologies i la cura del medi ambient del planeta, possiblement va dur a que els programadors culturals, i los dissenyadors de carcasses dels mòbils, volguèssin dar una idea, a les multituds de consumidors, sobre els perills d’una ciència aplicada, en producció explotada per a la comercialitat i el consumisme sense control, com sembla que passa cada any a la primavera i l’estiu en la proliferació de tota mena de petites cuques o la incontrolable de los insectos....i així hom pot preguntar i preguntar-se, que van ser primer? les protestes dels ecologistes-ambientalistes o les primeres teories de la comunicació i la cibernètica? i per açó los dissenyadors van donar-los estes sugestives, i suggeridores, formes, pro dins un rang de tamanys...i clar, en estil !!
Article complet

F. Roma i Casanovas: “Patrimoni existencial de la Catalunya rural”, 1er Premi Serret-Terra de Cruïlla

 

Sobre lo 1er Premi Serret - Terra de Cruïlla

Patrimoni existencial de la Catalunya rural

de Francesc Roma i Casanovas

Lo texte: “Patrimoni existencial de la Catalunya rural”, va ser, al 2014, lo primer Premi Serret-Terra de Cruïlla, per a treballs de base literària sobre la ruralia, dotat pel Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla. Lo llibre, en 168 pàgines, ha sigut editat i publicat, en el número 143 de la col·lecció El Tinter, per Cossetània edicions, recentment, ara al 2017.

L'autor premiat, Francesc Roma i Casanovas, en molt bon criteri, ha resolt lo tractament del tema de l'estudi que fonamenta lo llibre de manera satisfactòria per a qualsevol lector; no ha pretés fer un texte complexe i ultracientífic, ans, sense deixar de banda lo tema de base científica, ha escrit de manera amena en un munt de detalls narratius, de referencies documentals i anècdotes, que fan un texte de caire gairebé divulgador...

Article complet

1
2
3
4
5
...56>