El fill de l’italià», darrer treball de Rafel Nadal

 

Rafel Nadal, ens sorpren, altra vegada, amb una novel·la de temàtica situada en la segona guerra mundial i en la postguerra de la espanyola, temps als que ens ha acostumat en la majoría de les seves novel·les publicades, així com també a la preferencia per personatges italians, o pels paisatges i ambients italians i gironins...

L’argumentde «el fillde l’italià», es centra en l’estada de prop d’un miler d’italians, en elsbalnearis de Caldes de Malavella, com a refugiats, a causa de l’atac i enfonsament dels vaixells que els duien, per una acciò de represalia dels nazi-alemanys, l’any 1943, i en la història d’amor que varen viure alguns d’ells amb noies locals; d’altra banda, és una narració sobre la superació de la situació social personal per medi del treball i sobre la recerca de la propia identitat, per part del protagonista principal: Mateu Torrent Pascual, que és el nom fictici de la persona real que li va donar la pauta per a desenvolupar la narració novel·lada, doncs es tracta d’un relat basat en fets reals,,,

Dit aixó, passo a fer un breu comentari sobre l’obra i la persona de Rafel Nadal. A qui el conegui, no li estranyarà el seu estil literari -que sovint ratlla amb el periodístic de comentarista de fons o d’editorialista-, donat que la seva professió és, precisament, la de periodista, que ha exercit funcions de direcció en el Periòdico de Catalunya, durant els primers anys del segle actual; precisament,durant aquell període, l’esmentat diari, va rebre diversos  premis de categoria, com el Premi Nacional de Comunicació.... Es tracta d’un autor de narracions llargues, de vocació tardana, doncs quan la seva primera novel·la, «els mandarins», va ser publicada a l’any 2011, tenia 57 anys. Però, desde que va començar, no ha parat, ja que amb la seva següent narració: «Quan erem feliços», una obra de caire memorialista sobre la postguerra espanyola a Girona, va guanyar el premi Josep Pla del 2012, per a seguir amb «Quan en deiem xampany» (2013), una altra obra de tarannà memorialista sobre la seva saga famíliar on l’acció passa entre la Xampanya francesa i Catalunya, en l’espai d’un segle i sobretot en els periodes de postguerres de la 1ª i la 2ª World War i de la Guerra Espanyola, que li va valdre el Premi a la millor obra publicada, Mª Angels Anglada,de narrativa del 2014... Després van venir «la maledicció dels Palmisano» ( 2015) traduida a 22 idiomes; i més ençà «la senyora Stendhal»(2017), ambientada a la Girona de la postguerra. Actualment treballa a la Vanguardia, i col·labora a RAC1, a TV3 i a 8TV, i, enguany, ha presentat,  este mes de juliol, a la libreria Serret, entre altres llocs, la que du per titol: «el fill de l’italià», que ha rebut el premi de les lletres catalanes Ramon Llull,2019. el més prestigiós de la literatura catalana actual...

Article complet

Literatura Oulipiana: potents seduccions

Qui ens ho havia de dir que, ara que duem gairebé un primer quart del segle XXI, tindria, encara, una gran requesta el grup literari anomenat OULIPO, nascut quan ja era adult lo segle anterior, a l’empara de  la «Patafísica», la pseudociència inventada a la fi del segle XIX, per Alfred Jarry com a la «ciència de les solucions imaginàries, que uneix simbòlicament a les seves accions, les propietats dels objectes descrits per la seva virtualitat o ciència de lo que és particular, ciència de l’excepció».

Raymond Roussel, anys després, basant-se en l’imaginari de Jules Verne, iniciarà una literatura de procediments, en la qual el sentit aparix a partir de l’estructura creada a priori. És, doncs, a partir d’estos puntals - Jarry i Roussel- que els membres d’OULIPO faran creixer tota una literatura que entén que:

·        la funció lúdica de l’escriptura és cabdal...

·        i que, allibera la lletra de tota missió filosòfica o moral, a partir delsapriorisde la Patafísica.

