Entre bestioles va arribar a ser feliç. Cabriolava per entre les cingleres, integrat en la natura com un element més, sense destacar-hi, ditxós per la nova situació a què havia desembocat la seva vida, lluny de la convivència estèril i abassegadora entre els seus semblants, els humans.

Tanmateix,  la civilització no s’atura per res. El dia menys sospitat van aparèixer tres congèneres de la seva espècie, carregats amb fusells i amb roba de camuflatge, la qual certament provocava la befa de totes les bestioles silvestres, que comentaven entre elles “se’ls veu d’una hora a lluny!”. I encara més se’ls sentia les bravates masclistes sobre les peces que havien fet caure en altres ocasions i la ferum a desodorant i massatge d’afaitar que indiscretament es fregaven sobre la seva pell.

L’heroi, amb les dots adquirides pel seu asilvestrament i la intel·ligència no perduda de la seva condició humana, era el rei en aquell ambient i va decidir d’emprar el seu poder en defensa dels seus amics les bèsties.

No li va caler camuflar-se, doncs la ronya ja cobria abastament el seu cos i de desodorant res de res òbviament; així mateix, la llarga barba i cabellera dissimulaven el perfil del seu rostre entre l’espessor de la foresta. Com un felí es mogué entre la malesa sense que el sentissin, fins que ja a l’abast i d’un en un neutralitzà als tres caçadors amb la major de les discrecions.

El darrer dels tres, de constitució més robusta, va ser l’únic que se li va resistir, però encara hi va sortir perdent. A l’heroi, apartat del contacte sexual amb membres de la seva espècie durant mesos, el refregament del seu cos contra el del seu adversari durant la brega va provocar que els seus baixos instints es desboquessin i, vesànic i ensalvatgit, no va poder contenir-s’hi de donar-los-hi una sortida; valgui dir que contra la voluntat d’aquell ferm caçador, sempre presumptuós de virilitat i una mica homòfob.

El tres desgraciats van baixar de la muntanya esverats i desarmats. Van trigar poc en explicar a tots els mitjans l’estranya trobada amb aquella bèstia descomunal, peluda, homínida però no humana,... El caçador dat pel sac fou el més procliu a exacerbar, exagerar, la força i la mida de la suposada bèstia; no era qüestió de reconèixer que un pelacanyes pollós amb un terç menys del seu pes i deu centímetres menys d’estatura li havia... vençut.

Havia nascut un nova versió de la llegenda del Jeti i al nostre heroi li tornava a assaltar la fama que tant defugia.

No s’hagués cregut mai que com a dona causés tanta sensació. Pel carrer, tots els mascles es tombaven per veure’l caminar amb aquell moviment de malucs tan sensual, que ell, sabedor de l’atracció que causava, exagerava fins al paroxisme de la feminitat més fatal.

            Li agradava agradar i després del cop rebut el dia anterior, semblava que la seva vida es tornava a encarrilar. Com un titellaire, es veia dominant les pulsions sexuals dels congèneres del sexe contrari... bé!, del mateix sexe, però el cas que ells no ho sabrien mai. Com a bon atleta que era, no havia fumat mai, però a partir d’avui fumaria per poder gaudir llençant la fum a la cara dels badocs que davant d’ell es plantarien per demanar-li, si més no, que amb ells compartís uns segons de la seva vida.

            Aquesta explosió d’imaginació malaltissa li va durar fins que un nen, immune per l’edat a l’encegament que pot produir la bellesa femenina, va reconèixer-lo. “Mireu-lo! No és “aquell qui corria perquè tenia por”?” va bramar el nen indiscret, assenyalant-lo amb el seu dit, carregat de crueltat infantil. I allí els vianants, parant esment en la certitud de l’observació del marrec, van començar a increpar-lo amb especial frenesí; especialment els mascles, als qui havia aixecat ben bé la camisa amb la seva disfressa.

            L’heroi va engegar a córrer, no sense abans haver-se desfet de les sabates de taló alt, poc adequades per la carrera de fons que es prometia. Les impetuoses gambades esguerraren la cenyida falda com un paper de fumar, així mateix el moviment de braços rebentà el top que li comprimia els pits de cotofluix i el wonderbra amb reforçament laterals. Als cent metres, l’heroi va quedar nuet enfront la multitud que anava apilonant-se a les voreres per col·laborar en el seu escarni públic.

