Proper recull d'autors ebrencs

Cossetània Edicions ja ha fet pública la selecció de relats publicats a Serret blog que formaran un proper recull d'autors ebrencs. No hi ha dubte que la constància, l'entusiasme, i la il·lusió encomanadissa de l'Octavi Serret estan darrere d'aquest projecte i han estat decisius per tal que prengui forma, a més de l'aposta decidida de Cossetània per les Terres de l'Ebre. Felicitem-nos. Però les projectes de l'Octavi no acaben aquí. Ja està organitzant la 3a Trobada d'Autors Ebrencs a la Matarranya, per al 10 d'agost, i ens convida a escriure un text sobre el lema “El paisatge ebrenc en la creació artística”. Trobareu més informació al seu blog. punt-trobada.gif
Article complet

L’AI AL COR DE LA NÚRIA

L’AI AL COR DE LA NÚRIA: relat sel.leccionat per la publicació dins de la 3ª TROBADA D'AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA Glòria Fandos
    La Núria no s’ho podia creure, sortia de fer-se una prova pre-operatòria, un electro-cardiograma.
El cardiòleg, després d’haver-li fet quatre cops la prova, assegurà que alguna cosa no sortia bé i que s’havia de consultar a un altre cardiòleg. En veure els dubtes del doctor, la Núria s’espantà, i un neguit li recorregué l’espina dorsal. Aquella intervenció era la seva esperança, la lesió de columna lumbar que la tenia limitada ja feia temps, amb l’operació quedaria solucionada, no per a dedicar-se a ser una atleta, per suposat, però si per ballar sardanes, i practicar ball de saló, que tant li agradava. I aquestes il·lusions petites, que la feien curullar de felicitat, veia com se li esfumaven. En sortir tot li semblava tenebrós, deixava un consultori trist i tenia un ai al cor que l’enfonsava a la desolació més absoluta. Aquell matí la Núria es llevà animada i contenta. A Tortosa, per la seva mútua, no li podien fer l’electro, era estrany, però es conformà amb la informació que li donaren per telèfon. Va haver d’anar a la propera població de Sant Carles de la Ràpita. El consultori era al primer pis, a la vora de la plaça Sebastià Juan Arbó, on hi ha el bust de l'escriptor. No és tan gran com el que hi ha a Amposta, davant de la biblioteca que porta el seu nom, era més petit, més jove i d'unes faccions més dulcificades. El bust d’Amposta té un mida com quatre vegades més gran, unes faccions d’aspecte més seriós, de més gran, fent palès un caràcter més fort, i la seva mirada pètria es perd mirant l’aigua del riu Ebre que, amb nostàlgia, passa pel seu costat, com si volgués acompanyar-lo per a arribar al mar, al seu mar estimat, i que hagué d’abandonar de ben petit. El seu poble mariner de Sant Carles de la Ràpita, on les ones blanques i blaves , i la immensitat del mar besava i acariciava la seva mirada cada matí, cada dia... li donava una sensació de llibertat extraordinària. La Núria entrà al consultori i l’atengué la secretària i infermera, jove, morena, amb el cabell rissat i lligat amb una cua, de parla amistosa i agradable. - Bon dia. Tenia hora a les dotze per fer-me un electro - digué la Núria. La noia mirà una llibreta, i digué: - Doncs aquí no està apuntada. - Sí, per suposat que sí, fa una setmana que em dornaren dia i hora - replicà la Núria. - D'acord, sí, un moment, ara l’atenem. Se n'anà a una altra habitació, i al cap d’una estona curta, la feren passar. Eugeni, el seu marit, que l’acompanyava, també entrà, no hi hagué problema. Saludaren al doctor. Tenia un lleuger tremolor a les mans, la Núria de seguida se n'adonà. Li dedicà un bon dia, ràpid i amable. Però se'l veia una mica nerviós. La Núria es gità a la llitera. El doctor donà l'ordre a la infermera. - Posa-li la pinça de color verd al turmell de la cama dreta i i la negra al turmell esquerre i la infermera li posa a l’inrevés: el verd a l’esquerra i el negre a la dreta. Eugeni se n'adonà però no digué res. El doctor agafà un llibre o un manual i consulta cada acció i cada ordre que havia de donar. Anava i venia pel petit consultori. Parlava amb una simpatia i una familiaritat inusual, dient: - Mireu si fa anys que faig aquestes proves, que sembla que em passa com la dita, que de tant practicar, de tanta rutina, es perd l’ofici. - Sí, això pot passar - digué la Núria, que amb prou feines pot aguantar les ganes de riure. Es creà un ambient distès i de simpatia, per part de tots. Tot seguit, a la Núria li féren descobrir el tòrax, la infermera l’empastifa de gel i li apega unes ventoses a la pell en els punts adients. En aquell moment