Se sap que en l’any 1960 del s.XX. es van crear, una amalgama de, tallers propers a la Patafísica: els OUxPO (OUvroirs d’ x POtentiels, on Ouvroir és un concepte associat al treball i va ser utilitzat per Raymond Queneau en el sentit de taller o obrador de treball artístic;  d’X equivaldria a una disciplina entre les artistiques, així OUliPO de literatura, OUbaPO de bandedesinée o cómics, Ouhispo de història, Oumupo de música, Oucipo  de cinema, i sgnts: OUxPO...; iPotentielses referia a la capacitat de realitzar alguna cosa seguint unes determinades regles; en certa manera l'expressió final equivaldria a l'elevació a l'enèsima potència del treball dels artistes associats a cada camp en l’investigació de llur potencialitat). Se sap que OULIPO, és el taller que millor ha resiitit el pas del temps, i és un mot que prové de les sigles OU,LI,PO : les primeres sil·labes d’ «OUvroir de LIterature POtentielle» (Obrador de Literatura Potencial), fundat als anys 60 del passat segle XX, per Raymond Queneau i François le Lyonnais, ambdós matemàtics i literats (cosa que ens dona la pauta per a entendre el caràcter fundacional de l’Oulipo), que proposen com a tècnica de referència la constricció o trava, que consisteix en: crear, voluntaria-ment, una dificultat al desenvolupament de l’obra literaria, però per a intentar superar-la; així doncs la trava (una trava pot ser un element lingüístic -lletra, paraula, fonema- o bé un constructe matemàtic com una equació o un algorisme..), en lloc de bloquejar la creativitat o de reduir-la, li suposa un encalç. A la fí, una trava, o constricció, no és més que una estructura formal que, allunyant-se de les imposicions de la imaginació o de la inspiració, permet una creació controlada i per tant, esdevenir creatiu, a qualsevol.

Tenia que ser, per un passat surrealista de Raymond .Queneau, el fet d’establir, a banda d’altres particularitats, uns normes per a què algú pugui formar part del grup: per passar de membre potencial al de membre real caldran unes etapes al llarg d’un temps indeterminat, però un cop admès, un membre de l’OULIPO ja no pot ser ni exclòs ni dimissionat; per tant, els membres difunts són excusats en cada reunió del grup. Els seus membres històrics han sigut, o són encara, Noël Arnaud, Jacques Bens, Claude Berge, Italo Calvino, Marcel Duchamp, Jacques Duchateau, Latis, François Le Lionnais, Jean Lescure, Georges Pèrec, Raymond Queneau, Jean Queval, Jacques Roubaud i Marcel Bénabou...D’entre ells, són els mes destacats o primordials : Raymond Queneau i Georges Pèrec.

Unes cuantes obres de Pèrec, ens donaran una idea del que es pot assolir aplicant traves a la creacio  literaria, com en «la disparition» (1969), on Pèrec demostrà que dominava la tècnica fent que en tot el texte no hi aparegui la lletra vocal «e», la més nombrosa en francés, dotant aixís al grup Oulipo d’un gran prestigi i d’una sòlida presència internacional...o bé, altres més dificultoses o imaginatives, com en «la vie, mode d’emploi» (1976) on es combinen diverses traves, a quina més envitricollada, com l’ anomenada clinamen que aplica fins-i-tot un guarisme matemàtic, i encara altres, d’altres autors en altres produccions, com l’S+7, que consisteix a canviar tots els substantius pel seté mot que aparegui en un diccionari determinat.

Vist aixó, cal dir però, que qui va fer donar el primer pas a Oulipo, a l’any1961, va ser l’obra de R.Queneau, «cent mil milions de poemes», on aplicant un mètode, es poden crear fins 10 elevat a la potencia 14, es a dir 100.000.000.000.000. de sonets; ja en la seva obra «Exercicesd’Style» del 1947, aplicant varis registres ens va oferir 99 versions d’un mateix relat; obrint, així, un desenvolupament fructifer per la literatura potencial; i dic literatura potencial perquè tal com diu la contraportada del llibre «Atlas de literatura potencial 2. Textos potentes» de diversos autors, amb proleg i edició a càrrec de Pablo Martín Sánchez: «...el objetivo de Oulipo, no es tanto crear obras literarias como proponer formas i estructuras que puedan ser utilizadas por todos los escritores del mundo entero, como les venga en gana»,...i tal i com segueix, «Y si es cierto (lo anteriorment anotat) ¿que mejor que ofrecer un volumen de textos potenciales de autores no oulipianos?»...

