Dissabte a la nit fem cap a la Torre del Visco, a Fondespatla, al Matarranya, al sopar concert que ofereix l’establiment amb la participació de la cantant tortosina Montse Castellà. Resulta difícil explicar com una conjunció de factors tan rematadament fantàstics poden donar lloc a una vetllada tan excepcional, tan plena de sensacions.

A l’hotel, que pertany a la xarxa Relais Châteaux, s’hi ha d’anar expressament, ja que es troba ubicat en un lloc apartat entre Fondespatla, Vall-de-roures i la Portellada, no pas lluny del riu Tastavins. Es tracta d’un antic mas rehabilitat pels seus propietaris, Gemma i Peter. Aquestes anglesos ofereixen un tracte diferent als seus clients de la mateixa manera que han organitzat un hotel i restaurant difícilment comparable per aqueixes latituds. El tracte directe, familiar, les característiques del lloc, envoltat de jardins, ple de racons deliciosos i la cuina que ofereix, el fan una destinació única. Em crida l’atenció la biblioteca, plena de volums que la parella ha anat aplegant amb el temps, la majoria en anglès, d’una solidesa cultural admirable.

Montse Castellà hi porta una proposta musical multilingüe. Canta amb delicadesa i força interpretativa temes clàssics que tenen en comú l’empremta de les millors peces de la cançó europea. Hi afegeix “Com un miracle“, el tema que ha esdevingut emblemàtic de la seua veu. Una veu del tot harmoniosa amb la guitarra i el piano, d’una rara personalitat marcada per l’origen ebrenc, un origen que no s’estalvia de mostrar amb orgull, tal com ha esdevingut una certa manera de ser pública de la gent de l’Ebre. “Com un miracle” tracta justament del paisatge del riu. Aquesta formulació cantada al paisatge del riu, que inclou a la lletra fragments manllevats de l’obra d’escriptors com a Jesús Tibau, suposa una mirada nova sobre aquest entorn, una mirada que de fet és una reivindicació de la riquesa natural del riu i del delta, molt d’acord amb la consciència nascuda de la defensa antitransvasista.

Artísticament, la proposta d’aquesta cantautora polifacètica va resultar perfecta en l’ambient de la Torre del Visco. Què voleu que us en diga? Cosmopolitisme i refinament artístic són elements per a una vivència cultural digna dels països on deia el poeta que la gent és neta, noble, culta, desvetllada i feliç.

Trobada Cultural d’ASCUMA a Pena-roja

(Crònica de la Trobada de Lluís Roig)

No trobo altra manera de començar aquesta crònica de la 19ª Trobada Cultural al Matarranya, del dia 10 d’octubre d’enguany, que afirmant que tots els actes comptarem amb una assistència massiva de públic. No hi quedaren cadires lliures en cap dels espais. Més encara, unes quantes persones van romandre estoicament dempeus en cadascun dels actes. Atenent als comentaris que em van fer tant el President d’Ascuma com altres membres de la Junta, he de dir que van quedar molt satisfets de la franca i oberta acollida de l’Alcalde, Paco Esteve. Més d’un comentari vaig escoltar, amb aquestes o similars paraules: amb alcaldes com el de Pena-roja, quant hi guanyaria la cultura i la nostra llengua! L’agraïment a l’Alcalde, al Regidor de Cultura, als jóvens, a l’Associcio Tastavins, de part l’ASCUMA, els vaig poder recollir en diverses ocasions.

Amb la benvinguda de l’Alcalde van començar els actes de la commemoració del 25è aniversari de la Declaració de Mequinensa. El President d’ASCUMA, José Miguel Gràcia, va agrair l’assistència a tots els presents, en especial als signants o representants d’aquells de la Declaració, a José Bada, exconseller de Cultura, a l’Alcaldessa i Regidora de Cultura de Mequinensa i sobre tot al Viceconseller de Cultura d’Aragó, Juan José Vázquez. El President llegí dempeus el Manifest i encoratjà a tots els polítics d’Aragó a tirar endavant una Llei de Llengües com cal.  El senyor Viceconseller parlà, en una gran part de la seua intervenció, en català malgrat ser de parla castellana, i va explicar la feixuga càrrega per portar endavant el projecte de la Llei de Llengües, de l’estat del projecte en aquest moments i de diverses vicissituds, de la seua necessitat i de la seua esperança —la del Viceconseller— d’un Aragó veritablement trilingüe. Agraí la tasca d’ASCUMA.  El senyor José Bada va fer esment a la situació política i cultural dels seus principis com a conseller. Entre records, fina ironia amb referència als seus oponents, anàlisi acurat de les seues gestions, i encertats i subtils traços de la idiosincràsia aragonesa, mantingué el públic allò més atent i dispost a exterioritzar algun espontani somriure d’aprovació. Hi desitjà lo millor per a la nostra llengua. i va dir: el anticatalanisme d’Aragó és de jutjat de guàrdia. Alguns s’ho hauríen de fer mirar. Forts aplaudiments per a tots el oradors. L’acte es va tancar amb un animat col·loqui.

