
Els exiliats del 1939, deixant enrere casa, família i amistats, prenien únicament la maleta de l'exili, plena d'allò que consideraven més important i que els configurava la seva identitat. Homes i dones pels quals els ideals passaven per davant de la seva pròpia vida: salvar la República i denunciar els horrors de la guerra.
Agustí Centelles és l'exemple que ha colpit tots aquests dies, qui va arriscar la seva vida per deixar constància amb la seva obra artística i testimonial dels fets de la guerra civil espanyola, però també n'hi ha molts d´altres d'anònims i d'il·lustres com Carles Riba o Antonio Machado, junt amb els presidents Lluís Companys i Manuel Azaña. Els més privilegiats obtingueren un visat que els permetia viure a França, però la resta van malviure als camps de refugiats francesos. Davant de tot això no deixa de ser sorprenent, per no dir indignant, que s´hagi volgut treure un profit econòmic de l´herència d'Agustí Centelles, la qual no deixa de ser una herència col · lectiva.
Exili mercantilitzat