L’ARBREDA EBRENCA, per Glòria Fandos


L’ARBREDA EBRENCA

 

El dia 1 d’agost es va realitzar la V Trobada d’autors ebrencs al Matarranya. Una trobada especial, esperada i desitjada, faci fred, calor, que és lo més normal, però també ens sorprenen les tempestes, una sobtada ventada i una baixada de temperatura. Un dia atapeït de múltiples activitats literàries, tantes que no podria enumerar-les totes degudament, com es mereixen, però no per això menys importants.

El tema que ressalto és la presentació del llibre de l’antologia dedicat als arbres, titulat “L’arbreda Ebrenca”. Ideat per l’incansable i engrescador Octavi Serret, portat a la realitat i al paper per l’editorial de “March Editor”, amb un format de luxe i un contingut de gran qualitat. Amb la participació de 55 autors i autores, d’una gran diversitats d’estils i de formes. Tants autors diferents com arbres, històries diferents, expressades en relats i també en poemes. Una comunió de sentiments compartits. Els arbres, vegetals vius, que respiren, que es gronxen, ajudats pel vent, ens acompanyen i ens nodrim mútuament, per poder respirar i sentir la vida com batega als nostres cors, amb força i il·lusió insospitada. Els arbres respiren el nostre alè, per a alimentar-se, a canvi de l’oxigen que desprenen per a la subsistència de la vida humana. També de gran part dels arbres podem gaudir de la dolçor dels seus fruits.

 Es va fer una magnífica presentació per part de l’Editor, del periodista Víctor Amela, que ens va dedicar un sentit i savi pròleg i l’escriptora i poetessa d’Horta de Sant Joan, Cinta Mulet, amb uns raonaments de gran sensibilitat humana, mostrant la similitud, el contactes entre els humans i els arbres, la naturalesa, com el progrés de les tecnologies dels pagesos per tractar els arbres els fan patir, i ja no gaudeixen de la carícia de les mans per conrear-los i recollir els seus fruits. Unes reflexions que també ens van arribar al cor.

Dinar de germanor a Fondespatla, lectura de fragments del llibre per part dels autors.

Tot un luxe de Trobada, per saludar als amics escriptors coneguts, i conèixer de nous.

     

 

Glòria Fandos


Article complet

V Trobada d’autors ebrencs al Matarranya per Carles Sancho

Autors ebrencs al Matarranya

(Crònica de la Trobada per Carles Sancho)

“Els arbres, protagonistes a la Trobada d’autors ebrencs al Matarranya

Els arbres han estat els protagonistes destacats de la 5a Trobada d’autors ebrencs al Matarranya que com cada any s’ha celebrat entre Vall-de-roures i Fondespatla. El diumenge 1 d’agost es va iniciar la jornada literària a les dotze del matí amb la concentració d’autors participants en el llibre col·lectiu L’arbreda ebrenca. Recull de relats, presentat per a l’ocasió, i firma d’exemplars a la Llibreria Serret que com cada any va ser clarament insuficient per acollir els nombrosos col·laboradors participants en el projecte. El llibre reuneix 55 relats de diferents autors relacionats amb els arbres del nostre territori que evoquen la creativitat literària dels escriptors. Si a l’edició passada a Galeria ebrenca, dedicada a persones del territori, recopilava 30 autors, l’èxit de la convocatòria és molt evident.

Més tard sota l’ombra de la carrasca de Morro Badat, a mig camí entre Vall-de-roures i Fondespatla, un dels exemplars més singulars de la vegetació matarranyenca, es va oferir als participants un vermut amb productes de la terra.

Ja en Fondespatla al bar de les piscines, dinar literari on van participar prop de setanta persones. Presentació de la Trobada a càrrec de l’alcaldessa de la localitat Carmen Agut, Asun Albesa representant de l’associació cultural local ACHA, M. Dolors Gimeno representant d’ASCUMA i Octavio Serret. Durant el dinar, els autors seleccionats a l’obra col·lectiva van llegir o van comentar els texts publicats. Joaquín Lorenzo va presentar la guia dels arbres singulars del Matarranya i Baix Aragó i ens va convidar a contemplar el nostre patrimoni natural monumental.