sona el telèfon. El doctor es posava nerviós i li diu a la infermera: - Deixa’l que soni, deixa’l que soni. El paperet de l’electro ja sortia per aquell artilugi, era llarg i d’un quatre centímetres d’ample, ple d’aquests dibuixets que només entenen els metges. El doctor ja començava suar, mirava detingudament els dibuixets i no ho veia clar, alguna cosa fallava, i els ho estava explicant a la Núria i a l'Eugeni, com si ells sabessin de què anava tot allò. El doctor caminava d’un lloc a l’altre de l’estança. - No pot ser, no pot ser -no parava de dir-. Vostè es nota alguna anomalia, es cansa? -li preguntà a la Núria. - I tant que sí, - li contestà, aguantant-se les ganes de riure- sempre em canso jo, sobre tot quan treballo molt, quan camino molt... De sempre, i fa anys quan anava en bicicleta, anava al gimnàs i a fer fúting. Quan ballava a la discoteca, a les festes dels pobles. Sobre tot quant ballava el Rock d’Elvis Presley, “la Yenca”, o el twist amb “El Duo Dinámico” Al doctor i a la infermera els preocupava que els dibuixos del paperet no sortien bé. A l’Ignasi se li ocorregué dir: - No serà que no surt bé perquè les pinces del turmells de la Núria estaven a l'inrevés? Havia dit el verd a la dreta i el negre a l'esquerra, no? - Clar - digué el doctor. És per això que no surt del tot bé la prova. Repetim l’electro. Posa-li bé les pinces dels turmells El paperet que se suposava que era l’equivocat se’l penjà del coll. Semblava una modista quan es posa el metre al coll. La Núria ja no podia més d’aquesta situació ,que li semblava d’allò més còmica. Tornà a sonar el telèfon, per acabar de coronar. En tot el matí no ha trucat ningú i ara no ens deixen tranquils, quan estem treballant, -es lamentà el doctor, que cada cop estava més tremolós. La infermera li tornà a fer la fixa a la Núria. I abans que comencessin a fer la prova, tornat a posar les ventoses al seu lloc, ja que havien caigut, l’Ignasi els diu: - Les pinces les han tornat a posar de la mateixa manera que abans, amb el color equivocat. - Ah, sí, és veritat-. Les posaren correctament. - Doctor -digué la infermera -. S’ha acabat el rotllo de paper de la màquina. On són els de recanvi? El doctor, cada cop més roig de cara, se n'anà a l’altra habitació i portava una botella de gel i li donà a la infermera. - No, doctor. Necessito el paper, no el gel. Ah, m’ho haguessis dit, és aquí, al costat de la màquina. Obre un calaixet i li donà el rotllo de paper. Li tornà a fer la fitxa a la Núria. Posen en marxa l’aparell i surt un altre paperet en el dibuixets corresponents. El doctor ho mira detingudament i diu que l’anomalia continua sortint.. - No pot ser. Vaig a comparar amb la prova d’abans. Què l’he fet? No ho sé - digué la infermera. El doctor es posà a la vora de la porta i amb un paper començà a fer-se vent. Semblava una dona menopàusica en plena sufocació. La Núria intentava tranquil·litzar-los. - No pateixin per nosaltres, si no tenim presa. Doncs hem de fer una altra prova. L’Ignasi, per no posar-los més nerviosos ja no va obrir boca, només creuava mirades de complicitat amb la Núria, ja que la tira de paper que buscaven, el doctor encara la portava al coll. Li varen prendre la pressió arterial, 14 de màxima i 9 de mínima. El doctor l’auscultà el cor, tot estava bé, 60 pulsacions per minut - Els faré un informe per a que vagin a un altre cardiòleg, perquè els facin una altra valoració. La Núria ja no s’ho prenia tant a broma. Si no tenia el cor bé no la podrien operar de la columna, potser seria el millor. Fins que no sàpiga res del cert viuré amb l’ai al cor. El doctor es disculpà, i reconegué que havia donat un espectacle. -No es preocupi si us plau-. De sobte, la Núria, per treure importància a tot plegat i suavitzar tensions, li preguntà. - Doctor, vostè és família del famós escriptor de les Terres de l’Ebre Sebastià Juan Arbó? - No, jo no sóc família d'en Sebastià Juan Arbó. Jo sóc en Sebastià Juan Arbó. Núria obrí els ulls a més no poder, al·lucinada. - I que fa fent de metge? Diuen que vostè és mort. - No, els escriptors no moren mai. Però sí que sé perquè estic aquí fent de metge del cor. Per dir-te que tu, Núria, que sí que tens el cor malalt, el tens ple de lletres que et punxen, espines que et fereixen... Te les has de treure, i així et curaràs. La Núria es veu gronxada per un paisatge de praderies i mar, a vessar de lletres. Fins i tot se les troba a la sopa... Glòria Fandos Gracia Tortosa (Baix Ebre)
Article complet

