Johnson & Johnson, detectius
Des de fa anys els Johnson es dediquen a escriure prosa i vers sense que ningú s'hagi fixat en ells ni hagi decidit publicar-los cap cosa. Per això, quan van conèixer Pepe Carvalho, van decidir obrir una agència de detectius i escriure relats explicant els casos que havien resolt. La literatura tampoc els ha solucionat la vida diària, però vés per on la feina d'investigadors privats els permet menjar calent.
S’ha escrit un crim o El laberint de les olives 
Entre els casos més estranys que han hagut de resoldre el detectius Johnson & Johnson al llarg de la seva llarga carrera professional n’hi ha un que destaca especialment per la identitat la seva víctima. Més ben dit, perquè no hi havia víctima. O per ser més exactes, no hi havia una víctima humana. Ni animal. Ni vegetal. Era un víctima abstracta. Era una paraula.
L’afer tingué lloc fa poques setmanes. Els germans Johnson foren contractats per l’Institut d’Estudis Catalans del Sud per tal de descobrir perquè una paraula que designava un arbre tan propi de les nostres terres, el fruit del qual originava un líquid daurat molt preuat a les nostres taules, on també era insubstituïble sense moldre en les seves moltíssimes varietats combinades amb les tantíssimes formes de preparació pròpies de cada poble, cada casa, cada persona i cada estat d’ànim; perquè un paraula així, doncs, tan arrelada a la nostra existència com havia d’estar, havia desaparegut de cop del nostre vocabulari habitual sense deixar ni rastre.
El Jota no reaccionà de primer. Es quedà amb la mirada perduda al sostre. Son germà, el Jota Efa, en canvi va fer creure al seu potencial client que sabia el que li estava demanant però que li calia una confirmació més clara. “Estem parlant de...”, va començar a dir. La persona enviada per l’Institut s’escurà la gola discretament i mirà a banda i banda. Després, potser dubtant que estiguessin realment sols, s’apropà una mica més als dos germans i en veu molt baixa va dir alguna cosa així com “mmmliver”.
- Què diu que què? - cridà el Jota.
El membre de l’Institut s’esverà i posà uns ulls no precisament com olives arbequines. Tornà a repetir un mot que no se sabia com començava i semblava acabar amb “ver”.
El Jota Efa estava a punt de deixar-ho per inútil. No sabia si aquell xic amb pinta d’estudiant d’esquerres i ulleretes rodones els estava prenent el pèl o és que ells realment s’estaven tornant bojos. De fet gairebé van trigar més a entendre la feina que els encarregaven que no pas a enllestir-la.
- Hem de buscar un oliver? - es preguntà el Jota, incrèdul
- Hem de descobrir qui ha matat la paraula “OLIVER” – explicà el Jota Efa
- Ah! – feu el Jota, rascant-se la closca, com si fos babau. En realitat pensava: “Estan bojos aquests de l’Institut d’Estudis dels Suburbis Catalans!”.
Amb només dos dies en van tenir prou per adonar-se que l’oli d’oliva, després d’anys de ser una delícia reservada únicament als veritables entesos, o sigui, la gent del país, era un producte que s’havia posat de moda i que els olivers vells, degut a la bellesa de les seves soques, arribaven a preus astronòmics com a arbres ornamentals. O sigui que la paraula que designava l’arbre era repetida contínuament en els mitjans de comunicació. Però - oh, sorpresa! - aquell arbre mascle de tota la vida havia canviat de sexe. Els mitjans de comunicació utilitzaven un català se suposava que estàndard però en què dominava majoritàriament el lèxic oriental i de la Catalunya vella. Així que l’arbre que donava olives, per una insòlita metamorfosi lèxica, ara s’anomenava “olivera”...