Obra completa Artur Bladé Desumvila , núm 8

Sinopsi:

Aquest vuitè volum de l’Obra completa d’Artur Bladé i Desumvila aplega els llibres dedicats al coneixement de la història de Catalunya (de l’edat mitjana al segle XIX), sobretot la del territori natal, la Ribera d’Ebre, i en bona part també de les comarques veïnes del Priorat i la Terra Alta —que justament per veïnatge i vicissituds comunes són les que més va conèixer i estudiar—, així com, igualment, la història dels felibres i la de Montpeller, és a dir, els móns antics de Provença i Llenguadoc, dins d’Occitània. 

Biografia:

Escriptor de l’Ebre català i cronista de l’exili, Artur Bladé va conrear la narrativa i l’assaig i va fer incursions en la poesia i el periodisme. Personalitat autodidacta de les nostres lletres, republicà i catalanista, es va exiliar al final de la guerra civil a França i a Mèxic, on va elaborar literàriament els records de la guerra i de l’exili, les converses mantingudes amb Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili i Francesc Pujols, així com la vida al seu poble i la comarca natals, la Ribera d’Ebre; tot això va formar un tríptic literari, històric i sentimental d’una quinzena de llibres que ja són una referència en el memorialisme català del segle XX. Al seu retorn a Catalunya, el 1961, va col·laborar activament en el redreçament cultural i lingüístic del país. Va publicar diversos volums d’història, va escriure àmpliament en la premsa catalana (Avui, Tele-Estel, Serra d’Or...) i va iniciar una llarga sèrie de dietaris, anomenats Viure a Tarragona, que abasta la crònica dels deu últims anys del franquisme i els primers de la transició. 

Artur Bladé en la política i literatura catalanes del segle XX, de Xavier Garcia
pel Jesús Mª Tibau
En aquest llibre, Xavier Garcia es repassa la vida i l'obra (que són el mateix) d'aquest gran memorialista del segle XX. Ens parla dels seus orígens rurals, al "clos natal" de Benissanet, de la fidelitat als seus ideals i a la manera d'entendre la vida, de la seva enyorança, del tel de tristesa que impregnà una vida marcada per l'exili i, sobretot, de "la dèria d'escriure", de la "joia de narrar".
Xavier Garcia ens deixa tastar la manera de ser i d'escriure d'aquest enorme narrador, de la seva emoció continguda, de la seva claredat, senzillesa, exactitud i naturalitat; en definitiva, bellesa.
El llibre és una magnífica porta d'entrada per conèixer l'autor i l'home.