Una tarda rogenca de vent

Una tarda rogenca de vent: relat sel.leccionat per la publicació dins de la 3ª TROBADA D'AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA Maria-Josep Margalef
    He vist una tarda rogenca de vent vora la biblioteca amb un riu blau aplanat per la força de l’aire
com si fora un cristall. Anava a l’encontre dels dies passats un dissabte de Tots Sants endiumenjat de carrers deserts i cotxes estrangers. La netedat del cel era tan gran que albirava de lluny els Ports. Tants records m’inunden, immensos, viscuts, com el riu que ens recorre! Vas ser tan important per a mi que, encara ara, el pensament vola feliç enmig d’uns carrers i uns llocs que he fet meus. Quant temps ha passat? No ho sé. Mai no he tingut memòria per a les dates. No recordo quin mes ni quin dia he viscut les coses que m’han fet com sóc. Ens vàrem parlar per primera vegada un calorós dia de juliol a la Diagonal. Em vas cridar –Ei! Que no anem a la mateixa facultat tu i jo? Jo acabava de saber que havia aprovat els exàmens i m’havia tret de sobre l’uniforme del curs, pantalons i jerseis. Portava un vestit de fons blau cel amb unes roses rosa i unes fulletes verdes que es botonava de dalt a baix i se cenyia a la cintura per prendre volada a la faldilla. Les sandàlies eren lleugeres i tota jo era un somriure que renaixia amb l’alegria de la bona nova i la briseta que corria i alleugeria la xafogor de la tarda. T’havia vist per la facultat, però mai no havíem creuat dues paraules, eres una mica més gran que jo i tenies una manera particular de parlar. T’havia sentit en creuar-nos pels passadissos -No tornaré fins dimarts, així que mos vorem dimecres, haurem de preparar-mos bé per als exàmens perquè, si no, no xalarem gens este estiu. Potser eres de Lleida o eres valencià. Tenies els cabells arrissats i rossos, eres fort i portaves penjada a l’espatlla una bossa damunt la jaqueta de pana i una barba que volia i dolia. M’agradava sentir la teva veu i aquella cantarella dolça pels passadissos de la facultat. De fet, intentava sempre ser a prop d’on tu et trobaves, malgrat que tots els meus intens acabaven sempre fracassant. Així que, quan et vaig sentir cridar-me, el cor em pegà un bot i em vaig quedar palplantada. Vàrem parlar molt, no eres ni de Lleida ni de València, eres del delta de l’Ebre, no, no hi havia anat mai, es fa arròs, no? Hi ha molts mosquits, diuen. Em vas mirar malament i començares a defensar apassionadament una terra que jo intuïa llunyana. A partir d’aquell moment ja no ens vam separar fins que arribà aquell dia tràgic de l’accident. Després es va fer la nit, però el teu món era ja també el meu món: el delta, el Montsià, els Ports... Amb tu vaig conèixer i estimar el salobre de la costa, les dunes del delta, els aiguamolls, el riu, els boscos de ribera, els joncs, fèiem xiulets amb la fulla més tendra de les canyes, arreplegàvem les clòtxines buides que la mar deixava a les platges, anàvem descalços i rèiem mig punxant-nos entre les restes de naufragis, d’esquelets d’animals i espines de peixos. I pujàvem per les garrigues, per comes i barrancs seguint els marges de pedra seca i trepitjàvem talussos de terra cap a la muntanya, entre argilagues i margalloneres i aroma d’espígol i romer. Redescobríem la Via Augusta en unes lloses grans al llom de la muntanya mentre evitàvem els avencs més profunds i des de la Foradada observàvem callats la nostra terra, la volíem neta, la desitjàvem culta, la imaginàvem rica. Començaven les obres per arreglar l’edifici que seria la seu de la Biblioteca, era un dia de vent, tu tornaves de Tarragona, m’havies parlat per telèfon, havies aconseguit el trasllat a la feina, tindríem la biblioteca, tot allò que somiàvem seria possible..., Maria-Josep Margalef
Article complet

