un tema encara molt actual: la Globalització (explicada en un folre polar)



  A alguns adolescents los pareix un "rollazo"aburridíssim que els parles de los problemes dels món actual; a altres els sembla un "coñazo"que expliquis química ambiental.; a altres...; i no acabariem mai d' explicar les pegues que els ados posen a saber sobre el món actual: que ells ja tenen prous poblemes per adaptar-se..., al món d'ara!

   Però també hi ha qui pot explicar estos problemes i ciències, de manera divertida, amena i prou interessant per a qué agradin als adolescents, com és el cas de Wolfgang Korn, periodista alemàn que va estudiar Ciències i Història a l'ensems que Periodisme; W.K. va acabar d'escriure al 2008, un llibre que va obtenir, anys després. lo Premi al Millor Llibre Juvenil de Divulgció Científica a Alemanya; al 2013 lo va publicar la editorial Siruela, dins les col·leccions "las Tres Edades" i "Nos Gusta Saber".

   Com s'ho fa, el periodista Korn, per a construir i teixir el relat i fer-lo atractiu pels adolescents? doncs és molt senzill, lo llibre en questió explica les aventures d' una armilla roja en folre polar des dels orígens de les matèries primes per a la seva fabricació, passant per la seva vida útil, fins a la seva destrucció final, formant un molt amé relat de Ciències Socials en temes de Geografia, Història Eco(nòmica), Eco(lògica) i Social, Química, Física, Industria, Tecnologies i altres més, a partir de los viatges que fa l'esmentatda peça d'indumentària per les rutes més concorregudes de l'actual globalització, i per aixó lo llibre es titula: "La vuelta al mundo de un forro polar rojo" i per sotstitol: "pequeña història de la gran globalizacion".

 
Article complet

F. Roma i Casanovas: “Patrimoni existencial de la Catalunya rural”, 1er Premi Serret-Terra de Cruïlla

 

Sobre lo 1er Premi Serret - Terra de Cruïlla

Patrimoni existencial de la Catalunya rural

de Francesc Roma i Casanovas

Lo texte: “Patrimoni existencial de la Catalunya rural”, va ser, al 2014, lo primer Premi Serret-Terra de Cruïlla, per a treballs de base literària sobre la ruralia, dotat pel Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla. Lo llibre, en 168 pàgines, ha sigut editat i publicat, en el número 143 de la col·lecció El Tinter, per Cossetània edicions, recentment, ara al 2017.

L'autor premiat, Francesc Roma i Casanovas, en molt bon criteri, ha resolt lo tractament del tema de l'estudi que fonamenta lo llibre de manera satisfactòria per a qualsevol lector; no ha pretés fer un texte complexe i ultracientífic, ans, sense deixar de banda lo tema de base científica, ha escrit de manera amena en un munt de detalls narratius, de referencies documentals i anècdotes, que fan un texte de caire gairebé divulgador...

Article complet

El Sud de nou revisitat de Xavier Garcia - 2º Premi Serret Terra de Cruïlla

 
 

La Llibreria Serret de Vall-de-roures, aquest petit empori cultural en mig d'una zona bastant desabastida, fins no fa tant, pel que feia a llibres i cultura àmpliament, per medi de l'Octavi, el seu propietari i factotum, gestor i director, va decidir organitzar un premi de literatura relacionada en lo territori i la  ruralia, i s'en va sortir -com en tantes altres empreses, que ha endegat i tutelat- recolzat pel Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla; així ens trobem que, ara, fa ben poc, han sortit publicats, calentons encara, els dos libres corresponents als dos primers premiats en el I i II Premi Serret Terra de Cruïlla, al 2015 i al 2016. Pel que fa al segon, el dictamen del jurat, va ser per a una persona molt activa culturalment i ecològicament en les Terres de l'Ebre: Xavier Garcia, amb la seva obra: “el sud de nou revisitat”, editat i publicat per Cossetània edicions, ara, al 2017.


