CARBONELL GRAN RESERVA, per Josep Igual

Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4

CARBONELL GRAN RESERVA

 

Josep Igual

 

 

        Mentre l’enfilàvem amb l’amic Tomàs Camacho cap al reclam de l’Antena del Coneixement de la URV a Cambrils, provava de fer memòria quan havia estat la darrera vegada que havia escoltat en directe el joglar aragonès Joaquín Carbonell.

         Sense poder precisar l’any –1981 o potser el 1982- recordava un seu concert a la plaça de bous de Vinaròs, a tocant de La Bullonera. Les ganes de retrobar-lo en viu per tant eren grans.

         Sabíem de la represa de l’activitat cantautora de Carbonell als anys noranta, i havíem llegit els seus paper periodístics, que ben sovint semblen un conte fantàstic i divertidíssim, com en aquell on ens explicava com en Bob Dylan va aparèixer una tarda al seu domicili saragossà.

         També, gràcies a l’amic Octavi Serret i el seu –aquest- nutritiu bloc, en teníem notícia dels llibres i les seues noves cançons.

         En l’acte de presentació de la nova i engrescadora programació de l’Antena del Coneixement (amarada de l’ànima del seu motor, en Ramón García Mateos), Joaquín Carbonell ens regalà un recital de petit format (veu, guitarra i harmòniques), nítid i càlid, on el vam trobar en plena forma, i amb una maduresa comunicativa que subjugà el centenar d’esperits que ens vam congregar a la seua missa heterodoxa.

         Especialment brillant va estar el segment central del recital, que dedicà a les seues adaptacions del mestre Brassens (guardà “El gorila” per tancar el recital amb la participació voluntariosa i engrescada del públic).

         Carbonell va repassar diverses etapes de la seua producció d’escriptor de cançons, amb peces que tan poden beure de l’arrel popular, com acollir-se amb solvència als cronicots urbans dels vells bluesmen, amb les líriques queixes agredolces dels abandons sentimentals o les melangies per causa dels malentesos humans, tot amb la versatilitat matisada de la seua veu i el dibuix melòdic d’una harmònica vagament dylaniana.

         Vam assistir a un broll sostingut d’autenticitat, acidesa irònica, lúcides fuetades sarcàstiques, textos de fondària i qualitat poètica, i, ja s’ha dit, les ben trobades i girades adaptacions de Brassens.

         Abans del recital vam poder parlar amb ell. Sense conèixer-nos, parlàvem fluidament el mateix llenguatge (potser perquè fem activitats tan bessones?), i vam invocar alguns amics i coneguts comuns –Labordeta, Octavi Serret- per aplanar una mica més la ja de per se senzilla comunicació.

         Amb el cedè del concert dels tres cantautors aragonesos del 2006 a la butxaca i il·luminats per les ràfegues d’autenticitat sense els trucs ni els maquillatges enfarfegants que tan sovint ens trobem sobre els escenaris, vam desfer contents la cinta grisa de la carretera nocturna fins arribar al nostre Montsià. Una nit gran reserva amb una veu que ja ha assolit el difícil estadi d’esdevenir clàssica, sense deixar d’atendre les urgències quotidianes de les derives de les nostres societats.

         Que aquestes propostes tinguen tan poc espai en els altaveus de la banalitat de masses és un símptoma innegable dels temps preocupants de pensament líquid, post-literaris, post-humanistes que ens acullen asprament. Deixem-ho anar, que ploraríem...


Article complet

Periodico de Catalunya:26/6/2009: Artículo de Arturo San Agustín: 'La tuna'


EL PIANISTA DEL MAJESTIC: ARTURO San Agustín


Foto: AGUSTÍ CARBONELL

A la presentadora de televisión estadounidense, Oprah Winfrey, y a sus invitados los esperaba en el Poble Espanyol de Barcelona la tuna con sus guitarras, bandurrias y capas. Ya saben, la presentadora, para celebrar los 25 años de su productora, invitó a un crucero a más de 1.700 invitados, muchos de ellos trabajadores suyos y sus familias. Llegaron a Barcelona en cinco aviones y visitaron la Pedrera, la Rambla, el Poble Espanyol, etcétera. Luego, iniciaron el crucero mediterráneo a bordo del Norwegian Gem, que estuvo atracado en el puerto de Barcelona. No seré yo quien hable mal de la tuna. Mayormente porque en su día ayudé en alguna ocasión a la tuna del Col.legi d’Aparelladors de Barcelona. Las capas, las guitarras y las bandurrias, instrumento este que ha adoptado recientemente a su grupo mi querido Leonard Cohen, atraían mucho a las turistas de entonces. Quizá por eso los organizadores de la fiesta de Oprah Winfrey pusieron a la tuna, a una tuna, en el guión. Ocurre que el turismo, cierto turismo, ha hecho posible el nacimiento de muchas falsas tunas, que siempre aparecen en los bares y plazas a la hora de la sangría. Y es así como la tuna o la falsa tuna se han convertido en un coñazo más o menos parecido a esos acordeonistas silvestres que nos han llegado del Este. La otra tarde se presentó en El Corte Inglés el libro Aragón a la brasa, del cantautor Joaquín Carbonell y Roberto Miranda. Libro que demuestra que el humor que practican ciertos aragoneses es uno de los más demoledores, opinión que quizá comparta el político democristiano Duran Lleida, ya que en el apartado Lugares pintorescos de Aragón se dice lo siguiente: «Alcampel: pueblo de grandes melones que se exportan a Catalunya.» Pero aquí estábamos con la tuna y en el apartado La Música se dice: «A la tuna se la debe considerar mendicidad no autorizada.» O sea, que el libro del cantautor Carbonell y Miranda lo presentó Pepa Fernández y cuando estábamos tomando unos vinos descubrimos que la también colega Gemma Nierga vuelve a estar felizmente embarazada.
Article complet

<1...2
3
4