Després del dinar va seguir l’exposició de projectes literaris i la presentació de llibres: Il.lusions i incerteses, la novel·la col·lectiva del SerretBlog a càrrec d’Elisabet Martí i M. Lluïsa Gascón, la col·lecció Lo Trinquet, editada per l’Instituto de Estudios Turolenses a càrrec de Carles Sancho, Negra i ebrenca, projecte d’edició d’una novel·la negra situada al territori a càrrec de Jordi Pijoan, La venta de l’Hereva premi Guillem Nicolau 2009 de Marta Momblant iL’arbrera ebrenca. Recull de relats, obra central en la Trobada, presentada per la coordinadora de la jornada i del llibre Pepa Nogués, Octavio Serret, Cisco Sánchez de March editor, Víctor Amela prologuista i extraordinari comunicador i Cinta Mulet en representació dels autors.

Va finalitzar llarga jornada amb l’actuació del músic castellonenc Salva que va fer participar al públic en les seues interpretacions musicals improvisades i sorprenents.

Carles Sancho”


Article complet

ELS ARBRES DE CARNER:

 ELS ARBRES DE CARNER: Andreu Subirats, relat per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010

 

Tots els arbres són lloables: viuen, creixen, no escriuen llibres, no planten arbres, tenen molts fills però els avien de pressa  i no parlen. N’hi ha amb nom propi: lo Parot, lo Pi Gros, lo Faig Pare…, i molts, gairebé tots, anònims. Hi ha també arbres poètics, adho arbres poema; en tenim un exemple en el llibre Arbres de Josep Carner (ed. Selecta, Barcelona 1954). Allí els arbres són garrofers trencats i ametllers de Sàrria, cocoters de Macuto, xicrandes fullades, cantates dels sabins seculars, bedolls de biaix, companyia i esperança, nit i pregària. Allí, els arbres miren al mar, hi són al mig d’un prat, al fons de l’hort o al cap de l’era; alguns, empolsats i lleugers prenen forma de dansa, d’altres, d’urbana flora, baladres que esclaten rosats, endiumenjats en l’hora crua de la tarda o palmeres daurades que polsen les cordes de la marinada. Un salze vell emparat per una riba, dolençós de l’aire que el despulla, s’acaramulla fidelment vora la soca mare i els pollancs de França són amics graciosos del Somni Diví. També hi trobem la dona arbre, una escultura de Fenosa, només viva de sina endalt. I jo em quedo amb la conversa (no parlen?) del xiprer vora l’ermita i el pollanc damunt del prat on tota dansa fina en dol.

 

 

Andreu Subirats

Article complet

EUCALIPTUS DE LA PLAÇA DEL BARRANC:

 EUCALIPTUS  DE LA PLAÇA DEL BARRANC: Cinta Moreso, relat per la Trobada d'autors Ebrencs al matarranya 1 d'agost 2010


Voldria portar-vos a fa mil anys enrera al món encantat d’una placeta bonica i coquetona. Té de tot: Un carrer llarg i una costa empinada que hi porten, un gran pou rodó amb la seva corda gruixuda, el poal i la corriola cantaire, les pedres i les baranes lluents, polides pel fregar de mil segles i a un costat, un eucaliptus gran, tan gran, com només saben ser grans els eucaliptus.
El terra de la placeta, no té asfalt, les dones del carrer, l’agranen al capvespre i el ruixen amb l’aigua del pou.
Les cadires de bova, com per un conjur de la fantasia s’amunteguen al voltant de l’arbre i les dones amb faldetes i davantals obscurs, els monyos repentinats amb saragatona per la sinyo Cinta “La Pentinadora” s’asseuen a les cadires amb els paners al costat plens de roba per sargir o plegar.
El que no pleguen és la llengua que en un tres i un no res, col.loca a tot el carrer al seu lloc.
Tota la xicalla en estols, van i vénen, corrent i jugant per la plaça d’ombra dolça i tarannà acollidor.
És estiu i les nits, somiant i dormint a l’hamaca 
guanyada amb sang i suor després d’una guerra amb la gent de la mateixa mida, són estelades i plaents.
Per entre els milers de fulles perfumades de l’eucaliptus gegant, es pot descobrir la negra immensitat puntejada del firmament.
Ah! No us ho he explicat: Al peu de l’arbre hi viu un gos, s’anomena Napoleó, és ferotge, enorme i pelut, per no desentonar. Resta sempre lligat però coneix la gent, de fet, jo sóc l’ única de tots els menuts que pot seure damunt la seva panxa compartint amb ell, el pa amb xocolata que la meva mare em dóna per berenar. Quan en vol més, obre l’ull...



