Albert Guiu a Tens un racó dalt del món
1. Autors Ebrencs dijous, 10 de novembre de 2011 | ComentarisAlbert Guiu a Tens un racó dalt del món
Albert Guiu ha estat el convidat del programa d'aquest dimecres passat, que es pot veure repetit per Canal 21 durant la setmana.
A més de parlar dels seus llibres, Albert ha recomanat tot un cim de l apoesia ebrenca: L'ombra rogenca de la lloba, de Gerard Vergés.
Els crisantems de Rafa Haro per Albert Guiu!
1. Autors Ebrencs divendres, 25 de març de 2011 | Comentaris
Quan un filòsof esdevé líric, quan un bon pensador esdevé bon poeta, ens trobem que poden florir crisantems plens de ressonàncies diverses, com aquests que serveixen com a títol al poemari de Rafa Haro.
Un poemari de mirada enèrgica i poètica davant tot plegat en general, i de la mort en particular, reflexions guarnides de poesia sobre la multiplicitat de vols que emprèn la mort arreu del pensar, sentir i ser humà, la idea de la mort aletejant sobre la nostra vida, la constant idea de la mort, negada com a existent mentre vivim perquè simplement no hi és, tot i les pors que desperta, i reflexionada com a indígena del pensament del ser humà des del propi pensament del poeta.
La idea de la mort fa escriure a Rafa Haro sobre la vida, tot descrivint presències de la pàl.lida dama, sobre tot allò que transcorre mentre vivim, mentre som, sobre el fugaç dia a dia que és una vida biològica, en comparança amb allò que esdevé simplement res o eternitat invisible.
Pensem la mort en tot i en qualsevol circumstància, perquè no està en cap present ni en cap futur, més aviat està al llindar subtil que trenca allò que uneix al que pensa, d'allò que pensa, morint deixem de pensar, de sentir vida i també morint deixem de morir.
La mort quan és aliena a un mateix, sigui en la manifestació que sigui, és una metàfora de la gran mort, tot i que, aquestes morts no pròpies es poden palpar amb els sentits, el que no es pot fer, fins que algú torni d'ella i demostri amb les seves experiències el contrari amb la gran mort, gran en tant que pertany a un mateix, per exemple, la mort d'un amor viscut o d'una persona estimada o d'una rosa molt vermella i molt bella, es sent al cor i produeix dolor i llàgrimes i desesper, la pròpia mort, no, en principi no, el poeta sagaç habitant de la metafísica, no tanca els interrogants que són intancables, allò que no es pot respondre, no es respon, però continua oferint informació sobre què representa la mort en el mapa sensitiu seu propi i de la resta dels homes i dones.
Tot és cíclic i el pla sembla perfecte, vivim sabent que caminem un camí marcat, que va fins on va, potser fins als crisantems que depositem a les tombes dels nostres sers estimats, a les tombes que al caminar pel cementiri percebem com nostres, perquè algú així ho ha disposat, perquè sabem que som pols i cendra i indígenes de la pàtria dels xiprers abans de ser-ho de qualsevol altre lloc, viure és caminar breu jornada, va deixar escrit Quevedo, i aquesta idea barroca de la fugacitat de tot, de la presència de la mort arreu, s'olora mentre es gaudeix dels poemes del poeta ampostí.
Rafa Haro ha copsat amb poemes, un món que depén d'un altre món, la vida de la mort, la mort de la vida, l'individu dels altres, els altres de l'individu, la mirada del paisatge, el paisatge de la mirada... aquestes reciprocitats fan un tot que subratlla que la mort és arreu i que per això amb la intel·ligència sensitiva com a guia, hem de valorar més la vida i tot allò huma o no humà que viu amb nosaltres o al nostre voltant, el poeta queda clar que ho valora i per això hi ha certa sentor a pessimisme en alguns trams del poemari, pessimisme vitalista tot sigui dit de passada, perquè els poemes són inquiets, intel.ligents i molt vius però aixo cavil.len amb tanta claredat i encert sobre la profunda i fosca mort.
