Jordi Sanuy al seu blog, PARANOIA 68: "DIES DE FRONTERA" de Vicenç Pagès Jordà, Premi Sant Jordi 2013

 

"DIES DE FRONTERA"

En Pau i la Teresa són dues persones normals, amb una vida normal. I no crec que sigui necessari definir normalitat. Viuen a Figueres, estan a prop de complir els quaranta anys i en porten molts junts. S’estimen? Jo crec que sí. Molt? Això ja no ho tinc tant clar! Amb el temps, han après a suportar-se. Potser ha arribat el moment de tenir fills? Potser... sempre que en Pau no hagués tingut una relliscada inesperada. Maleit anglès!

Aquests dos personatges són els protagonistes principals de “Dies de Frontera”, de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963). Amb aquest llibre, publicat per Proa, va guanyar el Premi Sant Jordi 2013. En Pau fa de professor. Li encanten els espais oberts i els mapes. Viu pendent de la seva tesi doctoral, que no acaba mai. Podríem dir que s’ha convertit en la seva filosofia de vida. Ella fa un treball més d’oficina. Li agrada estar-se a casa i, si hagués de mencionar un dels seus hobbies, em decantaria per la música. De fet, el llibre està ple de referències musicals, literàries i cinematogràfiques, que sempre s'agraeixen.

Quina és la principal frontera de l’home? En Vicenç Pagès assegura que la mort, que és infranquejable. La segona podria ser convertir-se en pare, després d’haver estat fill. Però de fronteres n’hi ha moltes i molt variades. Quina és, per exemple, la que marca el final d’una relació? En quin moment ja no hi ha marxa enrere? Davant d’un fet inesperat, paciència o precipitació? En Pau i la Teresa semblaven condemnats a estar junts, però potser haurien estat una mica millor separats... Mai se sap. En aquesta recerca del jo interior i del penediment, sobretot per part d’en Pau, hi ha molt patiment i desesperació. La Teresa sembla més sencera. El seu viatge a La Jonquera, que també es frontera, és tant inesperat com real. Profitós? S’hauria d’analitzar amb el pas del temps. 

Una de les coses que m’ha agradat del llibre és la brevetat dels capítols, que són un centenar. A més a més, l’autor utilitza un munt de recursos literaris diferents. Per citar alguns exemples significatius, fa llistes sobre les diferències i la confluència dels seus protagonistes -i també sobre que els agrada-, ens explica quins papers interpretarien si fossin actors secundaris, reprodueix algunes converses amb el format Whatsapp o adjectiva, amb una llarga enumeració, com es va quedar en Pau després d'un fet decisiu.  A "Dies de frontera" també hi té un paper important la Vero, una amiga de la Teresa, completament diferent d'ella. Actua de contrapunt.

"D'aquella reunió al despatx del director, en Pau en va sortir qüestionat, rebatut, desqualificat. A casa, quan la Teresa li va preguntar com li havia anat el dia, va respondre amb un "Bé". No se sentia amb forces per explicar-li.
No era just que en Pau, que tenia menys forces, fos un, mentre que els alumnes, que disposaven d'una energia inesgotable, sumessin vint-i-tres. No era just que quan ell va estudiar estigués sotmès al professor, al director i als pares i que ara, com a professor, ho estigués als alumnes, als director i a les mares.
Però sobretot no era just que la Teresa es convertís en el seu mur de les lamentacions".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy
Article complet