Article complet

Historias de la Guerra civil en Aragón y en el Ebro, noveladas


Ya lo dije una vez en otro comentario sobre una novela de tema biogràfico-histórico, que: «una novela siempre nos hablarà de temas de ficción, però hay novelas de tema històrico que nos hacen vivir la història como si estuviesemos allí», o como no nos la habian contado antes, y este és el caso de la coleccion de libros publicados, desde el 2016, por la Editorial Doce Robles sobre La Història de Aragón y de los aragoneses, novelada, a un ritmo trepidante , dos por año!! y en total van, si no me equivoco, cinco titulos sobre épocas diversas de prestigiosos historiadores y escritores.

Article complet

un tema encara molt actual: la Globalització (explicada en un folre polar)



  A alguns adolescents los pareix un "rollazo"aburridíssim que els parles de los problemes dels món actual; a altres els sembla un "coñazo"que expliquis química ambiental.; a altres...; i no acabariem mai d' explicar les pegues que els ados posen a saber sobre el món actual: que ells ja tenen prous poblemes per adaptar-se..., al món d'ara!

   Però també hi ha qui pot explicar estos problemes i ciències, de manera divertida, amena i prou interessant per a qué agradin als adolescents, com és el cas de Wolfgang Korn, periodista alemàn que va estudiar Ciències i Història a l'ensems que Periodisme; W.K. va acabar d'escriure al 2008, un llibre que va obtenir, anys després. lo Premi al Millor Llibre Juvenil de Divulgció Científica a Alemanya; al 2013 lo va publicar la editorial Siruela, dins les col·leccions "las Tres Edades" i "Nos Gusta Saber".

   Com s'ho fa, el periodista Korn, per a construir i teixir el relat i fer-lo atractiu pels adolescents? doncs és molt senzill, lo llibre en questió explica les aventures d' una armilla roja en folre polar des dels orígens de les matèries primes per a la seva fabricació, passant per la seva vida útil, fins a la seva destrucció final, formant un molt amé relat de Ciències Socials en temes de Geografia, Història Eco(nòmica), Eco(lògica) i Social, Química, Física, Industria, Tecnologies i altres més, a partir de los viatges que fa l'esmentatda peça d'indumentària per les rutes més concorregudes de l'actual globalització, i per aixó lo llibre es titula: "La vuelta al mundo de un forro polar rojo" i per sotstitol: "pequeña història de la gran globalizacion".

 
Article complet

F. Roma i Casanovas: “Patrimoni existencial de la Catalunya rural”, 1er Premi Serret-Terra de Cruïlla

 

Sobre lo 1er Premi Serret - Terra de Cruïlla

Patrimoni existencial de la Catalunya rural

de Francesc Roma i Casanovas

Lo texte: “Patrimoni existencial de la Catalunya rural”, va ser, al 2014, lo primer Premi Serret-Terra de Cruïlla, per a treballs de base literària sobre la ruralia, dotat pel Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla. Lo llibre, en 168 pàgines, ha sigut editat i publicat, en el número 143 de la col·lecció El Tinter, per Cossetània edicions, recentment, ara al 2017.

L'autor premiat, Francesc Roma i Casanovas, en molt bon criteri, ha resolt lo tractament del tema de l'estudi que fonamenta lo llibre de manera satisfactòria per a qualsevol lector; no ha pretés fer un texte complexe i ultracientífic, ans, sense deixar de banda lo tema de base científica, ha escrit de manera amena en un munt de detalls narratius, de referencies documentals i anècdotes, que fan un texte de caire gairebé divulgador...

Article complet

El Sud de nou revisitat de Xavier Garcia - 2º Premi Serret Terra de Cruïlla

 
 

La Llibreria Serret de Vall-de-roures, aquest petit empori cultural en mig d'una zona bastant desabastida, fins no fa tant, pel que feia a llibres i cultura àmpliament, per medi de l'Octavi, el seu propietari i factotum, gestor i director, va decidir organitzar un premi de literatura relacionada en lo territori i la  ruralia, i s'en va sortir -com en tantes altres empreses, que ha endegat i tutelat- recolzat pel Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla; així ens trobem que, ara, fa ben poc, han sortit publicats, calentons encara, els dos libres corresponents als dos primers premiats en el I i II Premi Serret Terra de Cruïlla, al 2015 i al 2016. Pel que fa al segon, el dictamen del jurat, va ser per a una persona molt activa culturalment i ecològicament en les Terres de l'Ebre: Xavier Garcia, amb la seva obra: “el sud de nou revisitat”, editat i publicat per Cossetània edicions, ara, al 2017.