Sobre este llibre cal dir que no és una novel·la, sinó una mena d'assaig transversal que es basa en els records i les relacions de l'autor -i també les interrelacions- en múltiples persones de les comarques que estàn al “Sud” de Catalunya, ja siguin les que llinden amb l'Ebre, com la Ribera o les que són, com diu ell, de “secà”, com la Terra Alta, a banda de tota una bona colla de referents a variades contrades, comarques, entorns, i a personatges i personalitats més destacades de la Geografia, la Ecologia, la Història, la Política, El Sindicalisme, els Moviments Socials de base, la Literatura i altres Arts, en definitiva de la intel·lectualitat lligada al medi rural i a la terra dels territoris abans esmentats de manera localista i específica, però també de Catalunya, àmpliament, d'una manera generalista...

Article complet

Revuelta Porcina «El último aragonés vivo, 3» de D.Terrer, C.Azagra i E.Revuelta

 

Qui ho diu que un còmic o novel·leta gràfica no pot tenir crítica?...No serà perqué, com que se tracta d’ una narració bàsicament en imatges, no se considera tractable literàriament? I, aixíns ja tornem a la mateix polèmica dels primers temps del «Còmic»: els «entesos» en la matèria, deien que «los còmics», les tires còmiques tant com los àlbums, còmicbooks o qualsevol producte d’este gènere, eren «subliteratures», un «subgènere gràfic», o coses pitjors..., però: ja en la presentació, ens explica M. A. Lamata, que el guionista, aixó és en David Terrer, és un «geni» del guionatge de còmics i que en este sembla que ho demostra, al menys per la quantitat d’epítets calificatius admiratius que li dedica en les tres quartes parts d’esta presentació, mentres que al Carlos Azagra, reconegut dibuixant de còmics ja desde les époques heròiques del llegendari Andalàn, de Butifarra!, dels mil-i-un fanzines dels setanta i vuitanta del segle anterior, o encara d‘«el Jueves», amb prou feines li dedica, junt a la seva companya -colorista de fanzines com «Malavida», i profe de secundàries, la Encarna Revuelta- un trist paràgraf de quatre línies i mitja..., i tot per acabar demanant el Premi Nobel de Literatura al estupendo guionista David Terrer!, «cosas veredes!». Val-a-dir que esta «Revuelta Porcina» és -a banda d’ un enunciat de, supose i sinó que me perdone, (in)discret homentage a l’acoloridora, o tal vegada casual redundància...-  un dels elements, el tercer, de la Trilogia titulada «El último aragonés vivo» siguent los enunciats, o titols d’encapçalament, dels dos anteriors, el primer lo mateix que la sèrie i lo segon, que també està anunciat en animació dibuixada : «La amenaza robòtica»,

Article complet

ASJA, una dona amb un home savi

 

Una novel·la sempre ens parlarà de ficció, però hi ha novel·les de tema històric que et faràn viure la història com si hi fossis; és el cas de l' obra més recentment publicada de la Roser Amills, escriptora balear que ja ens ha proporcionat altres temes exitosos, i en aquest, dedicat a la vida de la directora de teatre bàltica Asja Lacis pel que fa a la seva relació sentimental amb el filòsof  alemany Walter Benjamin, de ben segut que pot satisfer les expectatives de molts lectors...

El texte editat per Comanegra, en castellà -de poc més de trescentes pagines, amb tipus serifa moderns de mida estandar, no com a la contraportada i les solapes on els textes són de tipus de pal sec i de color roig...-, està publicat en paper reciclat, cosa que diu molt de l' editorial, així com també l'avís inclós a la pàgina de crèdits, que aclareix als lectors sobre les caracteristiques de la imatge de portada, una foto de la protagonista Asja Lacis. Cal dir qué, la Roser Amills si es de les escriptores que inclou una mena de pròleg a l'inici, en forma de capítol introductori, a banda de, vers el final, un epíleg enunciat tal qual: Epíleg, seguit d' un apartat on indica les raons que la varen dur a empendre aquest relat -més o menys com el seu ex-company Victor Amela, que també inclou epílegs i justificacions al final en les seves novel·les d'ambient històric, però no pròleg o similar...-, i a més a més, un apèndix amb les dades cronològiques dels fets històrics que ella ha novel·lat.

Dit aixó, passo a fer-ne una breu ressenya: la obra està estructurada fent de la biografia de W.Benjamin el fil conductor, i sembla que en tres parts en comptes de en els set capítols, vuit si comptem l'epíleg, de que consta; estes tres parts ben diferenciades, al meu parer són:

Article complet

Un homenatge... de X.R.Trigo


“/...desitjar...de respirar l'aire...que s'escola entre les juntes dels vidres fumats amb una força que ningú no pot aturar. Més aviat s'adonava que, entre la son profunda, escassa i fràgil, i el moment del despertar, sempre hi havia unes hores de vigília en què el passat tornava amb força.../”

                             pgn. 266, Quarta part.


