El diari Ara, a la seva edició de diumenge 13 de març del 2011, a la pàgina 50 publica l’article de Josep Lambies La novel·la negra catalana ensenya les seves millors cartes. A Lambies l’interessa el tema, prou com per comprar-se llibres del gènere i a sobre dedicar temps a preparar i redactar l’article, que se centra en dos reculls d’històries curtes de sèrie negra: Crims. Cat i Un riu de crims.

La societat sembla que ha canviat de manera que ara es possible plantejar un recull d’històries negres, ben negres, emmarcades en un entorn de petites ciutats i pobles d’ambient fonamentalment rural, com és la geografia humana de les terres de l’Ebre.

Cal no oblidar però l’antiga tradició del cançoner, amb les seves històries de lladres de camí ral, i la literatura de fil i canya recollint les figures dels bandolers del XVII, que són històries no gens urbanes.

Per què aquesta embranzida ebrenca dins de la narrativa catalana i el gènere negre? Doncs perquè des de fa uns pocs anys hi ha un parell de novelistes negres i ebrencs que publiquen: Jordi Pijoan* i Fede Cortés**. I perquè hi ha un instigador d’actes literaris criminals que es diu Octavi Serret i té el cau, disfressat de petita llibreria, a Vall-de-roures, capital del Matarranya. Tot plegat, amb el suport d’un editor***.

Josep Lambies  recull això, i més, en el seu article, il·lustrat amb dues fotografies. Una, de Francesc Melcion, amb tres autors de crims.cat i elMagnus Compilator d’Un riu de crims; a l’altra, de Pere Tordera, apareixen quatre autors d’aquest recull d’històries ebrenques ben negres i criminals.

Fragment de l’article publicat al diari Ara, amb la fotografia de Pere Tordera.

*    Jordi Pijoan, a més de compilador d’Un riu de crims, és coautor de dues novel·les negres en col·laboració amb Manel Barrera, Tu no m’estimes i Sang culé, que desenvolupen la seva trama entre dos pols geogràfics: Barcelona i les terres de l’Ebre. També ha publicat el recull d’històries fantàstiques Mitja dotzena d’ous, que majoritariament (quatre dels sis relats) tenen aspectes que permeten qualificar-los alhora de negres i fantàstics.

**  Fede Cortés és el creador de la delirant parella de detectius, els germans Johnson & Johnson, protagonistes d’una sèrie amb tres títols publicats: De Tots Sants a les rebaixes de gener, La poesia no fa ombra i El català és un misteri poètic? Fede és tan reconsagradament criminal que a voltes també escriu versos, amb els quals fins guanya premis.

*** Consulteu les sucoses fitxes d’aquests i altres reconeguts criminals de la banda, basades en el testimoni de Fede Cortés, a l’apartat de Els còmplices, pp. 401-412 d’Un riu de crims. Del pròleg no us en dic res, és escrit a Salamanca. I de les notes del compilador val més no parlar-ne: podria subscriure-les i a sobre parla bé de tothom. Quin cas, aquest Pijoan! I en Josep Lambies, un altre. A aquest li recomanaria especialment una pel·lícula, no gens ebrenca però molt negra, tan negra que és una història disfressada de la resistència armada antifranquista de l’anarquisme català: A tiro limpio(1963), d’en Paco Pérez-Dolz. Encara que no sigui literatura, una pel·lícula és narrativa. I té un guió.

La II Trobada de Gènere Negre del Matarranya ha estat el marc de la presentació del recull Un riu de crims, un volum de 416 pàgines que aplega la col·laboració de 24 autors que aporten relats del gènere negre, a més d’altres textos complementaris.

Octavi Serret oferint Un riu de crims (Foto: Jordi Peñarroja)

Octavi Serret, reconegut terrorista cultural, ha instigat aquesta criminal conxorxa literària i editorial. Per a perpretar el delicte, una desfermada successió de sexe, droga i… violència, ha aconseguit imposar una banda (the gang) d’assassins (the killers) obsesos pel sexe oral (usuaris de la llengua pròpia).

