MALETES PERDUDES - JORDI PUNTÍ


 

Maletes perdudes. Jordi Puntí.


He de reconèixer que sempre em fa mandra llegir llibres premiats, és com si em fessin un regal però prèviament me'l desemboliquessin per ensenyar-me què hi ha a dins. En el cas de “Maletes perdudes” encara me'n feia més, no tan sols pel rotund èxit assolit en breus setmanes de mercadejar pels quioscs i llibreries -en bona part mercè a la important campanya de màrqueting que ha acompanyat el bateig d'aquest títol i d'aquest autor en el món editorial- sinó, sobretot, perquè ha guanyat el Premi Llibreter, i per molt que algun mitjà de comunicació s'ha omplert la boca amb paraules com ara “les recomanacions d’alguns llibreters van ser decisives per engegar el boca-orella entre els lectors que ha portat a l’èxit de Maletes perdudes: Els llibreters són els primers lectors, i la seva complicitat és essencial perquè l’autor pugui arribar a més gent”, en realitat tots sabem que aquest premi, atorgat i concedit per determinades editorials amb la finalitat d'auto-premiar els propis autors, està tan amanyat com ho està la majoria de premis al nostre país. No, el comentari no és meu -tot i que me'l faig propi- sinó d'un dels més importants llibreters d'aquest país davant la “obligatorietat” de contestar el qüestionari que aquestes editorials envien als “seus” llibreters quan -una altra vegada en boca d'aquest mateix llibreter- “tots sabem perfectament què volen que contestem i quin llibre faran que surti premiat”.
Llegia abans d'ahir la veu clara i entenedora de l'Olga Xirinacs al seu blog (http://olgaxirinacs.blogspot.com): “Una persona dedica la seva vida a crear un producte que no té la mínima demanda al mercat i, encara pitjor, que la majoria de la gent rebutja. En termes econòmics diríem que és una empresa ruïnosa .../...A aquesta mateixa conclusió va arribar el poeta Jaume Rius després de tristíssimes experiències literàries: ni es venien les seves obres ni mereixia mitja línia encara que fos en algun gratuït. De manera que va decidir viure sota terra, en un dels nombrosos soterranis de la ciutat antiga. Allà no li calia veure els aparadors de les llibreries orfes dels seus títols, ni donar explicacions als amics.../...Els escriptors tenim el trist destí d’acabar com l’amic Jaume Rius. I no us penseu que és ell sol, qui viu als soterranis”.
Els llibres que no es venen es converteixen en pasta de paper. Siguin literatura o siguin un pamflet. Però els que es venen no, encara que no tinguin la qualitat que pot tenir una altra obra. Jo em pregunto, des de fa temps, quins dels nostres llibres actuals perviuran. Brecht deia “els que lluiten tota la vida són els imprescindibles”. No deixa de sorprendre'm, emperò, que, com a lectors, siguem tan poc adults com per no reconèixer què ens agrada i què no, què volem guardar i què no, què té valor i què és ferralla.

I ara anant cap a les “Maletes perdudes”... he de reconèixer que és una bona obra, que en Puntí molt probablement ha trobat la seva veritable dedicació. Té els ingredients necessaris per convertir-se en un “referent modern” o, com diuen en certs mitjans de comunicació, en un “llibre europeu" -m'indigna la poca autoestima que sovint mostrem davant els altres pobles i llengües i, sobretot, quan ens emmirallem a Europa... que potser hem de fer les coses “a la europea...?”, que no seria més positiu fer-ho a la nostra manera i mostrant la nostra singularitat?