Aquesta frase d' encapçalament, sintetitza, si-fa-no-fa, el contingut de la nova novel·la de Xulio Ricardo Trigo, autor d'orígen gallec que escriu en català, i de reconegut prestigi pels premis aconseguits; per aquesta obra, ”L'homenatge”,  se li va atorgar el darrer premi Nestor Luján de Novel·la Històrica.


En l'argument de l' obra s´hi recullen i barregen moments de suposades, amb altres certes, vivències de personatges destacats del moviment artístic anomenat Modernisme català, com les vídues de Santiago Rusiñol i de Ramon Casas, en Miquel Utrillo o l' Enric Clarassó, tots ells activistes culturals i artístes de primera, amb les dels de ficció, a les darreries del s.XIX, poc temps després de la Restauració monàrquica dels Borbons, narrades des d'un cap de setmana del Novembre del 1932 al Cau Ferrat de Sitges, poc despres de la proclamació de la 2ona República Espanyola i de l' aplicació de l'Autonomia catalana, i poc abans de que el famós taller i habitatge de S. Rusiñol, el Cau Ferrat, pel seu testament, passés a dependre de l'Ajuntament de Sitges...


El fil que relliga el relat està focalitzat per la figura de Carles Solé, crític d'art de tercera fila a la premsa catalana del segon quart del segle XX, tot i ser un personatge de ficció, i també en les figures abans esmentades: Lluisa Denís vídua de Santiago Rusiñol, el més famós pintor del Modernisme, també escriptor i coleccionista; la Júlia Peraire vídua del renomenat pintor Ramón Casas; Enric Clarassó, escultor i gran amic de Rusiñol; Miquel Utrillo, pintor, decorador, promotor i asssesor artístic del conjunt arquitectònic del Poble Espanyol de Barcelona per la Exposició Universal del 1929, -on l'edifici de l' ajuntament d'aquell és una replica augmentada del de Vallderoures/Valderobres-, i qui amb els anteriors formà el nucli més destacat i representatiu del Modernisme artístico-plàstic a Catalunya, i polifacètics fumadors en pipa... A més descolla una figura, també de ficció, tal vegada, fonamentada en una persona real que va retratar Rusiñol: la noieta pintada en una tela del 1893 anomenada “ la nena de la clavellina”; es tracta del personatge de la Conxita Canut que fa de contrapunt en la novel·la per tenir un orígen molt humil com a filla d'un vell pescador, amb una infància i joventut un tant sórdida, però que amb els anys i la seva intel·ligència assoleix un sanejat nivell social i cultural, i contrasta amb les maneres burgeses dels altres...

L'excusa de l'argument es basa en una venjança del crític d'art Carles Solé envers els més destacats membres del Modernisme, motivada per gelosies per haver-lo bandejat, que vol materialitzar amagada en un Homenatge que vol fer-los, i que li serveix de motiu per a reunir als supervivents del moviment vuitcentista finisecular, en la seu del Cau Ferrat, on encara hi residia a temporades la vídua Denís...Es tracta, dons, d'un relat d'un moment en la història dels edificis que seràn seus museogràfiques, en aquest del Cau Ferrat, on hi ha desde cites o alusions breus de les “Festes Modernistes”organitzades pel nucli dels modernistes, fins a breus però ben descriptives de racons de la coneguda baluerna rossinyoliana, i del grup social des del punt de vista del personatge principal, el crític Solé, atemperat per la Conxita Canut que fa de minyona en el Cau, en un moment d' importants canvis socials a Catalunya per la nova Segona República, on l'autor planteja, de manera subliminal, en base a aquest concepte, a través de la vida de la Conxita, un menyspreu social vers els conceptes republicanistes per part de les classes socials benestants o burgeses, tot i que alguns personatges, empren el terme burgés per a referirse als poderosos, cacics i altre gent de pelatge similar, evitant així que el mot recaigui sobre el seu grup, i on el personatge de Carles Solè està plantejat com un fracassat en aquells medis socials, i com a una persona de migrades mires socials, tot i el seu domini dels entrellats de les Arts...

