La Gatera del Temps, la novel.la mes esperada d'Albert Guiu, aquest dissabte 12 de juny la podreu tenir firmada per ell que ens farà cinc cèntims del per que de tot...a més de recitar-mos uns poemes que mai ens deixe indiferents.
Us convido a xalar coneixent a un Albert Guiu en estat pur. 

...ja podem disfrutar d'una novel.la carregada de sentiments i de teritori, d'una manera senzilla, i amb una prosa àlgida i intensa, Albert Guiu il·lumina els temps d’inantesa a Flix, vora el riu Ebre, vora les petites transcendències de la vida del poble, amb la mirada diàfana del poeta, en un èxode oníric a les arrels de la vida on es desenvolupen, indestriables, el creixement, la vida, la decadència i la mort. 
Un llibre que ni ha que llegir-lo i disfrutar-lo....

Us hi esperem dins d'una jornada on coneixerem tambe bona part de les seus nous projectes...

Gràcies per la vostra assistència.

De cop comprenc que l’home és la memòria.

Sabina, Borges i Gerard Vergés encapçalen amb les seves paraules aquesta obra. Dels tres, al nostre torn, ens hem permès triar el darrer, Vergés, per iniciar la ressenya que ara podeu llegir. De cop comprenc que l’home és la memòria... Ben cert, una gran veritat, el passat és, sens dubte, l’única cosa, la sola etapa de la nostra vida que realment ens pertany. El present fa de mal definir, un instant fugisser entre l’ahir i el demà, el futur és incert. Resta doncs els passat, tot allò que ja hem viscut, moments feliços, esperançats, experiències plaents o colpidores, tant se val, instants que potser ens estimaríem més esborrar, poder oblidar, que encara ens fan mal. Malgrat la qual cosa són nostres i ben nostres. El passat, l’únic que verament tenim.

            No és rar doncs que siguin molts els escriptors que, amb millor o pitjor fortuna, pouin en aquesta etapa de la seva vida, s’hi submergeixin, enfrontin els propis fantasmes i dimonis fins i tot. El resultat, pàgines viscudes la lectura de les quals pot apassionar-nos, indignar-nos fins i tot alguna vegada; rarament deixar-nos indiferents.

            Com no ens hi deixa aquesta magnífica “Gatera”. Com el conill d’Alícia, el gat rodatemps i el ratolí menjatemps ens faran viatjar a un món ja desaparegut, el de la infantesa de l’autor, el del seu pas a l’adolescència, faran que coneguem les seves quatre estacions, els iaios, Josep i Remei, Feliciano i Magdalena; la vida que neix, que encara esperançada el demà, un demà que en aquests anys tendres apareix gairebé sempre curull de promeses, contrasta de manera colpidora amb el declivi, la certesa de la fi que s’apropa, que s’anuncia, que ja no pot trigar. Vida i mort donant-se la mà. Com succeeix sempre.

            Com a teló de fons, un poble, un enclavament que podríem qualificar d’atípic. Un reducte pagès ancorat en temps antics, arcaics gairebé, les seves arrels amarades de la saba mediterrània, i, alhora, projectat amb força envers la modernitat i la industrialització degut a la presència de la Fàbrica. Flix, on transcorregué la infantesa de l’Albert. Flix, un dels pobles que de segles, de sempre, han rebut la vida del gran riu, el pare Ebre.

            Són moltes les vivències, moltes les sensacions. L’hort dels avis i els seus fruits saborosos, darrer refugi de l’àvia quan ja, a poc de la viduïtat, una demència senil faci sentir progressivament i de forma colpidora els seus estralls; les càmfores, a vessar de mel, la tieta-nena, aturada per sempre, morta en els seus anys primers, el record de la qual és farà omnipresent a casa de l’àvia Magdalena. L’èpic enfrontament amb el gall, disposat a defensar com sigui, al preu que sigui, el seu petit regne, el seu món; el nen respirarà alleugit en veure’l aparèixer a la cassola, malgrat la qual cosa, i admirant potser inconscientment la seva valentia, durant molt de temps en conservarà un dels ossos considerant-lo el seu amulet; l’Estrella, la gossa fidel trobada un dia en un abocador; els seus cadells... “aquesta Estrella és una meuca”... més d’un cop i ben a contracor moriran ofegats a l’Ebre. L’avi no suportarà la  mort d’aquesta companya, no se’n refarà. Una mort que sembla el preludi de la seva pròpia.