Tot seguit, al Saló Cultural, el grup “Temps al temps” ens oferí un concert, farcit de poemes del Desideri, amb bona música. Dues veus, dues guitarres i la persecució bastaren y sobraren per omplir amb dignitat l’oïda i altres sentits. Mentrestant a l’escenari, sorgia Pena-roja i el seu entorn d’una gran pintura ràpida.

Bona estància, bon dinar i petarem la xerrada tots.

A la tarda, després dels poètics audiovisuals de la Sigrid Schmidt: poemes i prosa poètica, paisatges matarranyencs i sensibilitat, esdevingueren com a un bon proemi per a la recordança-homenatge de Desideri Lombarte, amb tota la família present: la Rosalia, les filles i la resta. Va començar l’acte amb les paraules del President d’ASCUMA, José Miguel Gràcia, el qual va lloar breument la figura de Desideri i va dir: “ha estat el millor poeta d’Aragó en llengua catalana, sense dubte, per ara i segurament per molt anys més” i llegir uns versos dedicats a Desideri. Carles Sancho va fer una biografia personal del jove, del home i del poeta, breu però força acurada i parlà de la seua obra poètica, dels seus poemaris i de la seua tasca com activista cultural. Artur Quintana, proveït de tota l’obra, publicada o no, de Desideri, va anar ensenyant i comentant cadascun dels llibres publicats o les fotocopies dels originals no publicats i hi dedicà gran part del temps a les publicacions en revistes, a l’obra novel·lística i al teatre. Encoratjà a tots a treballar per la publicació de tota l’obra inèdita de Desideri. Tots els intervinients van rebre força aplaudiments.

L’actuació del Duo Recapte (Antoni Bengochea i Màrio Sasot) amb les seues noves postes en escena dels poemes del Desideri, van encisar a tot el públic que omplia de gom a gom el Saló Cultural. Un plaer estètic per als sentits de l’oïa i de la vista.

Nota. Els signants o representants de la Declaració de Mequinensa que hi van assistir als actes van ser: José R. Bada, exconseller de Cultura, l’Alcaldessa  i Regidora de Cultura de Mequinensa, Miguel Ripoll de Valljunquera, Manuel Jaráiz de Benavarri, Carlos Galindo de Tolva, Fernando Solsona de Saidí, José Albiac de Nonasp, Sebastià Caballé de Mequinensa, Teresa Lombarte de Calaceit, José Maria Foz de Vall-de-roures, Joaquin Pallarés d’Areny i Sebastià Caballe de Mequinensa. El fatal traspàs de Navidad Cereza de Montanui va deixar un buit (q.e.p.d). Mario Roca de Faió es va excusar. Malgrat la confirmació no hi van assistir Anton Chauvell i José Luis Lorenzo de la Codonyera.

Excursió pels espais i paisatges del Desideri

El dia 11, un grup de persones amants de la natura i dels espais i paisatges de Desideri,  van realitzar l’excursió organitzada per Natxo Sorolla (Creu del Llop, camí de Valibona, cingle de Sant Jaume, mas de Molinar, etc.). A estones, els versos del Desideri, en boca dels reunits, es fonien amb el paisatge. Una sorpresa els esperava a l’ermiteta de Sant Llambert: coques, begudes i dolços, tot preparat per l’Associació Tastavins.

A la ermiteta
de Sant Llambert
hi ha unes creutes
des de fa temps.

Unes amb peus
i sense mans
i com Llambert
no tenen cap (J M Gràcia)

Les exposicions, “Ataüllar el món des del Molinar” i ”Plantes de Pena-roja” preparada pels jóvens, van restar exposades al Saló Cultural.