A l’hivern, tot esdevé trist, Napoleó torna a la cova i l’eucaliptus queda sol, abandonat a la seva sort, sense més companyia que el grinyolar de la corriola o la trompeta de joguina de la pescatera, que no ha pogut vendre el peix al mercat i el passeja pel poble “Dones peix…”
L’eucaliptus resignat, espera millors temps, l’arribada de la primavera amb el Napoleó, les dones, la xicalla i els capvespres de xivarri amb el perfum de les seves flors i les de la tarongina que arriba des de la vall.
Avui, després de mil anys, buscant una drecera que travessa el barranc, he passat per la placeta.
El terra té asfalt i les branques mutilades de l’eucaliptus també.
Resta només el tronc, com una escultura de la mort.
El pou està colgat i la placeta deserta tot i que estem a la primavera i la flaire de la tarongina emborratxa els sentiments.
He recordat altres temps de fa mil anys i he plorat llàgrimes salades i amargues per l’arbre mort i per la meva infantesa també morta.



Cinta Moreso Rué

Article complet

LA BOTÀNICA I LA TOPONÍMIA:

 LA BOTÀNICA I LA TOPONÍMIA: Jaume Carbón, relat per la Trobada d'autors Ebrencs al matarranya 1 d'agost 2010
 
 
 
 
 
El Tossal del Rei, és una elevació situada a la cua de la ser-
ralada Ibèrica entre els ports de Tortosa-Beseit i Morella.
 Aquest tossal, és al terme de Vall-de-roures però solament
en la part que pertany al regne de l'Aragó, les altres dues
parts, una és del terme de la Sénia per Catalunya, i l'altra de
Fredes pel regne de València.
 Aquesta serralada, amb alçada mitjana per sobre dels 1000
metres, fa de barrera natural entre la depressió de l’Ebre, el
mar Mediterrani i la plana de Castelló.
 Ramon Berenguer IV, príncep consort de la Corona d'Ara-
gó, amb la presa de Tortosa i Lleida (1148), i Fraga(1149),
va foragitar als sarraïns del territori nord de la riba esquerra
de l'Ebre,
 Passat el riu, l'any 1157 feie també seva la plaça forta sa-
rraïna d'Alcanys.
 La seva mort l'any 1162, va deixar sense començar el re-
partiment de les terres, entre les muntanyes dels ports i la
riba dreta de l’Ebre, afegides a la Corona d'Aragó.
  Aquest territori era i és, una successió de muntanyes, mon-
ticles, moles, moletes turons, penyals i collets, units entre
ells per una munió de valls i valletes, per on l'aigua dels rius,
fonts i pluja, ha fet el seu camí fins trobar l'Ebre.
 Tota aquesta turmentada orografia, i el seu clima de tem-
peratures extremes en fred i en calor, va ser bona per fer-hi
assentaments, als nostres avantpassats fa 5000 anys.
 Després però, en la meitat superior d'aquest territori, ni de
romans, visigots o musulmans, mai s'ha trobat cap vestigi
documental, de construcció o de qualsevol altra mena.
 El fill de la reina d'Aragó Petronila i del comte de Barcelona
Ramon Berenguer solament tenia 8 anys, quan va morir el
seu pare. Als 16 anys (1170), Alfonso rei d'Aragó, comte de
Barcelona i marquès de Provença, posa fil a l'agulla per po-
blar el territori abans nomenat.
 Sis anys després, el 24 de juliol de 1175, fa donació al bis-
be de Saragossa, de tots els termes de la penya d'Aznar,
de Vall-de-roures, de Font Espatla i de Mezquí.
 Fora de la penya d'Aznar, que com la roca de Benet, eren
fites de noms posats de feie molts anys (1100). Els noms
dels llocs i la seva situació era nou, i posat abans d'habi-
tar-ho. El fet és,que abans allí no hi havia hagut mai ningú,
doncs, aquest territori estava situat en La Magna frontera,
amb perill de lladres i sarraïns, i solament l'any 1183 amb 
la tercera carta de població, va començar el poblament.
 A Font Espatla, també a la tercera carta de 1188 va ser
efectiu el poblament, Mezquí però, no se'n va poder sortir.
 Si el nom del lloc, ja estave donat abans de poblar. Qui ere
 i com s'ho devie manegar això?
 La resposta ve donada pels mateixos fets. Era un enamorat
de la botànica, i aplicava al lloc, el nom del vegetal predomi-
 