 Miquel Esteve torna a la panoràmica literària amb una obra de nissaga, però no és una novel.la riu a l'estil la saga dels rius.
Va més enllà, i treballa una mitologia propera per als seguidors de l'obra de Joan Perucho, la dels Dip, des dels orígens fins als nostres dies, amb un llenguatge d'imatges líriques  plenes d'encants i unes descripcions que emplenen de vida els distints paisatges que treballa amb encert i cura, la presentació dels molts personatges importants que poblen les pàgines dels llibres és excel.lent, retrats acurats dels protagonistes que ens arriben amb una força plena de suggerències, el motor matriu del llibre naix d'una unió prohibida i penada per la gran nissaga dels dip, nissaga en aquells moments ja molt antiga, i serà una de les dos reines del tauler que disposa Esteve, l'altra reina, arribarà al lector, encantadora, captivadora i plena de personalitat. Dos llums amb nom de dones entre els pelatges foscos dels gossos i alguna que altra paradoxa que focalitza les entranyes de l'argument.
Un tauler amb moltes peces, un tauler amb paisatges distints que conflueixen en una circumstància que marca la novel.la, l'alè dels dip volta per Tivissa, per Roma, per Barcelona. Des de temps del poeta Càtul fins a la nostra contemporaneïtat més pròxima. Aventures i desventures, mossegades que devoren cors i per extensió maten amb la mort al.legoritzada amb veu i tot, i mossegades vampíriques que transformen en dip qui les rep.
La història dels dip es treballada i explicada amb un seguit de jocs literaris dignes d'esment, l'origen de tot plegat, les metamorfosis perfectament descrites i  tot un seguit d'espetecs de significats i contrasignificats , anades i tornades, jocs d'amor i desamor, jocs de mort i immortalitat, tot passat pel sedàs Esteve que sap encabir altra volta amb força naturalitat, ergo talent literari, distints temps i espais, per a un argument amb un fil conductor i protagonista únic,  els dip.
Una novel.la que crea una mitologia, això sols, ja és una novetat, els dip, existien, és veritat a l'imaginari literari, però no tenien aquest montatge estructural que els dóna Esteve, des dels orígens fins al final d'una edat, per a donar entrada a una altra, plena d'interrogants i esperances, pel mig jocs de poder, presència majúscula de l'art trasmés amb tota la seva potencialitat, neguits i por d'un pare, neguits i odis d'una filla, amors impossibles, mentides conjugals i tot adreçat a un fi, mostrar un mapa d'uns sers diferents que cohabiten amb la gent "normal" com si tal cosa, i això Esteve, ho fa creïble, perquè d'alguna manera, és un escriptor romàntic que no es conforma amb la fotografia objectiva i fa d'omniscient coneixedor dels dip, que són en la ploma d'Esteve sinònim de tot allò que escapa dels sentits per atrapar la fantasia i multiplicar els camins de les percepcions, no altra cosa és la literatura, no altra cosa és la nissaga dels dip.
En el tarot de la literatura dels Països Catalans Esteve seria un dels mags com ho és Perucho, i Llinatge seria la novel.la que a recer de les muntanyes de Tivissa i Pratdip instal.la uns údols singulars que esdevenen llops sanguinaris pautats per tres rellotges sense cap mecanisme, que pauten i marquen amb la seva presència una novel.la digna dels viatgers avesats a flairar la sentor de les metafísiques més inversemblants i al mateix temps més imantadores, pels infinits que desvetllen per les possibilitats on s'encaminen.
Tota la resta és preguntar-se què serà dels dip més enllà del final del llibre, uns dip que són més ferms des que Miquel Esteve, els ha fet protagonistes d'una història que té matisos de capítols d'una bíblia las del dip, molt sui generis. 
 
Albert Guiu  

Sinopsi:
M'atreviria a dir-vos que no hi ha vida més pura que la que brolla del cor de la natura. Les boscúries, les valls, els barrancs, els rius, les serralades, els cims..., l'esplendor de la bellesa dels quals encapritxen els nostres ulls i ens conviden a passejar-hi; ens empenyen a regressar als nostres orígens i comunicar-nos amb els éssers que hi habiten, especialment amb les aus, fidels a la terra i l'aigua, des de temps immemorials. És la veu dels nostres germans, de la consciència, que ens recorda el que som, d'on venim, i cap on hauríem d'anar, perquè som natura vivent! Les Terres de l'Ebre són natura brogent!

Biografia:
Vicent Pellicer Ollés (Valdealgorfa, el Baix Aragó, 1956), professor de català per a adults, viu a Jesús (el Baix Ebre) des dels 9 anys. És un escriptor que es declara addicte a la natura: a les serralades, als boscos i a les fonts; a les salvatgines, a la pluja i al somriure dels esquirols. Esta gran passió queda ben palesa en els seus llibres, i en la seua veu quan recita versos. El 1988 guanyà el primer accèssit del Premi Enric Bayerri de contes ( Jesús), publicat el 1991 a Obra literària, Jesús-Catalònia (1984-1989). Els anys 1995 i 1996 fou el guanyador de sengles edicions anuals del Premi Ramon Salvadó i Montoriol (Barcelona) de contes de natura. És autor de poemes editats en tres reculls d’Els Trobadors de l’Ebre (anys 1996, 1997 i 1998), del conte Morret pelut de rabosa (1997), de Les fonts del Port (1999), de Contalles del Port (2000), d’A peu pel massís del Port (2000), d’Endevineu els ocells (2002), de Caminades pel massís del Port (2002), de Paisatges de l’Ebre: el Delta i el Port (2004), de Guia de les Terres de l’Ebre (2006), d’El massís del Port: el plaer de l’aventura (2007) i en col·laboració amb Pere González, del CD interactiu Les fonts del Port: 50 recorreguts d’aigua (2000).

