Escríbeme a la tierra. Las cartas. Jesús Vicente Aguirre González - Ed. Pepitas de Calabaza

 
 

Escríbeme a la tierra: Las cartas de los que van a morir. La Rioja 1936

Jesús Vicente Aguirre

Prólogo de Carlos Gil Andrés

Epílogo de Félix Caperos

[…] Dicen que el papel lo soporta todo. Los términos de cualquier acuerdo, la letra pequeña de un contrato, el amor más apasionado, toda la alegría y la belleza que caben en este mundo y también la pena y el dolor que nos parecen incontables. La conciencia del final y, muchas veces, la esperanza de que no sea así. ¿Qué escribiríamos si supiéramos que nuestras palabras son las últimas? ¿Qué escribiríamos si tuviéramos que hacerlo dentro de una cárcel hacinada, conscientes de la censura, dominados por el miedo y la incertidumbre? ¿Qué escribiríamos al comienzo de una guerra que no entendemos, que no tiene límites ni frentes, que no se ve porque está dentro de cada pueblo, de cada calle? ¿Con qué pulso, con qué ánimo escribir en la luz escasa que precede al terror de la noche, cómplice y asesina? ¿Cómo contar lo que sentimos si solo conocemos unas cuantas frases hechas y las cuatro letras aprendidas en la escuela del pueblo? […]—Del prólogo de Carlos Gil Andrés

Escríbeme a la tierra. Las cartas de los que van a morir. La Rioja 1936 compila las cartas que 39 represaliados riojanos escribieron desde la cárcel antes de morir en 1936, y expone el resultado de la labor de investigación que, siguiendo una metodología etnográfica e historiográfica, el músico y escritor Jesús Vicente Aguirre González lleva liderando más de veinticinco años para sacar a luz las experiencias de los perseguidos en La Rioja antes, durante y después de la guerra civil española con el objetivo de recuperar y dignificar la memoria de todos los vecinos de la provincia que sufrieron la represión franquista.

El presente volumen, que por su naturaleza constituye una obra única, cuenta asimismo con un prólogo de Carlos Gil Andrés, un epílogo de Félix Caperos Elosúa y un exhaustivo archivo fotográfico.

Article complet

Demà dissabte 6 de juny, un plaer conversar en Jordi Cantavella !! Amb ‘El brigadista’, ret un homenatge a les Brigades Internacionals...

 

Entrevista: Jordi Cantavella ret un homenatge a les Brigades Internacionals a ‘El brigadista’

‘Un homenatge a gent que va lluitar i morir a casa nostra és un fet molt seriós i no sabia si estava capacitat per fer-lo’’

Foto-Jordi-Cantavella

Entrevista de Jordi Milian

L’escriptor Jordi Cantavella s’ha proposat retre un homenatge a les Brigades Internacionals que van lluitar en la Guerra Civil. Cantavella ha canviat el seu registre habitual per oferir-nos una novel·la força emotiva centrada en persones anònimes que van decidir lluitar a favor de llibertat, lluny del seu país d’origen.

Arran del testimoni d’en Raymond, un nord-americà que va participar a la Guerra Civil amb  Brigada Abraham Lincoln, coneixerem les seves experiències al front però al mateix temps ens endinsarem en una història d’amor viscuda en aquella època.
El brigadista (Rosa dels Vents), s’ha convertit en tot un repte per Jordi Cantavella i saldar un deute pendent.

 

Coberta-El-brigadistaAmb la publicació d’El brigadista ha saldat un deute pendent, tenint en compte que sempre havia volgut escriure una novel·la sobre la Guerra Civil?
Cert, era un objectiu que m’havia marcat però em feia molt basarda posar-m´hi. Em feia por cometre errades de documentació, em causava pànic escriure diàlegs amb personatges que havien viscut i a qui respecto enormement… jo estava molt còmode escrivint les meves novel·les d’humor. Però quan l’argument va començar a gestar-se dins del meu cap, vaig pensar que ja tocava.

El meu pare era una persona obsessionada pel tema de la guerra i em va transmetre aquest interès. Malhauradament he fet tard degut a que ell ja no hi és. 

El Brigadista  és la novel·la més ambiciosa que ha escrit?
Absolutament. M’he ficat en un terreny molt difícil. Un autor ha de despertar emocions als seus lectors. Jo tinc facilitat per l’humor, però aquest està infravalorat en la nostra cultura literària. No sabia si el Cantavella de sempre seria capaç de ser creïble escrivint narrativa dramàtica.


Ha decidit canviar de registre tenint en compte que bona part de la seva obra anterior l’humor sempre ha estat molt present. Per què va decidir aquest canvi?
Per respecte als voluntaris que van sofrir la guerra. Poca broma amb això. De tota manera no hi ha un sol Jordi Cantavella. Hi ha dies que es lleva del llit el Cantavella humorístic, altres dies pot ser una mica cínic, però també hi ha dins meu un romàntic, algú que creu en l’amor i que admira els ideals i les causes perdudes. Llegir + www.illadelsllibres.com/entrevista-jordi-cantavella-presenta-el-brigadista/
 

Article complet

DEL 1 AL 8 DESEMBRE: JORNADES SOBRE LA GUERRA DEL 36 A QUERETES

 
 
PROGRAMA DEFINITIVO III JORNADAS SOBRE LA GUERRA CIVIL DE 1936 A QUERETES

Domingo 1 de diciembre,
“Marzo – Abril de 1938: La gran batalla de la Guerra Civil” por José María Maldonado. 

