IL·LUSIONS I INCERTESES

Il·lusions i incerteses és una novel·la especial, proposada per J. Carlos Gil (un home misteriós, com ens diran els autors), i impulsada per l’Octavi Serret, de la Llibreria Serret, (una espècie d’ésser mitològic a qui jo sempre comparo amb l’Obèlix, aquest personatge que de petit va caure en una marmita plena de pòcima per a donar forces i que viu al seu petit enclau literari encerclat pels soldats romans). Amb la facilitat que té l’Octavi per a involucrar gent amb els seus projectes, van reunir vuit autors que no es coneixien entre ells per a crear una novel·la, que han creat els personatges de forma individual, que els han fet evolucionar en comú i que han barrejat les seves històries. L’escriptor Silvestre Hernández ha estat l’encarregat de coordinar, de fusionar, de donar vida al conjunt.I precisament un dels grans encerts i mèrits de la novel·la és no adonar-se mentre la llegeixes que ha estat creada per vuit autors/es diferents. Els autors ens explicaran millor l’especial i suggerent procés de creació de la novel·la que, penso, sense dubte, segurament no hauria estat possible sense la intervenció de les noves tecnologies per a enviar informació. Bon exemple, per tant, de la bona aplicació d’una eina. Perquè les noves tecnologies, que poden semblar en aparença fredes i distants, aïlladores (i ho poden ser, cal anar en compte), també permeten posar en contacte a les persones. Potser no de forma física, però ¿és el físic el que ens fa humans, o la nostra capacitat de comunicar-nos i transmetre emocions?) I a més, finalment, i en molts casos, promouen el contacte personal, com els ha passat als autors i autores d’aquest llibre, que enumeraré breument, aprofitant paraules que ells mateixos utilitzen per a presentar-se:

Regina Bladé: va néixer per generació espontània entre els versos que s’escrivien els seus pares.

Joan Manuel García: de matí és un seriós servidor públic i de tarda un romàntic i perpetu aprenent d’ajuntalletres

Maria Lluïsa Gasón: amb els anys s’ha fet un amagatall on desa històries de tots colors.

Elísabeth Martí: és un ésser enamorat de la paraula, de la música, del teatre, que degusta l’art i que el fa néixer.

Montserrat Medalla: escriu des de que té raó, però és mestra, no escriptora, diu (jo desmenteixo). Es considera cronista de la vida al seu voltant.

Carles Mongio: cada dia escolta la remor de l’aigua del Matarranya que li parla del que ocorre més amunt.

Carme Serret: es dedica a explicar filosofia contant contes, intentant contagiar la passió per la lectura.

Jaume Silvestre: ressegueix les petjades que recorren murades, de ciutats i viles inacabades. I descobreix l’embrió d’històries que inspiren el Matarranya.

I presentats els autors, parlem una mica dels personatges. Nascuts de forma independent, com qualsevol de nosaltres, cerquen quelcom substancial que els manca i, potser, el fet de creuar-se accidentalment (accidentalment?) a les pàgines d’un llibre serà definitiu a les seves vides.

Coneguem-los amb les paraules del llibre. 

Què cerquen els personatges? Potser només una mica de caliu humà com l’Àgueda:

“procurava dedicar a tots els passatgers un somriure quan pujaven a l’autobús. La majoria ni la miraven quan passaven la seva targeta pel lector electrònic. Ella els regalava un somriure a tots com si fos una llavor de bona sort.”

O potser busquen el contacte amb els altres de forma menys subtil, més primària, com el Mateu:

“no era pas un monstre, no ho feia per morbositat ni per sadisme, tampoc no sentia veus que l’obliguessin a fer-ho ni era fruit d’algun trauma produït per una infància cruel. Simplement li agradava la carn humana i assaboria cada trosset.”

De camí al seu viatge de recerca, els nostres personatges s’enamoren del paisatge que els envolta. Del riu, com l’Amadeu:

“l’anomenaven Garranxa, no sols per la destresa que tenia amb la perxa a bord de les barques i llaguts, sinó per l’habilitat en perxar dia sí i dia també amb el corrent de la vida.”

O s’enamoren de la muntanya, com el Miquel:

“S’ha acostumat a aquesta terra, se l’ha feta seva, i ara ha de reconèixer que no voldria pas viure’n lluny. Veu els Ports des de la finestra i això li dóna vida.”

I els personatges cerquen l’amor, en les seves múltiples facetes, com la Maria:

“tallen el pa com si nasqués d’elles mateixes, com si fossin la terra, fossin el pa. El pa és tan bo com ho són elles. Paraules poques, no en calen, l’univers el té la mare al palmell de la mà.”

En general, aquesta cerca no és altra cosa que una fugida del monstre de la soledat com l’Aurora:

“Sola, reclosa en la seva casa des de la qual es protegia del món, de la societat moderna que no podia capir la seva vida. Amargada per una vida que l’havia triat per a participar en u laberint del qual era impossible trobar sortida... És aquell mal que no té cura. Una acumulació de vida.”

O com l’Àngela

“va pensar que Internet podia oferir-li unes quantes possibilitats d’oci, al temps que satisfeia de passada la necessitat de relacionar-se amb altres éssers humans... Només pretenia passar unes hores de la seva existència en companyia, encara que fos virtual.”

Potser finalment, i acabo, tenim l’esperança que els nostres personatges, a qui ja estimem (conèixer és el tràmit previ a estimar) troben allò que busquen, com l’Agustí:

Aquella veu no podia ser humana, devia ser d’algun ésser celeste que l’havia salvat de la pitjor tempesta que mai abans havia vist. En aquell precís instant va notar com aquella imatge se li havia ancorat en el més profund de la seva ment i va saber que ja formava part d’ell.

- Em dic Alèxia, no tinguis por.

Jesús M. Tibau

Biblioteca Mercè Lleixà de Roquetes, 11 de febrer de 2011