Les bruixes d'Arnes a Tens un racó dalt del món

Aquesta setmana David Martí ha estat el convidat al programa Tens un racó dalt del món, de Canal 21. Hem parlat de Les bruixes d'Arnes, evidentment, però també d'altres temes força interessants, com ara, el plaer de gaudir del trajecte Terra Alta-Tortosa, o viceversa, amb el paisatge del Port i de l'Ebre de companys i, sobretot, de la necessitat vital de respectar-se a un mateix. Davi Martí ens ha explicat la seva experiència, la seva (r)evolució interior (títol del seu primer llibre), quan va decidir fer un trencament rotund amb la seva vida anterior, impulsat per la vareta d'una fada màgica, en forma de cambrer. David Martí ara és escriptor, ara és feliç; no cal que ho digui, se li nota als ulls.
In extremis, ens va recomanar l'obra de Desideri Lombarte i la novel·la que està llegint, Amor en minúscla de Francesc Miralles.

No creo en meigas, pero haberlas, haylas.

            Una dita gallega que sembla haver fet fortuna, són molts, avui sobretot, els que, en parlar de bruixes, mouen el cap incrèduls o riuen per sota el nas. Bruixes, bruixots? Tot això són fal·làcies, falòrnies pròpies d’altres temps, d’altres segles, d’una humanitat ignorant i temorenca, no de la nostra societat, molt més culta, més informada, més... Tanmateix...

            Tanmateix, i així podríem replicar-los, la bruixeria ha existit i existeix encara, és un fenomen  plenament reconegut i estudiat per prestigiosos historiadores i antropòlegs, per especialistes en les mentalitats i les religions. Homes de tant de prestigi com Michelet o Frazer obriren camí, els seguiren, entre d’altres, Murray, Cardini, Henningsen, Crowley, Ginzburg, Donovan... A casa nostra, Caro Baroja o Lisón Tolosana. Tots ells eminents estudiosos i investigadors reconeguts internacionalment, el seu prestigi és fora de qualsevol mena de dubte. Tots ells fent-se la mateixa pregunta: què és la bruixeria, qui són les bruixes i els bruixots?

            La resposta no és fàcil, arribar a un acord sobre aital qüestió tampoc. Són majoria però els que sostenen que les arrels del fenomen són remotíssimes, que ens trobem davant de les restes d’antigues religions i creences anteriors no ja sols al cristianisme, sinó fins i tot al món clàssic, les professades per éssers, homes i dones, que vivien en estret contacte, en perfecta simbiosi amb la natura, que eren ells mateixos part d’aquesta natura. L’alba de la humanitat. Els seus coneixements, la seva saviesa, s’haurien transmès de generació en generació, moltes vegades de manera silenciosa, oculta, sobretot en moments en que les convulsions, les guerres de religió, assolaven el vell continent. Desgraciat el que en aquells moments era acusat d’heterodòxia i queia en mans de grups fanatitzats o d’organismes com la tan temuda Inquisició. Els segles XV, XVI i XVII, varen veure com les fogueres s’encenien arreu d’Europa. Contràriament al que hom sol pensar, l’època medieval havia estat, en aquest aspecte,  molt més tolerant.

            Totes aquestes reflexions i moltes més ens varen venir al cap quan algú, fa ben poc, ens feu a les mans el llibre que avui ens ocupa. El títol era llaminer, “Les bruixes d’Arnes”. Llaminer, però també desconcertant: bruixes en un dels nostres pobles? No en teníem cap referència, mai no n’havíem sentit parlar. Existeixen poblacions com Llers, Centelles, o l’aragonesa Trasmoz, que semblen tenir una llarga tradició al respecte, però Arnes? La veritat, es feia estrany. I aquesta mateixa estranyesa ens empenyia a la lectura.

            Ben aviat però ens adonarem del que passava. No es tractava d’un llibre d’història ni de cap tractat d’antropologia, sinó d’una novel·la. I el novel·lista, el literat, tots ho sabem, gaudeix de molta més  llibertat que no pas l’investigador o el científic social, persones aquestes que s’han d’ajustar, fins on els sigui possible, als fets comprovats. El novel·lista pot deixar volar la seva fantasia.

            L’autor, David Martí, és un vell conegut nostre, ja temps enrera ens oferí una obra força interessant, “La ®evolució interior”. Terraltí de cor, descendent d’arnerols, arnerol ell mateix, ha escrit ara aquesta novel·la de lectura absorbent. Per dir-ho amb una sola paraula, enganxa; ja des del principi volem saber quin serà el destí d’aquestes dues dones, la Maria i la Lluna, mare i filla, que gosen desafiar els costums i l’ordre establert. Les acompanyen personatges plenament històrics, com el frare Salvador, l’escriptor Despuig, Dragut o la nissaga dels Montcada. Detectem, això sí, alguna inexactitud històrica (deformació professional si voleu, que fa que ens fixem en els més petits detalls), però són mínimes i en qüestions no massa importants. Al cap i a la fi es tracta, com ja hem dit, d’una novel·la, no de fer ciències socials.