 
 
 
nant del seu entorn, des de l'herba als arbres, tot li anava bé
i en son tants, que en lloc en trobareu una quantitat igual.
 En aquesta època, tot era Corona d'Aragó, ara el llistat és
troba en les divisions provincials de Tarragona, Castelló i
Terol, però l'antic batejador potser era la mateixa persona.
 I sense més preàmbuls,aquí teniu el llistat dels topònims
 
 
 
 
                                     Tarragona
 
 Prat de compte       Pinell de Brai        Horta
 
                                       Castelló
 
 Cervera del Maestre             El Boixar
 Herbers sobirà                     Herbers jussà
 
                                         Terol
 
 LLedó              Arenys de Lledó         Vall-de-roures
 La Freixneda    Vall jonquera              La Ginebrosa
 La Codonyera   L’Acerollera             Los Olmos
 
El color llamatiu de l’entorn, va estar aprofitat per donar nom
 a Monte rubeo, Penna rubea i Monte albano, és a dir:
     Mont roig      Penya roja   i   Montalbán
                               Vall-de-roures 2009.        Jacobus
 
 
 
Jaume Carbón
Article complet

El pas a pas del Temps

 El pas a pas del Temps:Jesús Carbó,relat per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010



 Fàtima !!! Fàtima !!!! On ets filla? La veu d’en  Mushaf sona preocupada. Ja fa dues setmanes que els seus quatre fills grans són a Bene, amb en Abu Saïd ibn al-Hussain per lluitar contra en Matruh,  la petita de casa és tot el que té per aferrar-se a la memòria de la seva dona Míriam, morta a la llarga travessa que els va portar de les ombrívoles Terres de l’Atlas fins a aquesta nova terra.

Sóc aquí pare, a dalt de l’oliver!! La Fàtima està enamorada de la gran olivera que hi ha a prop de la cabana on viuen. Aliena a tots els moviments dels adults gaudeix del temps que és amb el seu pare treballant al camp.

El seu pare li ha explicat que aquestes oliveres  tenen més de 500 anys, bé, almenys les més grans, una vintena. El seu preferit però és el que té el forat al tronc, per a ella és com una abraçada de la seva mare, sempre que pot es posa ben a dintre, galta contra pell rugosa, i tanca els ulls. Li costa recordar la cara de la seva mare, però allí, al caliu del gran arbre sent la seva calidesa.

Pare, torna’m a explicar qui va plantar aquest oliver!!

La cara d’en Mushaf s’ha relaxat i només li queda un gran somriure i uns ulls brillants.

Vine cap aquí... Que no et canses mai de sentir-la? Aviam.

Ja fa més de 500 anys, potser 700 i tot, quan Al.là encara no ens havia regalat aquest paradís i els avis dels teus avis vivien al desert, vivia aquí una família bondadosa. El cap de la família havia tornat a Tortosa i portava uns plançons d’oliver que havia comprat al port. Hi havia pau i bon enteniment entre els habitants d’aquí i els nouvinguts. El comerç era bo i l’oli d’aquestes terres, com el boix, era tan valorat que es portava fins ben lluny. Van plantar-los tots i van jeure a dormir. El petit de la casa, devia tenir la teva edat, aquella nit es va llevar sense saber ben be per què. La lluna ja havia sortit per darrera de la gran espina que tenim al davant. Al poblat, a dalt del turó, tot era silenci. Va anar caminant fins a un dels plançons, aquest que tant t’estimes, i es va quedar adormit. Quan el van trobar l’endemà ell encara dormia amb una mà agafada al petit tronc. Al sentir la ma de la seva mare que l’acaronava es va llevar i li va dir que havia tingut un somni ben estrany. Havia sentit una veu que el cridava i s’havia acostat a l’oliver, aquest li va començar a parlar del que havia estat i del que estaria. Li havia parlat dels temps que vindrien. Li va dir com de tots els arbres plantats aquell dia, anirien marxant tots, tots menys ell . Li va parlar de com els hòmens anirien venint de diferents terres i anirien canviant aquesta terra. Li va dir que ell però restaria per sempre si aconseguia fer un pacte amb algú net d’esperit. Ell seria el guardià d’aquestes muntanyes i els seus habitants durant milers d’anys mentre algun nen, sense odi al cor, el vingués a abraçar les nits de lluna plena. El nen va dir que ho faria i que també ho farien els seus fills i els fills dels seus fills. Els pares li van dir que els pactes, fins els que es fan en somnis, s’han de complir i així  el nen va complir la seva promesa i va passar la història al caliu del foc d’una generació darrere una altra. Des de llavors, d’una manera o altra, visqui qui visqui aquí, renova el pacte amb el gran pare dels olivers i els seus germans. Cada cop n’hi ha menys de tan vells però ell restarà aquí mentre algú el vingui a abraçar.

