La teva darrera novel·la, Bioko (Amsterdam 2013), combina aventures, intriga i fantasia en una història ubicada a una illa remota de l’Àfrica al segle XIX. Per què has fet aquesta barreja literària?

Bioko sorgeix de dues vies: volia escriure una història amb el Moisès Corvo de jove, el protagonista de La mala dona, però també volia fer una novel·la d’aventures colonial. En principi la intenció era ambientar l’obra al Marroc, però a l’hora de documentar-me vaig descobrir que l’illa de Fernando Poo era molt més interessant i exòtica. 

Què et va atraure més d’aquest escenari?

La idea de la illa com un espai lluny de tot, que té el seu propi comportament i la seva lògica i que no està influenciada per l’exterior. Aquest territori evoluciona de forma diferent al continent i implica un distanciament amb la vida passada. Fernando Poo és una illa paradisíaca i brutal en tots els sentits: la vegetació, les tribus, la història colonial, la fauna i les creences són tant exòtiques i interessants que em va semblar perfecta per a la novel·la.

Volies que l’obra s’ubiqués en un espai poc conegut i poc tractat en la literatura?

Buscava un lloc verge per modificar-lo a la meva manera. Quan rellegia Vint mil llegües de viatge submarí de Jules Verne, durant el procés de documentació de Bioko, vaig adonar-me que en un fragment el capità Nemo passa per una zona propera a l’illa i menciona l’Atlàntida. Aleshores vaig decidir incorporar aquesta mitologia a l’obra. Poder fer això és fascinant.

Recuperes el protagonista de La mala dona, Moisès Corvo, però en comptes de fer-li viure una història futura vas enrere en el temps i situes l’aventura en la seva joventut. Per què fas aquest retrocés cronològic?

A La mala dona coneixem Moisès Corvo com el policia que té un mètode d’investigació molt dur, però científic i deductiu. A Bioko el porto a l’illa, a un lloc molt salvatge, perquè és allà on aprèn aquest mètode policial. L’extreu de la natura, del lloc menys científic que ens puguem imaginar. Moisès Corvo és un personatge desencantat, un perdedor. Volia explicar perquè havia arribat fins a aquest punt, i per això calia anar enrere en el temps, al seu primer cas. També emergeix el conflicte que té amb el pare i s’explica perquè ell sent un deute moral amb les víctimes i els més desafavorits. Així veiem el seu passat i l’entenem una miqueta més.

Moisès Corvo és un protagonista esquerp i violent, ple de defectes visibles que el converteixen en l’arquetipus de l’antiheroi literari. Per què l’has construït d’aquesta manera?

Busco que els personatges tinguin molts prismes, que siguin foscos i brillants alhora. No hi ha ningú que sigui la maldat o la bondat suprema. El Moisès Corvo és un investigador que pot estar a les dues bandes, que pot ser el bo però també el dolent de la novel·la. M’interessa que camini sobre aquesta línia i que sigui ambigu, per això és un personatge molt humà. Els seus defectes provenen de les seves debilitats i de la vida que ha tingut. Genera molta empatia, perquè és un home intel·ligent i bocamoll que cau simpàtic, encara que sigui agre i desencantat.

L’entorn té molt de pes en les teves novel·les i és un factor d’influència important per als personatges. Per què li dónes aquest paper?

El paisatge és un personatge més. Al cap i a la fi, l’entorn ens influeix molt en el nostre comportament, les persones som diferents en funció del lloc on estem. No és el mateix cometre un homicidi al carrer Pau Claris que a Collserola, però imagina’t si això passa a una illa com Fernando Poo. Aquests llocs són com un “cor de les tenebres”, on tot es pot fer perquè no hi ha càstigs.

Les teves darreres novel·les, La mala dona (La Magrana 2010) i L’any de la plaga (La Magrana 2011), són obres més aviat realistes i properes al gènere negre. T’ha costat fer el salt amb Bioko i escriure una novel·la d’aventures?

No, perquè d’alguna manera sempre he escrit novel·les d’aventures, encara que siguin encobertes i hi incorpori terror o intriga. El gènere d’aventura em diverteix, i a l’hora d’escriure necessito tenir alguna cosa que m’atrapi, perquè puc estar-me dos anys amb una història. M’atrau el sentit del descobriment i de la meravella constant, que a cada pàgina pugui haver-hi una sorpresa.

Les teves obres comparteixen un tret comú: la presència de fragments sanguinaris i macabres, poc recomanables per al lector més susceptible ja que descrius amb precisió escenes desagradables. Vols escandalitzar?

