Ciències refrescants: l’ou i la gallina... TIC -TAC 3


               «Qué va ser primer : l’ou o la gallina?» , és una classica pregunta que s’usa sovint per a dir que no se sap del cert la causa de quelcom, però que hom dubta si el resultat és, fefaentment, l’orígen...

Per exemple: un dels aparells -perifèrics- que acompanyen als ordinadors de sobretaula, desde gairebé els seus primers models, com els Apple o els IBM pcs, van ser lo comanament de mà o “mouse” (ratòliu, en català), estri o eina que servix per a interactuar en els continguts de la interficie gràfica d’usuari, de les pantalles. Per qué es va acabar adoptant tal nom per tal aparell? perqué estava unit a l'ordinador amb un cable? no ho creiem; per qué doncs? Pel seu petit tamany semblant al d’un ratoliu? No era, en un principi, la seva, una forma que recordés la de cap lemúrid, ni tampoc era massa petit, era cuadrat i gros...; i, doncs, aleshores? m’atrevisc a dir que tingué quelcom a veure amb les biblioteques: com que era un estri que -manipulat per la mà humana- podia donar accés a qualsevol contingut de lo programat en la màquina, a les seves «biblioteques» de codis i continguts...vaja! com un ratoliu en una biblioteca... A partir de tal idea, va eixir la denominació, i va ser aleshores quan es va dissenyar la seva forma per tal que s'assemblés a la d'un ratólí de debó.

D’altra banda, ja ho va dir Jorge Wagensberg, físic i expert museòleg -que ens ha deixat aquest 2018- al seu famós llibre: «la rebelion de las formas» sotstitulat ‘como perseverar cuando la incertidumbre aprieta’: «...no existe un solo huevo de gallina del tamaño de una estrella, ni estrellas del tamaño de un huevo. Siempre existe un límite inferior y uno superior.». És el que passa amb el següent cas: Un altre aparell, actual protagonista de les nostres vides, és el telèfon mòbil. Els primers que van sortir al mercat per allà a les darreres dècades del segle XX, eren molt gords, tenien formes cuadrades, i amb ells no podiem fer res més que telefonar i aixó encara en moltes dificultats, per mancances de cobertura, i només a les ciutats!; més ençà van eixir al mercat una gran varietat de tals aparells, i amb ells cada camí podem fer més coses: ja són com minúsculs ordinadors portàtils que ens permeten estar en contacte permanent en lo món, o en los nostres amics i familiars, en converses no solament de veu, o de texte, sinó també en videoconferencies, sense importar la distància, a través de les xarxes digitals socials, i un fotimé de coses més. Però no sempre han tingut la mateixa forma:  a partir dels anys noranta del segle anterior, llurs carcasses van ser dissenyades, per a que semblesson com petits animalons, o insectes enòrmes, cuques de llum amb closca...; aixó fins l’ aparició dels smartphones o telèfons mòbils intel.ligents, en el disseny dels quals, prima lo prims i plans que poden arribar a ser. I la dèria de dissenyar-los com a cuques i animalons, per qué i per a qué era? Pués..., segurament, en la pugna-debat social entablat entre Tecnologia i Ecoambientalisme, -per les primeres experiencies exitoses de regulació mediambiental d’algunes contaminacions que va donar credibilitat massiva a lo ecològic-, era com una manera de fer pedagogia des de la comercialitat alhora que es publicitaven les noves TIC de les telecomunicacions. Aquesta pugna entre els avenços de les noves tecnologies i la cura del medi ambient del planeta, possiblement va dur a que els programadors culturals, i los dissenyadors de carcasses dels mòbils, volguèssin dar una idea, a les multituds de consumidors, sobre els perills d’una ciència aplicada, en producció explotada per a la comercialitat i el consumisme sense control, com sembla que passa cada any a la primavera i l’estiu en la proliferació de tota mena de petites cuques o la incontrolable de los insectos....i així hom pot preguntar i preguntar-se, que van ser primer? les protestes dels ecologistes-ambientalistes o les primeres teories de la comunicació i la cibernètica? i per açó los dissenyadors van donar-los estes sugestives, i suggeridores, formes, pro dins un rang de tamanys...i clar, en estil !!
Article complet

EL GOZO INTELECTUAL

Alberto Díaz Rueda comenta: Jorge Wagensberg es un epicúreo en el sentido prístino de la palabra (no en el difamante que le dieron Platon y los Padres de la Iglesia), lo cual quedó bien claro en las memorias que publicó recientemente y que reseñamos hace unos días. Por tanto no me sorprende que categorice de "gozo", la búsqueda intelectual y los hallazgos que depara.
Article complet

ALGUNOS AÑOS DESPUES

Alberto Díaz Rueda comenta: Su libro es divertido, ocurrente y se lee con agrado. Aunque uno piense con Wallace Stegner que "el recuerdo suele ser mitad invención" y él mismo reconozca que "puestos a escribir la propia historia, la tentación de mejorarla, aunque solo sea un poco, asoma cada dos por tres", el resultado levanta sonrisas y rara vez provoca el arqueamiento de cejas de la duda
Article complet