X.R.Trigo proposa un tema de la història dels protagonistes del Modernisme, localitzat al poble de Sitges, amb alguns episodis a Barcelona i al París de la fi del segle XIX, amb bohemies enyorades i retrobaments conyugals o amb pretesos secrets a descobrir però que ja són d'abast públic, com comenten alguns dels seus protagonistes, com la Júlia Peraire, una altra protagonista que encarna una mena de desplaçament de classe social, molt ... /...

Article complet

Lo Carlisme i "La filla del capità Groc"


Sembla que raderament hi ha una certa tendència, per part d’autors de biografíes novel·lades de confegir textes per a editar però sense pròleg, farcits de capitolets i amb epíleg; en este de Victor Amela B., periodista barceloní de reconeguda trajectòria, també : Lo plantejament del relat es fa en dos parts, la primera titulada «la guerrra del Groc» es focalitza en un personatge del període immediatament posterior a la primera guerra carlina (1840-44) anomenat «lo Groc», en la història de les contrarevolucions a l’ Espanya de lo segle XIX, concretament a la contrada de los Ports de Morella i a lo poble de Forcall, en territori recuperat pels lliberals constitucionalistes a los carlins tradicionalistes; en esta primera part hi ha 48 capitols. La ressolució del nus narratiu té efecte en la segona part  que anomena «quaranta quatre anys després, Forcall 1888.» que consta solament de quatre capitols, i sobretot a l’epíleg «de l’autor sobre si mateix», de tres pàgines solament, on fa saber als lectors los motius pels quals va escriure este relat. Lo llibre consta de 420 pàgines, contant els diferents, i útils, annexos posteriors a l'epíleg...

Lo bo d’aquesta novel·la és que ha estat editada i publicada inicialment en català i també en castellà, tal vegada perqué les raïls de l’autor són del poble de Forcall, a la comarca de los Ports a lo País Valencià, que és on passa la major part de l’intringulis de la narració:  los dialegs de los protagonistes i molts comentaris estàn escrits en valencià, àdhuc en català de l’época però molt adaptat i a l’abast del lector mitjà actual, com per exemple: los bans de les autoritats lliberals o cristines –alcaldes, generals, etc- estan escrits en valencià, i segurament, de debó, ho estarien en castellà, i passa lo mateix amb  comunicats de los caps i atres personatges de les partides carlines...
Article complet

"A cielo abierto", lectures de vols...

Este texte biogràfic novel·lat, «A cielo abierto» que va obtenir el premi Biblioteca Breve d'enguany, el 2017, està composat, pel que fa a la edició de Seix Barral, sense índex de capìtols, per 620 pàgines sense l’epíleg