La suor de la carrera es barrejava i corria les ingents capes de maquillatge que emmascaraven el seu rostre i el rimmel regalimava per les seves galtes com llàgrimes negres, quedant al final de tot amb una fila de patètic pallasso que feia feredat de veure.

Els insults dels adults i les pedregades dels nens l’estimularen a no abaixar el seu pas i així assolí la meta dels afores de la ciutat en un tres i no res. Però allí, empès per la inèrcia i obcecat pel pànic, no atura el pas i continuà corrent, corrent, corrent,... ... ...

Per quan la fatiga s’imposà al pànic, el sol ja estava acotxant-se per l’horitzó, just rera la ciutat que havia abandonat. Va mirar vers enllà, esbufegant com un bou enmig de la plaça, i ho va veure tot petit, Sol i ciutat; havia coronat el cim de la muntanya més alta de la nació, sense ni adonar-se. Se sentia molt satisfet de la seva gesta, se sentia un heroi. Però en aquell indret natural no hi havia ningú per celebrar-li i reconèixer-li el mèrit. Estava totalment sol, nu, només envoltat de malesa i bèsties feréstegues ocultes dintre ella.

Va asseure’s contemplant l’ocàs, pensant que era una llàstima que la fita que havia assolit no pogués passar al Llibre Guinness dels Rècords. Així se li va fer de nit.

Aprofitant l'avinentesa olímpica, vos penjo un breu que vaig escriure fa una mica de temps. Tracta d'un heroi que ho és perquè corre. Lo de 1ª part, com ja podeu intuir, és perquè de moment hi ha una 2ª, una 3ª, una 4ª i una 5ª; les aniré penjant i si el cos m'ho demana ne faré més.

L'HEROI

A l’aeroport l’esperava una multitud com mai abans hagués imaginat. La seva gesta en la marató olímpica havia mobilitzat tota la nació, i la nació en gratitud volia mostrar-li el seu homenatge, congregant-se al seu voltant com una sola entitat on només ell destaqués.

            L’heroi plorava i ells xisclaven, xiulaven, cantaven, enarboraven banderes i, també, ploraven. En comitiva el seguiren per tota l’autopista fins a la ciutat, on hauria de llençar una arenga al poble des del balcó de la casa presidencial, vora els capitostos majors del regne, frisosos per compartir el marc de la fotografia amb l’heroi.

            L’èxtasi col·lectiu provocà que ningú parés esment en els desmais per lipotímia de desenes de concorrents ni en la mort d’una desena de persones en un allau per una falsa amenaça de bomba. La festa mereixia passar aquests nimis detalls per alt.

            Posteriorment, la roda de premsa havia de lluir-lo més. Les preguntes s’anaven succeint en harmonia a les respostes. Aquell periodista estranger li feu una pregunta tòpica:

            - I d’on et ve aquesta dèria per córrer?

            I allí l’heroi, atabalat pel creuament de frases, paraules, idees i conceptes, va despistar-se i va contestar la veritat:

            - Tot va començar un dia que fugia... un dia que fugia i que la por m’inspirava.

            Tota la concurrència va quedar bocabadada. Al dia següent, la seva absència de les portades dels diaris només feia que evidenciar la pregona decepció nacional.

Una guerra a la perifèria d'Occident que se situa a la perifèria del país més extens del món, país perifèric al seu torn. Les kermeses al País del Mig (una altra nació perifèrica malgrat el nom que du a equívos) no centralitzen prou l'opinió pública com per fer-la passar desapercebuda (la guerra vull dir). Diuen que hi ha hagut una sagnia, que no és el mateix que una "sangria", "sangria" gens perifèrica ella, doncs centralitza l'opinió pública guiri que freqüenta la Pell de Brau a l'estiu (aclariment: l'opinió pública de la Pell de Brau no és gaire millor...). I mentrestant els cosacs no fan vacances. No prenen sangria. Per a ells la sangria és perifèrica. La sagnia és central. Però potser sí que els cosacs deuen seguir com els atletes corren a la capital del País del Mig, fent-los recordar com corren els descendents del gran heroi Kartlos (o georgians). La resta d'humans contemplen per televisió els jocs en honor als déus de l'Olimp. A la Pell de Brau fan vacances (fins i tot les malalties, doncs els hospitals estan buits de metges i de malalts). A la Pell de Brau la gent mira com d'altres es cansen corrent al País del Mig, però ells no corren i opinen com haurien de córrer. Qui no corre, vola. Mentre comprovo en el meu quefer que Lavínia està més mancada de vida (per no parlar de la vida intel·ligent) del que acostuma. I jo, perifèric com sempre.