Vall-de-roures, capital ebrenca del gènere negre. (Foto: Jordi Peñarroja)

Un bona peça important de la banda és en Jordi Pijoan-López. Aquest angelet de la terra és coautor de la novel·la negra Tu no m’estimes, on el crim desfermat i finalment castigat (o no) combina amb el sexe arrauxat que acaba en relació estable. En resum, novel·la negre i rosa, cosa que no ha de sorprendre ningú: clàssics de tots els gèneres com ara Tirant lo Blanc, Els tres mosqueters, Guerra i pau o, sense anar més lluny, Per l’amor d’Imabelle, són també històries d’amor. Però no, és millor que calli ara, no vull influir precipitadament en la vostra lectura.Cas de voler reincidir en la lectura d’aquest pinxo de les lletres, tingueu en compte que Pijoan-López és coautor també de Sang culé, en certa manera continuació de l’obra anterior i que ha estat escrita igualment en col·laboració amb el malauradament desaparegut Manel Barrera. Tot i que Catalunya és més que un club, Sang culé és ben negra (comptan fins amb representació del braç eclesiàstic al seu repartiment de personatges) i criminal des de l’arrencada de la història. I culé, ben culé. Per tot plegat i per suggeriment del gran Serret, a qui tan bé escau el nom imperial d’Octavi, l’escriptor Jordi Pijoan ha oficiat de Magnus Compilator per ser fill de Tortosa (la ciutat, no l’actriu) a més d’insistent autor del gènere.

Jordi Pijoan-López davant de la llibreria Serret de Vall-de-roures(Foto: Jordi Peñarroja)

Les condicions bàsiques per a participar en aquesta rierada criminal ebrenca han estat ben simples. La història ha de ser classificable dins dels amples marges del gènere negre i l’autor ha de ser natural de, o resident a, les comarques de l’Ebre. Això de la condició ebrenca abasta un territori força ample, coincident aproximadament amb els límits històrics de la diòcesi de Tortosa. I als moderns, progres i guais desinformats i desconeixedors del nostre territori lingüístic i les seves característiques que, per ser tan guapos  i/o per mala fe, vulguin posar objeccions a aquesta referència territorial els recordarem ara que les sotanes pertanyen al capítol de la sastreria levítica, sí, però negra. I també que la llegenda urbana de El llibreter assassí de Barcelona està protagonitzada per un monjo exclaustrat i secularitzat arran de la desamortització de Mendizabal i ha inspirat un clàssic del gènere negre en llengua catalana: La Bíblia valenciana (1955), de Rafael Tasis. Cal afegir també que la convocatòria no ha exclòs autors pel fet de no tenir lligams de naixença o residència amb les comarques ebrenques, sempre que als seus relats l’acció es desenvolupés del tot o en part a les terres de l’Ebre.

La banda responsable de les morts i malifetes d’Un riu de crims. (Foto: Maria Miró

Octavius Imperator i el seu Magnus Compilator han comptat amb la col·laboració de Fede Cortés, Insignis Animator, per a l’organització de la trobada d’autors ebrencs negres i criminals, ensems que també com a redactor de fitxes dels sàdics, eficients i criminals complices d’aquest desbordat riu de crims. Cisco Sànchez, il Don, i Òscar Esquerda, il sottocapoponentí, han estat els responsables del segell March editor, que ha apadrinat el projecte.

Jordi Pijoan i Jordi Peñarroja signant llibres a la llibreria Serret de Vall-de-roures. (Foto: Maria Miró)

Com autor coneixedor de les terres ebrenques (vid. la pàgina 454 d’Edificis viatgers de Barcelona), tot i ser-ne foraster, el Magnus Compilator em convidà a participar en el projecte. La col·laboració, Aquella pell tan bruna, és una història plàcida i estiuenca de mandra, xafogor i displicència criminal, on pot detectar-se la presència de tres importants i reconegudes influències extraliteràries: Billy Wilder (Sunset Boulevard, 1950), Alfred Hitchcock (Rear window, 1954) i Picasso (La bassa d’Horta, 1909).

I si més voleu saber, llegiu-vos el llibre.