Bé, sigui com sigui –i tornant a l'afer que perdo un i altre cop... aquest de les “maletes”-, conté certs ingredients que la fan perfectament miscible en les aigües dels “savoir faire” literari actual... un món sense fronteres i on la família és tan dispersa com aliena, un afany de crònica social, però que tan sols passa de puntetes sobre aquests assumptes, sense enfonsar gaire el peu, no fos cas... i, sobretot, una narració gairebé cinematogràfica, amb el·lipsis endavant i endarrere que, com diu a la contraportada del llibre, la fan “divertida, optimista i plena d'aventures”.
Bé, personalment no son comentaris que, com a autor, m'agradaria que fessin de la meva novel·la. Voldria dir que probablement han obviat el més important. No crec, tampoc, que en Puntí pensés en aquests termes mentre escrivia.
Per a mi, hi ha altres aspectes d'aquesta novel·la que val més la pena esmentar. Per exemple “la immobilitat del passat”, un concepte que s'arrossega al llarg de totes les pàgines fins crear una atmosfera incerta i asfixiant. "El passat té un problema, cristòfols: és intocable”. És com la immobilitat del destí o el fat que tots quatre germans protagonistes es diguin igual. D'alguna manera, Puntí busca una aproximació a la situació des de quatre vessants iguals però diferents, busca mostrar la poliedria dels personatges (quatre i un), el joc dels miralls, la multiplicació ad eternum d'un sol personatge (com es mostra a la portada amb la repetició de les quatre fotografies de carnet), una ficció escrita a quatre mans... i la mostra d'aquest intent d'introspecció i de multiplicitat la trobem en les nombroses frases -gairebé sentències- que inciten a la reflexió. Aquest mateix joc de la “multiplicació” sembla apoderar-se per moments de la ploma de l'autor, quan es recrea en històries paral·leles com carrers sense sortida que no condueixen enlloc, que semblen posades allà tan sols per omplir pàgines, i que res aporten al desenvolupament de la història. Una història, per cert, que per moments sembla aturar-se, mancada d'impuls lector, fet que crea un cert desesper. Es fa estranya una lectura on sovintegen els daltabaixos narratius, els canvis de marxa sobtats, com si determinades llacunes narratives necessitessin una resolució o com si l'autor no volgués deixar de tocar certs aspectes paral·lels tot i sortint-se'n del mainstream. Penso que pot arribar a esgotar la paciència lectora. S'ha dit, d'aquesta novel·la, que simultanieja tècniques narratives tan diverses perquè busca trencar amb la novel·la catalana de les darreres dècades i dur-la cap a altres indrets... bé, personalment no em sembla que elpatchwork sigui una tècnica nova, ni que calgui trencar l'estil de la novel·la catalana, primer de tot perquè dubto que existeix tal cosa, i segon perquè des dels dies d'en Manelic i de l'Auca del Senyor Esteve s'ha recorregut un ampli camí i amb passes ben fermes.

Dues dones, un secret, un únic destí. Una història amb cor i esperança a la Catalunya del segle XVI.

Any 1533. Al petit poble d’Arnes, enmig de la bellesa imponent dels boscos i les muntanyes de Tortosa i Beseit, amb el riu Ebre al fons, la Maria, una jove forta i valenta, dóna a llum a la seva primera filla, la Lluna.
Immensament feliç, l’àvia Magdalena, experta llevadora i ferma defensora dels poders benèfics de la natura, ha volgut donar la benvinguda a la seva néta amb una antiga pregària plena de força i saviesa. Però ha tingut un fatídic descuit: el vell mossèn ha escoltat les paraules i està disposat a arribar on sigui per acabar amb aquesta heretgia.

En créixer, la Lluna serà iniciada en la força dels elements de la natura per la Maria i per un text misteriós, el Llibre de les Essències, un compendi de tots els coneixements màgics i naturals que al llarg dels segles ha passat de generació en generació. Ara, però, mare i filla i tota la seva antiga saviesa corren perill. El fanatisme i la incomprensió s’ha estès per la contrada i les acusacions de bruixeria s’apropen al poble.

Com a dignes hereves del seu llinatge, a la Lluna i a la Maria els pertoca protegir aquest llibre secret i continuar la cadena, per molt que en la seva fugida a Barcelona corrin el risc d’acabar cremades a la foguera.

Antología de citas compendia 30.000 frases hechas, máximas, sentencias, refranes y proverbios acuñados desde los días de los filósofos grecolatinos hasta los pensadores de la actualidad. Temáticamente ordenada, esta magna colección de dichos es la más copiosa hasta ahora publicada en lengua española.