Pare? Tornaran els meus germans?

Saps què? Crec que si ets tu qui li ho demana  - va fer mirant els nusos forts que els envoltaven- ens els tornarà sans i estalvis amb l’ajuda d’Al.là.

 

 

 

La Fàtima es va abraçar tot el fort que va poder i li ho va demanar amb totes les seves forces. El seu pare  torna a  fer marges tot pensant en el futur i  mirant  cap a Bene, per darrere de Wurtah veu el fum de les fogueres.

  -Tot anirà bé -es diu per a ell-, tenim al Perot.

 

 

Gràcies a Salvador Carbó per la fabulosa guia d’Horta de Sant Joan.

Perdoneu per les llicències .



Jesús Carbó

Article complet

GARROFERS

Poema del Jordi Cervera per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010

GARROFERS

Els anys són garrofers,
bèsties inconvencibles i centenàries
que cavalquen al fons dels teus ulls,
que dibuixen camins de terra desesperada,
línies que fereixen els fils de l’aigua
i tanquen les urgències de la memòria
amb els cordills contaminats de l’oblit. 


Alzina

Em faig de fusta, 
de pi,
d’avet,
d’escorça,
de roure,
de suro,
d’alzina.
Em moro
a morts petites,
a cops de destral. 


Pi pinyoner

Anar xuclant les rutes del passat,
aquell miracle que reviu la diferència,
els records que fan mal,
impactes petits, malgirbats,
com les llavors d’un lledoner,
projectils de l’atzar compacte,
dibuixant paràboles efímeres,
moments que ens capturen
com una gota llefiscosa
feta de resina de pi pinyoner,
una bossa que ens amalgama,
ens empresona, ens solidifica
i ens fa fòssils per sempre més.
Avellaner
Les humitats grinyolen,
el nyic nyic
de les síl•labes àtones 
d’una conversa
de silencis minúsculs,
el xiu xiu
de les branques d’avellaner,
el non non
d’un bressol que, 
de mica en mica,
ha perdut tots els rastres d’innocència

 

 

 Jordi Cervera

Article complet

LA FIGUERETA

LA FIGUERETA: Josefina Motis, relat per la Trobada d'autors al Matarranya 1 d'agost 2010





 Una de les coses millors que ens  pot haver passat és haver nascut al camp.

Les herbes eren fantàstiques, tenien vida les flors silvestres.

Els arbres servien per jugar a casetes, palaus, allà pujaven les amiguetes.

Si alguna branca  esgarrava  els vestits vellets que portàvem,

atrapàvem el penjoll amb les calces i  ens sentíem com a princeses.

Ens sentíem agermanats amb el gos i els gats. Amb  tristor si es morien

a sota d’un arbre amb creu de canya i unes floretes, els enterràvem.

 

Un nen mudet, em deia “nena garça” “nena garça” a dalt d’una olivera,

la seva mare es posava contenta de que digués una parauleta.

El millor arbre, fresc, de fulles amples i rames adients és la figuera.

Per jugar, imaginar, cosir, estudiar, pujar i baixar estava  “la figuereta”.

 

Les figueres estaven amb un perfil d’aigua a sota o una pila de rentar,

l’aigua sabonosa la fèiem servir de llet, jugàvem a casetes

amb padellassos i amb coses trencades fèiem els estris de la llar.

Per nines fèiem servir pedres, les vestíem amb fulles i herbes,

o un monigotet de drap  amb paperetes  de caramel col·leccionats.

 

Quan baixava aigua pel perfil, ho rentàvem tot, ens hi posàvem a dins.

Amb  les fulles de figuera, i pàmpols del ceps fèiem de modistes

seguint els el nervis de la fulla amb flors o foradets, érem artistes. 

L’aigua  donava un toc fantàstic, ben mulladetes, les mares ens feien crits.