Sobre este llibre cal dir que no és una novel·la, sinó una mena d'assaig transversal que es basa en els records i les relacions de l'autor -i també les interrelacions- en múltiples persones de les comarques que estàn al “Sud” de Catalunya, ja siguin les que llinden amb l'Ebre, com la Ribera o les que són, com diu ell, de “secà”, com la Terra Alta, a banda de tota una bona colla de referents a variades contrades, comarques, entorns, i a personatges i personalitats més destacades de la Geografia, la Ecologia, la Història, la Política, El Sindicalisme, els Moviments Socials de base, la Literatura i altres Arts, en definitiva de la intel·lectualitat lligada al medi rural i a la terra dels territoris abans esmentats de manera localista i específica, però també de Catalunya, àmpliament, d'una manera generalista...

Article complet

Revuelta Porcina «El último aragonés vivo, 3» de D.Terrer, C.Azagra i E.Revuelta

 

Qui ho diu que un còmic o novel·leta gràfica no pot tenir crítica?...No serà perqué, com que se tracta d’ una narració bàsicament en imatges, no se considera tractable literàriament? I, aixíns ja tornem a la mateix polèmica dels primers temps del «Còmic»: els «entesos» en la matèria, deien que «los còmics», les tires còmiques tant com los àlbums, còmicbooks o qualsevol producte d’este gènere, eren «subliteratures», un «subgènere gràfic», o coses pitjors..., però: ja en la presentació, ens explica M. A. Lamata, que el guionista, aixó és en David Terrer, és un «geni» del guionatge de còmics i que en este sembla que ho demostra, al menys per la quantitat d’epítets calificatius admiratius que li dedica en les tres quartes parts d’esta presentació, mentres que al Carlos Azagra, reconegut dibuixant de còmics ja desde les époques heròiques del llegendari Andalàn, de Butifarra!, dels mil-i-un fanzines dels setanta i vuitanta del segle anterior, o encara d‘«el Jueves», amb prou feines li dedica, junt a la seva companya -colorista de fanzines com «Malavida», i profe de secundàries, la Encarna Revuelta- un trist paràgraf de quatre línies i mitja..., i tot per acabar demanant el Premi Nobel de Literatura al estupendo guionista David Terrer!, «cosas veredes!». Val-a-dir que esta «Revuelta Porcina» és -a banda d’ un enunciat de, supose i sinó que me perdone, (in)discret homentage a l’acoloridora, o tal vegada casual redundància...-  un dels elements, el tercer, de la Trilogia titulada «El último aragonés vivo» siguent los enunciats, o titols d’encapçalament, dels dos anteriors, el primer lo mateix que la sèrie i lo segon, que també està anunciat en animació dibuixada : «La amenaza robòtica»,

Article complet

ASJA, una dona amb un home savi

 

Una novel·la sempre ens parlarà de ficció, però hi ha novel·les de tema històric que et faràn viure la història com si hi fossis; és el cas de l' obra més recentment publicada de la Roser Amills, escriptora balear que ja ens ha proporcionat altres temes exitosos, i en aquest, dedicat a la vida de la directora de teatre bàltica Asja Lacis pel que fa a la seva relació sentimental amb el filòsof  alemany Walter Benjamin, de ben segut que pot satisfer les expectatives de molts lectors...

El texte editat per Comanegra, en castellà -de poc més de trescentes pagines, amb tipus serifa moderns de mida estandar, no com a la contraportada i les solapes on els textes són de tipus de pal sec i de color roig...-, està publicat en paper reciclat, cosa que diu molt de l' editorial, així com també l'avís inclós a la pàgina de crèdits, que aclareix als lectors sobre les caracteristiques de la imatge de portada, una foto de la protagonista Asja Lacis. Cal dir qué, la Roser Amills si es de les escriptores que inclou una mena de pròleg a l'inici, en forma de capítol introductori, a banda de, vers el final, un epíleg enunciat tal qual: Epíleg, seguit d' un apartat on indica les raons que la varen dur a empendre aquest relat -més o menys com el seu ex-company Victor Amela, que també inclou epílegs i justificacions al final en les seves novel·les d'ambient històric, però no pròleg o similar...-, i a més a més, un apèndix amb les dades cronològiques dels fets històrics que ella ha novel·lat.

Dit aixó, passo a fer-ne una breu ressenya: la obra està estructurada fent de la biografia de W.Benjamin el fil conductor, i sembla que en tres parts en comptes de en els set capítols, vuit si comptem l'epíleg, de que consta; estes tres parts ben diferenciades, al meu parer són:

Article complet