De fet, sembla que, l'autor, Antonio Iturbe, ha volgut reflectir les vivències dels pioners de l'aviació comercial francesa, a través d’un texte amb narracions paral·leles però entrecreuades de les peripècies i aventures de tres companys, que varen ser cabdals per a la francesa, i llegendària, «Compagnie Latécoère» de correu aeri, gairebé des dels seus primers temps, passant pel gloriós període d'expansió empresarial com a «Compagnie Aéropostale», àdhuc en els inicials d' «Air France»: Jean Mermoz, Antoine de Saint Exupéry i Henri Guillaumet.  No es tracta, dons,  només d'un relat biografic de Saint-Exupéry, la seva historia com a escriptor d’éxit i brau pilot d'aviació, sinó també la d'altres companys seus: el relat més vibrant i el retrat de personatge més vistent i psicologista és el que Iturbe fa de Jean Mermoz... I, tot s'ha de dir, en el texte de “A cielo abierto” -de extranya traducció literal al català: “a cel obert”, on hom hi podria trobar que tant s´hi tracta del que passa en un pati d'estendre bugades, on resulta retòrica qualsevol al·lusió a les xafarderies, o bé d'un lloc sense sostre o a l'aire lliure, tot i que res d'aixó, i tot alhora- comença el relat a l'entorn de la figura d'un Saint-Exupery que feia el servei militar a Paris-le Bourget en l'exèrcit de l''aire..; però ja en el segon capítol –i n´hi ha 89 ( vuitantanou ) sense l'epíleg i, amb ell, 90- hi fa aparèixer a Jean Mermoz en el mateix període a l'Ecole militaire d'aviation d'Istres el mateix lloc on Guillaumet no hi eixirà fins el capítol 16... L'autor fa unes descripcions, breus però detallistes, dels diferents ambients socials dels protagonistes, així com dels seus enamoraments, compromisos de parella o de les seves aventures galants, i, al llarg dels capítols, ens va duguent per les dificultats, perills i emocions que passen tant per obtenir treball, com quan ja estan situats de pilots comercials obrint i mantenint noves línies aéries postals comercials a l'Àfrica i a Sudamèrica, o com en els seus éxits batent récords o establint-los pionerament, a l'ensems que narra les seves vivències, experiències o rutines amb les dones, -on, Iturbe, destaca la promiscuitat un tant sòrdida de Mermoz-  no eren àngels precisament, tot i els renoms o alies que alguns d’ells obtingueren: Mermoz era l’Arcàngel, i Henri Guillaumet,  el àngel de los Andes, i altres safareigs..., fins a la desaparició de cada un d'ells de manera escalonada i violenta : Jean Mermoz desaparegué al mig de l'Atlàntic amb la seva tripulació, tot i haver sigut ell quí obrí i mantingué la línia aería transatlàntica Sénègal/Brasil, al decembre del 1939; Guillaumet va ser abatut sobre el Mediterrani al novembre del 1940; i, Saint-Exupéry va desapareixer, en vol de reconeixement a prop de Marsella, sobre el mar, al juliol del 1944...; cal dir que les dates de naixement de tots tres si que són correlatives: Saint-Ex al 1900, Mermoz al 1901 (el mateix any de la defunció del famós pintor i aristòcrata francès Toulouse-Lautrec), i Guillaumet al 1902.

Cal pensar que,
Iturbe, ha construït “a cielo abierto” recordant que els tres personatges que eren íntims amics, i coneguts per les seves borrtaxeres, tot i el seu coratge, valentia i entrega en llurs vols, estaven adscrits o pertanyien a entorns socials no massa ben considerats, per no dir obertament enfrontats en alguns casos, amb els ambients democràtes de la France Libre (France combattante),  de la Segona Guerra Mundial: a/ Mermoz va ser dirigent de moviments pronazis francesos i fins-i-tot fundador i vicepesident del «Parti social français» (PSF) organització d’extrema dreta pro nazi francesa...b/ Guillaumet era aviador militar de carrera, i en la segona guerra mundial estàba assignat a la France de Pètain; àdhuc la seva mort es va produir pilotant un avió de la França de Vichy que duia ben visibles les bandes d'Armistici imposades pels ocupants nazi-alemanys...i c/ Antoine de saint Exupéry, era comte, un aristòcrata en un país republicà, i tot i la seva entrega a fer mes reconeguda internacionalment la literatura i la aviació francesa, i haver sigut destacat als U.S.A. per atiar-los a entrar en la 2ona W.W., no era persona de l'agrat del general Charles de Gaulle (considerat el lider històric de la dreta d’ordre francesa), com apunta Iturbe en el relat...

El texte d'
Antonio Iturbe, està ben construit, fent de la vida literària de Saint-Exupéry el fil  que relliga transversalment els relats de les dels altres protagonistes, traspuant, en gairebé cada capítol, referències constants, quan no al·lusions directes o bé relatant part del procés de gestació de les seves obres, com “le pètit prince”, la única que no és mencionada directament, com si passa amb les altres, de no ficció que són relats d’escenes de tragèdia, esforç, entrega i heroïcitat d’ells, com “Courrier Sud”, o la més coneguda Vol de nuit” , o be “Terre des hommes”, que va obtenir el gran premi de l'Acadèmie Française, tot inmiscint-hi reflexions que volen ser filosòfiques o frases famoses del trio protagonista....

En fí, després d’aquestes breus observacions prèvies, penso que «
a cielo abierto» pot ser d’ interès tant per a joves com per a adults, si va acompanyada de consultes pertinents a altres fonts de contrastada credibilitat., perqué és com un relat de relats que et deixa tant enganxat al llibre que t'el llegeixes “volant”...


                                                                                         Jos Dri Nir

                                                                              Vallderoures, Octubre 2017


Article complet