El poeta fa un exercici singular i captivador sobre la circumstància fugaç de la vida humana i la circumstància plena de matisos a cavil.lar de la mort o de les morts, entenem que per a morir i ha d'haver vida, i vida molta vida, és el que tenen aquests magnífics crisantems del poeta ebrenc que amb cura de filòsof ha fotografiat el ser humà en el seu transcorre per aquesta vall on tot sembla perfectament disposat per algun jugador de daus superior, per a que celebrem obrir els ulls, i els obrim amb saviesa perquè arribarà l'hora de tancar-los, per a que altres mirades s'obrin al joc de viure i morir.
Hem de sentir els paisatges propis com a vida, l'Ebre creua de tant en tant pels ulls del lector per a que en tinguem consciència, així com els records, les situacions diverses que vivim i les persones que estimem o estimàrem, tot ens condueix en una via cíclica per l'etern anar del riu a la mar, per l'etern anar de la vida a la mort.
Com a tast aquests magnífics versos de Rafa Haro:
"Tot avança en giravolts/ fecundant i extingint/ fets eternament incomprensibles.
Intentarem tenir-ho tot/ en un pesat intent/ de cloure el puny/ amb grans de sorra/ que creiem/ són la felicitat mateixa.
No ens replicarà la mort/ de cap de les maneres./Li vam posar nom/ a un fet que no és./ Existir no podria la mort,/ ni en el món de Carroll.
Albert Guiu.
Aeditors: una editorial amb caràcter, per Albert Guiu
1. Autors Ebrencs diumenge, 14 de març de 2010 | ComentarisAeditors: una editorial amb caràcter
Com la pinzellada precisa i destra que provoca el primer color del naixement d'un bon quadre, pensem en un bodegó o en la llibertat guiant el poble de Delacroix. Com aquella paraula que tanca un vers immortal, pensem en les ales de gegant de l'albatros de Baudelaire. Com el crit en lluita oberta per un món més just, més racional, pensem en Marx i Engels. Com la natura intrínseca de llibertat i finestres obertes a tot plegat que cerquen els ulls de la literatura. Com un neguit de donar ales de papallona al ventall de paraules indígenes de l'Ebre. Talment una mena de calaix de sastre de calfreds de mots, de literatura, aparegué ara fa aproximadament quatre anys l'editorial Aeditors per aquestes terres de Vergés i Arbó, d'Igual i Carranza, d'arrossars i tarongers, d'oliveres i vinyes, de tractors i fàbriques, de rius i memòries de trinxeres, i ho feu amb la timidesa del bon corredor de fons, que sap que durant la cursa hi ha molts quilòmetres d'anonimat, i que la veritable feina ben feta, es veu molt més enllà del tret de sortida, ara, quan el temps ja ha fet crèixer la muntanya de títols nascuts sota l'ombra d'aqueta editorial, quan la tinta ja ha parlat amb diferents tons, temàtiques i universos, podem dir que la seva presència, el seu viatge, la gesta singular que la seva pell de papers romàntics ha assolit, és un èxit per molts motius, el principal es traduiria amb la sentència d'Antonio Machado "Todo necio confunde valor y precio", de fet, la senzillesa aparent d'aqesta editorial, aviat va ser substituida, d'una banda pel seu bon gust, de l'altra per la seva aposta per l'estol d'escriptors ebrencs que van trobar l'escalfor necessària per veure la seva obra publicada, i per sobre de tot, per fer de mare motriu de l'engranatge social d'un bon grup de lletraferits de pàtria fluvial, de pàtria ebrenca. Un altre motiu que singularitza aquesta editorial en temps que fan bona la lletra de "Golpes bajos" : "malos tiempos par la lírica", serien el fet d'haver navegat pels tempestuosos universos de la cultura sense naufragar, tot i les tempestes de crisi, tot i el marginament de la cultura a la majoria de consistoris, nedar contracorrent i arribar a bon port és una de le accions que defineixen les heroïcitats, i car, també hi ha heroïcitats culturals com és el cas d'aquesta editorial.