            Finalment, l’adolescència. Els jocs al carrer, fins llavors apassionants, semblen un dia perdre el seu interès, el nen desapareix atret per altres realitats, s’adona de la presència de les noies, escriu el seu primer poema. Tot el que havia estat el seu món, insensiblement, va quedant enrera; el món de la infantesa.

            L’edat adulta, la memòria d’aquells que un dia varem ser. I unes paraules colpidores de l’autor... “la pitjor de les nostàlgies, enyorar allò que mai va passar...”

            Per aquestes paraules, per aquestes bellíssimes pàgines, gràcies, Albert.

                                                           Neus Pallarès Casals

Aquest comentari es publicarà al número 51 del Butlletí del Centre d’Estudis de la Terra Alta

No creo en meigas, pero haberlas, haylas.

            Una dita gallega que sembla haver fet fortuna, són molts, avui sobretot, els que, en parlar de bruixes, mouen el cap incrèduls o riuen per sota el nas. Bruixes, bruixots? Tot això són fal·làcies, falòrnies pròpies d’altres temps, d’altres segles, d’una humanitat ignorant i temorenca, no de la nostra societat, molt més culta, més informada, més... Tanmateix...

            Tanmateix, i així podríem replicar-los, la bruixeria ha existit i existeix encara, és un fenomen  plenament reconegut i estudiat per prestigiosos historiadores i antropòlegs, per especialistes en les mentalitats i les religions. Homes de tant de prestigi com Michelet o Frazer obriren camí, els seguiren, entre d’altres, Murray, Cardini, Henningsen, Crowley, Ginzburg, Donovan... A casa nostra, Caro Baroja o Lisón Tolosana. Tots ells eminents estudiosos i investigadors reconeguts internacionalment, el seu prestigi és fora de qualsevol mena de dubte. Tots ells fent-se la mateixa pregunta: què és la bruixeria, qui són les bruixes i els bruixots?

            La resposta no és fàcil, arribar a un acord sobre aital qüestió tampoc. Són majoria però els que sostenen que les arrels del fenomen són remotíssimes, que ens trobem davant de les restes d’antigues religions i creences anteriors no ja sols al cristianisme, sinó fins i tot al món clàssic, les professades per éssers, homes i dones, que vivien en estret contacte, en perfecta simbiosi amb la natura, que eren ells mateixos part d’aquesta natura. L’alba de la humanitat. Els seus coneixements, la seva saviesa, s’haurien transmès de generació en generació, moltes vegades de manera silenciosa, oculta, sobretot en moments en que les convulsions, les guerres de religió, assolaven el vell continent. Desgraciat el que en aquells moments era acusat d’heterodòxia i queia en mans de grups fanatitzats o d’organismes com la tan temuda Inquisició. Els segles XV, XVI i XVII, varen veure com les fogueres s’encenien arreu d’Europa. Contràriament al que hom sol pensar, l’època medieval havia estat, en aquest aspecte,  molt més tolerant.

            Totes aquestes reflexions i moltes més ens varen venir al cap quan algú, fa ben poc, ens feu a les mans el llibre que avui ens ocupa. El títol era llaminer, “Les bruixes d’Arnes”. Llaminer, però també desconcertant: bruixes en un dels nostres pobles? No en teníem cap referència, mai no n’havíem sentit parlar. Existeixen poblacions com Llers, Centelles, o l’aragonesa Trasmoz, que semblen tenir una llarga tradició al respecte, però Arnes? La veritat, es feia estrany. I aquesta mateixa estranyesa ens empenyia a la lectura.