Este libro es un cofre rebosante de sabiduría de todos los tiempos, un pedestal para el espíritu y un trampolín para la reflexión. Acceder a tamaño tesoro de pensamientos nos eleva y enriquece.

Cada cita viene rubricada por su autor, y un índice onomástico ordena las biografías de todos los autores y documenta las obras en que originariamente vertieron dichas citas.

Esta obra es una herramienta de consulta incomparablemente práctica para bachilleres y estudiosos, historiadores y abogados, filólogos y filósofos, profesores de cualquier materia, universitarios de todas las facultades, conferenciantes, escritores, periodistas, religiosos y ejecutivos en busca de la sentencia clásica que sintetice ese pensamiento que está en el aire.



http://cepaecsiglo22.org/web2/index.php?option=com_content&task=view&id=642&Itemid=38

http://www.ivoox.com/con-victor-amela-su-antologia-citas-audios-mp3_rf_268342_1.html

http://primacia.org/index.php?option=com_content&view=article&id=645%3Avictor-amela-antologia-de-citas&catid=40%3Acultura&Itemid=67

http://comarquesnord.cat/2010/05/05/el-forcalla-victor-amela-publica-una-antologia-de-citas/

http://www.tv3.cat/actualitat/180239/Victor-Amela-presenta-a-Divendres-el-seu-nou-llibre

http://www.elterrat.com/?ft=1476

http://www.avui.cat/sabadell/notices/2010/05/_8220_l_8217_home_te_encara_pautes_primaries_8221_9003.php

http://blog.btv.cat/telemonegal/?cat=1&paged=2

www.serretllibres.com/autorsebrencs/autorsebrencs.php

No creo en meigas, pero haberlas, haylas.

            Una dita gallega que sembla haver fet fortuna, són molts, avui sobretot, els que, en parlar de bruixes, mouen el cap incrèduls o riuen per sota el nas. Bruixes, bruixots? Tot això són fal·làcies, falòrnies pròpies d’altres temps, d’altres segles, d’una humanitat ignorant i temorenca, no de la nostra societat, molt més culta, més informada, més... Tanmateix...

            Tanmateix, i així podríem replicar-los, la bruixeria ha existit i existeix encara, és un fenomen  plenament reconegut i estudiat per prestigiosos historiadores i antropòlegs, per especialistes en les mentalitats i les religions. Homes de tant de prestigi com Michelet o Frazer obriren camí, els seguiren, entre d’altres, Murray, Cardini, Henningsen, Crowley, Ginzburg, Donovan... A casa nostra, Caro Baroja o Lisón Tolosana. Tots ells eminents estudiosos i investigadors reconeguts internacionalment, el seu prestigi és fora de qualsevol mena de dubte. Tots ells fent-se la mateixa pregunta: què és la bruixeria, qui són les bruixes i els bruixots?

            La resposta no és fàcil, arribar a un acord sobre aital qüestió tampoc. Són majoria però els que sostenen que les arrels del fenomen són remotíssimes, que ens trobem davant de les restes d’antigues religions i creences anteriors no ja sols al cristianisme, sinó fins i tot al món clàssic, les professades per éssers, homes i dones, que vivien en estret contacte, en perfecta simbiosi amb la natura, que eren ells mateixos part d’aquesta natura. L’alba de la humanitat. Els seus coneixements, la seva saviesa, s’haurien transmès de generació en generació, moltes vegades de manera silenciosa, oculta, sobretot en moments en que les convulsions, les guerres de religió, assolaven el vell continent. Desgraciat el que en aquells moments era acusat d’heterodòxia i queia en mans de grups fanatitzats o d’organismes com la tan temuda Inquisició. Els segles XV, XVI i XVII, varen veure com les fogueres s’encenien arreu d’Europa. Contràriament al que hom sol pensar, l’època medieval havia estat, en aquest aspecte,  molt més tolerant.