Jueves 5 de diciembre “El ferrocarril Val de Zafán” por Camilo Piera.

Viernes 6
"El calvario del Val de Zafán: proyectos y construcción de la línea de ferrocarril" por Renato Simoni.

Sábado 7
“La guerra de nuestros mayores y el maquis” por Josep Sánchez Cervelló.

"Mis vivencias en la estación de Cretas", por Jesús martínez

Domingo 8 “El estraperlo” por Juan Antonio Mir y Juan Luís Camps

Durante las jornadas estará abierta una exposición temática sobre el tren y la posguerra, y se proyectaran tres películas de ayuda a los diálogos sobre los temas expuestos.

La conferencias en el Salón de Actos del Centro Cultural de Cretas – Queretes, a partir de las 7 de la tarde.


Organiza la Asociación Cultural Medievo.

Colaboran Ayuntamiento de Cretas - Queretes 
Article complet

30 de novembre JORNADES SOBRE LA GUERRA DEL 36 A QUERETES

 

PROGRAMA PROVISIONAL: TREN, ESTRAPERLO I MAQUIS

Dissabte 30 de novembre José Mª Maldonado (Ruptura del front d’Aragó)
Dijous 5 de desembre Camilo Piera (Sobre el ferrocarril a partir del 42 i part tècnica)
Divendres 6 de desembre Renato Simoni (Sobre el ferrocarril fins al 42 i part social)
Dissabte 7 de desembre Josep Sánchez Cervelló (La guerra dels nostres iaios i del màquis)
Diumenge 8 de desembre Jose Antonio Mir i Juan Luís Camps (Sobre l’estraperlo)

Article complet

SOMNI, per la Laura Mur

SOMNI

Després de sortir del cotxe, no vaig tardar més que uns segons en adonar-me que aquell ja no era el meu lloc. Vaig recordar les paraules del poeta, en el lugar donde fuiste feliz no deberias tratar de volver. Dreta al costat del cotxe, no em podia creure el que tenia al davant. Vint anys després el meu carrer era un desert, abandonat, cobert d’un polsim i sense el color ni la música que dóna la vida. Teulades mig enfonsades, portes apuntalades, façanes clivellades, balcons partits, baranes rovellades, pedres i més pedres, i pols i males herbes per tots els racons. I silenci pertot, un silenci molt i molt fred. Vaig tancar la porta del cotxe amb ràbia. Com pot ser? Es va sentir un grinyol. Em vaig posar davant la casa on havia passat els primers quinze anys de la meua vida. Gairebé no li quedava teulada i la porta estava desencaixada. Vaig fer un pas enrere. No puc entrar, no és casa meua, vaig pensar mentre caminava carrer avall, cap al riu. El meu carrer feia cap al riu i allí vaig retrobar la Roca Llaütera endinsant-se decidida cap a l’aigua com si fos un gran llaüt. Sort que allí tot estava igual, hi vaig pujar i vaig tancar els ulls com quan era petita, necessitava respirar l’aire, familiar, càlid i perfumat d’aquelles aigües i d’aquells arbres. Com t’hai enyorat! Ell m’acaricià el rostre amb suavitat, també semblava content, després vaig tancar els ulls per escoltar la seua remor suau, ni respirava jo i, en obrir-los, un somriure en retrobar el meu tresor gairebé oblidat, l’aigua maragda esquitxada per milions de brillants, i ballant sobre l’aigua, els núvols, les muntanyes suaus i més a la vora, els xops, sempre elegants. I jo afortunada de poder-ho contemplar tot. Podia veure, entre tots ells i amb claredat, les imatges d’uns nens tirant pedres al riu, altres que s’hi banyaven tot saltant des de la roca on jo em trobava, uns altres pescant més avall. Una noia molt jove feia el seu primer petó quan una veu familiar va acabar amb aquell miratge. Marta, Com t’hai de dir que no vull que baixos sola al riu! Em vaig girar sobtada a l’escoltar la veu crispada de la mare, però el carrer seguia buit i només hi havia un bernat pescaire mirant-me des de la punta de la Roca Llaütera. Va alçar el vol tranquil i es va aturar una mica més enllà, entre les canyes. Un peix va saltar i va picar l’aigua davant meu. Un dia, aquest també va ser el meu lloc...Un dia aquest també va ser el meu lloc...
...Un dia aquest també va ser....Vaig obrir els ulls desorientada i em vaig incorporar ràpidament. On sóc? L’habitació? Després de mirar uns segons al meu voltant intentant situar-me, vaig córrer a la finestra i vaig cridar la senyora Pepita. La meua veïna del carrer estava regant els seus geranis com cada matí. Senyora Pepita. Bon dia! Bon dia, senyora Pepita! Quin carrer més bonic que tenim, no li sembla? La senyora Pepita em va contestar una mica sorpresa per la meua alegria desproporcionada a aquelles hores del matí. Vaig baixar les escales i dreta davant la casa em vaig mirar la façana recent pintada. Feia goig. Per sort tot havia estat un somni i aquell encara era el meu lloc.

Laura Mur Cervelló
Article complet