Si en la Dimensió de les Idees, reconversió post-moderna de l'elucubració metafísica platònica, hi hagués una oficina de copirraits i drets d'autor, hi haurien hòsties a cabassos tots los dies. Sembla mentida com un dia se t'acut un argument per a un conte (o quelcom encara més llarg segons done de si la idea) i dies després veus un panoli (que a sovint viu en un punt indefinit més enllà dels collons de Llobera) que ha fet una història similar, massa similar, perquè quan tu l'escrigues no hi hague un imbècil que digue allò de "esta història és com la de...". És a dir, que ja no la pots escriure a perill que t'acusien de plagi. I si finalment l'escrius serà per goig i mai la podràs publicar. La idea a mi se'm va ocórrer de la següent manera. Hi ha un protagonista, que és un senyor amargat de la vida. S'amarga de la vida perquè veu que viu en un món on tothom se va morint... No vos confongueu; a este món això també passa, però vull dir que és un món on la gent se va morint d'un en un, seguidet seguidet, però de forma fortuïta, perquè sí i sense cap raó mèdica, sense importar l'edat. No sembla que es morguen de cap malaltia. Lo ritme en què es van morint és suficientment alt com per no assegurar la reposició d'efectius generacional. Les autoritats se n'adonen, però no li donen una importància especial. La gent igualment. La gent comenta com se va morint gent propera com qui parla del temps, amb cara d'amargor sí, però sense fer escarafalls. Lo protagonista és l'únic humà que considera que el que passa és greu. Li ho explica a tothom en un principi, però amb los dies se cohibeix per no quedar com un boig perdut. Continua anant a treballar i a fer les seues tasques quotidianes com tothom. Allí on treballa, cada dia hi va menys gent, perquè es va morint. Los alts càrrecs també es moren, i els van rellevant sense donar-li massa importància. Al contrari, los qui tenen un ascens arran de la circumstància estan d'allò més contents. Alguns d'ells se moren al dia següent. A la meua història no vaig imaginar plantes que llencen toxines a l'aire. De fet pensava deixar sense tancar la història. De fet al protagonista no el feia morir, que seria el previsible en històries d'esta mena. Ni tampoc arribava a ser l'últim home sobre la Terra. Simplement continuava anant a treballar. Si la pregunta és si este home és un ego ocult meu, la resposta segura és que no. Si la pregunta és si el conte vol tenir una moralina o és una metàfora d'alguna cosa, continuo dient que no. Que potser és una idea amb ínfules poètiques... ves a saber, però crec que no. Lo paio que m'ha plagiat, o a qui haig plagiat, en lo món de les idees ha fet molts de quartos amb la història. Jo no. Ell diu que la seua història és una metàfora ecologista, moralista a fi de comptes. Quins collons! Los hi ha que periferitzen en vol i els hi ha que conten sopars de a duro. I de pas fan molts de duros.

