Llibrería Serret más de 35 años en la vanguardia de la cultura - Empresas con Compromiso (CyC)

Article complet

"Lletres de Casa", homenatje al Desideri Lombarte i a tots els poetes Ebrencs, pel Artur Quintana i Font

Portal

Corrie com un llegudet. (La Codonyera).

 

No té altre sentit el nostre oneig.

enmig de quimèriques aigües,

que anar asclant estèrils penyals

i trasmutar, lentament, rocs cantelluts

en gleres de ponent. (Hèctor B. Moret)

 

Autors Ebrencs, ebrencs del Delta fins Dellà Segre, incloent-hi tanmateix Mequinensa, i a ponent la frontera de la llengua amb les escorrialles del Bergantes i el Mesquí. Al sud frontera oberta. I Tortosa al centre. Territori prou ignorat pels compassos dels mapistes catalans, malgrat l’empremta d’uns clàssics: Los Costums de Tortosa, l’Ovidi català del Rector de Maella, los Insignes Col·loquis o la dama de cabell negre d’en Garceni. I no em deixo pas Del folklore tortosí, ni més enta ací Lo Molinar. I hi ha també la llengua, de l’Episcopatus Dertusiensis en diuen uns, d’altres parlen de ‚nord-occidental de transició al meridional’ o fent-ho ras i curt: tortosí. I davant de tanta polisèmia és ebrenc com ens cal dir, per qué on trobaríem, si no ací, tant de lèxic de’encesa poesia fluvial o deltaire?: mitjanes, gleres, pedrets, colls, sames, mollons o saules,  i no per dalinià menys moncadià: la pell del riu:

 

         sobre les aigües del meu paisatge,

         ...

         vora els meandres adormissats ...,

         ...

         [d]Aquell riu ample amb tarongers florits,

 

més los canyuts, grúmols, catxells, tellines, xirles, alfacs, navaixes, ..., i afegim-hi el català de les terres altes, i les més altes -esclata la força, tendra, dels brots dels faigs-, del Caro, el Masmut, Sant Miquel d’Espinalbar, Encanader: lluastres, àmecs, orons, preixells, cocons, tolls bugaders i una dona que es queixa del tellat. Ebrenca és la paraula.

 

I a la meua sang morisca ¡No li arranques cap més bull!. Som el Nord del Sud, diu n’Albert Roig, i ho dedica el poeta: Per a la gent del Sud, on s’hi complau la toponímia:

 

         Benissanet, Massalió, Alfara,

         Mequinensa, Ràfels, Beseit,

         Vall de Balat, Miravet, Faió,

         la Fatarella, Benissanet, la Sènia,

                   Calaceit.,

 

amb els espectres d’Abu Bakr al-Turtusí i Ibrahim Ibn Gaqub al-Israilí, i les tantes paraules –d’aljub a zagal- que tots sabem. I amb tots aquests pertrets obriu portal i entreu en la poesia ebrenca passant d’Adell fins a Todó, la llista és llerga. Seguiu sendera, seguiu la petja:

 

Embriacs de lluna nova. No el recordo ni m’importa, per la brúixola d’amor, blat de masia, tot i que la vida és mort del so moll de la molsa. Soledat compartida de saliva tendra que se m’escol[a] per les nafres. Només me queda amagar-me a la sitja entre créixens i gitam, alabatent-[me] als dits de l’argelaga, pols tendra d’albes –Bejan Matur. Tot brut de fils d’esperma amb regust del sabor de la canyella: el trenat indecís del destí amb vellut embolcallava la mà resseca i morena, [la] pell nacrada i tan tendra d’aquest llot contaminat, i els jolius grocs de l’auró. La castigada terra. Sense mostrar renúncies ni evocar recances festeges la tarongina, tenim festa i tenim jota, un fibló que es fa gemec, cascada d’atzabeja. Només la mort dissiparà les boires, la carn mòrbida, sucosa. D’aigua i fang em sé, saboga i tenca, cridant la brasa suaument i tendra en un riu sense gaires galivances, a Monòver, a Elda, Formentera, ... . Tenalles de ferro em nuguen la gola, esgüellant de goig entre [la brossa], sospirs de menta. LA CURSIVA ÉS POESIA.

 

Paraula ebrenca.

 

                               Artur Quintana i Font









Article complet