            Una primera edició exhaurida en poques setmanes, un enorme ressò mediàtic, ens parlen d’una acollida més que favorable per part del públic lector. Tot sembla doncs anunciar un gran èxit editorial. Esperem que sigui així. Felicitats David, t’ho mereixes.

                                                           Neus Pallarès Casals

No creo en meigas, pero haberlas, haylas.

            Una dita gallega que sembla haver fet fortuna, són molts, avui sobretot, els que, en parlar de bruixes, mouen el cap incrèduls o riuen per sota el nas. Bruixes, bruixots? Tot això són fal·làcies, falòrnies pròpies d’altres temps, d’altres segles, d’una humanitat ignorant i temorenca, no de la nostra societat, molt més culta, més informada, més... Tanmateix...

            Tanmateix, i així podríem replicar-los, la bruixeria ha existit i existeix encara, és un fenomen  plenament reconegut i estudiat per prestigiosos historiadores i antropòlegs, per especialistes en les mentalitats i les religions. Homes de tant de prestigi com Michelet o Frazer obriren camí, els seguiren, entre d’altres, Murray, Cardini, Henningsen, Crowley, Ginzburg, Donovan... A casa nostra, Caro Baroja o Lisón Tolosana. Tots ells eminents estudiosos i investigadors reconeguts internacionalment, el seu prestigi és fora de qualsevol mena de dubte. Tots ells fent-se la mateixa pregunta: què és la bruixeria, qui són les bruixes i els bruixots?

            La resposta no és fàcil, arribar a un acord sobre aital qüestió tampoc. Són majoria però els que sostenen que les arrels del fenomen són remotíssimes, que ens trobem davant de les restes d’antigues religions i creences anteriors no ja sols al cristianisme, sinó fins i tot al món clàssic, les professades per éssers, homes i dones, que vivien en estret contacte, en perfecta simbiosi amb la natura, que eren ells mateixos part d’aquesta natura. L’alba de la humanitat. Els seus coneixements, la seva saviesa, s’haurien transmès de generació en generació, moltes vegades de manera silenciosa, oculta, sobretot en moments en que les convulsions, les guerres de religió, assolaven el vell continent. Desgraciat el que en aquells moments era acusat d’heterodòxia i queia en mans de grups fanatitzats o d’organismes com la tan temuda Inquisició. Els segles XV, XVI i XVII, varen veure com les fogueres s’encenien arreu d’Europa. Contràriament al que hom sol pensar, l’època medieval havia estat, en aquest aspecte,  molt més tolerant.

            Totes aquestes reflexions i moltes més ens varen venir al cap quan algú, fa ben poc, ens feu a les mans el llibre que avui ens ocupa. El títol era llaminer, “Les bruixes d’Arnes”. Llaminer, però també desconcertant: bruixes en un dels nostres pobles? No en teníem cap referència, mai no n’havíem sentit parlar. Existeixen poblacions com Llers, Centelles, o l’aragonesa Trasmoz, que semblen tenir una llarga tradició al respecte, però Arnes? La veritat, es feia estrany. I aquesta mateixa estranyesa ens empenyia a la lectura.

            Ben aviat però ens adonarem del que passava. No es tractava d’un llibre d’història ni de cap tractat d’antropologia, sinó d’una novel·la. I el novel·lista, el literat, tots ho sabem, gaudeix de molta més  llibertat que no pas l’investigador o el científic social, persones aquestes que s’han d’ajustar, fins on els sigui possible, als fets comprovats. El novel·lista pot deixar volar la seva fantasia.

            L’autor, David Martí, és un vell conegut nostre, ja temps enrera ens oferí una obra força interessant, “La ®evolució interior”. Terraltí de cor, descendent d’arnerols, arnerol ell mateix, ha escrit ara aquesta novel·la de lectura absorbent. Per dir-ho amb una sola paraula, enganxa; ja des del principi volem saber quin serà el destí d’aquestes dues dones, la Maria i la Lluna, mare i filla, que gosen desafiar els costums i l’ordre establert. Les acompanyen personatges plenament històrics, com el frare Salvador, l’escriptor Despuig, Dragut o la nissaga dels Montcada. Detectem, això sí, alguna inexactitud històrica (deformació professional si voleu, que fa que ens fixem en els més petits detalls), però són mínimes i en qüestions no massa importants. Al cap i a la fi es tracta, com ja hem dit, d’una novel·la, no de fer ciències socials.

            Una primera edició exhaurida en poques setmanes, un enorme ressò mediàtic, ens parlen d’una acollida més que favorable per part del públic lector. Tot sembla doncs anunciar un gran èxit editorial. Esperem que sigui així. Felicitats David, t’ho mereixes.

                                                           Neus Pallarès Casals

Aquest comentari apareixerà al número 51 del Butlletí del Centre d’Estudis de la Terra Alta.