Arribar a un lloc, de visita. De viatge. Enamorar-s'hi una estona. Enamorar-s'hi de la noia que passa i que passa de llarg. La noia està bona. Clar. Enamorar-se de les cases, dels carrers, de les places, dels bars... de la noia de darrera de la barra. La noia està bona. Clar. O bé enamorar-se del camp; no cal que sigue una ciutat. Enamorar-se del mar, de la muntanya, del bosc, del penyassegat, del riu, del rierol, del pantà, del llac, de la sorra, de la secor, de la humitat,... El paisatge pot ser variable. El neguit del visitador de pas no gaire canvia. La noia que passa de llarg també sol estar bona. El visitador arriba a un lloc de pas i somnia que s'hi queda. Mira la façana d'una casa i s'imagina que l'habita i s'hi queda a viure per poder gaudir dels carrers on la casa s'hi integra i dels camps que envolten el poble... en el benentés que el lloc de què s'enamora no sigui una gran conurbació en la qual allò que t'enamori sigui el ciment i el mar de gent, o en el benentés que el que t'enamori no sigui un pur camp, i el que t'enamori sigui emular el protagonista del Llibre de la Selva, o en el benentés que t'enamori no sigui una pura illa, en la qual el que t'enamori sigui el mar que l'envolta i t'imaginis navegant-lo en excursions breus, emulant al iaio de El Vell i el Mar... El cas és que el visitador viatja com aquell que fuig. El visitador imagina que s'hi queda al lloc, però mai s'hi queda. Potser si la noia que està bona no passés de llarg i romangués ja no estaria pas bona. Quedar-s'hi al visitador li causa basarda. Si s'hi queda ja no podrà arribar a nous llocs i imaginar-s'hi que s'hi queda. Si s'hi queda, en lloc de tenir mil vides es resignaria a tenir-ne una. I en el viatge renuncia a totes elles. Aquest és un dels jocs de la perifèria particular que un pot assumir en la més infinita de les tristeses.

Lo cap de setmana haig sortit. Haig baixat cap a baix, com solen dir els ebrencs que viuen al nord del seu territori ancestral. Dalt i baix en funció de l'ordre convencional dels punts cardinals al mapa. Haig vist lo riu, al mateix lloc de sempre, sense saber dir si du més aigua o menys que normalment. Què és normal? Però el riu me dóna tranquil·litat, com sempre. Per a vore el riu, haig cremat benzina com un triplement irresponsable: 1er, irresponsable pel preu del líquid (d'aquí poc un litre serà el millor regal d'aniversari); 2on, irresponsable per accelerar la tant augurada crisi global del petroli; i 3er, irresponsable per les restriccions que també auguren que hi haurà per la vaga de transports. Vaig baixar i vaig pujar en menys de 24 hores (potser seria un 4art punt més d'irresponsabilitat). Després d'això, si algun compare de l'àrea metropolitana me diu que haig anat per a disfrutar de la natura, puc patir-me el pit. Però un és feliç. No saps si pel moviment o per tot lo contrari: per l'estança a  un lloc del qual controles moltes claus i codis. Vana il·lusió. Sempre allò que atrapes se t'escapa de les mans en un instant indefinit. Sents que el que recuperes se't fon, però pregues perquè es fongue (si no vaja gràcia). Lo temps no s'atura (si no vaja gràcia), per molt que alguns poemes afirmen que això passa quan un retorna a allò que recorrent a una metàfora desafortunada diuen "arrels". Los hòmens i les dones no són arbres; tampoc som ocells tal com diu una altra metàfora encara més desafortunada que la de les arrels. Arrosseguem los peus (en lo millor dels casos caminem) per avançar en la nostra perifèria, poc a poc. I amb tot la impressió amb què un queda és que la perifèria particular d'un va boja, sallant sallant. Se m'acumula la faena i no pesco ni un lliçal.

S'aixequen les restriccions. Al metro (de Barcelona) no es nota; per la ferum, la gent se dutxa tan poc com abans. Ni havia consciència ecològica quan hi havia restriccions, ni conciència cívica ara que s'han aixecat.També aixeca el braç lo paio de l'americana negra, per agafar-se a la barra i aguantar-se, i em mostra l'aixella. I put de mala manera. Sua tant, que una rodantxa de suor evident envaeix lo cosit de la mànega amb lo cos de l'americana. Miro a una altra banda. Veig lo 20 Minutos d'una companya de viatge. L'aixecada de les restriccions d'aigua comparteix edició amb la reconstrucció de la titola d'un paio que la va perdre a una guerra a Costa de Marfil. No sé si considerar-ho una coincidència metafòrica: tornem a tindre aigua i hi ha un paio que pot tornar a trempar i fecundar (això últim ho notifica la notícia).

Arribo a Diagonal (línia 5 o blava) i baixo per a anar a currar. Continua plovent.