            Ben aviat però ens adonarem del que passava. No es tractava d’un llibre d’història ni de cap tractat d’antropologia, sinó d’una novel·la. I el novel·lista, el literat, tots ho sabem, gaudeix de molta més  llibertat que no pas l’investigador o el científic social, persones aquestes que s’han d’ajustar, fins on els sigui possible, als fets comprovats. El novel·lista pot deixar volar la seva fantasia.

            L’autor, David Martí, és un vell conegut nostre, ja temps enrera ens oferí una obra força interessant, “La ®evolució interior”. Terraltí de cor, descendent d’arnerols, arnerol ell mateix, ha escrit ara aquesta novel·la de lectura absorbent. Per dir-ho amb una sola paraula, enganxa; ja des del principi volem saber quin serà el destí d’aquestes dues dones, la Maria i la Lluna, mare i filla, que gosen desafiar els costums i l’ordre establert. Les acompanyen personatges plenament històrics, com el frare Salvador, l’escriptor Despuig, Dragut o la nissaga dels Montcada. Detectem, això sí, alguna inexactitud històrica (deformació professional si voleu, que fa que ens fixem en els més petits detalls), però són mínimes i en qüestions no massa importants. Al cap i a la fi es tracta, com ja hem dit, d’una novel·la, no de fer ciències socials.

            Una primera edició exhaurida en poques setmanes, un enorme ressò mediàtic, ens parlen d’una acollida més que favorable per part del públic lector. Tot sembla doncs anunciar un gran èxit editorial. Esperem que sigui així. Felicitats David, t’ho mereixes.

                                                           Neus Pallarès Casals

Aquest comentari apareixerà al número 51 del Butlletí del Centre d’Estudis de la Terra Alta.

Dissabte a la nit fem cap a la Torre del Visco, a Fondespatla, al Matarranya, al sopar concert que ofereix l’establiment amb la participació de la cantant tortosina Montse Castellà. Resulta difícil explicar com una conjunció de factors tan rematadament fantàstics poden donar lloc a una vetllada tan excepcional, tan plena de sensacions.

A l’hotel, que pertany a la xarxa Relais Châteaux, s’hi ha d’anar expressament, ja que es troba ubicat en un lloc apartat entre Fondespatla, Vall-de-roures i la Portellada, no pas lluny del riu Tastavins. Es tracta d’un antic mas rehabilitat pels seus propietaris, Gemma i Peter. Aquestes anglesos ofereixen un tracte diferent als seus clients de la mateixa manera que han organitzat un hotel i restaurant difícilment comparable per aqueixes latituds. El tracte directe, familiar, les característiques del lloc, envoltat de jardins, ple de racons deliciosos i la cuina que ofereix, el fan una destinació única. Em crida l’atenció la biblioteca, plena de volums que la parella ha anat aplegant amb el temps, la majoria en anglès, d’una solidesa cultural admirable.

Montse Castellà hi porta una proposta musical multilingüe. Canta amb delicadesa i força interpretativa temes clàssics que tenen en comú l’empremta de les millors peces de la cançó europea. Hi afegeix “Com un miracle“, el tema que ha esdevingut emblemàtic de la seua veu. Una veu del tot harmoniosa amb la guitarra i el piano, d’una rara personalitat marcada per l’origen ebrenc, un origen que no s’estalvia de mostrar amb orgull, tal com ha esdevingut una certa manera de ser pública de la gent de l’Ebre. “Com un miracle” tracta justament del paisatge del riu. Aquesta formulació cantada al paisatge del riu, que inclou a la lletra fragments manllevats de l’obra d’escriptors com a Jesús Tibau, suposa una mirada nova sobre aquest entorn, una mirada que de fet és una reivindicació de la riquesa natural del riu i del delta, molt d’acord amb la consciència nascuda de la defensa antitransvasista.

Artísticament, la proposta d’aquesta cantautora polifacètica va resultar perfecta en l’ambient de la Torre del Visco. Què voleu que us en diga? Cosmopolitisme i refinament artístic són elements per a una vivència cultural digna dels països on deia el poeta que la gent és neta, noble, culta, desvetllada i feliç.