Escric el què la història demana. Intento no ser barroer, no vull crear una provocació gratuïta. Si hi ha sang és perquè hi ha d’haver un impacte emocional, tant en el lector com en els personatges, que faci de motor de la història. Evito el·lipsis i eufemismes perquè vull que el lector ensumi la sang.

Et poses límits quan descrius aquestes escenes?

No sóc un autor molt descriptiu, només explico allò que és necessari per a la història. Descric el que m’interessa que el lector sàpiga, tampoc sóc partidari d’escriure pàgines i pàgines per explicar, per exemple, com és una pistola. És innecessari.

Malgrat les grans diferències entre cada novel·la, totes avancen amb un ritme cada cop més frenètic i accelerat. Per què adoptes aquesta dinàmica?

Normalment començo una història de forma molt pausada i costumista perquè estableixo les regles de l’univers on viurem una temporada i que el lector se’l cregui factible. Un cop tinc les bases establertes, faig un gir, augmento molt el ritme i perverteixo aquest univers.

Com has descobert l’illa i l’època? Quin procés de documentació has seguit?

De Fernando Poo en tenia molt poc coneixement, al principi fins i tot no sabia ubicar-la. Vaig llegir, resumir i analitzar una tesi doctoral sobre l’illa i a partir d’aquí vaig establir la base històrica de la novel·la. També em va servir un dietari sobre Fernando Poo, pel·lícules, fotografies i material d’hemeroteca per saber com vivia la gent a l’època. Per crear l’atmosfera vaig llegir novel·les ambientades a l’illa i sobre l’època, d’autors com Jules Verne i Robert Luis Stevenson.

Bioko arrenca com una novel·la realista amb trets històrics, però a mesura que avança adquireix cada cop un caire més fantàstic i esotèric. Per què combines aquests gèneres?

En principi Bioko havia de ser tota realista, però volia incorporar-hi la matèria que fa viatjar en el temps com un detall per incidir-hi en una altra novel·la més endavant. A mesura que anava rumiant la història, però, em van agafar ganes d’escriure sobre aquesta mitologia i vaig decidir no limitar-me. Per això la història es va contaminant cada cop més de fantasia fins que aquesta influència absorbeix totalment la novel·la. 

En alguns fragments de Bioko els nadius parlen el dialecte bubi, que transcrius literalment als diàlegs. Has traduït les frases de la llengua real?

Sí, vaig documentar-me molt sobre missions i rituals bubis. Algunes frases les he tret d’aquests rituals i càntics, i les paraules quotidianes les he extret del diccionari bubi-castellà. Un cop tenia tots aquests fragments, una coneguda de Fernando Poo en va fer una revisió.

Un aspecte curiós de la novel·la són els sobrenoms dels soldats, que s’anomenen en funció de la part del cos que més els caracteritza. Com se’t va acudir aquesta idea?

Havia de distingir els soldats d’alguna manera, i si els posava un nom corrent generava confusió perquè n’hi ha molts. Per això vaig decidir anomenar-los segons una part del cos. És molt més fàcil per a mi i per al lector. Quan parlo de “Dedoslargos” o “Sincuello”, de seguida et crees la imatge física del personatge.

A més, Bioko incorpora il·lustracions d’una pàgina sencera per separar les parts de la novel·la. Per què?

Les novel·les d’aventures que llegia de petit tenien aquests dibuixos dels personatges en diferents situacions. Era un tret que m’agradava i em servia per imaginar les escenes. Els incorporo perquè la intenció era fer una obra clàssica d’aventures. L’Oriol Malet s’ha encarregat de les il·lustracions i així ha explicat Bioko a la seva manera.

Les novel·les d’aventures i de fantasia no abunden al panorama literari actual, si més no a Catalunya. Falten obres d’aquest gènere?

No ho crec, però si que estan molt arraconades. Les dues novel·les més traduïdes de la literatura catalana són La pell freda i Mecanoscrit del segon origen, que són dues obres de ciència-ficció i fantasia. En canvi, les novel·les que més s’escriuen i es publiquen al mercat català no pertanyen a aquests gèneres. Per part meva, vull explotar-los i omplir una mica aquest forat.

A banda d’escriptor, ets policia i treballes a la secció científica dels Mossos d’Esquadra. En el teu cas, són dues professions que es retroalimenten?

Sí, perquè moltes coses de la feina de policia em serveixen després per escriure. Veig gent en situacions molt extremes i desesperades. Ells s’hi troben un cop a la vida, però jo ho tracto cada dia. Les seves reaccions, tant de les víctimes com dels autors, m’influeixen molt a l’hora d’escriure. És un material literari molt valuós perquè, al cap i a la fi, escric sobre l’ànima humana encara que després ho disfressi d’aventures.