De fet Àlex Ferrer ha estat per sobre de tot un crit antònim del de Munch, un crit pacient, calmat, bonhomiós i per sobre de tot artístic, perquè l'artista, l'esperit d'artista que du com a segona pell l'editor ha estat la mare dels ous de la revolta intrahistòrica o intraliterària que han sofert les lletres ebrenques des de l'aparició d'aqueta editorial a les llibreries dels Països Catalans, perquè és veritat, no tots serem Arbó, o Vergés, o Moncada... però d'alguna manera, la Itaca ebrenca, aquella que abracen els autors esmentats amb anterioritat, necessita més viatgers ,folls per llegir o per generar lletres, i aeditors ha donat rems per a viatjar per les aigües de l'Ebre a una bona gernació de noms, viatjar vol dir tan llegir com escriure amb el sentit més apassionat del dos verbs, perquè tot i que molts no arribin a Ítaca, el viatge és meravellós, i tal vegada, aquesta sigui una de les grans fites assolides per l'editorial "Aeditors", fer un quadre molt més gran de la panoràmica literària, tant ebrenca, com catalana, com universal i facilitar que les paraules com vaixells que van amunt i avall de la terra de les meravelles que és la literatura, emplenin d'ofertes vàries, originals i arriscades les estanteries de les llibreries .
El romanticsme que ens ha dut aquesta editorial amb els braços oberts, ha estat un impuls generós i ultraencoratjador, per afrontar com a societat cultural els temps que vénen, per afrontar com a esperits culturals les màquines que remenen les cireres de la contemporaneïtat, per dir, que dir des de la paraula ben trenada encara és possible amb l'arma carregada de futur de Celaya o amb la tinta carregada de bons propòsits i bon paladar social i artístic d'Aeditors.
Aeditors és una editorial que mereix el reconeixement que fins a dia d'avui està tenint i que continui i que s'enxampli per a bé de la salut literària i cultural de tots plegats.
Albert Guiu.
Miguel Delibes 1920-2010
1. Autors Ebrencs divendres, 12 de març de 2010 | Comentaris
Miguel Delibes 1920-2010.
Se reúnen las letras plañideras
en los umbrales de las bibliotecas,
queriendo escribir elegías
al compositor de las innatas complicidades
de las palabras cuando bailan con la genialidad,
al supremo inocente por grande y por bueno
que santificó a todos sus plurales.
Cómo escribir despedidas dignas
a tan digno escribidor, a tan digna presencia,
mejor callar, mejor leer, mejor entender
que detrás de Delibes queda Delibes
y eso es eternidad mientas haya sensibilidad.
Su estilo, un camino sencillamente bello,
de una belleza genialmente sencilla,
entre tantos libros firmados
y tantas palabras domesticadas con talento,
agradecer desde la mitología de la literatura
la mejor de todas sus grande obras:
Nueve décadas con Miguel.
"Un dia d’emocions": La Missió secreta de la Teresa Bertran un dissabte de febrer, a la llibreria Serret
1. Autors Ebrencs dilluns, 8 de març de 2010 | Comentaris
Octavi és una persona molt agradable i tot un referent per a nosaltres. Treballa molt i se’l veu content perquè la cultura, si estàs per ella, és molt agraïda i dona moltes satisfaccions. Ell ho sap i s’esmerça. M’agrada xerrar amb l’Octavi, igual parlem de la família que de llibres, és un gran lector. La primera vegada que em va convidar em vaig posar a la seva disposició per tal d’ajudar-lo en allò que calgués i me’n recordo que em va dir “ tu que saps escriure, escriu, tu escriu, eh?”.I així ho faig. No marxem de Vall-de-roures sense una capsa de casquetes, m’agraden les de cabell d’àngel que tenen un sentidet d’anís o de matafaluga i penso “casquetes i pastissets, cosins germans”.
Germans som. En els nostres territoris sabem parlar en català i en castellà, doble riquesa. Però sempre que ho fem en català treballem de forma inconscient per a que la nostra preciosa llengua, la dels nostres avantpassats i la dels nouvinguts que la parlen perquè entenen que és la nostra arrel més pura, es mantingui viva. Escric en una llengua minoritària perquè és la que em surt del cor, la que em parla de identitat, la que uneix germans en totes les seves parles.
El meu nou llibre es diu “La missió secreta”. És un llibre d’aventures i misteri. Us en faig cinc cèntims. Us heu de situar a La Ràpita al segle XVIII, quan les transformacions urbanístiques la volen convertir en la ciutat
Qui som