Mans de fang, Francesca Aliern, Cossetània Edicions.
 
Mans de Fang l'última novel.la de Francesca Aliern és una fotografia d'ànimes lligades al temps de la postguerra, travessa amb cura d'amiga per l'amistat entre Carme i Manuela, com si fos la tercera protagonista de la història que trena la mà avesada a passar comptes amb la història del segle passat amb l'arma del record i els mots, la memòria i les paraules.
Aquest cop, va una mica més enllà, i ens apropa els personatges als ulls lectors amb un aprofundiments que els fan ben nostres, la narració assoleix punts d'emotivitat que travessen les pàgines, i es fan fotografies als nostres ulls, fotografies i sinònims de vells projectes i velles llibretes o diaris personals dels nostres avis, àvies, pares o mares, perquè narra una època en què els objectius eren tabús, o en el pitjor dels casos incerteses, on els atzars podien decidir d'un dia per l'altre el futur de qualsevol, on les idees polítiques molts cops es maquillaven o es mudaven de camisa per una qüestió de benestar, comoditat o aixopluc davant problemes socials, en una societat on tot estava més o menys clar, més o menys fosc. On cridar llibertat era molt més perillós que acotar el cap, i dir sí senyor.
 Francesca Aliern és una cronista d'alçada dels nostres dies fugits, a més a més de ser, una radiografiadora de pensaments i sentiments que van protagonitzar uns temps plens de silencis, interrogants i montatges polítics ben singulars, grisos i partidistes, arrelats al mando i ordeno, de Franco i els seus oligarques. Assoleix la fita de transmetre'ns els somnis, les ofuscacions, les certeses i tota la resta de sentiments a flor de pell dels seus personatges amb un realisme i un "temporalitat interna" de les protagonistes i coprotagonistes amb un encert literari i psicològic, digne de grans mestres dels retratistes de personatges.
 Riem i plorem, somiem amb ulls oberts, i ens desvetllem amb Manuela, patim amb Carme i el seu contex familiar i enlairem el vol amb ella al cor d'Europa.
Com sempre, el projecte de Francesca assoleix els seus objectius, aquest cop amb una teranyina brodada a la perfecció, tant en les teles mares i que capitalitzen l'obra, com en els fils secundaris que donen consistència al conjunt.
Sociologia, política, economia, sentiments canviants, personalitats perfectament definides i dibuixades amb la complexitat que les persones duen intrínseca en essència, el bé i el mal conviuen en alguns personatges com ho fa en moltes persones de carn i ossos, perquè els personatges de Francesca són rodons, és a dir, tenen clarobscurs en sentiments, pensaments i atzars i això ens fa estar a l'aguait fins al final, com sempre viatgem per la història amb la seva literatura, i com sempre acabem pensant que som una mica més d'aquestes terres, perquè coneixem més la seva història, i acabem sent una mica més humans perquè Francesca carrega d'humanisme en grau supí els seus personatges i de retruc els seus lectors que cada cop som més legió, i que continui la ploma de tinta de la xertolina augmentant el cabal de l'imaginari de l'Ebre, tant a nivell històric, com a nivell humà.
Mans de fang és una història que com els coloms o les orenetes primaverals habita per llei natural a moltes esgorfes de l'Ebre, on hi ha la sentor de tot el que ens deixa dit amb mestratge literari la cronista que basteix la nostra història recent amb l'ingredient de la memòria activa, com Proust surt guanyadora de la seva Itaca, la recerca del temps perdut, que amb mans de fang, es converteix, en temps retrobat.
Retrobem-lo nosaltres, llegint l'última novel.la de la factoria Aliern, literatura històrica i psicològica al foc lent i curós de la literatura captivadora i realista de mans de fang, de la paraula sensata, humana i artística de Francesca Aliern.
 
 
Albert Guiu.