Una trobada inoblidable.

Luís Roig

PDF de la Trobada a “La Comarca” d’Alcanyís: La Comarca.Trobada

Trobada Cultural 2009 d’ASCUMA

Trobada Cultural d’ASCUMA a Pena-roja

Portal

Corrie com un llegudet. (La Codonyera).

No té altre sentit el nostre oneig.

enmig de quimèriques aigües,

que anar asclant estèrils penyals

i trasmutar, lentament, rocs cantelluts

en gleres de ponent. (Hèctor B. Moret)

Autors Ebrencs, ebrencs del Delta fins Dellà Segre, incloent-hi tanmateix Mequinensa, i a ponent la frontera de la llengua amb les escorrialles del Bergantes i el Mesquí. Al sud frontera oberta. I Tortosa al centre. Territori prou ignorat pels compassos dels mapistes catalans, malgrat l’empremta d’uns clàssics: Los Costums de Tortosa, l’Ovidi català del Rector de Maella, los Insignes Col·loquis o la dama de cabell negre d’en Garceni. I no em deixo pas Del folklore tortosí, ni més enta ací Lo Molinar. I hi ha també la llengua, de l’Episcopatus Dertusiensis en diuen uns, d’altres parlen de ‚nord-occidental de transició al meridional’ o fent-ho ras i curt: tortosí. I davant de tanta polisèmia és ebrenc com ens cal dir, per qué on trobaríem, si no ací, tant de lèxic de’encesa poesia fluvial o deltaire?: mitjanes, gleres, pedrets, colls, sames, mollons o saules,  i no per dalinià menys moncadià: la pell del riu:

         sobre les aigües del meu paisatge,

         ...

         vora els meandres adormissats ...,

         ...

         [d]Aquell riu ample amb tarongers florits,

més los canyuts, grúmols, catxells, tellines, xirles, alfacs, navaixes, ..., i afegim-hi el català de les terres altes, i les més altes -esclata la força, tendra, dels brots dels faigs-, del Caro, el Masmut, Sant Miquel d’Espinalbar, Encanader: lluastres, àmecs, orons, preixells, cocons, tolls bugaders i una dona que es queixa del tellat. Ebrenca és la paraula.

I a la meua sang morisca ¡No li arranques cap més bull!. Som el Nord del Sud, diu n’Albert Roig, i ho dedica el poeta: Per a la gent del Sud, on s’hi complau la toponímia:

         Benissanet, Massalió, Alfara,

         Mequinensa, Ràfels, Beseit,

         Vall de Balat, Miravet, Faió,

         la Fatarella, Benissanet, la Sènia,

                   Calaceit.,

amb els espectres d’Abu Bakr al-Turtusí i Ibrahim Ibn Gaqub al-Israilí, i les tantes paraules –d’aljub a zagal- que tots sabem. I amb tots aquests pertrets obriu portal i entreu en la poesia ebrenca passant d’Adell fins a Todó, la llista és llerga. Seguiu sendera, seguiu la petja:

Embriacs de lluna nova. No el recordo ni m’importa, per la brúixola d’amor, blat de masia, tot i que la vida és mort del so moll de la molsa. Soledat compartida de saliva tendra que se m’escol[a] per les nafres. Només me queda amagar-me a la sitja entre créixens i gitam, alabatent-[me] als dits de l’argelaga, pols tendra d’albes –Bejan Matur. Tot brut de fils d’esperma amb regust del sabor de la canyella: el trenat indecís del destí amb vellut embolcallava la mà resseca i morena, [la] pell nacrada i tan tendra d’aquest llot contaminat, i els jolius grocs de l’auró. La castigada terra. Sense mostrar renúncies ni evocar recances festeges la tarongina, tenim festa i tenim jota, un fibló que es fa gemec, cascada d’atzabeja. Només la mort dissiparà les boires, la carn mòrbida, sucosa. D’aigua i fang em sé, saboga i tenca, cridant la brasa suaument i tendra en un riu sense gaires galivances, a Monòver, a Elda, Formentera, ... . Tenalles de ferro em nuguen la gola, esgüellant de goig entre [la brossa], sospirs de menta. LA CURSIVA ÉS POESIA.

Paraula ebrenca.

                               Artur Quintana i Font