Un noi de casa bona

Un noi de casa bona: relat sel.leccionat per la publicació dins de la 3ª TROBADA D'AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA Emigdi Subirats
    En Manel Ayuso venia de casa bona.
El seu pare era el propietari de la finca per excel•lència del poble, el Mas de la Missa, que donava feina a una seixantena de jornalers. Era el segon de la nissaga. Als anys 1950, en una família d’ascendència catòlica, apostòlica i romana, la línia successòria estava escrita per decret: el primer fill seria l’hereu; el segon aniria per capellà; el tercer faria carrera militar; i la pubilla es convertiria en la tieta fadrina que tindria cura de la família, tal com la tradició manava. De xicotet, havia estat un noi d’aquells que a totes les mares els hauria agradat tenir: bon xiquet, obedient, amoroset, educadíssim, net, ben parlat i aplicat, què més es podia demanar? Tant les mares com les xicotes, era un bon partit. No era lleig, ben al contrari: una mica rosset, ni prim ni gros, amb la boca xicoteta i el nas un xic corbat, 1.78 d’alçada, i tenia bones cames per al futbol. Tots els diumenges, a les 11 en punt, tota la família anava a missa. Seien al segon banc, darrera mateix dels poders locals: el batlle, el metge, el mestre i el capità de la guàrdia civil. A l’hora de la comunió, religiosament, mai millor dit, tots congregaven plegats. A casa, en diumenge i fiestas de guardar, mai no s’esmorzava, i cap divendres de l’any permetien que les minyones entressin a la carnisseria. El cap familiar no estava posat directament en política, tot i que era addicte al règim i tradicionalista com el primer. Amb el rector del poble, Mn. Massip, els unia una estreta relació d’amistat. El dia de Nadal, el diumenge de Pasqua de resurrecció i el dia de Corpus presidia el menjar familiar i beneïa els aliments. A en Manel, doncs, li havien triat el futur per decret. Als 17 anys va ingressar al Seminari Diocesà de Tortosa per convertir-se en un fidel servidor de l’església. Era aquest el model de vida que desitjava? Quan va néixer ja tenia una etiqueta a l’esquena que li indicava com seria el seu destí, i això que ell no era calvinista i per tant no creia en el determinisme que ens marca l’existència. Va portar una vida molt ordenada a l’escola sacerdotal. Es llevava de bon matí, abans que ningú, per realitzar les oracions pertinents. Havia abandonat la pràctica de l’esport totalment, però a l’hora d’aprendre de lletra ningú no el guanyava: era el primer de la classe en Història Sagrada i en l’estudi de la bíblia, la qual podia recitar en vers. Els companys seminaristes li tragueren el sobrenom de l’empolló. No el tenien gaire ben considerat, donat que passava de vida social i només se centrava en els estudis. En aquest ambient religiós es va anar formant l’esperit d’en Manel, abocat a la formació espiritual i totalment desconeixedor dels plaers terrenals. El bisbat havia ideat molts plans per al seu futur eclesiàstic. Quan acabés la carrera de sacerdot, el portarien al monestir de Poblet a seguir diversos cursos de teologia i, posteriorment, el bisbe l’anomenaria secretari personal. Aquesta era la millor manera per aprofitar la vàlua del millor alumne que havien tingut en molts anys. Però en Manel els havia de donar un bon disgust Els va sortir granota. Uns mesos abans de la seva ordenació sacerdotal, de cop i volta, els va deixar plantats. Va marxar a veure món. Tot sol, a l’aventura, sense un duro a la butxaca. Tothom es preguntava què havia pogut passar per la ment d’aquell xicot per gosar trencar tan sobtadament amb el seu estatus social, amb allò que li pertocava per naixença. Tothom se’n feia creus. Quina bogeria sense sentit! No se sabia per on parava. El seu pare va renegar d’ell amb duresa. Afirmava sense embuts que en Manel havia deixat de ser el seu fill i que no el perdonaria mai. La seva mare, en canvi, no podia aturar el plor, mentre invocava santa Rita, patrona dels impossibles, que fes un miracle i li retornés la joia perduda. Allò que ningú es podia imaginar era que en Manel faria cap a una comuna alternativa a la gran ciutat, en la qual tots compartien els béns i les mancances. L’esperit d’en Manel semblava que definitivament havia trobat el lloc que buscava. Pa per a un, pa per a tots! Aquest era el missatge que havia après després de tants anys de lectura del llibre més llegit del món, tot i que la manera d’aplicar la paràbola del senyor era completament contrària al que manaven els grans magnats de Roma. Durant la segona setmana d’estada a la comuna, se li va apropar una noia valenciana, la Carme Jardí, deu anys més gran que ell, i li va fer una proposta carnal deshonesta, tal com l’hauria concebut només deu dies abans. A en Manel se li va accelerar el cos i hauria volgut desaparèixer de cop. Era la seva primera vegada i, a més, en un afer que havia estat més que un tabú durant la seva reaccionària joventut. Es va deixar portar pel moment. Aquella xicota s’ho feu tota sola amb aquest nounat dins dels camps de perdició. A partir d’aquí, a en Manel mai no li varen mancar companyes en els plaers mundans. Els seus nous companys venien artesania al mercat. Els minsos beneficis servien per a alimentar-se i comprar algun llibre. Ara en Manel s’havia avesat a la lectura de temes concernents a la classe obrera, a aquells que tenien menys i necessitaven més protecció. No havia perdut les ganes de saber. De fet, el canvi no era tant gran, ja que també l’ideari cristià comença amb la condemna dels lucres i amb el missatge de pa per a tothom. Els teòrics beatniks i hippy havien estat els redactors dels seus nous textos sagrats. Va voler conèixer l’hinduisme, el budisme i el missatge de l’Alcorà, apropant-se així a les diverses tendències de la ment. La vida li havia de provocar un nou tomb radical. Els grisos van rebre ordres de tirar pel dret i clausurar la comuna. Tots els seus integrants varen ser acusats de rojos i pecadors. En el seu passiu, tenien el fet de ser bruts i que amb els seus vestits estrambòtics atemptaven contra l’ordre públic.. El seu pare va fer orelles sordes quan s’assabentà de la seva detenció. La seva mare no parava de plorar, però va obeir en tot moment les ordres del marit. Els capitosts de l’església tortosina celebraven el seu triomf i consideraven que no havia tardat en arribar el càstig diví que aquella ovella negra es mereixia. El judici sumaríssim va celebrar-se aquell mateix cap de setmana. Les acusacions eren repetitives, totes elles basades en la immoralitat i el fet de viure d’esquena a la societat cristiana regnant. L’advocat defensor va intentar demostrar la innocència, tot i posant en Manel com a imatge de cultura i d’obertura de fronteres. El fiscal es va mostrar del tot documentat. Va posar com a exemple la seva sortida per la porta falsa del seminari tortosí, en una nit de fosca com un vulgar lladre. Va acusar-lo d’haver canviat la religió vertadera per una secta que defensava la salvació mitjançant exorcismes. Per últim, en Manel va ser acusat de pecar voluntàriament amb la carn, i això era tasca de Déu més que de la justícia del règim, castigar-ho. Va ingressar a la presó model de Barcelona en qualitat de delinqüent comú el 13 de març de 1958. Va haver de conviure amb gent de tota mena: lladres perillosos, criminals sense escrúpols… La presó el va privar de la vida. En Manel prosseguia amb els seus debats interns. Les creences se li mesclaven. La idea de justícia era inerta; la idea de poder, fantasiosa. Havia estat castigat per disposar lliurement del seu cos i de la seva ment. Les condicions de vida entre reixes eren del tot precàries. La tuberculosi estava fent els seus efectes. En Manel va començar a pensar ininterrompudament amb la idea de la mort. Aquesta era una vella preocupació, què hi havia més enllà? Quin misteri ens acompanyava en la nostra vida terrenal i en la posterior? Li proporcionaren lectures, totes en relació amb aquest patètic divagar pel planeta i el fantàstic vol cap a les alçades. Curiosament va tornar-se a interessar pels temes bíblics, sobretot amb els que feien relació amb el missatge de Jesucrist sobre la nostra doble vida, aquí i allà. Estudiava per esma i cercava unes respostes veritablement incontestables. Un dia va rebre, per sorpresa, la visita del seu germà, l’hereu. Li va fer cinc cèntims del traspàs del seu pare, que els havia deixat d’un dia per a l’altre. La família havia quedat fraccionada i encara els durava la commoció emocional. La seva mort, però, obria noves portes a les deteriorades relacions familiars. Li va proposar de pagar qualsevol quantitat que demanessin les autoritats per la seva llibertat, ja que la seva mare el volia al seu costat. En Manel va estar pensant durant una llarga estona, fins que va amollar una llarga parrafada filosòfica: - Germà meu. Tu i jo tenim la mateixa sang. T’estimo com a germà meu que ets. De fet els cossos, els objectes, són àtoms vivents que formen unitats més grans anomenades molècules. Tu i jo som parts d’una mateixa molècula, però som dos àtoms del tot oposats. Amb diners pots comprar la meva llibertat, però afortunadament una bona almoina no pot pagar la meva ànima. La meva ment està lligada al meu cos. Com pots alliberar les meves cames, si les separes del meu pensament. L’hereu li contestà amb rudesa: - Deixa’t de cabòries que no porten enlloc i et fan anar amb la butxaca buida. Pensa una mica en el sofriment que estàs causant a la mare, que ja té una edat avançada, i en la mala reputació que has donat a la família. A més, va fer-li saber que viuria amb tots els conforts, ja que es comprometia a passar-li una generosa dotació mensual, a canvi únicament de la seva presència a la casa pairal. En Manel va sentir-se ofès i en la seva ràbia va arribar a agredir el seu germà. Els moviments hippies al carrer s’estaven movent i clamant per la seva llibertat. No mancaren els aldarulls i les posteriors detencions. En Manel va ser de nou el cap de turc i va haver d’assistir a un nou judici, on se l’acusava de ser el cap de la conspiració des de la garjola estant. - Amigo mío, tu piensas demasiado - li digué el fiscal - y este será tu final y tu verdadera perdición. Sis anys va romandre en Manel a l’ombra, dels quals va compartir períodes amb la consciència tranquil•la amb d’altres amb força problemes psicològics. La presó pot ser molt dura, fins i tot per als forts d’esperit! A l’eixida dels quatre murs, va trobar-se amb una societat en rebel•lia, però amb un poder igual. Setze joves retxuts havien format un grup que cantaven al vent en llengua vernacla, exaltaven gallinetes i volien enderrocar estaques, amb missatges que no eren d’eixe món. Amb la guitarra com a arma, igualment eren perseguits i empresonats. Uns nois de Liverpool, d’una altra cultura, estaven envaint els cors de les adolescents arreu. Aquí no hi tenien cabuda. Els Pirineus de nou empresonaven. En Manel va fugir de nou. On? Ningú no en sap donar testimoni. Només cal esperar que hagi trobat allò que buscava, si és que hi havia alguna cosa per trobar. Emigdi Subirats
Article complet

Territori

Territori: relat sel.leccionat per la publicació dins de la 3ª TROBADA D'AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA Jordi Pijoan
    El quatre-per-quatre fa la darrera costa sense esforç, seguint la tònica de tota l’escalada.
Com un crit de victòria, en frenar sona un estentori xiscle de la goma contra el quitrà del ferm. Les cabres salvatges hi tomben la mirada i, sempre des de la prudencial distància, observen com dos humans, més aviat grassos i d’edat avançada, però no ancians, baixen del vehicle. Vora seu, unes antenes repetidores de freqüència. Han de caminar uns pocs metres encara per arribar al mirador i des d’allí contemplar el paisatge que frisaven abastar amb la seva mirada. És un dia clar i la distància que abarca la mirada és summament llunyana: - Oh, què maco! –exclama ufanós un dels humans en un inconfusible xava metropolità. Exclama ufanós, tot i que sincerament no està tan impressionat com vol aparentar per la contemplació de l’ampla plana entre muntanyes obrint-se fins al mar, amb el riu serpentejant-la. I educadament, seguint la convenció, l’acompanyant respon: - Ja ho pots dir que és maco: este és lo meu territori –amb to d’autocomplaença–. A més, hem agafat un dia esplèndid... Mira, mira cap allà –assenyalant amb el dit a ponent, vers el mar–; ¿veus la línia de mar tota ben perfilada? –i l’altre assenteix l’observació–; d’això pocs dies ne seràs testimoni. I avui hem tingut la sort que no hi ha ni un núvol... Bonastrugança, n’estic segur... –Resta dos escassos segons en silenci, amb els braços creuats, contemplant el paisatge. I com si barrinés en veu alta afegeix:– A vore si avui ho veiem... –aullant vers l’horitzó, emprant el palmell de la mà de visera per no enlluernar-se. El seu amic se’l mira, esperant que li aclareixi que és el que han de veure. I com si fos per complaure’l afegeix: - Diuen que els dies que està molt despejat se poden arribar a vore els cims de les muntanyes de Mallorca. - ¿La Serra de Tramuntana? –acotant el terme. - Suposo... –afegeix sense saber-ho del cert–. ¿No has portat les ulleres de llarga vista? - No! –exclama, com lamentant-se– Me les he oblidat al xalet. - Llàstima, perquè potser allavons sí que les haguéssem pogut vore. Lo que sí que és segur –tombant el cap vers al septentrió– és que allò que es veu al fondo de tot són los Pirineus –assenyalant també amb el dit. - No fotis! –com sorprenent-se, ara sí sincerament, però alhora escèptic. - Pos sí, noi, sí... –amb veu de setciències– Amb la broma estem a 1.448 metres per damunt del mar i la perspectiva que s’hi guanya és molta... Però també tinguem en compte que hi ha molt bona visibilitat –agranant amb el braç tot l’ample que abarca la seva vista–; altres dies solen ser més tapats. - Allò d’allà és Tortosa, oi!? – sempre acompanyant-se de l’índex. - Sí, molt bé –respon amb to de congratulació, tot i que per dintre pensa: “Cau de madur, senyor de ciutat”. I continua:– I allò d’allà –apuntant un altre petit i llunyà nucli de població– és lo poble d’on venen los meus rebesiaios. Encara tenim unes finques per allà que eren d’ells... més d’altres que hem anat comprant. En total, ja et vaig dir les hectàrees que eren tot plegat –amb pudor de repetir la xifra. - Una bona extensió... sí senyor. Suficient per encabir el camp de golf sencer i les cases de l’urbanització... Sí... –dubtant afegeix:– Però això queda pobre. - Evidentment! Calen bones vies de comunicació. Cal una carretera nova, ja ho hem dit... –amb certa molèstia per haver de repetir-se– I també ja t’hagi dit que la tinc apauraulada. - Però no m’has dit amb qui –sorneguer, però intentant si amb la broma li fa soltar la llengua al seu amic, que murri respon: - Se diu lo pecat, però no el pecador –i fintant amb estil:– M’han promès carretera que connecte amb los trens de llarg recorregut i... - Però l’òptim seria un apeaderu de trens –objectant. - Home, tu demanes molt... –i fintant de nou:– I ara que la conversa s’ho du: ¿creus que podràs convèncer-los per a que mos faiguen la sortida d’autopista? - Home, tu demanes molt! –respon, seguint la línia. - Pel bé del negoci comú. És una inversió tant teua com meua. - I de molta més gent. - Exacte, de molta més gent, tu mateix ho has dit. I cap de vatros no vos podeu queixar de la proposta que vos haig fet: un territori inigualable per fer negocis. Perquè si a més ha de ser per aigua, mira allà baix –resseguint amb el dit tot el traçat de l’etern Ebre–. Tenim aigua com per tindre bones expectatives de creixement. I emesa la sentència, tots dos queden en silenci. En silenci, gaudint en imaginar edificis de moltes plantes, carreteres, centres comercials, un parc temàtic,... Imaginen fins que l’autòcton trenca l’èxtasi recordant que: - Hauríem d’anar baixant al restaurant. Los socis ja deuen estar arribant -...Sí –respon, deixondint-se. A l’uníson enfilen cap al vehicle que els ha dut fins aquest cim. L’alòcton tomba la vista vers la falda de la muntanya i es sorprèn amb una cabra salvatge que l’observa. - Quins animalons que teniu per aquí, nano! - Sí. Què et sembla? Macots, eh! - I es poden caçar suposo? –pregunta l’alòcton. - Sí, però ara no és temporada. Quan la sigue, no et preocupes, que farem una escapada cap aquí i ja voràs com xalarem. L’alòcton s’emplaça a la cita del seu amic. Mentre, la cabra se’ls mira, ignorant el perill que corre. Jordi Pijoan
Article complet

Llibreria Serret i els seus Autors (Ebrencs) del Serret Bloc, un altre repte (literari) per aconseguir

El naixement del meu bloc (literari), al mes de març de l'any passat (despres del que va ser la 1a Fira literària “Joan Cid i Mulet”), hem recordo perfectament de la xerrada del Emigdi sobre el fenomen creixent dels blogs.. Gracies Emigdi...El Jesus Mª Tibau amb el seu Blog i jo mateix amb el meu (la idea de feie temps es va fer realitat), el Bloc Literari...el Jordi Ferré de Cossetania ho va vore clar...a passat un any...i tenim ja la sel.leccio feta per Cossetania del relats i dels autors que hi participen en la publicació del llibre de relats "Ebrencs" del Serret Bloc. Amb el Serret Bloc he conseguit, que fos productiu, que tot el que apareix es creació...nova creació, es molt important per ells sentirse recolsats per algú que esta fen que realment funciono... Bé, de tot aixó, fa quatre dies. i ara, ja tinc un repte nou , un repte amb protagonistes (sense ells no es podrie fer-hi res de res) amb la col.laboració dels autors i el editor que dins de la "3ª Trobada d’Autors Ebrencs al Mataranya del 10 d’agost a Fondespala", fará posible la publicació del llibre que fará referència al paisatje Ebrenc en la creació artistica"...llibre que editara Aeditors del Perelló, de la mà d’Àlex Ferrer (Barcelona 1948), dissenyador gràfic, Aeditors inicià l’activitat l’agost de 2006 al Perelló, al Baix Ebre. Amb un dels seus llibres (Estius a l'Ebre de Aeditors), vam fer-hi una trobada “Estius a l’Ebre”, on 20 autors es trobaren a la Llibreria Serret...un record que enguany m'agraderie batre...
    tots hi esteu convidats...l'unic que necessitem es un relat...gracies per la vostra capacitat de producció. dsc01187.JPG La Llibreria Serret, va tindre el goig de poder obsequiar als seus clients amb una borrachera d'autors Ebrencs Aeditors és una nova editorial independent a de les Terres de l’Ebre. Tenim present que és bó descentralitzar l’activitat editorial de Barcelona i copsar la veu dels territoris més marginats i amb menys capacitat de promoció. L’edició local en llengua catalana pot ser una important creadora d'identitat i un conreu de talents. Considerem insustituible la labor de proximitat de les petites editorials; Si pensem globalment i actuem localment, establirem ponts entre el lector global i l’autor local. Tanmateix, pogerem tindre lo llibre entre les mans, tanmateix, fore agost per vorer-li la cara, tanmateix sera...i a la Trobada al Matarranya ho disfrutarem...gracies a tots vatros, que feu que els reptes de Llibreria Serret es fasen realitat. Octavi Serret-Llibreria Serret-Serret LLibres
Article complet

EL XIQUET I EL RIU

EL XIQUET I EL RIU: relat sel.leccionat per la publicació dins de la 3ª TROBADA D'AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA Josep Igual
    El dia que va traspassar aquell senyor tan gallec i tan sinistre, ma mare aprofità els tres dies de dol/festa a l’escola per portar-me a Tortosa a l’oculista.
La gent del Baix Maestrat teníem –llavors i ara- com a capital natural Tortosa (Castelló de la Plana ens quedava més llunyà en bastants sentits). Al cotxe de línia els rostres eren de preocupació. “I ara què passarà?”, deia una senyora amb un mocador negre al cap. “Que potser tornarem a tenir ball de bastons”, responia una altra, docta i sentenciosa. Quan travessàrem el pont sobre el riu, em vaig mirar aquella massa greu d’aigua verdosa. A mi els rius sempre m’han fet molt de respecte. Més respecte que la mar, a la qual li tinc més confiança. Per un altre pont paral•lel, enreixat fins al capdamunt de ferro grisenc, un tren deixava una fugaç estela de plom. A l’altra banda, l’àliga imperial, immòbilment escarbotada, també li feia impressió intimidant a n’aquell xiquet esprimatxat, tanta o més que l’ample riu cabalós. “Què hi haurà guerra, mamà?”, que preguntava la criatura, recollint les expressions de les veus del cotxe de línia. “Nostre Senyor no ho permetrà”, (ma mare sempre ha tingut una fe granítica en els bons serveis divins). Sense que el pes de la Història li alterés massa el rumb –Déu proveiria en positiu -, ma mare, abans d’entrar a la consulta de oftalmòleg, va adquirir un quilo de les afamades baldanes d’arròs. De tornada, ja no vaig veure ni el riu, ni el pardalot escarbotat, ni el pont paral•lel del ferrocarril, perquè el senyor metge dels ulls m’havia posat unes gotes que dilataren les pupil•les i patia una temporal ceguesa rosadenca i blanquinosa. Aquell xiquet, més aviat vergonyós, no podia sospitar que molts anys més tard faria cap al delta ebrenc. Que el seu destí derivaria cap a l’escriptura, i que aquell paisatge s’entranyaria fondament en el seu esperit. Ignorava, aquell infant, bastant somniador, que uns anys després llegiria a un senyor novel•lista, Sebastià Juan Arbó, que n’havia fet d’aquells escenaris fluvials, sobretot en la seua desembocadura, el marc d’unes èpiques sordes i difícils, d’unes tragèdies i alegries de viure abruptes i autèntiques. No podia saber que aquella personalitat de ferm pols narratiu, aquell audaç autodidacte de cara torrada i barres obstinades, fill de les collites i els cicles dels arrossars i la mar, seria un dels seus més preuats models a l’hora de fer lliscar la ploma sobre la quartilla i de transitar pels humans ravals de l’ofici. Aquell xiquet tímid i esprimatxat, un cop ben crescut i ja sotragat pels rigors de la vida i la substància dels llibres, ha conegut altres maneres de llegir els batecs del riu, que sempre és distint, com anuncià Heràclit: l’assaonada modernitat narrativa, amb més intencionalitat socio-política, del mequinensà Jesús Moncada; els versos musicals i lúcids d’un apotecari tortosí, Gerard Vergés; l’hermètica taronja precisa –amb galls del vell i del nou- de l’AlbertRoig; el perfumat mocador capriciós i decisiu del cabdill Cabrera, en la pàgina d’un flixanco posat a fer de Faulkner del riu amunt i del riu avall, Andreuet Carranza; o que entre les ciutats invisibles de l’Italo Calvino, un rapitenc, Emili Rosales, n’extrauria una de ben marinera, amb deliri reial inclòs al ventre mític, on, precisament, el xiquet aquell amb les pupil•les dilatades, amb borbolls d’espirals a les conques, ja crescut de lliçons, dones i dies, posaria el seu campament base. “Què hi haurà guerra, mamà?” Ja l’havia haguda. Aquell mateix riu havia tingut la seua immensa i sagnant porció de la tragèdia entre germans dels nostres iaios. Però la mare em va estalviar el relat complet, en aquell matí de visita tortosina a l’oculista, per no alarmar-me inútilment davant la defunció del Generalísimo i la inquietud ambiental dels carrers i els cotxes de línia. I tenia raó, no calia patir. Nostre Senyor llauraria recte amb solcs torts i positius i ho acabaria d’arreglar tot. Però també omitia part del relat, esclar, per l’exercici insistit d’aquella redoblada prudència, brotada del brou pesant de la temor grisa que surava en molts racons d’aquells dies. Ser pare i mare, en aquest país, en aquells temps, ha suposat fer el cor fort i no mostrar excessiva temença davant el sol de la infància, que feia preguntes que més valia no respondre sencerament. “A vore què diràs al carrer o a l’escola. Ves amb compte, podrien empresonar ton pare” “No diré res, mamà”.
Article complet

RECONQUESTA

RECONQUESTA: relat sel.leccionat per la publicació dins de la 3ª TROBADA D'AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA Jesus Mª Tibau.
    No calia que la vista fos molt bona per a veure clarament Cardó, el Montsant, Montserrat i tantes altres serres i muntanyes que s’estenen als meus peus com onades eternes que no avancen.
Altra cosa són els Pirineus que, en la distància, una mica de calitja o uns quants núvols situats de forma estratègica fan que s’amaguin fàcilment, amb una timidesa impròpia a les dimensions d’una muntanya. En dies clars, passejant pels Ports de Tortosa-Beseit, l’horitzó es fa accessible, i jo el mirava sovint amb desig, amb fam de trepitjar cada un dels racons més invisibles, com l’amant encuriosit que cerca amagatalls secrets entre els plecs d’un llençol. Sempre he tingut un caràcter aventurer i la il•lusió de trobar camins intactes m’ha tingut desperta l’ànima. De ben petita, vaig donar-li més d’un ensurt a ma mare, amagada a l’escletxa d’una roca, o enfilada dalt d’un cim, borratxa del vent que baixa Ebre avall. Potser per això diuen que estic una mica esbojarrada, i tenen raó, i aquesta vida rutinària comença a ofegar-me massa. Tot i això, si no vaig prendre aquesta decisió abans, va ser per por. El desconegut, tot i que m’atrau com la mel a un nen llépol, també em provoca pànic, però són aquests sentiments els que em fan sentir viva. El vespre abans de marxar, vaig pujar fins a Caro, per a gaudir de la vista per últim cop. Les muntanyes de Castelló i de Terol semblaven immutables als meus ulls, alienes totalment a la paraula “frontera”. El Delta, amb els últims rajos de sol, brillava com en un somriure, com despedint-se amb els més tendres colors. Reconec que, per un moment, vaig sentir la temptació de quedar-me, agafada ben fort al que tant he estimat, però en girar la vista i veure el món provocant-me, ja no vaig dubtar més. Divendres, 20 d'abril de 2001. Reapareix la cabra salvatge al Montsant, un segle després de la seva desaparició. Un grup d’excursionistes va poder veure el passat dilluns al congost de Fraguerau del Montsant tres exemplars de cabres salvatges (Capra pyrenaica hispanica), una espècie extingida des de principis de 1900 en aquesta zona. La presència d’aquests exemplars significa que la cabra salvatge ha reconquerit terreny perdut, començant a expandir-se des dels Ports de Tortosa-Beseit, sortejant obstacles com la carretera nacional o el riu Ebre. L’horitzó és una quimera, un destí que no s’assoleix mai del tot, perquè quan arribes a un cim, n’apareixen sempre de nous, més temptadors encara. Arriba un moment que, si mires enrera, no distingeixes el niu d’on vas sortir i pot agafar-te por. Això mateix li passa a la nostra amiga. Quan arriba al Montsant el dia és clar, i els Pirineus sembla que s’hagin mudat per seduir-la. Dubta entre el desig de seguir i l’enyorança de tornar. No és prudent aconsellar-la, perquè cadascú té un camí i uns peus per caminar-lo. Jesús M. Tibau
Article complet

<1...19
20
21