Passaven les hores volant, ens havien de recordar l’ hora de dinar i sopar,

per anar cadascú a la seva casa i després, o l’ endemà, poder tornar.

 

D’ aquesta manera desenvolupàvem la imaginació i la creativitat,

encara que el joc fos una representació del rol social del moment.

L’adaptabilitat, improvisació, imaginació, sempre ens ha acompanyat.

Estava molt diferenciat el paper de nen o nena amb convenciment.

 

El germanet d’una amigueta, que érem con família, anava dient:

que el Papa de Roma “i la seva dona” segur que anirien al cel.

Hi ha que veure con es van posar les mares i el propi nen

un dia al posar-li un drap i canviar-li la  lletra del acabament.

Necessitàvem una altra nena per a jugar, no enteníem res més.

Sempre eren atractius els arbres fàcils de poder anar  amunt i avall

els guarníem de llosses cortines de xolibarda i el que fes falta,

així era distribuït en habitacions i menjador com si fos una casa. 

Per columpis, tan adients,  s’hi posava uns engronsadors de bencill.

Teníem els preferits, l’olivera, l’abrecoquer i la Figuereta,

que, per la seva ombra i amb dos troncs, era la mes emblemàtica.

 

 

Igual servia per a jugar que per anar a llegir o estudiar a l’estiu.

Can Can la revista de las burbujas, los de “colección azucena”,

algun que altre llibre que teníem per casa, el llegir era repetitiu,

els mateixos vàries vegades, un de nou era una cosa estupenda.

Teníem TBOs  i Pulgarcitos  que ens portaven els parents de Barcelona,

per les rames, amb Guerreos del antifaz i tot, passàvem bona estona.

Un estiu, el de tercer de batxillerat, vaig repetir el dibuix lineal i,

amb una rama  per butaca i dos per taula, el vaig fer allà dalt.

 

Igualment quan apreníem a cosir,  vores,  vainica, costures, fistons

dalt de la figuereta, fins i tot, dibuixets a tovalles, tovallons i llençols.

Això d’aprendre a cosir, amb la igualtat, fins per homes és educatiu

per la motricitat fina. Això s’ha fet al revés, s’ha tret a les nenes,

per ser rol de dona, però, es perden tots un desenvolupament psicomotriu.

 

La figuereta  amb els anys anava creixent, es va fer molt gran. 

Es veien allà els nous infants amb les seves coses també jugant;

eren més moguts, xicarrons ells, anaven més amunt, esvalotats,

trencaven rames, un caigué de dalt de tot, es va trencar el braç.

A un altra figuereta des de terra feien cabanetes de veritat.

Una va estar temps construïda, devia ser una cosa  ja de vocació

perquè les criatures aquestes, avui en dia, són a la construcció.

 

La figuereta tenia dos troncs, es va fer grandiosa envaint el camí.

Al treballar els camps amb tractors aquests arbres grans es van tallar,

així que  les dues parts, de mica en mica, van tenir aquest destí.

Amb el temps tot ha canviat, uns ja no hi som, altres per sempre van marxar  uns rebolls tornaren a brotar, encara n’hi ha per allà, com record de l’ahir.

 

 

 

 

A les finques dels voltants també hi havia moltes figueres,

totes han tingut el mateix destí, els fruiters en quantitat rendibles

han substituït als arbres casolans, com eren les boníssimes cireres.

Per aquelles terres, avui per avui, passejant amb emocions indescriptibles

al lloc d’una gran figuera, ombra  per a rentar a mà, hi ha un pi

més alt que l’anterior arbre, amb una pila antiga tirada per allí.

 

Per sempre aquestes coses, els arbres antics, les  figueres en el record.

Ara  es fan servir  per arbres de jardí, ornaments  que remouen el cor.

Als parcs n’hi ha alguna que atrau més el seure a una rama que a un banc.

Per pujar a dalt, la discreció, el vestuari i l’ agilitat, no donen per tant.

 

 

 

Hi ha una figuera abandonada, ignorada, a les afores de la cuitat

al costat del carril de l’entrada de la Gran Via, venint del Garraf.

A  una revolta de matolls i herbes silvestres, d’aquells racons

que queden com miraculosament després de grans construccions.

Aquesta figuereta, allà està, desfullada quan toca i quan cal verda,

supervivent de l’espècie, fent-li un retrat, per record, de totes, queda.


Josefina Motis

Article complet

1
2
3
4
5
...16>