            Totes aquestes reflexions i moltes més ens varen venir al cap quan algú, fa ben poc, ens feu a les mans el llibre que avui ens ocupa. El títol era llaminer, “Les bruixes d’Arnes”. Llaminer, però també desconcertant: bruixes en un dels nostres pobles? No en teníem cap referència, mai no n’havíem sentit parlar. Existeixen poblacions com Llers, Centelles, o l’aragonesa Trasmoz, que semblen tenir una llarga tradició al respecte, però Arnes? La veritat, es feia estrany. I aquesta mateixa estranyesa ens empenyia a la lectura.

            Ben aviat però ens adonarem del que passava. No es tractava d’un llibre d’història ni de cap tractat d’antropologia, sinó d’una novel·la. I el novel·lista, el literat, tots ho sabem, gaudeix de molta més  llibertat que no pas l’investigador o el científic social, persones aquestes que s’han d’ajustar, fins on els sigui possible, als fets comprovats. El novel·lista pot deixar volar la seva fantasia.

            L’autor, David Martí, és un vell conegut nostre, ja temps enrera ens oferí una obra força interessant, “La ®evolució interior”. Terraltí de cor, descendent d’arnerols, arnerol ell mateix, ha escrit ara aquesta novel·la de lectura absorbent. Per dir-ho amb una sola paraula, enganxa; ja des del principi volem saber quin serà el destí d’aquestes dues dones, la Maria i la Lluna, mare i filla, que gosen desafiar els costums i l’ordre establert. Les acompanyen personatges plenament històrics, com el frare Salvador, l’escriptor Despuig, Dragut o la nissaga dels Montcada. Detectem, això sí, alguna inexactitud històrica (deformació professional si voleu, que fa que ens fixem en els més petits detalls), però són mínimes i en qüestions no massa importants. Al cap i a la fi es tracta, com ja hem dit, d’una novel·la, no de fer ciències socials.

            Una primera edició exhaurida en poques setmanes, un enorme ressò mediàtic, ens parlen d’una acollida més que favorable per part del públic lector. Tot sembla doncs anunciar un gran èxit editorial. Esperem que sigui així. Felicitats David, t’ho mereixes.

 

                                                           Neus Pallarès Casals

 

Aquest comentari apareixerà al número 51 del Butlletí del Centre d’Estudis de la Terra Alta.

Jordi Puntí gana el Premi Llibreter con su primera novela, "Maletes perdudes"

La novela "Maletes perdudes", la primera de Jordi Puntí, ha recibido el Premi Llibreter de este año en la nueva categoría de Literatura Catalana, ha informado en un comunicado el Gremio de Libreros de Cataluña.

El jurado ha distinguido la obra de Puntí por "su prosa cinematográfica" y un lenguaje "muy vivo y rico, donde la frase corta y directa hace muy ágil la lectura", ha comunicado el gremio de libreros de Cataluña que concede el galardón.

En la categoría de Otras Literaturas, el Premi Llibreter ha distinguido a la escritora estadounidense Elizabeth Strout por "Olive Kitteridge", un retrato de la cotidianeidad ambientado en Nueva Inglaterra y que ya consiguió el Premio Pulitzer 2009.

En el apartado Álbum Ilustrado, los libreros han galardonado al dibujante taiwanés Jimmy Liao por "La noche estrellada", un trabajo sobre la soledad y la necesidad de comunicación.

"Maletes perdudes" narra la búsqueda de un padre por parte de sus cuatro hijos, de madres diferentes, a quienes abandonó cuando eran pequeños. El autor nos introduce en un viaje en el tiempo y nos da a conocer la historia de un hombre, transportista de muebles por Europa, durante la época del postfranquismo y las revueltas estudiantiles del 68.

El Premi Llibreter, otorgado por un jurado de siete libreros catalanes, no tiene dotación económica y mantiene su reconocimiento por su independencia y porque favorece la dinamización de las ventas de obras de gran calidad literaria.

En esta undécima edición, los organizadores han incorporado la nueva categoría de literatura catalana, que ha recaído en Jordi Puntí.

La entrega del premio se celebrará esta noche en el Institut d'Estudis Catalans con la presencia de algunos premiados y el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras.